A les 4:15h em sonava el despertador i m’aixecava sense fer soroll ja que el pare volia dormir fins mes tard. Ja em va dir el dia anterior que el despertés poc després de despertar-me tot i que vaig esperar fins les 5. Havíem quedat a les 5:30h a la recepció de l’hotel amb la resta del grup. Jo m’aixecava tant aviat perquè prefereixo dormir mitja hora menys però prendre’m un cafè tranquil·lament.
Així que em vaig dutxar i vaig anar a la cuina a preparar el cafè que em vaig endur cap a l’habitació per prendre-me’l mentre acabava de fer la maleta.
Quan quedaven pocs minuts per les 5, vaig començar a fer mes soroll mentre guardava la roba per tal que el pare s’anés despertant. Però quan es va despertar i em va veure ja completament vestit i fent la maleta es va aixecar de cop, sense esperar ni uns segons per acabar de despertar-se i no caure rodó a terra. Li vaig dir que no corregués que encara faltaven 5 minuts per les 5, però això per ell és secundari, doncs a la que veu algú ja mes preparat que ell ja l’ha d’atrapar com sigui. De fet jo encara no estava, per lo que m’acabaria atrapant. De fet en menys de 10 minuts ja estava a punt mentre jo encara estava amb el cafè.
A les 5:25h, i mostrant un cop mes la puntualitat general del grup, tots 6 sortíem de les nostres habitacions i ens trobàvem a la recepció d’aquella tercera planta. Tots a la vegada i ben puntuals. Això si, ara tocava esperar a què el taxi fos puntual.
Vam anar baixant nosaltres i les maletes cap a la porta per on normalment entràvem. Jo, al portar poc equipatge, vaig baixar per les escales mentre els altres baixaven per l’ascensor, arribant així el primer a la porta per esperar al taxista, que per cert va arribar molt puntual, doncs no feia ni 2 minuts que era allà fora que ja va arribar.
Quan els havia deixat a dalt, allò semblava un viatge de fi de curs de tota una classe, amb tantes maletes amunt i avall i tots plegats corrent per anar cap a la sortida. Però ara, que ja feia uns minuts que era a baix i que el taxi ja havia arribat, allà fora encara no hi havia ningú, només jo i el taxista. Li vaig dir que em guardés la meva maleta i vaig anar a mirar què passava. Just quan estava entrant vaig veure la Montse que sortia per una altra de les portes de l’hotel, la que dona al pàrquing però per on mai sortíem. Em va dir que s’havien equivocat el picar el pis a l’ascensor i que havien anat fins al pis de baix. Això que pot semblar fàcil de solucionar no ho és tan, ja que aquell edifici tenia l’hotel a la tercera planta però la resta de plantes eren altres coses, fins i tot a la planta baixa hi havia l’estació de tren de Bodo, per lo que anar pujant i baixant als diferents pisos per aquell ascensor no es podia fer en qualsevol circumstància. Així doncs, li vaig dir al taxista que anés cap al pàrquing que sortiríem per allà.
Però un cp davant aquella porta per allà tampoc sortia ningú. Quan estàvem allà esperant amb el taxista, aleshores va sortir la Marga per una tercera porta que quedava a la part de darrere i que era la porta de l’estació, així que per segona vegada li vaig dir al taxista que es mogués i anés cap allà. Sort que era aviat i érem els únics desperts en aquell edifici i pel carrer. En algo que no hi hauríem hagut de dedicar mes de 5 minuts ja en feia 15 que hi estàvem liats i encara no havíem pujat al taxi.
Finalment van començar a aparèixer tots i vam començar a carregar les maletes. La Marga, molt amablement, m’havia agafat la bufanda i els guants que havia deixat allà fora mentre corria amunt i avall buscant els altres, però jo ara pensava que els havia perdut, així que després de ser el primer en baixar i portar allà fora 20 minuts esperant, quan ja eren tots dins el taxi vaig dir que pujava un moment perquè havia perdut els guants, a lo que la Marga, menys mal, va reaccionar ràpid dient que els tenia ella. Així que ràpid cap al taxi i cap a l’aeroport quan eren les 5:45h. Anàvem una mica endarrerits respecte al que havíem previst però justament ja havíem previst sortir aviat per si passaven coses com aquesta. De fet el vol sortia a les 7h i a l’aeroport hi arribaríem a les 6, per lo que teníem temps de sobra.
Però quan ja érem de camí a l’aeroport i tots dins el taxi ja mes relaxats, la Marga va dir que no trobava el DNI. En un primer moment vaig pensar lo típic, no passa res, el tindrà tirat pel bolso perquè sempre ho porta tot de qualsevol manera. Però quan va dir per tercera vegada que no el trobava ja tots ens vam acollonir. Si se l’havia deixat a l’hotel teníem molt poc temps per trucar a l’hotel, que el busquessin i anar-lo a buscar. Així que, mentre la Marga encara buscava i quan el taxista ja estava aparcant al pàrquing de l’aeroport, la Marta va trucar a l’hotel. La recepcionista que encara estava mig dormint va anar a l’habitació de la Marga a buscar-lo. Però mentre encara estava al telèfon i ja estàvem tots baixant del taxi, la Marga per fi va dir: “Està aquí”. La Marta es va acomiadar de la noia de l’hotel agraint-li l’ajuda a aquelles hores i tots vam respirar molt mes tranquils. De fet jo no tenia gens clar que el trobéssim i en tal cas que la deixessin pujar a l’avió.
El taxi ens va costar 435kr, fins i tot algo mes que el taxi de l’anada que ens va semblar que ens havia estafat. Val a dir que aquest havia estat 10 minuts donant voltes per les entrades de l’hotel perquè o sabia per on sortia tothom, cosa que també deuria fer augmentar el preu. Però en qualsevol cas em va confirmar que el de l’anada finalment o ens havia estafat tant com ens pensàvem. Això si, en un principi ens volia cobrar 100kr per cap, i en aquell moment érem 9 persones.
Així doncs, eren les 6:15h quan entràvem a l’aeroport, imprimia les etiquetes per totes les maletes i les posàvem totes a les cintes. Tot el procés automàtic i sense la supervisió de cap treballador, entre altres coses perquè no n’hi havia cap en tot l’aeroport. Era petit però a mes era tant aviat que ni les poques botigues que hi havia estaven obertes. De fet l’únic vol programat en aquell moment era el nostre per lo que allà a la terminal només hi érem els passatgers d’aquell vol.
Mentre els altres ja anaven cap al control de seguretat i a la porta d’embarcament, jo vaig sortir fora a fuma un piti. Al costat de la porta hi havia un cartell que pel símbol que tenia no em quedava clar si prohibia o permetia fumar en aquella zona. Però com que el cartell era blau (i no vermell) i el text estava en noruec, per lo que no entenia res, vaig pensar que allà s’hi podia fumar i em vaig encensdre el piti. Però encara no havia fet ni la segona calada que per un altaveu que hi havia allà al costat vaig escoltar que em deien: “This is not an smoking area, please extinge your cigarrette”. En un primer moment ni sabia d’on venia ni si anava per mi, però mirant al meu voltant que no hi havia ningú era evident que anava per mi. Ràpidament el vaig apagar i me’n vaig anar fins a fora del pàrquing que total estava a 30 metres.
Després, ràpidament cap al control de seguretat on hi havia força cua però que vaig passar ràpidament i sense que em paressin tot i que portava la maleta amb tot el meu equipatge, això si, tot tal com s’ha de portar segons la normativa, per això poques vegades em paren.
Passaven pocs minuts de les 6:30h quan em retrobava amb la resta del grup ja a la porta d’embarcament. Algunes ja menjaven mentre els altres esperàvem fins que vàrem començar a embarcar. Ja érem a l’avió i ara si que ja havíem passat l’últim tràmit del viatge que era poder arribar a l’aeroport amb el taxi.
Aquest primer vol duraria una hora i mitja, faríem escala de menys d’una hora a Oslo i un segon vol de 3 hores fins a Barcelona.
Tots dos vols van anar molt be i tot el trajecte va ser mes ràpid que el de l’anada ja que l’escala era molt curta. De fet vam haver de mig córrer per anar d’una terminal a l’altre de l’aeroport d’Oslo. Fins i tot la Marta va sortir de l’aeroport per fumar i encara no havia tornat quan nosaltres ja estàvem embarcant al segon vol. Va arribar a temps però quan ja érem quasi tots asseguts.
Per cert, que aquell segon embarcament em va portar certs records ja que estàvem a la mateixa porta on jo era quasi un any abans quan em disposava a fer la meva primera volta al mon, i on des d’aquí vaig anar a Bangkok.
El vol també va anar be i sense endarreriments i cap a les 12 del migdia arribàvem a la terminal 2 de l’aeroport de Barcelona. Després de recollir l’equipatge i anar cap al vestíbul ens vàrem acomiadar tots ja que cadascú de nosaltres hauria d’agafar un transport diferent. Jo aniria amb tren, com quasi sempre que vaig o arribo a la terminal 2.
Després de tants dies compartint tantes coses i vivint tots 6 en un espai relativament petit, es feia una mica estrany ara haver-nos d’acomiadar i, de fet, no saber si ens tornaríem a veure o almenys quan. Teníem intenció d’almenys trobar-nos un dia però just ara començava la pandèmia del coronavirus 2019 a Espanya. De fet ens havia anat de 2 o 3 dies que no podem tornar a casa, doncs ni una setmana després ja eren moltes les denúncies d’espanyols atrapats en multitud d’aeroports de tot el mon. Va ser una d’aquelles casualitats bones que quan passen poques vegades hi pensem. Sempre pensem en les casualitats quan tenen males conseqüències, però quan son bones se n’ha d’estar agraït.
Aquest havia estat dels pocs viatges que feia amb 5 persones mes i el primer que feia amb gent que no coneixia fins poques setmanes abans del viatge, que de fet ens havíem conegut amb l’únic objectiu de fer aquest viatge. L’experiència va ser molt positiva i tots plegats vam tenir sort ja que la unió de tots 6 feia un grup molt complet. A cadascú se li donaven be certes coses que als altres no tan però que eren necessàries en un viatge, per lo que cadascú va aportar el que millor sabia fer amb el resultat de que tot va anar segons el previst i vam fer moltes mes coses de les que pensàvem.
Ara ja estava en el tren, sol de nou i tal com torno sempre dels meus viatges. Ja arribava el moment de memoritzar be tots els grans moments i posar en ordre fotos i idees per escriure aquest diari. Havia estat per primera vegada a la meva vida al cercle polar àrtic en un entorn paradisíac i veient també per primera vegada una aurora boreal just per sobre la nostra cabana, de fet la vaig començar a veure des del menjador. Un somni fet realitat.