by guillem | oct. 8, 2025 | Eivissa 2025
A les 6:15h arribàvem al port d’Eivissa i desembarcàvem després de prendre un café al ferri i haver dormit molt bé en un llit. Vam sortir del port molt ràpid sense haver de passar cap tipus de control ni d’equipatge ni de passaport. De fet, abans de les 6:30h ja estàvem a la parada de taxis, on en menys de 5 minuts vam agafar un taxi que per 25€ ens va portar fins l’aeroport. Realment em va semblar prou barat tenint en compte que el trajecte va ser d’una 15 minuts i estàvem al Eivissa encara en temporada alta.
Poc abans de les 7 de el matí ja érem a l’aeroport on havien d’esperar un shuttle de la companyia de lloguer de cotxes que ens portaria fins al lloc de la recollida. Aquesta era la manera que tenen les empreses de lloguer de cotxes a Eivissa, doncs fins l’aeroport no hi ha lloc. En qualsevol cas, en uns 10 minuts va arribar el shuttle, el primer del dia, i 5 minuts després ja estàvem recollint el cotxe.
La recollida va ser molt ràpida i, tot i que el cotxe no era exactament de la mateixa marca que el que havíem llogat, si era de la mateixa categoria. Un SUV molt ampli, força nou i molt net. En general era un bon cotxe i molt còmode.
Encara no eren ni les 8 del matí que ja estàvem de camí a Eivissa capital per prendre un cafè i veure una mica el passeig marítim, el port i algunes parts de la ciutat aprofitant que encara no hi havia quasi ningú pel carrer. Tot un luxe poder passejar per la ciutat sense cap turista.
Després de passejar quasi dues hores per Eivissa, vam tornar al cotxe per anar a l’altra punta de l’illa per veure Les Dàlies, probablement el mercat hippy més emblemàtic d’Eivissa i quasi una visita obligada, i més essent dissabte com era.
Al cap d’uns 30 minuts de trajecte arribàvem a Les Dàlies, pagàvem els 4€ que costava el pàrquing i entràvem en aquell laberint de caminets i botiguetes. Feia quasi 20 anys que l’havia visitat per última vegada però em va semblar exactament igual que sempre, amb el mateix ambient però no els mateixos preus, sino força més alts. Una cervesa costava 4,50€ i un mojito 10,50€. En qualsevol cas res que no ens imaginéssim ja, preus estratosfèrics.
Al cap d’unes dues hores, quan ja eren les 12 del migdia, vam agafar el cotxe en direcció a la Badia de Sant Antoni on havíem reservat l’apartament. A diferència del centre de Sant Antoni, la Badia era ben a prop però era una zona molt més tranquila i, sobretot, amb apartaments més amplis, doncs una condició imprescindible era que tingués dues habitacions, cosa que al centre de Sant Antoni era impossible de trobar per menys de 500€ la nit.
Cap a les 12:30h arribàvem a la zona dels apartaments, aparcàvem el cotxe en un pàrquing públic a pocs metres de l’apartament reservat, i passejàvem pel carrer principal on hi havia els hotels, les botihues i els restaurants d’aquella zona. La veritat és que aquella zona estava força bé, doncs només era un carrer però amb l’animació justa, ni molta ni poca, i amb tots els serveis necessaris, fins i tot un supermercat Suma on hi podíem comprar tot el que necessitàvem. De fet, si caminàvem aquell mateix carrer durant 3 quilòmetres, arribàvem al centre de Sant Antoni, però en aquella zona s’hi estava més tranquil i més ampli sense renunciar a tots els serveis. A més, el tipus de turisme era molt més sa, és a dir, menys guiris cridant tot el dia pel carrer.
Després de mirar alguns restaurants de la zona, vam entrar en un que feien esmorzars anglesos per 12€ que incloïen 2 ous, salsitxes, pa, faves, etc. Realment un plat molt complet i per un preu molt assequible tenint en compte el lloc on érem.
Després de dinar vam caminar els escassos 30 metres fins l’apartament que havíem reservat per fer el check-in, doncs cap a les 16h ja havíem d’anar a la primera discoteca, Ushuaia.
Quan vam pujar al nostre apartament, a la primera planta, tocava veure si realment era com es mostrava a les fotos i disposava de tots els serveis anunciats, quelcom que sempre és una incògnita però que en aquest cas em preocupava més de lo normal degut a què l’havia triat jo però érem 4, entre ells en Raimon que això era part del seu regal.
En entrar vaig veure que la cuina, menjador i bany eren tal com es mostraven a les fotos. Després vaig veure l’habitació petita, que seria pel Gerard i per mi, però d’entrada no vaig veure l’altra habitació, a lo que vaig reaccionar amb cert nerviosisme fins que algú va dir, si, aquí hi ha una altra habitació. En veure-la em vaig quedar més tranquil, doncs era gran i amb llit de matrimoni. La cuina estava ben equipada i semblava que tot era tal com es mostrava a les fotos.
Però la sorpresa va arribar en sortir al balcó. Suposadament l’apartament tenia vista al mar, però des del nostre balcó només vèiem hotels davant. Tot i que es veia un troç de mar, era molt poc i, en qualsevol cas, res a veure amb el que es veia a les fotos. Tot i que l’apartament estava molt bé, allò de les vistes em va molestar molt, doncs era un dels 3 motius pels quals m’havia decidit per aquell apartament, juntament a què tingués dues habitacions i que es pogués fumar al balcó.
Després d’estar mirant una estona pel balcó per entendre perquè les vistes eres tant diferents a les que es veien a les fotos, vaig entendre que l’hotel que teníem davant era molt nou, i que pocs mesos abans probablement no hi era. Imaginant-me les vistes sense aquell hotel, quedava clar que eren exactament com es veien a les fotos. Aquell hotel els havia perjudicat però bé, potser per això aquell apartament ara costava només 240€ la nit, i tot i que sembli car, no ho és tenint en compte que estàvem a Eivissa. En qualsevol cas, allò em va molestar molt, doncs tot i que haguessin baixat el preu de l’apartament per no disposar de vistes al mar, també haurien d’haver canviat les fotos. En qualsevol cas, l’apartament era gran, molt ben equipat, amb llits còmodes i en una bona ubicació. A tots ens va agradar molt tant l’apartament com la zona.
Després de situar-nos i deixar les coses, vam anar a comprar a un supermercat Suma que hi havia a menys de 100 metres de l’apartament i on hi venien tot el que necessitàvem. Vam comprar menjar, sabó, alcohol i aigua i vam tornar a l’apartament per preparar-nos per anar a l’Ushuaia, doncs havíem comprat una entrada amb descompte que ens obligava a entrar abans de les 18h. Tot i així, l’entrada va costar 55€ per persona.
Cap a les 17h sortíem de l’apartament en direcció Eivissa capital on està l’Ushuaia on hi arribàvem en poc menys de 30 minuts. Vam tenir la sort de poder aparcar a menys de 5 minuts caminant, cosa prou difícil tenint en compte que estàvem a Eivissa capital. Bevíem una mica del que havíem portat i cap a les 17:30h arribàvem a la famosa entrada de l’Ushuaia. La veritat és que feia força il·lusió entrar en una discoteca tant emblemàtica.
Tot i que havia vist fotos de l’Ushuaia, no m’imaginava realment com era, i en entrar, la veritat és que em vaig quedar força parat, doncs era tal qual el pati d’un hotel amb piscina i habitacions al voltant. Era la discoteca més original que havia vist mai i ser allà era tot un espectacle. A mi em preocupava una mica com anava vestit, amb bambes, però un cop a dins vaig veure que molta gent anava amb bambes i fins i tot sense samarreta. Com m’imaginava, a Eivissa es pot anar com vulguis. A més, el fet que encara fos de dia feia que tot plegat fos més espectacular i li donava un ambient absolutament eivissenc, on la festa és a qualsevol hora del dia i a l’aire lliure. Sincerament, una passada.
Vam donar una petita volta per veure bé la discoteca i ja de seguida ens vam col·locar en un bon lloc per ballar una estona, doncs la música, al contrari del que em pensava, estava molt bé. L’únic que vam fer malament va ser no informar-nos bé de la festa que s’hi celebrava els dissabtes, la festa Ants en què la majoria de gent anava vestida de negre, mentre que nosaltres, sobretot en Raimon, anàvem de blanc, un bon cantazo.
Van punxar varis DJs, alguns dels quals van fer una sessió realment bona. En general tots van estar molt bé, hi havia espai de sobres per moure’s, l’ambient era molt bo i veure com s’anava fent de nit enmig de la pista a l’aire lliure mentre les llums ocupaven el seu espai era tot un espectacle. La veritat és que va estar molt millor del que m’esperava.
Cap a les 23:00h, quan ja s’acabava la festa, vam marxar cap a l’apartament on hi arribàvem al cap d’uns 25 minuts. Havia estat un dia molt llarg i molt ben aprofitat. Sembla mentida la gran quantitat de coses que es poden arribar a fer en un sol dia. De fet, ens donava la sensació que portàvem 3 dies a Eivissa. Per mi 4 dies eren pocs, però si tots eren com aquest, eren més que suficients.
by guillem | oct. 7, 2025 | Eivissa 2025
A les 19:30h arribàvem en Gerard i jo al port de Barcelona on agafaríem un ferri unes dues hores després. Vam arribar amb temps per trobar bé el lloc i esperar al Raimon i la Sele. Ens vam assegurar d’on s’havia de fer el check-in i vam anar al bar del costat a fer una cervesa mentre esperàvem. Cap a les 20:30h, arribaven en Raimon i la Sele, fèiem el check-in i a les 20:40h ja estàvem fora esperant a l’embarcament.
El ferri sortia a les 21:45h però no sabíem a quina hora començava l’embarcament. Des de fora vèiem les pantalles on anunciaven les sortides, així que anàvem mirant mentre esperàvem.
A les 21:15h encara que s’anunciava el nostre barco a les pantalles, per lo que vam decidir entrar a mirar. Al veure tant poca gent fins la terminal vam decidir anar al preguntar, doncs a mi em semblava tot molt estrany. I la resposta de la noia de la taquilla va ser: ya hace rato que embarcaron, corran! Després d’esperar quasi dues hores vam haver de córrer, i encara sort, perquè no vam perdre el bus que ens havia de portar per, literalment, 10 segons. Aquell bus era el que anava recollint els últims passatgers arreplegats i nosaltres vam ser els últims en pujar-hi. Per sort, vam embarcar sense cap problema, això si, pocs minuts abans de salpar.
Tot i això, poder veure el barco, sopar i fins i tot prendre alguna copa abans que anéssim a dormir. En aquests fèrris la majoria de passatgers van en butaques, però nosaltres vam reservar un cabina amb 4 llits, bany i finestra. La veritat és que estava molt bé i els llits eren prou còmodes.
Després de veure la sortida del port, de sopar i de passejar una mica pel barco, vam anar al dormir. La veritat és que voldria haver dormit més, però almenys van ser quasi 6 hores descansant bé. De fet en els Narcís es on dormir millor. I al despertar nos, una bona dutxa al mateix cabina.
Realment s’agraeix haver pogut dormir en un cabina quan en baixar al menjador i a la zona de butaques, veus als passatgers amb cares de no haver descansat res. En canvi nosaltres, estàvem força bé, de fer prou bé com per tenir un dia ben llarg amb discoteca inclosa.
Ens vam prendre un cafè al restaurant del barco abans de desembarcar quan eren les 6:15h. Començàvem el dia ben aviat, descansats i amb cafè. I bé que ens aniria perquè aquell mateix dia ja havíem d’anar a l’Ushuaia. Tot perfecte.
by guillem | juny 23, 2025 | Guatemala i Mèxic 2023
L’endemà em despertava cap a les 4 de la matinada amb l’habitació quasi plena de gent dormint, tot a les fosques i un fred important. No deixava de sorprendre’m el fred que feia cada nit a on fos de Guatemala, tot i que ho agraïa, evidentment. Això si, sortir del llit per anar fins la zona de dutxes va costar molt, i fins que no vaig ser sota l’aigua ben calenta no em vaig refer d’aquell fred que m’havia deixat mig engarrotat.
Cap a les 5 recollia la maleta i deixava el llit per baixar a la recepció. El dia anterior la noia va deixar anotat que em preparessin l’esmorzar cap a les 5:30h perquè a les 6h com a màxim havia de marxar. I efectivament, el noi que hi havia em va preparar l’esmorzar només per a mi quan la resta d’hostes encara estaven dormint. Va ser mentre esmorzava que alguns es varen despertar, tot i així, fins que vaig marxar, al menjador no hi havia més de 4 persones. Per cert, l’esmorzar eren “tortitas” i estaven realment bones.
El bus era de Pullmantur i sortia a les 6:30h però havíem d’estar a la parada a les 5:50h. Des del hostel només havia de caminar 2 minuts per arribar a la parada, que era a l’Hotel Holiday Inn. Tot i arribar-hi abans de les 6:10h ja era l’últim de la fila, i quan em va tocar a mi, va arribar la sorpresa. Havíem d’estar tant aviat perquè ens havien de revisar la documentació per tal d’assegurar-se que tots els passatgers podríem creuar la frontera, i en el meu cas, la meva documentació no estava bé per poder entrar a El Salvador.
El primer que vaig pensar quan la noia em va dir que hi havia un problema, va ser que no seria res greu, doncs vaig entrar al país de forma legal per l’aeroport, per lo que estava segur que tot estaria bé. Però no, l’agent de duanes de l’aeroport em va posar malament el segell d’entrada al passaport. Increíble, per molt que viatgis, sempre et poden passar coses que no t’han passat mai. Com podia ser que s’haguessin equivocat amb el segell d’entrada al país?
Entre Guatemala, El Salvador, Nicaragua i Honduras hi ha un acord pel qual els seus ciutadans poden desplaçar-se entre tots 4 països tant sols amb el seu document identificatiu, sense necessitat de passaport. Això afecta també als estrangers que un cop entrem a un d’aquests 4 països podem també desplaçar-nos pels altres 3 països sense haver de fer cap tràmit. I justament aquí estava el problema. El segell que m’havien posat a l’aeroport no reflectia correctament aquesta situació, per lo que en el meu cas no em podia moure lliurement entre tots 4 països. I quin era el problema? Que no havien escrit el número 90 sobre el segell, un número que indica durant quants dies pots desplaçar-te entre tots 4 països.
Així que després d’uns segons de fer-me’n a la idea i de veure que la treballadora de Pullmantur no em deixaria pujar al bus amb aquell error, simplement vaig preguntar què havia de fer per solucionar-ho i quan podria anar a El Salvador, doncs per mi no era una opció quedar-me tota la setmana a Guatemala. Així que em va donar la direcció de l’oficina d’Immigració de Ciutat de Guatemala i em va canviar el bitllet per aquellk mateix dia a les 14:30h. Si podia solucionar lo del segell del passaport, encara podria salvar prou bé la situació.
Sense pensar-m’ho gens, vaig tornar al hostel, vaig deixar la maleta i vaig sortir en direcció a l’oficina d’immigració que quedava a uns 40 minuts caminant, tot i que Google Maps em va liar una mica i vaig caminar més del compte per després haver de tornar enrere preguntant a la gent. Finalment, al cap d’una hora arribava a l’oficina i la sorpresa va ser veure a desenes de persones fent fila a fora.
El primer que vaig pensar va ser que tota aquella gent feia cua per tràmits que res tenien a veure amb el meu, i que per tant, podria entrar directament. Però no, aquella fila era per agafar un tiquet conforme havies entrat i amb el que et dirigien a la planta corresponent, que en el meu cas era la quarta.
Un cop a la quarta planta em va tocar tornar a fer cua dins un despatx. Érem pocs i cadascú amb la seva pròpia problemàtica. Jo semblava l’únic que tenia el problema del segell, però n’hi havia que tenien problemes molt més greus que jo, com un noi hondureny d’uns 16 anys que era allà per demanar un lloc on dormir, doncs pel que deia portava uns 4 dies dormint al carrer, i a Ciutat de Guatemala hi fa molt fred per la nit.
Al cap d’uns 30 minuts més, i ja portava més d’una hora en aquell edifici, per fi em va atendre la funcionaria i, després de reconèixer que efectivament l’agent de aduanes va cometre un error, em va dir que havia de pagar 90q, uns 10€, i esperar a què em rectifiquessin el segell. Per tant, no només havia perdut el bus a El Salvador i quasi tot el matí en aquell edifici, sinó que també havia de pagar, i tot plegat per un error d’ells.
Així que, em va tocar tornar a la primera planta, tornar a fer cua per pagar, tornar a pujar a la quarta planta i tornar a fer cua per mostrar el comprovant de pagament. Podria semblar que amb això ja acabaria, però no, per posar un altre segell necessitaven encara un parell d’hores més, hores que òbviament havia de passar allà dins esperant.
Realment m’ho vaig prendre tot molt bé però tot i així, quan ja feia més de dues hores que esperava i quan m’havien dit que ja m’avisarien, vaig tornar a entrar al despatx per preguntar perquè creia que ja s’havien oblidat de mi, cosa que més o menys va ser així, doncs quan per fi em va tocar, efectivament ja tenien el meu passaport allà preparat. Si els hagués fet cas i hagués esperat a que m’avisessin, potser encara hi seria…
Ràpidament vaig sortir de l’edifici per emprendre els 45 minuts de tornada fins al hostel amb un bon escrit nou al passaport on amb un paràgraf explicaven el problema i que l’anterior segell quedava sense efecte.
Ara feia més calor que a les 7 del matí però tot i així a l’ombra s’hi estava prou bé, i lo millor de tot, que el clima semblava prou sec, per lo que tot i la calor que ja feia en ple sol quasi no suava tot i estar caminant a pas lleuger. En definitiva, el meu tipus de clima preferit.
Cap a les 12 del migdia arribava de nou al hostel sense que em sobrés massa temps. Almenys havia pogut solucionar el problema del segell que poques hores abans pensava que no aniria tant bé. Saludava de nou a l’amable recepcionista que es quedava ben parada de tornar-me a veure allà. Després d’explicar-li la situació, vaig tornar a dutxar-me i preparar-me de nou per tornar a la parada de Pullmantur, on aquesta vegada si que hi volia arribar amb temps. Tot i així, abans d’arribar al hostel ja hi vaig passar per assegurar que el nou segell era vàlid, i si que ho era, tot i que se’l van mirar una bona estona.
A les 13:15h tornava a ser a la parada de Pullmantur, ara si 45 minuts abans de l’hora de sortida tal com recomanaven. Aquesta vegada tot estava correcte i vaig poder pujar al bus.
El bitllet el vaig comprar uns dies abans per Internet i em va costar uns 45€. Aquest semblava el més econòmic, doncs al mateix bus hi havia almenys dues classes, la turista i l’executiva, però al pujar al bus i veure quin era el meu seient, aquest estava al pis de dalt i a la classe executiva amb uns seients molt amples i còmodes, de fet podies quedar quasi estirat. De fet, no em va semblar veure cap seient que fos millor que el meu. Per 45€ faria un trajecte d’unes 7 hores molt còmode i fins i tot amb un entrepà que ens donarien a mig camí.
Em va tocar seure al costat d’un noi salvadoreny d’uns 30 anys que tornava a casa després d’un viatge de feina a Guatemala. Només seure ja em va semblar que ens acabaríem coneixent més, doncs em va saludar i em va donar algun consell sobre el seient ja que em veia una mica perdut amb tants botons que tenia.
El trajecte va ser tranquil i força entretingut gràcies al noi del costat que m’explicava coses de El Salvador. Sempre va bé parlar amb un local i rebre consells just abans d’arribar a un nou país.
Prefereixo creuar les fronteres per terra més que en un aeroport per tal de veure la vida al voltant d’elles, doncs sempre s’hi troben tot tipus de venedors, negocis i molta vida encara que es trobin enmig del no res. En aquest cas, primer havíem de baixar del bus per anar caminant fins l’oficina de Guatemala on ens segellarien la sortida del país, per després tornar al bus on un oficial salvadoreny pujaria per revisar la documentació dels passatgers un per un.
Per sort, el control de Guatemala només érem els del nostre bus, que tot i que érem uns quants, tot plegat va ser prou ràpid. Però el de El Salvador es va fer més lent degut a què l’agent ens anava avisant un per un i sobretot als estrangers. De fet, un noi menor que seia a prop meu, va haver de pagar una multa per no tenir els papers correctes per tal de poder creuar la frontera sense cap adult, cosa que encara ens va fer endarrerir més.
Finalment, eren les 19h i ja fosc quan per fi podíem seguir cap a San Salvador. El trajecte s’estava allargant més del previst, per lo que arribaríem passades les 21h, quan ja seria fosc del tot i difícil trobar llocs oberts on sopar. Per sort, el company de seient portava dos entrepans ben grans i bons dels quals me’n va donar un. Realment vaig tenir molta sort de seure al seu costat, doncs em va donar consells, sopar i vam passar una bona estona.
Mentre, jo anava parlant amb el propietari de l’apartament on m’havia de quedar per mantenir-lo actualitzat sobre l’hora que preveia arribar. Finalment, em va dir que ja era tard i que havia de marxar, per lo que em rebria la seva filla.
Finalment, eren les 21h quan arribàvem a la nostra destinació, una de les zones més exclusives de San Salvador. L’apartament que havia llogat estava a menys de 10 minuts caminant, i aquest era el motiu pel qual m’havia decidit per aquell, doncs tot i que suposadament El Salvador ja havia canviat molt i ja era un país segur, en aquell moment encara preferia no haver de donar moltes voltes per la ciutat.
Em vaig acomiadar del meu company de seient i vaig començar a caminar en direcció a l’apartament. La veritat és que anava amb certa cautela i vigilant qualsevol persona que se m’acostava, però això no era gens necessari tal com vaig concloure al cap de menys de 24 hores de ser allà, doncs aquella ciutat ara era de les més segures de tot el continent americà.
A mig camí vaig intentar treure diners des de varis caixers, però com era d’esperar, Revolut ho va rebutjar. Normalment, en un nou país, sempre havia d’autoritzar la primera retirada, però en aquell moment no tenia Internet i no ho podia fer, per lo que tocava demanar als propietaris que em deixessin pagar l’endemà.
Al cap d’uns 10 minuts de caminar, vaig arribar a l’apartament. L’edifici tenia seguretat privada i estava en una zona molt tranquila tot i que molt a prop de llocs molt importants, com la residència del President de El Salvador, en aquell moment Bukele. Després de verificar-ho, el vigilant em va obrir la porta i vaig pujar fins l’apartament.
Pujava a la segona planta per les escales i em dirigia a l’apartament. Em va obrir la filla del propietari, ens saludàvem i m’ensenyava la meva habitació. Va ser en aquell moment quan em vaig endur la decepció, doncs no havia llogat tot un apartament, encara que fos petit, sinó només una habitació amb bany propi. Val a dir que ja em va estranyar en el seu moment que tot un apartament costés només $20 al dia, però és que l’anunci a Booking era confús, de fet estava malament, doncs hi deia “apartamento entero” i no “habitación provada” com hauria de dir. Evidentment allò era un apartament sencer, però només una habitació estava destinada al lloguer, per tant a l’anunci no hi pot dir “apartamento entero”.
La veritat és que vaig quedar una mica decebut, no tant perquè l’espai que tenia era molt menys reduït, sino perquè no tenia ni taula per posar el portàtil ni espai per preparar el cafè o menjar. En qualsevol cas, estava content perquè el viatge havia anat bé, estava en un nou país i tenia una habitació on dormir.
Amb el que m’havia donat el meu company d’autobús ja n’havia tingut prou per sopar, per lo que després de guardar una mica les coses, vaig anar a dormir, finalitzant així aquella llarga jornada que havia inclòs una de les poques vegades que creuava una frontera per terra, una experiència molt més interessant que quan arribes a un país en avió.
by guillem | abr. 4, 2024 | Guatemala i Mèxic 2023
Em despertava a les 7 del matí en el que era l’últim dia que podia gaudir d’aquelles vistes del llac Atitlán des del llit. A les 10 del matí sortia el shuttle compartit que havia reservat cap a Ciudad de Guatemala on passaria una nit en un hostel perfectament ubicat, per l’endemà agafar un bus a les 6 del matí que en unes 6 o 7 hores em deixaria al centre de San Salvador.
Després de prendre’m el cafè de cada matí, dutxar-me i recollir les coses, deixava els diners a la taula de l’apartament i caminava el 2 minuts escassos que hi havia fins l’agència que havia contractat per anar a Ciudad de Guatemala. Per cert, crec que en aquest viatge vaig aconseguir un nou nivell de Booking perquè notava certs tractes per part dels amfitrions que em feien pensar que les meves opinions dels allotjaments ara tenien més valor, doncs realment notava una atenció a tots els hotels pels que passava que no havia notat fins aleshores. En aquest cas, no només em va ajudar a buscar una alternativa més econòmica per anar a Ciudad de Guatemala, sino que ni tant sols va venir a confirmar que li hagués deixat els diners sobre la taula.
A les 9:55h arribava a l’agència però tot i així era l’últim en arribar. El noi em va acompanyar fins on era la furgoneta i efectivament semblava que ja la resta de passatgers eren dins. Tot i així encara vam tardar uns 10 minuts en sortir, però en qualsevol cas, tot bé i de camí cap a Ciudad de Guatemala.
El trajecte va anar bé i va ser més còmode que el de l’anada ja que la furgoneta no anava completament plena. Al cap de quasi 5 hores arribàvem a Antigua Guatemala on es quedaven tots els passatgers menys 3 (dues noies americanes que anaven juntes i jo). En aquell moment pensava que els 3 que quedàvem seguiríem amb la mateixa furgoneta fins a Ciudad de Guatemala, però no, ens vam haver d’esperar uns 30 minuts a l’agència fins que va arribar un senyor en un cotxe normal al que vàrem pujar per seguir el camí fins la capital. Era la segona vegada que feia aquest trajecte, i com l’anterior, en cotxe.
A Ciudad de Guatemala i vam arribar relativament ràpid, però un cop a la ciutat ens va tocar menjar-nos el trànsit terrible i recórrer els 7 quilòmetres fins al meu hotel en quasi una hora. A mi em van deixar el primer perquè el meu hotel estava a una de les avingudes més importants de la ciutat, la 1ª Avenida, per lo que poc després de les 16 hores arribava al Hostel Reforma on hi passaria només una nit abans d’anar a San Salvador.
Vaig escollir aquest hostel perquè està literalment a 2 minuts caminant d’on havia d’agafar el bus l’endemà a les 6 del matí. Aquesta és la zopna més cara de la ciutat i una habitació normal no baixa del 80€ en la majoria d’hotels de la zona. Aquest no només era el més barat sino el més proper al lloc on havia d’agafar el bus. A més, tot i tenir habitacions compartides, els llits eren quasi càpsules amb endoll i llum propis, per lo que son habitacions molt còmodes i amb molta privacitat tot i ser compartides.
La recepcionista va ser molt amable i va tenir una actitud que seguia confirmant la meva percepció de què en aquest viatge els amfitrions em tracten molt millor que en altres ocasions. En aquest moment pensava que era així d’amable amb tothom, però durant les hores que hi vaig estar vaig poder veure que, tot i que era molt amable, amb mi realment va tenir un tracte una mica especial.
L’habitació tenia 12 llits i en aquell moment estaven quasi tots buits a l’espera de què arribessin mes hostes al llarg de la tarda, però en qualsevol cas vaig poder escollir el que per mi era el millor llit de l’habitació. Vaig deixar les coses i vaig sortir a donar una volta per la zona sense perdre ni un minut, doncs abans d’anar a dormir volia canviar quetzals a dòlars per tenir-ne almenys per un dia abans d’arribar a El Salvador.
Però després de recórrer unes quantes illes, no vaig trobar cap casa de canvi ni cap banc obert que canviés dòlars. Em semblava increíble que en aquella zona ple d’hotels de luxe, bancs i oficines no hi hagués cap lloc on pogués aconseguir dòlars. Tan sols una oficina d’un banc dins un centre comercial on hi havia una cua d’almenys 30 persones, per lo que vaig sortir del centre comercial sense fer res.
Després de quasi una hora donant voltes vaig decidir no buscar més i simplement seguir fent una mica de turisme, menjar alguna cosa en un lloc autèntic i anar a dormir aviat, doncs l’endemà em volia despertar cap a les 4 del matí.
Val a dir que aquella era probablement la millor zona de Ciudad de Guatemala com es podia apreciar pels hotels de la zona així com lo ben cuidats que estaven els carrers o el respecte i educació que en general es respirava pels carrers. Realment era molt agradable i segur caminar per aquest barri.
Prop del hostel vaig trobar un lloc ambulant on hi venien els típics shucos de Guatemala. Ja n’havia menjat algun a San Pedro la Laguna però va ser aquí, gràcies al venedor, que vaig saber que era un dels plats més típics del país. N’hi havia de carn i d’embotit i costaven entre 10 i 15q. Després de pensar-m’ho uns segons vaig decidir comprar-ne 4, 2 de cada, per lo que per 50q, uns 5,50€, vaig menjar fins quasi rebentar, perquè 4 shucos és una passada tal com feia entreveure la cara que va posar el venedor al dir-li que en volia 4. Dos me’ls vaig menjar allà mateix i els altres dos al hostel al cap d’una estona quan ja ho havia fet tot i ja podia anar a dormir. De fet, encara no eren les 20h que ja estava dormint en aquella habitació compartida però molt còmode i tranquila.
Així doncs, s’acabava la meva estada a Guatemala i començava l’última setmana de viatge a San Salvador. Guatemala m’havia sorprès molt positivament per la gran quantitat de volcans, la riquesa cultural i gastronòmica, el clima sec que fa que les nits siguin molt agradables i com sempre en aquests països, la seguretat, doncs Guatemala és un país més segur del que es diu, de fet, fora d’alguns barris de la capital, és un país absolutament segur.
by guillem | març 28, 2024 | Guatemala i Mèxic 2023
Em despertava després de 12 hores de dormir força malament degut a la gente que ja tenia per culpa de les fredes nits d’Antigua Guatemala. Això sí, només despertar-me i sense moure’m del llit ja podia veure el Lago Atitlán i les.muntanyes que el rodegen, unes vistes fantàstiques sense haver-me de moure del llit.
Cap a les 10 del mati jo encara era el llit quan va venir el propietari de l’hotel per preguntar-me si volia canviar d’habitació, a lo que Li vaig respondre que sí i que en 5 minuts recollia lo poc que havia tret de la maleta i sortia.
Un cop a dalt efectivament vaig comprovar que havia pres una bona decisio tot i que no entenia perquè m’havien ofert el canvi. Semblava que aquelles habitacions eren més cares que la que jo havia reservat, potser per ser tant bon client de Booking.
En qualsevol cas, allà no hi feia tant de fred, cosa que m’aniria bé pel constipat, i hi havia una millor panoràmica del llac. A més, i a diferencia de les habitacions de baix, aquestes tenien unes cadires per a cada habitació, cosa que m’aniria molt bé per sortir a fumar tranquil sempre que volgués.
Tocava aprofitar el dia per veure la resta de san pedro, doncs l’endemà segurament ja no podria caminar més de mitja hora seguida, així que vaig anar a veure la oart alta del.poble que es la zona menys turística i oer tant, més local.
Vaig veure el mercat, l’església i en general la vida cotidiana dels habitants. La veritat és que tan sols estava a uns 100 metres del carrer de l’hotel però ja semblava un altre poble, doncs quasi no hi havia turistes, ni bugaderies, ni hotels. Aquí es veia la vida cotidiana de la gent del poble i fins i tot els típics alcohòlics que no poden faltar enlloc. Si, aquí també s’hi veia certa indigència.
Vaig intentar anar fins a un mirador que estava a uns 30 minuts caminant però no em vaig veure capaç d’estar més estona passejant, així que vaig donar mitja volta i vaig tornar a l’hotel. El refredat es feia cada vegada més evident.
Em costava sortir al carrer més de 15 minuts seguits però la veritat és que no feia cap falta. Des de l’hotel tenia una de les millors vistes del poble tant des del llit, com des de la taula o el balcó. Aquest era un d’aquells llocs on m’hi puc quedar tota una setmana sense moure’m, tant sols contemplant el paisatge.
Així que quan no feia ni una hora que caminava per aquells carrers de pujades i baixades, vaig tornar a l’hotel per descansar una estona mentre mirava un documental i el llac per la finestra.
Els dos primers dies vaig comprar el menjar sempre al mateix lloc, al restaurant que quedava a 3 minuts caminant de l’hotel i que semblava on més locals hi anaven, doncs aquesta és la meva mètrica principal per decidir si entrara a un restaurant juntament amb si està ple o buit. Això si, sempre m’emportava el menjar ja que les vistes des de la meva habitació eren força millors que les del restaurant.
El segon dia que anava al restaurant, mentre esperava a què fessin el menjar, vaig veure uns cartells de tours i shuttles. Em va sorprendre que aquell restaurant tant poc luxós i on sobretot i anaven locals, oferissin tours i transports, potser eren revenedors d’alguna altra agència. En qualsevol cas, vaig preguntar per un transport a Ciudad de Guatemala i em va dir un dels nois que el preu variava entre 125q i 160q, entre 15 i 18€, depenent de la gent que hi hagués. Òbviament, quants més fóssim més barat sortiria.
Aquest preu em va semblar perfecte, doncs en altres agències els preus anaven dels 200 als 250q, per lo que tenia força clar que acabaria reservant aquí. Era dissabte i el noi em va dir que anés el dilluns a fer la reserva.
Però l’endemà, que era diumenge, el restaurant estava tancat. Només hi anava a comprar el menjar i era diumenge, per lo que simplement vaig pensar que els diumenges no obrien i vaig anar a buscar un altre lloc.
Vaig caminar per bona part del poble buscant un altre restaurant o lloc ambulant per a locals sense massa èxit, fins i tot vaig considerar comprar pasta deshidratada i alguna llauna de conserves i menjar a l’hotel, però finalment, caminant per la zona menys turística del poble, em va venir una olor de menjar. Allà em vaig aturar i vaig buscar d’on venia. No es veia cap restaurant però si una dona gran, de quasi 80 anys diria jo, que en veure’m buscar se’m va quedar mirant. Ja em vaig imaginar que aquella dona feia menjar a casa seva, i així m’ho va confirmar quan li vaig preguntar si tenia menjar fet.
Em va fer passar a un carrer estret, brut i fosc on hi tenia uns fogons i vàries olles amb pollastre, arròs i verdures. Cada ració costava 30q, uns 3,30€, i com que no sabia quant de menjar em donaria en una ració, en vaig demanar dues.
La dona era gran i li va costar una estona preparar les dues racions. Una cosa que em sorprenia, era que la majoria de gent, sobretot les persones més grans, no parlaven del tot bé l’espanyol, de fet tothom parlava un altre idioma, cosa que em reconfortava.
Al cap d’una estona em va donar les dues safates plenes de menjar però també de suc, suc que em va anar caient pel camí, fins i tot per la cama. De tantes voltes que havia donat per buscar un restaurant per a locals, quasi que vaig tardar 15 minuts en arribar a l’hotel, que en aquell poble era quasi com anar de punta a punta.
Un cop a l’hotel vaig poder comprovar que potser m’havia passat, però pel preu que tenia cada ració, preferia quedar ben ple a quedar-me encara que fos amb una mica de gana. Així que un dia més, vaig sopar mentre contemplava el llac Atitlán i algun poblet que ja començava a il·luminar-se.
Quart dia al Lago Atitlán
Arribava el quart dia en el llac i tocava canviar d’hotel. Passaria els 3 dies restants a un apartament al mateix carrer però força més al començament del poble, un apartament amb un bon balcó i una bona terrassa amb vistes al llac. A més, la nevera i el microones sempre son perfectes per poder fer una vida més local, doncs et permeten comprar al mercat per menjar a l’apartament en qualsevol moment. De fet, ara ja podria comprar el dinar a una dona ben a prop de l’apartament a la que no li havia comprat els dies anteriors perquè com a molt tenia menjar fins les 15h, i mentre que a l’hotel no podia escalfar el menjar, ara si que podia, per lo que el compraria cap a les 13h i el deixaria a la nevera fins la tarda.
El primer restaurant on vaig menjar i on vaig trobar el preu més barat per anar a Ciudad de Guatemala seguia tancat. El dia anterior era diumenge i no em va estranyar que estigués tancat, però avui, essent dilluns, tot plegat ja era més estrany. Pel menjar ja no m’importava, doncs ara compraria a la dóna del costat de l’apartament i al mercat del poble, però el transport a Guatemala em costaria uns 65q més, quasi 8€, anar fins a Ciudad de Guatemala, doncs les altres agències no baixaven de 225q mentre que el restaurant que ara estava tancat me l’havia ofert per 160q.
Vaig recórrer totes les agències que vaig trobar al poble i em vaig assegurar que pogués reservar dos dies abans de la sortida. Després de preguntar a tothom, ja tenia decidida l’agència, que de fet era la primera a la que vaig preguntar quan vaig arribar a San Pedro. Estava molt ben ubicada, segurament a la cruïlla més transitada del poble i a uns 3 minuts caminant de l’apartament on m’allotjava a partir d’avui.
Cap a les 11:30 del matí ja estava instal·lat a l’apartament essent un d’aquells que superaven les expectatives, doncs era més gran del que m’esperava, amb una cuina més ben equipada del que m’esperava i unes vistes des del balcó encara més entretingudes que les que tenia des de l’hotel, doncs aquí no només veia el llac sino també veia el carrer amb més moviment del poble.
No vaig tardar en sortir a comprar el menjar a la dona que abans de les 14h ja ho havia vengut tot, de tant bo i barat que era, bé, barat pels estàndards del poble. Vaig comprar dos plats complets de carn, arròs, patates i verdures per 30q cada un (3,30€) . En comprava dos per si amb un no en tenia suficient, i en cas que no fos així, doncs el guardaria a la nevera per l’endemà. La veritat és que tenir una nevera i un microones a l’apartament et facilita molt la vida.
Després de deixar el menjar vaig anar cap al mercat municipal que quedava uns 3 carrers amunt. Pot semblar poc però en aquell poble on la inclinació per anar al carrer de dalt era de quasi el 40%, pujar 3 carrers es converteix en una fita quasi impossible només a l’abast dels locals.
Quan vaig arribar al mercat per fi vaig poder gaudi de l’essència local de San Pedro, doncs fins aleshores havia vist més turistes que locals, una situació que al mercat canviava completament. Quedava clar que el carrer que resseguia la costa del llac era pels turistes, mentre que els carrers de més amunt eren pels locals.
El mercat és realment gran tenint en compte lo petit que és el poble, i en quasi totes les botigues el producte principal és la fruita, sobretot pinya. Tots els carrers son empedrats i es fa una mica incòmode caminar-hi perquè alguns trams estan deteriorats i la xancleta se’m quedava atrapada entre pedres contínuament, però tot plegat era molt autèntic ple de locals comprant i venent.
Després de donar-hi una volta vaig comprar uns trossos de pinya i xíndria ja tallats i vaig tornar a l’apartament a descansar una estona al sofà mentre mirava el llac per la finestra. La veritat és que caminar per aquell poble era cansat degut a la inclinació que tenia, però almenys la humitat semblava baixa, doncs tot i la calor realment quasi no suava i per mi això ja és molt important. De fet, Guatemala m’estava sorprenent per la poca humitat que semblava haver-hi a qualsevol lloc, almenys a les 3 ciutats per les que havia passat, doncs en totes elles podia estar caminant durant hores sense quasi suar ni una gota.
Durant els últims dos dies a San Pedro vaig intentar fer més vida local aprofitant que disposava d’un apartament i podia comprar el menjar en mercats i no només menjar sempre en restaurants. Encara arrossegava el refredat des d’Antigua per lo que les caminades encara havien de ser curtes i més amb lo cansat que resulta caminar per aquell poble.
El penúltim dia vaig passar-me quasi dues hores recorrent tot el poble i entrant a totes les agències de transport que m’anava trobant per preguntar el preu per anar fins a Ciudad de Guatemala, i realment semblava que pràcticament totes tenien els preus pactats, com és normal en un poble tant petit on hi ha tantes empreses de transport.
Lo normal eren 225q per deixar-me a la porta de l’hotel, o 210q per deixar-me a un punt determinat de Ciudad de Guatemala. L’agència més ben ubicada, en un primer moment em va donar un preu de 200q, però quan vaig anar a reservar l’endemà hi havia un altre noi que em va dir 225q. no vaig discutir perquè el que em va sorprendre és que el dia anterior la noia em digués 200q, no que ara el noi em digués 225, així que vaig fer la reserva per l’endemà a les 10 del matí.
S’acabava la setmana a San Pedro la Laguna, un poble turístic però on caminant uns minuts pots gaudir d’un ambient completament local amb persones que encara conserven l’idioma propi de la regió, senyal de lo aïllades que estan moltes zones de Guatemala tot i ser un país relativament petit, però on la gran quantitat de volcans fa que desplaçar-se d’un lloc a un altre resulti realment complicat. Gràcies a això, pobles com San Pedro encara conserven certa essència i cultura diferencial que els fa realment atractius per passar-hi uns dies de tranquil·litat a la vora d’un llac i rodejat de volcans.
