Com quasi cada dia, cap a les 8 del matí ens vam anar despertant tots, alguns mes aviat, sobretot la Chus i el pare que normalment eren els primers, i jo el següent un cop el pare pujava del lavabo per acabar de vestir-se i preparar-se, doncs ja feia soroll i m’acabava de despertar. I jo, també com cada matí, directe a dutxar-me i aprendre el cafè perquè fins que no ho feia no m’acabava de despertar.
realment semblava mentida com ens organitzàvem tant be pels matins tenint en compte que érem 6 persones en una cabana amb un sol lavabo i que la majoria no ens coneixíem abans del viatge. Amb una mica de voluntat per part de tots, les coses sempre funcionen perfectament.
Els esmorzars eren sempre molt agradables, amb tots 6 ben animats i amb moltes ganes de començar un nou dia i noves excursions per aquells paratges paradisíacs. Agafàvem el mapa, les anotacions fetes abans del viatge i decidíem entre tots on anar aquell dia. Fantàstic.
Vam decidir anar primer a Ytresand, un poble a uns 22 quilòmetres del resort, però no per veure cap poble sinó per fer el nostre primer trekking per les Lofoten. Cal tenir en compte que a l’hivern moltes d’aquestes rutes estan tancades per impracticables degut a la neu, però semblava que aquesta estava oberta per lo que vam decidir anar a veure, doncs ja teníem ganes tots plegats de fer una bona caminada per alguna muntanya.
Aquest dia tornava a ploure, i ja n’eren dos dies seguits. Poques coses m’emprenyaven mes que la pluja, per la incomoditat d’anar amb l’impermeable però sobretot perquè s’enduia la neu acumulada, deixant un paisatge diferent al que coneixíem però, almenys per a mi, no tant bonic. Lo bo era que segons la previsió, l’endemà ja tornaria a baixar la temperatura i ja tornaria a nevar. de totes maneres, estàvem a 1ºC però amb una sensació de fred de quasi -10ºC, doncs encara seguia fent molt de vent, de fet fins i tot semblava que en feia mes que le dia anterior.
Així doncs, ens vam ben equipar, vam cadascú preparar el dinar, i vam marxar cap a Ytresand on hi vam arribar en uns 30 minuts.
Era increíble el poble de Hamnoy, al costat del resort, que fes el temps que fes, sempre estava ple de gent fent-li fotos des del pont. A molts racons hi havia fotògrafs professionals, però en certs punts, com al pont de Hamnoy, a qualsevol dia y a qualsevol hora hi havia desenes de persones fent fotos. I aquest dia, tot i la pluja, també.
Ytresand semblava un poble ben petit, de fet quasi no hi vam veure cases, només un camping i, això si, una platja per primera vegada, doncs la costa Noruega en general és tant escarpada que poques platges hi ha, però a Ytresand, curiosament, hi havia una mica de platja tot i que no de sorra on estirar-t’hi amb la tovallola.
Vam deixar el cotxe en el que semblava l’últim tram transitable de la carretera que ens havia dut fins allà i que quedava ja just al costat del mar i de la muntanya per on faríem el trekking. Seguia plovent i el vent era força fort tot i que de moment suportable. Ens vam ben abrigar, ens vam posar l’impermeable els qui en portàvem i vam començar a caminar primer per un camí pla però ple de roques, forats i rierols. La veritat és que acabàvem de començar però allò ja semblava mes complicat del que la majoria pensàvem. La muntanya es veia amb força pendent però en canvi no s’hi veia cap bon camí, mes aviat semblava que el trekking hauria de ser muntanya a través caminant per pedres relliscoses per la pluja. Això si, l’entorn era meravellós i tot plegat a pocs metres del mar.
Mica en mica tota la zona era mes plena de roques sense cap tipus de camí per enlloc. Seguia plovent i el vent era cada vegada mes fort. Tot plegat s’estava complicant per moments fins al punt que no portàvem ni 10 minuts caminant que jo ja no veia gens clar que poguéssim caminar massa per aquella muntanya i amb aquella climatologia. Crec que cap de nosaltres es pensava que ni tan sols hi hauria un caminet ben definit i la caminada seria muntanya a través.
Quan no havíem ni caminat 200 metres, la Marta que anava la primera, va dir que el camí era impracticable i mes plovent com plovia, per lo que vam decidir donar mitja volta i seguir caminant per un altre lloc com podia ser per la vora de la platja que hi havia. Evidentment tots hi vàrem estar d’acord i vam tornar cap al cotxe. Era una llàstima perquè de segur que des de dalt d’aquella muntanya hi havia unes vistes fantàstiques de tota aquella part de costa tant diferent a la resta de les illes. A mes estàvem completament sols a tot el que ens donava la vista envoltats de naturalesa quasi salvatge.
