Jo em vaig despertar cap a les 8 del matí tot i que la resta es van anar despertant a la seva hora, tots entre les 7 i les 8 aproximadament. De fet crec que jo vaig ser dels últims en despertar-me. El pare acabava de pujar del bany i amb el soroll que fa, que no sé si ho fa expressament, ja em va despertar. El tema del lavabo pel matí era algo que ja sabíem que hauríemd e gestinoar de la millor manera possible, doncs tots 6 el necessitàvem una bona esrtona. De fet això era probablement el que mes em costaria. Així que el primer que li vaig preguntar al pare va ser si hi havia algú al lavabo, a lo que em va respondre que no, així que vaig agafar la tovallola i roba per canviar-me i vaig córrer cap abaix a dutxar-me. M’és igual prendre el cafè abans o després de dutxar-me, però el que si havia de fer segur era totes dues coses abans de sortir de la cabana.
Em vaig dutxar, evidentment, mes ràpid que de costum, doncs hi havia gent esperant, i en 10 minuts ja estava mig canviat i a la cuina per preparar-me el cafè. Allà ja hi havia el pare i la Chus i al cap de pocs minuts van anar apareixent les 3 M, que ja estaven despertes però cadascú seguia la seva pròpia rutina matinera. Jo mentre m’hagués dutxat, la resta ja aniria fent.
Em vaig prendre el cafè mentre mirava una mica els correus i missatges des del mòbil i després vaig menjar algo de xocolata mentre ja comentàvem què faríem aquell dia. Teníem molts plans preparats i llocs ja pensats per visitar, però cada dia hauríem de decidir on anàvem.
Quan ja vam ser tots a la taula, vam treure mapes, llistes i papers per decidir la primera ciutat a veure. Ja que no dominàvem prou el cotxe i que era el primer dia, vam decidir d’anar primer als llocs mes propers, i una bona opció era el poble de Ä, que és el primer de les Illes Lofoten començant pel sud i el que te el nom mes curt del mon. Aquest poble ens quedava a uns 15 minuts amb cotxe i era una espècie de poble museu, doncs era un dels pobles on al segle XIX i anaven centenars de pescadors vinguts de tot el mon per aprofitar l’època del bacallà. Aquests pescadors vinguts s’allotjaven a molts altres pobles de les Lofoten, però el de Ä ha quedat com a museu i per tan encara es conserva en bona part tal com era abans.
El bacallà, era i és, la major font de riquesa de les Illes Lofoten. A l’hivern n’arriben milions a les Lofoten només per a criar, per lo que en poden pescar milers de forma sostenible, doncs la majoria sobreviuen per tornar l’any següent. De fet, a tot arreu es veuen assecadors de bacallà, doncs un cop pescats es pengen durant uns 2 mesos abans de ser exportats. És tot un espectacle veure milers de bacallans penjats de cap per avall per tot arreu. Això, l’olor al final t’ho impregna tot i acabes una mica fart d’estar cada dia olorant bacallà allà on vagis.
Ja havent decidit on anar cadascú es va preparar el dinar ja que la intenció era dinar fora per tal de no perdre temps anant i venint de la cabana només per a menjar. El pare i jo portàvem per aquests casos bàsicament embotit, així que el vam agafar junt amb aigua i pa que havíem comprat a Bodo. Tots érem ràpids i responsables, per lo que a les 9h ja estàvem tots a punt.
Cada vegada que sortíem de la cabana era un petit espectacle. Tots 6 ens posàvem un munt de roba a sobre, la bufanda, el gorro i les botes, tot allà al rebedor. Després cap al cotxe a deixar-ho tot al maleter que quedava ja ben ple i algú que se seia al darrere, al costat de tota la roba i bosses de menjar.
La nostra cabana quedava literalment a menys de 20 metres de la carretera principal, de fet, en aquella illa no podia quedar massa mes lluny de lo petita que era. LA carretera semblava acabada de netejar per un llevaneus cosa que ja ens va anar be per acabar d’agafar pràctica amb el cotxe sobre una carretera sense gel. El camí fins a Ä era curt i encara se’ns va fer mes curt ja que ara podíem veure les Illes Lofoten de dia i per tan els seus paisatges únics. Els fiords, les muntanyes nevades, els illots i les cabanes sobre el mar conformaven un espectacle únic al mon.
Just a l’illa del costat ja hi havia el poble de Reine, un dels mes famosos de les illes. De fet, els dos mes famosos eren Reine i Hamnoy que ens quedaven cada un a un costat. De fet, la nostra illa, Sacrisoya, quedava just enmig de les dues illes de Reine i Hamnoy, per lo que la ubicació era perfecte.
Així doncs, de seguida vam passar per davant de Reine podent-lo veure ja una mica des de fora. SI aquests pobles son tant coneguts és pel seu entorn. Els pobles queden junt al mar sota imponents muntanyes nevades fent que tot plegat sembli un muntatge. De fet aquí és dels pocs llocs on pots fer una foto de qualsevol manera i que quedi com una postal professional. Tot és tant impressionant que no cal retocar res.
Al cap de 15 minuts arribàvem a l’altura de Ä i el pare que portava el cotxe em va dir que ja veia l’entrada. Vaig mirar a Google Maps i semblava que efectivament ens acabàvem de passar l’entrada, però just en aquell moment vam passar sota un túnel i després ja hi havia un pàrquing per la gent que volgués anar a Ä. Per sort ens havíem passat aquella entrada i gràcies a això havíem trobat aquell pàrquing, sinó no sé que hauríem fet perquè com vam veure després, aquest poble no està preparat per a què hi circulin cotxes. De fet en el pàrquing ja hi vam veure un autobús i varis cotxes.
Vam baixar del cotxe i fer el ritual de sempre, posar-nos guants, bufanda i gorro abans de caminar uns 10 minuts per un caminet d’un metre d’ample que anava des del pàrquing fins al centre de Ä. En aquell moment encara no ho sabíem, però en aquell poble ja quasi no hi vivia ningú, i els que encara hi vivien estaven relacionats amb el museu i altres serveis turístics del poble, de fet es podria dir que tot el poble era un museu, on pràcticament totes les cabanes que s’hi veien eren encara com feia quasi 200 anys per tal de veure com vivien els pescadors que venien de mig mon per a pescar bacallà.
Molts dels carrers eren tant estrets que no hi cabia ni un cotxe, i els mes amples eren d’un sol carril. Es veien 3 o 4 casetes ben conservades i reformades on semblava que hi vivia gent, però la resta, almenys 10 mes, es veien antigues i no semblava que hi visqués ningú. Al mig del poble hi havia un petit fiord amb cabanes al mig aguantades amb pilars de fusta sobre l’aigua. Allà semblava el centre del poble i on estàvem tots els visitants, uns 15 contant-nos a nosaltres i aun parell de grups mes.
Mentre nosaltres passejàvem i admiràvem el centre d’Ä, la Marta va anar sense que ni ens adonéssim a preguntar a una de les casetes que semblava un centre d’informació turística tal com ja havia fet a Bodo i tal com faria a quasi tot arreu on aniríem.
Al cap de 5 minuts va tornar amb “informació fresca” com deia ella per explicar-nos el tour que feien. Per 100kr, uns 10€, una noia ens explicaria durant uns 45 minuts la història de Ä durant el segle XIX i ens ensenyaria per dins algunes de les cabanes que veiem allà. El tour començava a les 10, al cap d’uns 20 minuts i era un tour molt complet amb el que obtindríem una radiografia força completa de la vida dels pescadors, per lo que no vam dubtar en acceptar tots 6.
Així doncs, tots 6 vam anar cap a la caseta que feia de botiga de souvenirs, informació turística i venda de tiquets pel tour. Allà ens vam adonar d’algo molt típic als països nòrdics però costa de veure ens segons quins edificis. Aquí es veia be perquè era una caseta molt petita. Tothom qui pot te una doble porta a l’entrada, és a dir, una primera porta, un petit espai i una segona porta. Això és , evidentment, per evitar l’entrada de fred, doncs quan s’obre la porta que dóna al carrer, la que dóna dins la casa encara està tancada. Allà ho vam veure be perquè era molt petit, però tot i així tenia les dues portes amb el petit rebedor enmig de totes dues.
La Marga i la Montse es van comprar uns carpons per les botes per no relliscar al gel. Els va sortir per uns 50€, força cars, però suposadament dels millors que podien comprar, doncs se suposa que en aquests llocs tindran els millors productes per la neu. Però no va ser així, a la Montse se li van trencar al cap de 2 dies, per lo que el mes car no te perquè ser de la millor qualitat.
Vam comprar allà mateix els tiquets i vam sortir fora a esperar que vingués la guia. Quedaven uns 10 minuts per les 10 i pensàvem que vindria algú mes, però passaven els minuts i nosaltres érem els únics que esperàvem, semblava que ens faria la visita només a nosaltres.
La sola de la meva bota cada vegada estava mes oberta. El pare m’havia donat pel matí uns cordons per tal d’agafar una mica les soles, doncs l’altra també ja se m’estava separant, però de totes maneres, al cap del rato era inevitable que anés entrant aigua i em quedés el mitjó completament xop. De fet, en aquest moment tenia ja el peu glaçat. No volia comprar-me unes botes allà per lo cares que serien, però ja m’estava fent la idea de que les hauria de comprar, doncs no podria anar amb allò cada dia i que se’m mullés el peu d’aquella manera.
La Marga, que era realment atenta amb els altres, suposo que per l’instint de mare, estava preocupada per com tenia els peus, i quan li vaig dir que xop, va córrer a la botiga a demanar dues bosses de plàstic perquè em poses als peus per dins les botes, per tal d’evitar que se’m mullés el peu. Amb això i uns mitjons nous que portava el pare, me’ls vaig canviar allà mateix, em vaig posar les bosses de plàstic i les botes. La diferència va ser brutal i un descans enorme. Quan ho vaig dir, tots varen dir que perquè no ho deia abans que tenia els peus tant molls. Jo evidentment no volia fer anar malament el grup per culpa de les meves botes, però la veritat és que allò s’ha de tenir en compte perquè pots acabar amb una pulmonia.
A mes la Marta, ja saben que tard o d’hora m’hauria de comprar unes botes noves, va preguntar al de la botiga a quin poble mes proper en podrien vendre, a lo que va dir a Leknes, que estava a uns 70km d’allà, és a dir, mes d’una hora en cotxe. També va dir que potser a Reine que estava al costat però que ho dubtava.
La guia es va endarrerir uns 15 minuts, per lo que ja eren les 10:15h quan començàvem amb el tour. Pocs minuts abans havíem estat parlant el pare i jo sobre una casa enorme que hi havia just al costat d’on érem i que destacava sobre tota la resta de cabanes del poble. A mes estava en un punt una mica elevat per lo que era fàcil de veure des de qualsevol punt del poble. Havíem dit que potser era l’antic ajuntament o escola. Doncs del primer que ens va parlar la guia va ser justament d’aquella casa. No era cap escola o ajuntament, sinó que era la casa dels amos de tota aquella zona. Pel que es veu, els pobles eren propietat d’una família, que en aquest cas vivien en aquella casa tant gran, i els pescadors temporals que venien al poble a pescar el bacallà eren allotjats a les diferents cabanes del poble, evidentment també propietat d’aquesta família. Els pescadors simplement arribaven al poble, es presentaven a la família i aquesta els assignava una cabana on s’hi passaven mesos fins a acabar la temporada de pesca. En aquesta casa no hi podíem entrar perquè era de les poques del poble on encara hi vivia gent.
A continuació vam anar a veure com eren les cabanes on s’allotjaven els pescadors. N’hi havia una que es mantenia tal com eren en aquella època, a mitjans del segle XIX. Per fora era vermella, i això no era casual. Depenent del status de l’inquilí, les cases podien ser vermelles, grogues o blanques. Les primeres les de menys rang i les últimes les de mes. La pintura també es feia a partir de l’oli del bacallà afegint-li òxid de ferro, alumini, etc. per acabar-li de donar el color desitjat. Per tot s’utilitzava el bacallà.
Vam entrar en aquella cabana i el primer que em va sorprendre va ser veure lo poc hermètica que era, amb escletxes entre fusta i fusta i fins i tot algun forat. No sé si estava igual quan estava habitada però suposo que no deuria estar massa millor. Lo segon que em va sorprendre va ser que en aquella cabana d’uns 40m2 hi podien viure 6 pescadors, de fet no hi havia lloc per quasi res, doncs fins i tot les seves coses les deixaven en unes caixes que hi havia a terra. bona part de la cabana estava ocupada per xarxes i altres eines que necessitaven per pescar, per lo que el lloc que els quedava per menjar i dormir era realment petit.
Després de veure lo malament que vivien els pescadors de l’època, vam anar a l’altra banda del petit fiord que hi ha al centre del poble per anar a una cabana pràcticament construida al mig del fiord on es preparava l’oli de bacallà i on es feien altres productes relacionats, com medicines o la pròpia pintura per pintar les cabanes. De fet, només entrar a aquella cabana ja es notava una forta olor de bacallà, doncs al mig hi havia una tina enorme amb oli de bacallà perquè poguéssim veure com el feien. Era una cosa quasi negra i molt espessa, fins i tot feia certa angúnia i sobretot una olor molt desagradable. Aquella cabana també era on feien la tria del bacallà segons la seva mida per tal d’assignar-li el preu de venda. Tots els venien, per molt lleigs que fossin, simplement se li baixava el preu.
Allà mateix va ser on ens van explicar que amb aquell potingue també pintaven les cabanes i fins i tot vam poder provar una cullereta d’oli de bacallà. Tots en teníem certa reticència però el vàrem provar tots excepte la Montse que després em va dir que el va escopir tot abans de tragar. La resta ens el vam empassar i, almenys a mi, el gust em va durar fins que vam dinar al cap de 4 hores. Era fort, espès i molt dolent.
Per últim vam anar a una cabana on hi havia alguns dels barcos que feien servir per a la pesca. Un ja es veia una mica mes modern, però els altres eren de rems, sense cap lloc on cobrir-se o apartar-se, doncs tota la barca estava ocupada per bancs i els bacallans pescats es tiraven allà mateix, als seus peus. Després de veure allò ja ens va quedar clar que la vida d’aquells pescadors era realment dura, tan en el moment de treballar com quan estaven a casa.
Després vam poder veure algunes fotos de l’època i la guia ja es va acomiadar i marxar ràpidament. De fet ja es notava que al final del tour anava mes ràpid que al començament. Es notava que tenia molta pressa, suposo que perquè vam començar el tour quasi amb 20 minuts d’endarreriment. Nosaltres ja podíem anar per lliure per acabar de veure la resta de cases del poble, que com a molt n’eren 10 i la meitat ja les havíem vist.
Vam acabar de veure les 4 cases del poble i ja vam decidir de marxar. Quan estàvem parlant d’on anar, la Marga em va preguntar com anava el peu, si el tenia sec o xop de nou. No se’m mullava tant ràpid com abans però efectivament ja el tenia moll una altra vegada, així que ella va dir que havíem d’anar a comprar unes botes a lo que jo deia que no feia falta perquè em sabia greu que haguéssim d’anar tots fins a Leknes, però realment estava desitjant posar-me unes botes noves.
Eren les 11:30h quan arribàvem al cotxe per anar cap a Leknes. Aquesta és una de les ciutats mes importants de les Illes Lofoten i la única que te un aeroport. No era un dels llos que volguéssim visitar perquè realment no te res d’especial, és una ciutat molt normal i amb poc encant, de fet és quasi l’excepció de les illes. Així que vam pujar, vaig buscar la ruta a Google Maps i vam començar el trajecte fins a Leknes.
El camí era llarg però realment molt interessant, sobretot aquests primers dies que per nosaltres tot era nou. Tots els paisatges eren increíbles, dignes de ser fotografiats o almenys admirats. No paràvem de mirar per les finestres i fins i tot fer alguna foto des del cotxe. Al ser totes les illes tant petites, sempre teníem el mar a algun costat de la carretera o, a falta de mar, algun llac glaçat que encara era mes impactant. I de tan en tan aquelles cabanes tant típiques a primera línia de costa o fins i tot sobre el mar, totes aguantades per pilars de fusta clavats al sòl marí.
El trajecte va passar mes ràpid del que m’esperava ja no només pels paisatges que vèiem sinó perquè vam estar comentant el tour per Ä, els plans per als següents dies i la il·lusió que teníem tots per veure aurores boreals, que de fet era l’objectiu principal del viatge.
Poc abans de les 13h arribàvem a Leknes. Vam anar fins on em deia Google Maps que deuria ser el centre de la ciutat però on no s’hi veia cap botiga i menys de calçats. Durant uns segons vam estar mig discutint de què fer, cap on anar o si ja aparcar i buscar caminant mentre jo buscava sabateries a Google Maps. Quasi el primer de la llista era una botiga que es deia Intersport que ja només pel nom semblava un lloc adequat on trobar-hi botes, així que vaig indicar al pare el camí que conduïa quasi a les afores de Leknes. Jo no tenia gens clar que trobéssim fàcilment un lloc on comprar les botes ni que aquell Intersport fos el lloc mes adequat, i això m’estressava una mica perquè estàvem tots allà per mi, així que mes valia que trobés la botiga i em comprés les botes.
Però de seguida vam arribar a una zona de centres comercials i restaurants on semblava que si hi hauria una espècie de gran superfície amb només roba esportiva. I efectivament, ja de lluny vam veure l’Intersport, una botiga enorme que semblava el millor lloc on comprar les botes. Ara ja estava mes tranquil, doncs almenys ja sabíem on buscar, i ames en aquella zona hi havia supermercats de menjar on tots volíem anar-hi per comprar algunes coses que no havíem portat ja des de Barcelona. De fet anar a algun supermercat era algo que ja havíem dit de fer els primers dies, per lo que ara en teníem l’oportunitat.
Així que ràpidament vaig anar cap a la botiga per guanyar temps tot i que de seguida la resta del grup ja em seguia. Ben a prop de l’entrada hi havia el calçat. Vaig començar a mirar preus i tal com m’esperava anaven dels 150 als 350€, sinó mes. Lo de comprar algo baretet quedava completament descartat no perquè lo barat fos una porqueria, sinó perquè no hi havia res baretet. Això si, les botes es veien de molta qualitat i molt mes eficaces que les del Decathlon.
Quan ja havia fet una primera ullada ja van arribar els altres, primer la Chus que va ser una de les que mes interès tenia en què em comprés unes botes noves i la que em va ajudar mes a parlar amb el venedor i a prendre una decisió.
Un cop em vaig fer la idea de que m’hauria de deixar la pasta, vaig començar a mirar be cada bota per trobar la millor en relació qualitat-preu. N’hi havia unes de 170€ però eren de noia. Vam parlar amb el venedor i li vam dir clarament que buscàvem algo que fos mes aviat barat perquè aquells preus nòrdics per nosaltres eren massa. El noi ens en va ensenyar unes que costaven quasi 250€ i que justament eren les mateixes que ell portava, unes Alpha. Les botes no només eren maques i molt mes estètiques que les del Decathlon sinó que eren de llana i altres materials molt aïllants. A mes la sola era tant bona que no faria ni falta que portés carpons com els altres. La veritat és que tenien molt bona pinta i ja quasi tenia clar que les acabaria comprant.
De totes maneres vam acabar de mirar be totes les botes que tenien per assegurar-nos de fer una bona compra. Després vam anar al venedor per preguntar-li si hi havia algun tipus de rebaixa, doncs vèiem que alguns llocs feien rebaixes. Ell va dir que les podria deixar per 190€ cosa que ja quasi em va fer decidir del tot. Ho vaig comentar amb els altres, sobretot amb la Marga, i les botes li van semblar molt bones i fins i tot deia que per aquell preu estaven molt be. Així que no m’ho vaig pensar mes i em vaig comprar aquelles botes Alpha de 250€ idònies per caminar per aquelles illes. També em vaig comprar dos parells de mitjons prims però tèrmics per poder-me’ls canviar allà mateix, tot plegat per 200€.
Així que em vaig canviar els mitjons i les botes mentre tot el grup estava davant meu mirant, de fet es notava que fins i tot em posaven nerviós per lo ràpid que em me les vaig canviar. Vaig fer unes passes de prova i tot i que era evident que el peu se m’hi havia d’acostumar, ja notava la comoditat i escalfor d’aquelles botes, res a veure amb altres botes de 50€. Vaig anar a pagar, allà mateix vaig poder tirar les botes antigues i vam marxar cap al supermercat Rama que hi havia al costat. A mi se’m veia content, no només per les botes sinó perquè almenys havíem pogut fer el que havíem vingut a fer tots plegats tant lluny. Només hauria faltat que després del viatge no trobés les botes. La Marta va dir molt encertadament, estàs mes content que un nen amb sabates noves.
Així doncs, vam pujar al cotxe per recórrer els escassos 30 metres que ens separaven del supermercat Rama 105 i vam anar tots 6 a comprar. Cadascú anava per lliure, doncs amb el tema menjar poc coincidíem. El pare i jo bàsicament vam comprar alguna pasta per esmorzar i pa. Conforme acabàvem tornàvem al cotxe a esperar els altres.
Al cap d’uns 30 minuts estàvem de nou tots al cotxe i degut a què ja eren les 14h vam decidir anar a una pizzeria que hi havia al costat de l’Intersport, el Pizzabaken, no tan per dinar pizzes sinó per preguntar si podíem demanar només beguda i menjar-nos el que portàvem allà dins, en plan morro. A mi no em feia massa gràcia però la veritat és que era la millor opció, doncs l’alternativa era tornar a la cabana i dinar allà o be menjar al cotxe de qualsevol manera.
Així que vam recórrer els escassos 20 metres que ens separaven del pàrquing del Pizzabaken, vam entrar, vam preguntar i la noia va dir que si, per lo que vam portar les bosses, ens vam apalancar a una taula i vam treure el dinar. Tots vam demanar algo per beure i la Montse fins i tot va demanar una mini pizza. El pare i jo, com tots els dinars, portàvem pa i embotit que vam treure allà sobre la taula i vam menjar estupendament.
La veritat és que tots 6 ens adaptàvem be a tot i no necessitàvem massa cosa per estar be. De moment tampoc teníem problemes en quan a les decisions en grup i per això ara estàvem tots encantats dinant enmig d’una àrea comercial de Leknes. I així son els viatges, doncs no portàvem ni dos dies junts i ja semblava que ens coneguéssim de feia anys.
Cap a les 15h acabàvem de dinar tot i que la Montse va tardar una mica mes perquè li van portar la pizza molt tard. De totes maneres, com sempre, la Montse ens en va donar una mica. I dic com sempre perquè sempre que podia repartia el menjar que tenia.
Vam deixar les taules tal com les havíem trobat i vam tornar al cotxe per anar ja cap a la cabana, a Sacrisoya. Ja havíem parlat abans del viatge que per les tardes seria bo estar a la cabana com a molt a les 16h, just abans que es fes fosc, doncs de moment no volíem anar amb el cotxe de lloguer de nit per una carretera nevada. Així que tots vam estar d’acord en començar a anar cap a Sacrisoya.
Aquest trajecte, com la majoria dels primers dies, també es va passar força ràpid gràcies a què encara era tot molt nou per nosaltres. Tots miràvem per les finestres per no perdre’ns aquell paisatge únic. Això si, encara ens fèiem creus de com podíem circular per aquella carretera tant tranquil·lament, i tot anar a uns 50 o 60 km/h, encara de tan en tan algú s’atrevia a avançar-nos.
El poble a continuació de l’illa de Sacrisoya on estava el nostre resort era Hamnoy, un dels pobles mes famosos de les illes i de fet el mes fotografiat. Ja que el poble ens quedava de camí a la cabana vam decidir de parar-hi una estona a fer les típiques fotos de rigor. Així que a pocs metres del pont des d’on es veia tot el poble sota una gran muntanya vam aparcar i vam caminar els 50 metres aproximadament fins al pont. Aquest pont sempre estava ple de gent amb trípode fent fotos a totes hores i fes el temps que fes, era una exageració, i ara no podia ser menys.
La veritat és que la imatge que es te des d’aquell pont és difícil de trobar enlloc mes del mon. Sembla una postal de Nadal. De fet, una simple foto feta des d’aquí sembla que estigui trucada, doncs sembla mentida que pugui existir un lloc així. Mig poble queda sobre el fiord i l’altra meitat als peus de la muntanya que acaba de forma quasi vertical sobre el mar. Totes les cases son cabanetes vermelles i el poble és tant petit que pràcticament no te ni carrers. De fet sembla que hi hagi mes gent sobre el pont fent fotos que habitants al poble. Tal com i on està construït el poble junt al seu entorn el fan un lloc únic. I el nostre resort quedava a l’altra banda del pont, a la següent illa i abans d’arribar a Reine, l’altre poble mes fotografiat de les Illes Lofoten. Estàvem en un lloc privilegiat.
Al cap d’uns 15 minuts tornàvem al cotxe per fer els pocs metres que ens quedaven fins a la petitíssima illa de Sacrisoya on hi teníem la cabana i on hi vam arribar poc després de les 16h. A estones seguia nevant tal com portava fent tot el dia provocant una acumulació de neu d’uns 10cm que feia que tot es veiés realment bonic, i això només era el començament, doncs durant 10 dies seguiria nevant quasi cada dia deixant gruixos de neu de mes de 30cm al voltant de la cabana.
Quan arribàvem a la cabana també era un petit espectacle, doncs durant un parell de minuts estàvem tots 6 allà al rebedor traient-nos bufandes, guants, gorros i botes. Els abrics i les botes les deixàvem al rebedor en un bon exercici d’ordre i respecte, doncs quasi no hi cabia tot però tot quedava prou ordenat.
Per la tarda, en arribar a la cabana, era el temps lliure que cadascú dedicava al que volia. La Marta escrivia una espècie de diari en una llibreta, jo passava les despeses a l’Excel, el pare classificava les fotos fetes durant el dia, altres llegien o trucaven a familiars.
Cap a les 19h jo ja estava mirant les aplicacions de previsions d’aurores i meteorològiques. Era el primer dia sencer a les Illes Lofoten i el primer que faríem guardia per veure aurores boreals. En qualsevol cas la previsió meteorològica, com era d’esperar, no era massa bona. Havia estat bona part del dia nevant i per la nit semblava que havia de seguir igual, si mes no, amb molta nuvolositat.
Parlant amb gent del resort, ens havien dit, i així ja ho havíem vist nosaltres, que l’endemà faria millor temps i que per tan hi hauria mes opcions de veure aurores. de totes maneres cap a les 19:30h vam sortir a mirar el cel. Unes poques cabanes enllà hi havia dos japonesos amb el trípode ja preparat. Nosaltres, veient que seguia nevant i que ja teníem gana per sopar, vam decidir anar a sopar i després seguir fent guàrdia.
Així que cadascú es va preparar alguna cosa i vam fer una sopa conjunta ja que quasi tots en portàvem, doncs per la nit allà al cercle polar àrtic, poques coses venen mes de gust que una bona sopa calenta. El pare i jo també vam menjar frankfurts i embotit.
Els ànims estaven a mitges, doncs la previsió meteorològica era força dolenta però a la vegada vèiem gent a fora buscant aurores a la vegada que era la segona nit que passàvem allà i que per tan encara teníem molta energia. Jo, que seia a la finestra, anava mirant de tan en tan a veure com anava la nuvolositat. Lo bo és que des de la cabana vèiem força tros de cel per 3 dels costats, per lo que no calia sortir contínuament a mirar, tot i que evidentment, davant una aurora dèbil, des de dins probablement no l’hauríem vista degut a la llum de la pròpia cabana.
Cap a les 20:30h ja havíem acabat de sopar i arreglat la cuina i alguns vam sortir a fora. Als 5 minuts d’estar per allà donant voltes, van venir uns dels veïns i als veure’ns buscant aurores ens van dir que ells n’havien vist una feia 10 minuts a mig quilòmetre d’allà, a una zona amb menys cabanes i per tan menys contaminació lumínica. Jo, d’entrada, era una mica escèptic perquè veia massa núvols com perquè haguessin vist res, però mentre ho pensava, la noia agafava la seva reflex i ens ensenyava la pantalla on s’hi veia la foto d’una aurora mes espectacular del que pensava que arribaríem a veure. Em vaig quedar estupefacte i una mica fotut de pensar que mentre nosaltres estàvem sopant, ells estaven veient una aurora a 500 metres de la cabana. La resta del grup va anar sortint de la cabana en veure’ns allà flipant mirant la càmera i quan tots van haver vist la foto vam decidir marxar ràpidament al lloc d’on venien aquells veïns.
Així que ens vam abrigar be, doncs ara de nit, amb vent que feia i quiets mirant al cel, la sensació de fred seria molt mes forta. També vam agafar les llanternes pel cap i evidentment les càmeres. Vam anar cap on ens van dir els veïns, cap a l’est, creuant un pont fins arribar a una zona força a prop de la cabana però on només hi havia un magatzem amb una llum exterior i que per tan tot plegat quedava molt mes fosc. Mentre hi anàvem semblava que el temps empitjorava. Cada vegada feia mes vent i nevava amb mes intensitat. Jo donava per suposat que amb un temps així no veuríem res, però després de veure la foto dels veïns no podia perdre l’esperança.
La temperatura era de -3ºC però la sensació de fred arribava als -11ºC. M’encanta el fred sempre i quan vagi ben equipat i ara hi anava, fins i tot amb unes botes professionals. Només aquella passejada sota la forta nevada i sentint el fred a la cara ja valia la pena. Si vèiem aurores evidentment millor, però si no, per nosaltres poder caminar entre aquelles illes, fiords i neu ja era brutal.
Vam arribar al punt on ens havien dit els veïns i ens hi vàrem quedar uns 10 minuts fins que la nevada va passar de ser moderada a forta. El cel estava completament tapat sense que es veiés cap estrella, senyal que tampoc veuríem aurores per moltes que n’hi hagués, així que amb tristesa vam decidir tornar cap a la cabana.
Als vorals de la carretera hi havia un sot de mig metre que ja quedava tapat per la neu i on ara nosaltres se’ns hi enfonsava la cama i que en dies posteriors hi veuríem cotxes amb les rodes enfonsades esperant una grua. Es veia tot pla però a la que et descuidaves se t’hi quedava la cama.
Poc abans de les 22h arribàvem a la cabana. El pare i jo ens vàrem quedar una estona fora, a escassos 5 metres de la cabana i sobre el moll que ja quedava sobre el fiord, és a dir, al costat de la cabana però a un lloc on teníem una bona visió del cel i una contaminació lumínica mes controlada. Els altres van entrar a la cabana tot i que encara a l’espera de si es veia alguna cosa.
Al cap de 5 minuts de ser allà em va semblar que la llum que es veia darrere d’un núvol no era normal, no semblava llum d’estrelles o llum artificial reflectida. De fet tenia la forma típica de llum d’aurora, doncs s’hi veia tènue però clarament uns raigs verticals que sobresortien del núvol. La llum es veia entre blanca i verda per lo que tot apuntava a que era una aurora, però quedava darrere un núvol i costava molt de veure. Li vaig dir al pare que si creia que allò era una aurora i després de fixar-s’hi uns segons va dir que si, que n’estava segur. No es veia del tot be però en aquell moment el meu pare i jo estàvem veient la nostra primera aurora de tota la vida.
Ràpidament vam avisar la resta del grup que en sortir l’aurora encara es veia una mica millor, doncs els núvols anaven i venien i de tan en tan permetien veure una mica mes de llum. Tot i que es veia poc, tot el grup va al·lucinar, doncs per tots aquella era la primera vegada que vèiem algo així. Durant poc mes de 5 minuts vam poder veure aquell reflex d’aurora darrere le núvol, alguns moments millor i altres pitjor, però en qualsevol cas podíem veure el resultat d’una tempesta solar.
Al cap de 10 minuts es va deixar de veure llum i al cap de 5 minuts mes ja vam decidir d’anar a dormir, doncs semblava que la nuvolositat era abundant i la previsió meteorològica era molt dolenta a mes de les probabilitats de veure aurores que era molt baixa. Ens sabia molt de greu no haver pogut veure mes o almenys el mateix que havien vist els nostres veïns poca estona abans, però almenys havíem vist algo i aquesta era tot just la segona nit que estàvem allà, així que entre alegria i pena vam entrar a la cabana.
Les 3 M de seguida van anar a l’habitació, doncs abans ja quasi que hi estaven, mentre el pare, la Chus i jo ens quedàvem una estona al menjador esperant una última oportunitat. Anava mirant la previsió i de tan en tan per la finestra mentre comentàvem i fèiem temps per anar ja a dormir.
El pare va anar al lavabo i jo a la cuina a menjar algo mentre m’acabava de treure roba i preparar-me per anar ja a dormir. La Chus seguia al menjador també preparant-se per anar a dormir quan de sobte em va cridar a la vegada que preguntaba “eso es una aurora?”. vaig córrer cap al menjador, vaig anar cap a la finestra on estava ella mirant i al mirar em vaig quedar sense paraules, pràcticament tota la part de cel que es veia des d’aquella finestra era verd. Una aurora immensa cobria bona part del cel fent que fins i tot es veiés des de dins de la cabana. La meva resposta va ser “hòstia una aurora!” Vaig córrer cap a la cuina a posar-me la roba de nou mentre cridava al pare i la Chus a les 3 M. El pare en un primer moment no s’ho va creure, però jo no em vaig quedar per convencer-lo, de seguida que m’havia posat la roba i les botes vaig sortir corrent cap a fora. de fet ja anava a sortir amb sabatilles per no perdre temps però la Chus em va convèncer de què em posés les botes.
Així que me les vaig posar mes ràpid que mai, vaig agafar abric, guants i mòbil i vaig sortir corrent. Només sortir de la cabana ja vaig poder veure la aurora que tapava bona part del cel amb aquella llum verda i intensa. L’aurora es veia a la mateixa zona on havíem vist abans l’aurora tapada, però ara no ho estava i es veia un mantell verd lluminós movent-se suaument sobre meu. Em vaig quedar sense paraules. Ni tan sols em preocupava de si els altres sortien o no, simplement em vaig quedar quiet davant un fiord i admirant una aurora immensa sobre meu, la meva primera aurora.
En pocs segons ja estava tot el grup a fora. El pare, que en un principi no s’ho creia, ara si que no es podia creure el que estava veient. Conforme anàvem sortint del shock inicial vam començar a cridar. Eren les 23h passades però no ens importava qui pogués estar dormint o no i encara que algú ens escoltés ja s’imaginaria perquè cridàvem. Era un moment únic i inoblidable per tots 6 i això es notava en el nostre estat d’ànim i sobretot en les nostres cares. Perquè l’aurora es veia des de l’horitzó, sortint per l’est, fins sobre nostre. Un riu verd creuava tot el cel d’est a oest. Una passada! Per moltes aurores que hagis vist en imatges, evidentment res és comparable a tenir-la sobre teu i veure com es mou amb aquella suavitat i majestuositat convertint una fosca nit amb lluna nova en la nit mes màgica de les nostres vides.
Jo, després de llegir-ho per Internet un munt de vegades, estava convençut que amb el mòbil no calia que ni provés de fer cap foto ja que la càmera del mòbil seria incapaç de captar res de llum, per lo que ja ni tan sols ho vaig provar, de moment. Vaig anar amb el pare que ja estava fent fotos i em va dir que no es veia res, de fet la càmera ni tan sols feia cap foto perquè es veia tot negre. No m’ho podia creure, jo confiava en la reflex del pare per a fer les fotos però semblava que no havia configurat totes les opcions de forma apropiada per tal de poder captar aurores boreals. Així que, sense deixar de mirar al cel per no perdre’m l’espectacle, vaig treure el mòbil i vaig fer una foto a l’aurora tot i que sense cap esperança de que s’hi veiés res. Però ja al mirar per la pantalla ja hi veia l’aurora perfectament, de fet semblava que mirada des del mòbil fins i tot es veia millor i amb mes llum que mirant-la directament. Vaig fer unes quantes fotos, vaig mirar com havien quedat i vaig al·lucinar. Sort que no vaig fer cas dels molts passats de llest que hi ha per Internet escrivint blocs que deien que amb el mòbil no calia ni provar-ho perquè no es veuria res, doncs deuria ser amb el seu mòbil, perquè amb el meu no només es veien, sinó que literalment es veien millor que mirant-les directament. Com per fiar-se d’alguns il·luminats experts en fotografia…
Així que vaig començar a fer fotos i videos mentre l’aurora seguia amb el seu moviment captivador, apareixent des de l’horitzó com si fos fum i recorrent tot el cel fins sobre nostre i cap a l’oest. I no parava, contínuament es veia apareixent a l’horitzó i cada vegada cobria mes part de cel. Semblava que per uns minuts el cel s’havia aclarit totalment per donar-nos l’oportunitat de veure aquella aurora.
La Marta, a la vegada, ja havia posat el trípode que s’havia comprat per l’ocasió al mòbil i l’havia deixat sobre una taula que hi havia en aquell balcó sobre el fiord en el que estàvem observant l’aurora. Havia comprat una aplicació que automàticament configurava les opcions de la càmera per poder fer fotos a les aurores i feia fotos automàticament cada cert temps per després fer un time-lapse.
Vam estar quasi 15 minuts veient el ball majestuós d’aquella aurora fins que mica en mica va anar quedant tapada pels núvols que havien tingut el detall de deixar-nos veure l’espectacle almenys una estona. Encara es veia una mica en alguns punts però ja no bona part del cel com feia uns minuts.
Vaig mirar les fotos que acabava de fer amb el mòbil i vam al·lucinar de lo be que es veien les aurores, de fet es veia millor en el mòbil que a la realitat, doncs semblava que el mòbil, de forma automàtica, ja es preocupava de captar el màxim de llum possible. I sense trípode ni mando ni res i les fotos van quedar perfectes.
Aleshores la Marta ens va ensenyar les que ella havia fet que encara serien millors, doncs tenia trípode i una aplicació especial per fotografiar aurores. I amb el seu time-lapse encara vam al·lucinar mes, de fet no ens podíem ni creure que nosaltres acabéssim de veure el que ara vèiem en aquella pantalla. Semblava el típic video de National Geographic en un dels seus documentals. Ja no només lo ve que es veia l’aurora, sinó per l’espectacularitat de la mateixa, doncs fins que no ho veus en un time-lapse no ets ni conscient del que acabes de veure. Si, allò que ens semblava de documental ho acabàvem de veure feia menys de 5 minuts. Tots cridàvem. Amb tot plegat va ser un moment únic i inoblidable.
Vam quedar-nos allà fora encara mig en estat de shock durant uns 5 minuts mes per si a cas els núvols ens donaven una altra oportunitat, però el temps semblava que empitjorava i ara si que ja només es veien núvols i neu caient. El que acabàvem de veure ja era molt mes del que ens esperàvem veure aquella nit segur, i fins i tot per mi, durant tot el viatge, doncs ja no només perquè estàvem en un any en què les aurores eren mes dèbils sinó perquè ja havia vist la previsió meteorològica abans de venir i ja vaig veure que era dolenta cada dia, així que per mi aquella aurora havia sigut un regal absolut i inesperat, per lo que la satisfacció que sentia en aquell moment era enorme a mes d’una gran alegria per haver vist la meva primera aurora boreal. Aquesta és una d’aquelles coses que no pots explicar el que sents, que només ho pots saber quan ho vius.
Ben satisfets vam tornar a la cabana. Tots vam anar al llit, doncs ja eren les 12 de la nit, però encara mirant per les finestres. De totes maneres ja es veia clar que seria molt difícil veure’n mes aquella nit. El pare i jo vam estar comentant lo viscut pocs minuts abans, algo que no fem quasi mai, doncs quan ens estirem al llit és ja per dormir. Però aquella nit estàvem tant emocionats i perquè no, feliços, que no vam poder deixar de comentar una mica el que sentíem després de viure la nostra primera aurora. I al cap d’uns 10 minuts, ja si, vam anar a dormir com la resta del grup.
Un dia inoblidable i sobretot molt afortunat, doncs quasi que va ser un miracle veure l’aurora, ja no només per mal temps que feia, sinó perquè la Chus la va veure per la finestra quan ja anàvem tots a dormir. Va ser perfecte.