Aquest dia va començar força malament pero va acabar prou be. El dia anterior vaig anar a dormir a les 2:30 de la nit i m’havia d’aixecar cap a les 6h per anar a l’Estàtua de la Llibertat, doncs ja tenia la reserva feta (i que havia fet abans de començar el viatge). Evidentment em vaig posar el despertador i em va despertar, pero entre que portava dies dormint poc i que estava cansadíssim de les desenes de kilòmetres caminats en pocs dies, doncs em vaig adormir. Em vaig despertar cap a les 8h ja sense temps de preparar-me i arribar a les 10 a l’Estàtua de la Llibertat que era l’hora que tenia la reserva. Quan vaig veure l’hora em va passar com quan arribes tard el primer dia de feina, un desastre. Així que, entre abatut i cansat com encara estava, em vaig tornar a estirar i sense ni voler-ho em vaig quedar adormit fins les 12. Increíble, vaig dormir 6 hores mes del que tenia previst i encara podria haver dormit mes.
No va anar malament, doncs em vaig despertar sense tanta son i amb les cames menys adolorides que ja prou que em feia falta. Aquell mateix dia tenia també feta la reserva per pujar al observatori del OWTC a les 19h, així que vaig decidir que aquell dia almenys aniria a la terminal de ferris de l’Estàtua de la Llibertat (des d’on se sortia per anar fins a la illa) per veure si es podia canviar la reserva i, per la tarda al OWTC. Entre unes coses i altres, finalment vaig sortir de l’apartament a les 14h. D’haver de sortir a les 8 del matí al final vaig marxar 6 hores després.
De camí a la Penn Station de Newark vaig parar a comprar algo per esmorzar i, per l’hora que era, una cervesa, a una botiga del barri que ja em coneixia i una noia directament em va preguntar si parlava anglès, crec que només veure’m ja es va imaginar que no vivia allà. Anava vestida com d’anar per casa i era un exemple claríssim dels habitants d’aquell barri. Gent molt autèntica i amb pocs recursos vivint en un barri que semblava un poblet dins una ciutat. Vaig contestar-li que una mica i em va preguntar d’on era, a lo que vaig respondre que d’Espanya, i ella “cool”. Se’m va quedar mirant i va marxar. No vaig entendre a que venia i com va tenir tan clar que no era d’allà, potser per ser blanc, pero en qualsevol cas justament era això el que no volia, que es veiés que no era d’allà. Potser perquè anava bevent la cervesa pel carrer cosa que allà deu ser algo com de bojos, pero en qualsevol cas jo sempre me la prenia mentre caminava i mai ningú em va dir res.
Mes endavant i encara de camí a la Penn Station, esperant en un semàfor en vermell, un home amb problemes mentals (almenys és el que semblava) volia creuar aquell carrer que a mes era una avinguda important de Newark per la que hi passaven molts cotxes en 2 carrils per sentit. El tio s’hi anava fotent i va anar de, literalment, mig pam que no l’atropella un autobús que no va poder desviar-se, l’home li va fotre una patata i per poc cau del propi impuls que li va provocar la velocitat a la que anava l’autobús. Uns metres mes endavant va fer el mateix i per poc l’atropellen 3 cotxes mes, els conductors cridaven “you are crazy” i els que estàvem esperant ja no sabíem què fer. A EEUU es veuen moltes coses rares i a la gent li costa molt reaccionar, per lo que allà ningú va fer res, com a molt algú li deia que parés. finalment va passar entre cotxes que l’anaven esquivant com podien. Realment va ser molt anguniós perquè pensava que l’acabarien atropellant, doncs estava creuant per una via important i ràpida on hi passen molts cotxes i molt ràpid, per lo que podria haver sigut un atropellament mortal.
Com ja portava fent dos dies, vaig agafar el PATH fins a l’estació de Calatrava del World Trade Center i d’allà en metro fins la zona des d’on sortien els ferris cap a Ellis Island i de l’Estàtua de la Llibertat. Havia d’agafar el metro des de l’estació de Fulton, allà al costat del WTC i estació que ja havia trepitjat vàries vegades.
Només sortir de l’estació de metro mes propera a a terminal de ferris, ja es veuen cartells indicant des d’on surten cap a l’Estàtua de la Llibertat. Tota la zona està rodejada per un parc força gran que queda al costat del mar i amb un passeig important que fa que tota la zona sigui una passada. La sensació que em va donar va ser quasi com quan estava al mig de Central Parc, un ambient molt natural i tranquil pero amb vistes a algunes de les torres mes altes del mon.
Eren quasi les 16h quan arribava a les taquilles (hi hauria d’haver arribat a les 10…). Volia demanar si era possible canviar l’hora de la reserva tot i que la veritat és que no tenia quasi cap esperança, doncs a la reserva que ja tenia feta posava que no es podien fer canvis ni reemborsaments, com quasi sempre. Només hi havia una persona davant meu, per lo que de seguida em va atendre un noi molt amable. Jo sabia que havia de donar pena, dir en tot moment que la culpa era meva i que entenia que no es pogués fer res, i així ho vaig fer, i així va funcionar. No sé si perquè tenia la NY Pass o perquè quasi no hi havia gent o perquè vaig anar en tot moment amb molta humilitat, pero la qüestió és que el bon noi em va canviar la reserva per l’endemà. Almenys s’havia arreglat una mica el dia que havia començat força malament.
Ja mes tranquil, vaig aprofitar que era allà per veure alguns llocs que havia guardat abans del viatge i que quedaven prou a prop d’allà com per anar-hi caminant. Vaig passar per la Fraunces Tavern, un bar que es troba en l’edifici colonial actualment ocupat mes antic d’EEUU, construït el 1719 i que funciona com a Taverna des del 1762, una passada.
Pero abans vaig intentar anar a Governors Island, l’illa a la que havia intentat anar el dia anterior pero que em va liar Moovit i al final vaig acabar perdut en un barri llatí de Brooklyn. Ara, al costat del moll on hi havia els ferris a Liberty Island, hi havia una terminal on posava en lletres enormes, Governors Island. Vaig anar-hi pero hi havia moltíssima gent. Pel que es veu el ferri és gratuït i durant el trajecte es veu l’Estàtua de la Llibertat de molt a prop, de fet hi ha gent que prefereix no pagar la visita a Liberty Island i fa aquesta espècie de visita, que tot i que no baixes, si que veus passar l’Estàtua de molt a prop. En qualsevol cas hi havia molta cua i no estava segur que em donés temps d’anar, veure l’illa i tornar abans de les 19h que tenia la reserva al OWTC, així que ho vaig descartar i vaig seguir visitant aquella zona.
A continuació vaig anar al carrer de sota on ja hi havia el mar i el Seaport, un passeig marítim amb vistes espectaculars al pont de Brooklyn i al mateix districte de Brooklyn. Realment va ser molt relaxant passejar per aquell passeig amb el soroll del mar i amb aquelles vistes. Fins i tot vaig seure una estona en un banc a primera línia amb el pont de Brooklyn just davant i allà m’hi vaig quedar uns 10 o 15 minuts, algo que quasi mai feia pero que en aquell moment em va semblar una de les millors coses que podia fer. De tant en tant és bo parar-se i gaudir tranquil·lament d’aquests patits grans moments que t’ofereix el viatge.
Amb tot plegat es van fer les 17:30h. Vaig tornar cap a l’estació de metro on havia arribat pero abans vaig comprar un Falafel over rise per sopar per $5 en els típics Halals de Nova York i dels que ja començava a ser client habitual. Vaig anar al metro i cap al WTC. Abans de pujar al OWTC volia donar una volta per Chinatown que també està a Manhattan, pero el metro que havia d’agafar tardava i no volia fer tard, ja que tenia la reserva per les 19h, així que ho vaig deixar i vaig anar cap al complex del WTC a donar una volta per allà fins les 19h (encara no ho sabia, pero podria haver anat a Chinatown caminant des del WTC, està mes a prop del que pensava). Per tota la zona del WTC hi ha molt moviment i coses per veure, com el memorial a les víctimes del 11-S. Tota la zona és molt nova i espaiosa. No sé com era abans amb les Torres Bessones, pero ara era una zona molt ben cuidada, gran i allunyada del trànsit, tota una zona sense cotxes als peus de l’edifici mes alt d’EEUU.
Vaig estar passejant per tota la zona del WTC fins a les 18:45h, hora que vaig començar a anar a l’entrada de la torra per pujar a l’observatori, a 580 metres d’altitud. L’entrada va ser molt ràpida, molt mes que al Rockefeller Center, doncs allà tot i que no havia de pagar per tenir la NY Pass si vaig haver de fer la reserva, pero en canvi aquí no, ja ho tenia pagat i reservat, per lo que només vaig haver d’ensenyar el paper i directa cap a l’ascensor. Lo primer que sorprèn quan entres a l’edifici és lo gran que és. Evidentment ja es veu gran des de fora, pero la planta baixa te poques columnes i colors molt clars que fan que sembli encara mes gran del que és. Fins arribar als ascensors s’ha de caminar uns quants metres.
Pero abans s’havia de passar pel control de seguretat com als altres llocs, tot i que aquí potser era una mica mes exhaustiu. Un cop a l’ascensor ja comença l’espectacle, doncs a dins tenen pantalles al sostre i a les parets per on es passa una projecció mentre es puja que mostra com es va construir l’edifici en càmera ràpida. Realment és espectacular, doncs el video està sincronitzat amb l’ascensor i sembla que l’edifici es vagi construint conforme vas pujant. Com a altres edificis, l’ascensor és rapidíssim, puja els quasi 600 metres en 1 minut i mig aproximadament provocant que les orelles es tapin tal com si t’enlairessis en un avió.
Un cop a dalt, primer ens van demanar que ens quedéssim quasi davant dels ascensors mirant una pantalla gran quasi de cine. A la pantalla hi varen projectar una animació que explicava una mica els atemptats del 11-S i com es va decidir i construir el nou WTC. LA presentació era curta i estava realment ben feta, amb un nivell tècnic prou alt i tot plegat força emotiu i gens pesat. I al final de la presentació arribava l’espectacle de veritat. La locució que acompanyava la presentació deia Welcome to New York mentre s’aixecava la pantalla i deixava veure el que tenia darrere: una finestra enorme d’uns 20 metres de llarg per 3 d’alt que ja deixava veure tot Nova York des de 600 metres d’altitud. Al principi no sabia si allò era real o era una foto, doncs era tant espectacular que, no només jo, sino tots, pensàvem que allò seguia sent part de la presentació, fins que mica en mica ens vam adonar que el que veiem no era cap video sino la realitat. Aleshores a tots se’ns va canviar la cara mentre ens acostàvem poc a poc i com zombis cap a la finestra. Tot plegat era hipnòtic. La gent tardava uns segons en reaccionar davant d’aquella imatge i mes quan te l’ensenyen després d’un video. No t’ho esperes i la sorpresa és mes gran encara. Va ser un bon començament, la veritat. Després d’allò i de fer alguna publicitat, ja teníem via lliure per recorrer el mirador 360º.
El mirador està a la planta 103 i a l’última, la 104, hi ha un restaurant un restaurant on un cafè costa entre $5 i $10. Podíem caminar tot el temps que volguéssim per totes dues plantes. Qui no hagi pujat mai al OWTC o al Empire State pot pensar que des de dalt de qualsevol de les dues torres Nova York es veu igual. Pero no, de fet la ciutat es veu completament diferent segons a quin edifici estiguis, i no només perquè aquests dos en concret no estan al mateix lloc, sino per la pròpia altura de cada un. El OWTC te quasi 200 metres mes que l’Empire State i això es nota, i molt. S’aprecia molt millor la curvatura de la Terra, es veu molt mes enllà de Nova York i, evidentment, tot es veu encara mes petit de lo que es veu a l’Empire State. De fet, fins i tot el OWTC és massa alt per poder apreciar be la ciutat. En qualsevol cas, poder veure aquella part de mon des de tant amunt no te preu.
Jo havia reservat a les 19h perquè tenia la intenció de quedar-me al mirador fins que es fes de nit i així poder apreciar les vistes tant de dia com de nit, pero quan portava uns 20 minuts al mirador, cap a les 19:30h es va començar a forma boira que al principi feia gràcia perquè es veia clarament com venia del mar i mica en mica anava cobrint Nova York per sota nostre. El mirador queda tant amunt que els núvols i la boira queden per sota, fent que mentre la ciutat quedava a l’ombra, el mirador encara quedava il·luminat pel sol. Realment aquella imatge de la massa de boira acostant-se mica en mica i cobrint la ciutat per sota els teus peus era impressionant, pero clar, va fer que s’esvaís la possibilitat de veure Nova York de nit, doncs en menys de 30 minuts pràcticament tot va quedar cobert per núvols i nosaltres sobresortint-ne, semblava que estàvem flotant sobre els núvols. Tot i que molta gent va quedar decepcionada, jo ja havia tingut temps almenys de veure-ho de dia i la veritat és que aquella imatge de tota la ciutat ennuvolada i nosaltres veient-ho des de dalt tampoc tenia preu.
A diferència del Rockefeller Center i l’Empire State, en el OWTC no hi ha balcons o terrasses, pero tota la paret és de vidre, per lo que la visió és pràcticament la mateixa que si estiguessis en un terrat. Tota la planta és oberta, sense parets, molt clara i amb les finestres que van des del terra fins el sostre, per lo que tens una visió total de l’exterior siguis on siguis.
Cap a les 20h es començava a fer fosc pero cada vegada hi havia mes núvols i estava clar que aquell dia seria impossible veure Nova York de nit des d’aquell mirador. Les persones que acabaven de pujar evidentment quedaven molt decepcionades, tot i que tenien dret a que els retornessin els diners. Jo ja portava quasi una hora i havia pogut veure be la ciutat i fins i tot l’arribada poc a poc de tota aquella nuvolada que ara ho tapava tot, per lo que ni em vaig preocupar de si reclamar o no.
Així que a les 20h vaig decidir de baixar i ja anar cap a l’apartament. A part de que no volia arribar a Newark tant tard com el dia anterior, tampoc volia anar a dormir tant tard com el dia anterior perquè l’endemà si que no podia arribar tard a la reserva per l’Estàtua de la Llibertat. M’havien donat una segona oportunitat (sense haver de pagar, clar) i no la volia desaprofitar. L’avantatge de que l’última visita del dia fos al OWTC era que l’estació on havia d’agafar el tren cap a Newark estava allà al costat, a escassos 100 metres de la porta del OWTC, així que vaig sortir i en un moment ja estava esperant el tren, sense haver d’agafar cap metro ni bus.
Per l’hora que era hi havia força mes gent que el dia anterior, la gran majoria treballadors que tornaven a casa, molts d’ells cap a Newark com jo i molts altres cap a New Jersey, totes dues utilitzades com a ciutats dormitori per a molts treballadors de Nova York.
Aquell dia també vaig anar des de Penn Station de Newark fins l’apartament caminant, de fet ja havia anat i vingut caminant mes vegades que amb el bus. En el cas del dia anterior perquè ja no n’hi havia per l’hora i altres, com als matins, per viure en primera persona la vida local, veure com es desperta la ciutat i com és la gent que hi viu, coses que dins un bus no pots veure. En qualsevol cas ja m’havia acostumat a fer aquell camí d’uns 35 minuts caminant per lo que aquell dia i quasi tots els que em quedaven a Nova York el vaig fer caminant.
Entre el tren i la caminada ja eren quasi les 21:30h quan arribava a l’apartament amb els meus Falafels over rise per sopar. De fet fins aquell moment només havia menjat una mica per esmorzar, pero tant tard que ja ni vaig dinar. Aquest dia va anar be per recuperar una mica la son perduda i poder així mantenir el ritme, doncs en un viatge tant intens com aquest és imprescindible dormir be cada dia si no vols acabar destrossat en menys d’una setmana. Si un dia et despertes amb son i cansat, al dia següent ho has de solucionar o arribarà un dia que t’hauràs de quedar tot el dia tancat a casa.
En arribar a l’apartament vaig anar directament a la porta que dóna pas a les escales que baixen al sótano on hi ha els 3 apartaments mes “protegits” de la resta de la casa i que pel que semblava només llogaven a clients de Airbnb. Vaig intentar obrir aquesta primera porta amb el codi, com ja havia fet els dies anteriors, pero aquesta vegada la porta no es va obrir, semblava que havia quedat atrapada amb alguna cosa i no deixava que s’obrís. Els altres dies ja semblava que s’obria pels pèls, pero ara, pel que a mi em semblava, el pany no acabava de girar del tot i encara tocava una mica amb la porta, lo suficient com, per no deixar-la obrir. I sense exagerar, vaig estar almenys 15 minuts obrint i tancant el pany, empenyent la porta, fent cops cada vegada mes forts i res, la porta seguia encallada. La tancava, la tornava obrir, la forçava, ho feia amb suavitat, de totes les maneres possibles. Algun inquilí ja va treure el cap al sentir tant soroll, pero no en sortia cap del sótano que és el que volia per tal que m’obrissin des de dins. Vaig enviar un Whatsapp al contacte de l’apartament, tot i que si allò seguia així algú hauria de venir a canviar el pany.
Finalment, i com de miracle, la porta es va obrir, el pany va girar del tot i les escales del sótano apareixien davant meu. La il·lusió que arriba a fer quelcom tant simple com això quan et veus dormint a fora.
Quan vaig baixar al sótano per anar al meu apartament, va sortir una noia d’uns dels 3 apartaments i que encara no havia vist, de fet no havia vist a ningú allà a baix. La noia era mes o menys de la meva edad, rossa, força guapa, americana i hippy. Abans de veure’m be feia una cara entre espantada i desconcertada, pero quan em va veure be se li va canviar de cop. De fet va dir algo com: “Menys mal, ets tu!” Pero no ho va dir perquè ja ens coneguéssim, doncs era la primera vegada que ens veiem, sino perquè jo era blanc i no un dels negres que vivien a la resta de la casa. No sabia qui era, només que era blanc, i amb això va ser suficient per donar-li la confiança suficient com perquè passés de tenir por a explicar-me part de la seva vida. Abans pero em va preguntar si havia llogat algun d’aquells 3 apartaments i li vaig contestar que si assenyalant-li el que era, pero vaig notar que ella es quedava expectant. Vaig entendre que esperava a que obrís la porta per verificar que realment havia llogat aquell apartament, així que vaig anar a la porta, vaig introduir el codi i aquesta es va obrir, a lo que la noia, aleshores si, va respirar profundament i es va desfogar. Ja havia vist que era blanc i confirmat que havia llogat un d’aquells apartament per Airbnb i la seva actitud ja era com si ens coneguéssim de tota la vida.
Primer em va explicar la por que havia passat al sentir el soroll que havia fet jo durant 15 minuts intentant obrir la porta, que es pensava que era algun dels negres ja que es passaven tot el dia fumant marihuana (així mateix ho va dir), i que ja no sabia què fer, però que per sort finalment qui havia baixat era jo. Després vam parlar una estona dels motius del nostre viatge, doncs érem dos viatgers que anàvem sols, per lo que cadascú tenia la seva pròpia història per explicar.
El que jo faig ja es força complicat i poca gent ho fa, pero el que feia aquella noia encara és mes complicat, i de fet, jo de moment no ho faria. Ella passava algun temps a cada ciutat, treballant del que trobava o venent per Internet. Explicava que portava quasi un mes a Nova York i que no tenia massa clar quan marxaria i a on, pero si que tenia clar que tard o d’hora marxaria per seguir amb el seu viatge. I no només la seva història tenia mes mèrit que la meva per anar a un lloc, buscar-s’hi la vida un temps i marxar, sino per se una noia jove i força guapa. Evidentment això no vol dir res, pero si que segurament ha de tenir mes precaució que jo en segons quines situacions, cosa que pot complicar el viatge en certs moments. De totes maneres això que acabo de dir és el típic tòpic del que tenen por aquelles persones que no han fet mai un viatge així, pero els que ja hem viatjat ja no tant. A mi també em diuen que vigili a tot arreu, i he fet un munt de coses en un munt de països i mai m’ha passat res. En qualsevol cas parlar i intercanviar experiències amb altres viatgers semblants a tu sempre es molt gratificant i enriquidor, doncs tot i que mes o menys busquem el mateix, cadascú és un mon i ho afronta d’una manera diferent.
Al cap d’una estona de xerrar al replà del sótano cadascú vam entrar al seu apartament i, almenys jo, vaig sopar (els falafels over rise) i vaig anar a dormir, avui si, ben aviat per l’endemà no perdre’m la reserva a l’Estàtua de la Llibertat.