Però quan vam arribar al cotxe vam tenir una petita discussió. Mentre la majoria volíem fer una caminada per algun altre camí mes fàcil però d’allà mateix, sense haver d’agafar el cotxe, la Chus deia que havia d’anar a buscar un lavabo, evidentment amb el cotxe. No ens vàrem posar d’acord i la Chus va decidir d’anar a buscar alguna cafeteria i quedar a algun lloc després que la resta hi arribéssim caminant. El pare, que tampoc tenia massa ganes de caminar també va anar amb ella. Els 4 restants ens vam quedar allà amb la intenció d’arribar fins on ells anessin però caminant per aquella espècie de platja.
El vent semblava que augmentava per moments i ja començava a semblar huracanat amb ratxes que fins i tot et feien mig perdre l’equilibri. Però quan vam arribar a la suposada platja ens vàrem adonar que de la platja només en tenia una mica la forma, doncs el terra era ple de petites plantes i pedres, tot plegat tant o mes incòmode de caminar-hi que la pròpia muntanya. Vam fer alguna foto i vam decidir seguir caminant per la mateixa carretera per la que havíem vingut amb el cotxe i per la que la Chus i el pare acabaven de marxar. Tot i anar per la mateixa carretera tots 4 preferíem anar caminant una estona, doncs ja teníem ganes de fer una mica de caminada i mes amb aquell temps que era tot un repte.
Així doncs vam començar a caminar durant uns 10 minuts quan vam parar sota una marquesina perquè la pluja era força intensa i amb el fort vent què feia i de cara quasi no podíem ni veure per on anàvem. Allà ens vam fer una foto per immortalitzar aquell moment tant dur.
Quan ens vam haver recuperat una mica vam seguir però el vent era cada vegada mes fort. Les ratxes ja t’obligaven a caminar inclinat per no sortir volant. Tot el camí fins on havíem quedat amb la Chis i el pare el vam fer per la carretera creuant pel mig del poble, doncs no hi havia cap altra lloc per on poder caminar, i vam tardar uns 20 minuts fins arribar al restaurant on havien anat a buscar un lavabo. No havíem estat massa estona caminant però en arribar al cotxe va ser tot un descans i una satisfacció personal d’haver fet aquella petita caminada, doncs les condicions meteorològiques eren de les pitjors que havia viscut, sobretot pel vent que aquests dies rondava els 65km/h de forma sostinguda.
Un cop tots 6 junts de nou en el cotxe i veient el mal temps que feia, vam decidir anar fins la platja de Uttakleiv, una platja molt coneguda però molt mes al nord, a uns 40 quilòmetres de Ytresand. No volíem anar parant en poblets com el dia anterior ja que ni tan sols hi hauríem pogut passejar tranquil·lament. De fet jo quasi que preferia veure les coses des de dins el cotxe.
Pel camí vam passar per Ramberg i la seva petita àrea de servei a la que ja hi havíem parat anteriorment i ja ens coneixíem i on ara hi vàrem tornar a parar, doncs amb el temps que feia fins i tot a jo em prendria un cafè de 4,50€. Vam aparcar lo mes a prop possible de la porta per haver de caminar el mínim possible pel carrer pel fort vent que feia.
Abans vam passar pel supermercat, de fet era l’objectiu principal de la parada, i el pare i jo vam comprar un fuet d’alci i un altre de ren pels germans. Dos dies abans ja n’havíem comprat un de cada per a nosaltres i de fet ja n’havíem menjat per sopar amb tots 6 a la cabana. estaven força bons tot i que ho son mes els nostres fuets, com era d’esperar, és clar.
A mes, mirant menjars preparats per poder dinar quan érem fora, vaig passar per davant les pizzes i vaig veure que quasi totes costaven uns 7€ però que n’hi havia de la marca blanca del supermercat que només costaven 2€, i les pizzes eren iguals o millors. Així que sense pensar-nos-ho massa en vàrem agafar dues. També passava el mateix amb altres productes tot i que no vam comprar res mes, però era una passada la diferència de preus que tenien els productes de marques normals respecte la marca comercial del supermercat.
Un cop a la cafeteria, les 3 M es van demanar com sempre un cafè i la Montse, també com sempre, una pasta. El pare i jo també vam demanar per primera vegada un capuccino, i dic per primera vegada perquè costaven 4,50€ i no era qüestió de demanar-ne perquè si. Però aquest dia, amb el fred i vent que feia, poques coses venien mes de gust que un cafè ben calent.
