Des de fa molts anys que tinc un interès especial en viatjar, i ben aviat també, interès en fer almenys un viatge tot sol. Però no va ser fins que ja en portava uns quants que no vaig trobar l’oportunitat de fer-ho realitat.
Abans dels 30 anys per mi va ser complicat ja que, per cada viatge que pensava, sempre tenia algun amic o familiar que també el volia fer, i jo encantat de què volguessin venir amb mi. És una etapa de la vida ben fàcil per a deixar-ho tot durant uns dies o setmanes i anar-se’n de viatge allà on vingui més de gust. Però les ganes de fer-ne un tot sol ja hi eren, doncs en una petita sortida de cap de setmana a Londres amb el meu germà i la seva novia, jo ja vaig anar-hi un dia abans que ells i també en vaig tornar un dia després, per tal que dels 4 o 5 dies que vaig passar a Londres, en 2 vaig estar sol, de fet l’anada i la tornada també la vaig fer sol.
Però va ser a partir dels 30 anys quan ja costa més trobar sempre algú disposat a fer el viatge que tens pensat, per lo que plantejar-se de fer-lo tot sol és molt més factible i natural.
Tenia ganes de viatjar sol per molts motius. D’entrada m’atreia molt el fet de poder anar a on volgués i durant el temps que volgués sense dependre de ningú més, sense haver-me de posar d’acord amb ningú per planificar un itinerari. En tots els viatges em donava la sensació que hauria fet més coses de les que finalment vaig fer, i això és normal, doncs en un grup tothom s’ha d’ajustar una mica a la resta, però en el meu cas estar-me sol durant setmanes no m’importava gens i a canvi podria fer tot el que volgués en qualsevol moment.
Però aquest motiu, que era el principal abans de fer el primer gran viatge sol, va quedar eclipsat per la resta d’avantatges que te viatjar sol i que no vaig saber fins que no vaig tornar del primer viatge. Això si, son avantatges una mica més místics o emocionals, però en qualsevol cas molt més importants que poder fer el que vulguis quan ho vulguis.
El primer viatge que vaig fer completament sol va ser als 35 anys en un viatge de dos mesos de durada entre Miami i Mèxic. En aquest viatge, pel fet d’anar sol, vaig conèixer un munt de gent que van canviar part de la meva vida. Si hi hagués anat acompanyat segurament no hauria conegut ni una quarta part de la gent que vaig conèixer, simplement perquè la gent local tendeix a interessar-se per turistes que van sols i no per turistes que ja van acompanyats. Això et permet conèixer a persones que d’una altra manera ni tan sols t’haurien saludat. I entre tota aquesta gent és molt fàcil que n’hi hagi algun que et canviï la vida o almenys t’aporti una sèrie d’experiències o coneixements que en la tornada a casa et seran realment útils.
Però sobretot en tornar vaig notar que havia estat dos mesos a llocs on no havia estat mai i on vaig haver d’anar a un munt de llocs i fer un munt de coses i totes les vaig fer completament sol, sense l’ajuda de ningú més que la d’algunes persones locals a les que anava preguntant. De fet, bona part d’aquest primer viatge el vaig fer fins i tot sense cap mena de GPS, arribant als llocs en transport públic i tan sols amb l’ajuda dels cartells i de la gent.
El simple fet d’haver d’arribar a un lloc sense anar amb ningú que et pugui ajudar, fa que se’t despertin unes aptituds i capacitats que ni tan sols t’imaginaves tenir. No només això fa que creixis com a persona 10 vegades més ràpid que quan estàs a casa, sinó que t’acaba envaint una sensació de satisfacció personal per haver aconseguit fer tot sol quelcom que no t’imaginaves.
I no tan sols sents aquesta satisfacció, sinó que tens la sensació de què els dies son més llargs o almenys estan millor aprofitats. De fet, quan acabes el viatge sembla que aquells mesos han durat més que els mateixos mesos a casa o fins i tot en un viatge acompanyat.- El fet d’anar sol fa que estiguis més concentrat la major part del dia i això al final es tradueix en què el cervell ha treballat més i en conseqüència els dies et semblen més llargs, complets i aprofitats.
Algú podria pensar que passar-se tantes setmanes sol pot ser una mica angoixant. En aquest punt haig de dir que justament anar sol va ser el motiu gràcies al qual vaig conèixer a un unt de gent a Mèxic, fins al punt que des d’aleshores sempre que he fet un viatge llarg per varis països, he acabat passant sempre per Mèxic per a veure’ls. No tan sols no vaig estar sol en aquell primer viatge sino que fins i tot després hi he tornat 3 vegades per tornar a veure algunes de les persones que vaig conèixer. En qualsevol cas, la meva manera de ser també em permet passar-me setmanes sol amb l’única companyia esporàdica d’algú amb qui puguis parlar uns minuts pel carrer, en un restaurant o a on sigui. Viatjar sol no significa estar 24 hores al dia sol, tan sols significa marxar i tornar a casa tot sol, el que et depari l’aventura ja és una altra cosa.
A més, almenys en el meu cas, agraeixo molt poder passar un temps en soledad per reflexionar, pensar o planejar nous projectes. Ha estat durant els viatges quan més ha augmentat la meva creativitat i quan he tingut algunes de les millors idees per tirar endavant algun projecte, ja sigui personal o professional. Allunyar-se de la rutina diària i de les interrupcions constants fa que es desperti una creativitat en nosaltres que ni tan sols imaginàvem tenir.
En definitiva, fer un viatge a algun país completament desconegut, culturalment diferent, tot sol i durant almenys un mes, és una experiència única que tothom hauria d’intentar fer almenys una vegada a la vida per la gran quantitat de beneficis que aporta sobretot en quant a creixement personal, organització i resolució de problemes. A més gaudiràs d’un record únic de gent coneguda i experiències viscudes.