El que havia de ser un dia relativament tranquil, doncs només havia d’agafar un vol, arribar a Washington i descansar, es va convertir en el dia mes complicat del que portava de viatge. El moriu? Doncs que vaig perdre el vol. Pero anem per parts.
El vol sortia a les 9:45h y vaig calcular unes 2 hores i mitja de trajecte des de l’apartament de Newark fins l’aeroport JFK. De fet aquest mateix camí és el que ja havia fet al arribar a Nova York, per lo que sabia quant es tardava i ja em coneixia una mica el camí, per lo que la intenció era sortir de l’apartament a les 5:30h per arribar a l’aeroport quasi dues hores abans de la sortida del vol.
Em vaig despertar cap a les 3:30h i vaig fer una mica el que feia cada dia, és a dir, escriure el diari i mirar algunes coses tot i que menys estona que en un dia normal. Vaig acabar de preparar la maleta i vaig netejar una mica l’apartament, almenys lo mes important per evitar males valoracions a Airbnb. Preparar-ho tot per marxar em va dur mes temps del que pensava, doncs després d’una setmana vivint en un apartament, tens mes coses per tot arreu de les que t’imagines.
A les 5:45h sortia de l’apartament i si tot anava be arribaria a l’aeroport una hora y mitja abans de la sortida del vol, temps suficient tenint en compte que no havia de facturar equipatge. Pero tot va començar a anar malament des de bon començament.
A diferència dels altres dies, aquest dia si que agafaria el bus per anar fins la Penn Station de Newark. Després hauria d’agafar el Path fins al WTC, després el metro de Nova York i finalment l’Airtrain de l’aeroport JFK. El bus va arribar, mes o menys, a l’hora prevista, ja em va endarrerir una mica pero entrava dins el marge previst. Pero el PATH ja va arribar 30 minuts després del que esperava, suposo que per ser dissabte, tot i que ja havia mirat els horaris. En qualsevol cas hi havia molta gent a les andanes per lo que suposo que va ser el tren que es va endarrerir.
Eren les 7h quan agafava el tren i les 7:30h quan arribava al WTC per agafar el metro des de Fulton, al costat del WTC i estació que ja em coneixia de memòria. Ja anava amb uns 45 minuts d’endarreriment pero si no hi havia cap mes problema encara arribaria a temps, així que vaig correr a agafar el metro de la línia 4 que arriba fins a JFK. Però igual que va passar el dia anterior, justament en aquesta línia, el metro funcionava però amb molta lentitud, parant-se mes estona de lo normal a cada estació. I això és del que em vaig arrepentir, de no haver pensat que el dia anterior ja vaig veure (quan vaig anar a l’estadi dels Yanquees) que aquella línia tenia certes incidències, que en el millor dels casos, provocaven retards importants.
A les andanes vaig veure una noia amb maleta i li vaig preguntar si anava a JFK, va dir que si i em va explicar quin metro havia d’agafar. Va tardar uns 20 minuts en passar, és a dir, encara seguien amb els problemes. En aquell moment ja em vaig començar a preocupar. Va arribar el metro i vaig pujar junt amb la noia per almenys no perdre’m, tot i que aquell mateix metro ja em deixaria a JFK, això si, quedaven un munt de parades.
Amb tot plegat ja portava una hora d’endarreriment respecte l’hora prevista. Pero si tot anava be, encara podria gafar el vol. El metro semblava que almenys no es quedaria parat a les estacions 10 minuts com el dia anterior, tot i així anava mes lent de lo normal, algunes parades s’allargaven i cada vegada tenia menys clar que arribés a temps.
Quan finalment vam arribar a l’estació de l’aeroport vaig correr a agafar l’Airtrain, tren elevat de l’aeroport JFK que s’ha d’agafar obligatòriament per traslladar-se entre terminals. Jo havia d’arribar a la 4. Pero inesperadament l’Airtrain va tardar 15 minuts en arribar. La gent que esperava no s’ho creia, crec que era la primera vegada a la història que l’Airtrain tardava tant en passar, i havia de tocar avui.
Pero evidentment els problemes varen seguir. Quan ja estàvem a la terminal 2 i encara tenia alguna opció d’agafar el vol, doncs eren les 8:50h, va entrar una treballadora de l’aeroport per dir que havíem de baixar d’aquell tren i agafar el que anava en direcció contrària, és a dir, vaig passar d’estar dins d’un tren a dues parades de la meva terminal a haver-ne d’esperar un que hauria de fer 4 parades fins la meva terminal!
En aquell moment ja quasi que donava el vol per perdut. Vam arribar sense mes problemes a la terminal 4 quan ja eren les 9:05h i el vol sortia a les 9:45h. Quan vaig sortir del tren vaig començar a correr com mai fins arribar al control de seguretat. En el control de passaport ja varen tardar un parell de minuts en validar el passaport, algo que normalment fan en 20 segons. Com tots sabem a EEUU aquests controls son molt exhaustius per lo que vaig anar a buscar la cua mes curta, pero com era d’esperar, la noia que anava davant meu va tardar mes de lo normal en passar el control, cosa que va fer que jo acabés de pasar-lo a les 9:20h. Almenys jo ho portava tot preparat i vaig passar ràpid. I per seguir amb la mala sort, esperava que la porta d’embarcament estigués a prop i hi pogués arribar ràpid, pero la porta era la 30, no semblava que fos a prop. Vaig començar a seguir els cartells corrent fins que a les 9:25h vaig veure que per arribar a la porta d’embarcament s’havia d’agafar un bus! No m’ho podia creure. Quan vaig arribar al bus, la noia que controlava em va preguntar quan sortia el meu vol, li vaig dir que ja, en 15 minuts. Em va dir que pugés al bus i la xofer va arrencar només amb mi a dins, a mes va començar a correr pel mig de les pistes, cosa que li vaig agrair perquè realment ella va intentar que arribés a temps.
El bus em va deixar a les 9:30h, pero no just a la porta d’embarcament, sino en una espècie de subterminal amb vàries portes. Vaig mirar i estava a la porta 20, així que vaig tornar a correr com mai fins arribar a la 30 i, literalment, vaig veure com la treballadora tancava la porta d’embarcament, eren les 9:33h. Ja no es podia fer res, quan tanquen la porta ja no es torna a obrir. Si hagués arribat un minut abanas hauria entrat. La cara que se’t queda en aquell moment és de gilipolles i pringat, tot un poema, però la treballadora, impassible, em va dir que el pròxim vol sortia a les 21h i que anés a atenció al client. Ni es va inmutar de lo acostumada que deuria estar de veure gent perdent el vol. I de fet, tal com ho diuen, queda clar que no hi ha res a fer, l’has cagat i punt.
En fi, després d’uns segons totalment necessaris per a reaccionar i donar-me conta que efectivament havia perdut el primer vol de la meva vida, em vaig dirigir a atenció al client de la companyia, American Airlines. Allà em van confirmar que el pròxim vol a Washington sortia a les 21h i que havia de pagar $75 (el vol original em va costar 50€, als que hauria de sumar-li aquests $75). Per poc se m’escapa un “Are you crazy?” Allà al mostrador no em van donar cap altre opció mes que agafar aquell preu o trucar al departament central d’atenció al client des d’un telèfon gratuït. Vaig trucar i al cap d’una estona de xerrar amb la noia em va dir que le vol sortia per uns $200. Vaig pensar, no parlis amb ningú mes perquè al final et diran que val $1000.Suposo que allà a la terminal em podien oferir el vol per $75 per haver-ne perdut un de pagat prèviament. En qualsevol cas $75 em va semblar car, que sumat a que sortia a les 21h, ho vaig descartar ràpidament. Soc conscient que amb aquells treballadors no podria negociar res, i que si volia anar en avió a Washington hauria d’acceptar aquelles condicions, per lo que vaig anar a buscar un lloc per seure i conectar-me a la xarxa wifi de l’aeroport.
Degut a què estava a una zona de la terminal a la que havia arribat en bus, ja no sabia com sortir d’allà. Quasi al moment vaig trobar el típic cotxet de golf que a vegades circules per les terminals i li vaig preguntar a la dóna que el conduïa com podia sortir de la terminal. Primer es va quedar una mica estranyada, fins que li vaig explicar que acabava de perdre el vol i que volia tornar al centre de Nova York. Va ser aleshores quan vaig tenir una mica de sort enmig de tanta mala sort. Aquella dona era molt senzilla, humil i bona persona. Em va dir que pugés al cotxet i em va portar fins la sortida de la terminal mentre pel camí m’explicava el que podia fer per intentar no perdre tot el que havia pagat pel vol. Em va deixar al costat d’un ascensor que només havia d’agafar, pujar dos pisos i ja seria quasi al control de seguretat pel que havia passat.
Primer vaig fer el que m’acabava de dir la noia,q ue era anar al mostrador de la companyia i demanar un justificant conforme havia perdut el vol. Aquest justificant era imprescindible si volia després reclamar alguna cosa.
De seguida vaig decidir d’anar a Washington en bus. La idea em va venir ràpid perquè abans de començar el viatge, i un cop reservats els vols, vaig llegir de casualitat que hi ha vàries companyies d’autobús que fan aquest trajecte en 4h i per la meitat del que val un vol. Així que allà mateix a l’aeroport em vaig connectar a la xarxa publica i vaig reservar amb la companyia que mes fàcilment vaig poder fer la reserva, que era Megabus. I dic que vaig poder perquè volia reservar amb una altra mes barata pero no acceptava el pagament, tot i que ho vaig provar amb les 3 targetes que portava. En fi, finalment $27 pel bitllet d’autobús mes els $5 que em costaria l’Airtrain per sortir de l’aeroport.
En aquest moment eren algo mes de les 11 del matí i la reserva la vaig fer per les 14h, 3 hores de marge en principi mes que suficients per anar a la parada del Megabus, que a mes estava a una zona que ja em coneixia, de fet ben a prop d’on havia estat el dia anterior per la tarda, quan vaig visitar l’edifici Chrysler i la seu de la ONU. Així que quan ja tenia feta la reserva vaig tornar a fer el mateix camí que acabava de fer però a la inversa. Primer l’Airtrain fins la parada de metro.
Però una altra vegada el metro de Nova York. No només seguien els retards sino que semblava que encara anava pitjor que abans. Vaig estar esperant a la parada de l’aeroport 50 minuts! Tot plegat era desesperant, de fet començava a enfadar-me perquè tot plegat semblava ja una broma de mal gust. Ja veia que també perdria el Megabus per culpa del metro. Tinc molta paciència i, en els viatges, sempre relativitzo molt les coses, però aquesta vegada la situació m’estava comen+ant a superar. Ja cada vegada em costava mes relativitzar.
Finalment vaig pujar al metro cap a les 12:30h i tenia per davant una hora de trajecte si tot anava be, que tal com havia anat fins aleshores era evident que res aniria be.
El metro, evidentment, seguia amb problemes i finalment vaig arribar a l’Avinguda 33 a les 13:52h. Però havia de caminar 4 illes per arribar a la parada de bus i, tenint en compte que cada illa és enorme, doncs era evident que estava a punt de perdre el bus. De totes maneres vaig correr tot el que vaig poder arrossegant la maleta, amb tota la roba i amb una calor insoportable. Tot plegat sumat a que ja portava 12 hores despert de les quals 9 donant voltes, i total per seguir al centre de Nova York. Aquell camí fins la parada va ser horrible, amb la sensació de que tot aquell esforç no serviria de res, només per arribar a la parada completament suat i mort de sed. I efectivament així va ser.
Finalment vaig arribar a la parada del bus a les 14:03h, i si, vaig veure com marxava el bus que havia d’agafar. Increíble! Primer perdo el vol i ara el bus. Però per sort el següent bus a Washington sortia a les 14:30h, això si, havia de pagar $5 mes. Tenint en compte tot el que ja portava fins aleshores, ho vaig acceptar prou be. De fet en aquest cas vaig tenir una mica de sort, ja que el següent bus ja sortia cap a les 19h. Ara ja estava allà i ja no el podia perdre.
Però l’espera es va fer eterna, doncs després de que tot el que havia d’agafar sortís a l’hora i ho perdés, aquest no va sortir a l’hora. Vam estar fins les 15:15h allà de peu i a 40ºC esperant. A mes jo no anava preparat per un viatge en bus, sino en avió, per lo que no portava ni menjar ni aigua com altres viatgers. Almenys l’espera a la cua era una mica entretinguda gràcies als propis treballadors i clients. Quasi tots eren negres, per lo que tot plegat era mes informal i divertit. Alguns ballant rap i en general tots amb la típica forma de ser tant seva i que a vegades desitjaria que tothom fos com ells.
Finalment, a les 15:15h vam començar a pujar al bus i per fi podia seure en un lloc còmode, amb wifi gratuït i aire condicionat. Ja no m’importava haver perdut tantes coses, per fi podia descansar i tard o d’hora arribaria a Washington abans de que es fes de nit. De fet, quan passen aquestes coses son situacions incòmodes i que en aquell moment et desesperen, però que si finalment no arriben a mes, s’acaben convertint en anècdotes a recordar, com aquesta.
El viatge va ser tranquil i còmode. No tenia ningú al costat i vaig poder estar connectat a Internet tot el trajecte, almenys la segona part, perquè la primera només vaig descansar. Cap a les 19h vam parar en una àrea de servei on no vaig comprar res perquè els preus eren exagerats, fins al punt que una bossa de patates petita podia costar $7. Durant la segona part del trajecte vaig estar parlant amb el pare per Whatsapp explicant-li una mica l’aventura tot i que no massa estona perquè a Catalunya eren les 2 de la matinada, de fet em va estranyar que em contestés però ell sempre ha sigut com jo, o millor dit, jo com ell, mussols.
Però el que havia de ser un trajecte de 4 hores es va convertir en un de 6. Vam arribar a les 21h quan hauriem d’haver arribat abans de les 19h. I aquest endarreriment va fer que arribés a Washington ja de nit amb lo poc que m’agrada arribar per primera vegada a una ciutat de nit. A mes plovia. Veníem de Nova York amb un sol extraordinari i a 40ºC i arribàvem a Washington plovent i amb fred, de fet em vaig haver de posar la jaqueta per primera vegada en el viatge. Això si, jo vaig haver de pagar $5 mes per arribar tard, però ells no ens van tornar res per arribar dues hores tard…
En qualsevol cas, per aquest tipus de trajectes és molt millor anar en bus. Mes còmode, menys històries d’aeroport i a mes et deixen al centre de la ciutat.
El bus ens va deixar a una estació de busos que semblava una central, i d’allà havia d’agafar un bus local fins l’apartament. En un principi tenia la intenció d’anar-hi caminant. Aproximadament era una hora caminant, que tot i que pot semblar molt, seria mes ràpid que anar-hi en bus, ja que el bus em deixaria a uns 20 minuts caminant de l’apartament. Però quan vaig sortir de l’estació vaig veure que plovia mes del que semblava, tant que no podia estar caminant una hora amb aquella pluja. Així que vaig anar a buscar la parada del bus local.
I encara no havia sortit de l’estació central que ja em vaig adonar que Washington no és com Nova York, mes aviat és com Boston. Son ciutats mes amables, mes familiars, mes netes, mes silencioses i amb habitants molt mes educats. De fet la diferència cultural dels habitants d’una i altra ciutat és realment sorprenent. Un noi em va veure mirant el mòbil i els cartells i em va preguntar si buscava algo. Jo en aquell moment encara no sabia que era un treballador de l’estació, i de primeres vaig ser una mica borde o, mes aviat, prudent. Però al dir-li que buscava la parada de bus, em va preguntar on anava i al dir-li va mirar amb mi Google Maps i em va acompanyar fins la parada, a uns 40 metres d’allà. El noi va ser molt amable i fins que no va saber exactament on havia d’anar i quin bus agafar no ho va deixar. I jo pensant que me volia robar. En aquell moment encara no ho sabia, però a Washington és molt difícil de que et robin. Havia de canviar el xip de Nova York i oblidar-me dels prejudicis.
En uns 5 minuts va arribar el bus que havia d’agafar. El trajecte era força fàcil, el bus només havia d’anar per una avinguda que semblava de les principals durant uns 20 minuts i d’allà hauria de seguir caminant uns 20 minuts mes. I per segona vegada a Washington en menys de 15 minuts m’adonava que aquella era una ciutat diferent, doncs a mes per tercera vegada des de que era als EUA, em sortia un trajecte de bus gratis. El tema és que els bitllets de bus s’han de pagar amb l’import exacte, i al ser turista i no saber-ho doncs sembla que molts xofers son compassius i et deixen pujar sense pagar, o no, no ho sé, almenys a mi si. Ja em va passar a Boston dues vegades i ara a Washington. De fet Boston em va semblar una ciutat perfecte per viure-hi, Nova York la pitjor i, de moment, Washington semblava Boston.
Al cap de 20 minuts vaig baixar a la parada que semblava quedava mes a prop de l’apartament i d’un McDonald’s que havia buscat a Google Maps, doncs ja eren quasi les 22h i ja no tenia cap intenció de sortir de l’apartament un cop hi arribés. Així que primer vaig anar fins al McDonald’s a comprar el ja famós 2 for 4 i després caminant fins l’apartament. Em quedava a uns 20 minuts, però ja després de tot el dia donant voltes aquells 20 minuts eren una minúcia.
Però per allà hi havia una via de tren, doncs ja estàvem quasi a les afores de Washington, que separava la zona on estava (i on m’havia deixat el bus) de la resta de Washington (i on estava l’apartament). Era ja negra nit i evidentment no me coneixia res d’allò, per o que creuar aquella via va ser mes difícil del que semblava. Pel mig no es podia, ja que tenia tanques, arbres i de tot, i mirant a Google Maps em va dir que creués per un lloc on, almenys jo, no hi vaig veure res que facilités creuar per allà. Així que vaig seguir caminant pel costat de les vies fins que al cap d’una bona estona vaig trobar una estació de tren amb el corresponent pas subterrani. Tot legat em va fer endarrerir mes per lo que el que havien de ser 20 minuts finalment en van ser quasi 40.
El barri on era l’apartament era a les afores però era un barri benestant, molt nou, net, les cases molt maques, quasi totes unifamiliars o adossades. Anava amb cautela com sempre per ser de nit i EUA, però la veritat és que aquell era un barri molt segur i cívic.
Després de donar alguna volta pel barri vaig trobar el carrer i l’apartament. Per fi havia arribat al meu destí 18 hores després de sortir de l’apartament de Nova York. La clau estava dins un locker que em va ser impossible obrir, tot i que evidentment tenia la contrasenya. Al fer tant soroll va baixar a obrir l’amfitrió. Ens vam presentar, em va assenyalar la meva habitació, que estava a la planta baixa, donava al carrer i a mes tenia bany i wifi propis i em va dir on estava el full amb totes les instruccions. Li vaig demanar disculpes pel soroll i vaig anar directament a l’habitació, doncs no tenia ganes de res mes que de sopar i dormir.
L’habitació era realment una passada, completament nova, amb fibra òptica per mi sol, TV, el bany complet i el llit comodíssim. Molt millor que una habitació d’hotel i molt mes barata. Vaig menjar-me les hamburgueses allà mateix, vaig treure de la maleta lo imprescindible i a dormir.