Un cop recuperades les forces tocava seguir cap a Uttakleiv. Teníem mitja hora llarga de trajecte en un ambient cada vegada mes tètric, doncs entre núvols baixos i neu tot plegat es veia entre blanc, negre i gris.
El primer tram per la carretera principal E10 va ser mes fàcil ja que tot i que la carretera estava completament glaçada, al passar-hi mes cotxes i llevaneus mes sovint, era algo mes practicable, però quan vam arribar a la carretera secundària que ja ens havia de portar fins la platja, el tema es va complicar una mica. Per una banda la carretera era d’un sol carril. Per sort quasi no passava ningú. I per una altra les condicions eren molt pitjors que les de la E10, amb el terra irregular, neu i molt de gel. A mes vam estar quasi 15 minuts circulant per aquella carretera, senyal també de lo aïllada que està la platja de Uttakleiv, cosa que jo personalment agreixo, doncs com mes remot és un lloc, mes il·lusió fa arribar-hi.
Al cap de 40 minuts de sortir de Ramberg, vam arribar a la platja on hi havia un cotxe, en qualsevol cas ben poca gent. Era un lloc gran però sense cap casa a la vista i, efectivament, allò era una platja, de les poques que hi ha a les illes Lofoten. De fet es feia fins i tot estrany veure una explanada tant gran en aquella costa tant escarpada. De totes maneres no sé si a l’estiu allà hi havia sorra, però en qualsevol cas ara només hi havia una capa enorme de gel. Aquí érem força mes al nord que a Sacrisoya, per lo que es notava tot molt mes gèlid.
El vent era si cap encara mes fort que el que ho havia estat durant tot el dia. Quan el primer va obrir la porta el fred que es va sentir va ser tant fort que la meitat ja no vam voler ni baixar. de fet només van baixar el pare i la Marta, que per cert, només fer dues passes va caure a terra. Llàstima que ningú la va veure. En qualsevol cas caure allà era lo mes fàcil ja que el terra era com una pista de gel gegant que unit al vent feia que anessis per allà lliscant en comptes de caminant. Aquesta era la primera vegada que era a un lloc tant inhòspit degut al clima gèlid.
Si no estigués plovent si que hauria baixat, el problema era que encara era mig moll d’abans i haver de sortir de nou amb l’impermeable i amb aquell vent passant fred em feia molta mandra. A mes només era veure la platja i marxar.
El pare va baixar sense ni abric, doncs hi estaria poca estona fora, però de totes maneres era una mica agosarat caminar per allà només amb el jersei. Això si, caminava com si anés trepitjant ous per no relliscar per aquell terra i arribar rodolant fins el mar.
Al cap de 10 minuts els que ja eren allà ja havien marxat i el pare i la Marta ja van tornar cap al cotxe. Era realment complicat estar allà, no tant pel fred, que també, sinó pel vent, que ja va passar a ser fins i tot perillós degut a què tot el terra era gel i era molt fàcil relliscar. Ni tan sols es podia passejar tranquil·lament.
Mentre érem al cotxe esperant, la Chus i la Marga ja van menjar alguna cosa, doncs eren les que normalment tenien gana abans, entre altres coses perquè havien de menjar poc però mes sovint. Jo preferia esperar a arribar a la cabana doncs després d’aquí ja hi aniríem directament.
Així doncs, un cop tots 6 al cotxe vam tornar per on havíem vingut, aquella carretera tant complicada, estreta i gelada per anar ja cap al resort. De tan en tan venia algú de cara però realment pocs, fins arribar a la carretera principal només ens vam creuar amb dos cotxes durant 20 minuts de trajecte.
Eren quasi les 14h quan tornàvem cap a Sacrisoya havent estat quasi 5 hores donant voltes amb aquella climatologia, mes del que molts haurien aguantat però no tant com si hagués fet menys vent. Ens hauria agradat allargar una mica mes el dia però realment amb aquell vent era fins i tot perillós anar donant voltes.
Cap a les 14:30h arribàvem a la cabana glaçats tot i ser curiosament un dels dies que mes calor feia. be calor, 1ºC, que no és massa calor, però si dels dies que la temperatura era mes alta. El problema era la sensació de fred que era baixíssima. Per això, entrar a la cabana on la calefacció estava engegada tot el dia, era tot un descans.
Al cap de 10 minuts d’arribar ja estàvem tots a la cuina dinant, doncs tots ens havíem endut el dinar per lo que ja el teníem preparat. Alguns no van menjar tant perquè havien dinat pel camí però el pare i jo no, per lo que ens vam fotre un bon tiberi amb l’embotit endut de Barcelona i amb l’autòcton, el d’alci i ren.
La Marga encara estava una mica molesta amb la Chus i la seva relació, tot i que la mantenien mínimament be, seguia deteriorant-se dia a dia. Lo bo és que mai arribaven a un punt crític que fes que els altres no sabéssim què fer, per lo que al final fins i tot era mig divertit.
Com quasi cada tarda ens vam quedar a la cabana descansant. Es feia de nit cap a les 16h per lo que tampoc es podia fer molta cosa mes si ja érem allà, i menys en dies com aquest. Només esperar que els núvols escampessin i ens permetessin veure alguna aurora. Però com cada dia, la previsió era molt dolenta. De fet ja ens havien dit els del resort, que una tempesta com la que estàvem patint aquella setmana feia anys que no al veien. Per una banda vam tenir mala sort d’enganxar-la però per l’altra vam tenir també la sort de poder viure una de les pitjors tempestes de Noruega dels últims anys.
Poc abans de les 20h tots menys jo van començar a preparar el sopar. Tenint en compte que a les 16h ja era fosc, no era estrany a les 20h començar a sopar, però jo no podia. Primer per poca gana, doncs no feia ni 4 hores que acabava de dinar, i segon per no haver de resopar abans d’anar a dormir, doncs tenint en compte que cada dia em quedava com a mínim fins les 12 despert, hauria de menjar alguna cosa abans d’anar a dormir. De totes maneres aquest dia ja portava varis dies de son acumulada per lo que la intenció era anar-me’n a dormir com a molt cap a les 22:30h just havent sopat i dormir ben be 9 hores per recuperar una mica. Personalment, si durant 4 o 5 dies dormo menys de 8 hores cada nit, encara que en siguin 7, algun dia necessito dormir-ne 9 o 10 seguides i, aquest dia, ja no aguantava mes.
Però cap a les 21h, quan ja tots havien sopat menys jo i estàvem tots a la cuina, a la Marta li varen enviar una foto de quan tenia 23 anys i estava embarcada a Green Peace, si, Green Peace. Aleshores ens la va ensenyar i evidentment no vam poder evitar preguntar-li sobre aquesta època de la seva vida, doncs no cada dia es coneix a algú que ha sigut activista de Green Peace, de fet era la primera que coneixia i suposo que com la resta que érem allà amb ella.
La veritat és que la Marta em sorprenia cada dia, però això ja era quelcom completament inesperat. A mes sempre havia vist els activistes de Green Peace com herois, per lo que tenir-ne una al costat era fins i tot un petit privilegi. Així doncs, vam estar quasi una hora parlant de les seves vivències a bord del barco de Green Peace. Al principi no sabíem la magnitud de les seves accions durant aquella època, però vam començar a fer-nos’en una idea quan va dir que havia estat a la presó. Però al demanar-li mes explicacions, ens va acabar dient que havia estat en un munt de presons, de fet ja quasi ni recordava en quantes i de quants països. Tot plegat semblava increíble i mes venint d’una dona que mai presumia de les seves capacitats o experiències viscudes.
Ens va sorprendre que ens digués que al país on pitjor la va tractar la policia va ser França, i sorprenia perquè entre d’altres també l’havien empresonat a Israel o Turquia. Segons ens deia, a França els varen tenir dos dies sense ni menjar ni aigua, regant-los amb mànegues d’aigua freda i completament aïllats de la resta del grup. La repressió que patien era brutal tot i que en molts països la policia els tractava molt be, de fet segons deia, semblava que molts els recolzaven però que havien de fer la seva feina. De fet, a Andalusia es veu que mes que en una presó semblava que eren en un hotel on fins i tot van veure un partit de futbol amb els propis agents de policia que els custodiaven.
A part d’algunes accions que havien dut a terme, també ens explicava el dia a dia d’un activista de Green Peace, que és algo que des de fora no es veia per molt que seguissis les seves actuacions. Pel que es veu s’embarcaven durant 6 mesos seguits dels quals quasi no tocaven terra i es dedicaven a anar per tot el mon per fer les actuacions que un grup, sobretot un noi, decidia. A bord del barco les tasques eren les de qualsevol altre barco i les nores o jerarquies també, com és evident. Com si fossin el típic pesquer que es passa mesos a alta mar però en comptes de pescar feien actuacions mediàtiques per denunciar certes situacions que afectaven greument el medi ambient.
Ens explicava que al barco quasi tothom era d’una nacionalitat diferent i que l’idioma comú era l’anglès, sent allà on el va practicar i aprendre molt. Fins i tot va conèixer un noi que en tenia 3 de nacionalitats! Evidentment, ens explicava, les relacions que allà s’hi feien eren molt intenses i especials, doncs al final la resta de la tripulació passa a ser la teva família.
D’anècdotes en va explicar un munt i cada una mes sorprenent que l’anterior i que ja no puc deixar-ne constància aquí, però realment va valdre molt la pena escoltar-la. És d’aquelles converses que et motiva enormement. I jo fascinat d’escoltar-la i d’haver conegut a una ex-activista de Green Peace, de les que sortien per la TV intentant aturar un balener o penjant pancartes a la Torre Eiffel.
Mentre la Marta explicava la seva època d’activista, la Chus va comentar que també havia intentat entrar però que li havien dit que no perquè encara no tenia un nivell prou alt d’anglès. Però aleshores la Marta va explicar el perquè a ella l’havien agafat deixant clar que hi havia molts altres requisits a part de parlar anglès. De fet va dir que ella era voluntària, per tan ni tan sols cobrava, però que a mes havia estat seleccionada entre 1000 aspirants a voluntari! Es van presentar 1000 persones per embarcar-se sense cobrar de les quals només en necessitaven a una. Increíble! I la Marta, a part de tenir un nivell molt alt d’anglès, tenia el títol de patró d’embarcació, era biòloga marina i era espanyola, doncs justament al barco no hi havia espanyols i la diversitat nacional era algo que buscaven. Per tot plegat la van seleccionar com a voluntària d’entre altres 1000 aspirants.
Una última anècdota que ens va explicar, va ser quan un dia van haver de fer una espècie d’assaig-exhibició d’un rescat a un barco amb un helicòpter. Els rescatadors de l’helicòpter eren estudiants ja en pràctiques per lo que era la primera vegada que ho feien. La Marta no s’ho va pensar ni un segon quan van demanar un voluntari per ser rescatat del barco pujant-lo a l’helicòpter lligat amb una corda.
Aleshores la van lligar i va començar el rescat. Però quan no l’havien aixecat ni mig metre de terra, la corda va fer una estrebada cap endavant i avall fins a caure a l’aigua i quedar completament coberta sota el mar. Ella allà sota l’aigua creia que tot anava be, però evidentment res anava be. Aleshores, en comptes de tirar amunt, la corda la va estirar cap endavant però encara sota l’aigua, com si l’arrosseguessin en comptes de pujar-la. Tots ens imaginàvem les cares i els crits dels tripulants de l’helicòpter en veient que la voluntària estava sota l’aigua. Però finalment i per sort, la corda va començar a pujar traient la Marta de sota l’aigua. Però la cosa no acabava aquí, de fet tot just començava perquè l’havien de pujar fins l’helicòpter. Però quan no anava ni per mig camí, la corda va començar a donar voltes ràpidament i sense parar fent-li una espècie de centrifugada després de la remullada.
Quan finalment la varen pujar a l’helicòpter, ella simplement va dir: “Guauuu com mola no?” Mentre els rescatadors estaven pàl·lids a la vegada que alleujats de veure que la voluntària seguia viva. Tot plegat anècdotes molt interessants que et fan reflexionar i passar una bona estona. De fet això és el mes apassionant de conèixer gent nova, les lliçons de vida que et poden aportar.
Mentre anava explicant les seves històries d’activista, jo m’havia preparat la pizza de 2€ que havíem comprat pel matí i ja me l’havia anat menjant aprofitant que tots 6 érem a la cuina tot i que jo era l’únic que sopava, doncs la resta ja havien sopat feia una hora. La veritat és que la pizza estava molt bona i era força gran, algo increíble per una pizza tenint en compte que estàvem a Noruega, on una cervesa en un bar et pot costar 9 o 10€.
Aquest dia jo volia dormir com a mínim 9 o 10 hores per recuperar els dies anteriors per lo que en acabar de sopar i quan ja la resta s’havien escampat per la cabana, ja em vaig preparar per anar a dormir quan quedava poca estona per les 23h. Avui la previsió meteorològica era molt dolenta per lo que no tenia massa por de perdre’m cap aurora, doncs semblava que avui seria un dels pitjors dies, per lo que era un bon dia per anar a dormir aviat.
Un dia mes sense aurores però havent viscut enmig d’una tempesta com poques n’hi ha i que permetria a partir de l’endemà i gràcies a una baixada de les temperatures, gaudir d’un paisatge completament nevat amb gruixos de 30 centímetres. Aquest dia i l’anterior havia estat plovent per lo que bona part de la neu acumulada ja havia desaparegut, però a partir de l’endemà això canviaria. La tempesta seguia a les Lofoten però ara amb temperatures mes baixes. Tal com m’agrada i tal com ha de ser.