25/07

Ens vam despertar cap a les 9 del matí, jo mes aviat del que pensava suposo que degut a la ressaca que ja tenia i que no em va deixar dormir les 8 hores que acostumo a dormir cada dia.

Em vaig preparar el cafè i vaig escriure el diari que ja portava força endarrerit. Vaig fer seguiment de la reclamació pe portàtil, doncs Windows no estava correctament activat, vaig mirar correus i finances i vam estar una estona amb l’Emma per casa i el pati.

Cap a les 13h vam anar a dinar a un restaurant anomenat Bualá, així que vam agafar un taxi i en 10 minuts ja érem al restaurant.

El restaurant era tipus cocina económica, però semblava força mes exclusiu amb els cambrers molt atents, les taules i cadires molt mes maques i còmodes i els plats mes elaborats. De totes maneres el menú costava el mateix, 50 pesos per cap. Vam demanar sopa de primer i porc al Cordon Bleu, que era un rotllet de carn de porc arrebossat, realment molt ben elaborat, molt bo i acompanyat d’espaguetis i amanida. De postre, com a quasi tot arreu, un potet de gelatina de llimona.

El cambrer anava boig intentant matar una mosca que ens anava molestant, de fet per poc em fa un cop amb la paleta que utilitzava per a matar-les. Això si, al final la va matar.

En acabar, l’Emma va fer algunes trucades de feina i després ja vam sortir per agafar un taxi i tornar cap a casa.

I en arribar a casa, com sempre, a fer la migdiada, i també com sempre, jo mes estona que l’Emma tot i que quasi sempre quan em despertava ella estava allà, doncs tot i haver-se ja aixecat, al cap d’una estona sempre tornava a dormir una estona mes. Però aquest dia no, doncs tenia feina per fer.

Em vaig despertar cap a les 17h i com sempre em vaig prendre el cafè i vaig escriure el diari a mes de mirar correus i altres coses. L’Emma havia d’entregar l’endemà 150 rosers adornats amb una tela que ella mateixa havia de tallar i preparar. En Jesús ja havia anat a comprar la tela i ja l’havia portat, i ella ja estava tallant-la per tal d’acabar fent els 150 trossos que necessitava per adornar els 150 rosers.

Una mica mes tard ja vaig anar a ajudar-la, plegant la tela de tal manera que ella només l’hagués de tallar a mes de tallar en part les cintes que utilitzaria per lligar la tela als rosers. Vam estar unes dues hores. En Caleb va venir una estona i entre altres coses va dir ua cosa que em va fer molta gràcia, que era sobre l’ex-empleat de l’Emma, un inútil, dient que un dia el va veure mirant a la paret amb la llengua a fora, com un tontaina perdent el temps.

Després vam anar a comprar uns pans a la pastisseria del costat de casa l’Emma. Els pans, com allà li diuen, no son barres de pa, sino pastes dolces, que en alguns casos semblen pans però sempre porten alguna cosa o tenen formes diferents. Només valen 4 pesos, 0,20€, i son força grans tenint en compte el preu. En vam menjar un o dos ja pensant en el sopar.

L’Emma i jo vam pensar en demanar menjar per emportar al Bug’s, tacos i alguna cosa mes. En Chicho també va voler demanar però ells una pizza familiar per a tots. Així que l’Emma va trucar i va demanar 20 tacos el pastor i un Matahambre per a nosaltres, i la pizza familiar pel Chicho i família. El Matahambre és un plat de carn amb formatge i verdures i un munt de tortillas per poder anar fent tacos. Jo pensava que seria mes o menys com el Suizo que m’havia demanat dies abans, però com mes tard vaig comprovar, era el doble o mes, de fet no valia 30 pesos com el Suizo, sino 55.

Al cap d’uns 40 minuts vam anar a buscar-ho l’Emmanuel i jo, lo d’ells van ser 100 pesos i lo nostre 130. Vam tornar a casa i l’Emma ja estava a casa d’en Chicho, per lo que l’Emmanuel i jo també hi vam anar i vam sopar tots allà.

Aleshores va ser quan em vaig adonar que el matahambre era molt mes del que pensava, doncs conforme anava menjant m’anava adonant que quasi ni me’l podria acabar, i res a dir ja dels tacos, que no me’n menjaria ni un.

Em vaig acabar el Matahambre com vaig poder, doncs va resultar molt mes del que pensava i del que semblava, doncs estava tot molt comprimit, vam prendre alguna cervesa i cap a les 23h l’Emma i jo vam tornar cap a casa on vam seguir tallant les teles fins a deixar-les a punt per tallar cada tros en 3 i quedar així ja el tros de tela definitiu, però això l’Emma ja va decidir de fer-ho l’endemà pel matí, despertar-se cap a les 4 per acabar-ho. Finalment eren la 1 de la ni quan anàvem a dormir.

24/07 Aniversari Mireya

Ens vam despertar poc mes tard de les 8 del matí, i com cada matí, em vaig prendre el meu cafè, vaig escriure el diari, vaig mirar correus i finances i em vaig dutxar. Aquest matí me’l vaig passar tot a casa i al portàtil avançant feina endarrerida ja que sempre intento almenys estar 3 hores al dia fent coses però els dies passats a Oaxaca no hi havia dedicat tant temps.

Aquest dia aniríem per la tarda a la festa d’aniversari de la germana de l’Emma, la Mireya, així que pel matí em podria estar al portàtil.

L’Emma va anar a comprar, al mini súper de la cantonada, ous, formatge i carn per dinar a casa. Va preparar XXXXXX, que son com quesadillas amb tomàquet i formatge i els ous per sobre. Son d’aquelles coses ben bones i que et deixen ple però amb molta energia, doncs res del que porta és realment pesat però si te moltes proteïnes.

Cap a les 13h vam dinar tots dos i després a fer la migdiada per aixecar-nos cap a les 16h per anar a comprar i preparar-nos per anar a la festa de la Mireya que estava programada a les 19:30h.

Cap a les 16:30h em vaig aixecar, l’Emma com sempre ja s’havia aixecat però seguia al llit de tan en tan dormitejant. Jo em vaig prendre el cafè mentre feia coses al portàtil, després em vaig dutxar i preparar fins cap a les 18:30h que l’Emma i jo ja vam marxar per passar primer a comprar begudes al Chedraui per a la festa. Així que vam agafar un taxi i cap allà. Per cert, plovia.

Al Chedraui vam comprar tequila Jose Cuervo i cerveses Indio, tot plegat uns 500 pesos, 23€. A mes vam comprar algo de pasta per a nosaltres aprofitant que ja érem allà.

Eren les 19:15h quan sortíem del Chedraui i agafàvem el taxi. Pocs minuts abans l’Emma havia trucat a la Samy, la filla de la Mireya, per a preguntar-li si ja havíem d’arribar, doncs la Samy pensava emportar-se fora de casa a la Mireya i que en aquell moment arribessin els convidats per quan tornés la Mireya se’ls trobés per sorpresa. Primer ens va dir que féssim temps ja que la Mireya encara estava a casa, però quan ja érem al taxi ens va dir que hi anéssim ja que el seu marit ja se l’havia emportada amb una excusa.

Encara plovia i amb força quan vam arribar a casa de la Mireya, a les 19:30h puntualment. Vam picar i ens va obrir la Samy. Sorprenentment érem els primers, i dic sorprenentment perquè l’Emma acostuma a arribar tard a tot arreu i perquè suposadament a aquesta hora ja havíem d’estar tots els convidats allà esperant per donar-li la sorpresa a la Mireya i només estàvem l’Emma, jo i la Samy, que per cert al cap de 5 minuts va sortir per anar a buscar alguna cosa i ens vàrem quedar tots dos sols a la casa.

Jo esperava que arribés algú mes perquè sino la sorpresa seria una mica trista. Vam estar allà esperant uns 10 minuts fins que varen tocar a la porta i, sorpresa, era la MIreya. Així que vam obrir i quan va entrar amb les filles d’en Marco ens va trobar a l’Emma i a mi allà tot sols. La vàrem felicitar i ens vam quedar allà tots 3 amb les dues nenes.

La Mireya ens va comentar una mica el viatge a Reinosa per a la celebració d’uns familiars per al 50 aniversari de casament, al que l’Emma i jo hi estàvem convidats i que de fet hi vam estar a punt d’anar. Ens va dir que tot va anar molt be i que ells van preguntar per tota la família, sense deixar-se absolutament a ningú.

Al cap de poca estona va tornar la Samy i al cap d’uns 15 minuts van arribar en Chicho, l’Emmanuel i en Caleb, per lo que almenys ja érem uns quants mes i ja podia parlar mes almenys amb en Chicho i l’Emmanuel. A mes en Chicho va portar a una amiga, crec que sense preguntar a ningú, que venia bàsicament a cantar, doncs es dedicava a cantar en restaurants.

Cap a les 20:30h van arribar la Xochitl, el seu marit, la Aline i la Karime amb les seves dues filles, la petita de les quals tenia 3 o 4 mesos però estava gordissima, massa des del meu punt de vista.

I poc després ja van arribar en Marco i l’Ana per lo que ja érem un munt per allà donant voltes. En Chicho ja va començar a repartir cerveses per tothom.

Vam estar parlant amb la Xochitl sobre el nostre viatge a Oaxaca del que acabàvem d’arribar el dia anterior.

La noia va començar a cantar, però jo al principi no sabia qui era, de fet pensava que era una mes de la família i que estaven fent un karaoke com el que havíem fet a casa la Chely. Al dir-li a l’Emma que cantava molt be ella em va respondre, doncs clar, si és cantant. Va ser aleshores quan vaig saber que no era familiar sino una amiga convidada pel Chicho.

Anava cantant cançons que li anàvem demanant. En un moment determinat, algú va dir, el español, i li vaig dir si podia cantar alguna de Mecano, i efectivament en va cantar dues o tres de Mecano.

Cap a les 21:30h la Samy ja ens va cridar a tots per anar a la taula, doncs ja havien portat les pizzes i amanides que soparíem. L’Emma i jo vam seure davant d’en Marco i l’Ana i al costat de l’Emmanuel, per lo que tenia a gent ja molt coneguda pel voltant.

De pizzes ni havia un munt i estaven totes molt bones. A mes l’amanida també i com sempre fan, salses de tot tipus tan per l’amanida com per les pizzes. Jo en vaig provar una que posava extrapicant, i tal qual, extra extra picant. A mes en Chicho i en Marco anaven traient cerveses sense parar, doncs son els que normalment van assortint a tothom de begudes.

La cantant quan ja havíem començat a sopar també va seure, justament al meu costat, i també va menjar alguna cosa. EL relleu el va agafar l’Emmanuel que va tocar una mica la guitarra i va cantar però ja sense l’altaveu per tal que poguéssim parlar mentre sopàvem. Fins i tot l’Héctor, el marit de la Mireya, va cantar i tocar una mica la guitarra.

En acabar de menjar, en Marco ja va treure els tequiles i un whisky. Jo evidentment preferia el whisky i de fet en Marco i en Chicho també, així que ja van posar copes per tothom qui en volia i vam començar a veure. En aquell moment evidentment encara no ho sabia però aquella seria la primera de moltes copes que s’allargarien hores tot i ser un dimarts.

A diferència del que acostumem fer a Barcelona, allà els whikys eren en copes grans amb força gel i aigua o algun tipus de gasosa o refresc. També a diferència de l’última vegada que vaig veure l’Ana, a la festa de la Chely, aquest dia estava mes animada i unida al Marco, de fet de seguida es va asseure al nostre costat i no vam tardar massa en començar una conversa tots 3, doncs la Xochitl i família no varen tardar massa en marxar, en Chicho va desaparèixer i ningú sabia exactament a on i l’Héctor va anar a seure a un sofà mes enretirat.

L’Ana ens va comentar a l’Emma i a mi que ella i en Marco es comprarien una casa a Veracruz, de fet el dissabte d’aquella mateixa setmana ja anirien a donar la paga i senyal. Així com a l’Ana se la veia molt emocionada, al MArco no tant, de fet ell no va comentar res, mentre que l’Ana ens va estar explicant com era la casa, el perquè de comprar-la, quant costava,… Era una casa unifamiliar per 1,500.000 pesos i que la volien ja que sempre anaven de vacances a Veracruz i en moltes ocasions necessitaven ells o coneguts quedar-se a dormir a Veracruz. Això és cert perquè la ciutat important mes propera a Tuxtepec és Veracruz. De fet, jo aquest any marxo de Tuxtepec agafant un vol a l’aeroport de Veracruz.

Al començament estàvem només en Marco, l’Ana i jo i els vaig preguntar, sobretot perquè m’interessa saber una mica mes del tema, com funciona la sanitat a Mèxic, doncs tots dos son metges. Quan em varen explicar una mica vaig entendre perquè en certs llocs, concretament a Oaxaca, és tant precària.

Segons em comentaven, hi ha fins a 3 tipus de sistemes i que poden dependre o be del govern estatal o del federal. A mes hi ha centres per a funcionaris, altres per qualsevol ciutadà i fins i tot n’hi ha alguns per treballadors de Pemex. Evidentment, n’hi ha ja de gratuïts, be pagats amb els imposts, i altres de privats. Però el problema principal és que la qualitat dels centres varia molt entre estats, doncs els púbics son estatals i cada estat fa el que pot o el que vol amb la sanitat, havent-hi grans diferències entre hospitals o clíniques de diferents estats.

Ells dos treballen en un centre públic estatal i, sobretot en Marco, era gran defensor del sistema tot i que admetia que no tenien suficients recursos, però que l’educació i els metges eren bons. Si que es queixava molt del seu nou director, doncs pel que es veu va ser recomanat el sindicat de treballadors, per lo que en un principi tots hi estaven d’acord, però que al final ha resultat ser un impresentable que en els millors dels casos no fa res a la feina i en el pitjors ni tan sols va a treballar, fent que aquelles gestions que depenent d’ell quedin parades, fent que en Marco i altres metges rebin reclamacions constantment dels pacients per proves que no es poden fer.

I mes tard es van acostar la Mireya i la Samy i va sortir el tema de Barcelona i el seu turisme. NO sé exactament com va anar, però suposo que va ser la Samy ja que va anar fa uns quants anys a Barcelona i sembla que no va quedar massa contenta amb algun tracte que va rebre per part d’algun barceloní.

Els vaig explicar que a Barcelona cada vegada hi ha mes rebuig al turisme per l’encariment de preus que comporta i pel turisme low-cost de molts britànics que van a Barcelona només a beure i a liar-la pel carrer, i que això provoca un rebuig general de tot el turisme.

Vam estar parlant una estona d’això i d’algunes mesures que s’estan prenent per frenar aquest augment desmesurat del turisme. Algú va comentar, crec que en Marco, que si és uan ciurat que viu del turisme s’hauria d’aprofitar mes, a lo que li vaig respondre que aquest era el gran error que cometia molta gent, pensar que Barcelona viu del turisme quan quasi ningú a Barcelona viu del turisme, sinó dels serveis, manfactura i cada vegada mes, empreses tecnològiques i start-up’s.

Daquí vam passar al català, doncs la Samy, la Mireya i l’Emma havien estat per Catalunya i sabien que es parlava català, però aleshores la Mireya va fer un comentari que hauria fet el típic franquista i que realment em va decepcionar molt per venir de qui venia. De fet l’Emma ja m’havia comentat alguna vegada que la Mireya era una mica bocaxancla i en aquell moment ho vaig comprovar. Va dir quelcom similar a què, perquè parlem català si ja sabem parlar castellà, a lo que evidentment li vaig respondre que perquè és la nostra llengua, original de Catalunya i anterior al castellà, tal com fan els italians a Italià, que parlen italià i no anglès encara que el sàpiguen parlar. La Samy també va fer algun comentari però clarament en broma, però el de la Mireya era de debò demostrant una vegada mes que la seva filla és mes llesta i madura que ella.

Vam seguir bevent whisky i xerrant d’altres temes, entre altres sobre el sistema educatiu, doncs am parlar de les vacances de l’Emma, de política i de López Obrador, el recent President de Mèxic, doncs amb els pocs mesos que portava ja va demostrar que era com qualsevol altre polític, un interessat només pel seu benestar i ben poc pel be comú. De fet en Marco era molt crític amb al seva gestió. A mes tenia olta raó quan deia que aquest home porta dècades vivint de polític com molts altres del seu entorn, doncs son persones de 70 anys o mes que ja estaven en política fa 30 o 40 anys. Com dic jo, son gent que no saben fer altre cosa que xupar del bote, com molts a Espanya.

Així vam estar mes de 3 hores, doncs a poc mes de les 22h ja havíem acaba de sopar i vam començar a beure fins quasi a les 2 de la matinada. La incògnita va ser en Chicho, que va marxar cap a les 23h i ja no va tornar ni va respondre a cap missatge. A mes els seus fills estaven allà i no sabíem exactament si acabaria tornant o que hauríem de fer amb ells. L’endemà vam saber que havia anat a veure un client o a fer alguna gestió de feina i que s’havia quedat sense saldo, per lo que no podia rebre els Whatsapp’s, i que ja tenia clar que els nens marxarien amb nosaltres o es quedarien allà a casa la Mireya. Finalment es varen quedar a casa la Mireya ja que podrien dormir en una habitació amb aire condicionat i això era el que mes els importava.

Nosaltres vàrem seguir bevent, jo almenys em vaig veure 6 o 7 whiskys, fins quasi les dues. De fet quan encara em quedaven dos dits de whisky, en Marco ja m’omplia el got de nou. Si jo bevia, ell mes encara, com aguanta el tio! I l’endemà ell treballava…

Finalment vam marxar quan ja fins i tot l’Héctor i la Samy havien anat a dormir. En Marco i l’Ana ens van portar a casa ja que hauríem d’haver tornar amb en Chicho però no hi era, així que ells, molt amablement, ens van portar fins a casa. Val a dir que en Marco conduïa molt be tenint en compte la quantitat de whisky que havia ingerit, de fet em va sorprendre.

Quan tornàvem encara plovia, i de fet mes encara, així que havia estat tota la tarda plovent, ja feia 8 hores que plovia sense parar.

Finalment, a les 2 de la matinada arribàvem a casa, jo marejat com feia temps que no ho estava fins i tot sorprès del que havia aguantat tenint en compte el temps que feia que no bevia tant. Com l’Emma ja s’esperava, abans d’anar a dormir vaig haver de menjar alguna cosa. Així que vaig agafar menjar que teníem ja fet i que ens havia sobrat.

I després de menjar, a dormir, tot i que em va costar una mica…

23/07 De tornada a Tuxtepec

Jo em vaig despertar cap a les 8 del matí, l’Emma com sempre mes tard. Jo, també com sempre, em vaig prendre el cafè, vaig escriure el diari i vaig mirar correus. Cap a les 9:30h vam acabar de fer les motxilles i recollir l’apartament, fins i tot vam rentar els plats i després ja a dutxar-nos i preparar-nos per a les 11h està a punt per a marxar.

En Chicho ens vindria a buscar cap a les 11:30h però nosaltres ja volíem estar preparats a les 11h perquè de fet era l’hora en què havíem de deixar l’apartament tot i que ens deixaven quedar-nos mes estona.

Poc abans de les 11:30h ja arribaven en Chicho i la Lola i iniciàvem el camí cap a Tuxtepec.

La tornada, a diferència de l’anada, comencen les corves ben aviat, de fet ja només sortir de la ciutat de Oaxaca ja s’arriba a la Sierra i a les corresponents corves durant almenys 3 hores.

Però almenys aquesta vegada el camí no em va afectar tant com el de l’anada, suposo que per no haver menjat res i no haver-me pres la suposada pastilla per a dormir. De fet tot plegat em va passar prou ràpid i abans del que creia ja havíem passat les 3 hores de corves. L’Emma i la Lola, com a l’anada, havien estat quasi tota l’estona dormint i en Chicho i jo xerrant de tant en tant tot i que no massa perquè mes valia que ell estigués ben concentrat i perquè amb tantes corves ni tan sols venia de gust parlar.

Cap a les 15h arribàvem a un poblet al mig de la carretera, ja fora de la Sierra, i que semblava el típic poblet que es construeix únicament per vendre menjar i begudes als cotxes. Vam baixar del cotxe i en Chicho va comprar algo per menjar i un parell de cervses, una de les quals me la va donar a mi i l’altra per ell, mentre conduia,,,

Després de descansar uns 10 minuts vam seguir amb el camí fins a Tuxtepec on hi vam arribar una hora i mitja després, passant ja per zones que em començava a conèixer, com valle Nacional, la primera ciutat gran després de passar la Sierra.

Cap a les 16:30h arribàvem a Tuxtepec. Deixàvem les coses i ens estiràvem una estona al llit, doncs encara que vagis durant tot el viatge assegut, la veritat és que cansa força, doncs les corves fan que hagis d’anar fent força contínuament per no anar d’un costat a l’altre del cotxe.

Per la tarda l’Emma va anar a comprar carn enchilada i tortillas a la botiga d’abarrotes del costat i força aviat, abans de les 21h ja estàvem sopant, doncs jo quasi no havia menjat res en tot el dia, només mig taco que l’Emma havia comprat a una dona a mig camí de Oaxaca a Tuxtepec.

Vam sopar, vam mirar una estona La Casa de Papel i cap a les 12 de la nit a dormir que prou llarg ja havia sigut el dia.

22/07 Quart dia a Oaxaca: La Guelaguetza

Aquest dia em vaig despertar cap a les 7:30h però amb molt mal de panxa i un malestar general. Em vaig aixecar quan l’Emma encara dormia i em vaog preparar el cafè, però només fer-li el primer glop vaig haver d’anar corrent al lavabo doncs em van venir ganes de vomitar. Conforme m’anava despertant, m’anava adonant cada vegada mes que no em trobava be, semblava com si tingués febre, doncs tenia el típic mal d’ossos, però no semblava cap refredat ja que a diferència de quan em refredo, no em feia gens de mal el coll. Millor vaig pensar, doncs sinó hauria passat quasi una setmana molt dolenta.

A les 9h havíem quedat amb en Chicho i la Lola per anar a l’Estadio Tecnológico on feien l’acte mes important, la Guelaguetza magisterial popular, acte organitzar pels mestres i com tots gratuït per tothom en contra dels actes organitzats pel govern, molt massificats i cars.

Cap a les 8h es va despertar l’Emma, ens vam dutxar i preparar per estar a punt a les 9h ja que en Chicho ens vindria a recollir al mateix apartament. Cap a les 9:15h van arribar en Chicho i la Lola i vam anar cap a l’estadi. Jo em notava cada vegada amb mes febre, tot i que encara no en tenia, o només unes dècimes, si que ja notava que anava a mes.

A les 9:30h vam arribar a l’estadi on vam baixar l’Emma, la Lola i jo i en Chicho va marxar, no sabíem si a aparcar o a fer laguna gestió. La qüestió és que vam entrar tots 3 tot i que la Lola també es va quedar a fora fent cua en una caseta, em va semblar per fer alguna contribució, doncs ella també es mestra. L’Emma i jo vam seguir caminant fins les grades on vàrem buscar algun lloc amb una mica d’ombra tot i que els millors llocs ja estaven tots ocupats i on vam seure semblava que en pocs minuts ja no hi hauria ombra. Cal dir que a Oaxaca a l’ombra si està molt be, però al sol al migdia sembla que et fregeixis, crema d’una manera que en pocs llocs he vist, ni tan sols a Tuxtepec, que ja és dir.

I com tots els actes organitzats pel professorat, s’endarreria i s’endarreria, i nosaltres ja sota el sol cremant-nos, de fet literalment, doncs tot i que estava molt morè, se’m va cremar una cuixa.

A les 10h el sol ja ens tocava completament i era insoportable, a mes jo em trobava malament i aquell sol no feia mes que agreujar-ho.

Finalment, cap a les 10:30h, per fi van començar a anunciar els participants en l’acte tot i que era lentíssim, a mes cada 5 minuts anaven reivindicant els drets dels mestres i fent proclames contra la reforma educativa. Evidentment alguna cosa havien de dir, però és que era constant. Van estar almenys mitja hora per fer només les presentacions, per lo que portàvem allà assegut mes d’una hora fregint-nos i encara no havia començat la festa pròpiament dita.

Cap a les 11h per fi van començar a actuar els diferents grups representatius dels diferents territoris de Oaxaca. Al cap d’uns minuts van arribar la Lola i en Chicho que van seure al nostre costat, doncs els havíem guardat dos llocs. Per cert que no paraven de passar homes i dones venent de tot, des de tacos a paraigües passant per frappes.

Algunes de les actuacions eren molt animades amb valls prou interessants, altres eren mes aborrits, tot i que en general eren tots prou interessants. EL problema, que entre actuació i actuació passaven com 10 o 15 minuts entre presentació, explicació de la vestimenta i reinvindicacions magisterials.

Cap a les 11:15h ja no aguantava mes la calor i vaig anar cap a una zona on hi havia ombra tot i que havia d’estar de peu i no veia res, però preferia allò durant uns minuts per tal de recuperar-me una mica. Al cap de 10 minuts vaig tornar al lloc ja una mica recuperat.

Vam seguir veient actuacions esperant als de la Cuenca, d’on és Tuxtepec, doncs tothom està d’acord en què és el ball mes espectacular de tots.

Però les actuacions passaven i no arribava, doncs justament per ser el mes esperat el deixaven per l’últim. A mes a mi cada vegada se’m feia mes pesat i difícil està allà, doncs la calor era a cada minut mes insoportable, notava que cada vegada tenia mes febre i a mes ja estava una mica fart de tanta proclama en contra de la reforma educativa, doncs a mes només deien que volien una educació gratuita per tothom però no deien que el que mes els preocupava no era que l’educació fos gratuita per tothom sino que els poguessin acomiadar com en qualsevol altra empresa provada.

Al cap de 3 o 4 actuacions mes, cap a les 12h, vaig tornar a anar a l’ombra. No havia aguantat tanta estona com abans. Vaig estar uns 10 o 15 minuts mes de peu i sense veure res però a l’ombra, cosa que em reconfortava força.

Vaig tornar a baixar doncs pensava que ja tocava als de la Cuenca, però no. De totes maneres ja m’hi vaig quedar a veure alguna actuació mes tot i que ja sabia segur que no aguantaria massa mes, de fet l’Emma també ja em deia que no aguantava i que no tardaria en voler marxar.

Cap a les 12:40h ja no vam aguantar mes i vam decidir tornar a l’apartament, havent vist unes 6 o 7 actuacions però sense haver vist als de la Cuenca. En Chicho i la Lola es varen quedar fins al final. Nosaltres vam sortir de l’estadi amb la intenció d’agafar un taxi fins l’apartament, però quan estàvem esperant a què passés un, vam veure que un urbano es parava quasi davant nostre i que l’Emma va veure que anava cap a la zona de Madero, on era el nostre apartament, així que no ens ho vam pensar i vaig correr cap a l’urbano perquè s’esperés. Vam pujar pagant els 16 pesos i en 10 minuts ens deixava just a la parada que queda davant de l’apartament, és a dir, literalment ens va deixar a 3 metres de la porta. Millor impossible.

El primer que vaig fer en arribar i que ja vaig fer quasi tot el dia, va ser estirar-me al llit. M’havia pres una paracetamol pel matí que semblava que m’havia alleujat una mica, però ara, després d’unes hores i amb la calor que havíem passat, em trobava realment malament. De totes maneres seguia pensant que no tenia cap virus, només febre, doncs no teia cap dels símptomes d’un refredat, només el típic mal d’osos i d’esquena. El que no acabava d’entendre era el perquè, la causa de la febre, doncs en tot el dia anterior no havia passat fred ni havíem fet res en especial, només vam anar a sopar al Gino’s Pizza.

L’Emma em va deixar un termòmetre i la primera vegada estava a 37,5, una mica mes alt de lo normal però molt poc, així que, sense haver menjat res, em vaig quedar adormit fins les 18h aproximadament. Aquesta era la millor senyal de que no estava be, no haver menjat res.

Quan em vaig despertar notava que potser em trobava algo pitjor, em vaig tornar a prendre la temperatura i estava a 38,5. Ara ja tenia febre i de fet ja havia de començar a vigilar-ho, doncs 38,5 ja era cosa seria. Em vaig prendre un altre paracetamol i l’Emma va utilitzar els seus mètodes casolans. Va agafar aigua freda i dos draps i els anava mullant i posant-me’ls al front per tal que em baixés la temperatura. Realment m’alleujava força, doncs el malestar que sentia era ja important i el sol fet de sentir una mica de fresca al cap feia molt. A vegades soc una mica escèptic a aquests invents però la veritat és que allò em va anar molt be. De fet, l’Emma va estar 1 hora o mes remollant-me el front i la febre primer es va mantenir en els 38,5 per després començar a baixar. És mes, a les 21h ja em trobava molt millor, fins al punt que em vaig aixecar i vaig menjar per primera vegada en tot el dia.

Primer però, cafè i a treballar uan estona. Després ja vaig agafar pizza i els tacos que havien sobrat i vaig menjar força. No tant com per recuperar el no haver menjat en tot el dia però deu n’hi do.

Abans ja havia preparat una mica la motxilla, total només era plegar les 5 samarretes que portava i poc mes. Després de sopar ho vaig acabar de recollir tot fins cap a les 12 de la nit que ja tenia prou son per tornar a dormir. Per sort ja em trobava prou be com per afrontar el camí de tornada de l’endemà a Tuxtepec, doncs tal com em trobava pel matí se m’hauria fet realment difícil.

21/07 Tercer dia a Oaxaca

Ens vam despertar cap a les 8h i com sempre, doncs jo a prendre’m el cafè, escriure el diari, mirar correus, finances i a introduir entre tots dos, comandes i vendes del viver de l’Emma.

Aquell dia també teníem pensat sortir però estàvem tant cansats del dia anterior que pel matí finalment vam decidir quedar-nos a l’apartament. A mes l’Emma se seguia trobant malament, doncs tenia la regla, així que cap a les 12h vaig sortir a comprar el dinar. Ara tindria mes opcions, tot iq ue quan vaig sortir vaig veure que la cocina económica encara estava tancada però que el lloc ambulant que sempre veiem tancat a l’altra banda del carrer, ara estava obert.

Vaig anar a preguntar què venien per després trucar a l’Emma i que em digués el que volia. Tenien tacos i tortas de milanesa, tasajo, etc. Vaig trucar-la i va demanar 4 tacos de tasajo, així que vaig comprar allò mes dues tortas de milanesa, que es pollastre arrebossat i 2 tacos mes també de milanesa, tot plegat per 130 pesos, uns 6€.

Mentre esperava a que ho preparessin, una de les noies em va preguntar si de tasajo eren 4. Jo, entre que quasi no pillo l’accent mexicà i que mai havia escoltat lo de tasajo, li vaig respondre algo que res tenia a veure, ella va riure i em va tornar a fer la pregunta a la que ja vaig respondre be. Aleshores, l’altra noia em va preguntar si era argentí a lo que li vaig dir que no, que era de Barcelona, i a partir d’aquí ja va començar una conversa, que mes que conversa va ser interrogatori. Em va preguntar des d’on era, fina si tenia fills, passant per l’edat o cada quan venia a Mèxic. De fet em va donar la sensació que estava lligant amb mi, tot i que des del primer moment ja vaig dir que havia de demanar també menjar per la meva companya. Val a dir que la noia era molt guapa i simpàtica i vam passar una estona força divertida.

Ja amb tot el menjar vaig tornar a l’apartament i ja de seguida vam dinar. L’Emma es pensava que els tacos eren petits, per això me’n va demanar 4, però els que venien allà no eren petits, sino enormes, de fet eren 2 o 3 vegades mes grans que els que menjàvem habitualment. Es va quedar parada i el primer que va dir va ser que els 4 no se’ls menjaria, a lo que jo vaig dir que era igual, doncs el que no es mengés ella m’ho acabaria menjant jo tard o d’hora. De fet es va menjar un taco i mig i mitja torta.

Jo vaig començar per la torta de milanesa que estava realment bona, doncs era com un entrepà de pa torrat amb carn arrebossada, enciam, mayonesa i tomàquet. Després em vaig menjar 3 tacos i vaig quedar ben ple.

Després vam mirar una estona La Casa de Papel i cap a les 14h vam anar a fer la migdiada, ella poca estona però jo com sempre 3 hores llargues.

Per la tarda volíem sortir a veure mes actes de la Guelaguetza però no eren ni les 18h que ja va començar a ploure, de fet ja havíem mirat la previsió del temps el dia anterior i ja sabíem que segurament plouria. Sortir plovent d’aquella manera realment feia molta mandra, i mes després d’haver patit la pluja el dia anterior.

Així que ens vam quedar per l’apartament i pel matí que tenia. Vam donar una volta per tot el recinte i vam anar a seure una estona a uns bancs de l’entrada. Cap a les 19h en Chicho ens va trucar per dir-nos si voldríem anar a Gino’s Pizza a sopar, i ja que no havíem sortit en tot el dia vam acceptar sense pensar-nos-ho. Vam quedar cap a les 21h a la mateixa pizzeria.

Així que jo vaig estar introduint ventes del viver al programa fins cap a les 20h que em vaig dutxar, ens vam preparar i cap a les 20:30h vam sortir a buscar un taxi per ja anar cap a la pizzeria.

Encara plovia però podíem esperar a la parada de l’urbano, doncs vam tardar quasi 5 minuts en poder parar un taxi. Un cop parat, l’Emma, tal com s’ha de fer, li va preguntar al taxista quant costaria responent-li que 50, que és el mínim que cobren, per lo que vam pujar i amb l’ajuda de Google Maps li vam explicar on anar.

Seguia plovent tot i que al carrer hi havia força gent. A les 21h arribàvem puntualment a la pizzeria. En Chicho i la Lola, com era d’esperar, encara no havien arribat, així que vam seure a una taula i vam demanar alguna cosa per veure, be, al final només jo perquè l’Emma no va voler res. Jo vaig demanar una cervesa Model Special que semblava una cervesa negra. Mentre esperàvem també vam estar mirant la carta i els preus, força cars per cert. De fet amb oferta, una pizza familiar eren 200 pesos, i almenys n’hauríem de demanar 2.

Eren les 21:30h que els altres no havien arribat encara,, per lo que l’Emma els va trucar i els li varen dir que anéssim demanant ja, per loq ue vam demanar dues pizzes familiars, una hawaiana i l’altra mexicana. La mexicana portava formatge, pernil i xile, per lo que semblava força bona.

Finalment, cap a les 22h, per fi varen arribar en Chicho, la Lola i la seva germana Machi. De seguida ja ens van portar les pizzes, vam demanar clérico, que és com una sangria amb fruita i vam començar a sopar.

Tot i que el dia anterior ja havia menjat pizza i ja m’havia tret una mica el mono, aquestes estaven mot bones i eren mes completes per lo que em van venir molt de gust i de fet crec que vaig ser el qui mes vaig menjar dels 5.

Vam passar una bona estona xerrant de la Guelaguetza, del que havíem fet i d’altres històries que anava explicant en Chicho.

Després de menjar vam demanar unes copes. Jo volia un margarita però no en teenien, per lo que vaig demanar una pinya colada igual que l’Emma. En Chicho va demanar una copa que es deia sangria, però que no és sangria, sinó ron amb u refresc que de fet va haver de demanar que li reduissin una mica ja que estava molt fort, de fet es veia que la meitat de la copa era ron.

I cap a les 23:15h ja vam pagar i marxar, doncs el restaurant tancava a les 23h, una mica aviat em va semblar, però així deuen ser els costums de la ciutat. El total va ser de 835 pesos, dels quals l’Emma i jo em vam pagar 400, uns 18€ entre tots dos, força car tenint en compte que era a Mèxic.

Després ja vam anar cap a l’apartament que ens hi va portar en Chicho després de deixar a la germana de la Lola al seu hotel que anava de camí al nostre apartament, així que per sort no es va haver de desviar massa per portar-nos.

Cap a les 12 de la nit arribàvem a l’apartament i no vam tardar massa en anar a dormir.

20/07 Segon dia a Oaxaca

Ens vam despertar cap a les 6:30h, molt millor del que em pensava doncs vaig poder dormir almenys 3 hores mes per lo que podria aguantar el dia donant voltes per Oaxaca sense problemes. Jo com sempre em vaig preparar el cafè, vaig mirar alguns correus, em vaig dutxar i a les 8h ja estàvem tots dos preparats per marxar.

Segons l’Emma, cap a les 9h del matí era el Convite de la Guelaguetza, un dels tants actes que es farien durant la setmana a Oaxaca en motiu, evidentment, de la Guelaguetza.

Una cosa mes bona que tenia l’apartament era que just davant tenia una parada de l’urbano, el transport públic de Oaxaca. Així que vam sortir, vam anar a la parada i allà vam preguntar a una dona si sabia quin bus agafar per anar a la Plaza Santo Domingo, que era on volíem anar. La dona ho sabia tot força be i ens va indicar perfectament quin havíem d’agafar.

Al cap d’uns 5 minuts va arribar l’urbano, vam pujar-hi pagant els 8 pesos per cap i en menys de 15 minuts ja arribàvem a la nostra parada, que amb l’ajuda del xofer i de Google Maps no vam tenir cap problema en trobar-la.

Des de la parada fins al punt on era l’acte havíem de caminar uns 5 minuts. A mig camí vam passar per un mercat ple de paradetes de menjar, moltes estaven tancades però d’altres ja començaven a obrir, i les olors ja eren massa atractives. Vam passar pel mig de tot el mercat amb la intenció de seguir fins on havíem d’anar, però al arribar al final ens ho vam repensar i vam tornar a enrere buscant la parada amb mes clients per ja esmorzar.

Tots dos ens va semblar la mateixa parada com la millor de totes, doncs es veien uns quants clients i tot ben net. Vam seure i vam demanar tostadas, dels meus plats mexicans preferits. A mes les vam demanar amb tot, el pollastre, huacamole, formatge, etc. Per lo que al final eren tostadas que quasi ni aguantaven el pes de tot el que portaven i fins i tot costaven de mossegar. Eren potser les mes bones que havia provat mai, i sens dubte, les mes completes.

Jo en vaig demanar dos i l’Emma una, ella a mes va demanar una empanada de quesillo, que es pensava que seria molt mes petita del que realment era, doncs era enorme, quasi tant com la tostada.

No feia ni 3 hores que ens havíem despertat i ja estàvem menjant tant o mes que en un dinar. Va ser dels millors esmorzars-dinars que recordava, a mes en un lloc a l’ombra, asseguts i sense calor, doncs a Oaxaca i fa molta calor però quan et toca el sol, a l’ombra si està perfecte. Això si, ens vam deixar 130 pesos, uns 6€, però realment vam menjar molt.

En acabar l’Emma li va preguntar a un venedor si sabia quan començava el convite, responent-li que era per la tarda, a les 16h. En un principi l’Emma va creure que aquell home no s’enterava massa i no li va fer cas, però després va tornar a mirar el paperet que tenia amb tota la programació i, efectivament era per la tarda. Ens havíem despertat a les 6:30h per anar a veure una cosa que farien per la tarda. De totes maneres vam aprofitar el matí, de fet per l’esmorzar que ens acabàvem de fotre ja valia la pena.

D’allà ja vam anar directament a la Plaza Santo Domingo on hi ha una església i on ja s’hi estaven presentant algunes ofrenes amb noies vestides de forma tradicional. Val a dir que tot el centre de Oaxaca és molt bonic, amb edificis colonials molt ben conservats, carrers empedrats i pocs cotxes tenint en compte lo gran que és la ciutat. de fet molts carrers a prop del Zócalo son només per a vianants.

Vam estar una estona a la plaça de l’església i després vam donar una volta pels voltants on hi havia parades de roba fins arribar a un Oxxo on vam comprar una terrina de gelat de nata, xocolata i cacauets molt bo.

Ens el vam menjar mentre caminàvem cap al Zócalo pels carrers de vianants per on vam veure famílies, amb nens inclòs, dormint al carrer o nens demanat o venent coses, però nens que no tenien mes de 10 anys.

Només arribar a la plaça de la catedral, vam veure un munt de policia i premsa davant de gent en bici, doncs semblava una bicicletada. L’Emma va dir que segurament hi hauria el governador de Oaxaca, i efectivament, quan hi érem ben a prop la bicicletada va començar i el primer en sortir del munt de gent va ser el governador.

Vam anar a seure a un banc de la plaça, jo volia quedar-me al sol i l’Emma a l’ombra, així que primer ens vam quedar a un banc a l’ombra. S’hi estava molt be amb l’excepció que cada 3 minuts passava algú venent alguna cosa, demanant o fins i tot per llegir-te la mà. Està mitja hora allà asseguts al final es feia molt pesat, de fet a mi em costava molt d’aguantar tanta interrupció. Per la resta vàrem estar molt be, xerrant tranquil·lament i descansant una estona, doncs encara que no ho semblés, havíem caminat un bon tros.

Cap a les 11h vam decidir tornar cap a l’apartament. En principi aquell dia a les 12h la Lola ens havia convidat a un casament d’un amic seu, tot i que a mi ja no em feia cap gràcia, doncs era una invitada la que ens invitava sense ni tan sols nosaltres conèixer els nuvis. De totes maneres la Lola ens havia de trucar i no ens trucava, segurament s’havia pensat millor el fet de convidar a un casament algú que ni tan sols coneixen els nuvis.

Vam anar a preguntar a un taxista i ens va dir que fins l’apartament eren mínim 50 pesos, doncs era l’import mínim que cobraven els taxis de Oaxaca. Després l’Emma va preguntar a un noi a qui li estaven netejant les sabates i ens va explicar molt be on agafar l’urbano que ens podria deixar a l’apartament.

En principi havíem de caminar 4 carrers per agafar-ne un que ens deixaria just davant l’apartament, o 2 carrers per agafar-ne un que ens deixaria a una carrer paral·lel des d’on hauríem de caminar uns 5 minuts fins l’apartament. Quan anàvem cap al que ens havia de deixar just davant, vam veure que el que ens deixaria una mica mes lluny ja estava allà, per lo que davant el dubte, el vàrem agafar i almenys assegurar-nos arribar prou a prop.

Vam pujar pagant els 16 pesos per tots dos i en 10 minuts vam arribar a la parada, tot i que vam baixar una mes tard, doncs l’anterior ens deixava una mica mes a prop.

Vam caminar uns 5 minuts fins arribar a l’apartament. Eren les 12h quan arribàvem i amb tot el que havíem esmorzat ja no teníem intenció de dinar, sino ja de fer la migdiada com si haguéssim dinat. Així que ens va estirar a dormir una estona.

Cap a les 14:30h ens vam despertar, almenys jo, doncs l’Emma normalment es despertava abans que jo. Jo com sempre em vaig preparar un cafè, vaig escriure el diari, vaig introduir algunes despeses i ventes del viver al programa i cap a les 16h vam tornar a sortir. Aquella tarda feien una desfilada, que tot i que l’hora programada era a les 15:30h, aquests actes eren organitzats pels mestres en senyal de protesta i fent-los a la vegada que el Govern feia els actes oficials. La diferència principal és que els dels mestres eren gratuits i pretenien ser menys turístics. Però el problema és que començaven a una hora diferent a l’establerta i no se sabia ben be quina, per això sabent que l’hora oficial era a les 15:30h, fins les 16h passades no vàrem sortir de l’apartament.

Degut a què bàsicament havíem d’anar a veure el que havíem anat a veure pel matí, doncs vam haver d’agafar el mateix urbano, per lo que no vam tenir cap problema en arribar-hi ben ràpid. Val a dir que els urbanos passaven molt seguits per lo que els temps d’espera era força breus.

Vam baixar a la mateixa parada i només vam haver de caminar un parell de carrers, doncs el desfile es feia en un carrer abans d’arribar a la Plaza Santo Domingo. Un cop hi vam arribar ja vam veure els integrants d’una banda en una cantonada i una mica de gent ja esperant, tot i que de moment no massa, per lo que vam poder seure en un dels bancs del carrer a primera fila per lo que vam quedar situats de la millor manera possible, just davant d’on passaria el desfile i amb l’església de santo Domingo de fons.

El problema va ser l’espera. Tot i que havíem arribat quasi a les 16:30h, una hora mes tard de l’hora prevista, allà no semblava que haguessin de començar en breu, mes aviat tot el contrari. Així que vam comprar uns chicharrines amb xile i a esperar.

Mica en mica anava arribant mes gent i tots els bancs de la vora s’anaven omplint fins que ja els que arribaven es quedaven de peu. Cap a les 17h el carrer ja era ple de gent i fins i tot les terrasses dels bars dels voltants també. Allà mateix vam poder veure l’arribada d’una noia de 15 anys que feia la festa dels 15, arribada en limusina i banda pròpia que va baixar davant nostre per dirigir-se cap a l’església de Santo Domingo. Allà aquestes festes son quasi com casaments. De fet aquella en particular era mes que molts casaments.

Finalment, cap a les 17:30h va començar el desfile, però va tardar tant, que els núvols negres que abans es veien lluny ara es veien molt a prop. Van començar a passar els diferents grups, cadascun amb la seva banda i els nois i noies ballant amb els seus vestits tradicionals. Cada un representa una regió de Oaxaca i hi ha vestits realment impressionants i molt treballats.

Vam poder gaudir de 3 o 4 grups a primera línia, de fet els podíem fins i tot tocar de tant a prop que estàvem, però quan feia uns 10 o 15 minuts que havien començat, va començar a ploure. Durant uns 2 minuts plovia poc per lo que vam seguir sense moure’ns i amb l’esperança que seguís així. Quan ja plovia una miqueta mes justament va passar una dona venent impermeables de merda per 20 pesos, una estafa. Vaig veure que l’Emma se li acostava i li vaig dir que per mi no, que eren carissims i que quasi no plovia. Però quan encara estava esperant, va començar a ploure amb mota força, tanta, que vaig acceptar que la dona també m’estafés a mi. De fet l’Emma ja n’havia comprat dos però en aquell moment no li vaig dir res, simplement vaig agafar el meu impermeable ben ràpid i me’l vaig poder com vaig poder, doncs semblava que estiguéssim sota una dutxa.

De cop i volta el temps va canviar completament, va passar de fer un dia assoleiat i calurós a ploure a vots i barrals, molt de vent i fred, de fet no vaig tardar massa en començar a tremolar. És increíble com canvia el temps i la temperatura a Oaxaca.

En un primer moment ens volíem quedar allà on érem amb els impermeables però ni tan sols amb ells s’hi podia estar, plovia tant fort i feia tant de vent que ens mullàvem igual. Val a dir que els impermeables eren ben petits per lo que tampoc tapaven massa. Així que vam fer com va fer tothom, anar a l’altra banda del carrer on hi havia mes balcons i quedàvem una mica mes coberts. Però de seguida el desfile es va aturar ja que era impossible seguir amb aquella pluja. Nosaltres, degut a què allà encara ens mullàvem una mica, vam anar fins l’entrada d’una galeria o museu on ja hi havia altres persones i on si quedàvem completament coberts.

Jo estava tremolant, fins al punt que una dona que hi havia allà em va dir que entrés mes a dins ja que estava tremolant, dient-li després a l’Emma que m’abracés… Realment feia fred que sumat al fet d’estar moll, feia que la sensació de fred fos força mes baixa.

Allà ens hi vam quedar uns 15 minuts fins que la pluja va parar una mica. Encara plovia però amb no tanta força per lo que ja es podia caminar pel carrer sense mullar-te massa. Vam anar fins al Zócalo on un grup de música oaxaquenya estava actuant. Allà ens hi vam quedar uns 20 minuts escoltant i ballant, doncs el cantant realment animava molt la festa i la música era típica de Oaxaca, per lo que la majoria d’assistents, entre ells l’Emma, ballaven i seguien les instruccions del cantant al peu de la lletra.

Després vam passejar una mica per un petit mercat que hi havia al costat, bàsicament de menjar i mezcals. L’Emma en va provar un. Jo només el vaig olorar i em va semblar mes fort que el vodka per lo que ja ni el vaig provar. Les cremes de mezcal i alguns tipus m’agraden molt, però el mezcal pelat i transparent és horrible. Com que ja teníem intenció de comprar una ampolla de mezcal i el fet d’haver-ne vist allà, vam decidir d’anar-ne a comprar però al mercat o als voltants, doncs suposadament seria mes barat i hi hauria mes varietat.

Així que vam anar cap allà passant pel famós mercat on l’Emma va comprar alguna fruitai on vam preguntar alguns preus de mezcal. Després vam seguir caminant passant per davant de l’hotel Nacional, on havíem estat l’any anterior i on hi havia un carrer amb vàries botigues de mezcal. Vam entrar a una on l’ampolla estava per 150 pesos, una mica mes barata que el que havíem vist fins aleshores, per lo que tenint en compte l’estona que ja portàvem caminant i que el preu ja ens va semblar prou raonable, vam decidir de comprar-la allà.

Degut a què no ens vam posar d’acord en quin comprar, en vàrem comprar dos, una de crema de cafè per l’Emma i una altra de crema de pinya colada per a mi. El total va ser de 290 pesos, uns 13€. A la mateixa venedora li vàrem preguntar on podíem agafar l’urbano i el podíem agafar a la mateixa cantonada, a 30 segons caminant, així que vam anar cap allà on vàrem esperar 5 minuts fins que va passar l’urbano.

En uns 10 minuts vam arribar a l’apartament, doncs ens va deixar ben a prop, a la parada de l’altra banda del carrer, només vam haver de creuar el carrer i ja estàvem a l’apartament.

Eren quasi les 20h quan arribàvem a l’apartament. L’Emma estava molt cansada i fins i tot es trobava algo malament, així que es va estirar a descansar una estona. De fet no es trobava massa be, així que jo em vaig quedar a l’ordinador fins cap a les 21:30h que vaig anar a buscar el sopar.

Vaig sortir a buscar algun lloc allà a prop, tot i que ja sabíem quasi segur que aniria a la pizzaria, doncs la cocina económica probablement estaria tancada i els llos de tacos també, com efectivament va ser. El que hi havia obert mes a prop era la pizzeria. De totes maneres a mi ja em venia de gust menjar una bona pizza, doncs des de que havia sortit de viatge no n’havia menjat cap.

Així que vaig anar cap allà i vaig demanar una pizza gran de formatge i bacon per mi i una hamburguesa doble de vedella amb patates per l’Emma, doncs ella preferia hamburguesa. La pizza 110 pesos i l’hamburguesa amb patates 50, tot plegat 7€.

Mentre esperava els 25 minuts que m’havien dit vaig anar al mini súper a comprar alguna cosa de per l’Emma i de menjar, ho vaig portar a l’apartament i vaig tornar a la pizzeria encara 10 minuts abans de l’hora tot i que en 5 minuts d’esperar-me ja ho tenien tot preparat. Vaig pagar i vaig tornar ràpid a l’apartament, doncs tot i que ja no plovia queien molts llamps a pocs metres i em feia realment por de que en caigués un al meu costat, doncs queien a prop i constantment.

Vaig anar ràpid a l’apartament i ja vam sopar, ella l’hamburguesa que em va acabar donant un tros i jo poc mes de mitja pizza, doncs era mes gran del que creia. Tot plegat estava molt be pel preu que tenia, doncs quasi que hi havia menjar per dos dies.

Vaig menjar molt, molt be i em vaig treure les ganes acumulades de pizza i hamburguesa.

Poc després, al no haver-hi TV, vam posar al meu portàtil la nova temporada 3 de La Casa de Papel que feia poc que s’havia estrenat i ja havíem comentat de veure-la. Així que vam seure el sofà i vam veure bona part del primer capítol fins cap a les 23h que l’Emma es va quedar adormida que ja vam anar al llit a dormir tots dos.

19/07 De camí a Oaxaca

Jo em vaig despertar cap a les 4:30h tal com tenia previst. Realment ja ho tenia tot fet però sempre prefereixo aixecar-me almenys dues hores abans de marxar per prendre cafè, mirar correus, escriure el diari, dutxar-me i acabar de guardar les coses abans de marxar. Així que em vaig aixecar, em vaig preparar el cafè i vaig escriure el diari i contestar un nou correu de Bankinter en relació al càrrec fraudulent, on em deien que havia d’anar a posar una denúncia, a lo que els vaig respondre que estava a Mèxic i de que havia de ser la denúncia doncs a mi ningú m’havia robart res, en tot cas era a Bankinter a qui havien estafat. Ja m’estaven tocant els collons…

Vaig seguir amb el diari i amb el cafè fins cap a les 5:30h que em vaig dutxar. A les 6h es va aixecar l’Emma, es va dutxar i es va preparar. Tots dos a les 6:30h ja estàvem a punt, tot i que jo seguia fent coses al portàtil fins que l’Emma no em digués que ja marxàvem.

Però passaven els minuts i en Chicho no donava senyals de vida. L’Emma li anava enviant Whatsapp’s que apareixien sense llegir i li feia trucades que no eren contestades. A mi realment no m’importava doncs mentre tingui el meu portàtil i connexió a Internet puc esperar les hores que facin falta.

Cap a les 7h a l’Emma li va semblar escoltar en Chicho cridant-la i em va dir que ja marxàvem, així que vaig recollir el portàtil i vam sortir a fora, però un cop a fora allà no hi havia ningú. Ja havia apagat i guardat el portàtil per res. Així que em vaig quedar al menjador però ja només amb el mòbil a seguir esperant. L’Emma anava picant i cridant davant la casa d’en Chicho i per sort no va passar massa estona fins que en Chicho va contestar. Finalment cap a les 7:30h ja ens van avisar perquè anéssim sortint a deixar les maletes al cotxe.

Al cap de pocs minuts mes ja érem tots al cotxe i començàvem el viatge d’unes 5 hores, quasi 4 de les quals per curves. Primer vam passar per un caixer per treure diners l’Emma i jo i ja cap a Oaxaca fent només un parell de parades, una per esmorzar (tortas de pollastre) i una altra en plena cima de la Sierra per anar al lavabo.

A la cima de la Sierra el fred és terrible i mes quan vens de Tuxtepec. Sempre que he passat per allà hi ha boira, plou i la temperatura està propera als 0ºC.

L’Emma i jo ens vam prendre una pastilla per dormir, i l’Emma va estar dormint quasi tot el viatge però jo no, només badallava però impossible dormir amb tantes curves. La Lola també dormia, per lo que els únics desperts érem en Chicho i jo que de tant en tant parlàvem però no massa ja que realment ell necessitava força concentració per conduir per allà i mes com conduïa, a tota velocitat i avançant a tothom. Val a dir que condueix molt be i de fet, encara que no ho semblés, és molt prudent, doncs només avançava quan ho tenia molt clar i tot i que anava ràpid anava a la velocitat que el cotxe que portava i les condicions de la carretera li permetien, ni mes ni menys.

Això si, el paisatge mentre es va per la Sierra és impressionant i no et canses de mirar per la finestra. Valls enormes, una vegetació abundant i única, la boira com si fos fum enlairant-se des de les valls i les boniques vistes que es tenen un cop al cim de la Sierra.

Jo com sempre que faig aquest camí, mes que marejat, vaig acabar molt cansat.

Cap a les 13h arribàvem a Oaxaca. Primer en Chicho va anar a casa d’algú que havia de visitar per després ja portar-nos a l’Emma i a mi fins l’apartament. Però el trajecte fins l’apartament va ser una odissea i la primera mig emprenyada amb l’Emma ja a Oaxaca.

El problema principal va ser que l’ubicació indicada per l’amfitrió a Google Maps no era correcta. En aquell moment evidentment no ho sabíem per lo que d’entrada ja ens dirigíem a un lloc erroni, tot i que per sort, no massa lluny del lloc correcte. Jo vaig posar l’ubicació a Google Maps i li vaig ensenyar al Chicho, però l’Emma ja em cva dir de mala manera que li posés l’audio. A mes després li va donar unes indicacions que no van fer mes que liar-lo, per lo que al final enc omptes d’anar pel camí mes curt vam acabar donant una volta enorme, de fet ja ni sabia si anàvem a l’apratament o no de lo que ens havíem desviat, per lo que ja no vaig donar cap indicació fins que em van confirmar que anàvem a l’apartament. Aleshores ja li vaig anar dient tota l’estona el que m’indicava Google Maps. A mi em molestava una mica que sent 4 al cotxe, jo hagués d’anar dient on anar quan era el que menys es coneixia Oaxaca, doncs l’Emma semblava que havia desconnectat completament i jo no entenia perquè. La qüestió és que el que en un inicia era un trajecte de 6km es va convertir en 10 o 12 tardant quasi 30 minuts en arribar a l’apartament.

Finalment, cap a les 14h vam arribar al lloc marcat a Google Maps, que era Callejón Madero. Allà vam baixar, ens vam acomiadar d’en Chicho i la Lola i vam anar fins al punt exacte amb l’Emma ja mig rebotada i jo sense entendre perquè, doncs qui havia d’estar mig rebotat era jo, de fet si havíem arribat fins allà va ser únicament gràcies a mi i una mica a la Lola.

Però quan vam arribar al punt indicat, allà hi havia un pàrquing i com a molt unes cases que no semblaven gens l’apartament on anàvem. Vam preguntar a tothom qui veiem si coneixia el nom que constava com amfitrió i nngú el coneixia. Vam trucar al telèfon indicat i no contestaven, vaig enviar-lis un missatge però tampoc el contestaven. De fet una dona ens va dir que allà ja hi havia ana mes gent preguntant per aquell apartament però que allà no era.

Al cap de 15 minuts de no aconseguir res ni avançar gens i quan ja ens començàvem a desesperar, vaig entrar a la reserrva directament des de l’app d’Airbnb i allà hi posava mes informació. EN comptes de Callejón Madero hi posava Jardin Madero i a mes hi havia escrites unes indicacions. Vaig buscar Jardin Madero a Google Maps i l’ubicava a la mateixa zona però a quasi 1km, caminant recte per l’Av. Fernando Madero. En aquell moment tens una barreja d’alegria i ràbia, doncs descobreixes el perquè allà ningú sabia res però et fa ràbia perquè amb l’ubicació de Google Maps ens van fer baixar a 15 minuts caminant del lloc quan amb el Chicho hi anàvem directes.

Sense pensar-ho massa, vam agafar les coses i vam començar a caminar per l’avinguda, aprofitant ja que veure quins restaurants i altres serveis hi havia doncs ja tota aquella zona eren els voltamts de l’apartament.

Al cap d’uns 15 minuts vam arribar a Jardin Madero i seguint les indcacions escrites per l’amfitrió de seguida vàrem trobar l’apartament, doncs era un edifici vermell amb portes negres just davant de Jardin Madero. Amb les indicacions correctes era realment fàcil de trobar.

Un cop allà ja vaig veure que l’amfitrió m’havia contestat afegint que a l’apartament estaria la seva germana, aixíq ue vam picar a la porta i efectivament ens va obrir la seva germana i un noi mes jove que va ajudar a portar l’equipatge de l’Emma.

Primer s’accedir a un pati interior des del qual s’accedia a l’edifici on ja hi havia els apartaments i les habitacions. El nostre apartament era el mes ben ubicat, doncs era el mes proper a l’entrada, de fet nomñes entrar a l’edicifi havíem de caminar 3 metres i ja arribàvem a la porta de l’apartament, que estava en una planta baixa.

Vam entrar i l’apartament era perfecte, amb un llit, un sofà i una taula a l’estança principal i una cuina i un lavabo a part. La cuina tenia de tot, nevera, microones, cafetera, fogons, estris de cuina, fins i tot cafè, estava tot molt net i era de la mida perfecte, ni massa gran ni massa petit. A mes no havíem de pujar escales i estava mot a prop del carrer però prou lluny com per no escoltar tot el soroll del trànsit. Ens vam acomiadar dels amfitrions i vam entrar a deixar les coses i a estirar-nos al llit, que per cert era un King side, enorme, semblava un quadrat de 2×2 metres, una passada.

Després de descansar 5 minuts vam sortir a buscar algun lloc per dinar. Just a l’altra banda de Jardin Madero hi havia una pizzeria i una cocina económica. Primer vam mirar les pizzes, doncs jo ja feia temps que no me’n menjava una i ja en tenia ganes, però com sempre passaven dels 100 pesos i vam mirar a la cocina económica. Vam entrar a preguntar què tenien i a l’Emma li va estar be i ja ens vam quedar allà, doncs el lloc es veia net, la dona molt amable i no hi havia ningú, per lo que estàvem molt tranquils que era elq ue volíem en aquell moment. A mes a aquests llocs et donen un menú complet per 50 pesos, que a mes és menjar casolà molt mes sa que una pizza.

Vam demanar sopa de pasta i de segon carn de vedella, res com li diuen allà, jo amb arròs i frijoles i l’Emma amb espaguetis i amanida. Vam menjar força ràpid doncs ja feia estona que no menjàvem i el viatge, almenys a mi, em deixava tan cansat que havia de recuperar forces. La carn de vedella li deien patitas de res suposo que degut a que la presentació era la carn de vedella tallada de forma força fina, diferent a com estava acostumat però molt bo.

Quan ja vam acabar el segon plat, l’Emma i jo vam comentar que en algunes cosinas económicas donaven postres, i a veure si aquí en donarien. No és que en volguéssim, simplement vam fer el comentari. Doncs creiem que la dona ens va escoltar i va decidir donar-nos postres tot iq ue semblava que no ho tenia previst, doncs justament ens ho va dir després de fer el comentari i al cap de 5 minuts d’esperar ens va dir que encara no estava perquè les gelatines s’estaven encara congelant, per lo que semblava que ho havia preparat un cop ens havia escoltat. Les gelatines és algo molt típic a Mèxic i que donen molt com a postre en aquest tipus de menús. Nosaltres, evidentment, li vam dir que no es preocupés i que ja estava tot be, de fet ni esperàvem postre. Així que vam pagar els 100 pesos dels dos menús, menys de 5€, i vam tornar cap a l’apartament que era a menys de 2 minuts caminant.

A mi la pastilla cada vegada em feia mes efecte, tard, però me’l feia. Em sentia molt cansat i tenia molta son, no parava de badallar, i mes ara que acabàvem de dinar i havíem dormit poc la nit passada, per lo que ja em començava a notar que la migdiada que anava a fer duraria molt, de fet ja em plantejava intentar esperar una mica i ja dormir que si fos de nit, almenys dormir 8 hores i despertar-me de matinada, doncs l’endemà ja havíem de fer coses i no em volia despertar a les 23h i ja no tenir son per dormir a la nit.

Cap a les 17h anàvem al llit i jo vaig tardar menys de 3 minuts en adormir-me. La pastilla realment feia efecte tot i que tard i massa estona. Vaig dormir un munt d’hores tot i que en voldria haver dormit mes, doncs vaig dormir 5 hores, que per ser migdiada era molt però no suficient com per aguantar ja tota la nit i l’endemà despert.

Cap a les 19h, quan portava dues hores dormint, em vaig mig despertar, de mala llet com sempre i mes en aquella situació, i l’Emma que no ho sabia se’m va acostar a dir-me coses i a fer-me pessigolles. Crec que li vaig dir de tot. Només recordo dir-li que em deixés, que em deixés dormir i que l’endemà si no dormia suficient ni sortiria i ella apartar-se amb cara de no entendre res. En aquell moment ni ho vaig pensar perquè estava mes adormit que despert, però l’endemà em va saber molt de greu i mes conforme anava recordant una mica el moment.

Finalment, em vaig despertar cap a les 22:30h, havent dormit unes 5 hores, molt per ser migdiada, però poc pel que volia, doncs almenys em volia despertar a les 2 de la nit i aguantar ja tot l’endemà sense haver de tornar a dormir. Ara em trobava en la situació que probablement no tindria prou son per dormir aquella nit però a la vegada era massa aviat per aguantar tot el que quedava de nit i tot l’endemà sense dormir.

Quan em vaig aixecar, l’Emma estava estirada i se la veia encara afectada pels crits, o almenys borderies, que li havia dit poques hores abans quan ella estava tant contenta de veure’m despert. Quasi no vam parlar, doncs jo, tot i no recordar-ho be, si recordava que li havia contestat molt malament i ara ni m’atrevia a mirar-la. A mes, a la cuina vaig veure que m’havia deixat preparats uns sandvitxos d’atún amb el que havíem anat a comprar al mini súper i que ja li havia dit que seria el meu sopar, doncs ja sabia que a l’hora que em despertaria no hi hauria res obert. Per lo que tot plegat encara em va saber mes greu.

Vaig aprofitar per fer coses al portàtil sense prendre massa cafè, doncs per sort notava que potser podria dormir una estona mes, almenys 3 hores mes. Cal tenir en compte que l’endemà teníem previst de sortir de l’apartament cap a les 8 del matí, per lo que jo em volia aixecar a les 6:30h.

Al cap d’una estona vaig anar al llit a intentar parlar amb l’Emma, a veure si se li havia passat uan mica l’ensurt i el disgust de la meva reacció anterior. Ella estava força disgustada, sobretot perquè no s’esperava aquelles males paraules per part meva i menys quan ella es va acostar a mi ben alegra. Jo li vaig explicar com em desperto de la migdiada i mes si no dormo les hores que el meu cos necessita, de fet ja li havia dit alguna vegada però fins avui no n’havia sigut testimoni, o millor dit, en altres ocasions m’aguantava millor, doncs avui entre lo poc que havia dormit la nit anterior i la pastilla que m’havia pres, realment no estava ni prou conscient com per aguantar-me la mala llet. En qualsevol cas ella estava força decepcionada, com era normal, em va dir que ja tenia els sandvitxos preparats i es va quedr al llit. Jo vaig tornar al portàtil a seguir treballant una estona fins cap a les 2 i mitja de la nit que em vaig menjar els sandvitxos.

Cap a les 3 vaig tornar al llit, doncs notava que tenia prou son com per intentar dormir fins cap a les 6 o les 7, cosa que seria perfecte per tal de poder aguantar l’endemà.

I efectivament em vaig adormir. A mes cal tenir en compte que a Oaxaca per la nit refresca força per lo que és molt mes agradable que a Tuxtepec, on has de dormir amb l’aire condicionat si no et vols deshidratar en plena nit.

18/07 Sisè dia a Tuxtepec

Ens vam despertar cap a les 8h del matí. Aquest dia ja havíem de preparar la maleta ja que l’endemà marxàvem 4 nits a Oaxaca doncs era la Guelaguetza, la festa mes important de l’estat. Jo em vaig preparar el cafè mentre escrivia el diari i feia seguiment del càrrec fraudulent de 600€ a la targeta de Bankinter. Vaig estar mirant correus i treballant una bona estona, doncs aquell dia tampoc sortiríem per lo que tenia temps.

L’Emma va trucar a l’Emmanuel i li va notar la veu una mica rara, al preguntar-li què passava ell es va posar a plorar. Havien tingut una discussió amb el seu pare i ells son nois molt sensibles que tot plegat els afecta molt. En qualsevol cas semblava que la cosa no va anar a mes.

Mes tard vam demanar al Mandadero, un servei de motoristes que fan gestions, normalment compres i te les porten a casa per 25 pesos, que anés a comprar al Chedraui. Vam demanar cafè, atún, cerveses, salsa, oli, tomàquets, espaguetis i carn. Ja compraríem pensant en el dinar d’aquest dia i d’altres.

Al cap d’uns 45 minuts va arribar el Mandadero, que justament era el que l’Emma preferia, doncs era un noi que ho feia sempre molt be, portant tots els tiquets, trucant en cas de dubte, etc, coses evidents però que per lo vist molts altres no feien.

Cap a les 13:30h l’Emma va començar a preparar el dinar, que seria bistec de porc i espaguetis, tot plegat, és clar, amb tortillas. L’Emmanuel dinaria amb nosaltres ja que estava sol a casa, tot i que jo quan vaig veure que venia a dinar pensava que era pel problema que havien tingut abans amb el seu pare.

L’Emma va portar el menjar i vam menjar allà tots 3. Els espaguetis li varen sortir realment bons, doncs ja li vaig dir que jo amb la pasta era una mica especial ja que m’agradava granyal i la veritat és que li van quedar molt be.

Vam menjar tots 3 mentre parlàvem, com no, de menjar. Em preguntaven que era el que mes m’agradava o em comentaven algun plat en concret. Jo sempre deia les tostadas, doncs era algo que realment m’agradava molt tot i que podien ser de moltes maneres diferents. Ells anaven comentant plats, alguns que ja em coneixia i altres que no o que no recordava, com el mole o tamales, que sempre els confonia.

Després de dinar l’Emmanuel va tornar a casa seva i l’Emma i jo vam anar a l’habitació. Jo ja vaig preparar una mica la roba que m’enduria a Oaxaca i ràpidament al llit tots dos a fer la migdiada, ella de 30 minuts i jo de mes estona, com sempre, tot i que aquell dia menys estona ja que aquella nit havíem d’anar a dormir aviat ja que l’endemà anàvem a Oaxaca ben aviat. De totes maneres ella es despertava però després es tornava a estirar i es quedava adormida de bou, de fet quan jo em despertava ella normalment estava encara estirada i de fet moltes vegades dormint.

Després de quedar-nos una estona al llit, ja em vaig aixecar a prendre el cafè mentre escrivia el diari i acabava de preparar la motxilla pels 5 dies que passaríem a Oaxaca.

Per sort només eren 5 dies per lo que només m’emportaria la motxilla petita i el portàtil, tot plegat molt fàcil tenint en compte els meus viatges de 3 mesos. Així que de seguida vaig acabar de preparar-ho tot i vaig seguir mirant correus i altres temes per deixar-ho tot lo mes tancat possible abans de marxar l’endemà.

Cap a les 21h vam sopar de nou amb l’Emmanuel i també el que ens havia sobrat del dinar, els espaguetis i la carn amb tortillas i salsa d’haguacate picant. Vam passar una bona estona doncs val a dir que amb l’Emmanuel es pot parlar de quasi tot i d’una manera molt agradable, és molt bon nanu i molt educat.

Vam acabar de sopar i l’Emmanuel va tornar a casa seva i l’Emma i jo acabar de preparar-ho tot per l’endemà així com deixar la casa el mes ordenada i recollida possible, doncs la previsió era marxar l’endemà a les 6:30h amb el germà de l’Emma i la seva novia, que també anaven a Oaxaca.

Cap a les 23h, amb ja les motxilles pràcticament preparades, vam anar al llit i a dormir prou aviat, doncs l’endemà jo m’havia posat el despertador a les 4:30h per tenir dues hores abans de marxar per prendre el cafè tranquil·lament i mirar correus.

15/07 Tercer dia a Tuxtepec: Aniversari Cheli

Ens vam despertar cap a les 10:30h del matí, em volia despertar abans però em costa dormir menys de 8 hores. Estava sol ja que l’Emma treballava aquell dia i l’endemà fins les 13h, sent ja els dos últims dies abans de vacances.

Com sempre em vaig prendre un cafè mentre mirava correus i preparava el lloc web que utilitzaria per a portar els comptes del viver de l’Emma, doncs fins aleshores ho apuntava en una llibreta. Ja ho tenia mig decidit però ho vaig acabar de confirar, utilitzaria Akaunting, open source i instal·lable a través de Softacolous.

Vaig escriure una mica el diari, ja que intento almenys escriure un paràgraf com a mínim cada dia, em vaig dutxar i cap a les 12:15h vaig anar a buscar l’urbano, que és el transport públic de Tuxtepec i altres ciutats. Son minibusos molt vells que costen 8 pesos, uns 0,30€ a qualsevol destí.

La parada està a uns 2 minuts caminant de casa l’Emma i des de que hi vaig arribar, en uns 5 minuts ja va passar, per lo que tot plegat molt be. A mes m’encanta anar en aquests busos i en qualsevol transport públic en general, doncs és la manera com es mouen els locals i en aquest cas és tot molt autèntic.

Al cap d’uns 15 minuts vam arribar al mur del cementiri que ja em coneixia, i després de confirmar-ho amb el xofer, vaig baixar. Des d’alla a l’escola hi havia uns 2 minuts caminant.

Vaig arribar a la porta cap a les 12:45h per lo que tot plegat va anar molt millor del que creia. Fora ja hi havia unes 7 o 8 persones esperant. La calor era insoportable i tots intentàvem posar-nos sota l’ombra de l’arbre que hi ha just a l’entrada de l’escola.

A pocs minuts per les 13h varen obrir les portes i la gent va anar entrant. Jo em vaig quedar fora ja que no sabia on havia d’anar ni tan sols que havia de fer, fins que l’Emma em va trucar, em va veure des de dins l’escola i em va dir que entrés. Vaig entrar i vaig caminar per on caminava tothom fins arribar a una espècie de recpepció o consergeria on ja estava ella just a l’altra banda. Vaig passar i vam anar cap a la seva classe, o sala com li diuen ells.

Quan hi vam arribar encara hi quedaven 4 o 5 nens que els havien d’anar a buscar els pares. També hi havia les seves dues asistents a qui em va presentar. Però abans d’arribar-hi, vam trobar a l’Andrea, la seva antiga assistent i a qui ja havia conegut l’any anterior. Era una noia que em va caure molt be, doncs se la veia molt legal i molt bona noia. De fet emv a donar uan abraçada al veure’m doncs havíem passat moltes estones junts feia un any.

L’Emma em va ensenyar una mica la seva sala, amb les cadiretes ptites, els carretons, la decoració que molta d’ella l’havia feta ella mateixa, etc.

Quan ja varen venir a recollir l’últim nen, va acabar de recollir algunes coses i ja vàrem marxar. Havíem d’anar al seu viver, però el que jo no sabia és que s’hi podia anar caminant, així que vam sortir i caminant uns 5 minuts vam arribar al viver. Abans d’arribar-hi vam passar per un mini súper del cstat a comprar cafè i una cervesa. Quan vam anar cap al viver l’Emma em va demanar que entrés jo primer per veure que feia el seu treballador. Hi vaig entrar i estava mirant el mòbil…

Em vaig presentar i a continuació ja va entrar l’Emma dient-li coses. Jo anava mirant el viver sorprès, doncs era força mes gran del que m’esperava. Ja l’havia vist en fotos però evidentment no es podia apreciar be lo gran que era. Amb moltes plantes i tot plegat molt ben organitzat. Em va sorprendre la bona feina feta per l’Emma.

Van entrar uns clients i l’Emma es va atendre tal com sap fer ella, doncs s’ha de dir que porta un comercial dins. Li anava preguntant coses al treballador suposo que per comprovar si sabia les coses i la veritat és que el noi si que ho recordava quasi tot.

Quan varen marxar vam mirar les llibretes on s’apuntaven les ventes doncs m’enduria una ja completa per passar-ho a la web.

Mentre érem allà, l’Emma va dir que no trobava el mòbil. Després depensar uns segons va dir que creia que se l’havia deixat al mini súper d’abans. Hi vaig anar, vaig preguntar al noi de la caixa que ens havia cobrat i em va dir que no, però aleshores i una altra treballadora va preguntar-me com era. Li vaig dir que tenia una tapa de llibre i ella va preguntar quin dibuix hi apareixia. Li vaig dir que no ho sabia erò que ho podia anar a preguntar, a lo que va respondre que no feia falta dient-li al noi que estava en un calaix de la caixa. Efectivament se l’havia deixat allà sobre i encara sort que l’havia trobat aquella dona.

Li vaig portar, quedant-se ella i tots mes tranquils, i després de fer alguna cosa mes ja vam marxar. Vam passar per una carnisseria tambñe d’allà al costat a comprar bistecs de terners arrebossats, que allà es diuen res a la milanesa, i carn al pastor. Després ja vam agafar un taxi i cap a casa.

En arribar l’Emma ja va preparar la carnd e vedella arrebossada i vam dinar la carn amb tortillas i salsa picant, com sempre és clar,

Però l’Emma no va dinar, doncs es va començar a trobar malament per la regla. Jo vaig acabar de dinar i l’Emma encara estava malament, però jo no li prestava massa atenció doncs ja sé que ella les te sempre complicades i és algo ja habitual, per lo que no li vaig donar la importància que potser ella esperava. Així que li vaig dir que m’anava a estirar però ja vaig notar que ella es quedava encara malament i, ara a mes, molesta.

Jo em vaig quedar adormit de seguida fins cap a les 16h que em vaig despertar i em vaig començar a preparar per anar a la festa del 51 aniversari de la Cheli, la germana de l’Emma. Em vaig prendre el cafè i quan ja em vestia, vaig veure que l’Emma encara es trobava malament, de fet em va semblar que encara li feia mes mal la cadera.

Aleshores va ser quan li vaig dir no la veia be per anar enlloc i ella va respondre que en comptes de preoupar-me ara m’hauria d’haver preocupat per ella abans, o algo així, en qualsevol cas un retret força important que en aquell moment em va estranyar molt, doncs si no li havia fet cas, o no tant de cas, era perquè cada mes tenia el mateix problema, per lo qu eno vaig considerar que m’hi hagués de ficar massa. La qüestió és que ella no ho creia així i la manera en què em va contestar quan jo en aquell moment ja m’estava preocupant per ella, doncs no em va sentar be i no és que m’enfadés amb ella, perquè ja prou tenia amb lo seu, sino que se’m van treure les ganes d’anar a cap festa.

Jo m’estava vestint però quan ella va venir li vaig dir que ja no tenia ganes d’anar a la festa, que hi anés ella sola, doncs a mes era la seva germana. Però en aquell moment ja vaig començar a pensar en els només 3 dies que portava allà i ja començant a discutir igual que en anys anteriors i ja em vaig agobiar. No discutim mai i quan ens veiem tardem poquissim en fer-ho, cosa que per una altra banda és normal, però que evidentment a mi no m’agrada gens.

Aleshores la cosa va anar cada vegada a pitjor i fins i tot em vaig plantejar d’anar a un hotel, doncs en aquell moment ja se’m feia difícil quedar-me a la mateixa casa.

Així vam estar mes d’una hora, jo qusi callat com sempre en aquestes ocasions i l’Emma intentant treure ferro al tema, també com sempre. De totes maneres jo ja sabia que l’únic que jo necessitava era una estona per normalitzar-me tot i que realment no estava d’humor per anar enlloc.

Vaig sortir a fumar-me un piti, vaig pensar en què li diria i en acabar vaig entrar i li vaig dir que jo era una persona molt independent i que no estava disposat a aguantar baralles o mig baralles cada dos dies, que segurament molta gent si, però jo no. Ella em va dir que decidís el que decidís no tenia perquè marxar de casa seva, doncs era un convidat, però jo ja m’havia relaxat i ella també ja feia estona. Seguia sense voler anar a la festa però si que volia que ella hi anés, doncs faltava a mes del que voldria i no tenia cap ganes de que no anés a aquella per culpa meva. Li vaig insistir que marxés però ella insistia en què no hi aniria si jo no hi anava, per lo que finalment vaig decidir anar-hi, en principi sense massa ganes però simplement perquè ella no hi faltés.

Així que ràpidament ens vam acabar d’arreglar, doncs ja eren les 20h passades i en principi la festa havia començat a les 18h, a mes havíem d’haver anat a comprar un regal o algo per veure i no vam comprar res.

Vam trucar un taxi i vam anar fins a casa la Cheli on hi vam arribar en uns 10 minuts. Vam picar a la porta i ens va obrir la Mireya, la germana gran de l’Emma. Estava amb els nens, fills o nets de les germanes de l’Emma. Nosaltres vam anar directament a fora el pati on estaven tots els altres asseguts en una taula gran, davant d’una pantalla gran amb un projector, un portàtil i un micro connectats. Estaven cantant amb Karaoke!

Primer vam saludar i felicitar la Cheli i després vam saludar els altres. Hi havia en Chicho i la Lola, en Marco i l’Ana amb les filles, en Miguel, fill de la Cheli, la Xochitl amb el marit les filles Alim i Karime i les filles d’aquesta i la Samy. Vam seure i ja ens van donar menjar, doncs ja eren les 21h passades i ja tots o havien acabat de sopar o ja estaven acabant.

Hi havia lasagna molt bona, doncs a mi no m’acostuma a agradar massa la lassagna erò val a dir que aquella tenia la pasta ben granyal, la carn picada estava molt bona i molt gratinada per sobre. També hi havia mole que és el que va menjar l’Emma. El mole és una salsa de color negra feta de patates, xile i molts altres ingredients. És una salsa molt laboriosa de fer però que queda molt bona. La salsa es posa en un plat normalment amb pollastre.

Quan vam arribar estava cantant l’Emmanuel, que li agrada molt cantar i no te cap problema enc antar tota l’estona si ningú reclama el micro. Allà és molt típic fer karaokes i la gent no te cap vergonya de cantar en sàpiga o no, de fet la majoria no en saben massa de cantar però ho fan sense cap problema i els altres escolten i gaudeixen tots plegats de la música. Val a dir que a la família de l’Emma en general hi ha un bon nivell, de fet ella mateixa canta molt be.

Després van cantar en Marco, en Chicho, la Mireya, la Samy i en Caleb. Els altres molts ja deurien haver cantat. Jo no tenia cap intenció de cantar, però de sobte la Cheli va dir que tots havíem de cantar i mes jo, que si no cantava no podria marxar. Al principi tenia l’esperança que fos una broma i que passats uns minuts s’oblidés, però no, cada vegada que algú acabava de cantar ja em reclamàvem. Vaig començar a pensar que anava en serio i que hauria d’acabar cantant.

L’Emmanuel ja va començar a insistir molt en quina cançó volia. Jo donava llargues però ell anava donant idees. Va dir unes quantes cançons fins que va dir la de Despacito, doncs el dia anterior l’havia tocat amb la guitarra. A mi m’era igual quina cantar, la veritat, el que no volia era cantar, però almenys aquella me la coneixia una mica de tant haver-la escoltat durant mesos per tot arreu. Finalment, crec que la Samy, va començar a corejar el meu nom i tothom s’hi va sumar. Ja era un Guillem, Guillem general fins que em vaig aixecar mentre l’Emmanuel ja preparava la de Despacito.

I vaig seure i sense pensar massa vaig agafar el micro, l’Emmanuel li va donar al play, va començar a sonar la música, va aparèixer la lletra en pantalla i… a cantar! L’Emmanuel també anava cantant, sense el micro, però al meu costat, cosa que em va ajudar molt almenys a arrencar.

I fins i tot com ni jo mateix m’esperava, vaig cantar tota la cançó i millor del que pensava. En acabar, en Chicho va dir: “Quítenle el micro que ya no lo suelta!” Ja ja, no crec…

Vaig tornar al meu lloc. La Cheli va dir que ja podia marxar quan volgués i l’Emma que canatava molt millor del que ella creia, doncs sempre que em deia que li cantés alguna cançó la cantava amb uan veu molt greu i lletja. de fet em va dir que ho havia fet millor que altres de la família. Jo, entre la calor i haver cantat, suava com un porc, però m’havia tret un pes de sobre.

Ja abans de cantar m’havia pres un tequila, no sé de quina marca, però que era de la Cheli i pel que semblava força car, doncs la veritat és que me’l podia veure sol cosa que normalment no puc. En acabar de cantar, un altre per celebrar-ho. I així vam passar l’estona entre tequiles i cançons que cadascú anava escollint i cantant. La veritat és que va ser prou divertit.

En Chicho es va marcar un bon punt quan va cantar la cançó de Tequila. És una cançó que només te 3 paraules, i les 3 son Tequila. Jo no la coneixia i primer vaig veure que estava ell de peu amb el micro a la mà com fent que estava ben preparat i mig ballant al ritme de la música que s’escoltava. Al cap d’un minut i mig de només escoltar-se música, va aparèixer la primera paraula en pantalla i ell va cridar girant-se per irar-nos a tots: “Tequila!” I va continuar la música sense lletres a la pantalla i tornant a ballar. Al cap d’un minut i mig mes, hi va tornar “Tequila!”, tornar a ballar un minut i mig mes i… “Tequila!!!”.

XXXXXXX

13/07 Primer dia Tuxtepec

Em vaig despertar a les 14:30h després d’haver dormit 10 hores seguides sense despertar-me ni una sola vegada.

L’Emma no hi era, però encara no m’havia pres ni el cafè que ja va arribar. Estava encara mig encarcarat de tant dormir i mig despertant-me, que l’Emma em va dir que ja havíem de marxar doncs ens havien convidat a una festa d’en Marlon, el fill de la Lola, la dona del seu germà Chicho.

A mi haver de marxar tant ràpid sense haver-me pres un cafè amb tranquilitat m’emprenya una mica, així que li vaig dir que abans m’havia de prendre el cafè, dutxar-me i vestir-me. És cert que ja m’havia avisat de la festa, però no sabia que seria tant aviat.

Així que em vaig prendre ràpid el cafè, em vaig dutxar i em vaig vestir amb la millor roba que portava, que era un panataló blau i un polo. De totes maneres finalment vam acabar marxant quasi a les 17h, doncs l’Emma es va estirar i es va mig adormir, temps que vaig aprofitar per mirar correus i escriure una mica el diari.

Quasi a les 17h vam sortir a buscar un taxi per anar fins al saló on es feia la festa. El saló estava molt a prop d’on havia llogat l’apartament els dos últims anys, per lo que ja em coneixia una mica la zona. El saló era gran amb unes 10 taules on ja molts dels convidats ja havien dinat, hi havia un pallasso preparant-se per l’actuació i fins i tot hi havia una piscina en un pati.

Però abans vàrem passar pel Chedraui que tantes vegades havia anat els anys anteriors a comprar el regal pel nen i alguna cosa mes.

Al primer que vàrem saludar va ser al festejat, al Marlon, un nen que feia 7 anys però ja molt educat i simpàtic.

A fora al pati hi havia la Lola, la mare del festejat i dues de les germanes seves que estaven preparant el dinar en dues olles enormes. Vam entrar després de saludar i vam seure en una de les taules ja ocupada per un matrimoni i la seva filla. No els coneixiem però allà no passa res, seus i ja està.

Ens van portar el menjar, que era un plat amb pollastre, uns mica d’espaguettis, puré de patata i una salsa de xile molt picant. Mentre menjàvem va arribar una de les germanes de l’Emma, la Xochitl que encara no la coneixia. Ens va presentar a ella i a la seva filla Alin. Una mica mes tard va arribar el germà, en Chicho que si que ja el coneixia dels altres anys.

El pallasso primer va començar la seva actuació al pati fins que un nen va caure degut a l’aigua que hi havia per terra de la piscina i va decidir seguir a dins, per lo que quasi tota l’actuació la vàrem poder veure, i de fet va ser prou divertida. Feia des de pinyates que eren ninots, el joc de la cadira, concurs d’acnseguir coses d’entre els assistents i altres jocs molt divertits.

Finalment en Marlon seia a la taula presidencial amb el pastís a bufar les espelmes amb els nens darrere i tots cantant les Mañanitas, la cançó típica a Mèxic per felicitar un aniversari. Després de bufar les espelmes li varen donar els regals un per un i la Lola va repartir el pastís entre tots els assistents. Evidentment no en va tocar massa, doncs érem molts, però estava molt bo.

I al cap de poca estona l’Emma i jo ja vàrem marxar cap a casa seva. Havíem passat una bona tarda, havia conegut a part de la família de l’Emma que no coneixia i m’havia retrobat amb el Chicho.

Eren quasi les 20h quan arribàvem a casa seva on jo vaig segur descansant una mica després d’organitzar be totes les meves coses, doncs allà ja m’hi quedaria un mes. No tenia massa son però la veritat és que encara em sentia una mica cansat. Amb 39 anys ja costa molt recuperar-se de quasi 40 hores sense dormir, agafant dos avions i un autobús.

Cap a les 9:30h ja teníem gana ja que el plat de la festa no va ser massa per lo que vam anar a sopar a una taqueria a 3 minuts caminant de casa l’Emma. Un cop allà jo vaig demanar un suizo, que era carn de vedella, amb ceba i formatge junt a 6 tortillas, que li diuen ells, que son el que utilitzen per fer els tacos. A mes vaig demanar 5 tacos el pastor, que son de carn de porc, ceba i filantro, que és una verdura. L’Emma per la seva part 5 tacos el pastor. Tot plegat estava boníssim. M’encanta com preparan la carn i lo bo que queda junt amb les tortillas i la ceba. Un cop m’ho vaig acabar tot, no és que tingués mes gana però si em venia de gust mes tacos, així que en vaig demanar mes però ja se’ls havia acabat la carn, doncs ja eren les 22:15h i era un restaurant amb molta clientela, així que em vaig menjar només el que l’Emma va deixar. I tot plegat 60 pesos, poc menys de 3€. A Mèxic pots menjar molt bo i fins a no poder mes per preus molt baixos.

Cap a 22:30h tornàvem a casa l’Emma ja a dormir, doncs tot i que jo m’havia despertat tard, ja notava que tenia prou son com per dormir 8 hores seguides.

12/07 De camí a Tuxtepec

A les 11h arribàvem a Mèxic tot i que l’hora local ja era les 13h. Ja havia omplert el document d’entrada que s’ha de presentar al control d’immigració i que donen al mateix avió. A les 17h tenia ja reservat el bus que sortia des de la terminal TAPO de Ciutat de Mèxic amb destinació a Tuxtepec, per lo que tenia 4 hores per passar el control, arribar a la terminal i per fi menjar tot el que volgués en algun lloc ambulant, ja només pensava en tacos, tortas i tostadas.

Com ja acostumava a fer sempre que havia de passar un control d’aduanes, inetnatava adelantar a tothom que podia per no trobar-me massa cua, ia questa vegada entre que vaig sortir dels primers de l’avió i que vaig adelantar força, quasi vaig tornar a ser dels primers en arribar. Al cap de pocs minuts ja em va tocar però en arribar la agent em va dir que faltaven uns camps per omplir. Increíble, una merda de formulari que no se sap ben be perquè serveix i a sobre amb camps mig amagats. Vaig haver d’anar a omplir-los i tornar, per sort no em van obligar a fer tota la cua sino que vaig passar un cop omplert tot el formulari.

Em va preguntar el motiu i els dies d’estada, responent-li turisme i 35 i cap a dins.

Un cop a Mèxic havia d’anar fins la terminal d’autobusos TAPO que està força a prop però és recomanable anar-hi en taxi segur o Metrobus. El taxi segur pot sortir per uns 150 pesos i el metrobus per 30, així que jo tenia clar com hi aniria.

Primer vaig anar per les cases de canvi de l’aeroport preguntant si em podien canviar els ringgits, però enlloc els acceptaven, aixíq ue de moment me’ls hauria de menjar.

Després a vaig sortir cap a a fora i de seguida vaig trobar la parada del Metrobus. Vaig preguntar quin anava a San Lazaro, la parada que quedava al costat de la terminal d’autobusos i on carregar la targeta per pagar, doncs el metrobus de Ciutat de Mèxic no es paga al conductor sino que s’ha de comprar i carregar una targeta i passar-la per una màquina al pujar al bus iq ue descompte el preu del trajecte. Jo ja tenia la targeta de l’any antrior quan ja havia estat a Ciutat de Mèxic, a mes encara hiq uedaven 4 pesos de saldo. El que havia de comprovar és si encara servia i si encara tenia els 4 pesos disponibles.

Aixíq ue vaig anar fins la màquina, vaig mirar el saldo i efectivament la targeta encara era vàlida i encara hi havia els 4 pesos. En aquell moment jo estava convençut que el trajecte costava 16 pesos tot i que m’equivocava, així que vaig anar a comprar un cafè al 7eleven per tenir canvi i vaig carregar-hi 20 pesos, quedant així 24 pesos a la targeta. Inmediatament vaig anar a la parada on el bus passava cada 15 minuts per lo que anava realment be, i al pujar, em van dir que si fos el típic turista que no s’entera de res, que havia de pagar amb targeta responent-lis que ja ho sabia, però al preguntar jo el preu em van dir que eren 30, per lo que vaig haver de baixar, anar a carregar 6 pesos mes i esperar al pròxim. Amb tot ja eren les 13:30h però encara tenia temps i de sobra, doncs fins a la terminal d’atobusos no hi havia mes de 15 minuts.

Encara m’estava prenent el cafè quan ja va arribar el bus, ben puntual a les 13:45h. Vaig passar la targeta i va aparèixer el tick verd que indica pagament correcte, per lo que ja estava de camí a la terminal, tot sol al bus i amb el cafè. Perfecte.

Primer vaig seguir una mica a Google Maps per on anàvem però ho vaig deixar ja que ja sabia com era la parada on havia de baixar.

Al cap d’uns 15 minuts vam arribar a la parada de san Lazaro on vaog baixar i ja només havia de creuar el carrer per entrar a la terninal. Un any després i per primera vegada en aquell viatge, tornava a ser en aquella terminal i per tant a zona coneguda. Ja podia caminar directament cap a les taquilles doncs ja sabia perfectament on eren. A mes sabia perfectament on esperar, doncs no era a sortides sino a arribades, doncs allà hi havia menys gent, carregadors pel mòbil i xarxa wifi molt ràpida.

Vaig veure una botiga de Telcel i vaig entrar a preguntar els preus, suposant que aquí ja serien diferents als de l’aeroport. I efectivament, em varen dir que podia comprar una SIM amb número nou per 120 pesos amb 1500MB de dades i trucades i SMS il·limitats. Jo sabia que 300MB costaven 50 pesos, per lo que aquest preu em va semblar perfecte. Així que la vaig comprar, li vaig demanar un punxó per obrir la ranura de la SIM i allà mateix la vaig posar. Per cert que quan vaig treure la ranura, l’altra SIM va caure a terra amb la mala sort de caure en uan espècie de claveguera que per sort vaig poder aixecar i recuperar la SIM. Realment vaig tenir molta sort perquè va caure a un centímetre del conducta de l’aigua on ja l’hauria perduda. Cal tenir en compte que necessito el meu número d’Espanya per a fer certes operacions bancàries, per lo que m’hauria quedat la resta del viatge sense poder fer-les.

Vaig activar la SIM, la vaig provar i tot anava perfecte. Vaig mirar els MB disponibles i per sorpresa en tenia 3000, el doble del que m’havien dit. Amb això ja en tenia per tots els dies que estaria a Mèxic.

Primer vaig anar a les taquilles a confirmar que el bitllet electrònic que tenia era correcte i ja era suficient, cosa que em varen confirmar. I després ràpidament a comprar menjar a un lloc ambulant que hi havia dins la pròpia terminal i on venien tacos, tortas i altres coses típiques mexicanes que em moria de ganes de menjar. Vaig demanar dos tacos de canasta i torta a la milanesa. La torta és una espècie d’entrepà en aquest cas de pollastre arrebossat i altres ingredients. El pa està mig torrat i està tot plegat molt bo. Els tacos eren de frijoles, verdures i carn de porc. Entre que feia un any que no en menjava i que portava mes d’un dia sense menjar carn, tot plegat em va sentar mes que be, com ho necessitava! A mes tornava a preus barats, tot plegat 52 pesos, poc mes de 2€.

Després em vaig anar a canviar de roba al lavabo i a rentar-me una mica i com nou. A les 16h ja a punt per anar cap a la porta 7 de la terminal per agafar el bus.

A les 16:45h ja van anunciar el bus amb destinació Tuxtepec per lo que ja ens vàrem anar posant a la cua. I al cap de 10 minuts vam començar a passar pel control, doncs com en un aeroport, abans de pujar al bus has de passar per un control de metalls, un registre addicional mentre una altra agent registre l’equipatge. Tot plegat em sembla perfecte.

Jo anava al seient 8, a finestra, i al costat em va tocar un senyor de 50 anys del qual ens acabaríem fent, com a mínim, coneguts.

El trajecte duraria unes 8 hores que es farien mes llargues de lo normal degut a les ja mes de 24 hores que feia que estava entre avions, escales i busos. Les primeres 2 hores vaig dormir una mica. Després vaig escriure el diari mentre parlava uan mica amb l’Emma per anar quedant per l’arribada, doncs aquesta vegada em quedaria a casa seva. Cap a les 21h que vam fer una parada en el lloc típic, de fet ja recordava haver parat allà en una altra ocasió que també vaig fer aquest trajecte. Allà em vaig demanar un capuccino per 20 pesos, uns 0,90€ i ja era el tercer que em prenia des de que havia arribat a Mèxic.

Ja feia estona que plovia i aquí seguia plovent. De fet pel camí fins allà va ploure amb força fins i tot amb llamps caient molt a prop.

Al cap d’uns 10 minuts vam tornar al bus a seguir el camí. Jo amb el capuccino que em va sentar mes que be. Ja havia dormit una mica i ara a mes tenia el cafè, per lo que per mi dormir mes ja no era una opció. vaig anar escrivint el diari i de tant en tant seguia per Google Maps per on anàvem, doncs el camí se m’estava fent realment llarg. A mes ja estava una mica nerviós per la retrobada a Tuxtepec, doncs fins aleshores literalment no havia tingut temps de posar-me’n, però ara ja ho tenia tot fet, ja només em quedava arribar. L’Emma també estava força nerviosa, de fet molt mes que jo, doncs no parava de preguntar-me per on anava, almenys ara ens podíem trucar o enviar Whatsapp’s.

Cap a les 22h el senyor del costat es va despertar, doncs portava tot el camí dormint, i vam començar a parlar. Ja no recordo de què vàrem començar a parlar però la qüestió és que vam acabar parlant d’un munt de temes i durant 3 hores, de fet fins arribar a Tuxtepec i acasa l’Emma, doncs vam acabar compratint taxi.

Primer vam parlar de la seva feina, uan fàbrica de Nissan i pel que deia estaven a punt de tancar o almenys de fer una reestructuració de personal que el deixaria sense feina després de 26 anys treballant. Em va arlar d’un restaurant que tenia a Tuxtepec amb la seva dona i que ara s’hi dedicaria mes. Després vam parlar de la situació de Tuxtepec i de Mèxic en general, em va parlar de Agudas Calientes, d’on ell era i de la feria de San MArco que s’hi feia, la segona mes gran de Mèxic. Li vaig parlar dels meus viages i de les ciutats que ja coneixia de Mèxic, del que em dedicava, o fins i tot del sistema de pensions a Mèxic, que pel que es veu existeix una espècie de pla de pensions aportat per l’empresa però que alguna vegada mes d’un ja s’havia quedat sense perquè els diners desapareixien. I de moltes coses mes, la veritat és que ell, al igual que jo, érem dues persones amb coneixement de molts temes i anàvem passant d’un a l’altre contínuament. Va ser una conversa molt interessant que va fer que les 3 hores que quedaven passessin molt mes ràpid.

El que si li preocupava molt i ho vigilava molt era el tema de la seguretat. Sempre agafava taxis seguros o anava amb taxistes ja coneguts. Nosaltres arribaríem a Tuxtepec cap a la 1h, per lo que s’havia de vigilar una mica. Jo li vaig dir que pensava agafar un taxi allà ala terminal i ell em va dir que el vindria a buscar un amic seu taxista. Li vaig dir que anava a la Colonia Grajales i ell va trucar a la seva dona per preguntar-li si sabia on era, i justament estava una mica abans d’on ell anava, a la colonia Nueva Era, per lo que em va proposar de compartir el taxi ja que jo baixaria abans.

A priori pot semlar una mica arriscat però amb la conversa que havíem tingut i la que ell havia tingut amb la seva dona, em va donar prou confiança. Sempre hi ha cert risc, però la veritat és que se’m dona molt be detectar el perill i la gent de confiança, i aquell home em va semblar de molta confiança, almenys molt mes que quaslevol dels taxistes que pogués haver esperant a la terminal. Així que li vaig dir que si i ho vaig comunicar a l’Emma que no li va fer gens de gràcia, de fet em va demanar que li passés el número del taxi quan el veiés.

Al arribar a Tuxtepec vaig tenir una altra d’aquelles sensacions entre nerviosisme i emoció. Tuxtepec s’estava convertint en la meva segona casa i tornar-hi després d’un any feia molta il·lusió. Veure aquells carrers novament, el riu, les cases i finalment la terminal era fins i tot gratificant després d’haver fet tants kilòmetres aquell mateux dia des de Honolulu i mes tennt en compte que hi arribava per primera vegada per l’oest, haven fet el camí mes llarg possible des de Barcelona. Havia sigut llarg, havia costat, però ja era allà.

Eren la 1 quan baixàvem del bus, recollíem l’equipatge i sortíem de la terminal. La prova mes clara de que era a Tuxtepec era la calor que feia tot i ser de matinada. Calor i sobretot molta xafugor.

Ell va trucar a la seva dona i al seu amic taxista que va arribar en uns 5 minuts. Jo vaig trucar a l’Emma per dir-li que ja pujava al taxi i ella no es fiava. Em va demanar que li donés el número del taxi, que era el 310 i que li vaig haver de dir baixet ja que estava enmig de tots dos.

Vaig posar el carrer de casa l’Emma a Google Maps i el taxista va anar pel camí marcat tota l’estona fins arribar sense problemes al cap de 5 minuts al destí. A la porta de fora ja estava l’Emma esperant i el noi, amb la seva desconfiança, se la va quedar mirant fins que al cap d’uns segons em va preguntar: Te estan esperando? A lo que li vaig respondre que si quedant-se mes tranquil, doncs em va donar la sensació que es pensava que ja li preparava uan emboscada.

Vaig pagar els 25 pesos que valen quasi totes es carreres a Tuxtepec, em vaig acomiadar de l’amic del bus,q ue encara ni sabia com es deia, i vaig entrar a casa l’Emma. Ella se la veia mes tranquila de veure que havia arribat be tot iq ue em va tornar a dir que no li havia agradat que anés amb aquells, a lo que li vaig respondre que jo no vaig amb qualsevol, que ja prenc les meves mesures de seguretat i si havia decidit venir amb ells era per alguna cosa. A mes, a ella encara li feia menys gràcia que a mi que agafés un taxi de la terminal.

Ens vam saludar i després d’ensenyar-me una mica la casa ja vam seure a la taula on ja m’havia deixat preparats els 6 antojitos que li havia demanat aquella mateixa tarda. Els antojitos son com torrades rodones amb carn, formatge, verdures, etc. depenent de cada un, i que a mi m’agraden molt, és de fet de lo que mes m’agrada de Mèxic i sobretot aquells, que els feien en un restaurant concret. Per la tarda els va demanar, abans d’arribar jo els va escalfar i ja els tenia a punt a la taula.

Ja estava a la meva destinació final, amb el menjar que mes ganes tenia de tornar a menjar i amb la persona que mes ganes tenia de tornar a veure. Tot era perfecte.

Em vaig menjar els antojitos mentre comentàvem els viatge, sobretot el trajecte fins allà, comentàvem alguna cosa de la casa i en general ens posàvem una mica al dia. Si la felicitat existeix, aquell moment ho era.

Cap a les dues de la matinada ja anàvem a dormir, doncs per mi sobretot, aquell havia sigut un dia molt llarg, un dia de quasi 40 hores.

11/07 De camí a Mèxic

Em vaig despertar a les 6:45h i començava i un dels trajectes mes llargs del viatge, doncs el pròxim llit on acabaria dormint seria a Tuxtepec, Oaxaca, Mèxic mentre que ara estava a Honolulu. El vol sortia a les 15:00h per lo que volia sortir del hostel entre les 10:30 i 11h.

Quan em vaig aixecar vaig veure que hi havia un altre noi a l’habitació. Havia fet el checkin quan ja estàvem tots dormint i, almenys jo, ni m’havia enterat. Això és respecte.

Em vaig dutxar i vaig anar a prendre el primer dels dos cafès mentre mirava correus i escrivia el diari. A les 8:30h vaig anar a acabar de guardar-ho tot a la maleta i a posar el mòbil a carregar. A les 9:30h un altre cafè mentre acabava de mirar tots els correus i alguns tipus de canvi que m’interesaven per si podia canviar els ringgits que em quedaven a algun lloc. I a les 10:30h última repassada a l’habitació per tal de no deixar-me res i ja vaig anar a fer el checkout. Simplement havia de portar els llençols i la tovallola a la recepció i ja podia marxar.

Així doncs cap a les 10:30h iniciava el trajecte d’unes 36 hores fins a Tuxtepec, fent parades a Los Ángeles i a Ciutat de Mèxic.

Fins l’aeroport de Honolulu hi aniria amb el bus públic, que n’hauria d’agafar dos. SI tot anava be en poc mes d’una hora ja podria arribar-hi. Primer havia d’agafar el número 6 que passava pel carrer de sota del hostel, a uns 3 minuts caminant, per lo que m’anava perfecte. Ja vaig sortir tenint en compte l’horari que deia Google Maps i que efectivament es va complir prou be, doncs en principi passava a les 10:30h i va passar a les 10:33h.

Vaig comprar un pas per un dia ja que tenien el mateix preu que els dos busos que hauria d’agafar, i d’aquesta manera no hauria de pagar mes si m’equivocava o havia d’agafar un tercer bus pel motiu que fos. A mes vaig aprofitar per pagar amb tota la morralla que tenia, que era molta, i ja em vaig quedar només amb $3,25.

Al cap d’uns 30 minuts vam arribar a la parada on havia de baixar, caminar uns metres fins a l’altra parada on agafar el bus 20 i que ja em deixaria a l’aeroport. En aquella parada em va semblar que un avi que hi havia allà assegut s’estava fumant un porro, i això que a les parades està prohibit fumar, qualsevol cosa és clar…

El 20 va tardar uns 20 minuts en arribar, per lo que eren les 11:20h quan hi pujava. A mes anava completament ple així que em va tocar estar bona part del trajecte de peu. Almenys ja veia gent amb maletes senyal de que ja anava directe a l’aeroport.

Cap a les 12h arribava a l’aeroport amb temps suficient per anar a fer el checkin i passar el control de seguretat.

El bus ens va deixa a la terminal 1. Jo en aquell moment ni sabia que n’hi havia 2 ni a quina havia d’anar. Allà a la 1 veia que hi havia 4 lobbies, un d’ells per vols internacionals, així que vaig pensar ue hauria d’entrar a aquell.

Primer vaig menjarme els sandvitxos i després vaig anar a buscar la zona per fumar. Però no hi havia manera de trobar-la. Finalment i al cap de 10 minuts buscant vaig veure el cartell que deia que era baixant, i quan vaig baixar em vaig trobar que acabava d’arribar al lloc on havia arribat el meu vol. Estava a la terminal 2 i aquella era la que em coneixia.

Vaig anar a funar i quan ja tornava cap a la T1 vaig veure que des de la T2 també hi havia sortides internacionals. Estupendo, ja no sabia a quina havia d’anar, per lo que vaig anar a preguntar a unloc d’informació que ja em coneixia. Allà em van preguntar la companyia i al dir-los Delta em van dir que era alla a la T2 al lobby 7. Doncs menys mal qu3 vaig preguntar perquè jo ja anava a entrar a la T1.

Així que vaig anar dins al lobby 7 que estava a quasi 10 minuts caminant fins a trobar els moatrdaors de Delta. Amb tots plegat ja eren les 12:30h.

Li vaig dir a la dona que organitzava la cua que només volia fer el checkin i ella em va dir que podia anar a les màquines a lo que li vaig respondre que ja tenia un email infornantme que el checkin l’hauria de fer amb un agent. Com si jo no sabés fer el checkin on-line o a les màquines…

Quan em va tocar, em van haver de fer un munt de preguntes, motiu pel qual no podia fer el checkin a la màquina ni online. Per exemple havien de saber quants dies estaria a Mèxic, si tenia ja el bitllet de sortida o la direcció on em quedaria. Almenys la noia que em va tocar era molt amable, em repetia tot allò que no entenia i em va explicar molt be el que hauria de fer a Los Ángeles, on faria l’escala, doncs allà hauria de fer un altre checkin. Li vaig preguntar on estavavla porta d’embarcament i em va dir que en aquella termina, així que encara sort que vaig anar a fumar i vaig veure aquesta terminal, la 2, perquè sino hauria entrat a la 1 i ves a saber quan hauria averiguat que no era allà, doncs sembloava que la terminal depenia mes de la companyia que no pas del destí del vol.

Amb tot plegat ja eren quasi les 13 hores per lo que al final tampoc vaig anar tant sobrat de temps. Vaig anar a fumar un piti i ja a passar el control de seguretat.

Com sol passar a EUA, hi havia un gos detector de drogues abans de passar el control. Tot plegat ho vaig passar sense que em paressin ni em fessin cap registre addicional. Per cert,q ue un cop passat el control em vaig trobar una bateria externa tirada a terra que molt amablement vaig donar a una agent del control. No sé si se la deurien quedar ells o la varen portar a algun lloc d’objecets perduts, en quaslevol cas en aquell moment em va sortir la vena amable i no me la vaig quedar. A mes jo a en portava una que es veia millor i mes nova que aquella.

El camí fins a la porta d’embarcament també era força llarg, de fet tot l’aeroport era mes gran del que m’havia semblat a l’arribada, doncs noés havia vist una petita part.

La porta era la E3 i era allà on m’havien d’assignar el seient, cosa que era la primera vegada que veia que el seient l’assignaven a la mateixa porta.

Vaig estar allà esperant aprofitant que hi havia connexió a Internet fins cap a les 14:30h que vaig anar a preguntar al mostrador, i encara sort, perque nomñes ensenyar el bitllet ja em van donar el definitiu que tenien allà preparat amb el seient assignat, el 35C, la penúltima fila, i de fet l’última de la banda dels seients del A al C. A mes tenia la categoria Basic per lo que vaog haver d’esperar a que pugés tothom fins que nomñes varem quedar els de basic, uns 15, per a puar. Això si, érem els millors, doncs una dóna quan ens van cridar va fer un Iuuujuuuuu! I tots rient pujant a l’avió.

Però no només em va tocar al final d l’avió sino que a mes anava al costat d’una parella que portaven una nena de menys d’un any… Fantàstic.

El vol duraria unes 5 hores i mitja, de les 15h a les 20:30h però sent a Los Ángeles les 23:30h, és a dir, hauria de passar la nit a l’aeroport doncs el vol cap a Mèxic sortia a les 7 del matí.

Durant les primeres hores la nena es va portar prou be, de fet es va portar millor del que m’esperava durant tot el vol, tot i que cap al final ja plorava mes, però crec que no tant per ella sino perqupe els seus pares la volien fer adormir i ella no volia, tota l’estona estava tocant la pantalla o mirant coses i mentre ho feia no molestava, era quan l’acunaven que aleshores plorava, la veritat és que se a veia molt activa doncs no va descansar en tota l’estona.

Per la resta tot be i tranquil, fins i tot ens van donar beguda i snacks en dues ocasions durant el vol, que en el meu cas varen ser dos cafès i galetes. Menys mal tenint en compte que el vol costava uns 200€.

I a les 20:30h arribàvem a Los Ángeles segons el previst. Evidentment vaig tardar en baixar perquè estava a l’última fila, però almenys un cop abaix ja no feia falta passar cap cpntrol d’inmigració, algo que sempre s’agraeix.

Un cop a l’aeroport vaig sortir a fora a fumar un piti i el que em va srprendre va ser que feia força fred, mes el que m’esperava, de fet em vaig haver de posar la jaqueta, com tothom. Crec que era el primer cop que em posava la jaqueta en tot el viatge.

Vaig arribar a la terminal 3 i segons tenia anotat el vol a Mèxic sortia de la 2, així que vaig anar fins la 2 on hi vaig poder anar caminant, doncs les terminals estan totes seguides i en uns 5 minuts ja hi era. Vaig entrar i efectivament hi havia mostradors d’Aeromexico, la companyia amb la que volaria, ia mes, tot i l’hora hi havia una treballadora. Vaig anar a preguntar-li si el vol sortiria des d’aquella terminal i així ho va confirmar, tant el lloc com l’hora. Per primera vegada podia parlar en espanyol, que després de tant anglès i tailandès la veritat és que s’agraeix.

Així que ja només em quedava esperar 4 hores a que obrissin els mostradors per fer el checkin i 3 hores mes fins la sortida del vol. Per sort i havia xarxa wifi oberta per lo que l’espera es va fer una mica mes soportable. Primer vaig avisar de que ja estava a Los Ángeles i després ja a mirar correus, feina, el diari, Netflix, etc. Ja sabia que no podria dormir així que ni ho vaig intentar, a mes feia massa fred per l’aire condicionat com per ni tan sols intentar-ho.

Només passejar uan mica per les afores de la terminal ja podia veure la diferència entre Hawaii i el continent, doncs aquí ja hi havia gent demanan-me tabac o almenys amb certa pinta que transmetia ben poca confiança.

Em vaig menjar les dues bosses de patates i el paquet de galetes que em quedaven. I després ja anar fent temps fins cap a les 3:30h que vaig anar cap als mostradors de Aeroexico on ja hi havia 5 o 6 persones esperant.

Però allà no va aparèixer ningú fins a les 4:30h, quan a la cua ja hi havia almenys 100 persones. Finalment van obrir els mostradors i vaig poder fer el check-in sense problemes, a mes ara ja no em van fer totes les preguntes pertinents doncs ja me les havien fet a Honolulu.

Cap a les 5h vaig anar a passar el control de seguretat que també vaig poder passar sense que em paressin ni em fessin cap registre addicional i cap a la porta 28 des d’on hauria d’embarcar.

I allà a esperar una hora mes fins que vam començar a embarcar cap a les 6:10h. Jo era del grup 3 i, tenint en compte que del grup 1 quasi no hi havia ningú i del grup 2 no hi havia ningú, vaig embarcar quasi dels primers. I molt millor, ja que suposadament faltaria lloc per guardar tot l’equiptage de ma per lo que m’interessava entrar ràpid i poder guardar la maleta almenys per davant meu.

Vaig pujar dels primers. El meu seient era el 10F per lo que estava força a prop de la porta i a la finestra. I per sort aquesta vegada no em va tocar al costat de cap bebé, sino tot el contrari, una noia que als dos minuts d’enlairar-nos es va adormir i ja no es va despertar fins l’aterratge.

Jo en aquell moment ja portava 24 hores sense dormir i no esperava que pogués dormir tampoc en aquest vol, però la son va poder mes i a les 7:30h em vaig adormir fins cap a les 8:40h, quan em vaig despertar i vaig veure que la resta de passatgers tenien l’emorzar, de fet segurament em vaig despertar pel propi soroll que varen fer en repartir els esmorzars. I jo que portava un munt d’hores sense menjar res decent i m’adormo justament quan reparteixien l’esmorzar. Evidentment quan va passar una de les auxiliars de vol li vaig dir que no m’havien donat el menjar perqupe estava dormint i que sisplau me’l portessin, cosa que varen fer de seguida. Tot iq ue de fet tampoc era tant com semblava, doncs era un crossant de pernil i formatge, un tros de xocolata i una espècie de compota de poma. Això si, em va entrar tot molt be mes que res per la gana que tenia.

I després de menjar a dormitejar una mica mes.

10/07 Manoa Falls

Em vaig despertar cap a les 6 del matí i em vaig dutxar després de fumar un piti. Quan m’estava dutxant ja es van anar despeant els altres aixíq ue millor, doncs vaig poder fer soroll sense por de desperat a ningú.

Cap a les 7h vaig anar a prendre le cafè, a escriure el diari, mirar correus, algo de finances i a preparar el camí fins les Manoa Falls. Estaria una hora i mitja caminant fins arribar al base del camí, mitja hora mes fins arribar a les cascades i després el mateix camí de tornada, per lo que serien unes 4 hores de caminada una de les quals força dura.

A les 9h vaig marxar sense pensar-m’ho massa doncs si ho feia encara m’acabaria arrepentint. Si hi podia anar caminant era perquè el hostel estava allunyat del centre i justament quedava cap on estaven els cascades, per lo que anar-hi caminant era factible cosa que no ho hauria sigut si hagués estat al centre.

Almenys el camí fins a l’inici de la selva era per un carrer on hi havia el típic barri de les afores amb les típiques cases unifamiliars, el jardí, el cotxe a fora i el talla-gespa donant voltes. Era un barri apartat però on les cases es veien ben cares. A mes tenien unes vistes úniques, de fet, a Hawaii és difícil no tenir unes bones vistes.

Al cap de la hora i mitja prevista arribava a l’inici del camí de muntanya. El camí començava just al carrer per al que anava i canviava el paisatge completament. De sobte s’acabaven les cases i entraves ja a uan espessa selva, amb cartells on avisaven que hi entraves sota la teva responsabilitat ja que podien caure branques i, literlament, matar algú.

Jo ja pensava que allò era el camí però no, només era el camí mes ample fins al punt on s’iniciava el trekking que ja era un caminet irregular de menys d’un metre d’ample i pendent constantment. A mes el terra estava molt himit i en alguns punts relliscava força per lo que no podia anar tampoc massa ràpid.

Conforme avançava el paisatge era cada vegada mes bonic, amb el riu circulant pel costat i uan vegetació única. ot i que ja havia arribat a l’inici del camí csansat, val a dir que tot plega era mlt mes fàcil que les selves que havia estat a Malàisia, doncs aquí ni el camí era tant difícil i sobretot no hi havia tanta humitat ni hi feia tanta calor, de fet en alguns trams fins i tot s’hi estava be.

Conforme m’acostava a les cascades es notava cada vegada mes gent, doncs el tram fina, evidentment, era on la gent s’hi quedava una estona i es notava certa aglomeració ja abans d’arribar-hi.

Em va sorprendre molt, a mi i a tothom que la veia, una xinesa o japonesa que anava amb un vestit i sabates amb un tacó-plataforma d’uns 10 o 15 centímetres pujant per aquell camí fangós i relliscós per sobre de arrels i roques. Hi ha gent que no se en què pensa o si és que no s’informen ni una miqueta del lloc on van. En qualsevol cas tenia molt de mèrit el que feia.

I cap a les 11:15h per fi arribava a la cascada Manoa, que era mes alta del que creia. És una cascada petita tot iq ue ja ho sabia, doncs ja m’havia informat per Internet, però si que era força mes alta del que pensava, la caiguda almenys és de 30 metres. COm era d’esperar un munt de gent allà fent-se selfies i el que ja no era tant d’esperar gent banyant-se just a la caiguda de la cascada. I no era tant d’esperar pequè hi ha cartells per tot arreu que prohibeixen acostar-s’hi i molt menys banyar-s’hi, tot i així almenys hi havia 20 persones dins la zona prohibida.

Vaig estar allà observant la casacada i fent fortos, és clar, uns 15 minuts. Val a dir que el lloc era molt bonic i agradable d’estar-hi, doncs s’hi estava molt fresquet, de tanta vegetació el sol no hi tocava directament i les vistes eren molt maques, amb la munanya de fons ia rbres de 15 o 20 metres d’alt i amb troncs d’uns 2 metres de diàmetre, unes bèsties.

Cap a les 11:30h vaig començar la baixada i la part mes dura del camí, doncs ja tot era zona que ja havia vist, i per tant ja no tenia tanta gràcia, i ja portava un cansament acumulat molt important.

En un punt va anr de ben poc que no rellisco i em foto una hòstia d’aquelles que no toques el terra durant uns segons i caus a plom a terra, i a mes just davant de dues dones que ho van veure tot a mig metre, de fet, després de l’esglai corresponent i de veure que m’havia pogut aguantar, van estar rient almenys un minut. A partir d’aquell moemnt vaig bauxar el ritme, doncs anava quasi corrent, ia gafant-me a algun tronc sempre que podia.

Em sorprenia fora veure nens de no mes de 7 o 8 anys fent aquell camí igual que ja n’havia vist pujant al Diamond Head, la veritat és que ho trobava d’un mèrit molt important.

Cap a les 11:45h arribava al final del camí de miuntanya i tornava a la carretera que transcurria pel mig del barri pijo i que em portaria quasi directament fins al hostel, això si, al cap de mes d’una hora de caminada, doncs estava a uns 5km.

A mes ara els núvols que abans tapaven una mica el sol fent el camí mes soportable, estaven desapareixent, per lo que feia molta mes calor i portant ja 3 hores caminant es començava a fer realment dur. Per sort tot el camí era en baixada. De totes maneres, el fet de saber com és el camí, a mi m’ajuda a fer-lo mes soportable, doncs hi ha gent que diu que no, que tot el contrari, però a mi la veritat és que saber quant queda m’ajuda a administrar-me.

I cap a les 13:15h arribava al hostel amb un mal de cames considerable. No havia menjat res en tot el dia i la veritat que em vaig plantejar de no dinar i només sopar, doncs el dia següent marxava a Mèxic i per tant no volia fer migdiada per tal d’anar a dormir aviat. Però és clar, tenia tanta gana que evidentment no em vaig poder aguantar i vaig anar, en principi, al McDonald’s, tot i que estava a 20 minuts caminant i als 5 minuts ja passava per davant del 7eleven per lo que vaig decidir comprar un plat preparat allà mateix i menjar-me’l al hostel.

Vaig comprar XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX, per XXXXx i directe de nou cap al hostel on ho vaig esclafar i menjar amb molt de gust.

I després cap al llit a mirar Netflix però vaig aguantar com un campió sense adormir-me. Vaig estar mirant Black Mirror per tal d’enganxar-m’hi i així ajudar a mantenir-me despert. Eren poc mes de les 14:30h quan m’estirava i em vaig aixecar cap a les 16h per a preparar ja la maleta, doncs ho havia de fer abans que es fes fosc i comencessin a venir els altres a dormir.

No havia fet cap rentadora ja que barat no era i tenia roba neta de sobra per arribar a Mèxic on ja podria rentar tota la roba que volgués, doncs ja aniria a una casa normal amb tots els serveis que pot tenir una casa, idesprés de passar 4 nits a un hostel és algo que s’agraeix molt.

Cap a les 19h vaig anar al 7eleven a comprar el sopar i sandvitxos per l’endemà. Per sopar vaig comprar un plat prepararat de XXXXXXXXXXXXXXXXX i un entrepà de pernil i ou i que a més el pa semblava de formatge.

Vaig acabar de preparar-ho tot, mirar com anar de hostel a l’aeroport, del aeroport de Mèxic a la terminal de bus i intentar fer el checkin de nou tot iq ue seguia sense deixar-me, probablement perquè m’haurien de fer un munt de preguntes abans de poder embarcar, com si tenia bitllet de sortida de Mèxic.

Cap a les 20:30h vaig sopar, i molt, doncs el que havia comprat em va deixar ben ple. de fet només amb l’entrepà ja n’hauria tingut prou doncs era mes contundent delq ue semblava.

I cap a les 21:30h una estona a mirar Netflix fins ca a les 22h que ja estàvem els 3 de l’habitació al llit i ja vaig anar a dormir.

09/07 Tercer dia a Hawaii: Kualoa Ranch

Em vaig despertar cap les 6h i per sort havia pogut dormir força bé tenint en compte que el xinès mal educat tornava a ser al seu llit dormint. El senyor de sota també però aquest ja sabia que no mol estaria. Amb el xinès no ho tenia gens clar. El senyor ja s’aixecava una altra vegada, no se, però quasi no dormia. Arribava l’últim i marxava el primer.

Aquest dia tocava visita el Kualoa Ranch en un tour. Aquest ranxo es on s’hi han gravat un munt de pells, que jo sàpiga almenys 20 o 25, entre elles les de Jurassic i Lost.

El Tour era a les 13:15h però com sempre hi recomanaven anar una hora abans. A més hauria d’agafar dos busos per tal de recórrer els 40km que hi havia des del hostel, doncs el ranxo queda a la costa nord de Oahu. I el fet d’haver d’agafar dos busos ja fa que hagis de sortir molt abans, doncs els busos passen cada 30 minuts i a vegades van amb endarreriment. Així que tenia previst sortir entre les 10:30 i les 11h.

I com cada matí, el cafè, els correus, les notícies i el diari fins cap a les 8h que em vaig dutxar. Però abans vaig anar al 7eleven a comprar sandvitxos per emportarme. Lo bo es que estan oberts 24 hores per lo que no Thas de preocupar de quan hi vas.

Després un altre cafè mentre seguia amb el diari ja que el dia 7 havia sigut molt llarg i el post doncs també, es clar. I cap a les 10:30h ja vaig anar cap a la parada del primer bus que estava una mica abans d’arribar al 7eleven, per lo que la tenia a 5 minuts caminant.

Alla ja hi vaig anar tenint en compte a quina hora passaria, doncs Google Maps ho indicava i a més tambe si anava endarrerit. Per lo que en menys de 5 minuts de ser allà ja va passar. Vaig comprar un 1Day Pass que valen $5,50 i permeten viatges ilimitats durant tot el dia. Es el mateix preu que valen 2 busos que ja són els que hauria d’agafar només per arribar al ranxo.

En el primer bus hi vaig estar poc més de 30 minuts i deixant-ne encara a Honolulu. Quasi al costat de la parada on vaig baixar ja havia d’agafar el següent, el 60, que segons Google Maps anava endarrerit i tardaria 30 minuts en arribar. Així que vaig seure i tot i que pensava esperar més, ja vaig començar a menjarme un dels sandvitxos.

Però el bus va arribar en uns 15 minuts com a molt, de fet no anava endarrerit. Tot just eren les 11h quan ja pujava al segon bus.

Aquest ja aniria per autopista un bon tram i sense parades fins arribar a un poble ja al nord. Mentre anaven per mautopista vam passar per un punt on hi havia hagut un accident per lo que portavem una estona de caravana tal com havia llegit a wiki Travel, doncs el problema era nustmebt aquest, ja que no hi havia altres carreteres alternatives per on poder desviar els cotxes i els embusos podien ser monumentals.

Al cap d’uns 30 minuts vam arribar ja en zones urbanes per lo que van començar les parades. Això sí, el paisatge era unic. El bus va anar pràcticament tot el camí per una carretera que transcorria a un metre de la platja permetent admirar les totalment. A més era la zona nord est, la que diuen la zona amb les millors platges, cosa que no l’estranya, doncs es feia difícil deixar de mirar per la finestra.

Cap a les 11:45h arribava a la parada del ranxo, doncs te una parada de bus. El ranxo està a tocar de la platja i al costat té un parc de gespa, palmeres i platja de sorra blanca i aigües turqueses. Simplement un paradís.

Ja abans de baixar del bus és podia veure la famosa muntanya que apareix en tantes Pèlis. Poder veure davant teu el que tantes vegades has vist per la TV és realment interessant.

Només baixar del bus vaig anar a la platja, doncs la tenia literalment a mig metre, i allà mateix em vaig acabar els sandvitxos. No podria haver mels menjat en un millor lloc, assegut a una platja paradisíaca quasi sol i contemplant el mar.

Cap a les 12h vaig entrar al ranxo a fer el checkin. Ja l’entrada es enorme i per arribar fins les taquilles tardes quasi 10 minuts, preludi de lo gran que es allò. Ja hi havia força gent a l cua per lo que hi vaig estar quasi 10 minuts. En arribar va ser molt ràpid, doncs ja ho tenia reservat i pagat per lo que només vaig haver d’ensenyar el passaport, em van donar una targeta i em van indicar on estar a les 13h.

Tot just eren les 12:10h per lo que vaig aprofitar per anar al Parc del costat del ranxo. Al final va anar bé arribar-hi tant aviat doncs vaig tenir temps per veure aquella passada de parc.

El Parc es enorme de gespa, amb palmeres i tot junt a una platja d’uns 2.metres d’ample i la muntanya darrere a uns 100 metres, fent que tot plegat sigui un paisatge pràcticament únic.

El vaig recórrer quasi tot de Dalt a baix, gaudint de la Tranquility, doncs estranyament hi havia en poca gent. A més a pocs metres de la platja hi havia una petita illa ben curiosa que ja era la guindilla a tot plegat. Vaig estar quasi una hora allà passejant i sem va fer curt.

Cap a les 12:50h ja vaig anar cap al ranxo que estava allà al costat. Vaig entrar ja vaig anar fins al punt on em va dir la noia de la taquilla i ja a hi havia, com no, japonesos esperant.

Cap a les 13:05h vam anar passant per comprovar que estaven a la llista, ens van fer una foto a cadascú davant dels busos i ens van repartir en 4 de diferents. Els busos eren molt autèntics, com els típics escolars però vells i sense finestres.

De conductora i guia ens va tocar una noia, la típica hawaiana, cosa que ho feia tot encara més autèntic ja que en almenys 1 dels busos el guia era un noi prim i Ros que semblava de Nova York més que de Hawaii. A més, com ja l’esperava, la noia era un espectacle. Ja va pujar cridant i animant l’ambient.

Havien d’anar en bus perquè el ranxo es tant gran que caminant hauriem tardar una hora només per arribar al lloc on es gravaven la major part de Pèlis. Primer vam fer una parada a un antic búnker de la segona Guerra Mundial construït lògicament pels americans i que dins encara conservava alguns dels instruments utilitzats aleshores, com alguna màquina de comunicacions o camilles.

Realment el búnker era força impactant per lo llarg i ample que era tot i que evidentment no deixava de ser claustrofòbic. No estava fet sota terra sinó com a túnel a una de les més muntanyes que té el ranxo.

A més a l’entrada hi havia una de les camionetes utilitzades a la película de Juràssic park. Des d’allà mateix, quedaven uns 20 o 30 metres elevats i molt a prop del mar per lo que tenien probablement una de les millors vistes de la zona. Tal com va dir la guia, aquell era el seu lloc preferit i per això li agradava tant la seva feina. Quanta raó…

D’allà vam tornar a pujar al bus i ja ens vam dirigir cap als escenaris a l’aire lliure, doncs el búnker s’havia utilitzat també en moltes pelicules.

De camí vam veure una zona de cria de porcs i una plantació de platans, tot i que suposo que allò no es el que dóna més beneficis al ranxo sinó que deuen ser els tours, doncs quasi tot el ranxo està sense utilitzar ni per cultivar ni per ramat suposo que justament per poder apreciar els escenaris de les pelicules i així poder fer els tours que es el que realment els deu donar diners.

En un punt determinat, després d’un petit revolt, vaig tenir un d’aquells moments impactants, doncs de sobre vaig veure davant meu la famosa esplanada on els dinosaures perseguien als nens i al protagonista de Juràssic park I. Va ser un moment que realment et deixa sense respiració durant 3 segons del oooohhhh que fas. Magnífic.

A més tot ho mantenien tal qual, fins i tot el tronc on s’amaguen. De fet allà hi ha un cartell i es el lloc típic per fer-se la foto i on un per un la guia ens la va fer.

Allà al costat hi havia un escenari de Lost, concretament el del campament de los Otros. Es veia clar que era aquell escenari tot i que l’impacte no era tant fort ja que no hi havia les casetes, pero es veia perfectament la zona i l’inici del que deien que era la selva.

I a partir d’allà vam tornar a pujar al bus i vam recórrer un camí on cada 10 metres hi havia algun escenari típic d’alguna película. De fet hi havia un munt de cartells seguits amb la imatge que just darrere es veia en real. N’hi havia de Jumanjy, Kong, windtalkers i moltes altres, jo en vaig contar unes 20..

I en acabar tot el recorregut vam anar fins a una zona on hi havia porcs senglars, fins i tot de molt petits i que alguns només veure el bus ja es van acostar, doncs la guia per tal de que vinguin els tirava menjar, cosa que ja ho sabien i només veure el bus alguns ja venien. N’hi havia un munt i feien força Gràcia.

I amb tot plegat fer una volta pel ranxo fins a finalitzar el tour que va durar 1 hora i mitjà, lo just per no fer-se pesat però per donar temps a veure bé els escenaris de les pelicules que era lo important. A més la guia va animar molt Toa l’estona per lo que va ser realment divertit.

A lesn14:40h baixaven del bus i segons Google Maps passava el bus 60 que havia d’agafar a les 14:52h, per lo que primer vaig córrer al lavabo a restaren una mica de tota la pols que havien traçat i corrent cap a la parada que estava davant del ranxo. Tenia la intenció d’anar a Pearl Harbor, cosa que ja havia Kirat com anar-hi des del hostil però que la ranxo vaig poder posar-ho a Google Maps ja que hi havia Wi-Fi gratuït, i encara sort que portava la ruta a Google Maps perquè la cosa no va anar com esperava.

Allà havia d’agafar el mateix bus que l’havia portat fins allà i que de fet era l’únic que passava per aquella carretera, el bus 60, que va passar més o menys a l’hora que deia Google Maps. Durant el primer tram, que era per zona urbana, va anar tal com s’indicava, fent exactament el mateix recorregut i parades. Però quan havia d’agafar l’autopista per anar a Honolulu, en va anar una altra. I com deia abans, sort que vaig poder indicar la ruta a Google Maps perquè gràcies a això vaig saber que anava en per un altre camí i reaccionar.

En principi havia d’arribar a les afores de Honolulu i allà fer un transbord, anat per la mateixa autopista que a l’anada. Però va anar per una altra tot i que semblava que també acabaria arribant al mateix lloc on havia de fer el transbord, per lo que simplement vaig anar seguint el GPS per quan estigués quasi al lloc del transbord baixar.

Però no, es va passar el punt i no pagava anar cap al centre de Honolulu i allunyant-se per tant de Pearl Harbor i del lloc on havia de baixar. La primera oarada que va fer ja era massa lluny com per anar caminant, així que durant uns segons no vaig saber que fer. Veia com perdia l’opció d’anar a pearl Harbor però a més no sabia com Tor ara al hoste, doncs no tenia internet i a menys que em connectes a alguna xarxa oberta no podria buscar la ruta des d’on era.

Així que quan vaig veure que el bus girava un carrer i baixava molta gent, jo també vaig baixar, doncs la senyal GPS sanava perdent.

Allà vaig mirar si hi havia alguna xarxa oberta i res. Així que per no perdre més temps vaig començar a caminar en direcció a l’Hotel tot i que estava a més d’una hora caminant, així que estava una mica desesperat perquè sem feia tot molt llarg i més sense poder haver anat a Pearl Harbor.

Però aleshores mentre caminava vaig veure que venia el bus À, i aquest era el bus que havia agafat el primer dia per anar fins al hostel. Així que vaig aprofitar que estava aturat pel trànsit i un semàfor intenia l intermitent posat per girar a l’esquerre per tal de córrer cap al carrer a l’esquerre i per sort a pocs metres hi havia una parada on hi vaig córrer abans que arribés el bus i… Bingo! Era la parada del A. I ja arribava. Com que tenia el bitllet per tot el dia hi vaig pujar sense pagar més i cap al hostel. Amb tot plegat ja eren quasi les 16:30h.

En algun moment el GPS funcionava per lo que vaig poder confirmar que anava en l direcció correcte.

Al cap d’uns 15 minuts ja arribavem a zona coneguda per mi i on ja ni necessitava mirar el GPS. Vaig baixar una parada abans per tal d’anar a la zona de restaurants i un 7eleven que es on vaig anar per a comprar ja el sopar. Per cert que només entrar-hi vaig veure un tio robant, posant-se algo que no vaig veure que era dins els pantalons. Ell va veure que el veia i em va seguir amb la vista fins que va entendre que no tenia cap intenció de dir res, doncs a mi que robin a un 7eleven més igual.

Vaig comprar el sopar i vaig anar cap al hostel. Quan hi vaig arribar ja no tenia massa ganes d’anar enlloc, estava cansat i encara estava donant gràcies d’haver-hi pogut arribar prou bé.

Al hostel em vaig prendre un cafè mentre pensava el planning de l’endemà, que segurament aniria a la Manoa Falls, una cascada on s’hi arribada després d’una caminada d’un kilometre pel mig de la selva.

Despres vaig estar xerrant amb un dels propietaris del hostel que em va explicar com era pearl Harbor, doncs li vaig dir que hi voldria haver anat pero que mhavia quedat sense temps per haver-me liat amb el bus.

Em va explicar que les parts mes interessants costaven uns $50 entre totes i que hi havia el museu que era gratuït. A mes al lloc s’hi havia d’arribar en ferri doncs era uan illa. En definitiva que tot el que em va explicar no em va acabar de convèncer, per lo que en aquell moment ja quasiq ue tenia decidit que lendemà aniria a la Manoa Falls caminant des del hostel, que eren uns 5km un dels quals fent trekking per la selva. Això em feia mes gràcia que no pas anar a veure museus.

Cap a les 20:30h em vaig preparar le sopar que havia comprat al 7eleven, el Pot Nudlles i el XXXXXXXXXXXXX, allà fora al pati amb l’airet que s’hi estava molt be.

Aquell dia van arribar dos nois nous que semblaven mot acostmats a dormir en hostels, doncs ni se’ls notava quan hi eren. Després va arribar un negre que ja em va semblar mes estany, per començar em va donar la mà cosa que no fa mai ningñu quan rriba a l’habitació, don s s’intenta ser el mes discrt¡et possible. De fet mes tard ja no hi era, suposo que estava buscant allotjament i va trobar alguna cosa millor i va marxat sense arribar a passar-hi ni una sola nit. Un dels dos nois nous semblava francés i realment amable, d’aquells discrets però sempre amb un somriure quan passava.

I cap a les 21h al llit a mirar Netflix fins cap a les 22h que ja vaig tenir prou son com per anar a dormir i dormir una nit mes d’una torada sense que ningú em molestés.

08/07 Segon dia a Hawaii: Waikiki i Diamond Head

Em vaig despertar poc després de les 5h després d’haver dormit algo més de 8 hores i millor del que pensava, doncs a l’hora que havia anat a dormir encara havien d’entrar alguns a dormir i quasi no em vaig enterar de res. Tothom era molt cuidados de no fer soroll.

Quan n’estava despertant vaig veure a qui dormia sota meu i que encara no havia vist. Va arribar la nit anterior tant tard que ni el vaig veure i a lles 5 ja estava preparant-se per marxar. Era un senyor d’uns 60 anys. En aquell moment vaig creure que treballava a Honolulu però passats els dies em va semblar que no.

Abans de dutxarme vaig decidir danar a prendre un cafè ja que la dutxa estava allà al costat i no volia molestar a ningú, però quan hi vaig arribar estava tancada, ja no recordava que l’obrien a les 7h. Així que em vaig quedar fins les 6:30h a fora mirant correus, despres ja em vaig anar a dutxarme i a les 7h vaig tornar a la cuina que ja estava oberta.

Em vaig preparar el cafè en una tassa normal i ben gran i mel vaig prendre assegut al pati gaudint del primer matí a Hawaii. S’hi estava realment bé, ni fred ni calor, doncs corria un aire molt agradable.

El hostel no tenia massa capacitat per lo que mai hi havia massa gent per la cuina o les zones comunes, així que s’hi estava realment bé.

Vaig escriure el diari i mirar bé la ruta que volia fer aquell dia, que era anar primer a Waikiki Beach i d’allà al Diamond Head, el volcà extingit de Honolulu i des d’on es tenen unes vistes extraordinàries de Honolulu sempre i quan aconsegueixis arribar fins a dalt.

Ho volia fer tot caminant i no era poca cosa, doncs fins a Waikiki ja tenia quasi 3km, d’allà fins al diamond head uns 2km, pujar fins a dalt, baixar i tornar la hostel que eren uns 4km més.

Així que a les 9h sense pensar-ho massa vaig iniciar el camí.

Pel camí i a només 5 minuts del hostel vaig trobar un 7eleven que no coneixia, que quedava més a prop que l zona de restaurants i que em va servir molt els 4 dies que vaig passar a Honolulu. De moment vaig comprar hi un parell de sandvitxos de pernil i formatge que em volia menjar al cap de dues hores com a mínim però que no vaig aguantarne bi una. Abans d’arribar a Waikiki beach i pel camí ja mels vaig menjar.

Cap a les 10h arribava a la zona de Waikiki i a part de la platja ja podia veure el centre de honolulu, on es concentren els rasca-cels, els hotels més cars on els ostes hi arriben en limusina, i evidentment, la famosa platja, on vaig anar-hi i per on hi vaig caminar fins on vaig poder en direcció al Diamond Head.

Durant uns 500 metres vaig poder anar per la platja fins a un punt on quedava tallada i vaig haver de seguir pel carrer paralel. El carrer arribava al cap d’uns 500 metres més a un passeig maritim i a una zona de la platja molt més ample, amb més gent i molts surferos. De fet hi havia un munt de llocs per a llogar taules de surf. Les vistes des d’allà ja eren molt interessants, doncs no es habitual veure una platja paradisíaca amb un munt de rasca-cels a primera línia.

Pero lo millor va ser trobar una espècie de moll que feia de mirador, doncs quedava uns 100 metres endins el mar i permetia veure tota la platja de Waikiki per un costat i el diamond head a l’altre. Allà mhi vaig quedar uns 10 minuts perquè realment valia la pena observar bé tota la costa des d’un punt que ja no podria observar més, doncs era des d’allà o en un barco.

Per cert, que el mirador tenia una teulada que quedava a uns 5 metres de l’aigua i on posava prohibit tirar-se i dos nois s’hi tiraven.

Després vaig quedarme una estona caminant pel passeig i per la platja i cap a les 10:30h cap al diamond head. De fet en aquell punt ja el tenia molt a prop, però havia d’anar fins l’entrada que quedava a més de 2km són era i el camí ja feia pujada.

La zona ja no era el centre sinó més similar a la zona del histel, es a dir cases baixes i unifamiliars i carrers tranquils. La calor començava a apretar i el cansament ja es notava. Per sort a la platja hi havia fonts i havia begut força aigua.

A les 11h arribava a l’entrada del diamond head i on comença el camí ja difícil fins al cim del cràter. Jo ja portava dues hores caminant i tot just començava la part més difícil de l’excursió.

Seguint la carretera ler la que anava sarribava directament a un túnel d’uns 200 metres i que ja era per entrar al cràter del volcà. Allà shavia de pagar el dòlar que costava i ja començava el caminet només per vianants i que cada vegada aniria sent més estret i amb més pendent.

Al principi ja em va sorprendre però almenys pensava que era assumible si la cosa no s’allargava massa. Però al cap de pkca estona el caminet ja només era d’un metre d’ample i completament irregular amb una pendent que no baixava dels 15°.

I així durant almenys 30 o 45 minuts que es feien eterns, per la calor i el cansament acumulat.

Però quan ja no semblava que pogués ser més dur, de sobte àrea passar per un túnel molt llarg i molt estret i en sortir, l sorpresa, escales. Però almenys tenia 50 graons. No m’ho vaig pensar i vaig pujar sense parar. Després unes quantes escakes més de cargol i al final, per fi, el cim. Ja era a la part més alta del diamond head.

En aquell primer punt ja hi havia un mirador des del que es veia bona part de Honolulu i part del costat est. Les vistes ja eren magnífiques però aquell encara no era el millor mirador.

Des d’allà s’havia de seguir caminant uns metres mes fins arribar al mirador principal des d’on ja es podia tenir una vista de 360° des del punt més alt del diamond head. La veritat és que des de baix no sembla tant alt. Quan hi ets es força flipant lo amunt que estas.

Això sí, el mirador ple de gent, massa de fer per lo petit que es. A més, la gent, al igual que jo, s’hi queda uns minuts observant, es clar.

La veritat és que costava marxa d’allà veient tot Honolulu als teus peus, bona part de la costa est de Oahu i el cràter que s’aprecia perfectament.

Quan ja ho vaig veure bé tot vaig iniciar la baixada, que feia molta mandra però que almenys seria molt més fàcil que la pujada.

De fet quasi que vaig tardar la meitat de temps, doncs fins i tot alguns trams els feia quasi corrent.

Eren les 12:30h quan arribava a baix i ara tocaven 4km més fins el hostel. Aquests si que es van ser durillos però almenys anava per una zona de Honolulu encara no vista i això sempre està bé. A més estava a punt d’aconseguir un bon repte cosa que apuja la moral.

Pel camí vaig trobar un Foodland, un supermercat que havia llegit s’hi podia comprar menjar owr no arruïnarte als restaurants, per lo que hi vaig entrar a mirar. Al 7eleven dabans ja havia mirat preus de plata preparats per lo que era comparia amb els d’aquí.

Així com els 7eleven són petits, els Foodland ja són grans, com una gran superfície. Només entrar ja vaig trobar una nevera amb plats preparats i vaig mirar els preus. Al contrari del que em pensava, aquí semblaven més cars que al 7eleven, potser eren de millor qualitat, no ho se, però un platque eal 7ekeven estava per $5, aquí estava per $6,50, per lo que ja no vaig mirar massa mes. Aixo si, allà al costat hi havia la zona de dolços i pastissos varios i no mhi vaig poder resistir. Vaig buscar algo que no fos una punyalada, perquè quasi tot hi era, i em vaig decidir per uns trossos de braç de ggitano de xocolata i nata per $4, més els impostos clar, doncs mai queden reflectits en el preu que s’hi indica.

Quan vaig sortir plovia una mica així que vaig seure sota un arbre i em vaig menjar un dels 4 trossos de braç de gitano. Em volia esperar però tenien molt bona pinta i jo no havia menjat massa.

En aquell punt encara em quedava mitja hora llarga de camí però per aort va parar de ploure. Això era algo que encara no sabia però que amb els dies mmadonaria que era força habitual, pluges curtes sense que acabi de marxar el sol per lo que es ben fàcil veure l’arc de Sant Martí.

I mica en mica manava acostant al hostel amb linesgimble ajuda de Google Maps i el GPS que anava quan volia, encara no tenia clar si per ser un Xiaomi, doncs pel que es veu els mòbils xinesos són una mica especials.

Cap a les 13:30h i després de 4 hores de caminada ininterrompuda i djlhavet pujar al Diamond Head, arriba al hostel. Estava realment cansat. La intenció era prendre un cafè, no fer migdiada i sopar aviat, però tenia massa gana i em vaig menjar dos trossos més del braç de gitano que deu n’hi do lo contundents que eren. I es clar, em vaig estirar i em vaig adormir tot i que no tant profundament com altres dies degut a la calor i suposo que el fet que a l’habitació de tan en tan hi entrava algú.

De fet, cap a les 16h va arribar un nou osta que a mi em va semblar japones però que era xinès. Jo ja estava mig despert i em va saludar. En aquell moment encara no ho sabia, però aquella seria la persona més i respectuosa que hauria vist en un hostel.

Cap a les 17h em vaig aixecar i el xinès estava dormint, senyal de que no estava acostumat a dormir en habitacions compartides o que simplement li importava una merda molestar als altres, doncs si a aquella hora anava a dormir pel jet lack volia dir que a les 22h es desperta ria i molestar ia a la resta que ja estaríem dormint.

Jo vaig anar a prendre un cafè assegut a les taules del pati gaudint de l’aire que feia i que ajudava a apaivagar la calor, doncs a habitació realment en feia força de calor.

Vaig mirar correus, vaig escriure el diari i cap a les 18:30h vaig sortir a donar una petita volta pel barri, doncs encara em feien mal les cames i no tenia ganes de caminar massa.

El barri quedava a uns 20 minuts caminant del centre però realment estava molt bé, doncs era tranquil, amb les típiques cases americanes i la millor, unes vistes bonissimes del centre de Honolulu, doncs quedavem una mica elevats cosa que permetia veure bé tots els edificis més alts. De fet a aquella hora ja es començaven a lluminar alguns per lo que tenia clar que estaria passejant fins les 20h que es fes fosc del tot.

Poc abans de les 20h ja vaig anar cap al 7eleven on vaig comprar un entrepà d’amanida de pollastre i un plat preparat de “XXXXXXXXXXX, tot plegat per 6,26, la meitat del que em vaig v deixar la nit anterior.

I de cami al hostel, parada a l’inici del mateix carrer on estava el hostel ja que era des d’on millor es veien els edificis del centre de honolulu i que ara de nit era ben bonic de veure.

I cap a les 20:30h ja estava al hostel preparant el sopar, bé, escalfant lo al microones. Ja havia provat aquests plats un parell de vegades a Tailàndia i ja sabia que estaven bons. La diferència es que a Tailàndia els vaig comprar quan no havia trobat cap restaurant o lloc ambulant, i aquí els comprava qui obligat pels preus desorbitats dels restaurants.

A més, allà al hostel s’hi estava fins i tot millor que a molts restaurants, allà com si fos en una terrassa.

Cap a les 21:30h anava cap a l’habitació a mirar algun sèrie per anar fent són. Havia dormit per la tarda però estava molt cansat i encara em són acumulada del camí fins a Hawaii.

I com era d’esperar, el xinorri es va despertar poc abans de les 22h i primer es va fotre a enviar i rebre WhatsApps o wechats de veu. El tio allà parlant i escoltant els missatges a un volum ben alt, no fos cas que no entengues alguna cosa. A més el volum de les notificacions ben alt i tota lesgina sonant. Un desgraciat sense cap respecte.

Em donava la sensació que abans d’arribar al hostel o sabia que compartiria habitació, perquè enviava massa missatges i realment no es veia gens conscienciat per a compartir res. I per acabarho d’adobar, al Mongòlia se li acut engegar la llum! Les 22h passades, jo ja al llit, i el subnormal va i engega la llum. Per sort aquesta o no anava o tardava molt en envegarse per lo que es va haver despavilar amb la llum del lavabo. Cap a les 22:30h va marxar i jo vaig anar a dormir. Aquell dia ja havien marxat dos, per lo que ara només erem el senyor que dormia sota meu, el xinès i jo. El senyor encara no havia arribat però aquest no em preocupava perquè se’l veia ja curtit i ni es notava quan hi era.

07/07 De camí a Hawaii

Em vaig despertar a les 6h i començava un dels dies més llargs del viatge. Aquest dia guanyaria ben bé 12 hores degut al canvi d’horari que es dóna al anar des de japo fins a Hawaii, doncs es creua el punt en què es canvia de dia, i jo el faria enrere, guanyant tot el temps i més que havia anat perdent durant el viatge pels canvis d’horari.

A les 8:30h volia ja sortir tot i que el vol sortia a les 14h, però havia de facturar i arribar a l’aeroport en transport públic i estava a quasi 50km. A més volia tenir temps de maniobra per si algo sortia malament almenys poder-hi arribar en taxi.

Així que em vaig preparar el cafè de cada mati mentre ho acabava de recollir tot i mirava algun correu urgent, doncs ja no sabia quan tornaria a tenir internet.

També vaig ordenar una mica lapartament per rebre una bona valoració a Airbnb, em vaig deixar, vaig mirar una estona i per última vegada per la finestra, i cap a les 7:30h es va a posar a ploure…

Tenia bastant clar que si plovia no aniria a l’aeroport en transport públic sinó amb Grab, per lo que vaig intentar reservar lo, doncs l’última vegada que ho vaig intentar no vaig poder. Ara em va demanar de ferme un selfie per veruficarme i a partir d’aquí ja vaig poder. El cost era de 65RM, uns 14€, força car però s’havia de tenir en compte que eren 50km. Em faria una mica de ràbia però tenia clar que plovent no hi aniria de cap altra manera.

I va seguir plovent fins les 8:30h que era l’hora límit que mhavia posat per marxar, així que ja vaig comencar a pewprqr el Grab. Si hi anava amb un Grab voldria sortir com a màxim a les 9:30h, doncs hi havia una hora de trajecte.

Vaig aprofitar per netejar la maleta i tornar-ne a dutxar fins cap a les 9 quan encara plovia. Així que ja vaig demanar un Grab perquè no tenia pinta que anés a parar a curt termini.

Així que ja resignat a fer algo que no m’agrada gens fer, vaig demanar un Grab ja amb Tor a punt per baixar ràpid i deixar la clau a la bústia. A la primera em va dir que no hi havia cap Grab a prop, però ho vaig tornar a intentar en 2 minuts i ja un conductor va acceptar i segons laplicacio arribaria en 5 minuts. Així que vaig tancar lapartament i vaig baixar. Vaig dir a recepció que havia de fer el checkout però la noia que hi havia no saclarava, així que vaig anar directament a la sala de les bústies, doncs ara ja a hi podia anar sol, i vaig deixar la clau i la targeta. I quan vaig sortir de nou ja hi havia un cotxe blau esperant, el color que posava a la app. Vaig anar-hi i el noi que en va sortir era el de la foto, a més ell em va dir el meu nom per confirmar. Tot perfecte i molt ràpid. Eren les 9:15h que ja pujava al cotxe i marxaven cap a l’aeroport. No havia tingut temps ni dacomiadarme de l’edifici.

El trajecte va durar uns 5 minuts menys del previst, arribant a l’aeroport a les 10:10h. El trajecte va anar bé i el conductor no va parlar, per lo que em va anar bé per escriure el diari tranquil ament, doncs en una hora dona temps de molt.

El que no sabia es que als 65RM se li sumarien els oeatges, per lo que el preu final va ser de 75RM, 16€. La cosa ja picava una mica. Almenys seguia plovent amb força, per lo que seguia sense haver-hi pogut anar en transport públic.

Tot i que encara faltaven quasi 4 hores per a la sortida del vol, els mostradors ja estaven oberts per lo que vaig anar a fer el checkin, doncs en principi havia de facturar una maleta.

Primer s’havien d’imprimir les etiquetes a les selfmachines, però en el meu cas no em deixava ja que havien de comprovar que tingués el visat per entrar a EUA. Així que vaig anar al mostrador que em varen dir, doncs hi havia desenes d’Air Àsia, i allà ho vn comprovar tot.

Jo havia pagat per una maleta fracturada per excedir del pes, tot i que allà no varen comprovar res de l’equipatge i em van donar les targetes d’embarcament. Jo preferia portar-ho tot en cabina però crec que no hauria fet falta que pagues el 45€ que vaig pagar per l’excés de pes, ja que de moment ja havia fet el checkin i duia la maleta i la motxilla amb mi.

Eren les 11h aproximadament i ja tocava fer temps dins cap a les 12h que aniria a passar el control de seguretat i passaport.

Vaig menjar algo del que portava i que ja seria el dinar d’aquell dia, em vaig veure l’aigua que portava i finalment vaig tornar als mostradors a preguntar bé lo de la maleta, doncs no volia que psses com a Norwegian que el pes el comproven a l’embarcament, total ja ho havia pagat, així que no valia la pena arriscar-se perquè un cop allà em diguessin que l’havien de baixar a la Bodega.

Així que vaig tornar als mostradors posant-me al primer que vaig veure. Al cap de 5 minuts un treballador em va preguntar on anava i al dir-li a Honolulu em va dir que havia d’anar als mostradors T. Va ser aleshores quan em vaig adonar que cada renglera de mostradors tenia una lletra i que tots els mostradors d’aquella terminal eren d’Air Àsia! Era acollonant, hi havia desenes i desenes de mostradors tots d’Air Àsia, no en vaig veure de cap altra companyia. De fet aquell aeroport és deia KLIA2 i semblava fet únicament per als vols operats per airasia. Vaig flipar amb la meva companyia que era i que no sabia fins en aquell moment.

Així que vaig anar on em van dir però la noia que em va tocar estava amargada i crec que ni mescoktava. Jo li vaig preguntar si podia anar amb tot l’equipatge en cabina mentre ho posava tot sobre la cinta perquè veiés el pes. Ella va dir que només una peça, a lo que jo vaig entendre que deia només una peca en cabina, doncs era lo que li preguntava, però va resultar que ella deia que només podi facturar una peça, per lo que jo vaig deixar la maleta fracturada però més tard vaig entendre que ni m’havia escoltat i que probablement podria haver anat amb tot en cabina, ja que després veuria a alguns passatgers amb maleta i motxilla pujant a lavio. Total, que crec que em podria haver estalviat els 45€ tot i sobrepassar els 7kg permesos.

I cap a les 12h ja vaig anar a passar ttots els controls, que en aquell moment encara no ho sabia però en serien 4, 2 d’equipatge i 2 de passaport.

Primer va tocar control de passaport per segellar la sortida del país. Un cop fet directa a control d’equipatge. Que fàcil es amb només la motxilla…

Després caminada d’almenys 2km per arribar a la porta d’embarcament, i no exagera, almenys vaig estar 30 minuts caminant. Durant el camí ja es veien les pistes i tots els avions eren d’Air Àsia, i almenys en vaig veure 50, era impressionant.

La porta era la Q8, i un cop entravem a la zona de les portes Q, va tocar un segon control d’equipatge. Suposo que els vols que sortien des de les Q anaven a EUA. També el vaig passar ràpid i sense problemes i 10 minuts més caminant fins arribar a la porta Q8. Eren les 12:30h i la porta s’obria a les 13h, així que vaig mirar si per casualitat em podia connectat a Internet tot i que sense cap per esperança, però per sorpresa si que hi havia una xarxa gratuïta de l’aeroport, així que vaig aprofitar per enviar alguns WhatsApps i mirar correus.

Puntualment a les 13h van obrir la porta i allà va tocar el segon control de passaport. Però aquest ja no era per segellar res sinó per comprovar que no fos fals i que tinguessim el visat per entrar a EUA.

Hi havia un noi i una noia. A mi em va tocar amb la noia, i al donar-li el passaport i veure que era espanyol va dir: Hola cómo esta. Em vaig quedar prou parat doncs era la primera vegada que algú em parlava en espanyol després d’un mes i mitg, però de seguida li vaig respondre, muy bien gracias. Ella va mirar el passaport amb una lupa similar a la dels rellotgers, suposo que mirant les marques típiques dels passaports autèntics, em va demanar el visat i quan va comprovar que tot era correcte m’ho va donar tot dient Gracias, a lo que jo vaig respondre igual. Va ser realment amable.

I ara si ja per fi només quedava embarcar, cosa que vam fer al cap d’uns 5 minuts.

A mi em va tocar el seient 27C, de passadís, però la sorpresa va ser que un cop ja havia pujat tothom vaig veure que l’avió anava molt buit i que jo no tenia ningú als costats. Els seients ts 27A i B estaven buits. No m’ho podia creure, un vol de Kuala Lumpur a Osaka de 6 hores i mitja i aniria sol a la meva fila.

Va ser un dels vols més còmodes de la meva vida, per no dir el que més. Vaig seure al seient de finestra i vaig menjar quan vaig voler del que portava. Quan volia m aixecava sense molestar a ningú. Va ser perfecte.

A les 20:30h arribavem a Osaka tot i que alla era una hora més, per lo que ja eren les 21:40h i el vol a Honolulu sortia a les 23:25h.

Vam baixar i molts feien com jo, transbord cap a Honolulu. Vam haver d’anar la terminal principal en el típic tren elevat automàtic. Allà, per una fila separada, passar per control d’equipatge i de bitllet, i un cop passat ja cap a la porta 4 que almenys no quedava tant lluny com la de l’aeroport de Kuala Lumpur.

I algo que em va sorprendre i més sent al Japó, es que ja a la zona de portes hi havia una sala de fumadors. Evidentment quedava hermèticament tancada però n’hi havia, cosa que últimament nomes havia vist a laeroport de Lisboa. Així que evidentment vaig fumar un piti. A més estava al costat de la meva porta, la 4 i junt a ua font d’aigua potable. En un moment vaig poder fer tot el que necessitava i que ja m’havia resignat a fet, fumar i veure aigua. Va ser perfecte.

I a les 22:50h vam començar a embarcar. Tenia l’esperança que aquest vol també anés mig buit com l’altre tot i que aquí és veia més gent esperant.

El meu seient era el 10B, ben a prop de la porta però al mig. Quan ja havia embarcat quasi tothom encara estava sol a la fila, però aleshores va venir un japonès que va seure al C. I quan ja estaven a punt de tancar les portes, va arribar el de lA. Tot ocupat. A més el del seient A era molt gros, tant que m’havia d’enganxar al japonès. Quasi 8 hores de vol rodejat de tios i un que feia dues vegades jo. Vaya tela. Almenys al vol previ havia a atacar molt còmode, havia menjat, fumat i begut aigua.

El vol es va endarrerir quasi mitja hora. Mentre esoeracem el nou gros del costat sem va girar i em va dir algo com sento soy grosso. Em va semblar que era italià. Aleshores em va preguntar d’on era i al dir-li de Barcelona va fer woow. Em va dir que havia estat feia 15 anys estudiant espanyol a Sevilla i que per això parlava una mica l’espanyol. A mes havia passat uns dies a Barcelona i altres parts d’Espanya. Però em va sorprendre quan li vaig preguntar d’on era, doncs em va dir que de Hawaii. El tio va anar no se quants mesos a estudiar a sevilla sent de Hawaii.

Vam estar parlant una estona en espanyol, doncs era ell que volia practicar-lo, sobre els skaters de Barcelona, que ja aleshores n’estava ple, de Gaudí i la Sagrada Família, i el viatge que estava fent. Li vaig parlar una mica del. Que havia fet a Malàisia més que a Tailàndia doncs ell justament venia de bangkok. I així vam anar passant la quasi mitja hora d’endarreriment del vol fins que per megafonia ja varen donar les instruccions, ens varen enlairar i tots a dormir, doncs ja eren les 12 de la nit. La veritat és que el noi era molt amable i rialler, tot li feia Gràcia, i era preludi del tipus de gent que em trobaria per Hawaii, totalment diferents als del continent.

Jo com sempre, quasi no vaig dormir. La veritat és que em Coat molt als avions i no se ben bé perquè, potser perquè tot es molt estret i petit i es certament incòmode. Algo vaig dormir però ni dues hores en total de les quasi 8 que va durar el vol. El japonès del costat crec que no es va despertar en cap moment. I el hawaià quasi ue tampoc.

Evidentment les hores de foscor van ser ben poques, jo diria que com a molt 3 tirant llarg, a més endarreriem el temps per lo que si ja portava un munt d’hores despert, ara tot just començava el mateix dia 7 una altra vegada. Un dia ben llarg i haver rebut dormit dues hores.

I com al vol previ, vaig menjar go del que portava i vaig aprofitar per avançar el diari, doncs res millor que aquests moments per a fer-ho. I no vaig poder evitar demanar un cafè. Com que algo havia dormit i començavem un nou dia, em costava molt resistirme a un cafè. Costaven 6RM, 1,20€, car per ser a Malàisia però mes o menys el que val a Barcelona, per lo que no vaig dubtar en demanar-li quan varen passar oferint els esmorzars. I la veritat és que em va sentar de puta mare, com no podia ser d’una altra manera.

Cap a les 7h hora de Japó i quan ja portaven 7 hores de vol, el japonès per fi es va aixecar moment en que vaig aprofitar per aixecar me per primera vegada en tot el vol i anar al lavabo.

I quasi a les 8h arribavem a Honolulu tot i que allà eren 19 o 20 hores menys, crec que eren les 13h però encara del dia anterior, dia 7 de juliol. Així doncs el dia 7 de juliol per mi tindria més de 40 hores.

Lo bo de ser a la fila 10 era que vaig ser dels primers en sortir i això té més importància de la han sembla ja que accelerant una mica el pas, vaig arribar el primer al control d’immigració. A més no hi havia ningú de cap vol anterior per lo que va ser el pas per immigració més ràpid que havia fet fins aleshores.

Abans d’arribar-hi però, em vaig acomiadar del hawaià que es deia Mathew, doncs va ser aleshores quan ens vam dir els noms.

Per cert, que des de l’avió al control d’immigració s’hi arribava en bus amb tot el que aixo representa, doncs a cada pas hi havia agents cuatodiantnos perquè ningú es des vies. Fins i tot el conductor del bus baixava el primer per fer-nos de barrera i que així tots anessim cap on havien d’anar.

Així doncs, vaig arribar el primer a les màquines on has de passar el passaport i ja comprova que tinguis el visat i aquest sigui valid. Després en pren les empremtes dactilars, et fa una foto i les típiques preguntes de si portes segons quin tipus de menjar i altres de rutinàries. Finalment s’imprimeix una espècia de rebut amb el que ja pots passar a un agent. Jo encara anava el primer per lo que va ser arribar a la zona d’agents i una policia ja ferme un senyal perquè hi anés. No portava ni 5 minuts al control que ja estava davant lagent.

I va ser aquí quan vaig dir, això es Hawaii i res té a veure amb EUA continental. Era una dona d’uns 55 anys i només la salutació ja va ser diferent a totes. Jo anava seriós com sempre en aquests casos, però ella va fer un HI molt alegre i amb un somriure d’orella o orella. Va seguir amb un how are you, però sense deixar de somriure mentre agafava el rebut i anava fent right, all Right, very good. Tot eren alegrois. Aleshores quan va anar a segellar el passaport i el problema que va tenir va ser trobar una pàgina lliure de tants segells que ja hi havia, va ser quan ja vam començar a parlar quasi com dos amics. Primer va començar dient que quina sort i que bé de tenir un passaport com aquell, haver anat a tants llocs. Li vaig dir que estava fent la volta al món i que podia treballar mentre viatjava. Aleshores ja es va interessar en el viatge que estava fent i en la meva feia, però tot plegat per curiositat i no per controlar res, de fet ja havia segellat el passaport.

Al cap de 3 o 4 minuts d’estar xerrant i ella sense deixar de somriure en tota l’estona, ja em va dir, thats all, i em va indicar on anar i que fer i que ja estava, que ja podria gaudir de Hawaii. Quina diferencia amb el control de Nova York o el de Miami.

I al anar a recollir l’equipatge al primer que em vaig trobar va ser en Mathew. Estava en una cabina. Em va saludar no estil hawaià i jo li vaig dir que havia sigut la millor entrada a EUA seguint d’un Hawaii is different.

Però aleshores vaig veure que les maletes ja feia estona que estaven sortint i vaig anar-hi corrent deixant al Mathew alla a la cabina.

Primer vaig estar uns 5 minuts mirant si sortia la maleta, fins que vaig veure que moltes ja les havien tret de la cinta i estaven a un costat. 2 nois ja anaven traient i arraconant totes les maletes que donaven tota la volta sense que ningu les agafés. Vaig mirar per allà i no la vaig veure, així que em vaig estar 5 minuts més mirant la cinta, fins que vaig tornar a mirar les arraconades i la vaig veure. A diferència de les amtres la meva estava tombada, per això no l’havia vist en un primer moment. En fi, lo important és que no s’havia perdut, doncs això mai se sap i es un dels motius principals pels que no m’agrada facturar.

I ja em l’estona que havia perdut i havent de passar pel possible control d’equipatge, ja em vaig oblidar d’en Mathew i ni tan sols el vaig veure més. Fins aleshores no ho havia pensat, pero i hauria d’haver preguntar com anava, si es que hi anava, a Honolulu. Després me narrepentiria.

No em varen parar per revisar l’equipatge així que ja vaig sortir a veure si trobava algun lloc des d’on sortissin els busos cap a Honolulu. Hi ha tota una xarxa de busos que van per tota la illa, inclòs l’aeroport. Jo ja tenia anotat quins busos agafar, que eren el 19 des de l’aeroport i cap a Chinatown, ja a Honolulu, fer transbord al busos A.

Primer vaig preguntar a una treballadora si sabia d’algun money exchange allà mateix a l’aeroport, i em va dir que si però que estava tancat. De fet l’aeroport era molt petit, molt més del que em pensava, i ni tan sols hi havia les típiques botigues, money exchange o empreses de lloguer de cotxes que et trobes sempre abans de sortir de l’aeroport. Aquí no hi havia res.

Almenys em vaig poder connectar a una xarxa Wi-Fi de l’aeroport tot i que crec que això va ser contraproduent, doncs ja vaig anar en direcció on em deia que havia d’agafar el busos 19 però per la terminal d’arribades, que estava al pis de sota. En arribar-hi vaig veure que allà hi paraven una especie de shuttles, alguns numerats, per l’O que vaig pensar que estava en elloc correcte i vaig quedar m’hi a esperar el 19. Però quan segons Google Maps ja hauria d’haver passat, per allà no havia passat, i segons Google Maps el següent podria tardar més de 30 minuts.

Aleshorss vaig mirar quant costaria un Uber i eren $22, cosa que ja no estava disposat pagar doncs ja seria el tercer en pocs dies. A peu eren 2 hores i mitjà, així que sense pensarmho dues vegades vaig començar a caminar. Quan portava 10 minuts caminant i encara estava per la zona a de l’aeroport va ser quan vaig pensar que hauria d’haver-li preguntat al Mathew com marxava de l’aeroport.

Almenys el camí era recta per la carretera però aquesta tenia en tot moment una zona per als vianants, pero que almenys no era perillos com va ser a Carolina de Puerto Rico. I quan ja portava 30 minuts caminant i ja no valia la pena tornar enrere, vaig recordar que a Google Maps, quan ho havia mirat el dia anterior, posava que el busos 19 s’havia d’agafar des de la Upper terminal, cosa que en aquell moment no li vaig fer massa cas però que ara recordava que jo havia mirat a la de baix, on les arribades, però que al pis de dalt hi havia les sortides. Si no hagués seguit per GPSes indicacions de Google Maps, segurament hauria tornat a llegir les notes hi hauria anat al pis de Dalt, on segurament havia passat el busos 19. I jo caminant sota el sol hawaià. Almenys feia vent i era prou soportable.

La roda de la maleta que ja estava mig futura, estava cada vegada pitjor. Quan portava quasi una hora caminant vaig entendre que no podria fer tot el camí així, doncs encar quedaven quasi dues hores mes. En un punt em vaig parar i em vaig intentar connectar a Internet, i sortosament vaig poder. Hi havia una xarxa de oagament però que deixaven 30 minuts gratis per provar. Vaig mirar Uber ja allà ja costava només $17. Però vaig mirar en busos si podia arribar fins on hauria hagut de fer el transbord i ho vaig aconseguir. Fer això em semblava la millor opcio, doncs hauria de caminar uns 45 minuts i allà agafar el busos A que em deixaria a 5 minuts del hostel. Cal tenir en compte que els busos de EUA no donen canvi, i jo no havia pogut canviar moneda, per lo que només tenia el que ja portava, que eren $74, per lo que si hagués hagut d’agafar els dos busos, en comptes de pagar 5,50 que es el que hauria de costar, mhauria costat 10. D’aquesta manera, agfantne només un, em sortiria per 3. Així que ja més animat i veientme capac d’arribar fins la parada del busos A, vaig caminar sense aturar-me massa doncs en passava un en una hora i el següent al cap de mitja hora, i segons Google Maps tenia 45 minuts a partir lleuger fins la parada.

Almenys una part d’aquest camí ja era més entretingut perquè ja estava en ple Honolulu, creuant un riu i veient part de Chinatown. Això si, la calor ara era més forta i el fet de no parar va fer que ja comencés a suar.

Finalment, i ja eren les 16h, per lo que ja en feia dues que havia passat per immigració, vaig arribar a la parada del busos. Encara em quedava la incògnita de saber si em deixarien pujar amb l’equipatge, doncs suposadament només et deixaven pujar amb el que hi capigues sota el teu seient i a l’esquena. Força puntual va arribar el bus i em va deixar pujar sense cap problema. Vaig pagar els $2,75 amb 3 dòlars i cap al hostel per fi en bus. Fer aquell tram caminant mhauria suposat una hora llarga, a més el tram final de pujada, per lo que hauria sigut molt dur. De fet ja ho havia sigut fins aleshores però almenys havia estat soportable, una hora més en aquelles condicions ja no se si hauria sigut.

Al cap d’uns 20 minuts vam arribar a la parada indicada per Google Maps, de fet semblava l’última de recorregut, doncs ja només hi quedava jo al bus. Dalla vaig haver de caminar uns 5 minuts fins al hostel que vaig trobar sense més problemes.

El hostel constava d’un seguit d’edificis i casetes i la resta eren pis i taules a l’aire lliure. Primer vaig entrar a l’edifici que era la sala de TV, doncs quedava més a prop del carrer. Un senyor em va dir que seguia caminar uns metres que es on estava la recepció. I efectivament, en una caseta més petita, estavaa recepció amb una noia dins. Li vaig dir que tenia una reserva, va dir cool i em va convidar a seure. Vaig anotar més meves dades al llibre de registre, va fer fotocopia del passaport, vaig pagar els $132 per 4 nits, uns 117€ i era lo més barat que hi havia a Honolulu… Per això em vaig decidir per un hostel. I em va explicar molt bé les normes del hostel, com era Honolulu i com funcionava el transport públic. La veritat és que va ser de les que més em va informar de la zona des de l’hotel.

Després ja em va preguntar sobre el viatge, i al dir-li que venia de Kuala Lumpur em va dir que tenia pensat d’anar-hi i em va preguntar sobre la ciutat. Jo li vaig dir que preferia altres ciutats com Bangkok, però que justament a Kuala Lumpur havia estat en un apartament a 170 metres d’altitud i amb vistes a l ciutat i que per lo tant jo no era un bon referent, doncs per mi l’apartament va ser lo millor d’aquella visita.

Em va acompanyar a l’habitaciól’habitació. Era la 6 i quedava al final del recinte. Dins hi havia 3 lliteres i un llit individual. A mi em va tocar al llit 5 que era el llit de Dalt de la Llitera mes propera a la porta. Podria dir que el pitjor llit de tots. Almenys l’habitació només estava ocupada per 4 persones contantme a mi.

Vaig deixar les coses i vaig anar ràpidament a dutxarme. I després també ràpidament a la cuina a prepararme un cafè prendre allà mateix,doncs hi havia unes taules a fora on semblava que s’hi estava molt bé.

Mentre em preparava el cafè va entrar un noi, molt alt, que es va presentar tot i que no el Vig entendre doncs parlava molt ràpid i amb un accent molt tancat. Li vaig preguntar d’on era i em va dir que treballava allà. Vam estar xerrant una estona mentre em prenia el cafè per havent acabat anar cap a la zona de restaurants que mhavia dir la noia i que de fet ja havia vist quan passava amb el bus, de fet estaven poc abans d’on havia baixat del bus.

Eren quasi 10 minuts caminant, doncs el hostel estava en el típic barri de cases unifamiliars, molt tranquil i amb pocs serveis. Per sort en aquella zona de restaurants hi havia de tot i quedava a prop de la carretera on ja hi havia molta més vida. Allà hi havia supermercats, restaurants de tot tipus, 7eleven i fins i tot un McDonalds i un burger king.

Feia quasi 24h que no menjava res realment contundent per lo que quan vaig veure a Google als que hi havia un McDonalds a prop no m’ho vaig pensar massa. A mes abans vaig estar mirant els peus dels restaurants i eren exagerats, tots els plats rondaven els $10 tot i que la majoria no baixaven del $12, i jo que estava acostumat a dinar per 2€…

Així que vaig anar cap McDonalds pero pel camí vaig trobar el burger king. A fora hi havia un anunci d’un menú whopper per $7 i 10 nuggets per $2, 50. Em va semblar prou bé i ja que estava mort de gana ja mhi vaig quedar. Vaig demanar el menú però em va preguntar quin, afegint un, one? Jo vaig dir que si tot i que se com funciona la venda subjectiva. Total que vaig demanar el menú quen que valia 9,50, més els nuggets i el VAT, que a EUA no es obligatori indicar lo, em va sortir per 12,65. Toma ja. Benvingut a Hawaii vaig pensar. Això si, tenia un munt de menjar que era el que més necessitava en aquell moment. A més el primer dia que estas a un lloc nou és normal pecar d’aquestes coses, de fet ja no em va passar més.

Vaig seure i vaig menjar molt bé i necessitava ja una hamburguesa com aquella, els nuggets, les patates i la coca cola ilimitada, doncs a EUA et pots omplir el got tantes vegades com vulguis.

Van ser més de 12 dòlars però probablement els millor gastats. Després de tantes hores despert, en vols i quasi sense menjar res contundent, allò era el millor que podria haver fet.

Ja eren les 18:30h quan acabava de menjar i vaig aprofitar per mirar una mica més la zona per als dies següents no gastar-me el que macabava de gastar. I a continuació ja cap al hostel a preparar una mica el dia següent i a dormir.

Eren les 20h quan anava al llit i mirava una mica Netflix fins cap a les 20:30h que ja em vaig quedar adormit. En aquell moment erem 3 a lhabitacio, els quals ja els havia vist quan havia arribat. Faltava un, el que dormia sota meu que encara no l’havia vist i encara no era allà. Vaig intentar anar a dormir el més tard que vaig poder per evitar el jet lack i que em deapertessin a mitja nit, cosa que no va passar tot i que més tard va arribar el senyor que dormia sota meu. Almenys tots 3 eren educats i respectuosos amb els altres.

06/07

Em vaig despertar a les 7:15h amb les millors vistes de la meva vida per tercer dia consecutiu. Com feia els altres dies em quedava una estona la llit llegint notícies al mòbil, doncs s’hi estava massa bé. Igual que el dia anterior, avui tampoc tenia intenció de sortir enlloc, només gaudir de l’apartament i pujar aala piscina ja de nit a diferència del primer dia que hi vaig pujar encara de dia per veure la posta de sol.

Després ja vaig mirar algun blog per confirmar que havia de facturar una maleta si tot el que portava pesava més de 7kg. Els dos blocs que vaig llegir així ho confirmaven per lo que ja no vaig esperar més. A més quedava poc per arribar a les 24 hores quan probablement ja no podria fer canvis a la reserva. De fet, també volia contractar els menjars, doncs valien uns 3€cada un, però ja no em deixava perquè faltaven menys de 48h. Així que al final vaig haver de córrer i quedar-ne sense els apats.

Finalment vaig haver de pagar 204RM per a facturar la maleta en els dos vols, uns 45€. No estava malament la broma. Haver-ho fet a l’aeroport em podria haver sortit pel doble, però haver-ho fet durant la reserva potser per la meitat, així que això ja em va servir de lliçó per a la pròxima vegada.

I ara ha només quedava mirar com anar de lapartament a laeroport en transport public, i de l’aeroport de Honolulu al hostel.

Tot plegat era més llarg de que pensava, de fet l’aeroport de Kuala Lumpur estava a 46km de lapartament hi hauria d’agafar 3 transports diferents. Vaig mirar l’opció de Grab i eren 65RM, una 14€, per lo que nomes l agafaria si fos totalment necessari, es a dir, si no arribava a temps o si plovia.

I ja amb tot lo del vol de l’endemà fet, ja vaig escriure el diari una estona, mirar correus i encara contestar algun WhatsApp d’algun conversa derivada dhaverme felicitat dos dies abans. Per aquestes coses havia d’aprofitar el matí ja que semblava que l connexió anava una mica millor.

Cap a les 13h vaig sortir a comprar el dinar. No sabia que compraria, simplement a Iria mirant els llocs que ja coneixia per ordre de proximitat i comprar en el primer que trobés obert.

El primer era el lloc ambulant de Nasí Lamak de just davant els apartaments, tot i que ja suposava que estaria tancat perquè només l’havia vist obert per les nits. Efectivament estava tancat, però aleshores vaig veure un noi que venia amb una bossa típica de menjar preparat, per lo que vaig suposar que a prop hi havia alguna cosa que no havia vist els dies anteriors.

I efectivament, al pàrquing de l’únic edifici que hi havia en tot al carrer a part dels apartaments, hi havia uns 6 o 7 llocs ambulant amb diferents tipus de menjar, des de plata preparats de sopes, arròs, etc, a rotis o pastes dolces. Era perfecte i estava literalment a 10 metres de l’edifici del meu apartament.

Vaig entrar-hi i vaig recórrer tots els llocs. Al principi anava a comprar una sopa perquè era l’única parada que tenia els preus posats, lo contrari sempre em fa una mica de ràbia, però una sopa no em venia massa de gust per lo que vaig anar a la parada on semblava que feien els plats més contundents.

Com que pels noms dels plats no menterava, vaig aprofitar que ho havia 3 o 4 persones demanat i vaig mirar si algun dels plts que demanaven em semblava bé. Vaig veure un amb arròs al Curry i cuixes de pollastre amb suc i em va semblar prou bé, per lo que li vaig dir al venedor que volia aquell. El vaig demanar per emportar, i com ja havia vist alguna vegada, en comptes de posar-ho en una caixeta de plàstic o similar, o varen posar en bosses de plastic. Per una banda el pollastre amb el suc, per una altra banda l’arròs embolicat en forma de triangle amb paper gruixut, i per una altra banda les vverdures també en una bossa.

El plat va costar 8RM, 1,80€, una mica més car que les sopes que valien entre 5 i 6RM però aquest plat era força mes contundent.

I ja directament vaig tornar a lapartament perque només amb allò ja en tindria de sobres, tot i que a part encara em quedava un dels dos Nasí Lamak que havia comprat la nit anterior.

Eren les 13:30h quan anava a dinar, posant tot l’arròs que acabava de comprar junt amb el de la nit anterior. El d’avui era al Curry i el d’ahir amb salsa picant i peix fregit, per lo que tot plegat va quedar un plat enorme d’arròs i prou bo. I en un altre plat el pollastre amb verdures. Tenia un munt de menjar i tot per 10RM, 2,30€.

La connexió a Internet em va permetre veure uns minuts de notícies mentre dinavadinava, fins que ja es va cansar i vaig passar a mirar capítols descarregats de Netflix.

Cap a les 14:30h acabava de dinar i em vaig estirar però intentant no adormirme ja que aquell dia volia anar a dormir aviat, doncs l’endemà volia marxar cap a l’aeroport a les 9h, però com quasi sempre no ho vaig poder evitar. Quan em vaig donar compte ja eren les 17h.

Per la tarda vaig aprofitar per posar tota la roba que tenia mig bruta a rentar, doncs tenia rentadora i detergent, així que fins i tot vaig rentar la jaqueta, la motxilla i les bambes.

Després a preparar el que pogues de la maleta i ja a prendre un cafè mentre mirava, com sempre, per la finestra i escrivia el diari.

Cap a les 18h va començar a ploure amb el que semblava la tònica general de kuala Lumpur, una bona tempesta cada tarda de dues horetes. De totes maneres a mi ja m estava bé, perquè veure-ho des de d’aquell apartament era tot un espectacle, veient el llamps caure sobre les teulades dels edificis més alts i que podia veure perfectament. Mhauria agradat veure un caure sobre les torres Petronas però no va haver-hi sort, queien a edificis molt propers però cap sobre les torres.

Aquella nit, a partir de les 20h, volia pujar a la piscina a banyar m’hi sent ja de nit, per lo que esperava que aquella hora ja no plogues, com de fet va ser.

Així que cap a les 20:15h, quan ja era ben fosc, vaig anar la planta 8 a buscar la targeta especial. Però aquesta vegada no va ser tant ràpid, doncs la noia em va dir que estava plena. No sabia que hi havia un límit, de fet per això deuria ser lo de la targeta especial, per evitar aglomeracions, i de fet millor perquè així s’hi estava molt millor.

La noia em va dir que podia esperar allà, doncs normalment la cosa va ràpida. Ja m imaginava que per la nit hi hauria més gent interessada en pujar a la piscina.

Per sort la cosa va ser ràpida, doncs en menys de 10 minuts la noia em va fer un senyal. Quan m’hi vaig acostar per poc em foto l’hòstia de la meva vida davant d’ella, doncs el terra emolta molt moll i les meves xancles relliscaven molt. De fet em vaig haver d’aguantar a la seva taula per lo que ella ho va veure de ben a prop. Primer va fer un esclau i quan va veure que mhavia aguantat aleshores no va poder evitar de riure força. De fet jo ja anava amb compte perquè ja sabia que tard o d’hora acabaria relliscant.

En fi, vam fer l’intercanvi de targetes i vaig pujar a la planta 48. Eren les 20:30h quan hi arribava ja efectivament com a molt hi havia 10 persones. Estava realment bé això de limitar l’aforament sempre i quan només haguessin d’esperar 10 minuts.

I directe a la piscina. Poques vegades em banyo en piscines ja, però en aquesta evidentment m’hi havia de banyar. Una piscina infinita amb l’horitzó i el típic skyline se Kuala Lumpur davant teu.

Si durant el dia ja era espectacular, per la nit ho era encara més. Quedar-se recolzat a la piscina i ja no tenir res més davant, només 200 metres de caiguda i aquella imatge, era algo que no tenia preu.

Evidentment vaig fer fotos per tot arreu, tan de la ciutat com de la piscina i la terrassa. Vaig estar uns 30 minuts en total dels quals més de la meitat simplement els vaig dedicar a observar l’horitzó. De fet tenia una imatge que molta gent paga per poder-la veure uns minuts, i jo la podia veure tanta estona com volgués o sempre si era des de l’habitació.

I cap a les 21:10h ja vaig baixar a la planta 8 a fer l’intercanvi de targetes, vaig tornar a l’apartament a buscar diners i cap al 7eleven a comprar sopar per aquella nit i menjar per al llarg trajecte de 16 hores més trasllats cap o des de l’aeroport que mesperava l’endemà.

En sortir de l’edifici vaig veure que els 3 llocs ambulant de davant estaven oberts, per lo que ja vaig decidir que part del sopar seria un Nasi lamak.

I a meitat de camí, a la zona del restuarant, hi havia un lloc ambulant d’hamburgueses diferent a on havia comprat el dia anterior tot i que les hamburgueses semblaven iguals. Així que ja tenia decidit que soparia.

Vaig anar fins al 7eleven on vaig comprar 4 paquets de tabac per no haver-ne de comprar a Hawaii, 3 bosses de patates, 3 o 4 paquets de galetes i uns panets de Frankfurt per menjar algo de carn durant el viatge. I de tornada vaig comprar dues hamburgueses special com la del dia anterior però amb formatge per 5,50RM cada una, deu n’hi do, era dels sopars mes cars que havia menjat, o el que més. Després vaig comprar un altre Nasí Lamak davant lapartament i cap a lapartament a acabar de preparar la maleta i a fer una última observada a la nit de Kuala Lumpur des de l’habitació.

Acabant de rentar la roba, preparar la maleta i mirar bé tot el transport públic que hauria d’agafar l’endemà, sem van fer les 12 de la nit, hora que vaig sopar i mirar Netflix fins cap a la 1 que vaiganar a dormir. Em vaig posar el despertador a les 6 del matí, per lo que no dormiria massa hores.

05/07

Em vaig despertar cap a les 7h després d’haver passat una altra fantàstica nit. Despertar-se amb aire condicionat i veien les Torres Petronas es algo de lo que tardes molt en cansarte.

Com cada matí em vaig prendre un cafè, vaig escriure el diari i vaig estar treballant una estona i mirant correus pendents, alguns de reclamacions que havia posat i que tenia pendents de ferlis seguiment per falta de temps. Però avui no tenia intenció d’anar enlloc en particular, doncs quedar-se a l’apartament era dees millors coses que podia fer, així que vaig aprofitar per anar mirant temes pendents. El dia anterior ja havia passejat força per Kuala Lumpur i avui el que volia era gaudir més estona de les vistes que tenia assegut davant el portàtil.

Per la nit havia pensat d’anar a la Menara KL, la Torra de comunicacions de 300 metres i que té un bon mirador, tot i que no era algo en el que hi tingués especial atenció, doncs la piscina de la Terrassade ll torre on estava, ja quedava a 200 metres d’altitud, res a envejar a la Menara KL.

A les torres Petronas ja no hi podia anar perquè no hi havia lloc en tots els dies que estaria a Kuala Lumpur. Ja ho vaig mirar el dia que vaig arribar, i si ho vaig mirar tant tard va ser perquè abans volia saber la previsió del temps, doncs a Nova York ja em va passar que vaig reservar amb setmanes d’antelació per pujar al OWTC, ja el dia que tocava estava tot ennuvolat. Però el problema es aquest, que si esperes massa, ha no hi ha lloc. En qualsevol cas tampoc em feia especial ilusio pujar-hi, doncs des d’allà, evidentment, no es veuen les torres Petronas.

Per a la Menara KL si que hi havia disponibilitat pero de totes maneres les torres Petronas es veuen millor des de l’apartament on estava, per lo que l’únic interès per anar-hi era per poder veure el meu apartament.

Cap a les 13h vaig sortir per anar al 7eleven més proper tot i UE estava a uns 15 minuts caminant. Volia comptar-hi algo per menjar o mirar si trobava algun restaurant i lloc ambulant obert o el camí, doncs el dia anterior per la tarda ja vaig veure que a mig camí n’hi havia però aleshores ja estaven tancats.

I efectivament, ara estaven oberts. Vaig anar a un restaurant per gent local a mig camí del 7eleven. Diria que era xinès, doncs l’home, que era el cuiner, era xinès, tot i que la dona era musulmana.

Vaig entrar a mirar el cartell amb tots els plats i en vaig triar un mig a l’atzar, doncs pels noms no en vaig reconèixer cap. Però l’home no se si no em va entendre o em va dir que no en tenien, però em va dir si volia arròs amb pollastre. Com que quasi no l’entenia, li vaig dir que si tot i que ja estava una mica fart de l’arròs amb pollastre, de totes maneres a cada restaurant el fan una mica diferent així que vaig dir que si per no allargar aquella conversa que semblava que no aniria enlloc.

I efectivament estava preparat d’una manera que encara no havia provat. L’arròs era estil basil però amb una salsa nova per mi. I el pollastre diria que era rostit, amb suc i verdures, per lo que al final no sem va fer tant pesat com pensava. El preu 5RM, 1€.

En acabar vaig anar a un lloc ambulant que hi havia al costat de Rotis hindús, que ja n’havia provat a Cameron Highlands, i en vaig comprar 6 de diferents tipus, en total 2,50RM, 0,50€. Tot plegat més barat del que mesperava. Els rotis mels vaig endur a l’apartament i mels vaig menjar allà per acabar d’omplirme bé tot i que realment ja no tenia més gana, però amb aquests preus s’ha d’aprofitar i menjar fins a rebentar. I més jo, que només que camini una mica cada dia, ja maprimo molt.

A diferència dels rotis que vaig menjar a Cameron Highlands, aquests no eren tots de platan, de fet potser no es deien ni rotis, doncs almenys un semblava de peix. En qualsevol cas molt bons.

En acabar ja eren les 14:30h, hora que em vaig estirar i com quasi cada dia a fer la migdiada un parell d’hores.

Em vaig despertar cap a les 17h encara sense tenir clar si anar o no a la Menara KL. La veritat és que pel matí havia intentat comprar les entrades per Internet, però no se si degut a que l connexió fallava o que a la seva web tenien algun problema, al final no vaig poder finalitzar la compra. Quasi que ho preferia perquè així ja no calia que decidís. A més a les 17:30h va començar a ploure i amb força. De fet queien molts llamps i fins i tot en vaig veure un caure just a sobre d’un dels edificis que veia davant meu. Va ser espectacular poder-lo veure tant bé. De fet mirar la tempesta per aquella finestra era ja un espectacle en si mateix.

Mentre em prenia el cafè, mirava correus, escrivia el diari i seguia intentant comprar lentrada pel mirador de la Menara KL, tot i que si seguia plovemt així era evident que no la compraria, de fet només que fes núvol ja no la compraria. Es per aquest motiu pel que no m’agrada comprar aquest tipus d’entrades amb tant temps d’antelació.

Va seguir plovent fins cap a les 19h, moment en que vaig aprofitar per anar a comprar al 7eleven, bàsicament menjar com sempre, tot i que aquesta vegada vaig comprar una hamburguesa a un lloc ambulant que hi havia just davant del 7eleven. Era d’ou i enciam i més la guardaria per sopar a lapartament. Era la primera vegada en tot el viatge que menjaria hamburguesa i el venia força de guat. I cap a les 20h vaig sortir primer amb la intencio d’anar a la Menara KL en transport públic, però aixi tardaria 45 minuts, i caminant tardaria una hora llarga, per lo que finalment vaig decidir anar a les torres Petronas que les tenia a 15 minuts caminant i ja em sabia el camí de memòria.

Aixi que hi vaig anar directe arribant als peus de les torres cap a les 20:15h.

Tot i que allà ja hi havia estat el dia anterior, valia la pena tornarhi de nit per veure les illuminades. De fet es nota que la gent ho prefereix perquè ara hi havia força més gent que quan hi vaig estar el dia anterior però pel matí. I també a diferència del dia anterior, aquesta vegada vaig entrar-hi i vaig anar dins al Parc que quedava darrere les torres, doncs per la nit hi ha unes fonts illuminades.

Així que després de fer algunes fotos a les torres ben illuminades, vaig anar cap a la porta principal que està just enmig de les dues torres.

Només entrar ja es veuen 2 cotxes de F1 de l’equip Petronas i just després ja s’entra a un centre comercial enorme que ocupa les 5 primeres plantes de totes dues torres. I creuant tot el centre comercial en direcció contrària a la porta principal, s’arriba al LLOC park que es com el pati del darrere de les torres.

Es un parc on durant el dia quasi no hi ha ningú però que a partir de les 20h somple de gent per veure les fonts illuminades amb les torres de fons. Realment les fonts del parc no són massa espectaculars, de fet ho són molt més les de Montjuïc. Però amb les torres Petronas i altres del voltant la imatge es força impressionant.

Vaig donar una petita volta pel parc, una altra pel centre comercial i ja vaig sortir de les torres per on havia entrat. Eren les 21:30h quan tornava cap a l’apartament. Pel camí, quasi al costat de les torres vaig comprar dos pinxos dalgo arrebossat tot i que no sabia ben bé que era.

El camí de tornada ja el vaig fer rapidissim, doncs ja em sabia fins i tot els millors llocs per creuar la carretera de 3 carrils per sentit que separava ledifici del meu apartament amb la resta de la ciutat.

Just davant de lapartament hi havia 2 o 3 llocs ambulant. Em va semblar que en un venien fruites i sucs, en un altre creps i en el tercer Nasí Lamak, que no sabia ben bé que era però semblava un plat preparat que costa 2RM, així que en vaig comprr per sopar junt amb l’hamburguesa que ja tenia i els dos pinxos que acabava de comprar. Al final mhavia currat un bon sopar.

Vaig pujar a la planta 39 i cap a l’apartament. Vaig prendre una cervesa mentre mirava, com sempre, per la finestra i em començava a mirar el tema de l’equipatge pel vol a Honolulu, ja que en principi el màxim permès en cabina eren 7kg i jo els superava. En principi no tenia més remei que pagar uns 22€ per cada vol, i eren 2, per tal de facturar la maleta.

Cap a les 23h vaig soñar el Nasi Lamak, l hamburguesa i els pinxos dalgo arrebossat que no sabía que era pero que estava molt bo, tot plegat mentre em seguia batallant amb la connexió a Internet que des de que hi havia els veïns nous no xutava massa, no se si deurien tenir algo a veure. Així que no vaig poder mirar les notícies i em vaig haver de conformar amb el que tenia descarregat a Netflix, Así nos ven.

I cap a les 12 al llit seguint mirant Netflix però més per la finestra, doncs no em cansava de veure les torres Petronas davant meu totes illuminades.

04/07 Segon dia a Kuala Lumpur: Plaça Merdaka, Chinatown i KLCC Park

Em vaig despertar cap a les 6h i el primer que vaig veure van ser les Torres Petronas. Així si que és agradable despertar-se. Havia passat de despertar-me la nit anterior en una habitació amb una finestra que donava a un passadís i on podia veure ua paret, a despertar-me a quasi 130 metres d’altitud amb uan finestra on veia les Torres Petronas. Això, que pot semblar molt car, no ho és gens, de fet aquest apartament, em costava 25€ la nit, i cal tenir en compte que no només tenia aquelles meravelloses vistes, sinó una piscina a la terrassa de l’edifici, a 160 metres d’altitud, i tot el que pot tenir un apartament, amb nevera, microones, cuina, bany, etc. A part de tota la seguretat que tenia l’edifici, doncs allà era impossible entrar si no hi tenies un apartament comprat o llogat.

I com cada matí, però millor que mai, em vaig prendre un cafè, per primera vegada sense haver d’utilitzar la meva tassa portàtil ni el meu calentador, vaig escriure el diari i vaig decidir quins llocs visitaria aquell dia. Aniria fins els peus de les Torres Petronas, després cap a la Menara KL, després a la Plaça Merdaka i d’allà una volta per Chinatown, tot plegat caminant doncs el que mes lluny em quedava era Chinatown que estava a uns 3,5 kms. Com sempre dic, almenys el primer dia que soc en una ciutat, m’agrada anar caminant sempre que es pugui, doncs és la millor manera de viure be la ciutat, i en aquest cas tot plegat quedava prou a prop.

Em vaig acabar el cafè tranquil·lament mirant per la finestra, em vaig dutxar i cap a les 9h vaig sortir a fer la primera passejada per Kuala Lumpur. Les Torres Petronas estaven a uns 20 minuts caminant i era el que tenia mes a prop de tot el que volia veure, així que vaig anar directament cap allà.El problema va ser creuar la carretera que hi ha a uns 100 metres dels apartaments, doncs era la primera vegada que l’havia de creuar i encara no sabia el millor lloc per a fer-ho, de fet quasi tots eren dolents, per lo que em vaig estar 10 minuts de rellotge intentant creuar-la. 10 minuts pot semblar poc temps, però passar-se’ls pal plantat en una vorera intentant creuar una carretera, es fan realment llargs. Finalment, v aig aprofitar que un camió va tardar una mica en arrencar i que epls altres dos carrils els cotxes estaven a uns 20 metres per passar corrent. Però aquest només era un dels sentits, faltava l’altre que no va costar tant però els seus 3 o 4 minuts si que varen requerir.

Un cop passada la carretera ja era anar tirant un sol carrer per una vorera normal durant uns 10 minuts fins arribar als peus de les Torres Petronas. Durant el camí ja es veien una mica, però en un moment determinat, al girar una corva, de sobte apareixen en la seva totalitat a escassos 20 metres, per lo que la impressió és forta, doncs no t’ho esperes gens quan les veus completament i molt a prop.

Un cop hi ets a sota és una passada mirar amunt i veure el que tantes vegades has vist en imatges. El famós pont que uneix les torres i la seva forma tant peculiar amb els 5 trams simbolitzant els 5 pilars de l’islam.

Vaig estar uns 10 minuts passejant pels peus de les torres, fent les fotos de rigos i observant-les una bona estona. I després cap a la Menara KL, la torra de comunicacions quasi tant alta com les Torres Petronas i que forma junt amb elles el típic skyline de Kuala Lumpur.

Vaig estar caminant uns 15 minuts mes fins que hi vaig arribar molt a prop però no hi vaig anar just fins al peu ja que havia de donar molta volta i no em compensava, ja que des d’on era ja la veia molt be. I com a les Torres Petronas, fotos i contemplar durant una estona la torra que és realment també impressionant, doncs a diferència d’un edifici, aquesta és com un pal gegant.

Des d’allà em vaig dirigir cap a la Plaça Merdaka, la plaça emblema de Kuala Lumpur doncs des d’allà es va declarar la independència. És una plaça molt gran sense res, només amb gespa i una bandera malaia enorme. Un dels reptes és creuar-la d’una tirada, doncs és molt gran i sense cap ombra, per lo que quan fa mes calor, és realment dur creuar tota la plaça.

Però pel camí vaig passar per els ja típics llocs ambulant dins un mateix recinte, amb taules comunes i una botiga amb begudes, molt similar a on vaig fer l’últim dinar a Malacca i on de fet vaig menjar el mateix que menjaria aquí, doncs em va agradar molt. Eren les 10:45h i ja feia 5 hores que estava despert per lo que vaig decidir ja fer un d’aquells esmorzars-dinars que acostumava a fer.

Vaig entrar i vaig anar mirant tots els llocs fins a parar-me el que em va semblar mes interessant. Casualment el primer plat de la carta era Wantan Mee, cosa que em va semblar el mateix que havia menjat a Malacca i que era espaguetis xinesos amb porc i una espècie de rabiolis grans amb carn feta al vapor. Com que allò em va agradar molt i ho preferia a l’arròs i al pollastre, doncs ho vaig demanar. El preu aquí eren 6,50RM mentre que a Malacca van ser 6RM, per lo que vaig considerar que estava molt be tenint en compte que ara estava a Kuala Lumpur on se suposa que tot és una mica mes car.

La carn de porc no estava feta exactament com la de Malacca però em va agradar mes, semblava com mes torrada o feta a la barbacoa. La resta era igual, amb aquella espècie de rabiolis gegants de acrn feta al vapor i els espaguetis tot i que aquí em va semblar que no n’hi havia tants. En quaslevol cas estava molt bo com ja m’esperava. Cap a les 10:50h vaig acabar, vaig pagar i vaig seguir el camí cap a la Plaça Merdaka.

Però abans d’arribar-hi vaig passar per un carrer molt autèntic ple de botiguetes tan de musulmans com hindús. Era un carrer amb uns edificis força deteriorats i tot molt brut, però des d’allà es veien les Torres Petronas i la bandera gegant de la Plaça Merdaka. Aquestes son les coses quasi excepcionals de Kuala Lumpur, aquestes grans diferències a pocs metres de distància unes de les altres.

Vaig caminar una mica pel carrer i després fins la Plaça Merdaka que estava quasi al costat. El que no m’esperava que hi hagués allà era el teatre Nacional de Malàisia, un edifici d’estil musulmà simplement impressionant i molt gran. A mes just al costat hi havia una mesquita, per lo que tot plegat fa que la Plaça sigui molt mes que una simple plaça. A mes, just a l’altra banda, hi ha uns edificis d’estil colonial la qual cosa aquesta plaça representa a la perfecció una de les peculiaritats de Malàisia, la seva multiculturalitat totalment integradora i respectuoso les unes amb les altres. Son coses que costen mot de veure a altres països, de fet jo no ho he vist en cap, aquesta harmonia total entre cultures i religions tan diferents.

I un cop creuada tota la Plaça Merdaka a peu i sota el sol, ja vaig anar cap a Chinatown que quedava a uns 10 minuts caminant d’allà. Com sempre, Chinatown sempre queda força ben ubicat en totes les ciutats, ja trien be el lloc ja…

Pel camí vaig veure un McDonald’s amb els cartells dels gelats a la paret de fora. Me’ls vaig quedar mirant i amb la calor que feia i havent acabat de dinar, em van venir molt de gust. Primer pensava en el típic cono, però no en vaig veure cap dde normal, tots eren amb gustos de menta, cafè, maduixa i altres coses, per lo que finalment em vaig decidir per un McFlurry que porta galetes oreo triturades. Aixíq ue vaig entrar i el vaig comprar per 5RM, 1€, i em va entrar de puta mare, de fet era el primer gelat que emnajva en tot el viatge. No n’acostumo a menjar, però de postre i amb la calor va ser el milor que podria haver menjat en aquell moment.

Quan ja hi arribava vaig veure un KK, similar a un 7eleven però suposadament mes barats, doncs encara no ho sabia perquè no hi havia comprat mai. Hi vaig entrar i efectivament tot era un 5 o 10% mes barat que al 7eleven, i jo sempre comprant al 7eleven… I de fet, el que mes diferència de preu tenia eren les cerveses, doncs al 7eleven costaven uns 2€ i allà 1,50€. Vaig comprar-ne dues a mes d’algo de menjar i una ampolla d’aigua perquè ja no aguantava mes la sed, de fet hi vaig entrar per comprar aigua.

Un cop allà ja estava a l’entrada de Chinatown, de fet, només girant la cantonada del KK ja es veia que aquell carrer era de Chinatown, doncs son inconfundibles. Els edificis vells, els llocs ambulant, els cartells en xinès i, evidentment, la gent, tots xinesos.

Vaig seguir caminant per aquell primer carrer fins a trobar-me amb un mercat enorme que ocupava uns 4 carrers ben llargs, a mes tots ben adornats i amb tot tipus de botiguetes, des de menjar fins a falsificacions de tot tipus, típic xinès.

Vaig passejar per quasi tot el mercat fins que eren quasi les 12h quan ja vaig anar tirant cap a l’apartament. Estava ja a quasi 4 kms, per lo que tenia una hora llarga de camí.

Quan ja tornava pel mateix carrer pelq ue havia entrat vaig veure que la Menara KL estava ben a prop i que des d’allà, Chinatown, en tenien una visió perfecte. Com sempre, els xinesos triant bons llocs per fer-hi el seu barri. I ja que la tenia tan a prop i em venia de camí, doncs vaig anar en direcció a la Menara KL per on hi passaria pel costat contrari per al que havia passat al venir, així tornaria a l’apartament per un camí diferent el de l’anada, tal com a mi m’agrada.

I efectivament, vaig passar ben a prop altre vegada de la Menara KL però per un altre costat, aprofitant per fer alguna foto mes. A mes, quan ja portava mes de la meitat del camí, vaig tornar a passar per les Torres Petronas, doncs aquestes ja quedaven mes a prop de l’apartament i era quasi inevitable no passar-hi. Això si, evidentment hi vaig arribar per un altre costat per lo que les vaig poder veure des d’una perspectiva que no havia vist abans. Començava la zona financera i d’hotels de luxe de Kuala Lumpur, cosa que es notava també amb la gent i cotxes que es veien pel carrer, que curiosament, molts eren xinesos o japonesos, no ho sé, però en qualsevol cas no malais.

I a partir d’allà el camí ja era el mateix per al que havia vingut per lo que ja vaig deixar de mirar Google Maps i el camí es va fer molt mes ràpid, cosa que em va anar be perquè ja estava força cansat, eren les 13:30h per lo que ja feia 4 hores i mitja que caminava.

Però abans d’arribar vaig veure un lloc ambulant hindú amb força cua de gent local i això sempre és bona senyal, per lo que m’hi vaig parar per comprar el sopar. Com que no sabia que era res, el noi em va preguntar: Chicken? A lo que li vaig respondre que si i que li posés un ou, doncs en tenien de fets i separats i la gent deia si en volia o no. Tot el plat per 6RM, 1,20€.

Cap a les 13:45h arribava a l’apartament i tot i que ja feia estona que havia menjat, estava tant cansat que em vaig estirar al llit mirant les Torres Petronas per la finestra i em vaig quedar ben adormit fins cap a les 16h. Dues hores de migdiada com quasi cada dia. I també com sempre després de llevar-me, a prendre cafè i a escriure una mica el diari fins cap a les 18:30h que vaig anar cap a la planta 48 on hi havia la piscina i el mirador fantàstic de l’edifici.

Però quan ja era a l’ascensor, on per anar a qualsevol planta s’ha de passar la targeta que dóna accés a l’edifici, semblava que no funcionava. La passava pel lector però al clicar sobre el botó de la planta 48 aquest no s’activava. COm que no estava seleccinoant cap planta, l’ascensor va pujar fins la 41 ja que l’havien cridat. Allà va pujar un noi que em va veure que encara intentava anar a la 48, i aleshores em va explicar què passava. Per poder anar a la planta 48 primer havia d’anar a la planta 8 a demanar una targeta especial, previ dipòsit de 100RM.

Així que vaig tornar a l’apartament a buscar els 100RM i cap a la planta 8. Quan hi vaig arribar vaig flipar, hi havia una altra piscina, un parc infantil i una espècie de piscina amb aigua caient del sostre. Vaig caminar uan mica fins a trobar un mostrador on casulament hi havia la mateixa noia que el dia anterior estava a la recpeció i que ja em coneixia de tanta estona que em va veure per allà donant voltes. Li vaig comentar lo de la targeta per la planta 48 i va treure una llibreta on em va apuntar, vaig haver de firmar, donar-li la meva targeta i els 100RM i ella em va donar la targeta especial. Amb tot vaig tornar als ascensors i ara si, al passar la targeta pel lector i clicar sobre el botó de la planta 48, aquest es va activar i vaig anar cap a una de les millors piscines de Kuala Lumpur.

Al arribar-hi, no només havia de passar la targeta per un lector per obrir la porta com a tot l’edifici, sinó que un cop oberta, un noi de seguretat la revisava. Vaig flipar una mica amb tanta seguretat per accedir a aquella planta, de fet hi havia molta menys gent de la que m’esperava, no eren ni 10 persones, potser per tot el procés que s’havia de fer per arribar-hi. En qualsevol cas millor, doncs s’hi estava molt millor del que pensava. La piscina quasi buida i espai per tot arreu per poder fer tantes fotos com volgués.

Pel que fa a la planta en si, era impressionant, de fet mes del que m’esperava, doncs es tenia una visió de 270º, és a dir, a nomñes un dels 4 costats hi havia paret que impedia la visió, però en els altres 3 no, quedaven completament lliures permeten una visió perfecte de la ciutat, i de la posta de sol, doncs per l’hora que era el sol ja s’estava ponent i vaig poder veure algo que realment si que no m’esperava, una de les millors postes de sol que he vist mai. A mes, estranyament, no hi havia núvols, doncs a aquella hora és molt habitual que a Kuala Lumpur plogui o faci núvol, per lo que la imatge va ser brutal.

Em vaig quedar allà dalt simplement contemplant la ciutat des d’uns 200 metres d’altitud durant uns 30 minuts. Aquell dia no em vaig banyar ja que no portava el banyador posat, tot i que encara tenia 3 tardes per davant per lo que segur que em banyaria en aquella piscina única.

Cap a les 19:30h ja vaig baixar fins la planta 8 a deixar la targeta i recollir la meva i els 100RM i cap a l’habitació, on no estava a 200 metres però si a 170, i les vistes eren quasi igual d’impressionants que des de la terrassa. realment el meu apartament estava a una altura i en una orientació perfectes.

Cap a les 20h vaig prendre uan cervesa assegut davant la finestra de l’habitació amb tota la ciutat il·luminada davant meu. Aquella va ser la millor cervesa que prenia en molt de temps, a mes era cervesa Skol, típica asiàtica.

03/07 De camí a Kuala Lumpur i les millors vistes des de l’habitació

Em vaig despertar una mica abans de les 6 del matí, abans de que sonés el despertador. Aquest dia ja marxava cap a Kuala Lumpur i la que seria l’última parada a Malàisia. La intenció era deixar l’hotel cap a les 9h, arribar a Melaka Sentral cap a les 10h, agafar un bus express com a molt tard a les 11h i arribar a Kuala Lumpur cap a les 13h. El check-in a l’apartament era a partir de les 15h, per lo que si tot anava així, tindria dues hores per dinar i arribar a l’apartament.

Em vaig dutxar, vaig prendre un cafè, vaig mirar tots les opcions i horaris de tot el que hauria d’agafar, vaig escriure el diari, vaig recollir-ho tot i cap a les 8:30h marxava de l’hotel. Ja hi havia un dels dos nois que normalment hi havia a recepció tot i que encara estava fora. Em vaig acommiadar i vaig anar cap al Medical Center de Malacca doncs allà hi havia la parada del bus 17 que havia d’agafar per anar a Melaka Sentral.

Quan portava uns 5 minuts caminant vaig mirar a google Maps on havia buscat la ruta però, no sé perquè, ja no hi era. Probablement hauria tirat enrere a l’aplicació fent que tornés a l’inici. En qualsevol cas les indicacions que havia guardat al sortir de l’hotel ja no hi eren. Vaig mirar a la zona de Medical Center i viag veure-hi uan parada, així que en comptes de tornar a l’hotel, conectar-me a Internet i tornar a fer la cerca, vaig decidir seguir.

En arribar al Medical Center vaig anar al que segons Google Maps era una parada de bus. EN principi el 17 passava una vegada cada hora, segons Google Maps a i 30 de cada hora tot i que m’estranyava. Vaig estar esperant una hora, fins les 9:35h i allà no va passar cap bus. Una hora esperant de peu dret es pot fer molt llarg…

A les 9:35h vaig decidir tornar a l’hotel (cosa que hauria d’haver fet abans) i contractar un Grab, que és com l’Uber del sudest asiàtic. Ja ho havia mirat abans de sortir i elpreu fins a Melaka Sentral eren 9RM, 2€, per lo que era un preu mes que raonable pel trajecte que era. Agafar taxis o Ubers no m’agradava, però en aquest cas havia intentat agafar el bus sense aconseguir-ho. A mes seria la primera vegada que agafaria un Uber o similar, i això també em feia certa gràcia.

Vaig arribar a l’hotel cap a les 9:45h i vaig demanar un Grab. Mentre esperava vaig tornar a fer la cerca a Google Maps per anar a Melaka Sentral en bus, i sorpresa, no havia passat cap bus perqupe no havia anat a la parada correcte. Era allà a prop però a un altre carrer, per això ni tan sols en vaig veure passar cap. En fi, això em va passar per no haver tornar enerere quan només feia 5 minuts que havia sortit de l’hotel. La veritat és que em va fer força ràbia, doncs ara probablement ja seria a Melaka Sentral i havent agafat només un bus local.

Mentre esperava al Grab, va sortir l’altre noi de l’hotel, el que semblava el ropietari, i em va preguntar que què hi feia allà, que li havien dit que havia deixat l’hotel feia mes d’una hora. Li vaig explicar la situació i em va demanar que li ensenyés el mòbil, doncs segons ell els Grab no tarden ni 2 minuts en arribar i jo ja en feia 5 que esperava. Em va dir que algo passava al mirar l’aplicació. Ho va tornar a intenatr i va fer que no amb el cap. No ho entenia massa però semblava que segons ell no estava funcionant. Va treure el seu mòbil, va demanar un Grab per a Melaka Sentral, i al cap de 10 segons em va ensenyar el mòbil on es veia en pantalla que ja hi havia un cotxe que venia i que arribaria en menys de 2 minuts. Doncs sort que estava ell allà perqupe sino també m’hauria fallat el Grab. Al final cap dels dos vam entendre qu eli passava a la app del meu mòbil.

I efectivament, no feia ni 2 minuts que ja apareixia el cotxe per la cantonada. Ara si em vaig acomiadar de tots, vaig pujar el cotxe i vam anar cap a Melaka Sentral. Amb tot plegat ja eren quasi les 10 del matí, tot i que els meus plans era agafar el bus exprés com a molt tard a les 11h, per lo que encara tenia temps.

EL noi del Grab era realment amabale, força jove, i tot i que amb un anglès molt bàsic, ens podíem entendre. El trajecte va durar uns 10 minuts temps en què em va preguntar com em deia, a lo que li vaig respondre Guillem iq ue era un nom en català, a lo que ell va respondre, Guillem en català però molt ben dit i a la primera, sense que li hagués de repetir. Després vàrem parlar de Barcelona, com no, el que portava fins ara de viatge i el que em quedava per fer i finalment de Kuala Lumpur, doncs era cap on anava. El noi no semblava ni d’allà, doncs quasi que sabia mes jo de Kuala Lumpur que ell, i a mes, els malais saben força be l’anglès, per lo que tot plegat em feia creure que potser aquell noi no feia tan de temps que era a Malàisia. En qualsevol cas era molt amable i el trajecte fins a Melaka Sentral va ser molt agradable.

Vaig arribar a Melka Sentral cap a les 10:15h, així que tot i els problemes encara anava molt be de temps. A mes la terminal ja me li mig coneixia per lo que de seguida vaig arribar a les màquines i vaog comprar el bitllet per a les 10:45h per 10,70RM, 2,30€.

Vaig anar a buscar la porta A, tal com posava al bitllet i a esperar fins a les 10:40h que va arribar el bus. Vaig pujar i com a l’anada, hi havia un senyor assegut al meu lloc. Jo tenia el seient 4 que era el de finestra, per lo que vaig anar a seure al 3 quan ell va dir que aquells eren l’1 i el 2. Li vaig assenyalar els del costat on posava 1 i 2 dient-li que aquells eren el 3 i el 4. En comptes de moure’s es va quedar allà on era. Jo vaig deixar 3 o 4 segons a veure què feia i com que no feia res doncs vaig seure al 3, al seu costat. Pel que es veu a Malàisia hi ha molta gent que no sap com va la numeració dels seients d’un bus…

Almenys el senyor era amable i vam estar xerrant els primers 20 minuts del viatge. Primer em va preguntar el de sempre, d’on era, d’on venia, on anava, etc. La veritat és que aquest era mes xerraire i sabia parlar millor l’anglès que el de Grab, per lo que les meves explicacions sobre els meus viatges van ser molt mes extenses. A mes estava realment interessat, preguntant-me que com ho feia, a què em dedicava, si sempre anava sol, etc. Mostrava realment molt d’interés en tot el que li explicava, doncs al cap i a la fi, tot plegat és rou interessant.

Ell e va explicar que el seu fill estava vivint a Liverpool per algo de Petronas, la cmpanyia de petroli mes importaant de Malàisia i quasi del mon. Això venia perqupe vàrem estar parlant de divises i va sortir el tema de la lliure estarlina, doncs és uan divisa molt forta. Segons deia ell havia treballat de tècnic en alguna empresa que no vaig entendre però que semblava important, de fet es notava que era de bona família. Aquestes converses amb aquest tipus de persona sempre son interessants i aporten nous coneixements sempre necessaris.

La resta del viatge la vaig aprofitar per escriure el diari, sense fer massa coses per tal que no desapareixés les indicacions del transport públic que havia d’ahgafar a Kuala Lumpur per arribar a l’apartament. NO em fiava perquè a vegades, sense saber exactament com, Moovit o Google Maps, tornaven a la pantalla inicial desapareixent les indicacions que hi havia, i sense Internet, ja no es poden recuperar.

Cap a les 13h arribàvem a Kuala Lumpur, a la terminal que ja em coneixia una mica, la TBS.

Segons Moovit havia d’agafar un tren, així que vaig anar seguint les indicacions dels cartells, del mapa de Moovit i el que ja em coneixia, doncs la primera vegada que hi vaig ser ja vaig veure on era el tren. Mentre hi anava, una noia xona que havia anat amb mi a l’autobus, quan em va veure mirant el mòbil i els cartells, em va preguntar on anava. Jo li vaig dir a l’estaciño de Titiwangsa, ella va dir que si i em va acompanyar fins les màquines on podia comprar el bitllet. Segurament les hauria trobat sense problemes però amb ella va ser mes ràpid. Després em va preguntar quin era el me destí, a lo que li vaig dir Bernamsa iq ue segons Moovit hauria d’agafar el Monorail. Jo pensava que era el Monorail perquè l’estació era Monorail i no em vaig fixar amb el símbol, que era un bus, no un tren. Ella em va dir que creia que el monorail no em portaria allà, i em va donar una sèrie d’instruccions que quasi no vaig entendre tot i que tampoc li posava massa atenció, doncs estava convençut que seguint les indicacions de Moovit no tindria cap problema.

Vaig comprar el bitllet fins a Titiwangsa, que de fet no era un bitllet, sino com una moneda de plàstic que al entrar has de passar per un lector i s’obren les portes, i al sortir s’ha d’introduir en un forat tipus el de posar les monedes en una màquina de tabac, per lo que és rehutilitzada, doncs per sortir l’has de tornar.

El tren va passar al cap de poc menys de 10 minuts. Tot just eren les 13:10h per lo que en aquell moment anava molt be de temps, doncs el check-in havia de ser com a mínim a les 15h. Fins a Titiwangsa eren 12 parades i uns 30 minuts aproximadament.

Durant el trajecte vàrem passar per un punt des d’on es veien força be les Torres Petronas, sent la segona vegada que les veia.

Cap a les 13:40h arribàvem a Titiwangsa i allà començarien els problemes, tot i que al final, com tot, s’acabaria solucionant.

Jo estava convençut que havia d’agafar el monorail, confós pel nom de l’estació que psoava a Moovit. I de fet, quan vaig sortir del tren, ja hi havia cartells indicant on era el monorial, per lo que no vaig tenir dubtes i hi vaig anar directament. En arribar, encara sort que em vaig parar a mirar les parades que tenia, doncs n’eren 7 o 8 per lo que es podien llegir totes en un moment. Aleshores vaig veure que cap coincidia amb les que em deia Moovit. M’ho vaig estar mirant 5 minuts llargs fins que vaig decidir marxar peru`qe cap de les 4 parades que segons Moovit havia de passar, apareixia en el llistat de parades del monorail. Així que vaig sortir i vaig veure un cartell que posava Hub Titiwangsa, que era el nom de l’estació que em deia Moovit on havia d’agafar el que jo pensava que era el monorail. Però al veure que ja sortia al carrer, vaig tornar enrere per assegurar-me.

Mentre mirava tots els cartells que hi havia a l’estació, se’m va acostar un indigent preguntant-me on anava, jo li vaig dir però sense prestar-li massa atenció, doncs pensava qque em demanaria diners, error. Ell s’ho va mirar i fins i tot va anar a preguntar a la taquillera. Va tornar i em va dir que el monorail no anava fins on jo habia d’anar, el mateix que m’havia dit la xinesa a la TBS. Aleshores ja em vaig donar per vençut i vaig mirar a quant estava de l’apartament, vaig veure que eren poc mes de 2km i que podria tardar uns 45 minuts en arribar-hi. El senyor em va assenyalar la direcció i li vaig dir que potser hi aniria caminant, a lo que el va dir que si, que es podia fer sense problemes. Li vaig donar les gràcies i vaig sortir anant ja en direcció a l’apartament amb la intenció d’arribar-hi caminant.

Jo encara tenia al cap el nom GOKL, que era el nom que psoava a Moovit i que jo pensava que seria la línia de monorail, iq ue de fet havia sigut un altre dels motius pel que havia descartast el monorial, ja que aquest nom no apareixia enlloc. Doncs quan portava caminant uns 5 minuts i ja directe cap a l’apartament per un carrer estret, un bus em va pitar perquè vigilés, i al girar-me, sorpresa, posava GOKL. No era el monorail el que havia d’agafar, sino el bus. Si hagués llegit tota la pàgina de Kuala Lumpur a Wikitravel probablement això ja ho sabria i m’hauria estalviat 20 minuts, doncs amb la tonteria ja eren les 14h.

Aleshores vaig intentar anar on em deia Moovit que s’havia d’agafar el bus, al punt del mapa indicat. Però després d’estar donant, literalment, voltes durant 30 minuts no trobava la parada. vaig entrar i sortir de l’estació, vaig anar d’un costat a l’altra de la carretera dues vegades, que s’havia de creuar per un pont, vaig anar a una petita terminal d’autobusos que hi havia però només eren busos de llarga distància. Tot plegat amb una calor que ja feia i pensant que si aquell temps l’hagués dedicat a anar cap a l’apartament, potser ja hi hauria arribar, això si, molt mes cansat, molt mes suat i amb les rodes de la maleta molt mes fetes pols.

Finalment i quan ja estava desesperat i a punt d’agafar un taxi, amb l’ajuda de la gent a qui anava preguntant i donant voltes per tota aquella terminal, vaig veure busos de GOKL aparcats. Primer vaig veure els de la línia vermella, i segons Moovit havia d’anar amb els de la taronja, que per sort, estaven quasi al costat. vaig anar cap allà on vaig veure un cartell amb el recorregut, i sorpresa, eren les parades que posava a Moovit! Per fi l’havia trobat i la parada on havia d’anar apareixia en aquell cartell. Mentre mirava el cartell se’ va acostar un treballador i em va pregunatr on anava. Li vaig assenyalar la parada al cartell i em va assenyalar el bus que havia d’agafar i que a les 14:45h sortia. eren les 14:31h, per lo que acabava de sortir un, de fet el vaig veure com marxava. En fi, ja no venia de 145 minuts mes. De totes maneres el bus tardaria poc mes de 5 minuts en arribar a la parada i d’allà jo tenia 5 minuts caminant fins l’apartament, per lo que segurament encara arribaria una mica abans de les 15h.

Cal tenir en compte que aquests busos son totalment gratuïts. Simplement puges i seus. Quantes ciutats n’haurien d’aprendre…

A les 14:45h vam sortir i a i 53 arribava a la parada on havia de baixar. I d’allà caminant seguint les indicacions de Google Maps. Anava per la carretera i hauria de girar un carrer amunt on ja hi hauria el bloc. Vaig passar per un carrer que en un principi no em va semblar que fos aquell, doncs es veia molt pijo, i tot i que sabia que l’apartament que havia llogat estava molt be, no pensava que tant. Aixíq ue vaig seguir caminant cap al proper carrer però segons Google Maps ja m’havia passat. DOncs semblava que si era aquell carrer que es veia tan pijo. Vaig tornar enrere i hi vaig pujar. A uns 100 metres es veia una torre altíssima que havia de ser aquella, doncs no n’hi havia mes, de fet semblava un carrer fet expressament per aquella torre.

Així que vaig anar directament cap a la torra i quan hi vaig arribar Google Maps em deia que ja havia arribat al destí, o sigui que no hi havia dubtes. A la porta hi havia 3 o 4 vigilants de seguretat, tenia un vestíbul enorme amb conserges i treballadors per tot arreu, tot plegat era mes heavy del que m’imaginava. Sort que no hi vaig anar cmainant perquè sino hauria arribat suadissim, i allà la majoria anava amb americana. Ja feia prou el cante anant com anava.

I en aquell moment vaig caure en què no sabia res, ni el pis on estava el meu apartament, doncs aquella torre en tenia almenys 50, ni com havia de trobar a l’amfitrió ni res, de fet nomes sabia que es deia Yow Chee. Així que vaig anar a la recepcionista amb l’email de confirmació de Airbnb i li vaig dir que tenia un apartmaent allà llogat i que Yow Chee n’era el propietari. Ella es va mirar el correu i em va dir si li podia ensenyar algun en anglès, cm ja m’imaginava. En aquell moment vaig ser conscient de que tot plegat seria mes complicat del que pensava, doncs en aquell bloc no es podia passar de recpeció si no estaves autoritzat. Totes les portes s’obrien amb unatargeta que jo evidentment encara no tenia.

Aleshores vaig intenatr conectar-me a alguna xarxa wifi sense cap esperança, pero sorprenentment allà n’hi havia una d’oberta. era la primera vegada a Malàisia que em podia connectar a una xarxa oberta i just en el moment que mes ho necessitava. Vaig entrar a la app de Airbnb i teia missatges de l’amfitrió amb les isntruccions per fer el check-in. Perfecte! tot iq ue seguia sense entendre perquè la gent t’envia les instruccions tan tard, no poden suposar que no tenim 4G al mòbil i que potser no pdem accedir als missatges??? En qualsevol cas m’havia indicat els 5 passos per fer el check-in. Així que vaig anar amb els missatges a la recepcionista de nou i em va dir que anés a una oficina que hi havia allà al costat. vaig anar-hi i al ensenyar els missatges em van dir que allà no era, que era darrere de la recepció. La recepcionista no s’enterava… Vaig tornar-hi i aleshores ho va entendre. El tema és que havia d’anar a la bústia de l’apartament on m’havien deixat la targeta per accedir a tot l’edifici i les claus de l’apartament.

La recepcionista va avisar un noi, que ja s’enterava mes, i em va acompanyar a les bústies. Vam bsucar la A-39-08, que era la numeració del meu apartament, però al obrir-la allà no hi havia res. Tot just eren les 15:10h, per lo que vaog suposar que encara no estava a punt. Vaig tornar al hall i li vaig enviar un missatge a l’amfitrió. ell va comprovar amb el servei de neteja i em va confirmar que encara l’estaven netejant i que m’avisaria quan deixessin la targeta i la clau a la bústia.

Cap a les 15:45h em va avisar de que ja podia anar a la bústia de nou. Vaig anar a recepció però ara el noi no hi era, per lo que vaig haver d’esperar 10 minuts mes fins que va aparèixer. Vaig estar en total una hora per allà donant voltes però aquestes coses serveixen perqupe després et recordin, doncs amb tanta gent, si no et passa algo els treballadors dificilment es recordaran de la teva cara.

Cap a les 16h vam tornar a la bústia ia ra si hi havia la targeta i la clau. Li vaig donar les gràcies al noi i ja va marxar sense controlar-me, doncs ara si ja estava autritzat per moure’m per tota la torra. Vaig agafar l’ascensor i vaig anar fins la planta 39, que de fet això era algo que no sabia. I la planta 39 era ja molt alta!

L’ascensor pujava rapidissim i de fet se’t tapen les orelles com en una avió. En menys de 15 segons l’ascensor ja arriba a la planta 39. Vaig sortir de l’ascensor i el primer que vaig veure va ser una finestra enorme amb vistes a la ciutat. Em vaig quedar de pedra. Estava a uns 130 metres d’altitud i les vistes eren simplement impressionants.

Vaig buscar l’apartament 8 que era el meu. En aquell moment encara no tenia clar si seria una habitació dins un apartament compartit o tot un apartament per mi. Per les explicacions semblava que seria una habitació en un apartament compartit, doncs l’amfitrió deia que la meva habitaci´era la de l’esquerre.

Vaig arribar a l’apartmanet 8 on la porta s’obria passant la targeta. La vaig passar, es va obrir i vaig veure com un petit rebedor amb dues portes, una a l’esquerre i al’altra a la dreta. Vaig obrir amb la clau la de l’esquerre i… era tot un apartament per mi sol! Petit, això si, però amb tot, fins i tot rentadora.

Però el millor va arribar quan em vaig acostar a la finestra i em vaig quedar, literalment, sense respiració durant 2 o 3 segons. No m’ho podia creure. Es veien les Torres Petronas perfectament, de fet una es veia sencera cosa que no passa des de quasi cap mirador de Kuala Lumpur, doncs ja hi ha tantes torres al voltant que sempre queden mig tapades. Des d’on estava aquest apartament, una d’elles es veia tota il’altra la meitat superior. A mes tambñe es veia la famosa torre de telecomunicacions, junt amb una vista brutal ja que no hi havia cap edifci davant end esenes de metres que tapés res. No m’imaginava que les vistes des del llit fossin tant espectaculars. Així si que val la pensa despertar-se cada matí!

Vaig deixar la maleta i la motxilla immediatament i em vaig quedar mirant per la finestra no sé quanta estona, molta. Després fent fotos i tornant a mirar. A mes, la torre estava quasi a la punta nord de la ciutat, per lo que tenia uan visió quasi completa de tota la ciutat, doncs només podia veure a 180º davant meu, però és que darrere ja no hi havia quasi res, lo interessant estava davant que era el que podia veure. Simplement brutal i totalment inesperat. Feia 7 hores que havia deixat l’hotel de Malacca, 7 hores per arribar a l’apartament a menys de 200km però havia valgut la pena. En aquest moment ja se m’havia obliat tot, de fet ja no pensava en res.

Cap a les 17:30h va començar a plore, la típica pluja tropical de tarda, força forta però curta. No tenia res per menjar i no volia sortir plovent, aixíq ue vaig prendre un cafè mentre llegia tota la informació que tenia de Kuala Lumpur així com la pàgina a Wikitravel per tal d’organitzar el que faria l’endemà. Tot plegat amb el portàtil al costat de la finestra i mirant cada 5 minuts per la mateixa, doncs era inevitable mirar mes la finestra que el portàtil.

Cap a les 19h va parar de ploure i vaig sortir a cmprar menjar. Ja havia mirat per Google Maps si hi havia algun restaurant a prop, però realment la torre estava en una zona amb pocs restaurants i menys llocs ambulant, evidentment no es pot tenir tot, doncs la torre estava en una zona que permetia veure tota la ciutat sent una zona allunyada del centre.

Així que vaig anar directament a un 7-eleven que hi havia a 15 minuts caminant. Pel camí ja aniria mirant si trobava algun restaurant i investigar una mica la zona.

A meitat de camí hi havia un restaurant i varis llocs ambulant però a aquella hora ja estaven tots mig tancant, per ara no em servien però pels dies posteriors si. Així que vaig anar fins al 7-eleven i vaig comprar menjar per sopar i una garrafa d’aigua de 6L ja per a tots els dies.

Vaig tornar a l’apartament a sopar, doncs no havia menjat res en tot el dia. Vaig menjar força mes de lo habitual per compensar mentre mirava notícies i per la finestra, mes per la finestra que les notícies. No podia sopar enlloc millor que a l’apartament, era simplement fantàstic.

I cap a les 21h vaig anar cap al llit a mirar Netflix mentre m’adormia, i com fins aleshores, mirant mes per la finestra que Netflix, doncs des del llit també tenia visió directa a les Torres Petronas, i sent de nit la imatge encara era molt millor, tot il·luminat, la ciutat, les torres, la Menara KL, tot. No tenia paraules per descriure el que veia. Aquesta seria, sens dubte, la millor nit de tot el viatge.

error: Content is protected !!