Jo cap a les 6 del matí ja em vaig despertar, doncs ja havia dormit 8 hores i volia, com sempre, despertar-me unes 2 hores abans de l’hora prevista per marxar. Aquell dia aniríem pel matí a veure les línies de Nasca en avioneta i per la tarda cap a Camaná. Seria un dia completíssim i ja tocava preparar-se. Com cada matí em vaig dutxar i vaig acabar de fer la maleta. Cap a les 7h vaig anar abaix a buscar la cuina i preparar-me el cafè. Allà hi havia un altre client buscant a la dona de l’hotel. Jo li vaig dir que no sabia on era, de fet semblava que estava tothom dormint, i vaig anar a la cuina on em vaig preparar el cafè de cada amb el microones que allà hi havia. El tio era molt pesat, anava insistint en si podíem trucar algu i em seguia a la cuina, se’l veia molt estressat per no trobar a ningú.

Encara l’estava preparant que aleshores a la cuina hi va aparèixer tothom: l’home que estava buscant els de l’hotel, el pare que també ja havia baixat i per últim la dona de l’hotel. Li vaig dir que només volia aigua calenta i que ja en tenia prou. Li vaig demanar la contrasenya del WIFI i vaig estar mirant correus i escrivint una mica el diari assegut a la taula del menjador. Havíem quedat amb el pare de marxar cap a les 8h, per lo que ell ja va començar a guardar les seves coses al cotxe. Mentre la dona de l’hotel em va recordar que havíem de pagar l’habitació, cosa que vaig fer en aquell moment. Com sempre vaig preguntar si podia pagar amb targeta i com sempre em van dir que no…

Cap a les 7:30h ja ho teniem tot preparat, pagat i a punt per marxar. Així que vaig tornar al menjador a seguir amb els correus i el diari. I aleshores el pare que era per allà esperant, ja em va dir que si marxàvem ja, a lo que li vaig dir que era molt aviat, que havíem quedat a les 8 i que arribaríem a Nasca molt aviat. Havíem de ser a l’aeroport de Nasca a les 12h i de camí hi havien unes 2h i mitja. Pero com que ja es va mig estressar li vaig dir que vale, que marxéssim ja. Així que mes de mitja hora abans de l’hora prevista ja ens vam acomiadar de la dona de l’hotel que realment ens havia ajudat molt en tot el que li vam preguntar, vam treure el cotxe del pàrquing de l’hotel i vam iniciar el camí cap a Nasca. Tot i que ja m’aclaparava tanta pressa, pocs minuts després ens vam alegrar d’haver sortit aviat.

Tot just havíem recorregut uns 200 metres del carrer principal del costat de l’hotel, de fet encara estava ubicant be on érem i per on havíem d’anar per sortir d’Ica, que el pare es va acostar massa a la vorera anant a uns 50km/h fins que va picar amb el començament de la vorera, primer va picar, molt fort, la roda delantera i després la de darrere, també molt fort, de fet el cotxe va fer un bon vot. En aquell moment esperàvem, o teníem l’esperança, de que no hagués passat res tot iq ue tots dos crec que per dins ja sabíem que si hauria passat quelcom. I efectivament, no havien passat ni 10 segons que un cotxe ja ens va pitar avisant-nos del que havia passat. Immediatament el pare va parar al lateral, vam sortir del cotxe i efectivament estaven totes dues rodes de la dreta petades!

En aquell moment se’t queda una mica cara d’imbècil, sense saber ben be que fer, almenys jo, doncs el primer que vaig pensar va ser: només tenim una roda de recanvi… Pero el pare va reaccionar ràpid i de seguida li va preguntar a un senyor que era allà si sabia d’algun lloc on poguessin arreglar les rodes i, per sort, li va dir que a dos carrers hi havia una gasolinera on hi havia una “llantería”. I sense pensar-s’ho va anar ràpid cap allà mentre jo esperava al cotxe. Al cap de pocs minuts ja va tornar amb un mecànic que va treure les dues rodes. La intenció era endur-se-les a la llanteria i arreglar-les per tornar-les a portar i posar-les. Vam quedar que jo acompanyaria al mecànic i el pare es quedaria esperant al cotxe ja que estaríem una estona i era millor que fos ell qui estigués al cotxe. Així que dit i fet, el mecànic i jo vam agafar una mototoaxi que per dos soles ens va deixar a la gasolinera amb les dues rodes punxades.

Només arribar ell i el seu ajudant ja es van posar a arreglar les rodes tot i que en tenien ja per arreglar, doncs li vam dir que teniem pressa. Jo en aquell moment no tenia ni idea de què farien, de fet pensava que havien de canviar la roda, pero no, una d’elles només li van enganxar 3 coses per tal de tapar el forat, doncs era la roda del darrere que no havia picat tant fort i el forat que tenia era relativament petit. I amb la roda de davant no van poder fer el mateix pero amb una màquina que tenien allà van poder tapar el forat. Li van posar algun tipus de material i amb la màquina el van prensar contra la roda fins que va tapar el forat. Pero primer van haver de treure la llanta, després fer aquest procés, després esperar a que s’assequés i finalment van posar les dues rodes dins un dipòsit d’aigua per comprovar que els forats estiguessin ben tapats. Tot el procés va tardar uns 45 minuts aproximadament pero per sort les dues rodes van quedar arreglades i la prova de l’aigua es va superar sense problemes.

Eren les 8:30 aproximadament quan el mecànic ja va dir que les rodes estaven apunt i que ja es podien tornar a col·locar al cotxe. Aleshores l’ajudant i jo vam anar amb un senyor taxista que era allà cap al cotxe. Semblava que aquell taxista només estava allà per portar als clients, doncs tenia el taxi allà aparcat. Vam pujar tots 3 i les dues rodes al taxi i vam anar cap al cotxe. Entre que els taxistes peruans estan bojos i que li vam dir que teníem pressa, els menys de 300 metres que havíem de recórrer es van fer eterns i molt perillosos. Anava pitant a tothom, fessin el que fessin, canviava de carril, es posava en contra direcció, canvis de sentit, un munt de faltes en molt poca estona. Pero tot per canviar les rodes el mes ràpid possible.

Va aparcar el taxi al costat del cotxe i vam baixar tots 3 i les dues rodes. Entre l’ajudant del mecànic i el taxista varen canviar les dues rodes en menys de 5 minuts. I allà estàvem el pare i jo mirant i, almenys jo, pensant que al final s’havia solucionat prou be. Vaig pagar a l’ajudant el que va dir el mecànic, 70 soles, uns 18€, molt poc tenint en compte quina era la situació. Finalment la incidència es va solucionar per 18€ i en una hora, molt millor del que creiem. Ens vam acomiadar del noi i el taxista, agraint-los molt sincerament lo ràpid i lo be que havien solucionat el problema, ja que gràcies a ells podríem arribar a Nasca a l’hora prevista. Havíem de ser-hi a les 12 i eren quasi les 9 quan iniciàvem de nou el camí, doncs no estàvem ni a 1 km de l’hotel.

El mes complicat del trajecte va ser la sortida d’Ica, una ciutat caòtica com totes les grans ciutats peruanes, sense cap ordre ni lògica i on tothom va com un boig. Si no s’hi està acostumat es fa realment perillós conduir pels seus carrers. Jo anava controlant Google Maps i avisant al pare per on havia d’anar, quasi 10km fins a sortir de la ciutat fins arribar a la ja coneguda Panamericana Sur. La resta del trajecte va ser mes tranquil tot i que de tranquil mai ho és, doncs la carretera és d’un sol carril per sentit, mal asfaltada i plena de camions. Pero almenys el vam fer sense problemes i en el temps previst, unes 2 hores i mitja. I com des de que vam arribar a Perú, pel mig del desert, literalment tot era sorra i pols.

Cap a les 11:20h Google Maps m’indicava girar per un carreró molt petit de sorra per entrar ja a l’aeroport, cosa que em va estranya i vaig deixar que el pare seguís, pero efectivament era per aquell carreró… Així que li vaig dir al pare que donés la volta i entrés per aquell carrer. I efectivament, per aquell carreró vam arribar a l’aeroport, be, aeròdrom, doncs era molt petit i només per avionetes. Tot i així tenia els seus mostradors de facturació, control de seguretat, porta d’embarcament, controladors, etc. Va ser aleshores quan el pare em va confessar que tenia tanta pressa en venir perque no tenia gens clar que el trobéssim, a lo que jo li vaig respondre que no, que Google Maps el va trobar perfectament a la primera i que jo estava segur que arribaríem.

Vam entrar al pàrquing, vam baixar i vam entrar a la zona on hi havia els mostradors d’unes 8 o 9 companyies i vam buscar la companyia que ens havien dit per telèfon el dia anterior. De seguida ja la vam veure i vam anar a preguntar. Ens van dir que el vol arribava a les 12h i que aleshores ens dirien a quina hora seria la próxima sortida. Així que com a mínim ens hauríem d’esperar allà una hora, i això que havíem tingut el problema de les rodes. Mentre ens van pesar (si se supera un pes determinat s’ha de pagar mes), vam haver de pagar les taxes aeroportuàries (70 soles cadascú, uns 18€) i vam fer el check-in prèvia presentació del passaport. Era un aeroport molt petit, semblava de broma, pero realment tots els tràmits a fer eren els mateixos que en qualsevol altre. A les 12h ens van dir que el vol sortiria a les 13:05h.

Un cop fet tot el que havíem de fer vam anar a la cafeteria a esmorzar, doncs encara no havíem menjat res. Vam prendre un cafè i una empanada cadascú i vam anar a mirar unes botiguetes que hi havia al pàrquing. El pare, com no, es va comprar un imán de nevera, i ja en portava uns quants. Vam passejar una mica per allà i mirant les avionetes com marxaven i arribaven, fent temps fins a les 13h quan vam tornar al mostrador i ja ens van dir que anéssim al control de seguretat. Tota la sala on hi havia el control era de fusta, les cadires, les bigues, les taules, etc, excepte clar l’arc detector de metalls. Vam passar el control com en qualsevol altra aeroport, és a dir, passant les bosses pels raigs X i presentant tota la documentació. Un cop dins vam esperar uns 10 minuts i ja va venir el copilot de l’avioneta que ens portaria per acompanyar-nos fins l’avioneta.

Vam sortir per la porta d’embarcament en fila india i vam caminar pel lateral de la pista fins arribar a l’avioneta. El fet d’arribar tan aviat va anar be perque gràcies a això vam poder seure a la primer afila de l’avioneta, ja que el nostre nom estava el primer i per tant el copilot ens va avisar els primers i per tant anàvem els primers de la fila. L’avioneta tenia 12 places en 12 seients repartits en files de 2 amb el passadís al mig, és a dir, tots teníem finestra per poder veure ve les línies. De fet jo pensava que l’avioneta seria mes petita, pero la veritat és que sobretot des de fora es veia força gran. Vam seure, ens van explicar lo típic en quant a seguretat i una mica el que faríem durant el trajecte. Duraria 35 minuts i veuríem les línies de Nasca des de tots dos costat de l’avioneta perque tothom les pogués veure completament. Aleshores ja va venir un controlador que es va posar just al costat de l’avioneta per indicar-li quan i com sortir cap a la pista. I un cop allà, turbo i cap amunt.

El fet d’estar a primera fila feia que l’experiència fos molt millor, veient com els pilots enlairaven i pilotaven l’avioneta durant tot el trajecte. Al cap de pocs minuts d’haver-nos enlairat el copilot ja ens va avisar que al meu costat, a la dreta, veuríem la primera imatge i, efectivament, al cap de dos minuts el pilot va inclinar una mica l’avioneta per tal que veiéssim be el terra des de les finestres i així veure la primera figura. Al principi costava de veure ja que el terra tenia moltes marques i irregularitats, pero les línies s’acabaven veient ja que eren línies rectes o circulars pero totalment ben fetes i d’un color mes clar, per lo que destacaven molt sobre la resta del terra. La imatge era espectacular, aquella esplanada desèrtica, un mar de sorra i enmig unes línies perfectament gravades a terra des de feia segles i que nosaltres podíem veure perfectament be sobrevolant-les a unes desenes de metres. Les línies formen unes figures geomètriques totalment perfectes, línies totalment rectes o cercles totalment rodons. Cada figura te un nom basat en una similitud del dibuix, normalment, amb un animal. Així per exemple hi ha “El Colibrí”, “La Araña”, “El Mono”, etc.

Totes les figures estan repartides per una àrea força gran quedant separades unes de les altres. Amb l’avioneta anàvem ràpidament d’una a l’altra sempre fent girs a dreta i esquerre per tal que les figures quedessin a un costat i l’altre de l’avioneta. Al cap de 30 minuts havíem vist quasi 10 figures, algunes d’elles realment espectaculars. Cal tenir en compte que nosaltres ja les veiem grans i això que les sobrevolàvem. Des de terra és molt difícil fer aquelles figures geomètriques tant grans i perfectes i a mes gravades al terra i que quedin tant be com estan, que al sobrevolar-les sembla que les hagin fet amb màquines i GPS per no desviar-se ni un milímetre. Son misteris que quan els veus amb els teus propis ulls encara entens menys.

Un cop vistes totes vam tornar cap a l’aeroport, havien passat 35 minuts que van semblar menys ja que durant tota l’estona estàs pendent d’anar veien les figures i ,com no, el paisatge, doncs veure tot allò a aquella altitud era impressionant. Vas prou alt per tenir una perspectiva excel·lent pero no tant com per ja no veure res. L’aterratge va ser perfecte i ames el pare i jo a primera fila tenint una vista privilegiada de tot el vol i de la cabina dels pilots. Van aparcar l’avioneta i vam baixar per fer-nos tots una foto amb ella. El copilot ens va fer una foto al pare i a mi davant l’avioneta i després ja vam tornar cap a l’aeroport tornant pel mateix camí de la pista que havíem fet a l’anada.

I un cop vistes les famoses línies de Nasca a vista d’ocell, cap al cotxe i a seguir el camí. Pròxima parada, Camaná, on només hi aniríem a dormir ja que havíem d’arribar fins a Arequipa pero el trajecte era massa llarg per fer-lo d’una tirada. Així que vam pujar al cotxe, vam pagar els 15 soles de pàrquing i vam seguir per la carretera per la que havíem arribat. En aquell moment, evidentment, encara no ho sabia, pero estàvem iniciant un dels pitjors trajectes en cotxe de la meva vida. No va passar res, pero la tensió va ser permanent.

Eren les 14h aproximadament quan marxàvem cap a Camaná i teniem una previsió de 6 hores i mitja tot i haver de recórrer uns 400km. Així que arribaríem a Camaná ja quasi a l’hora de sopar. Seria un trajecte de moltes hores per la Panamericana Sur, és a dir, plena de camions i amb un sol carril per sentit. Això si, el camí era realment bonic, aquella carretera resseguint contínuament la costa, el mar Pacífic a un costat i el desert a l’altre. Aigua a la dreta i sorra a l’esquerre. Fins i tot en alguns punts semblava com si hi hagués una petita tempesta de sorra, doncs allà al costat del mar hi feia sempre força vent que feia aixecar la sorra del desert. A mes, degut a que s’anava fent de nit, cada vegada veiem el sol mes avall i mes a prop del mar, apunt ja per amagar-s’hi darrere.

Només vam fer una parada per dinar. Va ser en un poble petit al peu de la carretera. De fet aquests poblets feien com d’area de servei com les que coneixem nosaltres, pero allà no n’hi ha, el que hi ha son aquests pobles amb 4 cases al peu de la carretera i on quasi tot son petits restaurants. Els lateral de la carretera queda plena de camions allà parats de qualsevol manera. Així que vam parar en un d’aquests pobles i vam anar al primer restaurant que vam veure. Hi feia molt de vent, tant que al sorra picava a la cara i feia mal, a mes de que tot s’omplia de pols, així que vam anar ràpid dins el restaurant. Era ja una mica tard per dinar per lo que abans vam preguntar-li a la dona del restaurant si encara tenia menjar a lo que ens va respondre que si. Seguidament vam preguntar el preu (sempre s’ha de preguntar a tot arreu abans de consumir) i ens va dir 10 soles, potser una mica mes car que en ciutats normals, pero dins els límits acceptables. El menú era el típic de sempre, sopar de primer i un segon de carn o peix amb arròs. Ens va dir un plat que no coneixíem i la dona ens en va portar una mica per provar-lo, i tan al pare com a mi ens va agradar i ho vam demanar. Semblava carn de vedella amb sofregit i amb l’arròs de sempre. Lo de sempre pero bo.

La dona ens va preguntar d’on érem, d’on veníem i on anàvem, suposo que no era habitual veure dinar a aquell restaurant a dos estrangers. En acabar vam pagar, ens vam acomiadar i vam tornar al cotxe. Jo estava fumant un piti i el pare ja era dins el cotxe quan s’acostava un camió per la carretera. El pare volia sortir abans que passés el camió pero jo estava fumant, així que per poc arrenca sense mi. Així que vaig tirar el piti a mitges i vaig pujar al cotxe.

El camí per la tarda, mentre encara es veia el sol, va ser molt bonic. Amb el mar Pacífic a la dreta i el sol baixant per amagar-s’hi darrere. El desert blanc, el mar blau, i el sol rogent baixant mica en mica. Era preciós. La llàstima va ser que la posta de sol no la vam poder veure del tot perque quasi sempre acaben apareixent uns núvols baixos que acaben tapant el tram final del sol cap a darrere el mar.

Ja tot el camí va ser complicat havent d’adelantar camions contínuament en una carretera molt precària, pero quan es va fer de nit la cosa va empitjorar notablement. Cada vegada hi havia mes camions i la visibilitat era quasi nula, no hi havia llums i la carretera tenia curves molt pronunciades contínuament. El pare cada vegada es veia obligat a fer avançaments mes perillosos en llocs on no veiem a mes de 20 metres i no sabíem si vindria un camió de cara en la propera curva. De fet era el mes habitual, doncs no paraven de venir camions. I això va durar unes 3 hores, 3 hores que se’m van fer eternes i que em van fer perdre un any de vida pels nervis que vaig passar.

Cap a les 20h per fi arribàvem a Camaná. Com tantes altres ciutats importants de Perú el trànsit era caòtic, els carrers mal senyalitzats, mal asfaltats i els vianants i els conductors fent el que volien sense seguir cap norma. Havíem superat la carretera infernal pero entràvem a Camaná… Vam fer uns 4km per dins la ciutat fins arribar a l’Hotel el Dorado, hotel on dormiríem aquella nit per l’endemà ja seguir el camí cap a Arequipa. I com sempre fins aleshores, Google Maps ens va deixar a la porta de l’hotel, a mes vam poder aparcar just davant! Havia sigut un dia molt intens pel matí i molt perillós per la tarda, pero ja érem allà, on havíem de ser.

