Aquest dia ja tocava canviar d’allotjament. Marxava de l’apartament de Carolina per anar a un hotel cutre al Viejo San Juan. Cutre però molt ben ubicat.

Pel matí vaig arreglar una mica l’aprtament, vaig preparar la maleta, em vaig despedir de la propietària i vaig agafr el T5 que m’anava perfecte. L’agafava a 3 minuts de l’apartament i em deixava a 5 minuts de l’hotel després de fer un trajecte de 45 minuts. Una passda d be tenint en compte que és Puerto Rico. Això si, la conductora del bus no deuria està be, perquè tenia l’estranya mania de fotre unes frenades exagerades, fins i tot semblava que les forcés. El trajecte se va fer etern i molt cansat d’anar d’un costat a l’altre per la manera tan rara qeu tenia de conduir.

Quan per fi varem arribar, vaig anar a l’hotel i l’arribada ja va ser una mica problemàtica. La veritat és que aquestes coses m’emprenyen força, perquè vas cansat, amb ganes de deixar la maleta i si es de fer massa coses per només entrar a l’hotel ja malament. Per començar no es veia on era l’hotl, doncs no només no tenia cap cartell, sinó que no tenia ni el número de carrer. A mes semblava un portal mes, no semblava l’entrada d’un hotel. Tampoc tenia timbre, res.Vaig haver de preguntar a dues comerciants de la zona per acabar d’esbrinar quin ortal era i perquè em diguessin que per obrir-me havia d’enviar un missatge al propietari. INcreíble! Com se suposa que ha d’enviar un missatge un estranger si segurament no te internet al mòbil, com era el cas. En fi, sort que la mateixa dona em va dir que al Burger King de la cantonada hi havia Wifi obert. Vaig anar fins la cantonada, em vaig conectar i li vaig enviar un email al susodicho. Quan encara estava allà intentant enviar-li un whatsapp o trucar-lo, va apreixer allà al meu costat. Guillem! I jo, si. Menys mal, perquè entre unes coses i altres ja portava 20 minuts allà fora.

L’home era tot un personatge. Baixet, mig encongit, amb un accent absolutament tancat i que pràcticament no entenia, amb un auriculars al cap i molt xerraire. L’entrada de l’hotel eren unes escales llargues que pujaven fins a una segona planta d’un edifici molt vell. Pero és que ames era com una galeria, sense sostre i constava d’un passadís llarg on hi havia les habitacions. Els coloms entraven al passadís perquè donava literalment a cel obert. Les habitacions petites, fosques i deixades. El típc edifici del Viejo San Juan vaig pensar.

L’hme no callava, em va ensenya tot l’hotel, be, el passadís amb la cuina, els bany i habitació amb rentadores. Això si, tot el que h havia de menjar es podia menjar, tot inclòs, fins i tot em va dir que cada dia preparava esmorzar i sopar per qui vulgués, sense pagar res addicional. Això em va sembar be. L’hotel molt cutre però molt familiar. Finalment em va deixar a l’habitació però abans de marxar em va nsenya que a la TV hi havia netflix, em va dir que aquella nit venia no se quin cantant, va buscar el videoclip a Youtube i va fer uns bailoteos abans de marxar. Tot plegat era força esperpèntic. Lo bo de l’hotel, com ja he dit, era la ubicació, al rubell de l’ou, al mig del Viejo San Juan, a 5 minuts caminant del casillo de San Felipe i el Morro.

Em vaig estirar 10 minuts perquè no havia caminat massa però amb aquella caor qualsevol passeig era esgotador, vaig menjar algun dels entrepans que m’havia preparat abans de sortir i vaig anar a donar la primera volta pel Viejo san Juan, amb la intenció d’almenys veure el castell ja que estava al costat.

En 5 minyts era al castell i la primera visió ja em va impressionar. De fet, quasi la primera imatge que vaig tenir va ser la imatge típica que havia vist per Internet. Em va sorprendre que les cases estan molt a prop del castell, quasi que algunes estan paret amb paret amb el castell. És enorme, però quan vaig eure que la muralla s’estenia cap a l’oest, cal al Morro vaig al·lucinar. Centenars de metres de muralla que donaven la volta a tota la punta del Vejo San Juan. No sabia que la muralla era així ni que s’extenia tans metres. Aig comença a caminar amb la intenció d’arribar al final de la muralla. Pobre innocent. No tenia niidea de lo gran que era.

 

Partit NBA

Em va preguntar si era d’Espanya o Catalunya

error: Content is protected !!
%d bloggers like this: