05/08/2019 Dia de descans i Pozole

Aquest dia em vaig despertar a les 8 del matí sense haver dormit les 8 hores que dormo normalment. L’Emma ja estava també mig desperta a diferència de com solia ser habitualment que jo em despertava abans. De totes maneres, em vaig acabar aixecant jo abans que ella, primer a fumar un piti i després a prendre el cafè, doncs quan ja porto una hora despert no puc aguantar mes sense el cafè. En qualsevol cas, l’Emma també ja ho sabia i realment no li importava gens, doncs quan jo m’aixecava i anava a l’ordinador ella s’estirava al llit del revés quedant mes a prop meu mandrejant i xerrant fins que també ja es prenia la seva havena.

Vam estar un parell d’hores a l’habitació entre mandrejar, prendre cafè/havena, xerrar, escriure el diari i llegir notícies. Crec que ja ho he comentat alguna vegada però és que em sorprèn fins i tot a mi. Puc estar escrivint el diari, llegint notícies, finances, etc., amb l’Emma parlant-me al costat. I ella és l’única, amb qualsevol altre no em concentraria o al final deixaria de fer el que estigués fent. Però amb l’Emma ho feia tranquil·lament mentre xerràvem del que fos. I simplement perquè l’Emma sap que a les primeres hores del dia haig de treballar o escriure el diari i ho respecte totalment. Si veiés que jo no li contesto, immediatament deixaria de parlar-me sense qüestionar-ho ni enfadar-se. Simplement ho sap, ho respecta i es queda allà al costat i ja està.

Cap a les 12 vam començar a preparar el dinar, doncs el que fèiem era realment un esmorzar-dinar ja que semblava que tots dos ens estàvem adaptant a l’altre, és a dir, jo a dinar una mica mes aviat i l’Emma a no esmorzar però dinar també mes aviat. El tema és que esmorzar cada dia com els mexicans a mi em costava una mica. Preferia aguantar unes 5 o 6 hores i ja dinar. Així que a les 12:30h ja estàvem dinant els espaguetis i la carn del dia anterior. Val a dir, que si fos per mi, d’espaguetis d’aquells en menjaria cada dia, doncs amb el formatge ratllat d’allà i el huacamole picant estaven boníssims.

Vam dinar a l’habitació per poder mirar la TV però també per estar una mica mes fresquets, doncs tot i que en el menjador hi havia ventilador, no hi havia aire condicionat i això a aquelles hores del migdia es notava molt. I tot just cap a les 13h, a fer la migdiada.

Com sempre em vaig despertar després de 3 hores bones de dormir. També com quasi sempre, l’Emma ja s’havia aixecat tot i que en aquell moment també era al llit, per lo que vaig aprofitar per dir-li que ella també dormia molt tot i que sabia que segurament feia poca estona que s’havia estirat tal com em va dir.

Jo em vaig prendre un altre cafè i vaig seguir amb el diari i amb les reclamacions que tenia pendents. En un viatge tant llarg i amb tantes coses fetes, és normal que hi hagi alguna cosa que s’hagi de reclamar.

L’Emma va sortir al pati i crec que va estar una estona a casa d’en Chicho. Cap a les 18h em va dir que anés cap a casa en Chicho que estava menjant Pozole que havia fet la Lola, a lo que li vaig respondre que no, que ni tenia gana ni volia gorronejar mes d’en Chicho, doncs portàvem 3 o 4 dies menjant o a casa seva o menjar que ell havia comprat. Ells realment estaven dinant, doncs alguns comencen a dinar a les 17h, però clar, després dels esmorzars que es foten a les 12h, doncs és normal. Per cert, que el Pozole és una sopa amb cigrons, enciam, carn i un munt de coses mes. Jo només n’havia provat una vegada el primer any que vaig estar a Mèxic, el 2016, però era d”un restaurant cutre i no era el millor Pozole de Mèxic, per lo que la imatge que ne tenia era distorsionada, sent molt mes bo del que creia.

Així doncs, jo em vaig quedar a casa l’Emma fent una app per tal que ella pogués fer pressupostos dels rosers que preparava de forma ràpida. Cap a les 20h ella va tornar i, sorpresa, em va portar un plat de Pozole. Jo que no hi havia anat per no gorronejar mes, i va ella i em porta un plat. Així que cap a les 20:15h vaig començar a sopar. L’Emma va menjar algo però molt poc, doncs feia menys de dues hores que ja havia menjat un plat de Pozole.

I la segona sorpresa va venir quan vaig provar el plat. Estava boníssim, i això que el Pozole no deixa de ser una sopa, però és que porta de tot, fins i tot formatge. De fet crec que cadascú el prepara una mica com vol, i com tot, quan es casolà, està molt mes bo. A mes era d’una contundència màxima, doncs amb un sol plat ja vaig quedar mes que tip, de fet a diferència de sempre, no vaig picar res mes, només vaig menjar el Pozole.

I cap a les 21h vam anar a l’habitació a mirar Fargo com cada dia des de feia ja alguns dies. Aquest dia me l’havia passat tot a casa però acompanyat d’una de les persones que mes apreciava, amb el meu ordinador i molt bon menjar havent provat un plat típic mexicà nou per a mi.

04/08/2019 A la Plaza Municipal

Em vaig despertar cap a les 7h ja que el dia anterior vam anar a dormir relativament aviat. Com sempre, jo em despertava abans que l’Emma, doncs un cop he dormit 7 o 8 hores, a menys que estigui molt cansat per alguna cosa, em costa molt de fer mandres al llit. Prefereixo aixecar-me i anar a prendre un cafè mentre llegeixo notícies o miro correus. Així que procurant no fer massa soroll vaig començar amb el cafè i el diari. De totes maneres l’Emma es podia mig despertar pel soroll però de seguida tornava a quedar-se adormida, realment no era problema per ella que jo m’aixequés abans.

Quan em vaig acabar el cafè vaig tornar una estona al llit per estar amb l’Emma mentre s’anava despertant i m’explicava, com tant li agradava fer, el que havia somniat.

Al cap de mitja hora ens vam aixecar tots dos, l’Emma a fer coses per la casa i jo a prendre un segon cafè mentre mirava temes de finances i altres coses pendents.

A les 10h l’Emma es va preparar un “tamal” que és com blat triturat barrejat amb carn i tot plegat com fet al vapor. No està tant dolent com sembla a primera vista tot i que a mi no és el menjar que mes m’agrada de Mèxic. De fet fins aquest dia no en vaig provar, però quan l’Emma em va explicar exactament com estaven fets, vaig pensar que potser no estaria tant dolent i també me’n vaig menjar un. Així que per primera vegada des de que estava a Mèxic vaig esmorzar i a mes un tamal. I la veritat és que estava prou bo, sobretot perquè el meu era de carn, doncs n’hi ha que no en porten, per lo que almenys no era tot blat i verdures barrejades.

I a les 11h ja havíem acabat d’esmorzar. Volíem esperar desperts fins l’hora de dinar, cap a les 15h, però no ho vam aconseguir, sobretot jo, que com cada dia vaig fer una migdiada de quasi 3 hores. L’Emma no tan, doncs va estar a casa del seu germà una estona, però jo fins quasi les 15h no em vaig tornar a aixecar. El meu cos estava tant acostumat a només dinar i sopar, que si esmorzava, per ell era com un dinar i ja em venia la son de migdiada, era inevitable. L’única manera seria esmorzar recent llevat, però és que recent llevat no m’entra ni el cafè, de fet me’l prenc quan porto quasi una hora despert.

Així que a les 15h em vaig preparar un altre cafè mentre seguia escrivint el diari i llegia notícies. L’Emma i jo vam decidir de sortir a donar una volta però a partir de les 19h, doncs abans era impossible anar a passejar enlloc per la calor insoportable. Ja sé que a molts llocs fa molta calor, però és que allà és molt exagerat, i junt amb la humitat extrema fa que no paris de suar, per lo que anar a donar una volta es fa realment pesat. Però a partir de les 19h el sol comença a no picar tant i almenys pots caminar uns metres sense acabar suant com un pollastre.

Així que cap a les 18h vam començar a preparar-nos i a les 19h anàvem a buscar l’urbano per anar cap a la Plaza Municipal, plaça on hi ha l’ajuntament de Tuxtepec, botigues, espectacles, música, etc. Seguíem sense diners, almenys jo en efectiu, per lo que va tocar anar de nou amb l’urbano i gastar poc a menys que poguéssim pagar amb targeta, cosa complicada a Mèxic.

A l’Emma no li agradava gens anar amb l’urbano i en part tenia raó, doncs les escales per pujar-hi son enormes i s’han de fer uns passos de gegant. A mes para poca estona per lo que s’ha de baixar ràpid quasi havent de fer un salt per arribar a terra. I tot plegat amb una conducció massa brusca. De fet arribes a la destinació ja mig cansat.

Cap a les 19h vam arribar a la Plaza Municipal i vam donar una primera volta per tot el perímetre per veure totes les botiguetes que hi havia, la majoria de menjar típic mexicà i oaxaqueny. Ens vam aturar al típic cartell amb el nom de la ciutat on la gent s’hi fa fotos, a fer-me jo, una foto… Aquest no deixava de ser un dels símbols del malbaratament de l’anterior alcalde fent coses com aquesta en una ciutat que de turística no en te res.

Un cop donada tota la volta vam anar a un Oxxo a la mateixa plaça per comprar uns gelats. I vam anar a l’Oxxo a comprar els gelats perquè s’hi podia pagar amb targeta, per lo que a falta d’efectiu s’ha d’anar a llocs com aquest.

Vam tornar a la Plaça on en aquell moment hi havia un grup d’unes 6 persones sobre un escenari fent classes de zumba a tothom que volia, i de fet hi havia almenys 100 persones seguint-los. Vam seure a prop i vam menjar-nos el gelat mentre miràvem els zumberos i ens fèiem uns selfies, jo fent la gràcia de fer el selfie quasi a sobre del cap imitant a l’Emma que els feia amb el mòbil molt amunt, com de fet, la majoria de noies.

Cap a les 20h el sol ja començava a amagar-se i justament van arribar els llamps. Era una època de pluges tot i que últimament era massa, doncs portàvem uns quants dies en què plovia cada tarda, i aquesta no en seria l’excepció tot i que de moment només eren llamps i encara es veien prou lluny.

La plaça és gran i era plena de gent, parelles i famílies passejant, jugant o anant amb els típics petits cotxes elèctrics. La veritat és que s’hi estava be i hi havia molta animació.

Mentre érem allà asseguts, una dona gran venedora ambulant es va posar al nostre costat i semblava que cada vegada s’acostava mes i fins i tot semblava que escoltava el què dèiem. De fet en un moment determinat es va posar a un pam de la meva cara mirant-me fixament, va ser aleshores quan vam decidir canviar de lloc perquè no sabíem si aquella dona estava del tot be, a priori no ho semblava. En qualsevol cas se la veia tant malament que fins i tot preocupava.

A mes els llamps també ja eren mes a prop i a mi això si que em dóna molt mal rotllo, per lo que vam decidir de marxar cap a casa abans que tot plegat anés a pitjor.

Per tornar vam intentar agafar un taxi ja que semblava que havia de començar a ploure en qualsevol moment, però només teníem 200 pesos en efectiu, import que pocs taxistes estan disposats a canviar, a mes en aquell moment justament no passava cap taxi, així que mentre el buscàvem vam anar caminant fina la parada de l’urbano, on per cert, hi havia un munt de gent. Per sort al cap de poca estona va passar-ne un. 16 pesos si que teníem per pagar-lo, el que no teníem eren 25 del taxi, així que la tornada la vam tornar a fer amb l’urbano on per sort vam poder seure, ja que al cap de poques parades ja hi havia un munt de gent de peu, i anar de peu en aquells urbanos és tot un suplici.

Al cap d’uns 20 minuts arribàvem a la parada a la cantonada de casa l’Emma. Eren quasi les 21h i tot i que encara es veien llamps, almenys no plovia.

Cap a les 21:30h l’Emma va preparar els espaguetis que havia anat a comprar jo a la botiga de la cantonada junt amb una crema que allà sempre li posen. La crema era la mes barata que vaig trobar algo que l’Emma ja em va recordar al preguntar perquè havia comprat aquella, doncs segons ella no era tant bona. A lo que jo li vaig respondre que no sabia si no era tant bona però que si sabia que era mes barata. En qualsevol cas, amb crema bona o no, a l’Emma li quedaven molt bons els espaguetis i ja sabia perfectament com m’agradaven a mi.

I a les 22h vam començar a sopar els espaguetis amb carn, tortillas i salsa picant, i com ja era habitual, tot plegat a l’habitació mentre miràvem Fargo a la que hi estàvem completament enganxats. Estava menjant espaguetis però sense faltar-hi les tortillas i el huacamole. A Mèxic ja pots menjar el que vulguis que sempre t’ho acompanyaran amb tortillas.

Després de sopar vam seguir mirant una estona Fargo fins cap a la dues de la nit acabant així un altre dia tranquil de passeig per conèixer el centre de Tuxtepec.

03/08/2019 Masterclass de vainilla i mes menjar i cerveses en família

Aquest dia vàrem quedar amb la germana de l’Emma, la Chely, i que es dedicava a la vainilla. Era científica i ajudava a productors a fer que les plantacions fossin el mes eficients possibles fent tot tipus d’anàlisi a les plantes. El dia anterior la vaig conèixer i ens va convidar a mi i a l’Emma anar a veure una col·lecció de diferents espècies que tenia a un Institut on hi donava classes.

Vam quedar a les 10 del matí per evitar les hores de mes calor. En aquest cas, era mes probable que a les 10 ja arribés, a diferència de quan quedàvem amb en Chicho que es podia endarrerir dues hores. Per lo que a les 8:30h ja em vaig aixecar per pendre primer el cafè mentre escrivia el diari i després dutxar-me i preparar-me.

A les 10 en punt ja estàvem tots dos preparats i la Chely també va ser molt puntual, per lo que abans de les 10:10h ja estàvem la Chely, el seu fill, l’Emma i jo al cotxe de la Chely en direcció al Instituto Tecnológico de Tuxtepec. Aquest Institut està molt a prop de casa l’Emma, de fet viu en una zona molt preuada pels estudiants que busquen una habitació, motiu pel qual tinc tant interès en acabar els apartaments de la segona planta.

Al cap de pocs minuts ja entràvem al recinte de l’institut. Tot i no ser ni les 10:30h la calor ja era insoportable. Vam anar directament a una espècie d’hivernacle que hi havia al mig del pati i que era on la Chely tenia totes les plantes. Només d’entrar a l’hivernacle ja es podia sentir l’olor tant característica de la vainilla, i això que les plantes només tenien fulles. Això tant trivial em va sorprendre moltíssim.

Almenys hi havia unes 60 espècies diferents de vainilla, algunes de conegudes però altres que s’havia trobat ella mateixa al mig del bosc i que ni tan sols estaven catalogades, vainillas silvestres com li deia ella.

Em va estar explicant quasi una per una les seves característiques. Em va sorprendre que pràcticament només hi ha una espècie que es comercialitza degut a la facilitat de produir-la, el sabor, etc. La resta son mes difícils i per tan no s’utilitzen per al consum. També em va sorprendre la manera com es planten, doncs la vainilla és una planta enfiladissa sense tronc per lo que cada planta es va enredant sobre un pal i conforme la planta va creixent es col·loca de tal manera que vagi donant voltes al pal de dalt a baix.

Jo li vaig fer algunes preguntes relacionades amb la producció de la vainilla a Tuxtepec per si em podria interessar invertir en alguna plantació, però va deixar ben clar que Tuxtepec ja no és un bon lloc degut al canvi climàtic que ha provocat un augment generalitzat de la temperatura per lo que ja i fa massa calor. De fet m’explicava que molts productors estan comprant terrenys cada vegada mes amunt de la Sierra on la temperatura és mes baixa. Ja no era una bona opció però mai s’ha de perdre l’oportunitat de preguntar i informar-se sobre possibles inversions i menys quan tens la possibilitat de preguntar-li a una de les millors expertes de tot l’estat.

La vaig ajudar a regar una mica alguna de les plantes que es veia mes seca degut a què la bomba d’aigua no funcionava. Ens vam fer algunes fotos i ja vam marxar, jo sabent moltes mes coses i havent passat una bona estona i sobretot aprofitada i didàctica.

Eren quasi les 11:30h quan sortíem de l’institut i anàvem a comprar l’esmorzar. Esmorzar que a Mèxic és quasi dinar, tot i que després també dinen però molt tard, alguns cap a es 16h. Vam anar a un petit restaurant allà a prop que coneixia la Chely on ella va comprar el menjar per tots 4. Va comprar borrego i sopa per prendre allà tot i que l’Emma i jo no en vam voler. De fet per mi era massa aviat per una sopa.

I amb l’esmorzar vam tornar cap a casa l’Emma, vam preparar la taula fora al pati igual que el dia anterior i vam esmorzar nosaltres 4 i els nens. El borrego es menjava, com és habitual, en tacos. La Chely ja feia estona que deia que volia un cafè, per lo que l’Emma va ser el primer que va anar a preparar quan vam arribar. I de fet la Chely també anava entrant per veure com anava i ajudar-la de tantes ganes que tenia de cafè. Em recordava a mi a primera hora del matí…

Així que un dia mes tornàvem a estar fora al pati amb la taula, convidats i un munt de menjar. I perquè encara no eren ni les 12h, sino també ja hi hauria mezcal i tequila.

Vam estar parlant amb l’Emmanuel del que pensava estudiar, que era cirurgia tot i que jo no sabia quina especialitat, així que li vaig preguntar i em va dir neurocirurgia. Em vaig quedar força al·lucinat, de fet ja ho estava amb lo de cirurgià però la neurocirurgia sonava mes complicat i sobretot que es necessita encara mes estomac. Aquestes son les típiques professions que jo no podria fer de fàstic que em faria.

L’Emmanuel tenia 14 anys però em va semblar que ja ho tenia molt clar què volia fer allò. En Miguel, el fill de la Chely, ja havia acabat arquitectura i de fet havia fet els plànols dels apartaments de la segona planta de casa l’Emma. I els altres encara eren massa petits per saber res. Així que estava enmig d’una família amb molts estudiosos i grans professionals. Això si, tots professionals per conta d’altri i amb horaris molt marcats i llargues jornades laborals, que és justament el que jo no busco mai.

En qualsevol cas em sentia molt privilegiat de poder compartir taula amb gent tant intel·ligent, treballadora i culta. És realment agradable i profitós passa una estona amb gent així.

Cap a les 12:30h la Chely i en Miguel es van acomiadar, doncs l’endemà ja marxaven cap a Guatemala on la Chely s’havia de reunir amb un productor de vainilla. Amb mi es va acomiadar mes ja que quan ella tornés jo ja hauria marxat de Mèxic i ja no ens veuríem mes, almenys fins l’any següent.

Quan tothom va haver acabat de menjar vam recollir la taula, vam netejar una mica i l’Emma i jo vam anar a l’habitació a descansar una estona, és a dir, a mirar Netflix i a fer la migdiada tot i que no eren ni les 13h.

L’Emma com sempre es va aixecar al cap de poca estona però jo fins quasi les 16h no em vaig despertar. L’Emma ja estava donant voltes pel pati quan jo em vaig anar a preparar el cafè i a escriure el diari. Cap a les 17:30h em va enviar un Whatsapp dient-me que estava a casa d’en Chicho i que anés cap allà, així que em vaig vestir per anar-hi. Però quan vaig sortir al patí vaig veure l’Emmanuel tocant la guitarra i la Daira al costat venent coses a la gent del carrer. Per iniciativa pròpia els va demanar bosses de caramels i coses similars als seus pares, ho va posar tot en una taula davant la porta que dona al carrer, i cridant va començar a vendre coses a la gent que passava. Una nena de 9 anys i amb un esperit emprenedor ja tant desenvolupat. Fusta d’empresaria.

L’Emmanuel em va cridar i vaig anar cap allà a seure al seu costat mentre tocava la guitarra i la Daira m’explicava com li anaven les ventes. Entre altres ja m’explicava que una dona els havia intentat donar menys canvi, però la Daira no tenia un pèl de tonta. L’Emmanuel em va demanar que l’ajudés amb la lletra d’una cançó que estava composant, a lo que li vaig respondre que jo era el menys indicat per ajudar-lo en allò.

Vam estar una estona que jo deia una paraula i ell feia una petita cançó en que hi aparegués. La veritat és que se li donava força be i les cançons que anava fent no només tenien sentit sino que quedaven prou be.

Al cap d’uns 15 minuts de ser allà fora assegut, va sortir l’Emma de casa en Chicho per dir-me que perquè no entrava, a lo que li vaig respondre que estava allà escoltant l’Emmanuel. Però ella em va fer entrar a casa en Chicho doncs ja fins i tot hi era la Chely, que suposadament ja no l’havia de veure mes després d’haver-m’hi acomiadat aquell mateix matí.

Així que vaig anar cap allà i la Chely ja estava asseguda a la taula, menjant. Sempre la veia menjant i molt… Estava menjant unes tortas que havia preparat la Lola amb l’ajuda de l’Emma. Jo encara no tenia gana per lo que vaig seure allà sense demanar encara res. Això si, en Chicho ja va començar a treure birres…

Al cap d’una estona van arribar en Marco, l’Ana i la seva filla que tot just sortien de treballar. L’Ana havia fet i portat uns cupcakes que només veure’ls em va venir la gana de cop. Almenys me’n vaig menjar 4. Cal tenir en compte que atipen molt.

Per la TV estaven fent un partit. Jugaven Tijuana contra América a la copa de Mèxic. Jo vaig preguntar quins equips eren i en Marco m’ho va explicar però fins i tot posant exemples d’equips espanyols equivalents, demostrant que tenia un gran coneixement del futbol i de la lliga espanyola.

I així vam estar bevent, xerrant i menjant fins cap a les 21h. Finalment si que vaig menjar tortas ja que de tant veure-les finalment em va venir la gana, i val a dir que estaven boníssimes, de fet es podria dir que eren les mes bones que havia provat, doncs al fer-les a casa hi van posar de tot i molt.

La veritat és que era molt agradable passar l’estona amb en Chicho, en Marco, la Lola, l’Ana, etc. Eren tots molt bona gent i que em van acollir i acceptar molt be des del primer moment. Els havia vist poques vegades però ja em tractaven com un mes de la família.

En Marco va parlar una estona dels problemes amb el director del seu hospital, demostrant un cop mes els problemes que hi ha en el sector de la sanitat i que és el motiu principal pel qual de moment no tinc interès en viure a Mèxic. Pel que deia el director fins i tot a vegades ni tan sols anava a treballar, deixava gestions sense fer, etc. Tot plegat derivava en problemes pels pacients que els metges com en Marco havien d’aguantar.

Cap a les 21h l’Emma i jo vam tornar cap a casa ja havent sopat. Jo evidentment vaig tornar a menjar cap a les 12 de la nit. Així que l’Emma i jo ja ens vam quedar a casa mirant Netflix i xerrant fins que jo vaig tornar a sopar.

Un altre dia ben aprofitat en el que vaig tenir la sort de poder ser l’alumne privilegiat d’una de les científiques mes valorades de Oaxaca i de Mèxic amb visita guiada inclosa pel seu laboratori. I no només això sino que també vaig dinar i sopar amb ella i amb part de la família de l’Emma amb la que cada vegada m’hi sentia mes còmode i hi passava moments mes divertits. Passar estones tant divertides entre advocats, cirurgians i científics no deixa de ser un tant curiós.

02/08/2019 El terratrèmol, mes barbacoa i mes cerveses

Aquest va ser el dia en què pitjor despertar vaig tenir, jo i tothom, i el dia de l’experiència mes inoblidable de tot el viatge i que recordaria tota la vida.

Cap a les 3:30h de la matinada em va despertar de sobte un soroll molt fort tal com si fos un tro, però mes fort i molt mes llarg. I quan ja estava despert pel soroll però encara sense ser conscient de res vaig notar que tot es movia. Era un terratrèmol!

Evidentment, per a mi aquest era el terratrèmol mes fort que havia viscut mai, doncs només en vaig sentir un de 4 graus a Vilassar que va ser quasi imperceptible, però aquest ho era i molt. Al cap d’uns 5 segons ja érem conscients de la magnitud i per sort no era un terratrèmol que hagués de tirar la casa a terra. Mes tard vam saber que era de 5.2 graus. Mentre tot es movia escoltàvem tots els gossos de la ciutat bordant i alguna alarma de cotxe també sonant. Tot plegat era força tètric. El moviment va durar, almenys a mi em va semblar, entre 10 i 15 segons que es van fer mes llargs de lo normal, doncs només penses en si caurà algo del sostre. Em donava la sensació que el moviment era d’aproximadament uns 30 o 40 cm de costat a costat.

L’Emma va sortir immediatament a veure el seu germà i nebots. Tots estaven be i no havia passat res. Jo no vaig sortir ni del llit, doncs si hagués caigut algo del sostre millor no començar a còrrer per la casa, en qualsevol cas hauria anat sota la taula.

Cap a les 4 de la nit, després de llegir tots els Whatsapp’s enviats per familiars i amics i haver llegit la informació per Internet, vam tornar a intentar dormir. A l’Emma li va resultar mes fàcil que a mi, doncs jo fins cap a les 4:30h no em vaig adormir i vaig despertar-me i aixecar-me a les 6:30h.

Quan em vaig aixecar, em vaig preparar el cafè com cada dia i vaig escriure aquest diari a mes de mirar correus i altres temes financers. Havia dormit poc i malament per lo que em va costar una mica activar-me, però un cop em prenc el cafè ja està.

L’Emma va tardar molt mes en despertar-se, be, s’anava mig despertant de tan en tan però de seguida tornava a adormir-se. No va ser fins cap a les 10h que ja es va despertar del tot. Aleshores jo vaig anar una estona al llit a xerrar amb ella mentre s’acabava de despertar, doncs sempre li agrada explicar-me el que ha somniat, i a mi també, doncs somnia molt i ho recorda sempre perfectament, sembla que t’estigui explicant una peli.

Així vam estar una estona fins que ens vam aixecar i vam anar cap al pati on hi havia en Chicho amb qui vam quedar per dinar allà mateix la carn que ens havia sobrat el dia anterior. Així que vam començar a preparar el pati, la taula i la barbacoa. Després vam començar a escalfar la carn al microones de l’Emma, doncs estava congelada, i en Chicho l’anava fent a la barbacoa tal com ja va fer el dia anterior.

I així vam estar, ja prenent cerveses, fent les carns durant quasi una hora quan vàrem avisar als nens i la Lola i vam anar tots a dinar. Érem 8 a la taula i era un dinar normal…

I al igual que el dia anterior, vam tornar a menjar molt i molt bo. De fet vam menjar molt cadascú i encara va sobrar carn! Dos dies dinant aquella carn i no ens l’acabàvem. Tot plegat, evidentment, acompanyat de moltes cerveses, bona companyia i bones converses.

I tot i haver 4 nens, el mes gran de 14 i el mes petit de 6, es portaven molt be i de fet era molt divertit està amb ells. A mes, el gran, ajudava molt a la taula, portant coses i recollint-ne, mentre que els mes petits es portaven realment be.

Un cop vam acabar amb les morcillas, botifarres, costelles, etc., els nens van anar a jugar pel pati i nosaltres ens vam quedar a la taula després de recollir-la una mica per ja començar a beure.

Bona part de la tarda la vam passar al pati amb en Chicho, la Lola i l’Emmanuel, tot i que els altres nens també corrien per allà. En Chicho va treure una ampolla de Mezcal que ens vam acabar pràcticament entre tots dos en aquella mateixa tarda.

Quan feia poc que havíem començat amb el Mezcal van arribar la germana de l’Emma i el fill d’aquesta, la Chely, i a la que havien convidat però que se li havia fet una mica tard, de fet venia a dinar però ja tots havíem acabat. La Chely era científica especialitzada en vainilla. Ajudava a productors a fer les seves plantacions mes eficients i a buscar els millors tipus de vainilla.

Van seure amb nosaltres i van menjar una mica de la molta carn que encara quedava. Per cert, la Chely va menjar moltíssim, de fet ja ho havia dit que tenia molta gana. Jo era la primera vegada que parlava amb la Chely i estava una mica a l’expectativa perquè m’havien dit moltes vegades que la Chely era una mica especial. Si que ho era però en aquella ocasió vam estar parlant molt be, de fet quasi tota l’estona que va ser allà la va passar parlant amb mi explicant-me, com no, coses sobre la vainilla. Jo la veritat és que sempre poso molta atenció quan m’expliquen aquestes coses i suposo que això també va fer que ella s’esplaiés mes al veure tant d’interès per la meva part, doncs realment em va explicar coses molt interessants. No és que jo tingués un interès especial per la vainilla, sinó que tinc un interès especial en tot el que siguin negocis o possibles inversions que pugui fer. De fet, en una ocasió, sense encara conèixer-la, ja vam contactar per Whatsapp per oferir-me com a inversor. Sempre que algú que tingui algo per ensenyar-me està disposat a explicar-m’ho, jo sempre estic molt atent. Això ho noten i encara m’expliquen mes. En aquest cas estava interessat en el cultiu de la vainilla, doncs era un producte amb mes demanda que oferta.

Em va explicar com havien de ser els cultius, que a Tuxtepec ja hi feia massa calor per la vainilla, com l’analitzava, on tenia el seu museu particular, les classes que donava, etc. Val a dir que la Chely és una persona molt coneguda, molt reputada i cobra molt be per fer el que fa. És mes, al cap de pocs dies marxava a Guatemala per assessorar a un productor. Fins i tot la cridaven des de Guatemala.

Quan van acabar de dinar ella i el seu fill van marxar cap a casa però vam quedar per l’endemà per tal que m’ensenyés el seu museu particular i m’expliqués algunes coses mes. Jo, evidentment, encantat.

Un cop ja havien marxat, la Lola va entrar un moment a casa l’Emma i va veure les galetes Sponch i li va faltar temps quan va sortir per dir si les podíem treure. Com menja la Lola i sobretot galetes i merdes d’aquestes, no para.

A les 19:40h a l’Emma se li va encendre alguna bombeta i va recordar que a les 19h havia quedat amb dues amigues seves de l’escola, una de les quals n’era la directora, així que ja arribava tard. Va córrer a canviar-se i arreglar-se una mica i abans de les 20h ja marxava en taxi. De totes maneres pel que semblava les altres dues també arribaven o havien arribat tard.

Ens vam quedar en Chicho, l’Emmanuel i jo al principi i mes tard va tornar la Lola. En Chicho va treure el whisky i tequila. Com que primer va treure el tequila me’n vaig prendre una copa. Però quan va treure el whisky ja vaig passar al whisky deixant el tequila que realment em costava molt d’empassar i m’agradava molt menys.

Vam estar xerrant primer del meu viatge, de per on havia anat, què m’havia agradat mes, els preus aproximats de cada país, les costums, els paisatges, etc. La veritat és que tan en Chicho com l’Emmanuel es van interessar força per les meves vivències abans d’arribar a Mèxic. Els vaig explicar una mica lo molt que m’havia agradat Tailàndia i lo amable que era la gent, lo peculiar de Malàisia sent un país musulmà però a la vegada molt occidental i lo car de Hawaii que per viure un sol dia t’hi has de gastar $100.

Després l’Emmanuel va treure la guitarra i vam estar cantant una estona mentre ell tocava. Al principi va estar tocant cançons de cantants que no coneixia però en un moment en va tocar una de Melendi i al dir-li que el coneixia i que fins i tot m’agradava una mica, ell es va quedar parat, doncs també li agradava molt i segons deia a Mèxic poca gent el coneixia, per lo que trobar algú que el conegués li va fer certa il·lusió i va estar cantant un munt de cançons seves. I tot plegat mentre en Chicho anava bevent Mezcal i Tequila i jo el Whisky. No envà ja anava per la tercera copa.

I així vam estar fins cap a les 22:30h que va arribar l’Emma. Pocs minuts abans m’havia avisat que ja venia en el cotxe d’una de les amigues. Quan va arribar vam marxar tots cap a casa, de fet em va donar la sensació que en Chicho i companyia ja tenien ganes de marxar però estaven esperant a què arribés l’Emma per a no deixar-me sol.

Cap a les 23:30h vam anar a sopar mes carn de la que havia sobrat, embotit, tortillas i salsa picant. Després a l’habitació a mirar una estona Fargo i cap a les dues de la nit ens vàrem quedar adormits en el que havia sigut un dia ben llarg amb experiència única inclosa i havent conegut una científica molt reputada que tenia moltes ganes d’ensenyar-me el seu laboratori.

01/08/2019 Barbacoa i cerveses a la vora del riu

Aquest dia havíem quedat amb en Chicho i la seva família per anar a Yetla, lloc on hi ha una espècie d’hotel format per cabanes al volant d’una piscina i a la vora d’un riu. Es paga una entrada i pots anar a la piscina i al riu sense haver de reservar una de les cabana. Havíem quedat cap a les 11 del matí per lo que jo em vaig aixecar poc abans de les 9h per tenir temps de prendre el cafè tranquil·lament.

Així doncs, com sempre em vaig prendre el cafè mentre avançava una mica aquest diari, mirava correus, etc. Després em vaig dutxar i em vaig preparar per estar preparat a les 11 en punt tot i que ja sabíem que probablement a les 11 no marxaríem ja que a Mèxic en general la gent és força impuntual, i en Chicho no en seria cap excepció. A mi realment no m’importava massa ja que podia seguir al portàtil fent coses.

Finalment l’endarreriment va ser molt superior al que m’esperava, doncs ens van trucar que ja venien cap a les 13:30h i van arribar quasi a les 14h amb el cotxe per a recollir-nos. Un endarreriment de 3 hores…

Vam anar cap al cotxe mentre pensava com hi cabríem, doncs en principi venien els dos fills d’en Chicho mes els dos de la Lola, però és que quan vam entrar al cotxe vam veure que també hi havia Don Lino, el pare de la Lola.

Vam deixar les coses al maleter i vam entrar. Finalment els fills d’en Chicho anirien en el cotxe de la germana de la Lola, per lo que al cotxe d’en Chicho érem 7. En Marlon a la falda de la Lola i la Daira a la falda de l’Emma.

Vam passar per casa de la Lola que havia de recollir algunes coses, vam comprar begudes i cap a Yetla. El camí va ser mes llarg del que pensava, de fet era el mateix camí per anar a Oaxaca passant pels mateixos pobles fins arribar als peus de la Sierra. Era pràcticament just abans d’arribar a les corbes, per lo que van ser ben be dues hores de camí.

Quan vam arribar la germana de la Lola, la Marcela, i la seva família ja hi eren, en Mario, la filla Chelsea i el fill Dilan. Vam baixar les coses del cotxe, vam agafar unes taules i ens vam col·locar en un lloc a l’ombra entre el riu i la piscina. L’Emmanuel va endollar l’altaveu de l’Emma, que era una passada, i va començar la música.

En Chicho ja va preparar la barbacoa i va començar a fer tota la carn que havien comprat que era un munt. Els altres vam anar preparant la taula i la resta de coses mentre ja tots començàvem a veure cerveses. Don Lino va comprar 3 o 4 mojarras ja que ell en volia una i en va comprar de mes per si algú en volia tot i que eren força cares.

En un moment determinat que en Chicho i l’Emma no paraven de demanar-li coses a l’Emmanuel, em va donar la sensació que es va cansar i quan va acabar de fer el que li demanaven va agafar la guitarra i se’n va anar uns metres enllà a tocar. Jo vaig agafar una cervesa i vaig anar allà amb ell durant una bona estona, almenys 30 minuts, en els que vam estar cantant cançons i passant una estona molt agradable.

Després en Chicho ens va avisar perquè la carn ja estava preparada i vam anar cap a les taules on ja tots estaven a punt per començar a menjar. Hi havia un munt de carn, de mojarras i de cerveses, i la carn estava realment molt bona. N’hi havia de tot tipus i en Chicho la va fer molt bona a la barbacoa (o asada com diuen ells).

Vam estar almenys una hora menjant sense parar de la quantitat de menjar que hi havia entre espaguetis, tortillas i carn. Realment vaig menjar molt i molt be.

Els nens evidentment varen acabar abans i els va faltar temps per anar a la piscina. Don Lino, com que ja havia començat a menjar la mojarra també va acabar abans i va anar a estirar-se una estona a una hamaca tot i que després, amb caminador i tot, va estar passejant per la zona i fins i tot es va banyar a la piscina tirant-se de cap, cosa que em va deixar totalment perplex.

Mentre dinàvem no vam parar de veure cerveses i quan vam acabar no només vam parar, sino que vam intensificar-ne el ritme. En Chicho bevia molt ràpid i no parava de treure cerveses per tots quan s’acabava la seva. En qualsevol cas era el que mes venia de gust en aquell moment amb la calor que feia i enmig d’aquell entorn tant bonic i tranquil.

Allà s’hi estava força millor que a Tuxtepec, doncs almenys a l’ombra s’hi estava prou be. Hi havia molts mosquits però jo em vaig posar el repel·lent tan bon punt vaig arribar ja que en menys de 10 minuts de ser allà ja notava que m’estaven picant.

En Mario i la seva dona van anar a la piscina i ens vàrem quedar en Chico, la Lola, l’Emma i jo una estona. En Chicho em va explicar un accident de cotxe que va tenir xocant contra una vaca que hi havia al mig de la carretera i que va quedar morta a un voral. El vidre del cotxe es va trenca i se li va clavar un tros al pit. Vaig pensar que està viu de miracle, suposo que ell també.

Mes tard l’Emma es va anar a estirar, doncs sempre li entra son i li costa molt aguantar-se i al cap de poca estona van venir en Mario i la seva dona. Fins aleshores quasi no havia parlat amb ell i no sabia com era. Però en aquell moment vam començar a parlar i em vaig adonar que era el mes cult i amb interès per l’economia de tots ells. Em va preguntar sobre la UE, sobre política, economia, països on havia estat, etc. Totes preguntes molt interessants i que a mi m’agradava molt de respondre. Realment mostrava molt interès i tenia molts coneixements que els altres no tenien. A mes estàvem d’acord en moltes coses, doncs jo li explicava que Europa estava en una deriva molt perillosa i que no m’agrada gens en què s’havia convertit i altres coses en què coincidíem força.

Mes tard vaig anar cap al riu, doncs Don Lino i en Caleb s’hi estaven banyant. Per cert que l’Emma es va mig molestar perquè segons ella ja m’havia dit si anàvem al riu i ara hi anava sol. En qualsevol cas hi vaig anar i m’hi vaig mullar una mica els peus. Allà també estava l’Emmanuel amb la Chelsea que no parava de fer-se selfies i fotos com si fos una model.

Al cap d’una estona vaig tornar a la taula i l’Emma estava mig molestada perquè segons ella no havia volgut anar amb ella al riu i finalment hi vaig anar sol, un malentès evidentment. Vam estar passejant per la zona una estona fins que vam tornar a la taula on hi havia en Mario.

I aleshores va ser quan de sobte varen passar dos fets quasi iguals i seguits. Primer vam escoltar un cop i en Marlon va cridar: Abuelo! Don Lino s’havia caigut de la cadira perquè s’estava intentant vestir. Vam anar els que estàvem allà, en Mario, l’Emma, jo i fins i tot en Marlon a aixecar-lo. Però quan encara l’estàvem aixecant en Mario el va deixar i va sortir corrent. Jo en aquell moment no sabia què passava fins que vam asseure de nou a Don Lino i vam veure què havia passat. En Dilan s’havia caigut a la piscina i es va fer un petit trau sota la barbeta, de fet justament on jo me’l vaig fer de petit, també a la piscina i que em va deixar una cicatriu. Tot el dia tranquils i en un moment dos fronts oberts. Per sort cap de les dues coses va ser greu, doncs Don Lino va tornar a seure assegurant que no li feia mal res, i lo d’en Dilan va ser un cop que finalment no va requerir cosir ni cap atenció mèdica. Lo mes graciós va ser que en Don Lino pensava que s’havia caigut perquè en Mario li havia enretirat la cadira, cosa impossible perquè en aquell moment estava a 10 metres d’ell. Va dir: “Pinche Mario que me quito la silla!”

Cap a les 19:30h va començar a ploure i ja vam aprofitar per recollir-ho tot i marxar, doncs de totes maneres ja era hora de marxar. Vam guardar les coses ràpidament, les vàrem portar als cotxes, vaig acompanyar a Don Lino al bany i vam marxar. En Chicho, fins i tot al cotxe, anava repartint cerveses, per ell també, és clar… De fet en el trajecte fins a casa ens en vam veure 2 o 3 mes cadascú.

Passades les 21h arribàvem a casa. Ens van deixar a nosaltres primer i ells van seguir suposo que a deixar el pare de la Lola. Vam agafar totes les coses i vam entrar a casa ben cansats. Havia estat un dia prou dur tot i no semblar-ho, però el sol fet d’anar carregat d’un lloc a un altre amb aquella calor i humitat ja es feia difícil. Això si, val a dir que a Yetla s’hi estava molt millor que a Tuxtepec.

Jo vaig recollir una mica les meves coses i l’Emma les va anar deixant per on passava, la motxilla sobre el sofà, el bolso sobre la taula, etc., era la seva manera de guardar les coses…

Cap a les 23h vam sopar coses que ens quedaven a la nevera, com espaguetis, chicharrón o embotit. Després cap a l’habitació a xerrar, mirar alguna sèrie i descansar una mica fins cap a la 1 que vam anar a dormir acabant així un dia molt ben aprofitat en el què vaig conèixer una nova família molt agradable, com totes les que coneixia aquí, havent gaudit d’una bona barbacoa en bona companyia i en un entorn realment bonic. Cada dia em sabia una mica mes de greu haver de marxar algun dia de Mèxic.

31/07/2019 El dia que em vaig quedar sense ni un peso

Ens vam despertar cap a les 9:30h. Aquest dia l’Emma havia d’anar al viver per lo que no va tardar massa mes en aixecar-se. De totes maneres sempre li costava una mica, o molt, aixecar-se tot i haver dormit quasi 8 hores. Vam mandrejar una mica pel llit i cap a les 10h jo ja em vaig aixecar a prendre el cafè i a escriure el diari mentre l’Emma es començava a preparar.

Pocs minuts després de les 11 del matí l’Emma va marxar cap al viver i jo em vaig quedar treballant a l’ordinador. Vam quedar que aniria a buscar-la per anar a dinar a algun lloc cap a les 14h, així que vaig aprofitar per mirar temes mes complicats i que m’anava millor mirar quan estava sol, com podien ser temes de programació o petites millores a l’arxiu Excel que utilitzava per registrar les despeses del viatge. I dic petites perquè les importants sempre les feia un cop tornava a casa.

I així vaig estar fins cap a les 13:30h que em vaig dutxar, vestir i preparar per anar a buscar l’Emma al viver per anar a dinar a algun restaurant. A les 14h sortia per anar a buscar l’urbano a la cantonada.

Era la primera vegada que aniria sol al viver, doncs l’altre vegada hi havia anat amb l’Emma. En principi era fàcil i de fet estava força a prop de l’escola per lo que l’urbano a agafar era el mateix.

Quan anava cap a la parada vaig veure un urbano passar per lo que en aquesta ocasió tocaria esperar una mica mes. Feia molta calor i realment es feia dur esperar allà al mig del carrer i mes a l’hora que era. Al cap de quasi 15 minuts d’esperar i quan ja suava abundantment, va passar el següent.

L’Emma em va dir la plaça a la que havia de baixar però a Google Maps no la trobava, crec que perquè el nom que em deia l’Emma no era el nom oficial sinó el nom pel qual la coneixen al poble. De totes maneres sabia on estava ubicat el viver, a mes tenia la seva direcció i l’havíem registrat a Google Maps per lo que apareixia perfectament. Així que quan vam arribar a l’alçada del viver, vaig dir-li al xofer que parés i vaig baixar allà mateix. Crec que si hagués baixat una parada mes endavant m’hauria anat millor però aquí ja estava prou be.

El viver estava en un carrer paral·lel al que anava i 2 carrers amunt. En uns 10 minuts caminant vaig arribar a la cantonada del viver i per no entrar i trobar-me amb en Jesús, l’ex-marit de l’Emma que no tenia ganes de veure’m, vaig trucar-la perquè anés sortint.

Al cap de 2 minuts va sortir, molt acalorada, i vam pensar on anar a dinar. A mi m’està be qualsevol lloc, fins i tot com mes cutre o autèntic millor. Però l’Emma és mes complicada, per lo que vam estar quasi 10 minuts per decidir on anàvem, i tot sota aquell sol que cremava.

Jo intentava convèncer-la d’anar a algun lloc a prop per no haver d’agafar taxi, doncs ens estàvem quedant sense diners i encara havia de fer la transferència, però cap dels llocs que hi havia allà a prop li agradava a l’Emma o no els trobava adients per a dinar-hi. Així que al final vam agafar un taxi i vam anar fins a una cocina económica, la Marvic. El restaurant no estava massa lluny per lo que en poc mes de 5 minuts ja hi vam arribar.

Eren les 14:30h aproximadament quan arribàvem al restaurant. Vam seure i vam demanar pasta 3 quesos i “pollo de jitomate con rajas”, que eren espaguetis amb pollastre tallat a tires, algo que no havia vist mai però que és molt típic a Mèxic. Normalment a aquests restaurants tenen 2 primers i dos segons per triar.

Quan feia poca estona que estàvem asseguts va entrar un senyor que venia alguna cosa però que era una mig estafa. Crec que venia petits calendaris. Lo curiós va ser que va anar passant per totes les taules per deixar un calendari excepte a la nostra. Aleshores l’Emma em va dir que aquell home li queia molt malament i que ja havia tingut una enganxada amb ell. Jo li vaig respondre que almenys no ens havia deixat res i ella va dir que era perquè ja li havia dit en una ocasió que a ella no li digués mai mes res. I efectivament, el senyor ho recordava i no li deia res…

El dinar estava prou bo tot i que els espaguetis una mica passats. D’entre les salses disponibles hi havia chile seco i això sempre ajuda a què tot estigui mes bo. El postre era una espècie de gelatina amb flam, és a dir, un conjunt de dues coses que no m’agraden massa. A Mèxic les gelatines son molt típiques.

No estàvem segurs si en acabar aniríem a algun lloc aprofitant el viatge, però quan vam sortir, l’Emma va dir directament d’anar cap a casa aclarint els dubtes ràpidament. Eren les 15:30h per lo que el sol era terrible i l’Emma estava tant cansada que ja no va ni considerar d’anar enlloc. Així que vam pagar els 100 pesos del dinar per tots dos, vam agafar un taxi a la porta del restaurant i vam anar cap a casa on hi vam arribar cap a les 16h.

Com no podia ser d’una altra manera, només arribar vam deixar les coses, vam anar a l’habitació i no vam tardar ni 15 minuts en quedar-nos adormits.

L’Emma no va tardar massa en aixecar-se i jo cap a les 18h. Volíem anar a comprar al Sam’s ja des de feia dies. El Sam’s son uns gran magatzems tipus Makro, però mai trobàvem el moment perquè sempre ho parlàvem durant el dia, quan la calor no ens permetia sortir de casa, així que ara hi aniríem cap a les 20h.

Com sempre després de despertar-me, em vaig prendre un cafè, vaig escriure aquest diari, vaig llegir notícies, vaig contestar correus i cap a les 19:30h vam començar a preparar-nos per anar cap al Sam’s.

Poc després de les 20h anàvem fins al cantonada a buscar un taxi i directes al Sam’s que estava al costat del Multi Plaza o el Chedraui, una zona ja molt coneguda per mi, doncs el pàrquing del Sam’s és el mateix que el del Multi Plaza, lloc on hi he passat moltes hores.

Al baixar del taxi just a la porta principal del Sam’s, em vaig adonar que un altre taxista se’ns quedava mirant de dalt a baix a l’Emma i a mi. En aquell moment em va semblar estrany però tampoc li vaig donar suficient importància. Però quan estàvem entrant al Sam’s, la controladora de la porta ens va dir que no agaféssim aquell taxi, justament el que se’ns havia quedat mirant. Pel que es veu se sabia que extorsionava o robava. I el tio allà, tan tranquil observant. Increíble.

Vam comprar carn, cerveses, paper, algunes pastes i embotit, si, embotit, que feia setmanes que no en menjava, de fet no en menjava des que havia començat el viatge. Vaig agafar una safata amb formatge i pernil que posava que costava 74 pesos, menys de 4€. El vaig agafar perquè el preu era realment baix, de fet tant baix que em va estranyar una mica, però en el cartellet posava 74 pesos clarament.

Vam acabar de comprar i vam anar a pagar. Aleshores van venir les sorpreses. Primer la subscripció anual per poder comprar a preus de majorista en aquell establiment, havia caducat, per lo que havia de pagar 500 pesos mes per renovar-la. En un primer moment l’Emma va dir de deixar-ho tot i marxar, però jo li vaig dir que si aquí hi venien a comprar sovint doncs que ho renovés ja, total segurament ho acabaria fent.

Un cop decidit de renovar la subscripció, va venir el segon problema. L’Emma va pagar amb la targeta on pocs dies abans jo li havia ingressat mes de 6000 pesos, 300€. A mes, suposadament també hi haurien d’haver diners de l’Emma. Doncs al passar la targeta, aquesta donava error. Ho va intentar una segona vegada i seguia sense autoritzar el pagament. Aleshores, allà mateix a la caixa amb tota la compra pendent i gent a la cua, l’Emma va mirar pel mòbil els moviments de la targeta i va veure que li acabaven de cobrar una assegurança de vida amb la que no hi contava i que va acabar el que em quedava dels 6000 pesos mes el que tenia l’Emma, per lo que a la targeta ni tan sols hi havia els 2000 pesos que ens costava aquella compra.

Així que vam haver de treure coses del carro fins arribar als 1500 pesos que era el que mes o menys quedava a la conta. I tot plegat amb la gent esperant. L’Emma no sabia on mirar, no tant per la gent fent cua, sinó per mi, doncs la cara que vaig posar jo ho deia tot. Jo contava que almenys m’haurien de quedar 3000 pesos i de sobte em vaig adonar que no em quedava res. Això l’Emma ho va notar i no sabia ni què fer ni què dir.

L’Emma va treure quasi tot el que havia comprat per ella, com l’avena, cosa que em va saber greu perquè és l’únic que pren pel matí, però ho va preferir a demanar-me que deixés algo de lo meu després de veure la cara que se m’havia quedat al saber que ja no li quedaven quasi diners i que encara estava paint.

Finalment vam pagar, ens vam quedar ja sense diners i vam anar a buscar un taxi vigilant de no agafar el presumpte extorsionador.

I ja amb la compra feta, sense ni un sol peso i intentant assimilar que l’Emma s’havia gastat, sense saber-ho, tot el que em quedava de diners, vam tornar cap a casa.

El taxista que ens va tocar no era un lladre però no callava. Ens va estar explicant una història d’un senyor begut a qui havia portat a casa seva i que en arribar-hi no li volia pagar perquè deia que ja li havia pagat fins que va sortir la dona del begut cridant-li i dient-li que pagués el taxi i entrés a casa. En fi, tota una història no massa interessant i que tampoc venia a res.

Eren les 21h passades quan arribàvem a casa. El taxista va perdre alguna cosa perquè va estar buscant per terra abans d’arrencar de nou, en qualsevol cas allà no ho va trobar, ni jo, que mes tard vaig anar també a mirar.

I així començaven uns dies d’austeritat total ja que no ens quedaven ni 200 pesos i jo no volia fer una altra transferència fins a veure si l’Emma cobrava o podia tornar-me els diners d’alguna manera, doncs jo li anava pagant els dinars i sortides però no estava disposat a pagar-li aquella assegurança que ja feia temps que li havia dit que la cancel·lés.

En qualsevol cas m’ho vaig prendre millor del que fins i tot jo m’esperava. De fet l’Emma, em donava la sensació, que també ho creia, doncs semblava que ella ja estava preparada per aguantar una bronca i estar enfadats la resta del dia, cosa que evidentment no va passar.

Vam guardar les coses i vam anar una estona a l’habitació a xerrar mentre jo comptabilitzava la compra i l’Emma mirava coses del viver. I aleshores va venir una nova sorpresa. L’embotit que suposadament havia costat 74 pesos, va resultar que costava 240! Vaig mirar a la web de Sam’s i efectivament posava 240 pesos, per lo que no vam saber si el cartell estava malament o aquell preu feia referència a un altre producte. En qualsevol cas el caprici de l’embotit em va sortir prou car.

Cap a les 23:30h vam preparar el sopar. Jo m’acabaria 6 tacos del dia anterior i començaria amb la safata d’embotit junt a pa de motlle torrat. L’embotit va sortir car i no estava massa bo, almenys comparat amb els de Catalunya, però la veritat és que em va treure les moltes ganes que ja tenia d’embotit. A mes junt amb els tacos, va fer que fos un bon sopar.

Cap a les 12:30h acabàvem de sopar i ja anàvem cap a l’habitació a mirar Netflix una estona fins cap a les dues de la matinada que ens vàrem quedar adormits.

Un dia en el que m’havia endut una sorpresa tant desagradable com inesperada però que m’havia pres força be tenint en compte que ara hauria d’enviar-me uns diners que no tenia previst amb tot el que això comporta. Potser el fet d’estar passant uns dies tant agradables i divertits i després d’haver fet un viatge com el que havia fet fins aleshores, feia que la resta passés completament a un segon pla.

30/07/2019 El Mandadero i dia de descans amb chicharrón

Aquest dia, igual que l’anterior, també vam passar-lo a casa intentant aguantar la calor el millor possible i gaudint del gran pati que teníem i que molts voldrien. Aquests dies la canícula era tant intensa que de veritat que no venia de gust sortir, de fet molt poca gent sortia abans de les 20h. En qualsevol cas nosaltres teníem molt espai amb tot el pati per sortir i estirar les cames i a mes encara no estàvem farts de passar tot el dia junts, de fet, tot el contrari.

Em vaig despertar cap a les 9 del matí. Vaig preparar un got d’avena per l’Emma i un cafè, com sempre, per a mi. L’Emma prenia avena cada matí i últimament ja ho preparava tot un dels dos, depen de qui anés primer a la cuina i si l’altre ja estava despert. Aquest dia ens vam quedar primer una estona al llit i cap a les 10h ja em vaig aixecar per preparar-ho. De fet jo soc el que menys aguanta abans de necessitar el cafè.

Ens vam quedar tots dos a l’habitació amb l’aire condicionat a tope i cadascú amb el seu got mentre xerràvem i jo a la vegada escrivia el diari i mirava correus. L’Emma és l’única persona amb la que hi estic completament còmode encara que jo estigui treballant i ella mirant o parlant. Si fos un altre al final li diria si em pot deixar sol, però amb l’Emma era diferent, no m’importava gens que estigués allà mentre jo escrivia el diari, de fet tot el contrari.

Cap a les 12 del migdia vam trucar al Mandadero perquè anés a unes botigues del centre a comprar chicharrón, arròs, xile, tortillas i alguna cosa mes. Aquest dia dinaríem el chicharrón però no com hi estava acostumat, que era sec i torrat, sino com rostit. Tot el que vam comprar ens va costar menys de 7€ i ens va donar per 3 dinars cadascú.

El chicharrón és la pell del porc, que dit així fa una mica de fàstic però que ben torrat està boníssim. Allà el preparen a trossos grans que normalment serveixen per acompanyar un plat principal.

Lo del Mandadero és un servei tipus Glovo però que allà ja fa anys que existeix i funciona perfectament sense necessitar cap mes aplicació que el Whatsapp. Els envies un missatge dient el què vols i en 30 minuts i per poc mes d’1€ t’ho porten a casa.

Cap a les 13:30h l’Emma va preparar el chicharrón i l’arròs mentre jo seguia a l’ordinador i cap a les 14h, com ja ens hi estàvem acostumant per molt que volguéssim fer horari mexicà, vam començar a dinar. Dic horari mexicà perquè allà és mes normal fer un bon esmorzar a mig matí que nosaltres no fèiem, sinó que directament dinàvem cap a les 14h, com a Espanya.

Jo em feia tacos de tot, amb el chicharrón i l’arròs també junt amb formatge i salsa picant de huacamole que me la posava a tot. La veritat és que no em va agradar massa el chicharrón cuinat d’aquella manera, m’agradava molt mes sec i torrat i de fet aquell va ser el menjar que menys em va agradar de Mèxic. Pel que es veu allà es molt típic. Cal tenir en compte que el chicharrón és la pell del porc, per lo que així rostit quedava massa tou, mig gelatinós, i a mi aquestes coses no m’agraden.

I després de dinar a dormir una estona fins cap a les 17h que em vaig aixecar quan l’Emma ja feia estona que s’havia aixecat. Al veure que ja em movia va venir però ja sabia que no em podia dir massa coses fins que no haguessin passat almenys 20 minuts mes ja que m’aixeco de les migdiades força malament, be, simplement necessito 20 minuts per despertar-me.

Ens vam quedar una estona al llit fins que em vaig aixecar per prendre’m el cafè de la tarda i escriure el diari mentre parlàvem amb l’Emma, doncs com ja he comentat, és amb l’única persona amb qui puc estar treballant a l’ordinador mentre està al meu costat parlant-me.

Cap a les 19h vam sortir a seure al pati ja que aquesta era la millor hora, quan el sol començava a no picar tant. El pati és gran, amb plantes i balancins, per lo que s’hi estava realment be. Allà vam estar una estona xerrant i mirant les plantes que l’Emma tenia i que m’anava comentant. Li agraden molts les plantes i en sap, per lo que el jardí n’està ple i totes molt boniques i ben cuidades. A mes fins i tot te un petit estany amb plantes aquàtiques i peixos.

Cap a les 20h vam entrar cap a casa, jo cap a l’ordinador una estona mes i l’Emma a la cuina a preparar algo amb unes plantes, pasote, que havia comprat. L’endemà l’Emma volia anar al viver per lo que cap a les 21:30h ja vàrem sopar acabant-nos el que havíem deixat al dinar. I cap a les 23h anàvem a l’habitació a mirar Netflix fins cap a les dues que vam anar a dormir.

29/07/2019 La venedora de 9 anys

Aquest va ser un altre dia tranquil a casa acompanyat de l’Emma i els seus nebots. Jo vaig seguir la meva rutina i pel matí vaig prendre el cafè mentre escrivia el diari. Al cap d’una estona al llit amb l’Emma i després una estona mes treballant a l’ordinador fins l’hora de dinar.

Al migdia l’Emma va fer el dinar. Va preparar espaguetis i carn. Jo soc molt especial amb la pasta, m’agrada que quedi ben grenyal i a l’Emma li quedaven realment bons. A mes el formatge ratllat que comprava, tant fi, feia que encara quedessin mes bons. De fet feia tot un paquet i jo menjava fins a reventar.

Després de dinar vam anar a fer la migdiada com sempre i per la tarda vam trucar al Mandadero perquè anés a comprar al Chedraui. Vam comprar pollastre, ceba, fruita, llet, detergents, etc. Que per cert, de cebes en va demanar dos però el Mandadero va entendre 2 quilos, així que ara teníem ceba per anys. El dia anterior ja havíem anat a Los Jarrochitos a menjar mojarra per dinar i tacos dels bons per sopar, per lo que avui tocava menjar tot el dia a casa.

Per la tarda vàrem estar descansant al pati amb unes cerveses mentre els nens hi jugaven. És un pati gran i tancat per lo que és un bon lloc perquè els nens hi puguin estar i jugar. La Daira ens va sorprendre a tots quan va treure una taula petita de casa seva i la va col·locar davant de la porta metàl·lica del pati que dóna al carrer per vendre llaminadures, pals de xocolata, bosses de patates, etc. Algunes va agafar-les de casa seva i altres les va preparar ella, com per exemple una espècie de gelats amb unes gelatines congelades. Ho va col·locar tot sobre la taula i va començar a cridar als vianants com si fos en un mercat. Feia molta gràcia veure-la cridant als vianants a través de la porta com qualsevol altre venedor, però és clar, ella tenia 9 anys. Durant els dies següents aniria ampliant el negoci gràcies a l’ajuda de se mare que li va comprar llaminadures a l’engròs.

A Mèxic existeix molt aquesta cultura del negoci propi encara que sigui a la pròpia casa. Molta gent és autònoma o simplement te un petit negoci a casa seva, algo que ja veuen des de petits i que alguns imiten quan encara no tenen ni 10 anys.

Vaig estar quasi tota la tarda allà però va ser prou divertit i entretingut, tan per veure com la Daira ja començava a vendre els seus primers articles com per l’Emmanuel cantant i tocant la guitarra.

Cap a les 22:30h vam escalfar els espaguetis i la carn i vam menjar mes o menys el mateix que el migdia mentre miràvem Netflix a la seva habitació. Val a dir que era força sorprenent l’afinitat que ja teníem l’Emma i jo en tantes coses tot i veure’ns tant poc. Amb ella m’hi sentia realment còmode i es podria dir que és amb la única, o almenys amb la que mes, em comporto com si estigués a casa meva. Aquests dies intentava passar-los amb tranquil·litat i fer una vida mes o menys normal com qualsevol altre mexicà i la veritat és que m’agradava i notava que en general estava mes relaxat, dormia millor i tot i que seguia treballant, podia dedicar mes temps a afers socials.

28/07/2019 Camarones i Mojarras a Los Jarrochitos. El millor àpat del viatge

Em vaig despertar cap a les 9 del matí. L’Emma encara dormia per lo que em vaig aixecar a prendre el cafè i a escriure el diari. Cap a les 10:30h ella es va despertar i jo vaig anar una estona al llit amb ella, doncs li agrada que estiguem una estona al llit xerrant quan s’acaba de despertar. Sempre m’explica els somnis que ha tingut ja que sempre somnia molt i sempre els recorda. Lo dolent és que normalment son malsons o com a mínim una mica estranys.

Cap a les 12h em vaig prendre un segon cafè mentre mirava correus i altres temes, em vaig dutxar i cap a les 13h vam anar a la marisqueria el Jarrochito a menjar mojarras, una espècie de dorada enorme, molt torrada i que està boníssima. Aquest any encara no n’havia menjat però l’any anterior si que en vaig menjar una a un restaurant de la presa i que em va convidar el propietari del meu apartament.

Així que vam anar a buscar un taxi i en 10 minuts ja érem al restaurant. Tot just eren les 13:15h per lo que encara estava molt buit, de fet només hi havia un parell de taules ocupades. Jo no sabia ben be com eren els plats per lo que vaig preferir no mirar massa els preus i demanar el que volgués per tal de gaudir be del dinar i quedar-me ben ple. Els plats costaven com a mínim 150 pesos per lo que els preus eren molt superiors a un restaurant normal, però és clar, aquí era marisc. A mes ja feia temps que no en menjava per lo que realment em venia molt de gust i el preu m’importava mes aviat poc.

L’Emma va demanar de primer un còctel de gambes, algo que em podria agradar però em va semblar poc, així que vaig demanar un plat de “camarones empanizados” (gambes arrebossades), i de segon tots dos vam demanar una mojarra. Quan ja havia demanat l’Emma em va dir que els dos plats que m’havia demanat eren dos plats principals. Ja m’ho pensava que les gambes eren un plat com la mojarra, però és que els altres em van semblar massa poc i quasi que costaven el mateix que les gambes.

D’entrada van portar unes potes de bou de mar que em vaig menjar totes 3 jo ja que a l’Emma li picaven massa. No tenien massa carn, com totes, però estaven molt bones, amb una salsa molt bona i un punt picant com pràcticament qualsevol plat mexicà.

Al cap d’uns 10 minuts van portar el còctel de gambes de l’Emma i al cap d’uns 5 minuts mes el meu plat de gambes, que era molt mes gran del que pensava. Tenia almenys 10 gambes enormes pelades i arrebossades, crema de frijol i amanida. Era un plat molt gran tenint en compte que després em tocava la mojarra. Ja tenia gana però al veure allò se’m va fer la boca aigua. Vaig començar a menjar immediatament.

Les gambes estaven realment bones, amb un arrebossat perfecte i acompanyades d’una salsa molt bona. A mes eren força grans, almenys força mes grans del que em pensava. De fet semblaven mes escamarlans que gambes.

Quan em vaig acabar el plat, al cap de quasi mitja hora, ja estava ple, realment m’acabava de menjar un plat principal que omplia mes del que em pensava. El peix i el marisc sembla que hagin d’omplir menys que la carn, per això tinc menys límits quan en menjo, però la veritat és que tot aquell plat estava molt be. I ara encara quedava la mojarra.

Les mojarras van tardar força en arribar, de fet jo les gambes me las vaig menjar ràpid ja que l’Emma ja s’havia acabat el còctel i pensava que estaven esperant a què jo acabés les gambes per portar la mojarra, però no, almenys van passar 20 minuts mes des que vaig acabar les gambes fins que van portar la mojarra. De totes maneres això era senyal de que l’estaven fent molt be i al moment a la barbacoa (o asada com diuen a Mèxic a una barbacoa).

Finalment van portar les mojarras i eren millors, també, del que creia. Eren molt grans i es veien molt ben fetes. El cambrer, molt atent en tot moment, les va portar junt amb tortillas i salses i ens va preguntar si les vèiem be i si tot estava prou be. Li vam dir que si, que perfecte, i em va tornar la gana immediatament tan bon punt vaig veure i olorar aquell plat.

A mes de la mojarra hi havia unes patates fregides molt petites per sobre, crema de frijol i amanida algo diferent a la del plat de gambes. Les patates fregides eren molt diferents a qualsevol de les que havia menjat fins aleshores i probablement les mes bones que havia provat mai. Vaig agafar una tortilla, doncs s’ha d’utilitzar junt amb la forquilla per anar tallant la mojarra, i vaig començar a menjar. Estava molt ben fregida amb un torrat perfecte i la carn al punt, molt sabrosa, tant que quasi no m’hi vaig posar ni salsa ni llimona, doncs això només faria que tapar aquell gust tan bo.

Al tractar-se de peix pot enganyar una mica el que pot arribar a omplir el plat, doncs quan comences a menjar-la t’adones de lo gran que és i de la quantitat i contundència de carn. És molt fàcil de menjar, doncs es talla molt be estirant amb la forquilla des de l’espina central i quasi no te espines enlloc mes, per lo que pots anar menjant sense parar ni un moment de mastegar. La pell està boníssima i es menja igual que la resta del peix, de fet algunes parts laterals mes dures es mengen igual per les poques espines que te i lo sabrosa que queda la pell al haver-se fet en una barbacoa. Menys el cap, tota la resta es pot menjar, de fet jo només vaig deixar una part del cap i l’espina central.

Menys algo d’amanida m’ho vaig menjar tot, els dos plats que em varen posar mes les potes de bou de mar dels entrants. Aquest era sens dubte el millor àpat fet des que havia començat el viatge feia ja 2 mesos i mig.

Durant el dinar el cambrer ens va portar una beguda alcohòlica típica que estava realment bona i que vam pensar de demanar-ne una copa després de dinar, però estàvem tant tips que ja no podíem amb res mes. A mes hauríem de vigilar ja que no es podia pagar amb targeta i portàvem 800 pesos, 36€, per tots dos, que és molt tenint en compte els preus de Mèxic però que potser es quedaria curt pel dinar que ens acabàvem de fotre. De fet ja patíem una mica per si ens arribaria o no, doncs jo calculava que el total serien ben be 800 pesos. No ho sabíem segur perquè el preu de les mojarras no venia a la carta, doncs aquest depenia de la mida de cada una.

Vam descansar 5 minuts i vam demanar la conta. Finalment va ser força menys del que pensàvem, 625 pesos, 28€, doncs cada mojarra van ser 170 pesos i jo contava que potser en serien 250 cada una. Així que pel preu d’un menú normal a Barcelona m’acabava de fotre un tiberi de luxe com poques vegades m’havia fotut en tota la meva vida. Com mola conèixer nous llocs cada dia! Com mola provar nous plats cada dia! Com mola viatjar!

Vam pagar deixant 25 pesos de propina, cosa que a mi no m’agrada a menys de què ja vingui indicat a la conta però que l’Emma sempre vol deixar, doncs considero que els cambrers fan la seva feina i cobren per ella com qualsevol altre treballador de qualsevol sector que no van rebent propines dels clients. Després ens vam quedar una estona doncs just quan ja acabàvem començava la música en viu, en un petit escenari que hi havia al restaurant on un noi tocava el piano i cantava.

Al cap d’una estona vam marxar amb intenció d’anar al Chedraui a comprar. L’Emma volia agafar un taxi però al preguntar-li on estava em va dir que molt a prop. Vaig mirar a Google Maps i estava a 10 minuts caminant per lo que la vaig convèncer d’anar-hi caminant.

Hi arribàvem per la part del centre cultural i l’Oxxo, zona que ja em coneixia. Ja que havia de comprar tabac li vaig dir a l’Emma d’anar a l’Oxxo i comprar allà algunes coses bàsiques o després anar al Chedraui que ja el teníem molt a prop. Em va dir de comprar només el tabac per lo que vam entrar, vaig comprar 2 paquets de tabac i vam sortir per anar al Chedraui. Però aleshores entre la calor, el cansament i la son que li dona sempre després de dinar, va decidir de no anar finalment al Chedraui i agafar un taxi per tornar a casa. Ja podríem haver comprat almenys llet a l’Oxxo, però ni això. Va ser tot molt precipitat.

Vam arribar a casa cap a les 15h i vam anar directament al llit a mirar una peli i a fer la migdiada com quasi cada dia.

Jo em vaig despertar cap a les 18h. L’Emma ja s’havia despertat abans però anava entre el llit i fent coses per casa. La tarda la vàrem passar a casa amb el seu germà després de jo prendre’m el cafè i escriure el diari com sempre faig quan em desperto.

Per sopar no teníem pensat anar enlloc ni demanar res, sinó preparar alguna cosa a casa i sense gastar massa, doncs aquell dia ja havíem gastat per 4. En qualsevol cas valia la pena i mes per un europeu acostumat a preus molt mes alts pels mateixos plats. De fet aquí em semblaven preus apropiats, al contrari que a Barcelona que molts preus em semblen abusius, per lo que al moment de gastar es fa amb la consciència ben tranquil·la de saber que estàs pagant un preu ben just.

Però en Chicho, per sorpresa, ens va portar uns tacos d’un lloc que no coneixíem i que estaven mes bons que els del Bug’s, el restaurant que teníem mes a prop de casa. Eren tacos al Pastor que ja havíem provat un dia a casa seva, i que entre altres coses porta pinya , ingredient que no havia vist mai en un taco i que li donava un toc molt bo. Així que, aquest va ser un dia de molt bon menjar i molt típic mexicà tan per dinar com per sopar.

27/07/2019 Dia de descans

Em vaig despertar cap a les 8 del matí tot i no haver dormit 8 hores però ja suficients com perquè la llum del sol i els galls em despertessin. L’Emma va seguir dormint mentre jo em prenia el cafè i escrivia el diari. Quan es va despertar vaig tornar al llit amb ella i vam estar xerrant i mirant la TV.

Aquest seria un dia tranquil que passaríem a casa descansant.

Cap a les 13h vam demanar el dinar. Aquest dia vam demanar a un noi que preparava el menjar a casa seva. Cada plat costava 75 pesos (3,30€), relativament car, tot i que després, al veure els plats, ho vaig entendre. Jo no sabia ben be que demanàvem però l’Emma m’ho va recomanar per lo que me’n fiava completament.

Al cap d’una hora aproximadament el mandadero va arribar amb el plats i quan vaig veure com eren vaig flipar. Jo em vaig demanar xiles farcits de vedella picada amb arròs i amanida. L’Emma va demanar algo similar però els xiles sense farcir i espaguetis. En Chicho també va demanar i es va quedar amb nosaltres a dinar.

Abans que acabéssim nosaltres en Chicho ja va marxar, doncs tenia pressa. Després de dinar l’Emma va anar a comprar uns gelats a la botiga de la cantonada. Uns Eskimals i Mega mini que ens vàrem menjar a l’habitació abans de quedar-nos ben adormits.

Cap a les 17h em vaig despertar i l’Emma ja estava dormint una altra vegada ja que ella ja s’havia aixecat mentre jo dormia. Vam estar una estona al llit i després ja vaig anar a prendre el cafè mentre treballava al portàtil.

Per sopar vam acabar el dinar que havia sobrat i alguna cosa mes que ja teníem a casa.

Després a mirar Fargo a Netflix una estona fins cap a les 12 de la nit que ja vàrem anar a dormir.

26/07/2019 Els rosers acabats i els antojitos

Aquest dia l’Emma havia d’acabar de preparar els rosers i fer l’entrega. La nit anterior vam anar a dormir a la 1 fent els rosers i havíem quedat que la despertaria cap a les 4 de la matinada per acabar de tallar les teles que havíem deixat la nit anterior i a les 7 del matí intentar ja està al viver per embolicar els rosers amb les teles ja tallades.

Jo em vaig despertar a les 4 i a les 4:10h vaig despertar a l’Emma, que com sempre, li va costar molt aixecar-se, de fet fins les 4:30h no es va aixecar del llit. Vam anar al menjador on estaven les teles ja tallades però faltava tallar-les per tal de fer la mida exacte necessària per a cada roser. De cada tros que teníem tallat s’havia de tallar en 3.

Ens vam organitzar molt be. Jo doblegaba cada tros en 3 i ella feia els talls. En poc mes de mitja hora vam acabar, per lo que a les 5:15h l’Emma ja tornava a ser el llit amb tot el que podia fer a casa ja fet. Jo ja no vaig tornar a dormir sinó que ja em vaig preparar el cafè i vaig anar a escriure el diari, a mirar correus, a fer seguiment de les reclamacions pendents i mirar les finances.

Vam quedar que a l’Emma la despertaria cap a les 6 del matí, per lo que a les 6:15h tornava a despertar-la tot i que com abans, li va costar força aixecar-se. Es va aixecar cap a les 6:40h quan a les 7 ja volia estar al viver. A les 12h havia de fer l’entrega i eren 150 rosers, per lo que vaig calcular que si començava a les 7, tenia 2 minuts per roser per fer-los tots abans de les 12. Ella ja va dir que era massa poc per cada un, per lo que suposo que ja tenia pensat avisar a la seva veïna que a vegades l’ajudava, pagant-li és clar.

Finalment l’Emma va marxar cap a les 7:10h cap al viver. Va trucar al Jesús, el seu treballador, per veure si podia entrar abans de les 8 però no contestava, per lo que semblava que hauria de començar sola.

Ella m’anava dient per Whatsapp, al principi, com anava. Primer va començar netejant les plantes ja que no podia posar les teles als rosers sola, per lo que això ho van començar a fer a les 8 quan va arribar en Jesús. Mes tard hi va anar la seva veïna per acabar-ho entre les dues.

Jo, cap a les 9 del matí vaig menjar tacos del dia anterior i abans de les 10 ja estava dormint una altra vegada. Vaig deixar el volum del mòbil ben alt per si l’Emma em trucava, cosa que mai faig.

Cap a les 12:15h l’Emma em va trucar, jo ja estava mig despert per lo que vaig contestar de seguida. Em va dir que ja havien acabat amb tots els rosers. Perfecte! Tots 150 fets a temps. La clienta encara no havia anat a recollir-los però ella ja els havia avisat de què ja estaven, que això era lo important. Ja suposàvem que no arribarien a les 12 en punt però era millor ja tenir-los preparats. Em vaig alegrar molt i la vaig felicitar ja que la feina no era fàcil i el temps era molt just, però finalment tot havia sortit be. Ara només quedava saber si li agradarien a la clienta, tot i que a l’Emma li agradaven molt com havien quedat i això ja era una bona garantia.

Ja mes tranquil em vaig aixecar i em vaig prendre un cafè mentre escrivia el diari com sempre faig quan em desperto. Tot just eren les 13h però jo ja havia dinat i fet la migdiada. L’Emma esperaria a què els clients s’enduguessin els rosers per lo que no estava segur quan arribaria, en qualsevol cas jo ja no menjaria fins al vespre.

Vaig estar fent coses al PC fins cap a les 15h que va arribar l’Emma. Els clients havien anat a buscar els rosers a les 14h, força mes tard del que havien dit tot i que era normal ja que eren per un casament per l’endemà i suposo que els nuvis estaven una mica litas, de fet va anar a buscar els rosers el mateix nuvi.

Jo estava descansat però evidentment l’Emma no. Em va explicar com havia anat tot, que havia hagut de trucar a la veïna perquè l’ajudés però que tot havia anat be i que poc mes de les 12h ja havien acabat. També va dir que al nuvi li varen agradar molt els rosers tot i que encara faltava saber l’opinió de la novia, però almenys un dels dos ja havia dit que eren perfectes.

L’Emma ja havia menjat alguna cosa per lo que cap a les 15:30h es va quedar adormida una estona. Quan es va despertar vam anar a la pastisseria del costat de casa seva a comprar uns pans dolços per menar alguna cosa per berenar ja que jo feia hores que havia dinat i ella havia dinat poc.

Cap a les 18h vam començar a pensar què soparíem, doncs ja començàvem a tenir gana. Vam decidir demanar als Antojitos que tant ens agrada. Vam trucar pensant que encara estaria tancar, però no, ja estava obert. Així que vam trucar als mandaderos però ens van dir que no podrien fins al cap d’una hora. Quan ja no sabíem ben be què fer, va trucar la Xochitl dient si podia tornar a venir a rentar roba, a lo que l’Emma li va respondre que si i que si podria anar a buscar els antojitos. Ella va dir que si, que en mitja hora hi podria anar. Així que vam trucar de nou, vam demanar els antojitos i a esperar. La Xochitl és famosa per anar sempre tard, tot i que esperava que aquesta vegada tingués el detall de no tardar massa ja que els antojitos estaven recent fets. Es va endarrerir una mica però va ser prou acceptable, doncs cap a les 19h ja estava a casa amb els antojitos.

Vaig ajudar a l’Alime a entrar els 3 o 4 cubells que portaven de roba i l’Emma i jo de seguida ja vam començar a menjar. La Xochitl no hi era, no sé ben be on va anar, així que l’Alime es va quedar amb nosaltres mentre menjàvem a esperar a què arribés se mare. Al cap d’uns 10 minuts va arribar, ens vam saludar, l’Emma li va explicar una mica com havia anat el tema dels rosers i ja es van posar a rentar roba, que en tenien per estona.

Nosaltres a les 20h ja havíem acabat de sopar però la Xochitl i l’Alime encara en tenien per estona d’estar allà. En aquell moment encara no ho sabíem però acabarien marxant quasi a les 12 de la nit.

L’Emma i jo vam anar a fora el pati per estar amb elles. Vam estar xerrant de Oaxaca, la vam ajudar a buscar apartament per uns dies que havia d’anar-hi, elles van parlar del seu pare i de què no parava de demanar-lis diners tot i cobrar 20.000 pesos de pensió mensuals, probablement perquè la seva dona 30 anys mes jove li robava tot el que podia i ell no tenia res.

I així vam anar passant l’estona fins cap a les 22:30h que l’Emma va entrar un moment a casa. Al cap de 5 minuts, al veure que no sortia, vaig entrar, doncs estava segur que ja s’hauria quedat adormida, i efectivament. Vaig anar a l’habitació i ja estava mig dormint. La vaig despertar i la vaig dir que sortís o que li digués a se germana que anava a dormir. Ella em va dir que em quedés jo sol amb elles a lo que li vaig respondre que no, que si volia anar a dormir li digués i jo també entraria amb ella. Quina barra…

Vam tornar a sortir fins cap a les 23h quan l’Emma ja no aguantava mes i els va dir que ja anàvem a l’habitació i que si necessitaven alguna cosa que ens avisessin. Per cert que el cable d’alta tensió que passava per davant de casa estava fotent guspires, doncs semblava que tenia una part mig pelada i una de les plantes de casa l’Emma havia crescut tant que ja el tocava.

Així que vam anar a l’habitació a mirar la TV i a mig dormitejar fins a les 12 de la nit que la Xochitl i l’Alime ja ens van avisar que marxaven. Els vam dir adéu sense temps ni de sortir, doncs ja estaven sortint de casa. Nosaltres vam seguir mirant Netflix una estona mes i a dormir que el dia havia sigut molt llarg però profitós.

25/07/2019 Ressaca, teles i de restaurant en restaurant

Ens vam despertar cap a les 9 del matí, jo mes aviat del que pensava suposo que degut a la ressaca que tenia de la festa de la nit anterior i que no em va deixar dormir les 8 hores que acostumo a dormir cada dia.

Em vaig preparar el cafè i vaig escriure aquest diari una estona que ja portava força endarrerit. Vaig fer seguiment de la reclamació que havia posat pocs dies abans pel portàtil que m’havia comprat feia menys de dos mesos a Xina, doncs Windows no estava correctament activat, i de fet, pitjor que acabaria tot plegat. També vaig mirar correus i finances i vam estar una estona amb l’Emma per casa i el pati ben tranquils i relaxats.

Cap a les 13h vam anar a dinar a un restaurant anomenat Bualá, així que vam agafar un taxi i en 10 minuts ja érem al restaurant.

El restaurant era tipus cocina económica, el que a Catalunya diríem anar de menú, però semblava força mes exclusiu amb els cambrers molt atents, les taules i cadires molt mes maques i còmodes i els plats mes elaborats que en altres restaurants similars als que ja havia estat. De totes maneres el menú costava el mateix, 50 pesos per cap. Vam demanar sopa de primer i porc al “Cordon Bleu”, que era un rotllet de carn de porc arrebossat, realment molt ben fet, molt bo i acompanyat d’espaguetis i amanida. De postre, com a quasi tot arreu, un potet de gelatina de llimona.

El cambrer anava boig intentant matar una mosca que ens anava molestant, de fet per poc em fot un cop a la cara amb la paleta que utilitzava per a matar-les. Això si, al final la va matar i vam poder acabar de dinar mes tranquils.

En acabar, l’Emma va fer algunes trucades de feina i després ja vam sortir per agafar un taxi i tornar cap a casa. Per 100 pesos (4,20€) havíem pogut dinar tots dos un menú molt bo i molt ben elaborat amb beguda i postre inclòs. És fantàstic!

I en arribar a casa, com sempre, a fer la migdiada, i també com sempre, jo mes estona que l’Emma tot i que quasi sempre quan em despertava ella estava allà, doncs tot i haver-se ja aixecat, al cap d’una estona sempre tornava a dormir una estona mes. Però aquest dia no, doncs tenia feina per fer.

Em vaig despertar cap a les 17h i com sempre em vaig prendre el cafè i vaig escriure el diari a mes de mirar correus i altres coses. L’Emma havia d’entregar l’endemà 150 rosers adornats amb una tela que ella mateixa havia de tallar i preparar. En Jesús, el seu treballador, ja havia anat a comprar la tela, ja l’havia portada i ella ja estava tallant-la per tal d’acabar fent els 150 trossos que necessitava per adornar els 150 rosers.

Una mica mes tard vaig anar a ajudar-la, plegant la tela de tal manera que ella només l’hagués de tallar a mes de tallar en part les cintes que utilitzaria per lligar la tela als rosers. Vam estar unes dues hores. En Caleb va venir una estona i entre altres coses va dir una cosa que em va fer molta gràcia, que era sobre l’ex-empleat de l’Emma, un inútil, dient que un dia el va veure mirant a la paret amb la llengua a fora, com un tontaina perdent el temps.

Després vam anar a comprar uns pans a la pastisseria del costat de casa l’Emma. Els pans, com allà li diuen, no son barres de pa, sinó pastes dolces que en alguns casos semblen pans però sempre porten alguna cosa o tenen formes diferents. Només valen 4 pesos, 0,20€, i son força grans tenint en compte el preu. En vam menjar un o dos ja pensant en el sopar.

L’Emma i jo vam pensar en demanar menjar per emportar al Bug’s, tacos i alguna cosa mes. En Chicho també va voler demanar però ells una pizza familiar per a tots. Així que l’Emma va trucar i va demanar 20 tacos el pastor i un Mata-hambre per a nosaltres, i la pizza familiar pel Chicho i família. El Mata-hambre és un plat de carn amb formatge i verdures i un munt de tortillas per poder anar fent tacos. Jo pensava que seria mes o menys com el Suizo que m’havia demanat dies abans, però com mes tard vaig comprovar, era el doble o mes, de fet no valia 30 pesos com el Suizo, sinó 55. Portava un munt de menjar que em costaria molt d’acabar.

Al cap d’uns 40 minuts vam anar a buscar-ho l’Emmanuel i jo, lo d’ells van ser 100 pesos i lo nostre 130. Vam tornar a casa i l’Emma ja estava a casa d’en Chicho, per lo que l’Emmanuel i jo també hi vam anar i vam sopar tots allà.

Aleshores va ser quan em vaig adonar que el Mata-hambre era molt mes del que pensava, doncs conforme anava menjant m’anava adonant que quasi ni me’l podria acabar, i res a dir ja dels tacos, que no me’n menjaria ni un. Amb només 4€ havia pogut comprar tal quantitat de menjar que no m’ho vaig poder acabar.

Em vaig acabar el Mata-hambre com vaig poder, doncs va resultar molt mes del que pensava i del que semblava, doncs estava tot molt comprimit, vam prendre alguna cervesa i cap a les 23h l’Emma i jo vam tornar cap a casa on vam seguir tallant les teles fins a deixar-les a punt per tallar cada tros en 3 i quedar així ja el tros de tela definitiu, però això l’Emma ja va decidir de fer-ho l’endemà pel matí, despertar-se cap a les 4 per acabar-ho. Aquest tipus de treball li representava força feina en un dia o dos però també un bon ingrés, per lo que dormir 3 hores aquell dia era assumible. Finalment eren la 1 de la matinada quan anàvem a dormir.

24/07/2019 Aniversari Mireya i mes festa

Ens vam despertar poc després de les 8 del matí, i com cada matí, em vaig prendre el meu cafè, vaig escriure aquest diari, vaig mirar correus i finances i em vaig dutxar. Aquest matí me’l vaig passar tot a casa i al portàtil avançant feina endarrerida ja que sempre intento almenys dedicar 3 hores al dia a fer feina però que durant els dies passats a Oaxaca no havia pogut ni volgut, doncs estàvem e vacances.

Aquest dia aniríem per la tarda a la festa d’aniversari de la germana de l’Emma, la Mireya, així que pel matí em podria estar al portàtil.

L’Emma va anar a comprar, al mini súper de la cantonada, ous, formatge i carn per dinar a casa. Va preparar “entomatadas”, que son com quesadillas amb tomàquet i formatge i els ous per sobre. Son d’aquelles coses ben bones i que et deixen ple però amb molta energia, doncs res del que porta és realment pesat però si te moltes proteïnes.

Cap a les 13h vam dinar tots dos i després a fer la migdiada per aixecar-nos cap a les 16h per anar a comprar i preparar-nos per anar a la festa de la Mireya que estava programada a les 19:30h.

Cap a les 16:30h em vaig aixecar, l’Emma com sempre ja s’havia aixecat però seguia al llit de tan en tan dormitejant. Jo em vaig prendre el cafè mentre feia coses al portàtil, després em vaig dutxar i preparar fins cap a les 18:30h que l’Emma i jo ja vam marxar per passar primer a comprar begudes al Chedraui per a la festa. Així que vam agafar un taxi i cap allà. Per cert, plovia.

Al Chedraui vam comprar tequila Jose Cuervo i cerveses Indio, tot plegat per uns 500 pesos, 23€. A mes vam comprar algo de pasta per a nosaltres aprofitant que ja érem allà. A Mèxic son el tequila i la cervesa les begudes que no poden faltar en cap festa.

Eren les 19:15h quan sortíem del Chedraui i agafàvem el taxi. Pocs minuts abans l’Emma havia trucat a la Samy, la filla de la Mireya, per a preguntar-li si ja havíem d’arribar, doncs la Samy pensava emportar-se fora de casa a la Mireya i que en aquell moment arribessin els convidats per quan tornés la Mireya se’ls trobés per sorpresa. Primer ens va dir que féssim temps ja que la Mireya encara estava a casa, però quan ja érem al taxi ens va dir que hi anéssim perquè el seu marit ja se l’havia emportada amb una excusa.

Encara plovia i amb força quan arribàvem a casa de la Mireya puntualment a les 19:30h. Vam picar i ens va obrir la Samy. Sorprenentment érem els primers, i dic sorprenentment perquè l’Emma acostuma a arribar tard a tot arreu i perquè suposadament a aquesta hora ja havíem d’estar tots els convidats allà esperant per donar-li la sorpresa a la Mireya i només estàvem l’Emma, jo i la Samy, que per cert al cap de 5 minuts va sortir per anar a buscar alguna cosa i ens vàrem quedar tots dos sols a la casa.

Jo esperava que arribés algú mes perquè sinó la sorpresa seria una mica trista. Vam estar allà esperant uns 10 minuts fins que varen tocar a la porta i, sorpresa, era la Mireya. Així que vam obrir i quan va entrar amb les filles d’en Marco ens va trobar a l’Emma i a mi allà completament sols. La vàrem felicitar i ens vam quedar allà tots 3 amb les dues nenes.

La Mireya ens va comentar una mica el viatge que acabava de fer a Reinosa per a la celebració del 50è aniversari de casament d’uns familiars al que l’Emma i jo hi estàvem convidats i que de fet hi vam estar a punt d’anar. Ens va dir que tot va anar molt be i que ells van preguntar per tota la família, sense deixar-se absolutament a ningú.

Al cap de poca estona va tornar la Samy i al cap d’uns 15 minuts van arribar en Chicho, l’Emmanuel i en Caleb, per lo que almenys ja érem uns quants mes i ja podia parlar mes almenys amb en Chicho i l’Emmanuel. A mes en Chicho va portar a una amiga, crec que sense preguntar a ningú, que venia bàsicament a cantar, doncs es dedicava a cantar en restaurants.

Cap a les 20:30h van arribar la Xochitl, el seu marit, la Aline i la Karime amb les seves dues filles, la petita de les quals tenia 3 o 4 mesos però estava molt grassa, massa des del meu punt de vista.

I poc després ja van arribar en Marco i l’Ana per lo que ja érem un munt de gent per allà donant voltes. En Chicho ja va començar a repartir cerveses per tothom com acostumar a fer sempre i cosa que agraeixo, doncs amb la calor que hi fa a Tuxtepec sempre ve de gust una cervesa ben freda.

Primer vam parlar una estona amb la Xochitl i el seu marit sobre el nostre viatge a Oaxaca del que acabàvem d’arribar el dia anterior per gaudir dels actes de la Guelaguetza.

La amiga d’en Chicho que els altres no coneixíem va començar a cantar, però jo al principi no sabia qui era, de fet pensava que era una mes de la família i que estaven fent un karaoke com el que havíem fet a casa de la Chely uns dies abans. Al dir-li a l’Emma que cantava molt be ella em va respondre, doncs clar, si és cantant. Va ser aleshores quan vaig saber que no era familiar sinó una amiga convidada pel Chicho.

Anava cantant cançons que li anàvem demanant. En un moment determinat, algú va dir, el español, i li vaig dir si podia cantar alguna de Mecano, i efectivament en va cantar dues o tres. Va estar realment be.

Cap a les 21:30h la Samy ens va cridar a tots per anar a la taula, doncs ja havien portat les pizzes i amanides que soparíem. L’Emma i jo vam seure davant d’en Marco i l’Ana i al costat de l’Emmanuel, per lo que tenia a gent ja molt coneguda pel voltant.

De pizzes n’hi havia un munt i estaven totes molt bones. A mes l’amanida també i com sempre fan, salses de tot tipus tan per l’amanida com per les pizzes. Jo en vaig provar una que posava extrapicant, i tal qual, extra extra picant, una sola gota ja costava de passar. A mes en Chicho i en Marco anaven traient cerveses sense parar, doncs son els que normalment van assortint a tothom de begudes.

La cantant també va seure a sopar amb nosaltres justament al meu costat i també va menjar alguna cosa. El relleu el va agafar l’Emmanuel que va tocar una mica la guitarra i va cantar però ja sense l’altaveu per tal que poguéssim parlar mentre sopàvem. Fins i tot l’Héctor, el marit de la Mireya, va cantar i tocar una mica la guitarra.

En acabar de menjar, en Marco ja va treure els tequiles i un whisky. Jo evidentment preferia el whisky i de fet en Marco i en Chicho també, així que ja van posar copes per tothom qui en volia i vam començar a veure. En aquell moment evidentment encara no ho sabia però aquella seria la primera de moltes copes que s’allargarien hores tot i ser un dimarts.

A diferència del que acostumem fer a Barcelona, allà els whikys eren en copes grans amb força gel i aigua o algun tipus de gasosa o refresc. També a diferència de l’última vegada que vaig veure l’Ana, a la festa de la Chely, aquest dia estava mes animada i unida al Marco, de fet de seguida es va asseure al nostre costat i no vam tardar massa en començar una conversa tots 3, doncs la Xochitl i família no varen tardar massa en marxar, en Chicho va desaparèixer i ningú sabia exactament a on i l’Héctor va anar a seure a un sofà mes enretirat.

L’Ana ens va comentar a l’Emma i a mi que ella i en Marco es comprarien una casa a Veracruz, de fet el dissabte d’aquella mateixa setmana ja anirien a donar la paga i senyal. Així com a l’Ana se la veia molt emocionada, al Marco no tant, de fet ell no va comentar res, mentre que l’Ana ens va estar explicant com era la casa, el perquè de comprar-la, quant costava,… Era una casa unifamiliar per 1,500.000 pesos i que la volien ja que sempre anaven de vacances a Veracruz i en moltes ocasions necessitaven ells o coneguts quedar-se a dormir a Veracruz. Això és cert perquè la ciutat important mes propera a Tuxtepec és Veracruz. De fet, jo aquest any marxo de Tuxtepec agafant un vol a l’aeroport de Veracruz.

Al començament estàvem només en Marco, l’Ana i jo i els vaig preguntar, sobretot perquè m’interessa saber una mica mes del tema, com funciona la sanitat a Mèxic, doncs tots dos son metges. Quan em varen explicar una mica vaig entendre perquè en certs llocs, concretament a Oaxaca, és tant precària.

Segons em comentaven, hi ha fins a 3 tipus de sistemes i que poden dependre o be del govern estatal o del federal. A mes hi ha centres per a funcionaris, altres per qualsevol ciutadà i fins i tot n’hi ha alguns per treballadors de Pemex. Evidentment, n’hi ha ja de gratuïts, be pagats amb els imposts, i altres de privats. Però el problema principal és que la qualitat dels centres varia molt entre estats, doncs els púbics son estatals i cada estat fa el que pot o el que vol amb la sanitat, havent-hi grans diferències entre hospitals o clíniques de diferents estats.

Ells dos treballen en un centre públic estatal i, sobretot en Marco, era gran defensor del sistema tot i que admetia que no tenien suficients recursos, però que l’educació i els metges eren bons. Si que es queixava molt del seu nou director, doncs pel que es veu va ser recomanat el sindicat de treballadors, per lo que en un principi tots hi estaven d’acord, però que al final ha resultat ser un impresentable que en els millors dels casos no fa res a la feina i en el pitjors ni tan sols va a treballar, fent que aquelles gestions que depenent d’ell quedin parades, fent que en Marco i altres metges rebin reclamacions constantment dels pacients per proves que no es poden fer.

I mes tard es van acostar la Mireya i la Samy i va sortir el tema de Barcelona i el seu turisme. No sé exactament com va anar, però suposo que va ser la Samy ja que va anar fa uns quants anys a Barcelona i sembla que no va quedar massa contenta amb algun tracte que va rebre per part d’algun barceloní.

Els vaig explicar que a Barcelona cada vegada hi ha mes rebuig al turisme per l’encariment de preus que comporta i pel turisme low-cost de molts britànics que van a Barcelona només a beure i a liar-la pel carrer, i que això provoca un rebuig general cap a tot el turisme.

Vam estar parlant una estona d’això i d’algunes mesures que s’estan prenent per frenar aquest augment desmesurat del turisme. Algú va comentar, crec que en Marco, que si és una ciutat que viu del turisme s’hauria d’aprofitar mes, a lo que li vaig respondre que aquest era el gran error que cometia molta gent, pensar que Barcelona viu del turisme quan quasi ningú a Barcelona viu del turisme, sinó dels serveis, la indústria i cada vegada mes, empreses tecnològiques i start-up’s.

D’aquí vam passar al català, doncs la Samy, la Mireya i l’Emma havien estat per Catalunya i sabien que es parla català, però aleshores la Mireya va fer un comentari que hauria fet el típic franquista i que realment em va decepcionar molt per venir de qui venia. De fet l’Emma ja m’havia comentat alguna vegada que la Mireya era una mica bocaxancla i en aquell moment ho vaig comprovar. Va dir quelcom similar a què, perquè parlem català si ja sabem parlar castellà, a lo que evidentment li vaig respondre que perquè és la nostra llengua, original de Catalunya i anterior al castellà, tal com fan els italians a Italià, que parlen italià i no anglès encara que el sàpiguen parlar. La Samy també va fer algun comentari però clarament en broma, però el de la Mireya era de debò demostrant una vegada mes que la seva filla és mes llesta i madura que ella.

Vam seguir bevent whisky i xerrant d’altres temes, entre altres sobre el sistema educatiu, doncs vam parlar de les vacances de l’Emma, de política i de López Obrador, el recent President de Mèxic, que segons semblava amb els pocs mesos que portava ja va demostrar que era com qualsevol altre polític, un interessat només pel seu benestar i ben poc pel be comú. De fet en Marco era molt crític amb al seva gestió. A mes tenia olta raó quan deia que aquest home porta dècades vivint de polític com molts altres del seu entorn, doncs son persones de 70 anys o mes que ja estaven en política fa 30 o 40 anys. Com dic jo, son gent que no saben fer altre cosa que xupar del bote, com molts a Espanya.

Així vam estar mes de 3 hores, doncs a poc mes de les 22h ja havíem acabat de sopar i vam començar a beure fins quasi les dues de la matinada. La incògnita va ser en Chicho, que va marxar cap a les 23h i ja no va tornar ni va respondre a cap missatge. A mes els seus fills estaven allà i no sabíem exactament si acabaria tornant o què hauríem de fer amb ells. L’endemà vam saber que havia anat a veure un client o a fer alguna gestió de feina i que s’havia quedat sense saldo, per lo que no podia rebre els Whatsapp’s i que ja tenia clar que els nens marxarien amb nosaltres o es quedarien allà a casa la Mireya. Finalment es varen quedar a casa la Mireya ja que podrien dormir en una habitació amb aire condicionat i això era el que mes els importava. Normal…

Nosaltres vàrem seguir bevent, jo almenys em vaig veure 6 o 7 whiskys, fins quasi les dues. De fet quan encara em quedaven dos dits de whisky, en Marco ja m’omplia el got de nou. Si jo bevia, ell mes encara, com aguanta el tio! I l’endemà ell treballava…

Estàvem molt be i jo realment content d’haver estat tant ben acollit en aquella família que quasi no coneixia però que em tractaven com si fos un mes.

Finalment vam marxar quan ja fins i tot l’Héctor i la Samy havien anat a dormir. En Marco i l’Ana ens van portar a casa ja que hauríem d’haver tornar amb en Chicho però no hi era, així que ells, molt amablement, ens van portar fins a casa. Val a dir que en Marco conduïa molt be tenint en compte la quantitat de whisky que havia ingerit, de fet em va sorprendre molt.

Quan tornàvem encara plovia, i de fet mes encara, així que havia estat tota la tarda plovent, ja feia 8 hores que plovia sense parar.

Finalment, a les dues de la matinada arribàvem a casa, jo marejat com feia temps que no ho estava i fins i tot sorprès del que havia aguantat tenint en compte el temps que feia que no bevia tant. Com l’Emma ja s’esperava, abans d’anar a dormir vaig haver de menjar alguna cosa, com cada dia però aviui encara mes per tot el que havia begut. Així que vaig agafar menjar que teníem ja fet i que ens havia sobrat.

I després de menjar directament a dormir tot i que em va costar una mica…

Normalment anar a festes familiars amb gent que quasi no conec em fa cert respecte per no saber com seran o com em rebran, però val a dir que en aquest cas va ser una festa com qualsevol que podria haver fet amb la meva pròpia família. Em van acollir tots molt be des del primer moment i vam passar una estona molt agradable parlant de temes molt interessants i d’anècdotes divertides que cadascú compartia amb els altres. Una familia molt agradable i una festa molt entretinguda.

23/07/2019 De tornada a Tuxtepec. Mes corves però mes ben portades

Jo em vaig despertar cap a les 8 del matí, l’Emma com sempre mes tard. Jo, també com sempre, em vaig prendre el cafè, vaig escriure aquest diari i vaig mirar correus. Cap a les 9:30h vam acabar de fer les motxilles i recollir l’apartament, de fet fins i tot vam rentar els plats. Després ens vam dutxar i preparar per a les 11h està a punt per a marxar.

En Chicho ens vindria a buscar cap a les 11:30h però nosaltres ja volíem estar preparats a les 11h perquè de fet era l’hora en què havíem de deixar l’apartament tot i que ens deixaven quedar-nos mes estona.

Poc abans de les 11:30h ja arribaven en Chicho i la Lola i iniciàvem el camí cap a Tuxtepec. I això no era qualsevol cosa, doncs en Chicho acostuma a arribar sempre tard a tot arreu.

En el camí de tornada, a diferència del d’anada, comencen les corves ben aviat, de fet tan bon punt se surt de la ciutat de Oaxaca ja s’arriba a la Sierra i a les corresponents corves durant almenys 3 hores.

Però almenys aquesta vegada el camí no em va afectar tant com el de l’anada, suposo que per no haver menjat res i no haver-me pres la suposada pastilla per a dormir. De fet tot plegat em va passar prou ràpid i abans del que creia ja havíem passat les 3 hores de corves. L’Emma i la Lola, com a l’anada, havien estat quasi tota l’estona dormint i en Chicho i jo xerrant de tan en tan tot i que no massa perquè mes valia que ell estigués ben concentrat i perquè amb tantes corves ni tan sols venia de gust parlar.

En aquesta ocasió no vàrem parar enmig de la Sierra sinó que la vàrem creuar d’una tirada, estalviant-nos així patir les baixes temperatures que hi ha i per les quals jo no estava preparat.

Cap a les 15h arribàvem a un poblet al mig de la carretera, ja fora de la Sierra, i que semblava el típic poblet que es construeix únicament per vendre menjar i begudes als cotxes que acaben de superar el tram de corves i volen fer un petit descans. Vam baixar del cotxe i en Chicho va comprar alguna cosa per menjar i un parell de cerveses, una de les quals me la va donar a mi i l’altra per ell, mentre conduïa… Això si, a mi em va venir molt de gust amb la calor que ja feia i ara que per fi aniríem per carreteres mes rectes.

Després de descansar uns 10 minuts vam seguir amb el camí fins a Tuxtepec on hi vam arribar una hora i mitja després, passant ja per zones que em començava a conèixer, com Valle Nacional, la primera ciutat gran després de creuar la Sierra.

Cap a les 16:30h arribàvem a Tuxtepec. Deixàvem les coses i ens estiràvem una estona al llit, doncs encara que vagis durant tot el viatge assegut, la veritat és que cansa molt, doncs les corves fan que hagis d’anar fent força contínuament per no anar d’un costat a l’altre del cotxe. I quan baixes, es nota molt.

Per la tarda l’Emma va anar a comprar carn enchilada i tortillas a la botiga d’abarrotes del costat i força aviat, abans de les 21h ja estàvem sopant, doncs jo quasi no havia menjat res en tot el dia, només mig taco que l’Emma havia comprat a una dona a mig camí de Oaxaca a Tuxtepec. I de fet crec que justament el fet de menjar poc és el que havia fet que ara em trobés tant be a diferència del camí d’anada que em va deixar estabornit tot el dia.

Vam sopar la carn enchilada, vam mirar una estona La Casa de Papel a Netflix i cap a les 12 de la nit anàvem a dormir ben cansats. Lo dolent d’anar a Oaxaca és justament el dia que perds per cada trajecte, doncs son entre 6 o 7 hores de cotxe però després la resta del dia el passes en unes condicions que no tens ganes de fer res mes que no sigui estirar-te a un llit.

En qualsevol cas tan els dies passats a Oaxaca com el trajecte de tornada havien anat molt be i ja tornàvem a ser tots a casa descansant després de jo haver vist per primera vegada la festa de la Guelaguetza.

22/07/2019 Quart dia a Oaxaca: A l’acte principal de la Guelaguetza amb 39º de febre

Aquest dia em vaig despertar cap a les 7:30h però amb molt mal de panxa i un malestar general horrorós. Em vaig aixecar quan l’Emma encara dormia i em vaig preparar el cafè, però només fer-li el primer glop vaig haver d’anar corrent al lavabo doncs em van venir ganes de vomitar. Conforme m’anava despertant m’anava adonant cada vegada mes que no em trobava be, semblava com si tingués febre, doncs tenia el típic mal d’osos, però no semblava cap refredat ja que a diferència de quan em refredo no em feia gens de mal el coll. Millor vaig pensar, doncs sinó hauria passat quasi una setmana molt dolenta.

A les 9h havíem quedat amb en Chicho i la Lola per anar al “Estadio Tecnológico” on feien l’acte mes important, “la Guelaguetza magisterial popular”, acte organitzat pels mestres i com tots els actes organitzats per ells també era gratuït per tothom en contra dels actes organitzats pel govern, molt massificats i cars.

Cap a les 8h es va despertar l’Emma, ens vam dutxar i preparar per estar a punt a les 9h ja que en Chicho ens vindria a recollir al mateix apartament. Cap a les 9:15h van arribar en Chicho i la Lola i vam anar cap a l’estadi on feien l’acte. Jo em notava cada vegada amb mes febre, i tot i que encara no en tenia, si que notava que anava a mes. No tenia clar si el que m’estava afectant era el sopar del dia anterior o els canvis de temperatura tant bruscos entre dia i nit, però era clar que conforme passés el temps em trobaria cada vegada pitjor.

A les 9:30h vam arribar a l’estadi on vam baixar l’Emma, la Lola i jo i en Chicho va marxar, no sabíem si a aparcar o a fer alguna gestió. La qüestió és que vam entrar tots 3 tot i que la Lola també es va quedar a fora fent cua en una caseta, em va semblar per fer alguna contribució, doncs ella també es mestra. L’Emma i jo vam seguir caminant fins les grades on vàrem buscar algun lloc amb una mica d’ombra tot i que els millors llocs ja estaven tots ocupats i on vam seure semblava que en pocs minuts ja no hi hauria ombra. Cal dir que a Oaxaca a l’ombra si està molt be, però al sol al migdia sembla que et fregeixis, crema d’una manera que en pocs llocs he vist, ni tan sols a Tuxtepec o Tailàndia, que ja és dir.

I com tots els actes organitzats pel professorat, s’endarreria i s’endarreria, i nosaltres ja sota el sol cremant-nos, de fet literalment, doncs tot i que ja estava molt morè, se’m va cremar una cuixa.

A les 10 del matí el sol ja ens tocava completament i era insoportable, a mes jo em trobava malament i aquell sol no feia mes que agreujar-ho. De fet notava com mica en mica m’anava pujant la febre.

Finalment, cap a les 10:30h, per fi van començar a anunciar els participants de l’acte tot i que era lentíssim, a mes cada 5 minuts anaven reivindicant els drets dels mestres i fent proclames contra la reforma educativa. Evidentment alguna cosa havien de dir, però és que era constant. Van estar almenys mitja hora per fer només les presentacions, per lo que portàvem allà asseguts mes d’una hora fregint-nos i encara no havia començat la festa pròpiament dita.

Cap a les 11h per fi van començar a actuar els diferents grups representatius dels diferents territoris de Oaxaca. Al cap d’uns minuts van arribar la Lola i en Chicho que van seure al nostre costat, doncs els havíem guardat dos llocs. Per cert que no paraven de passar homes i dones venent de tot, des de tacos a paraigües passant per frappes.

Algunes de les actuacions eren molt animades amb valls prou interessants i altres eren mes avorrides tot i que en general eren tots prou interessants. El problema principal que li veia era que entre actuació i actuació passaven com 10 o 15 minuts entre presentació, explicació de la vestimenta i reivindicacions magisterials.

Cap a les 11:15h ja no aguantava mes la calor i vaig anar cap a una zona on hi havia ombra tot i que havia d’estar de peu i no veia res, però preferia allò durant uns minuts per tal de recuperar-me una mica a seguir veient les actuacions sota aquell sol que m’estava cremant per dins i per fora. Al cap de 10 minuts vaig tornar al lloc ja una mica recuperat.

Vam seguir veient actuacions esperant als de la Cuenca, d’on és Tuxtepec, doncs tothom està d’acord en què és el ball mes espectacular de tots i d’on son l’Emma i en Chicho.

Però les actuacions passaven i no arribava, doncs justament per ser el mes esperat el deixaven per l’últim. A mes a mi cada vegada se’m feia mes pesat i difícil està allà, doncs la calor era a cada minut mes insoportable, notava que cada vegada tenia mes febre i a mes ja estava una mica fart de tanta proclama en contra de la reforma educativa, doncs a mes només deien que volien una educació gratuita per tothom però no deien que el que mes els preocupava no era que l’educació fos gratuita per tothom sinó que els poguessin acomiadar com en qualsevol altra empresa privada.

Al cap de 3 o 4 actuacions mes, cap a les 12 del migdia, vaig tornar a anar a l’ombra sense haver aguantat tanta estona com abans. Vaig estar uns 10 o 15 minuts mes de peu i sense veure res però a l’ombra, cosa que em reconfortava força. Encara em feia creus de la diferència de temperatura entre zones al sol i zones a l’ombra.

Vaig tornar a baixar quan pensava que ja tocava als de la Cuenca, però no. De totes maneres ja m’hi vaig quedar a veure alguna actuació mes tot i que ja sabia segur que no aguantaria massa mes, de fet l’Emma també ja em deia que no aguantava i que no tardaria en voler marxar.

Cap a les 12:40h ja no vam aguantar mes i vam decidir tornar a l’apartament, havent vist unes 6 o 7 actuacions però sense haver vist als de la Cuenca. En Chicho i la Lola es varen quedar fins al final. Nosaltres vam sortir de l’estadi amb la intenció d’agafar un taxi fins l’apartament, però quan estàvem esperant a què passés un, vam veure que un urbano es parava quasi davant nostre i que l’Emma va veure que anava cap a la zona de Madero, on era el nostre apartament, així que no ens ho vam pensar i vaig córrer cap a l’urbano perquè s’esperés. Vam pujar pagant els 16 pesos i en 10 minuts ens deixava just a la parada que queda davant de l’apartament, és a dir, literalment ens va deixar a 3 metres de la porta. Millor impossible, de fet ni amb taxi hauríem anat tant ràpid ni ens hauria deixat mes a prop.

El primer que vaig fer en arribar i que ja vaig fer quasi tot el dia, va ser estirar-me al llit. M’havia pres una paracetamol pel matí que semblava que m’havia alleujat una mica, però ara, després d’unes hores i amb la calor que havíem passat, em trobava realment malament. De totes maneres seguia pensant que no tenia cap virus, només febre, doncs no tenia cap dels símptomes d’un refredat, només el típic mal d’osos i d’esquena. El que no acabava d’entendre era el perquè, la causa de la febre, doncs en tot el dia anterior no havia passat fred ni havíem fet res en especial, només vam anar a sopar al Gino’s Pizza.

L’Emma em va deixar un termòmetre i la primera vegada estava a 37,5º, una mica mes alt de lo normal però molt poc, així que, sense haver menjat res, em vaig quedar adormit fins les 18h aproximadament. Aquesta era la senyal mes clara de què no estava gens be, adormir-me sense haver menjat res.

Quan em vaig despertar notava que potser em trobava algo pitjor, em vaig tornar a prendre la temperatura i estava a 38,5º. Ara ja tenia febre i de fet ja havia de començar a vigilar-ho, doncs 38,5º ja era cosa seria. Em vaig prendre un altre paracetamol i l’Emma va utilitzar els seus mètodes casolans. Va agafar aigua freda i dos draps i els anava mullant i posant-me’ls al front per tal que em baixés la temperatura. Realment m’alleujava força, doncs el malestar que sentia era ja important i el sol fet de sentir una mica de fresca al cap feia molt. A vegades soc una mica escèptic a aquests invents però la veritat és que allò em va anar molt be. De fet, l’Emma va estar 1 hora o mes remollant-me el front i la febre primer es va mantenir en els 38,5º per després començar a baixar. És mes, a les 21h ja em trobava molt millor, fins al punt que em vaig aixecar i vaig menjar per primera vegada en tot el dia.

Primer però, em vaig prendre un cafè i fins i tot vaig treballar una estona, un altre senyal que la recuperació en poques hores havia estat espectacular. Després ja vaig agafar pizza i tacos que havien sobrat el dia anterior i vaig menjar força. No tant com per a recuperar el no haver menjat en tot el dia però deu n’hi do, poc em va faltar…

I encara sort que en les últimes hores m’havia recuperat força perquè l’endemà ja tornàvem a Tuxtepec pel mateix camí de sempre, és a dir, havent de fer un trajecte de quasi 7 hores 4 de les quals per corves. Abans ja havia preparat una mica la motxilla, total només era plegar les 5 samarretes que portava i poc mes. Després de sopar ho vaig acabar de recollir tot fins cap a les 12 de la nit que ja tenia prou son per tornar a dormir. Per sort ja em trobava prou be com per afrontar el camí de tornada de l’endemà a Tuxtepec, doncs tal com em trobava pel matí se m’hauria fet realment difícil.

El clima de Oaxaca m’havia guanyat i m’havia deixat KO en aquest dia però per sort durant poques hores. Tot i això havíem pogut veure algun acte de la Guelaguetza i sobretot gaudir del bon menjar d’aquesta ciutat.

21/07/2019 Tercer dia a Oaxaca: Mes pluja i mes pizza

Ens vam despertar cap a les 8 del matí en el tercer dia a la ciutat de Oaxaca gaudint de la seva festa mes important, la Guelaguetza. Com sempre, jo em vaig preparar un bon cafè i me’l vaig prendre mentre escrivia una estona aquest diari, mirava correus i finances i introduïa comandes i vendes del viver de l’Emma amb la seva ajuda.

Aquell dia també teníem pensat sortir però estàvem tant cansats del dia anterior que pel matí finalment vam decidir quedar-nos a l’apartament. A mes l’Emma se seguia trobant malament, doncs tenia la regla, així que cap a les 12h vaig sortir jo sol a comprar el dinar per menjar a l’apartament tal com havíem fet el dia anterior per sopar. Ara tindria mes opcions tot i que quan vaig sortir vaig veure que la cocina económica encara estava tancada però que el lloc ambulant que sempre veiem tancat a l’altra banda del carrer, ara estava obert.

Vaig anar a preguntar què venien per després trucar a l’Emma i que em digués el què volia. Tenien tacos i tortas de milanesa, tasajo, etc. Vaig trucar-la i va demanar 4 tacos de tasajo, així que vaig comprar allò mes dues tortas de milanesa, que es pollastre arrebossat i 2 tacos mes també de milanesa, tot plegat per 130 pesos, uns 6€. En aquell moment encara no ho sabia, però resultaria ser molt mes menjar del que creia.

Mentre esperava a que ho preparessin, una de les noies de la taqueria em va preguntar si de tacos de tasajo n’eren 4. Jo, entre que quasi no pillo l’accent mexicà i que mai havia escoltat lo de tasajo, li vaig respondre algo que res tenia a veure, ella va riure i em va tornar a fer la pregunta a la que ja vaig respondre be. Aleshores, l’altra noia em va preguntar si era argentí a lo que li vaig dir que no, que era de Barcelona, i a partir d’aquí ja va començar una conversa que mes que conversa va ser un interrogatori. Em va preguntar des d’on era, fins a si tenia fills, passant per l’edat o cada quan venia a Mèxic. De fet em va donar la sensació que estava lligant amb mi tot i que des del primer moment ja vaig dir que havia de demanar també menjar per la meva companya. Val a dir que la noia era molt guapa i simpàtica i vam passar una estona força divertida.

Ja amb tot el menjar vaig tornar a l’apartament i de seguida vam dinar. L’Emma es pensava que els tacos eren petits, per això me’n va demanar 4, però els que venien allà no eren petits, sino enormes, de fet eren 2 o 3 vegades mes grans que els que menjàvem habitualment. Es va quedar parada i el primer que va dir va ser que els 4 no se’ls menjaria, a lo que jo vaig dir que era igual, doncs el que no es mengés ella m’ho acabaria menjant jo tard o d’hora. De fet es va menjar un taco i mig i mitja torta. Aquí a Oaxaca semblava que els menjars eren el triple de grans que a Tuxtepec. És brutal la gran quantitat de menjar bo que pots comprar amb només 6€.

Jo vaig començar per la torta de milanesa que estava realment bona, doncs era com un entrepà de pa torrat amb carn arrebossada, enciam, mayonesa i tomàquet. Després em vaig menjar 3 tacos i vaig quedar ben ple havent-me menjat menys de la meitat del que havia comprat. Increíble.

Després vam mirar una estona La Casa de Papel al portàtil com a la nit anterior i cap a les 14h vam anar a fer la migdiada, ella poca estona però jo com sempre 3 hores llargues.

Per la tarda volíem sortir a veure mes actes de la Guelaguetza però no eren ni les 18h que ja va començar a ploure, de fet ja havíem mirat la previsió del temps el dia anterior i ja sabíem que segurament plouria. Sortir plovent d’aquella manera realment feia molta mandra i mes després d’haver patit la tempesta del dia anterior.

Així que ens vam quedar per l’apartament i pel pati que tenia. Vam donar una volta per tot el recinte i vam anar a seure una estona a uns bancs de l’entrada. Cap a les 19h en Chicho ens va trucar per dir-nos si voldríem anar a Gino’s Pizza a sopar, i ja que no havíem sortit en tot el dia vam acceptar sense pensar-nos-ho. Vam quedar cap a les 21h a la mateixa pizzeria. Havia passat d’estar dos mesos sense menjar pizza a menjar-ne dues en dos dies.

Així que jo vaig estar introduint ventes del viver al programa fins cap a les 20h que em vaig dutxar, ens vam preparar i cap a les 20:30h vam sortir a buscar un taxi per anar cap a la pizzeria.

Encara plovia però podíem esperar a la parada de l’urbano, doncs vam tardar quasi 5 minuts en poder parar un taxi. Un cop parat, l’Emma, tal com s’ha de fer, li va preguntar al taxista quant costaria responent-li que 50, que és el mínim que cobren, per lo que vam pujar i amb l’ajuda de Google Maps li vam explicar on anar.

Tot i que seguia plovent hi havia força gent pel carrer. A les 21h arribàvem puntualment a la pizzeria. En Chicho i la Lola, com era d’esperar, encara no havien arribat així que vam seure a una taula de la pizzeria i vam demanar alguna cosa per veure, be, al final només jo perquè l’Emma no va voler res. Jo vaig demanar una cervesa Model Special que semblava una cervesa negra. Mentre esperàvem també vam estar mirant la carta i els preus, força cars per cert. De fet amb oferta, una pizza familiar eren 200 pesos, i almenys n’hauríem de demanar 2.

Eren les 21:30h que els altres no havien arribat encara, per lo que l’Emma els va trucar i li varen dir que anéssim demanant ja, per lo que vam demanar dues pizzes familiars, una hawaiana i l’altra mexicana. La mexicana portava formatge, pernil i xile, per lo que semblava força bona.

Finalment, cap a les 22h, per fi varen arribar en Chicho, la Lola i la seva germana Machi. De seguida ja ens van portar les pizzes, vam demanar clérico, que és com una sangria amb fruita, i vam començar a sopar una hora mes tard del previst.

Tot i que el dia anterior ja havia menjat pizza i ja m’havia tret una mica el mono, aquestes estaven molt bones i eren mes completes per lo que em van venir molt de gust i de fet crec que vaig ser el qui mes vaig menjar dels 5. De fet crec que massa, doncs aquella nit i el dia següent em trobaria força malament, fins i tot amb febre alta.

Vam passar una bona estona xerrant de la Guelaguetza, del que havíem fet i d’altres històries que anava explicant en Chicho. La veritat és que son molt divertits i amigables per lo que qualsevol estona amb ells és molt agradable.

Després de menjar vam demanar unes copes. Jo volia un margarita però no en tenien, per lo que vaig demanar una pinya colada igual que l’Emma. En Chicho va demanar una copa que es deia sangria, però que no és sangria, sinó ron amb un refresc que de fet va haver de demanar que li reduïssin una mica ja que estava molt fort, de fet es veia que la meitat de la copa era ron. Era una passada lo fort que estava allò.

I cap a les 23:15h ja vam pagar i marxar, doncs el restaurant tancava a les 23h, una mica aviat des del meu punt de vista però així deuen ser els costums de la ciutat. El preu total del sopar va ser de 835 pesos, dels quals l’Emma i jo em vam pagar 400, uns 18€ entre tots dos, força car tenint en compte que era a Mèxic. Això si, incloses totes les begudes que vàrem prendre.

Després ja vam anar cap a l’apartament on vam arribar-hi a les 12 de la nit gràcies a què ens hi va portar en Chicho després de deixar a la germana de la Lola al seu hotel que anava de camí al nostre apartament, així que per sort no es va haver de desviar massa per portar-nos.

Encara plovisquejava i feia molt fred, com a molt estaríem a 10ºC tenint en compte que per la tarda rondàvem els 40. Uns canvis de temperatura els que costava acostumar-s’hi i que a mi ja m’estaven passant factura.

Un cop a l’apartament no vàrem tardar massa en anar a dormir. El mal temps estava privant-nos de gaudir de la Guelaguetza al 100% però no del bon menjar ni de la bona companyia i de moments molt divertits i agradables. Era la setmana mes festiva de Oaxaca i això es veia en qualsevol punt de la ciutat i a qualsevol hora, doncs a aquella hora que arribàvem i amb el fred que feia, pel carrer encara estava ple de gent.

20/07/2019 Segon dia a Oaxaca: El desfile, la pluja, el mercat i el mezcal

Ens vam despertar cap a les 6:30h molt millor del que em pensava, doncs havia pogut dormir almenys 3 hores mes del previst per lo que podria aguantar tot el dia donant voltes per Oaxaca sense problemes. Tal com havia anat el dia anterior, això semblava impossible. Jo com sempre em vaig preparar el cafè, vaig mirar alguns correus, vaig despertar l’Emma, em vaig dutxar i a les 8h ja estàvem tots dos preparats per sortir a viure la Guelaguetza.

Segons l’Emma, cap a les 9h del matí era el “Convite de la Guelaguetza”, un dels tants actes que es farien durant la setmana a Oaxaca en motiu, evidentment, de la Guelaguetza.

Un altre avantatge de l’apartament era que just davant tenia una parada de l’urbano, el transport públic de Oaxaca, i que aquella mateixa línia portava directament al centre de la ciutat. Així que vam sortir, vam anar a la parada i allà vam preguntar a una dona si sabia quin bus agafar per anar a la Plaza Santo Domingo, que era on volíem anar. La dona ho sabia tot força be i ens va indicar perfectament quin havíem d’agafar.

Al cap d’uns 5 minuts va arribar l’urbano, vam pujar-hi pagant els 8 pesos per cap, i en menys de 15 minuts ja arribàvem a la nostra parada, que amb l’ajuda del xofer i de Google Maps no vam tenir cap problema en trobar.

Des de la parada fins al punt on era l’acte havíem de caminar uns 5 minuts. A mig camí vam passar per un mercat ple de paradetes de menjar, moltes estaven tancades però d’altres ja començaven a obrir, i les olors ja eren massa atractives. Vam passar pel mig de tot el mercat amb la intenció de seguir fins on havíem d’anar, però en arribar al final ens ho vam repensar i vam tornar enrere buscant la parada amb mes clients per ja esmorzar. Evidentment, a mes clients, millor és el lloc.

Tots dos ens va semblar la mateixa parada com la millor de totes, doncs es veien uns quants clients i tot ben net. Vam seure i vam demanar tostadas, un dels meus plats mexicans preferits. A mes les vam demanar amb tot (pollastre, huacamole, formatge, etc). Per lo que al final eren tostadas que quasi ni aguantaven el pes de tot el que portaven i fins i tot costaven de mossegar. Eren potser les mes bones que havia provat mai, i sens dubte, les mes grans i completes.

Jo en vaig demanar dues i l’Emma una, ella a mes va demanar una empanada de quesillo, que es pensava que seria molt mes petita del que realment era, doncs era enorme, quasi tant com la tostada. El que estàvem veient és que allà tots els plats eren el doble de grans que a altres llocs.

No feia ni 3 hores que ens havíem despertat i ja estàvem menjant tant o mes que en un dinar. Va ser dels millors esmorzars-dinars que recordava, a mes en un lloc a l’ombra, asseguts i sense calor, doncs a Oaxaca i fa molta calor però quan et toca el sol, a l’ombra si està perfecte. Això si, ens vam deixar 130 pesos, uns 6€, però realment vam menjar molt.

En acabar de menjar, l’Emma li va preguntar a un venedor si sabia quan començava el Convite, responent-li aquest que era per la tarda, a les 16h. En un principi l’Emma va creure que aquell home no en tenia ni idea i no li va fer cas, però després va tornar a mirar el paperet que tenia amb tota la programació i, efectivament, el Convite era per la tarda. Ens havíem despertat a les 6:30h per anar a veure una cosa que farien per la tarda. De totes maneres vam aprofitar el matí, de fet per l’esmorzar que ens acabàvem de fotre ja valia la pena haver matinat.

D’allà ja vam anar directament a la Plaza Santo Domingo on hi ha una església i on ja s’hi estaven presentant algunes ofrenes amb noies vestides de forma tradicional. Val a dir que tot el centre de Oaxaca és molt bonic, amb edificis colonials molt ben conservats, carrers empedrats i pocs cotxes tenint en compte lo gran que és la ciutat. De fet molts carrers a prop del Zócalo son només per a vianants.

Vam estar una estona a la plaça de l’església veient l’ambient pre-guelaguetza i després vam donar una volta pels voltants on hi havia parades de roba fins arribar a un Oxxo on vam comprar una terrina de gelat de nata, xocolata i cacauets molt bo que ens vàrem menjar mentre caminàvem cap al Zócalo pels carrers de vianants per on vam veure famílies, amb nens inclosos, dormint al carrer o nens demanat o venent coses, però nens que no tenien mes de 10 anys.

Tan bon punt arribàvem a la plaça de la catedral, vam veure un munt de policia i premsa davant de gent en bici, doncs semblava una bicicletada. L’Emma va dir que segurament hi hauria el governador de Oaxaca, i efectivament, quan hi érem ben a prop els ciclistes van arrencar i el primer en sortir del munt de gent va ser el governador enmig d’un núvol de càmeres.

Vam anar a seure a un banc de la plaça, jo volia quedar-me al sol i l’Emma a l’ombra, així que primer ens vam quedar a un banc a l’ombra. S’hi estava molt be amb l’excepció que cada 3 minuts passava algú venent alguna cosa, demanant o fins i tot per llegir-te la mà. Estar mitja hora allà asseguts al final es feia molt pesat, de fet a mi em costava molt d’aguantar tanta interrupció. Per la resta vàrem estar molt be, xerrant tranquil·lament i descansant una estona, doncs encara que no ho semblés, havíem caminat un bon tros.

Cap a les 11h vam decidir tornar cap a l’apartament. En principi aquell dia a les 12h la Lola ens havia convidat a un casament d’un amic seu, tot i que a mi ja no em feia cap gràcia, doncs era una invitada la que ens invitava sense ni tan sols nosaltres conèixer els nuvis. De totes maneres la Lola ens havia de trucar i no ens trucava, segurament s’havia pensat millor el fet de convidar a un casament algú que ni tan sols coneixen els nuvis.

Vam anar a preguntar a un taxista i ens va dir que fins l’apartament eren mínim 50 pesos, doncs era l’import mínim que cobraven els taxis de Oaxaca. Després l’Emma va preguntar a un noi a qui li estaven netejant les sabates i ens va explicar molt be on agafar l’urbano que ens podria deixar a l’apartament.

En principi havíem de caminar 4 carrers per agafar-ne un que ens deixaria just davant l’apartament, o 2 carrers per agafar-ne un que ens deixaria a una carrer paral·lel des d’on hauríem de caminar uns 5 minuts fins l’apartament. Quan anàvem cap al que ens havia de deixar just davant, vam veure que el que ens deixaria una mica mes lluny ja estava allà, per lo que davant el dubte, el vàrem agafar i almenys assegurar-nos arribar prou a prop de l’apartament.

Vam pujar pagant els 16 pesos per tots dos i en 10 minuts vam arribar a la parada, tot i que vam baixar una mes tard, doncs l’anterior ens hauria deixat una mica mes a prop.

Vam caminar uns 5 minuts fins arribar a l’apartament tot plegat tal com ens havia dit aquell bon home. Eren les 12h quan arribàvem i amb tot el que havíem esmorzat ja no teníem intenció de dinar sinó ja de fer la migdiada com si haguéssim dinat. Així que ens va estirar a dormir una estona.

Cap a les 14:30h ens vam despertar, almenys jo, doncs l’Emma normalment es despertava abans que jo. Jo com sempre em vaig preparar un cafè, vaig escriure el diari, vaig introduir algunes despeses i ventes del viver al programa i cap a les 16h vam tornar a sortir. Aquella tarda feien una desfilada, que tot i que l’hora programada era a les 15:30h, aquests actes eren organitzats pels mestres en senyal de protesta i fent-los a la vegada que el Govern feia els actes oficials. La diferència principal és que els dels mestres eren gratuïts i pretenien ser menys turístics. Però el problema és que començaven a una hora diferent a l’establerta i no se sabia ben be quina, per això sabent que l’hora oficial era a les 15:30h, fins les 16h passades no vàrem sortir de l’apartament. Tot plegat una mica estrany.

Degut a què bàsicament havíem d’anar a veure el que havíem anat a veure pel matí, doncs vam haver d’agafar el mateix urbano, per lo que no vam tenir cap problema en arribar-hi ben ràpid. Val a dir que els urbanos passaven molt seguits per lo que els temps d’espera era força breus.

Vam baixar a la mateixa parada i només vam haver de caminar un parell de carrers, doncs “el desfile” es feia en un carrer abans d’arribar a la Plaza Santo Domingo. Un cop hi vam arribar ja vam veure els integrants d’una banda en una cantonada i una mica de gent ja esperant, tot i que de moment no massa, per lo que vam poder seure en un dels bancs del carrer a primera fila per lo que vam quedar situats de la millor manera possible, just davant d’on passaria el desfile i amb l’església de Santo Domingo de fons.

El problema va ser l’espera. Tot i que havíem arribat quasi a les 16:30h, una hora mes tard de l’hora prevista, allà no semblava que haguessin de començar en breu, mes aviat tot el contrari. Així que vam comprar uns chicharrines amb xile i a esperar.

Mica en mica anava arribant mes gent i tots els bancs de la vora s’anaven omplint fins que ja els que arribaven es quedaven de peu. Cap a les 17h el carrer ja era ple de gent i fins i tot les terrasses dels bars dels voltants també. Allà mateix vam poder veure l’arribada d’una noia de 15 anys que feia la festa dels 15, arribada en limusina i banda pròpia que va baixar davant nostre per dirigir-se cap a l’església de Santo Domingo. Allà aquestes festes son quasi com casaments. De fet aquella en particular era molt mes que molts casaments.

Finalment, cap a les 17:30h va començar el desfile, però va tardar tant que els núvols negres que abans es veien lluny ara es veien just sobre nostre. Van començar a passar els diferents grups, cadascun amb la seva banda i els nois i noies ballant amb els seus vestits tradicionals. Cada un representa una regió de Oaxaca i hi ha vestits realment impressionants i molt treballats.

Vam poder gaudir de 3 o 4 grups des de primera línia, de fet els podíem fins i tot tocar de tant a prop que estàvem, però quan feia uns 10 o 15 minuts que havien començat, va començar a ploure. Durant uns 2 minuts plovia poc per lo que vam seguir sense moure’ns i amb l’esperança que seguís així. Quan ja plovia una miqueta mes justament va passar una dona venent impermeables de merda per 20 pesos, una estafa. Vaig veure que l’Emma se li acostava i li vaig dir que per mi no, que eren caríssims i que quasi no plovia. Però quan encara estava esperant, va començar a ploure amb molta força, tanta que vaig acceptar que la dona també m’estafés a mi. De fet l’Emma ja n’havia comprat dos però en aquell moment no li vaig dir res, simplement vaig agafar el meu impermeable ben ràpid i me’l vaig posar com vaig poder, doncs semblava que estiguéssim literalment sota una dutxa de tanta aigua que queia.

De cop i volta el temps va canviar completament, va passar de fer un dia assolellat i calorós a ploure a vots i barrals, molt de vent i fred, de fet no vaig tardar massa en començar a tremolar de fred, literalment. És increíble com canvia el temps i la temperatura a la ciutat de Oaxaca.

En un primer moment ens volíem quedar allà on érem amb els impermeables però ni tan sols amb ells s’hi podia estar, plovia tant fort i feia tant de vent que ens mullàvem igual. Val a dir que els impermeables eren ben petits per lo que tampoc tapaven massa. Així que vam fer com va fer tothom, anar a l’altra banda del carrer on hi havia mes balcons i quedàvem una mica mes coberts. Però de seguida el “desfile” es va aturar ja que era impossible seguir amb aquella pluja. Nosaltres, degut a què allà encara ens mullàvem una mica, vam anar fins l’entrada d’una galeria o museu on ja hi havia altres persones i on si que ja quedàvem completament coberts.

Jo estava tremolant, fins al punt que una dona que hi havia allà em va dir que entrés mes a dins ja que estava tremolant, dient-li després a l’Emma que m’abracés… Realment feia fred que sumat al fet d’estar moll, feia que la sensació de fred fos molt baixa.

Allà ens hi vam quedar uns 15 minuts fins que la pluja va parar una mica. Encara plovia però amb no tanta força per lo que ja es podia caminar pel carrer sense mullar-te massa. Vam anar fins al Zócalo on un grup de música oaxaquenya estava actuant. Allà ens hi vam quedar uns 20 minuts escoltant i ballant, doncs el cantant realment animava molt la festa i la música era típica de Oaxaca, per lo que la majoria d’assistents, entre ells l’Emma, ballaven i seguien les instruccions del cantant al peu de la lletra.

Després vam passejar una estona per un petit mercat que hi havia al costat, bàsicament de menjar i mezcals. L’Emma en va provar un. Jo només el vaig olorar i em va semblar mes fort que el vodka per lo que ja ni el vaig provar. Les cremes de mezcal i alguns tipus m’agraden molt, però el mezcal pelat i transparent és horrible. Com que ja teníem intenció de comprar una ampolla de mezcal i el fet d’haver-ne vist allà, vam decidir d’anar-ne a comprar però al mercat o als voltants, doncs suposadament seria mes barat i hi hauria mes varietat.

Així que vam anar cap allà passant pel famós mercat on l’Emma va comprar alguna fruita i on vam preguntar alguns preus de mezcal. Després vam seguir caminant passant per davant de l’hotel Nacional, on havíem estat l’any anterior i on hi havia un carrer amb vàries botigues de mezcal. Vam entrar a una on l’ampolla estava per 150 pesos, una mica mes barata que el que havíem vist fins aleshores, per lo que tenint en compte l’estona que ja portàvem caminant i que el preu ja ens va semblar prou raonable, vam decidir de comprar-la allà.

Degut a què no ens vam posar d’acord en quin comprar, en vàrem comprar dues, una de crema de cafè per l’Emma i una altra de crema de pinya colada per a mi. El total va ser de 290 pesos, uns 13€. A la mateixa venedora li vàrem preguntar on podíem agafar l’urbano per tornar a l’apartament i va resultar que el podíem agafar a la mateixa cantonada, a 30 segons caminant, així que vam anar cap allà on vàrem esperar 5 minuts fins que va arribar l’urbano.

En uns 10 minuts vam arribar a l’apartament, doncs ens va deixar ben a prop, a la parada de l’altra banda del carrer, per lo que només vam haver de creuar-lo i ja estàvem a l’apartament. Rapidíssim!

Eren quasi les 20h quan arribàvem a l’apartament. L’Emma estava molt cansada i fins i tot es trobava algo malament, així que es va estirar a descansar una estona. De fet no es trobava massa be, així que jo em vaig quedar a l’ordinador fins cap a les 21:30h que vaig anar a buscar el sopar.

Vaig sortir a buscar algun lloc allà a prop, tot i que ja sabíem quasi segur que aniria a la pizzeria, doncs la cocina económica probablement estaria tancada i els llos de tacos també, com efectivament va ser. El que hi havia obert mes a prop era la pizzeria. De totes maneres a mi ja em venia de gust menjar una bona pizza, doncs des de que havia sortit de viatge no n’havia menjat cap.

Així que vaig anar cap allà i vaig demanar una pizza gran de formatge i bacon per mi i una hamburguesa doble de vedella amb patates per l’Emma, doncs ella preferia hamburguesa. La pizza 110 pesos i l’hamburguesa amb patates 50, tot plegat 7€.

Mentre esperava els 25 minuts que m’havien dit vaig anar al mini súper a comprar alguna cosa per l’Emma i per menjar, ho vaig portar a l’apartament i vaig tornar a la pizzeria encara 10 minuts abans de l’hora tot i que en 5 minuts d’esperar-me ja ho tenien tot preparat. Vaig pagar i vaig tornar ràpid a l’apartament, doncs tot i que ja no plovia queien molts llamps a pocs metres i em feia realment por de que en caigués un al meu costat, doncs queien molt a prop i contínuament. De fet mai havia passat tanta por per culpa de llamps cm aquell dia.

Vaig anar ràpid a l’apartament i ja vam sopar, ella l’hamburguesa que em va acabar donant un tros i jo poc mes de mitja pizza, doncs era mes gran del que creia. Tot plegat estava molt be i era realment barat, doncs amb només 7€ gastats tindríem menjar pels dos durant dos àpats.

Vaig menjar molt, molt be i em vaig treure les ganes acumulades de pizza i hamburguesa.

Poc després, al no haver-hi TV, vam posar al meu portàtil la nova temporada, la 3, de La Casa de Papel que feia poc que s’havia estrenat i ja havíem comentat de veure-la. Així que vam seure el sofà i vam veure bona part del primer capítol fins cap a les 23h que l’Emma es va quedar adormida i ja vam anar al llit a dormir tots dos.

Tot i estar aquell dia en el millor lloc possible per veure un dels actes de la Guelaguetza, la pluja sobtada va fer canviar tots els plans. De totes maneres havíem pogut copsar l’ambient festiu de la ciutat, havíem vist les noies vestides de forma tradicional passejant pel centre i passejat pel mercat mes famós de l’estat comprant a mes dues ampolles de mezcal. Ens ho havíem passat molt be durant tot el dia i ja ens movíem amb els urbanos per Oaxaca com qualsevol resident mes.

19/07/2019 De camí a Oaxaca: El trajecte mes dur

Jo em vaig despertar cap a les 4:30h tal com tenia previst per tenir dues hores de temps abans de marxar a Oaxaca. Havíem quedat amb el germà de l’Emma a les 6:30h per anar tots 4 junts en el seu cotxe. Realment ja ho tenia tot fet però sempre prefereixo aixecar-me almenys dues hores abans de marxar per prendre el cafè, mirar correus, escriure el diari, dutxar-me i acabar de guardar les coses abans de marxar. Així que em vaig aixecar, em vaig preparar el cafè i vaig escriure el diari i contestar un nou correu de Bankinter en relació al càrrec fraudulent, on em deien que havia d’anar a posar una denúncia, a lo que els vaig respondre que estava a Mèxic i de què havia de ser la denúncia, doncs a mi ningú m’havia robat res, en tot cas era a Bankinter a qui havien estafat. Ja m’estaven tocant els collons…

Vaig seguir amb el diari i amb el cafè fins cap a les 5:30h que em vaig dutxar. A les 6h es va aixecar l’Emma, es va dutxar i es va preparar. Tots dos a les 6:30h ja estàvem a punt tot i que jo seguia fent coses al portàtil fins que l’Emma no em digués que ja marxàvem.

Però passaven els minuts i en Chicho no donava senyals de vida. L’Emma li anava enviant Whatsapp’s que apareixien sense llegir i li feia trucades que no eren contestades. A mi realment no m’importava esperar, doncs mentre tingui el meu portàtil i connexió a Internet puc esperar les hores que facin falta.

Cap a les 7h a l’Emma li va semblar escoltar en Chicho cridant-la i em va dir que ja marxàvem, així que vaig recollir el portàtil i vam sortir a fora, però un cop a fora allà no hi havia ningú. Ja havia apagat i guardat el portàtil per res. Així que em vaig quedar al menjador però ja només amb el mòbil a seguir esperant. L’Emma anava picant i cridant davant la casa d’en Chicho i per sort no va passar massa estona fins que en Chicho va contestar. Finalment cap a les 7:30h ja ens van avisar perquè anéssim sortint a deixar les maletes al cotxe.

Al cap de pocs minuts mes ja érem tots al cotxe i començàvem el viatge d’unes 5 hores, quasi 4 de les quals per corves. Primer vam passar per un caixer per treure diners l’Emma i jo i ja cap a Oaxaca fent només un parell de parades, una per esmorzar tortas de milanesa al que era l’últim poble abans de començar a creuar tota la Sierra i per tan començar amb les corves, i una altra en plena cima de la Sierra per anar al lavabo.

A la cima de la Sierra el fred és terrible i mes quan vens de Tuxtepec on la temperatura no baixa mai dels 35ºC. Sempre que he passat per allà hi ha boira, plou i la temperatura està propera als 0ºC. Sempre.

L’Emma i jo ens vam prendre una pastilla per dormir i intentar així evitar una mica la incomoditat de tantes hores en corves constants, tot i que jo mai m’he pres cap pastilla pel mareig ni res similar, doncs normalment no em marejo mai. Però aquest trajecte és terrible, de fet no en recordo cap de pitjor. Només recordava que l’última vegada que l’havia fet vaig arribar fatal i que el malestar provocat em va durar tot el dia, per lo que ara volia evitar el màxim possible les conseqüències de tantes corves. A l’Emma li va fer efecte de seguida i va estar dormint quasi tot el viatge, però a mi no, només badallava però impossible dormir amb tantes corves. La Lola també dormia, per lo que els únics desperts érem en Chicho i jo que de tan en tan parlàvem però no massa ja que realment ell necessitava molta concentració per conduir per allà i mes com conduïa ell, a tota velocitat i avançant a tothom. Val a dir que condueix molt be i de fet, encara que no ho semblés, és molt prudent, doncs només avançava quan ho tenia molt clar i tot i que anava ràpid anava a la velocitat que el cotxe que portava i les condicions de la carretera li permetien, ni mes ni menys.

Això si, el paisatge mentre es va per aquella carretera de la Sierra és impressionant i no et canses de mirar per la finestra. Valls enormes, una vegetació abundant i única, la boira com si fos fum enlairant-se des de les valls i les boniques vistes que es tenen un cop arribes al cim de la Sierra, doncs a mig camí s’arriba al punt mes alt de la muntanya per fer la segona meitat ja de baixada.

Jo com sempre que faig aquest camí, mes que marejat, vaig acabar molt cansat.

Cap a les 13h arribàvem a Oaxaca. Primer en Chicho va anar a casa d’algú que havia de visitar per després ja portar-nos a l’Emma i a mi fins l’apartament. Però el trajecte fins l’apartament va ser una odissea i la primera mig emprenyada que vam tenir amb l’Emma un cop a Oaxaca.

El problema principal va ser que l’ubicació indicada per l’amfitrió a Google Maps no era correcta. En aquell moment evidentment no ho sabíem per lo que d’entrada ja ens dirigíem a un lloc erroni, tot i que per sort, no massa lluny del lloc correcte. Jo vaig posar l’ubicació a Google Maps i li vaig ensenyar al Chicho, però l’Emma ja em va dir de mala manera que li posés l’audio. A mes després li va donar unes indicacions que no van fer mes que liar-lo, per lo que al final en comptes d’anar pel camí mes curt vam acabar donant una volta enorme, de fet ja ni sabia si anàvem a l’apartament o no de lo que ens havíem desviat, per lo que ja no vaig donar cap indicació fins que em van confirmar que anàvem a l’apartament. Aleshores ja li vaig anar dient tota l’estona el que m’indicava Google Maps. A mi em molestava una mica que sent 4 al cotxe jo hagués d’anar dient on anar quan era el que menys es coneixia Oaxaca, doncs l’Emma semblava que havia desconnectat completament i jo no entenia perquè. La qüestió és que el que en un inici era un trajecte de 6 quilòmetres es va convertir en un de 10 o 12 tardant quasi 30 minuts en arribar a l’apartament.

Finalment, cap a les 14h vam arribar al lloc marcat a Google Maps, que era Callejón Madero, un carrer petit però al costat d’una gran avinguda. Allà vam baixar, ens vam acomiadar d’en Chicho i la Lola a qui ja veuríem mes tard i vam anar fins al punt exacte amb l’Emma ja mig rebotada i jo sense entendre perquè, doncs qui havia d’estar mig rebotat era jo, de fet si havíem arribat fins allà va ser únicament gràcies a mi i una mica a la Lola.

Però quan vam arribar al punt indicat, allà hi havia un pàrquing i com a molt unes cases que no semblaven gens l’apartament on anàvem. Vam preguntar a tothom qui veiem si coneixia alguna persona amb el nom que constava com amfitrió i ningú el coneixia. Vam trucar al telèfon indicat i no contestaven, vaig enviar-lis un missatge però tampoc el contestaven. De fet una dona ens va dir que allà ja hi havia anat mes gent preguntant per aquell apartament però que allà no era.

Al cap de 15 minuts de no aconseguir res ni avançar gens i quan ja ens començàvem a desesperar, vaig entrar a la reserva directament des de l’app d’Airbnb i allà hi posava mes informació. En comptes de Callejón Madero hi posava Jardín Madero i a mes hi havia escrites unes indicacions. Vaig buscar Jardín Madero a Google Maps i l’ubicava a la mateixa zona però a quasi 1 quilòmetre, caminant recte per l’Av. Fernando Madero. En aquell moment tens una barreja d’alegria i ràbia, doncs descobreixes el perquè allà ningú sabia res però et fa ràbia perquè amb l’ubicació de Google Maps ens van fer baixar a 15 minuts caminant del lloc quan amb el Chicho hi anàvem directes.

Sense pensar-ho massa, vam agafar les coses i vam començar a caminar per l’avinguda, aprofitant per anar veient quins restaurants i altres serveis hi havia, doncs ja tota aquella zona eren els voltants de l’apartament.

Al cap d’uns 15 minuts de caminar vam arribar a Jardín Madero i seguint les indicacions escrites per l’amfitrió de seguida vàrem trobar l’apartament, doncs era un edifici vermell amb portes negres enormes just davant de Jardín Madero. Amb les indicacions correctes era realment fàcil de trobar.

Un cop allà ja vaig veure que l’amfitrió m’havia contestat afegint que a l’apartament hi hauria la seva germana, així que vam picar a la porta i efectivament ens va obrir la seva germana i un noi mes jove que va ajudar a portar l’equipatge de l’Emma.

En creuar la gran porta negra s’entrava a un pati interior des del qual s’accedia a l’edifici on ja hi havia els apartaments i les habitacions. El nostre apartament era el mes ben ubicat, doncs era a la planta baixa i el mes proper a l’entrada, de fet només entrar a l’edifici havíem de caminar 3 metres i ja arribàvem a la porta de l’apartament.

Vam entrar a l’apartament acompanyats dels amfitrions i de seguida vam veure que era perfecte, amb un llit, un sofà i una taula amb capacitat per 6 a l’estança principal i una cuina i un lavabo a part. La cuina tenia de tot, nevera, microones, cafetera, fogons, estris de cuina i fins i tot cafè. Estava tot molt net i era de la mida perfecte, ni massa gran ni massa petit. A mes no havíem de pujar escales i estava molt a prop del carrer però prou lluny com per no escoltar tot el soroll del trànsit. Ens vam acomiadar dels amfitrions i vam entrar a deixar les coses i a estirar-nos al llit, que per cert era un King side, enorme, semblava un quadrat de 2×2 metres, una passada!

Trobar l’apartament havia sigut una mica desesperant i cansat però la rebuda finalment havia estat molt bona i l’apartament estava millor del que esperàvem i fins i tot en una ubicació quasi perfecte, per lo que en menys de 2 minuts de ser a l’apartament ja se’ns havia oblidat completament tot el periple passat per arribar-hi.

Després de descansar 5 minuts en aquell llit tant còmode vam sortir a buscar algun lloc per dinar. Just a l’altra banda de Jardín Madero hi havia una pizzeria i una cocina económica. Primer vam mirar les pizzes, doncs jo ja feia temps que no me’n menjava una i la veritat és que en tenia força ganes, però com sempre passaven dels 100 pesos, que tot i ser menys de 5€, a Mèxic no deixa de ser un dinar car, per lo que vam anar a mirar a la cocina económica del costat. Vam entrar a preguntar què tenien i a l’Emma li va semblar be i ja ens vam quedar allà, doncs el lloc es veia net, la dona molt amable i no hi havia ningú, per lo que estàvem molt tranquils que era el què volíem en aquell moment. A mes a aquests llocs et donen un menú complet per 50 pesos, que a mes és menjar casolà molt mes saludable que una pizza.

Vam demanar sopa de pasta i de segon carn de vedella, res com li diuen allà, jo amb arròs i frijoles i l’Emma amb espaguetis i amanida. Vam menjar força ràpid doncs ja feia estona que no menjàvem i el viatge, almenys a mi, em deixava tant cansat que havia de recuperar forces. La carn de vedella li deien patitas de res suposo degut a què la presentació era la carn de vedella tallada de forma força fina, diferent a com estava acostumat a menjar-la però molt bo.

Quan ja vam acabar el segon plat, l’Emma i jo vam comentar que en algunes cocinas económicas donaven postres, i a veure si aquí en donarien. No és que en volguéssim, simplement vam fer el comentari. Doncs creiem que la dona ens va escoltar i va decidir donar-nos postres tot i que semblava que no ho tenia previst, doncs justament ens ho va dir després de fer el comentari i al cap de 5 minuts d’esperar ens va dir que encara no estava perquè les gelatines s’estaven encara congelant, per lo que semblava que ho havia preparat un cop ens havia escoltat. Les gelatines és algo molt típic a Mèxic i que donen molt com a postre en aquest tipus de menús. Nosaltres, evidentment, li vam dir que no es preocupés i que ja estava tot be, de fet ni esperàvem postre. Així que vam pagar els 100 pesos dels dos menús, menys de 5€, i vam tornar cap a l’apartament que era a menys de 2 minuts caminant.

A mi la pastilla que ens havíem pres pel trajecte cada vegada em feia mes efecte, tard, però me’l feia. Em sentia molt cansat i tenia molta son, no parava de badallar, i mes ara que acabàvem de dinar i havíem dormit poc la nit passada, per lo que ja em començava a notar que la migdiada que anava a fer duraria molt, de fet ja em plantejava intentar esperar una mica i ja dormir com si fos de nit, almenys dormir 8 hores i despertar-me de matinada, doncs l’endemà havíem de fer coses i no em volia despertar a les 23h i ja no tenir son per dormir a la nit.

Cap a les 17h anàvem al llit i jo vaig tardar menys de 3 minuts en adormir-me. La pastilla realment feia efecte tot i que tard i massa estona. Vaig dormir un munt d’hores tot i que en voldria haver dormit mes, doncs vaig dormir 5 hores, que per ser migdiada era molt però no suficient com per aguantar ja tota la nit i l’endemà despert.

Cap a les 19h, quan portava dues hores dormint, em vaig mig despertar, de mala llet com sempre i mes en aquella situació, i l’Emma que no ho sabia se’m va acostar a dir-me coses i a fer-me pessigolles. Crec que li vaig dir de tot. Només recordo dir-li que em deixés, que em deixés dormir i que l’endemà si no dormia suficient ni sortiria i ella apartar-se amb cara de no entendre res. En aquell moment ni ho vaig pensar perquè estava mes adormit que despert, però l’endemà em va saber molt de greu i mes conforme anava recordant una mica el moment.

Finalment, em vaig despertar cap a les 22:30h, havent dormit unes 5 hores, molt per ser migdiada, però poc pel què volia, doncs almenys em voldria haver despertat a les 2 de la nit i aguantar ja tot l’endemà sense haver de tornar a dormir. Ara em trobava en la situació que probablement no tindria prou son per dormir aquella nit però a la vegada era massa aviat per aguantar tot el que quedava de nit i tot l’endemà sense dormir.

Quan em vaig aixecar, l’Emma estava estirada i se la veia encara afectada pels crits, o almenys borderies, que li havia dit poques hores abans quan ella estava tant contenta de veure’m despert. Quasi no vam parlar, doncs jo, tot i no recordar-ho be, si recordava que li havia contestat molt malament i ara ni m’atrevia a mirar-la. A mes, a la cuina vaig veure que m’havia deixat preparats uns sandvitxos d’atún amb el que havíem anat a comprar al mini súper i que ja li havia dit que seria el meu sopar, doncs ja sabia que a l’hora que em despertaria no hi hauria res obert. Per lo que tot plegat encara em va saber mes greu.

Vaig aprofitar per fer coses al portàtil sense prendre massa cafè, doncs per sort notava que potser podria dormir una estona mes, almenys 3 hores mes. Cal tenir en compte que l’endemà teníem previst de sortir de l’apartament cap a les 8 del matí, per lo que jo em volia aixecar a les 6:30h.

Al cap d’una estona vaig anar al llit a intentar parlar amb l’Emma a veure si se li havia passat una mica l’ensurt i el disgust de la meva reacció anterior. Ella estava força disgustada, sobretot perquè no s’esperava aquelles males paraules per part meva i menys quan ella es va acostar a mi ben alegra. Jo li vaig explicar com em desperto de la migdiada i mes si no dormo les hores que el meu cos necessita, de fet ja li havia dit alguna vegada però fins avui no n’havia sigut testimoni, o millor dit, en altres ocasions m’aguantava millor, doncs avui entre lo poc que havia dormit la nit anterior i la pastilla que m’havia pres, realment no estava ni prou conscient com per aguantar-me la mala llet. En qualsevol cas ella estava força decepcionada, com era normal, em va dir que ja tenia els sandvitxos preparats i es va quedar al llit. Jo vaig tornar al portàtil a seguir treballant una estona fins cap a les 2:30h de la nit que em vaig menjar els sandvitxos.

Cap a les 3 vaig tornar al llit, doncs notava que tenia prou son com per intentar dormir fins cap a les 6 o les 7, cosa que seria perfecte per tal de poder aguantar tot l’endemà.

I efectivament em vaig adormir. A mes cal tenir en compte que a Oaxaca per la nit refresca força per lo que és molt mes agradable que a Tuxtepec, on has de dormir amb l’aire condicionat si no et vols deshidratar en plena nit. De fet, fins i tot a vegades fa massa fred, podent baixar la temperatura 25ºC entre el dia i la nit.

El camí fins a Oaxaca sempre és dur, i de fet havia provocat una discussió amb l’Emma, però l’endemà ja tot seria diferent i ara estàvem dormint en un apartament mes bonic, mes complet i mes ben ubicat del que pensàvem ja preparats per gaudir de la festa mes coneguda d’aquest estat, la Guelaguetza.

18/07/2019 Sisè dia a Tuxtepec. Preparant-nos per anar a la Guelaguetza

Ens vam despertar cap a les 8 del matí, com quasi cada dia, havent dormit 8 hores. Aquest dia havíem de preparar la maleta ja que l’endemà marxàvem 4 nits a Oaxaca ciutat per viure en primera persona una de les festes mes importants d’aquest estat, la Guelaguetza. Jo em vaig preparar el cafè mentre escrivia aquest diari i feia seguiment del càrrec fraudulent de 600€ a la targeta de Bankinter que havia detectat el dia anterior. Vaig estar mirant correus i treballant una bona estona, doncs aquell dia tampoc sortiríem per lo que tenia temps per dedicar-me a temes que queden una mica apartats durant aquests viatges.

L’Emma va trucar a l’Emmanuel i li va notar la veu una mica rara, al preguntar-li què passava ell es va posar a plorar. Havien tingut una discussió amb el seu pare i ells son nois molt sensibles que tot plegat els afecta molt. En qualsevol cas semblava que la cosa no va anar a mes.

Mes tard vam demanar al Mandadero, un servei de motoristes que fan gestions o compres i te les porten a casa per 25 pesos, que anés a comprar al Chedraui, que és el mes similar al Carrefour que hi ha a Mèxic. Vam demanar cafè, atún, cerveses, salsa, oli, tomàquets, espaguetis i carn. Ja compraríem pensant en el dinar d’aquest dia i d’altres.

Al cap d’uns 45 minuts va arribar el Mandadero, que justament era el que l’Emma preferia, doncs era un noi que ho feia sempre molt be portant tots els tiquets i trucant en cas de dubte, coses evidents però que per lo vist molts altres no feien.

Cap a les 13:30h l’Emma va començar a preparar el dinar, que seria bistec de porc i espaguetis, tot plegat, és clar, amb tortillas. L’Emmanuel dinaria amb nosaltres ja que estava sol a casa tot i que jo quan vaig veure que venia a dinar pensava que era pel problema que havien tingut abans amb el seu pare.

L’Emma va portar el menjar i vam menjar allà tots 3. Els espaguetis li varen sortir realment bons, doncs ja li vaig dir que jo amb la pasta era una mica especial i que m’agradava ben grenyal. I la veritat és que li van quedar molt be.

Vam menjar tots 3 mentre parlàvem, com no, de menjar. Em preguntaven que era el que mes m’agradava o em comentaven algun plat en concret. Jo sempre deia les tostadas, doncs era algo que realment m’agradava molt tot i que podien ser de moltes maneres diferents. Ells anaven comentant plats, alguns que ja em coneixia i altres que no o que no recordava, com el mole o tamales, que sempre els confonia entre altres coses perquè no m’agraden tant com els altres menjars.

Després de dinar l’Emmanuel va tornar a casa seva i l’Emma i jo vam anar a l’habitació. Jo ja vaig preparar una mica la roba que m’enduria a Oaxaca i ràpidament al llit tots dos a fer la migdiada, ella de 30 minuts i jo de mes estona, com sempre, tot i que aquell dia menys estona ja que aquella nit havíem d’anar a dormir aviat ja que l’endemà anàvem a Oaxaca ben aviat. De totes maneres ella es despertava però després es tornava a estirar i es quedava adormida de nou, de fet quan jo em despertava ella normalment estava encara estirada i de fet moltes vegades dormint.

Després de quedar-nos una estona al llit, ja em vaig aixecar a prendre el cafè mentre escrivia el diari i acabava de preparar la motxilla pels 5 dies que passaríem a Oaxaca.

Per sort només eren 5 dies per lo que només m’emportaria la motxilla petita i el portàtil, tot plegat molt fàcil tenint en compte els meus viatges de 3 mesos. Així que de seguida vaig acabar de preparar-ho tot i vaig seguir mirant correus i altres temes per deixar-ho tot lo mes tancat possible abans de marxar l’endemà.

Cap a les 21h vam sopar de nou amb l’Emmanuel i també el que ens havia sobrat del dinar, els espaguetis i la carn amb tortillas i huacamole picant. Vam passar una bona estona gràcies a què amb l’Emmanuel es pot parlar de quasi tot i d’una manera molt agradable, és molt bon nanu, molt educat i ja prou madur.

Vam acabar de sopar i l’Emmanuel va tornar a casa seva i l’Emma i jo a acabar de preparar-ho tot per l’endemà i deixar la casa el mes ordenada i recollida possible, doncs la previsió era marxar l’endemà a les 6:30h amb el germà de l’Emma i la seva novia, que també anaven a Oaxaca per la Guelaguetza. Ho havíem pogut coordinar tot per tal de poder marxar i tornar de Oaxaca tots 4 junts.

Cap a les 23h, amb les motxilles pràcticament preparades, vam anar al llit i a dormir prou aviat, doncs l’endemà jo m’havia posat el despertador a les 4:30h per tenir dues hores de temps abans de marxar per prendre el cafè tranquil·lament i mirar correus.

16/07/2019 Quart dia a Tuxtepec: Tarda de tacos, cerveses i karaoke

Aquest era l’últim dia que l’Emma treballava abans de començar les vacances d’estiu. Ella va marxar cap a les 7:30h acomiadant-se abans de mi tot i que encara estava mig adormit. Jo em vaig despertar poc abans de les 10h i com cada matí em vaig prendre un bon cafè, vaig escriure una estona aquest diari, vaig llegir notícies i alguns articles d’autors sobre de diferents temàtiques que segueixo i que portava força endarrerits. També vaig començar a introduir les comptes del viver de l’Emma a la web que havia preparat.

A les 12h em vaig dutxar i cap a les 12:30h vaig marxar a buscar l’Emma a l’escola. Aquest dia vaig sortir una mica mes tard que el dia anterior ja que avui ja sabia perfectament com arribar-hi i el dia anterior ja havia pogut comprovar que arribar a l’escola era mes ràpid del que pensava.

I de fet va ser igual de ràpid. En menys de 5 minuts d’arribar a la parada va arribar l’urbà i en uns 10 minuts mes arribava al destí, per lo que cap a les 12:50h ja estava davant la porta de l’escola tardant només 20 minuts.

No li vaig dir a l’Emma que era a la porta, doncs pensava que sortiria directament. Ella potser pensava que no hi aniria per la discussió del dia anterior. En qualsevol cas cap a les 13:15h em va trucar i em va dir que entrés com el dia anterior. Jo pensava que aquest dia sortiria abans, doncs ja era l’últim dia, però justament per aquest motiu encara va tardar mes en sortir.

Vam anar a la sala on ja no hi quedaven nens i tot estava recollit i guardat per deixar-la llesta per al següent curs i la mestra que hi aniria.

Ens vam acomiadar de les assistents i ens vam preparar per baixar quan justament va arribar l’Andrea. Ens vam tornar a saludar amb una abraçada i ens va convidar, quan tornéssim de Oaxaca, a casa seva i casa nostra tal com va dir, tot i que no és nostra, és clar. És ben bonic sentir-se tant apreciat tant lluny de casa tot i que a Tuxtepec m’hi sentia cada vegada mes com a casa.

Vam baixar amb els regals que li havien fet algunes mares a l’Emma, com una coca i un bolso. Però un cop abaix no sé exactament què havia de fer o quin permís li havien de donar, però vam estar esperant mes de 30 minuts, fins les 14h passades. Ella dins el despatx de la directora i jo fora assegut a un banc.

En un moment determinat i sense previ avís, l’Emma va sortir corrent del despatx dient-me que agafés les seves coses i va començar a córrer cap a fora mentre jo la seguia com podia. Just davant de l’escola ja hi havia un taxi esperant-nos amb una dona al seient del copilot. Vam anar directament a casa l’Emma sense passar pel viver de l’Emma o a comprar menjar tal com havíem fet el dia anterior.

Vam arribar a casa l’Emma cap a les 14:30h i sense esperar massa vam dinar acabant-nos la vedella arrebossada que havia sobrat el dia anterior mes tostadas amb formatge i altres coses que preparava l’Emma.

Després de dinar vam anar al llit on ens vam adormir després d’una estona.

Ella com sempre es va despertar abans que jo mentre jo vaig dormir les 3 hores que dormo sempre quan faig la migdiada. Quan em vaig aixecar vam estar una estona al llit xerrant fins que vaig anar a prendre el cafè mentre escrivia el diari i mirava alguns temes pendents.

Quan ja m’havia acabat el cafè ens vam estirar al llit amb l’Emma i li vaig preguntar sobre els 10 o 12.000 pesos, uns 500€, que tenia en una targeta seva i que eren diners que m’havien sobrat d’altres viatges anteriors. Aquests diners eren els que pensava utilitzar durant aquest viatge, doncs amb 500€ en tenia de sobres per passar 5 setmanes a Mèxic. Però la sorpresa va venir quan em va dir que se’ls havia gastat. En un principi, la veritat és que em va sentar molt malament, doncs no només s’havia gastat els meus diners sinó que eren els que necessitava ja i a mes sense dir-m’ho. Ara hauria d’enviar-me diners, algo que no tenia previst i que hauria de fer ja, doncs l’Emma s’estava quedant sense diners i al cap de 3 dies marxàvem uns dies a Oaxaca per passar-hi la Guelaguetza.

Evidentment li vaig demanar explicacions i em vaig calmar una mica quan em va dir que ho havia invertit en el viver, doncs jo ja pensava que els hauria deixat a algú. Però de totes maneres ara tenia la feina de buscar la manera mes ràpida i barata d’obtenir pesos.

Ja tenia quasi segur que ho faria com ho havia fet altres anys, enviant diners per recollir-los en efectiu a algun punt o a un compte bancari. Miraria Azimo, que era la companyia utilitzada en altres ocasions, o TransferWise, que semblava una mica mes barata però tardava 2 o 3 dies en arribar. Així que ja vaig començar a mirar opcions.

Per la tarda vam estar a casa l’Emma i pel pati on també hi havia els nens jugant, entre ells la Daira, la filla de la Lola i que havia posat una taula al pati, just davant la porta, per vendre unes “paletas”, que vaig entendre que eren caramels. Em va sorprendre l’esperit emprenedor que ja mostrava amb 10 o 11 anys que tenia. Es va quedar allà asseguda amb la taula i un paper penjat al portal on posava: “Se venden paletas”.

Vaig estar una estona al pati amb els nens, doncs feia ben poc que els coneixia però ja em tenien certa estima i m’anaven explicant el què feien, i després vaig tornar a casa amb l’Emma.

Cap a les 20h en Chicho havia d’anar a comprar i li vàrem donar diners perquè comprés un pack gran de cerveses per mi, doncs quasi cada dia me’n prenia una abans de dinar. Mentre en Chicho anava a comprar vam anar a casa seva on estaven la Lola i els nens per esperar-lo. Però tan bon punt va arribar, va treure una cervesa per a cadascú i unes patates amb salsa picant, és clar, per lo que ens vam quedar allà xerrant una estona i mirant i escoltant videoclips a la TV, doncs abans de que arribés en Chicho ens havíem menjat uns dibuixos que estaven mirant en Marlon i la Daira i que es deien The loud family, tot i que la veritat és que eren força divertits.

Jo pensava que prendríem una cervesa i ja marxaríem, però en acabar-la, ràpidament en Chicho ja en va treure una altra per cadascú. A mes ens va portar uns tacos que havia comprat per lo que ja es donava per entès que ens quedàvem allà a sopar. Els tacos eren d’un restaurant on encara no n’havia menjat i estaven realment bons, doncs portaven mes ingredients que altres, entre ells pinya. La veritat és que tot plegat no ho teníem previst però no pintava gens malament. Bona companyia, bon menjar i molta cervesa.

Vam menjar-nos els tacos i en Chicho va treure mes cerveses per tots. I així vam anar prenent cerveses mentre escoltàvem i miràvem, primer, videoclips, i després, karaoke… Si, una altra vegada… Per sort ara sense micro i en alguns casos cantant entre tots 4, per lo que no vaig haver de cantar cap cançó jo sol com el dia anterior a casa de la Chely. Be si, vaig cantar la de Tequila…

I així vam seguir fins que es varen acabar els 24 quintos de la caixa acabada de comprar! 6 quintos de mitja cadascú… Els nens ja feia estona que eren a l’habitació, doncs ja eren les 12 de la nit passades havent estat quasi 4 hores menjant, bevent i cantant.

Finalment l’Emma i jo vàrem marxar però en Chicho i la Lola es van quedar a seguir bevent i cantant, de fet, quan ja érem a casa encara els vàrem escoltar cantar i cridar una bona estona des del menjador. Era molt tard però això no era cap problema tot i que se’ls escoltava des de bona part del carrer.

Abans d’anar al llit jo encara vaig menjar alguna cosa mes ja que només havia menjat 5 tacos i ja feia una bona estona, i em resulta molt difícil dormir si tinc una mica de gana. Després vam descansar una estona, vam mirar Netflix i cap a la 1 vam anar a dormir.

Un dia mes amb la família de l’Emma amb la que cada vegada m’hi sentia mes còmode. Eren molt bona gent, treballadors i sabien divertir-se quan calia. El que havia de ser una tarda tranquil·la va acabar sent una agradable trobada amb tacos, moltes cerveses i karaoke.

Skip to content