Pel matí, després d’esmorzar a casa tranquil·lament, vam decidir anar a l’altra banda de les colades on no hi podíem arribar justament perquè les carreteres quedaven tallades per les colades. Hi hauríem d’anar donant la volta al volcà. La nostra destinaci

o era el municipi de Fuencaliente des d’on intentaríem arribar amb cotxe el més a prop possible de les colades, bàsicament fins a trobar-nos amb la carretera tallada per la policia.

Al cap de quasi una hora de sortir de casa arribàvem a l’altra banda de les colades i ens trobàvem amb la carretera tallada, però la sorpresa va ser veure la gran quantitat de cotxes que hi havia allà esperant en una cua d’uns 200 metres de llarg. En un primer moment ens hi vàrem posar perquè no sabíem exactament què passava, fins que un agent ens va preguntar que anàvem a fer. Al dir-li que tan sols a mirar, ens va demanar que apartéssim el cotxe de la cua, doncs allà només hi havia veïns dels pobles afectats i que havien estat desallotjats esperant per poder entrar uns minuts a les seves cases a recollir el que poguessin.

Nosaltres vam deixar el cotxe més enrere i ens hi vam acostar caminant. La imatge era molt trista. L’ambient era gris, apagat, amb el terra ple de cendra i un silenci perturbador tot i la gran quantitat de persones que hi havia allà. Ningú parlava, tothom esperava. Policia, UME i habitants desallotjats ocupaven aquella carretera tallada enmig d’un aire tòxic i fred.

Des d’allà vam poder veure la colada que havia arribat al mar tot i que no es veia tant be la lava com des de l’altre costat del volcà. Aquí era tot ben diferent. No era cap espectacle natural, era tan sols la viva tragèdia provocada pel volcà. Per mi aquell va ser un dels dos moments més trists de tot el viatge junt el que tindria l’endemà escoltant el testimoni en primera persona d’una persona evacuada.

En menys de mitja hora marxàvem d’aquell punt perquè ni tan sols resultava agradable ser-hi, doncs la majoria dels qui eren allà estaven vivint un dels moments més incerts i complicats de les seves vides. Vam agafar el cotxe i vam tornar enrere fins Los Canarios on vam parar per dinar un típic entrepà en un típic bar de barri. Per 4€ cadascú vam menjar un bon entrepà amb una cervesa Tropical, una de les marques més venudes a Canàries.

Després de veure una mica aquell petit poble, vam agafar el cotxe i vam anar fins la punta nord de l’illa, a l’altra banda d’on érem. Dalt d’un penya-segat es troba el poble de Barlovento amb unes vistes privilegiades i una tranquil·litat com la que es respira en la majoria de pobles de l’illa. Allà vam descansar una estona prenent un cafè a quasi l’únic bar del poble abans de tornar cap a la zona de El Paso passant per un parell de llocs força curiosos. Un era el Charco azul i l’altre el Puerto Espíndola. El primer era tot un complex amb piscines naturals on tan sols hi havia 4 o 5 persones, i el segon un petit poble sota un penya-segat amb dues cales i un port. Molt poca gent però molt tranquil.

La veritat és que es notava, i molt, la falta de turistes. Des de l’erupció del volcà la majoria havien marxat i ara només arribaven els qui com nosaltres volíem veure el volcà. Tot i que on érem nosaltres, a El Paso, s’hi veia força gent, la resta de l’illa era completament buida de turistes. Val a dir que poder visitar La Palma amb poc turisme va ser tot un luxe difícil de poder repetir.

Cap a les 19:30, i sense passar per casa, vam anar a veure el volcà. A diferència del dia anterior que hi vam anar quan ja era fosc, aquest dia i vam anar encara amb una mica de llum natural, la justa per poder veure be les colades i que a més es veiessin be a les fotos. A més, des del mirador des d’on vèiem el volcà, també podíem veure la posta de sol pel mar, un altre dels espectacles naturals que més m’agraden i que, depenent d’on siguis, es pot veure cada dia.

Ara, al tercer dia, ja sabíem on anar, on aparcar i des d’on mirar. Ja no perdíem temps donant voltes buscant el millor lloc sino que tot el temps l’aprofitàvem mirant el volcà. realment t’hi pots passar hores mirant com surt la lava disparada per la boca del volcà sabent que tot allò és roca fosa a centenars de graus. És al·lucinant.

Aquell punt era ple de gent i en alguns moments una mica caòtic degut a què al final molta gent aparcava a qualsevol lloc molestant la restad e cotxes. La Guardia Civil constantment anava avisant als conductors que havien de treure el cotxe tot i que sense posar mai cap multa per molt mal aparcats que estiguessin. En aquest sentit cal agrair l’actitud de la Guardia Civil que avisava però no sancionava, tot i que a més d’un li hauria fet falta una bona sanció.

Cap a les 21:30h tornàvem a casa a sopar i a descansar d’un dia més ben aprofitat havent visitat el poble més al sud i el de més al nord de l’illa de La Palma i gaudint un dia més de l’espectacle que oferia el volcà de Cimbre Vieja.