El tercer dia de viatge em vaig despertar encara cansat després de dormir 12 hores, si 12 i a mes seguides. I no per falta de son, doncs estava dormint cada dia les hores que tocaven, sino per cansament. El dia anterior em vaig estirar al llit a les 19h amb la llum encesa i em vaig quedar completament adormit sense ni canviar-me de roba. Em vaig despertar a les 6 del matí amb la llum apagada, és a dir, la propietaria va tenir el detall de tancar-me la llum mentre dormia, doncs aquesta s’apagava des de fora de l’habitació i jo ni em vaig enterar. Tot i així em vaig despertar encara cansat i amb un mal de cames impressionant, sobretot els genolls. No era per menys, portava caminats quasi 100 km en poc mes de dos dies. Així que per aquell dia, i tenint en compte que ja havia vist pràcticament tot el que volia veure de Boston, vaig decidir fer una volta per Frankin Park, un parc enorme molt a prop de l’apartament, del zoo i de les zones mes forestals de Boston.

Aquell dia ja no vaig sortir a les 8:30h com els altres dies, vaig esperar fins les 11h aprofitant per mirar correus i escriure aquest diari. Cal tenir en compte que el dia anterior no vaig sopar, doncs em vaig quedar completament adormit abans de sortir a sopar, així que lo primer que vaig fer quan vaig sortir a les 11 del matí va ser anar a una hamburgueseria a 10 metres de l’apartament on el dia anterior ja tenia intenció d’anar-hi a sopar. Els preus eren mot barats tenint en compte que estava a Boston.

Així que em vaig dutxar però ja amb gent desperta, no com altres dies que m’aixecava tant aviat que encara tothom dormia. Hi havia una dona que semblava la asistenta. Em vaig prendre el cafè, em vaig preparar i vaig anar a fer un bon esmorzar.

Així com al McDonald’s comprava l’oferta del 2 for 4, en aquella hamburgueseria independent tenien el 4 for 4. També $4 pero eren mes aviat plats combinats. Vaig entrar i vaig demanar el 4 for 4 directament. De seguida el noi que em va atendre va suposar que no era d’allà pero crec que no va creure que fos un turista.Suposo que pel meu perfil semblava mes un immigrant tecnològic que un turista. Mentre preparaven el menjar em va preguntar d’on era i que feia, sent aleshores quan li vaig dir que era turista i que l’endemà ja marxava. Ell em va explicar que era d’Atenes i que feia uns 5 anys que era a EEUU. Segons deia ja no creia que tornés mai a Grècia i menys després de la situació que havien passat tot i que li agradaria que el país estigués millor. Boston és una ciutat molt acollidora, com ja havia notat jo en només dos dies, i pel que semblava aquell noi ja si sentia com a casa. Vam parlar una mica de la situació econòmica europea i com això obligava a gent com ell a prendre aquestes decisions tant difícils.

Al cap de pocs minuts em va donar el plat que em vaig menjar allà mateix. No feia ni 3 hores que m’havia despertat i ja estava menjant com si dinés. Mai menjo tant quan fa tant poc que m’he despertat, pero el fet que ja portés quasi 18 hores sense menjar es notava molt. En una situació normal un plat així no me’l menjaria fins almenys 6 hores després de despertar-me.

En acabar vaig començar l’excursió del dia. En comptes d’anar en la direcció que havia anat els dos dies anteriors, vaig anar en la direcció contrària, allunyant-me mes del centre per anar cap a les afores de Boston. De fet allà on era ja era quasi a les afores, eren barris residencials, amb edificis baixos i moltes cases unifamiliars o adossades, poc trànsit i tranquil·litat. Pero conforme avançava tot plegat s’accentuava cada vegada mes fins que vaig arribar a una zona on ja es veia vegetació, parcs, camps de golf i cada vegada menys cases.

Vaig arribar a un zoo que no vaig entrar perquè no m’agrada veure animals tancats i menys si s’ha de pagar, per lo que vaig seguir caminant fins arribar a Franklin Park que de fet era quasi al davant del zoo. Vaig veure un caminet que s’endinsava al parc pel qual vaig començar a caminar-hi.

No portava ni 10 metres que ja semblava que fos enmig d’una selva a kilòmetres de distància de qualsevol ciutat. Hi havia tanta vegetació que tapava la vista a l’exterior, i junt amb l’olor de plantes humides i el cant de desenes d’ocells d’espècies diferents, feia que en pocs minuts passis d’estar a una gran ciutat a sentir-te completament aïllat de la vida humana i rodejat només d’ocells i esquirols.

Vaig caminar una bona estona pels diferents caminets del parc sense un rumb fix ni sense saber ben be cap on anava. Vaig creuar petits rius i llacs i veure espècies de planta que no havia vist mai. La veritat és que va ser un passeig molt agradable i fresquet, doncs el que em va sorprendre va ser que dins el parc la temperatura era molt mes agradable que a fora, on ja hi feia una calor important. Allà a dins l’aire era mes fresc i fins i tot semblava mes net. Realment impressionava el que pot arribar a fer està rodejat de vegetació encara que només estiguis a uns metres d’una gran ciutat.

Vaig estar caminant pel parc algo mes d’una hora, caminada que em va anar molt be per allunyar-me una mica del caos del centre d ela ciutat, el soroll i la contaminació, per gaudir mes tranquil·lament del dia, de la natura i per pensar i planejar coses que en una altra situació resultaria molt difícil.

Quan ja volia sortir del parc, havia donat tantes voltes que m’havia desorientat. Mirar a Google Maps no seriva de massa perquè no estava anant per carrers d’una ciutat, sino per caminets d’un parc enorme, per lo que era molt mes difícil saber quin caminet agafar. Vaig anar per on pensava que havia d’anar tenint en compte la volta que havia fet, pero crec que cada vegada m’allunyava mes d’on pensava que estava.

Vaig arribar a una espècie de recinte rodejat per una valla pero amb la porta oberta. Vaig anar fins la porta per mirar si per allà es podia sortir de l parc i vaig veure que hi havia un cartell que prohibia l’entrada i a dins del recinte hi vaig veure cotxes de policia, per lo que vaig donar la volta per desfer el camí fet. Quan no m’havia allunyat ni 10 metres, va aparèixer un dels cotxes amb un policia dins que se’m va acostar per preguntar-se si passava alguna cosa. Li vaig dir que no, que simplement m’havia mig perdut i que només volia sortir del parc. Crec que el policia ja s’ho imaginava i em va indicar quin camí agafar.

Vaig anar per aquell camí pero em donava la sensació que no estava desfent el camí fet, sino que estava anant per un camí pel que encara no havia anat. Vaig seguir una estona per aquell camí fins que mirant a Google Maps vaig veure que efectivament aquell camí acabava arribant quasi al final del parc, així que vaig continuar per allà fins que per fi, a la llunyania, vaig veure el carrer, cases i cotxes de nou. A mes, allà mateix, hi havia un petit parc d’atraccions per nens on hi havia una font i on m’hi vaig estar 20 minuts bevent aigua, perquè aquell potser era el dia mes calorós dels 3 que portava a Boston i que ja ho havien estat prou.

De totes maneres aquell camí tampoc deixava al mateix carrer, sino que vaig haver de pujar per una petita pendent d’uns 15 metres fins arribar, ara si, ala vorera d’un carrer en una zona que es veia que era la típica zona que fins feia pocs mesos era un descampat i ara hi estaven construint edificis, asfaltant els carrers, etc. Per lo que tot indicava que m’havia allunyat moltíssim de l’entrada al parc per on havia anat.

El parc era mes o menys quadrat. Jo vaig entrar per un dels 4 costats que quedava mes a prop de l’apartament, pero finalment vaig acabar sortint per l’altre costat, és a dir, estava uns 4 km mes lluny d’on havia arribat. Així que havia de resseguir el parc (ja per fora) pel seu perímetre fins arribar a l’altra banda i tornar a l’apartament. Fent un càlcul aproximat vaig estimar que tardaria unes dues hores caminant. Per dins el parc s’hi anava prou be, pero per fora, al carrer de nou, ja no es notava cap airet fresquet.

El primer tram, fins arribar a la primera cantonada del parc, era la mes aburrida, doncs només donava a aquell nou barri en construcció. El segon tram, un cop passada la primera cantonada, ja era una mica mes entretinguda, doncs mica en mica anava entrant a Boston. Havia de seguir aquell camí durant mes d’una hora, primer just resseguint el perímetre del parc fins al final que hauria de seguir ja per aquell carrer per anar-me acostant a l’apartament.

Quan ja feia una hora que caminava i ja anava deixant el parc enrere, necessitava una cervesa urgentment. A EEUU no és tant fàcil coma Catalunya on a qualsevol súper o paki en venen, allà només en venen a les licoreries, i no n’hi ha tantes, per lo que quan vaig trobar la primera hi vaig entrar per comprar-me la cervesa. Ja que hi era, vaig comprar un pack de 4 tot i que l’endemà ja marxava de Boston. La primera me la vaig prendre només sortir de la licoreria mentre caminava. Suposo que allà està prohibit, pero dissimulant una mica no passa res. No deixa de ser curiós que puguis anar amb pistola i no bevent una llauna de cervesa…

Mentre caminava per aquella zona residencial plena de cases unifamiliars amb el seu jardinet, vaig veure quelcom força típic allà pero poc aquí, que es muntar una espècie de mercat al jardí de casa teva per vendre-hi coses que ja no s’utilitzen, des de roba a mobles o llibres. Mentre caminava en veig veure un parell i la veritat és que la gent s’hi para a mirar.

Mica en mica es notava que anava entrant cada vegada mes a Boston acostant-me al meu barri. Pel camí anava seient cada vegada que trobava un banc, doncs el cansament d’aquell dia pero sobretot l’acumulat dels dos dies anteriors sumat a la calor, feia que cada mitja hora volgués descansar uns minuts. La cervesa ajuda molt en aquests moments…

La tornada l’estava fent per un camí totalment diferent el que havia fet a l’anada. Era perquè en el parc m’havia mig perdut, pero lo bo era que estava veient una part de Boston que d’una altra manera no hauria vist.

Al cap de mes d’una hora d’haver deixat el parc, per fi vaig començar a veure cases similars al meu apartament, senyal de que acabava d’arribar al meu barri. Vaig mirar el mapa ja que ja havia d’afinar el camí fins arribar al carrer de l’apartament. En un primer moment me’l vaig passar, ni el vaig veure degut a què a diferència de les altres vegades, ara estava baixant el carrer, i no pujant, per lo que la perspectiva de tot plegat era diferent a la que jo tenia al cap, per lo que quan m’havia passat uns 10 metres, em vaig girar una mica desconcertat i al girar-me vaig veure clarament que estava al meu apartament, simplement havia de mirar des d’una altra perspectiva. De fet m’havia passat mes de 10 metres.

Quan tornava enrere per ja entrar a l’apartament, just sortia la propietaria que segons va comentar, anava a una reunió, ja no vaig preguntar de que. En qualsevol cas jo vaig anar cap a la meva habitació. Eren quasi les 15:30h i tot i que aquell era un dia de tranquil·litat, m’havia passat quasi 5 hores donant voltes, per lo que en arribar em vaig prendre una altra cervesa mentre feia el check-in per l’endemà i altres coses com mirar trasllats, etc, i de seguida em vaig estirar al llit. L’endemà ja marxava cap a Nova York de bon matí, de fet hauria de sortir de l’apartament cap a les 7h, per lo que em voldria aixecar com a molt a les 5 del matí per lo que aniria a dormir com a molt tard entre 20-21h.

Aquell dia ja no vaig sortir mes. Vaig estar unes dues hores a l’habitació acabant de preparar els detalls de la setmana que passaria a Nova York, escrivint el diari i deixant temes de feina el mes tancats possible ja que a Nova York el temps que podria dedicar-hi seria quasi nul, doncs tots els dies els tenia ja ocupats amb activitats o llocs per veure, doncs una setmana a Nova York és just.

De totes maneres tenia intenció de sortir s sopar o comprar alguna cosa en algun súper, pero com en els dies anteriors, la el cansament i la son podien mes provocant que em quedés adormit quan només volia estirar-me una estona. Abans pero, cap a les 18h, vaig escoltar soroll a l’apartament i vaig sortir per avisar que l’endemà me n’aniria quan segurament tothom encara dormiria, pero hi havia una dóna de la neteja. Li vaig preguntar on era la propietaria i al dir-me que encara no havia arribat li vaig dir a ella que si la veia li digués que l’endemà marxava.

Havia passat 3 dies molt bons vivint en una casa particular per primera vegada en els meus viatges, absorbint així molt millor la vida local, molt mes que si hagués dormit en un hotel, amb un temps boníssim i sense cap problema, de fet tot lo contrari, Boston em va semblar una ciutat molt tolerant, segura, inclusiva, neta, avançada i tranquil·la. Havia superat, i de molt, les meves expectatives.

Cap a les 19h em vaig estirar i em vaig adormir sense voler-ho igual que els dos dies anteriors. No estava acostumat, en aquells primers dies de viatge, a tant esforça físic contínuament, cosa que començava a passar factura, doncs a part el cansament ja tenia un dolor al genoll dret que no passava. De fet aquell dia ja m’havia despertat amb el dolor, ni tant sols 8 o 9 hores dormint feia que es recuperés. Mica en mica m’aniria acostumant a aquest ritme de vida.

error: Content is protected !!
%d bloggers like this: