Aquell dia va ser dels pocs que em vaig despertar després del pare, ja que el dia anterior vam anar a dormir tard i el pare tenia mes pressa que jo en aixecar-se ja que aquest dia ja marxava a Perú. De fet crec que vaig ser l’últim en aixecar-me. I com sempre em vaig dutxar, vestir, prendre el cafè i escriure el diari.

En Raimon i la Sele van baixar abaix i el pare i jo ens vam quedar a dalt. La sorpresa va ser que mentre estàvem allà va aparèixer en Germán! Ell estava vivint a Quito hi anava cada dues setmanes a Portoviejo, pero el tema és que aquell cap de setmana no havia d’anar i per això va ser una grata sorpresa veure’l allà, doncs pensàvem que no el veuríem. El pare, en Raimon i la Sele ja l’havien vist quan van estar a Quito, pero clar, jo vaig arribar mes tard i a Quito no vaig sortir de l’aeroport. Així que jo em vaig alegrar molt de veure’l i ell crec que també, doncs son gent molt hospitalària i els agrada tenir gent a casa. A mes va venir expressament per veure’ns, doncs ja va anar-hi el cap de setmana passat i hi anava cada dues setmanes. Ens vam saludar i vam xerrar uns minuts de com ens havia ant, que ens semblava Portoviejo i la casa i com li anava a ell per Quito. De fet ens va dir que el dia anterior li havien robat el mòbil. El van assaltar dos nois en moto i un ganivet, amenaçant-lo i obligant-lo a donar-los el mòbil. Així que allò ja ens va fer veure que Equador era un país on s’havia d’anar amb molt de compte, fins i tot mes que en moltes zones de Mèxic.

Cap a les 11h ens van avisar que baixéssim a esmorzar. Vam muntar les taules com a la nit anterior i vam portar tot el menjar que la Germania i companyia havien preparat. Va quedar una taula espectacular, molt gran i plena de menjar. El que mes destacava eren uns plats frans plens d’embotit. I va resultar que era embotit comprat a Barcelona per la mare de la Sele que quan pot els envia a Portoviejo, en aquest cas aprofitant que el pare, en Raimon i la Sele podien portar dues maletes cadascú. A mes hi havia molts tipus de formatges, truita, pa, etc. Era com un dinar. Així que vam seure tots i vam començar a menjar. Jo vaig menjar força mes del que la gana em permetia, pero és que volia acabar ben tip doncs no sabíem quan dinaríem. L’embotit (pernil, fuet i xoriç) es va acabar força ràpid i la resta no tant pero també es va anar acabant tot, de fet tot era boníssim i per fi després de dos mesos menjava una mica d’embotit.

La Germania també ens va portar cafès (jo ja en portava 3 o 4) i sucs mentre acabàvem. Amb el pare havíem quedat de marxar a les 12h cap a Guayaquil, doncs ell ja marxava aquell dia a Perú i tenia el vol cap a les 20h. Fins a Guayaquil hi havia unes 3,5 hores pero el pare volia arribar lo abans possible ja que aquell vol ja li havien anul·lat i tal com és ell volia arribar a l’aeroport amb molt de temps. Així que ell va pujar per acabar d’agafar les coses i en Raimon i jo també per preparar-nos una mica ja que tot i que havíem de tornar no ho faríem fins al cap de 8 hores!

Cap a les 11:50h el pare ja va baixar a acomiadar-se de tothom i en Raimon i jo a les 12h perque el pare ja ens reclamava. En Germán li va dir el pare que esperéssim un moment sense dir perque. A les 12:03h en Germán encara no havia arribat i el pare ja estava nerviosíssim. Pero al cap d’un minut va arribar amb 3 ampolles d’aigua, havia anat a comprar-nos aigua! Així que, el pare amb les maletes i tots amb aigua vam iniciar el llarg camí cap a Guayaquil.

El camí era llarg pero va anar be i mes tenint en compte que la carretera és força dolenta, amb quasi tot el trajecte amb un sol carril. Vam estar xerrant del viatge, de la família de la Sele i altres coses fins arribar a l’aeroport de Guayaquil. Vam aparcar al pàrquing del mateix aeroport i vam anar cap al mostrador de la companyia per assegurar que el vol no s’havia cancel·lat. Com que eren les 16h i el vol no sortia fins les 20h, doncs evidentment el mostrador estava tancat, així que vam anar a les màquines d’autocheck-in. Pero tot i que semblava que la reserva estava be, la màquina acabava dient que hi havia un problema i que fes el check-in al mostrador. Ja el pare al veure això ja es va posar nerviós del tot, ja es pensava que també li havien cancel·lat aquell vol. Vam preguntar a una empleada de la companyia que vàrem veure i ens va dir que esperéssim que a les 17h obririen els mostradors per poder fer el check-in. Vam esperar allà una estona i finalment, abans de que obrissin ja vam veure treballadors allà i en Raimon ja va anar a preguntar. Van mirar les dades del pare i van dir que tot estava be. Així que ja mes tranquils, en Raimon i jo vam anar a un KFC que hi havia allà dins i on els preus eren mes o menys normals i ens vam demanar una hamburguesa, algo que jo ja tenia moltíssimes ganes de menjar, doncs portava ja setamanes sense menjar una hamburguesa. Vam menjar mes o menys ràpid perque el pare seguia sol fent cua al mostrador i cap a les 17h vam anar cap allà, doncs ens havien dit que obririen el mostrador a les 17:10h. I efectivament a les 17:10h van obrir.

Vam arribar al mostrador i tot va anar be. El vol estava programat, la reserva era correcte i va poder facturar la maleta sense problemes. Menys mal perque no acabàvem de tenir clar que aquell vol sortís com estava esperat. Per tant li vam dir el pare on vam menjar per si volia menjar algo, per on havia d’entrar al control de seguretat i ja ens vam acomiadar, jo fins al cap de dos dies i en Raimon durant una setmana.

Només sortir per la porta de l’aeroport en Raimon ja em va demanar un piti! Portava setmanes sense fumar i ja no aguantava mes. Vam anar cap al cotxe i vam emprendre el camí de tornada a Portoviejo. Eren les 17:30h i arribaríem ben be a les 21h. El camí va ser tranquil com el de l’anada. La carretera dolenta pero sense incidències. Durant el camí ja li vaig dir al Raimon que jo aniria a Guayaquil en autobus, ja que era massa que al cap de dos dies hagués de tornar a fer tot aquest camí i mes quan hi ha companyies d’autobús que el fan en el mateix temps.

Com estava previst cap a les 20:455h vam arribar a Portoviejo. Ja ens estaven esperant per anar a sopar fora. Al arribar com sempre, els nens a la porta esperant-nos i en Pablo Germán, també com sempre, ens va donar la mà. Això ens feia gràcia, ja que sempre ens donava la mà a tots quan arribàvem d’algun lloc. Així que ens vam preparar per anar a sopar i en 10 minuts ja estàvem de camí al restaurant. Aquesta vegada els nens no venien tot i que ells si que volien venir, de fet algun estava allà a afora amb nosaltres, arreglats i tot fins que les mares els van dir que entressin dins. Preferien venir amb nosaltres a quedar-se sols a casa!

Érem 6, en Germán, en Raimon, la Sele, la Germania, la Sandy i jo, i tots aniríem en el cotxe de la Sandy, la Sele a la falda de la Germania. A mes al principi no sabíem on aniríem, així que vam pujar tots 6 al cotxe sense un rumb determinat. Després de pensar una mica tots plegats vam decidir fer una altra parrillada pero a un altre restaurant tot i que del mateix propietari que el que havíem anat el dia anterior. Crec que van decidir això perque nosaltres dèiem que menjar parrillada dos dies seguits ens era igual ja que portàvem molts dies menjant sopa i arròs.

En pocs minuts vam arribar al restaurant. El menjar era similar a l’altre pero el local era molt millor, era la versió pija de l’altre. Menys gent, tot mes ample, mes currat i suposo que també mes car. A diferència del deia anterior vam demanar un plat cadascú, jo parrillada de carn igual que la Sandy, la Germania i en Germán. En Raimon i la Sele parrillada mixta. Mentre estàvem allà esperant la Sandy va explicar, que suposo que era mentida, que un amic seu era capaç de només saben el número de telèfon d’algú saber tot el seu historial de trucades. Mentre ho deia anava mirant al Germán fins que al final li va dir: Le podria decir que mirara tu historial no? A lo que ell es va quedar una mica parat i una mica nerviós. Aleshores va dir que bueno, que potser tenia alguna trucadade Adriana peroq ue ja la coneixen, i la Sandy, si pero algo encontraria no? Jo m’aguantava el riure perque evidentment ja veiem per on anava la Sandy. Mes tard ens va dir que no creuen que en Germán tingui cap amant pero que no se’n fien del tot i que per això van mostrant que hi estan a sobre. Deien que no  li perdonarien que li fos infidel a la Luz.

Vam menjar molt be, estava tot boníssim i el menjar era mes que suficient. El preu era una mica car per ser Portoviejo, pero tot i així aquell plat de carn costava uns $7. D’amagatotis en Germán va anar a pagar. Va aprofitar que estàvem allà xerrant i sense dir res va anar a la barra a pagar. Es bon tio, ni tan sols ho va dir, només es va aixecar i va pagar. En acabar ja vam marxar tots 6 en el cotxe cap a casa.

Vam decidir de sortir de festa aquella nit, així que ens vam arreglar per sortir. Jo em vaig posar la camisa que em va regalar l’Emma i l’únic texà que portava. Les noies van tardar una mica en preparar-se per lo que en Raimon i jo ens vam quedar una estona a dalt amb el mòbil connectats a Internet ja que el dia anterior no havia funcionat perque la Sandy no havia pagat el mes. Aquell dia ja el va pagar i ja teniem Internet. Va pujar la Sandy ja vestida i el canvi era impressionant. Era la primera vegada que la veia vestida sense l’uniforme de l’escola i a mes ben pentinada i maquillada. Semblava una altra! Al cap de poca estona ja estàvem tots preparats i vam anar cap al cotxe.

Primer vam anar a un lloc pero estava tancat, de fet semblava que el que hi havia allà abans ja no hi era, així que vam anar a un altre lloc. Finalment vam anar a una discoteca que es deia el Abuelo Pachanguero. Vam aparcar quasi davant de la porta i vam entrar previ pagament de 4% cadascú, tot i que ens van fer una rebaixa gràcies a que anàvem amb 3 noies i que la Sandy algo va negociar. Vam entrar i ens van dir on podíem seure, que va ser quasi a la porta perque el local estava ja quasi ple.

No era una discoteca normal, sino que tothom havia de tenir un lloc per seure perque no tota l’estona la gent estava a la pista ballant, sino que de tant en tan feien una actuació i la gent havia de seure als seus llocs. realment la idea estava molt be perque s’anaven alternant espectacles amb ballar a la pista, cosa que feia que res es fes pesat o cansat d’estar tota l’estona de peu. Així que vam seure on ens van dir i vam anar a la barra per demanar alguna cosa. Pero els preus ens van fer retrocedir i parlar-ho millor, doncs no es podien demanar cubates, sino que s’havia de demanar una ampolla sencera tot i que eren ampolles molt petites i valien $35. Finalment vam anar demanant cerveses que també eren cares pero almenys duraven una mica mes. La Germania va demanar una ronda pels 5 i jo una altra durant tota la nit.

Una dona que cantava força be va fer unes quantes actuacions durant la nit. A mes el conductor de la nit de tant en tant cridava algun voluntari i feien numerets divertits com el joc de la cadira pero en comptes de seure en cadires les noies havien d’agafar-se a uns nois que feien de cadires. Tot plegat força divertit i la cantant molt be. La veritat és que em va agradar molt el rollo d’aquella discoteca. I quan tocava anar tots a la pista a ballar, les 3 germanes eren un espectacle, sobretot la Sandy, que ballava sense parar i fins i tot mes que la Sele, que ja és dir. En Raimon i jo de tan en tan ballàvem pero no tant com elles ja que molta estona posaven salsa i al final ens cansava una mica, pero durant una bona estona també van posar màquina antiga o música mes dance que si que vam ballar amb elles al mig de la pista. Ens ho vam passar molt be i ens va agradar molt el local, i el fet que fos car (perque quasi que era tan o mes car que a Barcelona) tenia el seu costat positiu, que és que a dins només hi havia gent amb certa capacitat econòmica i per tant, normalment gent educada. Això es notava enq ue quan estaven les 3 germanes soles a la pista, ningú pero absolutament ningú les molestava, no hi havia els típics buitres al voltant. De fet se’m feia molt estrany està a una discoteca on 3 noies com elles podien ballar soles sense que ningú les molestés.

Cap a les dues ja vam marxar, de fet ja semblava que no tardarien massa en tancar, doncs normalment a tot arreu els locals nocturns tanquen a les 3 de la nit. Lo estrany son les discoteques de Catalunya que tanquen a les 6 o 7 del matí. Vam arribar a casa sense problemes i ja vam anar a dormir.

error: Content is protected !!
%d bloggers like this: