Valle Nacional és una petita ciutat a una hora de viatge des de Tuxtepec i que és parada obligatòria quan es va a Oaxaca, doncs el camí cap allà passa just pel centre de Valle Nacional i poc abans de començar les corbes infernals de la sierra. Jo hi havia parat vàries vegades en anar a Oaxaca però mai m’hi havia quedat per veure el poble, així que vam decidir amb l’Emma anar-hi a passar un dia.
Arroyo de Banco és un poblet molt petit que queda a uns 15 minuts de Valle Nacional i per on hi passa un riu amb una cascada, així que aniríem a totos dos llocs a passar-hi el dia.
Jo no tenia ni idea de com s’hi arribava, pensava que potser en la típica minivan amb la que ja havia viatjat vàries vegades, però en aquest cas, a Valle Nacional hi aniríem en una espècie de ranxeres amb una capacitat de 6 persones totes assegudes darrere, tot plegat molt més autèntic que les minivans. El preu era de $40, uns 2€, per un trajecte de poc més d’una hora.
Així que vam preparar una petita motxilla, vam anar fins la parada de les ranxeres on en menys de 5 minuts ja en sortia una. Eren quasi les 12 del migdia quan sortíem fent-se la 1 quan arribàvem a Valle Nacional. El trajecte, com era d’esperar, ben autèntic, amb entre 6 i 7 persones allà darrere assegudes com podíem. La veritat és que aquestes coses m’encanten.
Valle Nacional te una forma curiosa i que denota la seva gran funció de punt de parada abans de començar les corbes de la sierra en direcció a Oaxaca. Tot el poble és pràcticament només la carretera on s’hi concentren la gran majoria de comerços i restaurants. Carrers transversals surten de la carretera principal però no arriben a fer ni 50 metres, per lo que el poble és llarg i prim bàsicament resseguint la carretera per la que es va a Oaxaca. Veient la seva forma queda clar que està pensat per servir de parada de camí a Oaxaca.
Vam passejar una estona pel carrer principal, vam veure la plaça amb les típiques lletres que tot poble que es digni a de tenir, i vam anar a prendre una cervesa en un local que ens va recomanar un conegut de l’Emma. El local no estava al carrer principal sino en un dels carrers transversals, i si no fos perquè ens el van recomanar, ni l’hauríem vist. El local estava realment bé, amb un jardí gran i ple de plantes i uns propietaris ben amables que ens varen explicar una mica com arribar a Arroyo de Banco.
Teníem l’opció d’anar-hi amb camioneta tipus ranxera, moto-taxi o caminant. Caminant eren quasi dues hores per lo que ja ho vam descartar. La furgoneta costava $15 per persona (0,77€) i la moto-taxi que costava $60 entre tots dos, per lo que entre la poca diferència de preu i que la camioneta era més difícil de trobar i tardava més en marxar, vam decidir preguntar a una moto-taxi que vam veure en sortir del local i anar fins Arroyo de Banco amb ella en un trajecte una mica tortuós d’uns 25 minuts pujant per la muntanya en un camí complicat. Es notava que anàvem a un poble més aïllat que Valle Nacional.
El taxista ens va deixar pel centre del poble. Un poble molt petit, sense trànsit, poca gent, rodejat de muntanyes i amb el riu passant-li pel mig.
Vam anar preguntant a les poques persones que ens trobàvem per trobar la cascada. Seguíem el riu però no l’acabàvem de trobar, fins que en un moment determinat ens va semblar veure-la enmig del pati d’una casa, doncs la cascada no estava al riu principal sino a un rierol que hi acabava desembocant allà mateix.
Vam intentar arribar-hi però semblava impossible. S’havia de creuar un tancat amb vaques o entrar pel pati d’una casa. Era ben estrany doncs es tractava d’un riu que literalment creuava el pati d’una casa.
Vam seguir caminant carrer amunt per veure si en trobàvem una altra fins a preguntar-li a un nen d’uns 5 anys. Nosaltres li vam preguntar amb castellà i ell va semblar entendre’ns perfectament però ens va respondre en el seu idioma natiu, que no sabíem quin era però que ens va semblar náhuatl. No el vam entendre però em vaig alegrar molt de veure com encara en certes zones seguien conservant els idiomes històrics de la zona.
Tot i així, per les senyalitzacions que ens va fer, vam entendre que la cascada era aquella que havíem vist enmig del pati de la casa, per lo que hi vam tornar. Un cop allà vam preguntar a un senyor que semblava ser de la casa si es podia arribar a la cascada per algún lloc, confirmant-nos que tant sols es podia entrant al pati de casa seva. Li vam demanar permís, ens va dir que evidentment i vam entrar al pati per sota la tanca fins arribar a la cascada. Vam parlar amb ell una estona i ens va explicar que en aquella zona a vegades s’hi poden veure pumes o tigres, cosa que em va deixar al·lucinat. Li vam dir que casa seva era una passada per tenir aquella cascada natural allà enmig i que fins i tot podia muntar alguna botiga per la gent que hi anava. Quan va parlar amb la seva dona ho va fer també en náhuatl, per lo que quedava clar que en aquell poble encara hi havia molta gent que conservava el seu idioma.
Vam estar allà descansant i gaudint de la fresca que proporcionava aquell petit racó enmig d’una casa particular mentre els seus propietaris seguien recollint llenya dels voltants. Això si, un munt de mànegues creuaven el pati per portar aigua des del riu a la resta del poble.
Ens va costar una mica trobar el lloc i més encara arribar-hi però finalment va valdre la pena poder veure aquell oasi de tranquil·litat en un poble encara suficientment aïllat com per conservar llengües natives.
Al cap d’una estona vam tornar al centre del poble amb la intenció, ara si, de buscar una de les camionetes que de tant en tant anaven fins a Valle Nacional. Allà ben a prop d’on ens havia deixat el taxi i que semblava el centre del poble, ja en vam veure una de parada que ens portaria fins a Valle Nacional per $15 cadascú.
La camioneta tenia 4 places dins i la banyera darrere que possiblement també s’omplia de gent de peu en cas d’anar plena, tot molt autèntic. Jo ja m’ho imaginava així que li vaig preguntar a l’Emma, cosa que em va confirmar i per lo que ràpidament vam seure en un dels seients de dins quan vam veure que venia un altre passatger. Encara que fos poca estona, no volíem haver d’anar de peu agafats a una barra de ferro. Finalment, a un dels passatgers li va tocar anar de peu darrere amb el vent a la cara.
Poc abans de les 17h tornàvem a ser al carrer principal de Valle Nacional ja a punt per tornar a Tuxtepec.
La tornada no la faríem al mateix tipus de vehicle que l’anada sinó amb una minivan, que son furgonetes molt més còmodes i amb aire condicionat. El preu era de $50 cadascú, uns 2,50€, una mica més car que l’altre vehicle però que compensava per la comoditat que oferia.
La tornada va anar molt bé i cap a les 18h ja érem a Tuxtepec on vam comprar una mica de menjar i vam tornar a casa en un urbano, acabant així un dia molt entretingut en el que vaig poder visitar un poble per on ja hi havia passat un munt de vegades però on mai m’hi havia aturat més de 10 minuts. I sobretot, poder-ho fer acompanyat de l’Emma. Ens ho passàvem molt bé allà on anéssim i féssim el que féssim, tant sols calia passejar una estona per un poble i anar a buscar una cascada per tal de passar un dia perfecte.