Vam pujar les escales que duien al primer pis on hi havia la recepció de l’hotel, a la planta baixa hi havia un casino del mateix hotel. El pare va dir que teníem una reserva al seu nom. EL noi va mirar i va dir que no, que no hi havia cap reserva al seu nom. El pare ja es va posar nerviós i va anar al cotxe a buscar el comprovant de Booking. Pero mentre hi anava jo li vaig dir al noi que tornés a mirar, i que mirés pel nom real i no en castellà com havia dit ell. En un primer moment també deia que no pero de seguida ja va dir que si, que allà estava. Aleshores va pujar el pare donant-li els papers de mala manera a lo que li vaig dir que ja no feia falta, que dient-li ve el nom ja n’hi havia hagut prou.

Realment al noi se’l veia una mica limitat pero molt bon nanu. Ens va oferir una habitació amb llits separats ja que la que teníem tenia llit de matrimoni. No ens importava massa pero va dir que si li reservàvem allà mateix ens sortiria pràcticament pel mateix preu que l’altra ja que no hauríem de pagar la comissió de Booking. Em va semblar be així que li vaig demanar la contrasenya del WIFI, em vaig conectar a la conta de Booking de pare i vaig cancel·lar la reserva i em vam fer una de nova al moment i directament a l’hotel. Prèviament el noi ja ens havia ensenyat quina seria l’habitació, una habitació realment gran i amb dos llit grans, estava molt be, de fet de les millors que havíem estat fins aleshores.

Un cop ubicats vam anar a buscar les maletes i jo vaig pagar l’habitació. Pràcticament només vam deixar les maletes al cotxe i ja vam sortir a sopar, doncs ja eren mes de les 20:30h i ja no podíem tardar massa en sopar i anar a dormir per seguir el camí cap a Arequipa. Vam sortir de l’hotel i vam anar al carrer que hi ha al costat que era un dels carrers principals de Camaná. Hi havia molts restaurants, venedors ambulants, gent passejant i cotxes, molts cotxes com sempre. Quasi a la mateixa cantonada del carrer principal amb el carrer de l’hotel ja vam trobar un restaurant in feien pollos a la leña,qua ja n’havíem menjat a Ica i son com plats combinats amb pollastre. Vam mirar els preus i costaven 12 soles, mes o menys el mateix preu que havíem vist a altres llocs. Així que vam entrar, vam seure i vam demanar. Vam menjar molt be, estava bo i mes després d’un dia tan intens. Lo dolent era sempre el mateix, la beguda. La que inclouen en el menú o el plat sempre és algun suc estrany o fins i tot te calent, horrorós.

Vam acabar de sopar i vaig anar a pagar. En principi eren 24 soles i ens van cobrar 25, no sé perque… Pero ja vaig aprofitar per donar-li totes les monedes que portava de cèntims. Vam sortir i vaig aprofitar per fer alguna foto al carrer on érem, que era un carrer principal amb molta gent i molt de moviment, era una ciutat molt autèntica també, i tot i que ja era força tard i a Perú tendeixen a anar a dormir molt aviat, allà semblava que fossin les 12 del migdia. Llàstima que ja havíem d’anar a dormir i estàvem cansats, pero hauria estat be donar una volta pels voltants.

Vam pujar a l’habitació i ja vam preparar les coses per l’endemà ja que ven aviat ja marcaríem cap a Arequipa i a tots dos ens agradava ja tenir les coses preparades i no haver de buscar massa coses per la maleta de bon matí. Jo em vaig deixar el cable del carregador del mòbil al cotxe així que vaig tornar a baixar a buscar-lo. Un cop a dalt vaig treure el que necessitava per l’endemà, vaig guardar tot el que ja podria guardar, vaig posar a carregar mòbil i bateria externa i vaig contar els diners comprovant que tot era correcte. Eren poc mes de les 21h i ja anàvem a dormir. Jo tenia previst aixecar-me cap a les 6h així que podria dormir les 8 hores recomanades.

error: Content is protected !!
%d bloggers like this: