Em despertava a les 3 de la matinada a l’hotel Casa Baquero de Bogotá, al barri de Fontibón, ja que a les 5 volia agafar un taxi cap a l’aeroport des d’on volaria a Mèxic a les 7:55h. Realment ja hauria d’haver marxat 24 hores abans, però l’aerolinia va cancel·lar el vol que tenia segurament per anar massa buit. Així que davant la seva manca de previsió van decidir putejar-nos a tots els passatgers.
Durant dues hores vaig prendre’m un cafè a l’habitació, em vaig dutxar i vaig preparar la maleta. A les 5 en punt deixava aquella habitació gelada i demanava un taxi per Cabify que arribaria en 5 minuts i en 10 minuts més ja seríem a l’aeroport. Volia arribar-hi com a molt a les 5:30h per lo que encara vaig arribar uns 15 minuts abans del previst. Aquesta vegada vaig tornar a tenir sort amb Cabify, doncs la majoria de vegades havia de cancel·lar el viatge perquè tardaven massa. Ara havien estat molt ràpids i per uns $11.000, uns 2,30€, em portaven fins l’aeroport.
Tot i que ja ho tenia tot fet i no havia de facturar, vaig haver de passar pel mostrador per revisar les dades del passaport i de passada pesar-me la maleta per tal que no superés els 10kg permesos per les maletes de cabina. La maleta pesava 10kg justos i sort que no em van pesar la motxilla perquè entre ambdues coses ja eren 13kg i no ser si el límit de 10 era només per la maleta o per totes dues coses juntes.
Després a prendre un altre cafè al lloc més barat de l’aeroport, on un tallat costava $3.000, uns 0,65€, i a passar el control d’immigració i de seguretat. Per cert, que en tot el viatge encara no m’havien fet cap control més a fons. El vol va sortir prou puntual tenint en compte el trànsit que hi ha sempre a l’aeroport de Bogotá.
Em va sorprendre que el pilot ens va explicar tota la ruta que faríem i quins països sobrevolaríem. En qualsevol cas, a mi m’era força igual perquè anava assegut a passadís i tampoc veuria res. Com ja ens havia avançat, el vol va ser força mogut quan ja érem sobre Mèxic degut a les restes d’un huracà que pocs dies abans havia afectat al golf de Mèxic. Però el que més em va sorprendre va ser l’aterratge, doncs va ser molt brusc, de fet el mes brusc de la quarantena de vols que he agafat al llarg de la meva vida. I és més, en aquell moment, evidentment encara no ho sabia, però un mes i mig després volant amb la mateixa aerolínia tornaria a passar exactament el mateix, un aterratge excesivamente brusc. Em dóna la sensació que els pilots de Volaris no són els millors.
Com sempre, a l’avió vam haver de cumplimentar la forma migratoria per entrar a Mèxic, però aquesta vegada per fi els serveis migratoris mexicans havien canviat el sistema i ja no calia presentar aquell document, tant sols el passaport i la targeta d’embarcament. Per la sortida del país ja només calia presentar el passaport amb el segell d’entrada. Un petit avenç que m’estalviaria haver d’omplir aquell paper cada vegada.
Un cop a la terminal de l’aeroport havia de buscar la millor manera, és a dir, la més barata, per aconseguir uns quants pesos almenys per poder menjar durant el trajecte fins a Tuxtepec. A casa tinc uns 100€ amb pesos per aquestes ocasions, però aquesta vegada me’ls vaig oblidar a casa, així que tocava retirar efectiu en un caixer o canviar-ne a una casa de canvi de l’aeroport o la terminal d’autobusos. La quantitat a canviar serien només uns 10€.
Degut a què la quantitat que necessitava era baixa, pràcticament podia descartar l’opció del caixer a menys que en trovés un que no cobrés comissió, doncs acostumen a cobrar una comissió fixa almenys de 4€, i per 10€ que volia això resultaria ser massa comissió. Vaig buscar un caixer de Scotia Bank ja que a Colòmbia els havia utilitzat vàries vegades i mai m’havien cobrat comissió, però aquí n’hi havia un i si que cobrava una comissió d’uns 5€. La resta de caixers també tots cobraven comissió.
Descartada l’opció del caixer, només quedava canviar efectiu en una casa de canvi. El problema és que a Colòmbia ja havia canviat pràcticament tots els euros en efectiu que portava i ja només em quedaven uns 5€, que era poc, però encara em quedaven uns $150.000 pesos colombians, uns 35€, per lo que podria canviar-ne $50.000 i encara quedar-me’n per quan hi tornés al cap d’un mes i mig.
Vaig recórrer tota la terminal per preguntar a totes les cases de canvi que hi havia, que almenys n’eren 15. En algunes aplicaven un tipus de canvi realment desfavorable de prop el 15%, una passada. La més barata que vaig trobar aplicava un tipus de canvi que representava un 8% de pèrdua. Però quan ja estava a punt de canviar tot buscant la casa de canvi més barata que havia trobat, de casualitat vaig entrar en una on no hi havia entrat i on, sorpresa, aplicaven el tipus de canvi oficial en aquell moment, exactament el mateix. Això és realment estrany i crec que va passar perquè agafen com a referència el tipus de canvi del dia anterior, i tot i que durant el dia el tipus de canvi pugui tornarse més desfavorable pel client, ells no el canvien en tot el dia. Per lo que en aquell moment em van aplicar el mateix tipus de canvi que hi havia en aquell moment segons Google.
Així que vaig entregar els 50.000 pesos colombians i me’n van donar 220 de mexicans, més que suficients per les prop de 16 hores que em quedaven per arribar a Tuxtepec. Ja tocava comprar la targeta del Metrobús de Ciutat de Mèxic i carregar-la amb els 30 pesos (1,40€) que costava el trajecte fins la terminal d’autobusos i on hi arribaria en 15 minuts.
Un cop allà, per fi vaig poder tornar a gaudir d’aquelles coses que tant m’agraden. Un munt de venedors a l’entrada de la terminal en els seus llocs ambulant amb tot tipus de menjars típics. No aguantava més les ganes de menjar uns tacos però primer volia anar a confirmar el bus. De fet, ja és tradició anar a menjar uns tacos en una botiga de dins la terminal cada vegada que arribo a Mèxic. La veritat és que aquí ja m’hi sento com a casa i l’aeroport i la terminal ja no son gens desconeguts per a mi.
L’altra cosa que havia de fer a part d’aconseguir algo d’efectiu, era canviar la SIM del mòbil per posar-li la que ja tinc de fa temps de Telcel. Quan arribo a Mèxic ja no en compro cap sino que tan sols carrego la que ja tinc. No la podia portar dins el telèfon tot i ser dual sim perquè ja hi tenia la targeta de memòria, per lo que l’havia de canviar.
Vaig entrar a la primera botiga Telcel que vaig veure dins la terminal per preguntar si em deixarien un pinxo en cas que fes una recarga. La noia me’l va deixar, vaig canviar la SIM i vaig posar-li algo de saldo. El número encara estava operatiu i ara ja podia trucar i connectar-me a Internet sense cap problema.
Havent canviat efectiu i carregat saldo, ja només quedava anar a menjar uns tacos al lloc on vaig normalment, un lloc ambulant dins la pròpia terminal. Vaig demanar uns tacos a la canasta i de chicharrón, en total 7 tacos per 54€, uns 2,75€. És difícil d’imaginar el que desitjo que arribi aquest moment cada vegada que vaig a Mèxic.
Ja només quedava esperar unes 4 hores a la sortida del bus.
Tot i que el trajecte era principalment de nit, no vaig poder dormir massa, o gens. De fet, fins i tot em vaig prendre un capuchino en una de les parades que va fer. De tant en tant li compartia la ubicació a l’Emma perquè sabés per on anava i es quedés una mica més tranquila. Com jo, ella ja estava imapacient de què arribés.
El trajecte va anar bé i no es va endarrerir massa, per lo que cap a les 5 de la matinada arribava a la terminal d’autobusos de Tuxtepec 1 any i mig després d’haver marxat per última vegada. Tornava a ser a la ciutat que ja considerava la meva segona casa i que tant trobava a faltar quan no hi era. Això si, tocava soportar aquella calor terrible que ja feia tot i ser les 5 de la matinada.
Vaig agafar el primer taxi que hi havia a la parada i cap a casa l’Emma on hi vam arribar al cap d’uns 5 minuts tot i que no vam poder arribar fins la porta perquè part del carrer estava ple de forats, tal com solia ser habitual a Tuxtepec… L’Emma ja era fora esperant. Vaig baixar i ens vam abraçar. Per fi tornàvem a ser tots dos allà.