Aquest dia en principi havíem d’anar al Naranjal, un lloc a la vora del riu a uns 50km de Tuxtepec. I dic en principi perquè tot i que havíem quedat mai se sabia si finalment acabaríem fent lo planejat.

Ens vàrem despertar cap a les 8h, almenys jo, ja que havíem quedat cap a les 11h i jo sempre vull despertar-me 2 o 3 hores abans per prendre’m el cafè tranquil·lament mentre escric el diari, llegeixo correus, notícies, finances, etc.

Finalment si que hi vam anar però mes tar del previst, com era normal. Cap a les 13h va arribar en Chicho, la Lola i els nens. L’Emma i jo vam pjar al cotxe per lo que en un primer moment érem 8 en el cotxe. Vam anar fins a un supermercat on vàrem comprar begues i gel i vam esperar a la germana de la Lola i la seva família. Quan an arribar l’Emmanuel i en Caleb van anar al cotxe amb ells, quedant ja només 6 al cotxe.

De camí cap al Naranjal vam parar a un restaurant a comprar algo. Allà vam veure com preparaven el cochinillo. 3 cochnillos sencers empalats i donant voltes sobre una foguera. En Mario va comprar algo de menjar i vam seguir el camí.

Pel camí la XXXXX va treure uns materials amb els que feia collars, polseres i anells i les venia per uns 5 pesos. Aleshores l’Emma i jo li vàrem comprar una polsera i un anell que fent broma dèiem que era un anell de compromís.

Cap a les 13h vam arribar al Naranjal. Vam pagar els 10 pesos d’entrada per cap i vam aparcar al pàrquing de la zona i que ja estava a la vora del riu. El lloc era molt bonic, amb taules de fusta per la vora del riu que en aquella zona era força pla i ample per lo que era un bon lloc per banyar-s’hi. Una altra cosa és que l’aigua estigués freda o calenta.

Vam estar almenys 10 minuts per decidir-nos a quina taula posar-nos, doncs a la zona mes interessant n’hi havia una de buida però era difícil arribar-hi, doncs s’havia de creuar el riu, i carregats encara costaria mes. Primer la Lola i la seva germana van anar a aquella taula mentre en Chicho, l’Emma i jo miràvem per un altre costat. Amb tot, anàvem tots carregats de coses i cansava una mica anar d’una banda a l’altra.

Finalment ens vam decidir per la taula mes inaccessible però potser en un lloc mes interessant que les altres. Vam acabar de portar totes les coses per començar a preparar el dinar.

El problema va ser ajudar a l’Emma a creuar el riu, doncs no sé perquè te una por irracional a l’aigua, i tot i que en aquell tros el riu baixava una mica fort, feia menys d’un pam de profunditat i les roques no relliscaven.

Al cap d’uns minuts llargs vam creuar i vam arribar a la taula. A diferència de Yetla, aquí ja portàvem el dinar fet per lo que no havíem de fer la barbacoa. Portàvem espaguetis i carn ja tot preparat, i com sempre cerveses a punta pala. De fet abans de començar a dinar ja ens havíem pres dues cerveses cadascú.

Vam menjar primer en Chicho, la Lola, l’Emma i jo mentre els altres es banyaven. Els nens van venir poc després. En uns 20 minuts vam acabar, doncs no hi havia tanta carn com a Yetla, que ens vam passar, i a mes ja estava feta, per lo que tampoc hi havia la barbacoa.

Després de dinar vam seure a les cadires per descansar una estona, tampoc massa, i després vam anar una estona al riu. De fet quasi tothom es va banyar, fins i tot jo hi vaig anar tot i que no em vaig mullar tot.

L’Emma i jo vam anar a una zona on es veia que es podia entrar al riu mes fàcilment i hi vàrem anar entrant, molt a poc a poc ja que l’Emma va tardar moltíssim en acabar posant els peus a l’aigua. L’aigua era freda però aquella zona era poc profunda, de fet podies creuar el riu sense que cobrís completament en cap moment. A mes hi havia molts peixets que no paraven de picotejar els peus, suposo que en busca de pells mortes.

Al cap d’uns minuts va venir en Chicho que també es va tirar al riu i ja estàvem allà quasi tots, tot i que la zona era ample per lo que teníem molt espai entre nosaltres. Amb l’Emma vam anar caminant un tros fins que jo vaig sortir una estona, doncs tampoc em volia mullar del tot i ja portàvem una estona allà de peu sobre les roques.

Mentre l’Emma seguia al riu, jo vaig seure a la taula on hi havia en Mario i la seva dona dinant. Ja estaven acabant i em van dir que seiés allà amb ells. En Mario és una persona que li agrada parlar de temes molt interessants, ja siguin econòmics o geopolítics. Posa molt interès quan li explico coses d’Europa o d’altres països que hagi visitat. L’última vegada, a Yetla, vam parlar de vàries coses però vam deixar la conversa a mitges, i ara la volia seguir. Vam seure, vam agafar unes cerveses i vam estar xerrant mentre els altres seguien al riu.

Em va preguntar sobre Tailàndia, Hawaii i en general pels llocs on havia estat. Vam seguir parlant una estona de la conquesta, doncs a diferència de la sensació que em va donar el 2016, el primer any que visitava Mèxic, encara hi ha certa recança cap a Espanya pel que va passar durant aquella època. Vam seguir parlant de la immigració i de la culpa que te Europa en aquest aspecte, doncs va ser un continent colonitzador que en quasi tots els casos va deixar les colònies ben espoliades i abandonades, provocant les grans migracions de l’actualitat.

En un moment, la dona d’en Mario em va preguntar una llegenda urbana que corre per Mèxic i que diu que els francesos es dutxen poc. Em va preguntar si era cert i abans que li pogués respondre en Mario li va dir que no ens fes perdre el temps fent aquest tipus de preguntes. Jo per treure ferro i abans que comencessin una possible discussió, vaig dir que aquestes coses eren llegendes urbanes sense cap fonament.

Al cap d’una estona van arribar en Chicho i la Lola mentre l’Emma encara seguia al riu amb un conegut que hi havia a la taula del costat. Vam estar xerrant sobretot de viatges, conquestes, etc., temes en els quals estàvem força d’acord, i després ja de temes mes trivials i per riure una estona.

Cap a les 17h l’Emma ja va sortir del riu, havent-la d’ajuda, doncs igual que per entrar, va estar 10 minuts per sortir. Aleshores vam anar a donar una volta pel poble del Naranjal, que és un poble de dos carrers i 4 cases.

El poble estava al mateix costat del riu en el que estàvem, per lo que no vam haver de creuar-lo. Primer Vam anar fins a un pont molt estret, de mig metre aproximadament i fet amb un parell de fustes però que l’Emma no es va atrevir a creuar, de fet es va quedar a poc mes d’un metre de l’inici. Al cap d’uns minuts van venir en Chicho, la Lola i els nens que si que van creuar-lo i es van fer unes fotos.

Després l’Emma i jo, vam començar a caminar pel carrer que anava pel costat del riu veient les 4 cases que hi havia fins arribar a una cruïlla n semblava que l’altre carrer anava fins a un embalat o quelcom similar, en qualsevol cas una estructura força gran tenint en compte lo petit que era el poble.

Vam estar uns 15 minuts caminant per un parell de carrers, saludant als 4 locals que ens vam creuar i contemplant el riu i els galls que hi havia a quasi cada casa. Al cap d’una estona vam donar mitja volta i vam tornar cap a la zona de taules. Eren quasi les 18h, per lo que vam estar una estona mes bevent mes cerveses fins cap a les 19h que va començar a ploure i vam començar a recollir. Igual que a Yetla, la pluja en va precipitar la recollida, de totes maneres ja era l’hora que volíem començar a marxar doncs a les 20h ja es feia fosc.

En Mario i la Lola van portar els dos cotxes fins al carrer que quedava mes a prop de la taula carregar-hi totes les coses, incloses cadires i neveres.

Un cop tot carregat vam iniciar el camí cap a casa, com no, amb una cervesa cadascú dins, també el conductor és clar.

Molt a prop encara del riu, hi ha una zona de ramaderia on hi pasturen vaques. Moltes estaven enmig del carrer. La majoria s’apartaven prou ràpid però algunes tardaven una bona estona en moure’s, se les havia de pitar i fer llums per tal que es moguessin. A mes n’hi havia un munt, almenys en vam veure un centenar de les quals amb 5 o 6 vam haver d’esperar a què s’apartessin de la carretera.

Cap a les 20:30h arribàvem a casa. Jo estava força cansat, no tant per un gran esforç físic fet, sinó perquè tanta calor em debilitava molt, doncs a diferència de Yetla, al Naranjal hi fa mes calor i sobretot molta xafogor.

Vam descansar una estona a l’habitació i vam comentar de demanar uns antojitos per a sopar, però quan tot just ho estàvem parlant, en Chicho va enviar-li un missatge a l’Emma comentant-li que també en volien demanar, però finalment, entre tots dos van decidir d’anar directament al restaurant a sopar ja que els antojitos no arriben massa be a casa. A mi no em feia gens de gràcia anar-hi ja que allà era fàcil trobar-se al JC i la veritat és que encara no tenia massa ganes de trobar-me’l. A mes, a part del cansament, em començava a fer un mal de cap molt intens i molest per anar enlloc. En qualsevol cas vaig acceptar, perquè la veritat és que tenia ganes d’anar a sopar als antojitos, i vam anar cap allà amb el cotxe d’en Chico. També venien tots els nens excepte l’Emmanuel.

Cap a les 21:45h arribàvem al restaurant. Jo el primer que vaig fer va ser mirar si veia el cotxe d’en JC. No el vaig veure per lo que no vaig dir res. Però quan en Chicho va aparcar el cotxe al darrere de l’únic que hi havia allà aparcat, de sobte va dir que en una taula hi havia en JC.

Ja estaven mig baixant quan jo vaig dir que no anava, que anessin ells però que jo tornaria a casa. Primer ens vam quedar uns segons allà mirant fins que l’Emma i en Chicho van dir que aniríem a un altre lloc. Jo ja no vaig dir res perquè la veritat és que ja no sabia ni que dir. LA veritat és que en Chicho va reaccionar molt be, li va dir al Caleb que no baixés del cotxe que aniríem a un altre restaurant sense ni preguntar què passava, que no sé si ho sabia o no. En qualsevol cas va proposar un altre lloc i vam anar cap allà. Això si, l’Emma feia una cara que ja tenia clar que a casa em diria alguna cosa. Jo sabia que no hauria d’haver-hi anat, de fet ja tenia un pressentiment abans de sortir de casa.

Al cap d’uns 5 minuts vam arribar al restaurant que havia dit en Chicho. Vàrem entrar i vam demanar. Era un restaurant de tacos i tostadas on l’Emma i jo no hi havíem anat mai. Segons el cambrer les tostadas eren petites així que en vaig demanar 4 mes 2 tacos.

I quan les varen portar vaig poder comprovar que eren segurament les millors tostadas que havia provat mai. Eren molt petites però molt carregades de carn i molt bones. A mes portaven la salsa i formatge com quasi totes, però sobretot la diferència era la quantitat de carn que portaven, tanta que la tostada quasi no aguantava el pes. Al final em va venir mes de gust aquelles tostadas que els antojitos, doncs d’antojitos ja n’havíem menjat el dia anterior.

Vam sopar, ells van pagar també el nostre sopar i vam tornar cap a casa.

error: Content is protected !!
%d bloggers like this: