Jo em vaig despertar cap a les 5:30h i em va costar, doncs només havia dormit 4 hores i allà s’hi dormia molt be. Be, jo dormo be a quasi tot arreu, pero la veritat que el lloc era molt silenciós, la temperatura era perfecte i el llit molt còmode. Em vaig dutxar i quan vaig tornar el pare ja també estava despert. Jo vaig anar a buscar la cuina per preparar-me el cafè de tots els matins. Així que vaig caminar pel passadís/patí només sortir de l’habitació i a pocs metres ja vaig veure la cuina. Hi vaig entrar i dins hi havia una dona fent-se un esmorzar com Deu mana. Jo només vaig calentar-me aigua (crec que la vaig agafar ja calenta d’una cafetera) i m’hi vaig posar el cafè soluble i me’l vaig prendre fora mentre mirava correus i notícies. El pare no va tardar massa en venir, aproximadament cap a les 7:30h ja que volia preguntar-li al senyor del hostel sobre l’agència on havíem contractat el tour de Islas Ballestas mes quad pel desert. I va ser aleshores quan vam veure per segona o tercera vegada que els tours contractats per Internet eren el doble de cars, doncs el senyor li va dir el pare que per la meitat ell també feia aquell tour… I mira que ho vaig avisar…

Cap a les 7:40h ja m’havia acabat el cafè i ja estàvem preparats per anar a buscar l’agència on havíem contractat el tour. Vam agafar ja les maletes i les vàrem deixar el cotxe doncs després dels tours ja marcaríem de Paracas. Ens vam acomiadar del senyor del hostel i vam anar caminant cap al passeig marítim, que era dos carrers avall, doncs Paracas només tenia el carrer principal i el passeig amb un carrer enmig. Al principi creiem que no seria difícil trobar l’agència doncs teniem la direcció, així que pensàvem que preguntant a algu ja ens diria. Pero anàvem preguntant i ningú sabia exactament on era la direcció. Aleshores vaig posar la direcció a Google Maps i vam anar cap on indicava fins arribar a una agència. Allà vaig preguntar pero el senyor va dir que no era allà, que si que era aquell carrer pero al carrer de sota… O sigui, és aquell carrer pero al carrer de sota, com s’entén? Doncs resulta que allà un mateix carrer podia donar la volta a una illa de cases, per tant un carrer i el de sota tenien el mateix nom. Vam anar on va dir el senyor pero allà no hi havia res, només un local abandonat. va ser aleshores quan em va passar pel cap que ens haguessin estafat, doncs no era ni on deia Google Maps ni on deia aquell senyor. Finalment vaig posar a Google Maps el nom de l’agència i m’indicava un altre lloc. Vaig comparar-ho amb el mapa que sortia a la confirmació de la reserva i semblava que era la mateixa zona, així que li vaig dir el pare que anéssim cap allà. Per sort encara eren les 7:50h ja que tot i que havíem donat vàries voltes, Paracas era tant petit que en 10 minuts havíem donat dos voltes a tot el poble. Finalment va resultar ser uns quants metres mes enllà de la suposada direcció i just al carrer principal, davant del nostre hotel… En fi, ja que érem allà vam aprofitar per anar al cotxe agafar alguna cosa, jo un jersey ja que feia mes fred del que pensava.

El noi de l’agència ens va explicar com aniria el matí i que hauriem d’anar primer al port on agafaríem un barco cap a Islas Ballestas. Així doncs, cap a les 8h ja vam anar nosaltres i altres persones del grup cap al port, que mes que un port era un moll amb uns quants barcos petits. Allà ens vam esperar uns 10 minuts, vam pagar, com sempre, les taxes i ja vam entrar al moll per pujar al barco. El barco era senzill, tipo patera simplement per navegar fins les illes i poder-les veure be, sense res que molestés. Feia força fred, jo anava amb la jaqueta pero sense jersey a sota i quan el barco va arrencar el fred es notava, a mes plovisquejava una mica cosa que feia augmentar la sensació de fred.

Primer vam passar per una illa on hi havia un dibuix gravat a terra similar a les línies de Nasca anomenat “El Candelabro” doncs semblava el típic candelabro de 3 espelmes. Tot i que el veiem des del mar es veia perfectament ja que estava dibuixat a la pendent de la illa per tant quedava una mica elevat verticalment. El dibuix era espectacular, molt ben fet i molt gran. El guia va comentar que no se sabia exactament qui el va fer ni perque i que es tractava d’un dibuix gravat a la pedra de la muntanya amb una profunditat d’uns 60 cms des de feia segles.No vam desembarcar, doncs no es podia anar a les illes, pero des del barco es veia perfectament el dibuix gravat. Era enorme, molt ben fet i tot ben proporcionat. Vam fer algunes fotos mentre el guia ens explicava el que sabien del dibuix i vam seguir amb el barco, uns 15 minuts a tota màquina, fins arribar a la següent illa, reserva natural, on hi veuríem algunes espècies que no m’esperava veure allà.

El trajecte cap a la segona illa va ser on vaig passar fred de veritat. Anàvem força ràpid i jo anava amb samarreta i el paravent que no era suficient per abrigar tenint en compte el fred i el vent degut a la velocitat a la que anàvem pel mig del mar. Als 15 minuts arribàvem a la illa i el guia ens va dir que buscaríem pingüins. Pingüins??? No tenia ni idea que allà hi veuríem pingüins! I efectivament, no portàvem allà ni un minut que el guia ja ens va dir que ens fixéssim a una zona on hi havia com 10 pingüins, fins i tot vaig gravar-ne saltant a l’aigua, algo que no vam veure a Galápagos, doncs estaven quiets sobre la roca. Va ser impressionant veure tants pingüins corrent per la roca, tirant-se a l’aigua, nadant, pujant a la roca de nou,… No ens cansàvem de mirar.

Vam seguir uns metres amb el barco i… Lleons marins! No m’ho podia creure. Lleons i pingüins a punta pala per tot arreu nadant, sobre les roques, saltant, en general estaven tots força actius cosa que feia molt mes interessant veure’ls. N’hi havia per tot arreu també, la majoria com sempre dormint sobre roques, doncs es veu que així s’hi passen quasi tot el dia. Igual que a les Galápagos cap dels animals s’immutava gens davant la nostra presència. Vam poder passar amb el barco i parar a un o dos metres d’ells per veure’ls be sense que marxessin fent fotos impressionants.

Apart dels animals, les illes també eren impressionants, molt rocoses, amb poca vegetació i milions, literalment, d’ocells, de fet segons el guia n’hi havia uns 20 milions. Vam estar uns 20 minuts donant voltes a baixa velocitat per enmig de les illes veient pingüins, lleons marins i ocells. A les illes no s’hi pot desembarcar doncs és reserva natural, només hi vivien dos homes (que vam veure) que son els vigilants de les illes.

Quan ja vam haver vist tots els voltants de les illes ja vam tornar cap al moll des d’on havíem sortit. Com que ja no havíem de fer mes parades el timoner va posar la directa i a màxima velocitat cosa que va provocar patir un fred intens provocat per un vent fred, alguna gota de pluja i alguna de mar. En uns 20 minuts vam arribar al moll i vam desembarcar acomiadant-nos dels guies doncs, tot i que teníem una altra activitat, ja no seria amb ells.

Eren les 10 aproximadament i havíem d’estar a l’agència per fer la segona activitat a les 11, així que vam anar al carrer de sobre del passeig per esmorzar. Vam anar per aquell carrer perque abans m’havia semblat veure un restaurant ocupat per locals, pero quan el vam trobar no ens va convèncer del tot. Finalment vam anar a un restaurant del mateix carrer per menjar un esmorzar continental per 10 soles, uns 3€, força car per ser a Perú pero cal tenir en compte que estàvem a un poble només per turistes. Nosaltres entenem per esmorzar continental un bufet amb embotits, ous, pastes, etc. Pero allà un esmorzar continental és pa amb mantega i melmelada, suc i cafè…

Vam esmorzar i vam anar a donar una volta pel que semblava el centre del poble, que era just davant l’hotel on hi havia una plaça. Ens va cridar l’atenció que hi havia dones netejant els fanals! Semblava un poble ric degut a tants turistes pagant per tot, doncs fins i tot es podien permetre el luxe de netejar els fanals. Tot el poble vivia del turisme. Vam anar a preguntar a un locutori doncs havíem de trucar a l’agència del tour de Nasca per tal que ens confirmessin si el tour es feia, pero no vam trobar cap lloc on poguéssim fer una trucada nacional. Vam caminar una estona mes i cap a les 10:40h ja vam anar cap a l’agència doncs hi havíem quedat a les 11h per fer la segona part del tour que era una sortida amb quad pel desert.

Tota aquella zona de Perú és un desert, per tant Paracas també està rodejat per desert i això es notava només caminar pel poble, doncs tots els camins eren de sorra. Quasi cap estava esfaltat i estaven plens de sorra, en alguns carrers hi havia dos pams de sorra. Era força incòmode caminar per allà, semblava que caminéssim per la platja i a mes contínuament estava tot ple de pols.

Vam esperar asseguts a l’agència uns 10 minuts fins que ja ens van cridar per anar a buscar els quads que tenien aparcats allà davant mateix de l’agència. Aniríem el guia, una parella amb un bebe en boogy, el pare i jo cadascú en un quad. El guia ens va indicar a quin quad pujar i semblava que ja no ens explicaria res mes fins que el pare li va preguntar com anava. Era molt fàcil tot i que semblava mes difícil, doncs tenia una palanca de canvi de marxa pero només era per posar la primera o la marxa enrere, a partir de la primera marxa el canvi ja era automàtic, així que només donar gas i correr. Jo estava molt emocionat de poder anar en quad, mai hi havia anat i m’encanta conduir, així que faria una activitat que m’agrada molt en un vehicle que mai havia utilitzat.

Quan ja vam estar tots preparats el guia va donar la senyal de sortida i vam arrencar tots. El guia anava el primer, el boogy segon, el pare i tercer i jo l’últim. Vam començar la marxa pero pel mig del poble, anàvem com un vehicle mes pels carrers de Paracas tenint en compte que jo no tinc carnet. Vam anar fins al final del carrer principal, vam girar en direcció contrària a la platja i vam recórrer uns 500 metres per un altre carrer de sorra fins arribar al desert. De cop i volta el poble s’acabava i davant teu i per tot arreu ja només es veia desert. Vam anar per una carretera fins arribar al lloc on s’havia de pagar la taxa per poder entrar al desert, doncs també és reserva natural i aquests lloc s’ha de pagar per tot.

Un cop pagades les taxes ja vam arrencar de nou creuant la carretera per la que havíem vingut i endinsant-nos de ple al desert. Fins aleshores ja havíem anat força ràpid pero ara ja anàvem a quasi tot el que donava el quad, i no era poc, almenys a 80 km/h per un caminet fet al mig del desert i que ens duia cada vegada mes al mig del desert. Al nostre voltant ja només es veien dunes, sorra i pedres fins on arribava la vista, era espectacular. En un punt vam deixar aquell mig camí i ja vam entrar de ple a al sorra i pedra del desert. A partir d’aleshores ja va ser a tota velocitat pel mig del desert fent parades a llocs clau per fer unes fotos espectaculars.

La primera parada va ser per veure la formació rocosa mes famosa del desert, una formació que originalment semblava un arc pero que degut a un terratrèmol va caure una part. Vam anar fins a un penya-segat on veiem el mar a uns 40 metres d’altitud i amb la formació rocosa davant nostra, era una vista impressionant que et feia sentir realment petit davant d’aquella espectacularitat de la naturaleza. Vam quedar-nos allà uns minuts admirant el paisatge únic que teníem davant nostre, vam fer algunes fotos i ja vam tornar al quad per seguir el camí.

Conforme mes camí pel desert fèiem mes complicat era, doncs anàvem deixant enrere els caminets mig fets per anar per allà on el desert ens deixava. Pujades, baixades, pedres, sorra, curves, un camí complicat pero que gràcies al quad es podia fer perfectament avançant cap al mig del desert. Ja anàvem prou ràpid pero jo de tant en tant em frenava una mica per agafar distància i avançar a tot el que donés el quad. Era divertidissim i una experiència única anar pel mig d’aquell espectacle natural i poder-lo disfrutar d’aquella manera.

Al cap d’una estona de fer camí vam fer una altra parada per anar un mirador des d’on es tenia una vista espectacular de la costa. Tot el desert donava al mar i acabava quasi tot en penya-segat. I allà estàvem a la punta del penya-segat admirant el mar a mes de 30 metres sota nostre. Nosaltres estàvem a un mirador on ens quedava a costat i costat kilòmetres de costa escarpada i vermellosa que acabava abruptament al mar Pacífic on l’onatge era relativament fort cosa que feia que tot plegat tingués un punt mes de grandiositat i força. Aquella vista meravellosa arribava fins l’horitzó, mar i desert fins on arribava la vista.

Després d’uns minuts de meravellar-nos amb aquell paisatge únic vàrem tornar als quads per seguir recorrent l’immens desert. Molta gent feia el mateix que nosaltres, parar i veure els llocs mes interessants del desert, pero la majoria ho feien en autocar amb tours organitzats o en bicicleta, pero molt pocs en quad com nosaltres que era l’opció mes interessant i divertida de recórrer aquell desert. Vam arrencar els quads i vam seguir pels camins pedregosos i polvorosos del desert recorrent kilòmetres i kilòmetres de paisatge totalment àrid i únic.

Després d’una estona fent camí vam fer una tercera parada en un punt elevat també a la costa pero que per lo elevat que estava permetia tenir unes vistes úniques. Tot el desert acabava en penya-segat al mar, pero aquell punt mes que un penya-segat era una muntanya que acabava al mar. Vam pujar fins al punt mes alt de la muntanya i podíem veure els penya-segats sota nostre i com s’allargava tota aquella costa escarpada de color vermell i el mar molt agitat amb un fort onatge pero que el desert rebia amb tota tranquil·litat. Vam fer-nos fotos des d’allà dalt amb compte d’on posàvem els peus ja que no hi havia cap mena de tanca o protecció i estàvem sobre una muntanya polvorosa que acabava en penya-segat a pocs metres nostre.

Al cap d’una estona d’admirar el paisatge i la immensitat que ens rodejava vam tornar cap als quads per anar cap a la última parada, una platja que tot i estar enmig d’aquell desert lluny de tot, s’omplia de gent en certes dates festives. Abans d’engegar el guia ens va fer unes fotos sobre els quads ja que en guardava de totes les seves sortides. Vam arrancar, de seguida ja ens vam posar a 60 o 70 km/h i cap a la platja pels camins pedregosos que feien que el camí fos el mes divertit. Fins i tot vaig gravar amb el mòbil mentre anàvem amb els quads sense que em veiés el guia per si a cas. Ja portàvem una estona així que ja anava amb total confiança, buscant els sots, accelerant i agafant les curves a tota velocitat.

Vam arribar a la platja, vam aparcar i vam caminar fins a la sorra. Efectivament es veia que era la única platja on es permetia que hi anés gent ja que fins i tot tenia una botigueta, aleshores tancada, pero que s’obria quan hi anava gent. De fet era la única “construcció” que es veia en kilòmetres. Tenint en compte com era tota aquella zona, la platja era ben normal, la sorra, el color, tot era com una platja qualsevol, molt diferent dels penya-segats vermellosos que havíem vist fins aleshores. Segurament per això era la única platja d’aquell desert on de tant en tant s’hi reunia gent. Allà no hi vam estar massa estona doncs es tractava d’una platja normal, tot i que justament era aquesta normalitat el que la feia especial, no deixava de ser normal, així que al cap de poca estona vam tornar als quads a preparar-nos ja per tornar cap a l’agència.

El camí de tornada va ser el recorregut mes llarg seguit que vàrem fer i per tant també el mes divertit, doncs vam haver de desfer tot el camí fet anant per tot tipus de caminets fins arribar a la carretera per la que havíem vingut. Avançàvem a ciclistes i fins i tot algun cotxe, doncs amb el quad ens podíem permetre el luxe d’anar mes ràpid per aquells camins doncs estaven perfectament preparats, molt mes que qualsevol cotxe. Pujades, baixades, curves, sorra i tot tipus de dificultats que salvàvem gràcies a les rodes i la potència dels quads.

Al cap d’uns 10 minuts vam arribar a la carretera ja asfaltada que conduïa fins al centre de Paracas i que havíem agafat per venir. Vam anar per la cuneta per no molestar als cotxes tot i que anàvem prou ràpid, de fet si en tot el tour no havíem anat mes ràpid era perque al buggy hi anava un bebe. Al cap d’uns minuts ja vam deixar la carretera per entrar de ple al centre de Paracas, carrers de sorra o amb trànsit. Jo amb un vehicle a motor que arribava als 80 km/h sense cap tipus de carnet…

Vam aparcar els quads, ens vam acomiadar del guia i vam anar a buscar un caixer on treure diners. Eren les 12h i per la tarda, no massa tard, havíem de marxar cap a Ica. Vam anar pel carrer de sota i després pel carrer principal fins quasi sortir del poble i, només vam trobar dos caixers, dels quals a un hi havia seguretat privada fent no vam saber ben be que pero ens van dir que en tenien per dues hores, així que ens vam haver d’espavilar amb l’únic caixer que podíem utilitzar. Ja quasi o ens quedava efectiu, i degut a que quasi ningú acceptava targeta, doncs no ens va quedar mes remei que treure diners d’allà. Així que vam entrar a aquell caixer i vaig mirar la comissió per treure soles. La comissió de revolut era del 2% i la del caixer del 5%, doncs cobraven 19 soles per treure’n un màxim de 400. Lo curiós era que, segons el caixer, si treia dòlars no cobraven comissió. Així que tenint en compte la comissió oculta per canvi de divisa, vaig preferir treure els diners en dòlars i canviar-los, doncs tot legat acabaria sortint mes barat que treure’ls directament en soles. Pero la sorpresa va ser quan el caixer si que va cobrar comissió per treure dòlars, un 3% de comissió que de totes maneres era menys que el 5% per treure’ls en soles. I així, fart de que ningú acceptés targeta enlloc i de les comissions dels caixers vam anar a buscar restaurant on dinar.

Vam anar pel mateix carrer per on havíem arribat al caixer, el que quedava entre el carrer principal i el passeig marítim, fins arribar a una plaça que estava plena de restaurants, almenys n’hi havia 15 o 20. Vam preguntar preus a dos o tres i al veure que a tots el menú costava mes o menys el mateix, vam entrar al tercer que vam mirar. Com és habitual a llatinoamèrica, a cada restaurant hi havia, normalment una noia, dient-te coses perque entressis, és algo que m’aclapara pero en aquella ocasió va ser la noia la que ens va fer decidir, doncs ens va dir que tenien i ens va semblar be i vam entrar per ja no mirar mes restaurants.

Vam seure a la terrassa i ens van comentar què tenien. Era menú pero tenien mes coses que no només sopa i arròs com a altres restaurants de menú i estava força bo. Pero el menú costava 15 soles, uns 4€, que no ens va semblar car pero era força car tenint en compte que estàvem a Perú i com ja comprovaríem durant els dies següents. A mes el pare va demanar sucs, doncs no sabia que no estaven inclosos, i encara va sortir tot mes car, ja que la beguda que inclouen normalment es te o aigua amb algo. En qualsevol cas vam menjar molt be en aquella terrassa en una plaça al costat de la platja de Paracas.

Cap a les 13:30h ja vam acabar de dinar i vam anar tot passejant fins al cotxe que era a només 5 minuts.  Pero pel camí vam passar per davant de l’agència on vam fer el tour i el pare va demanar-li a un senyor de l’agència si el deixaven trucar, ja que havia de trucar a l’agència que teníem contractada per l’endemà per anar a veure les línies de Nasca amb avioneta. Faltava que li confirmessin si el tour es feia ja que depenia del dia que fes. Pero el problema és que li van dir que el trucarien, pero clar, el seu número no tenia línia allà a Perú, així que va trucar per donar-lis el meu número de telèfon i dir-lis que contactessin per Whatsapp. A mes el pare els va preguntar el nom de la companyia aèria pero si hi havia algun problema en la comunicació.

Ja havíem fet tot el que havíem de fer a Paracas i ja podíem anar cap a la nostra següent parada, la ciutat d’Ica. Vam guardar les coses, vam entrar al cotxe i vam marxar de Paracas. Pero la sortida de Paracas va ser mes complicada de lo esperat ja que primer se’ns va passar la sortida que duia fins la carretera principal, per lo que vam haver de donar mitja volta uns metres endavant, pero al venir de l’altre costat no podíem agafar aquella sortida per lo que havíem de tornar a entrara Paracas i donar mitja volta. Pero quan vam arribar a un lloc per donar mitja volta, el pare es va equivocar i va entrar en contra direcció amb la mala sort, o no, que hi havia allà la policia. Dic, o no, perque gràcies a això vam donar mitja volta just a un lloc on vam poder tornar a anar cap a la sortida com al principi i la policia només li va semblar que anàvem perduts. Finalment i al cap de 15 minuts vam sortir de Paracas!

I com el dia anterior, carretera Panamericana Sur i a fer kilòmetres amb Google Maps al costat i molta paciència, doncs en una carretera d’un sol carril per sentit, plena de sots i de camions, s’ha de tenir molta paciència doncs el viatge es feia llarguíssim, de fet vam tardar 4h i mitja per recórrer 300km. Pero per mi el pitjor era haver d’estar avançant camions contínuament, era molt estressant perque al final et veus obligat a fer el que fa tothom, que és avançar en curves i llocs prohibits. Vam fer tot el camí d’una tirada ja que no havíem de menjar i volíem arribar abans que es fes de nit. El camí es va fer llarg, pero mes llarg es va fer l’entrada a Ica.

Ica és una ciutat enorme i totalment desorganitzada, com moltes ciutats peruanes. Ja estàvem dins la ciutat pero segons Google Maps encara ens quedaven 11km per arribar a l’hotel, això ajuda a fer-se una idea de lo llarg i caòtic que va ser arribar-hi. Els carrers seguien sent com els de Paracas, molts sense asfaltar i de sorra que aixecaven pols contínuament. Vam fer els 11km com vam poder, intentant de no xocar amb ningú ni de rebentar cap roda, doncs tal com anava tothom no ho tenia gens clar. Els taxis anaven per la cuneta i ningú respectava cap senyal de trànsit, amb prou feines els semàfors. Quan vam arribar al punt on deia Google Maps, de primeres no vam veure res, només una gasolinera, així que vaig preguntar al primer senyor que vaig veure i de seguida em va senyalar l’hotel. Estava a l’altre costat del carrer i uns metres endins, per això no l’havíem vist, pero era de 3 o 4 plantes i a dalt hi tenia un cartell molt gran que el senyor em va assenyalar. Així que cap allà vam anar donant mitja volta com vam poder i entrant al carrer de l’hotel.

L’hotel es deia Luna de Plata i la veritat que es veia força be. estava en un carrer de sorra i les cases dels voltants estaven força malament, pero l’hotel justament es veia molt ben conservat. Vam aparcar allà davant mateix i vam picar a la porta. Ens va obrir una dona molt amable que ens va preguntar si volíem entrar el cotxe al pàrquing, cosa que vam fer per si a cas per la nit era perillós deixar-lo fora. Ens va donar les claus de l’habitació i vam anar a deixar les maletes. Eren quasi les 18 hores, per lo que encara era de dia i havíem de canviar els $200 que havia tret a Paracas, així que ens vam preparar i en 5 minuts ja vam baixar amb la intenció d’anar a buscar una casa de canvi. Vam preguntar a la dona si sabia d’algun lloc i ens va recomanar a la Plaza de Armas. Totes les ciutats tenen la seva Plaza de Armas que és la plaça principal de la ciutat. I la dona de l’hotel no només ens va explicar on i com anar, sino que va sortir fora amb nosaltres i ella mateixa va parar a un taxi col·lectiu i li va dir al taxista on anàvem.

Els taxis col·lectius son taxis normals pero que porten a mes d’un passatge i fan una ruta mes o menys ja determinada, i cada passatge li va dient on vol que pari dins d’aquesta ruta. La sort de l’hotel és que estava a pocs metres d’un carrer principal per on passaven aquests taxis. Evidentment eren molt mes barats que els altres, de fet costava només 1,5 soles cada un. El problema, que és igual de petit que els altres pero van plens de gent. Al que vam pujar ja hi havia 2 persones mes el taxista, així que el pare i jo el vam omplir del tot i a mes quasi no hi cabíem, de fet el pare s’havia d’autocomprimir per no ocupar el doble de lloc. El camí fins a la plaça va durar uns 10 minuts i va ser molt incòmode, pero almenys barat.

Ens va deixar prop de la plaça i vam decidir anar pels carrers que l’envoltaven per buscar bancs o cases de canvi i mirar els preus. Jo hauria mirat tots les bancs, total no n’hi havia massa, pero el pare al primer que vam preguntar ja hi volia canviar. Jo vaig dir d’anar a mirar un altre pero el pare ja es va estressar i ja vam canviar a aquell. El dòlar estava a 3,27 i ens el canviaven a 3,21. Un preu acceptable tot i que després de canviar vam veure llocs que el canviaven per 3,25. Lo curiós d’aquell banc és que tota la informació ens la donava el vigilant, mes que vigilant semblava comercial. Quan ens vam decidir d’entrar per fer el canvi, ell mateix ens va acompanyar fins la cua que era i allà vam esperar menys de dos minuts a que ens atenguessin. Vam canviar els $200 trets del caixer, mes $20 que jo tenia en efectiu mes $20 que el pare també tenia en efectiu, en total $240.

Ja em soles a la butxaca vam sortir i vam donar una volta primer per la Plaza de Armas i després pels carrers adjacents per donar una volta pel centre de Ica. Caminar pel centre no era massa còmode ni tranquil, doncs les voreres eren estretes i plenes de gent, els carrers estrets i plens de cotxes i molt soroll a tot arreu. Vam caminar alguns carrers, jo com sempre mirant-ho tot, absorbint tot el que podia aquella nova ciutat, aquell estil de vida, la vida dels locals en una de les ciutat mes importants de Perú.

Pero quan no portàvem ni 30 minuts caminant, un senyor li va dir al pare que si seguia per allà l’atracarien. El pare anava amb la rinyonera amb els diners i la documentació davant, sobre la panxa i quedava molt a la vista, per això li van dir. La qüestió és que a mes un altre senyor va dir que qui l’atracaria seria justament el primer senyor i a mi ja tot plegat no em va fer gens de gràcia doncs s’estava fent de nit i, sobretot el pare, tenia una pinta de guiri que atreia a tothom. Així que li vaig dir al pare que millor que comencéssim a marxar cap a l’hotel doncs ja eren quasi les 19h i quasi de nit. Vam buscar un taxi per tornar a l’hotel, pero quan vam agafar el primer, una mototaxi, primer ens va dir que costaria uns 2 soles cosa que ja ens va estranyar doncs a l’anada havia sigut mes car i, no havíem pujat ni dos carrers que ja ens va dir que havíem arribat. Evidentment s’havia confós d’hotel, doncs el nostre estava almenys a 4 o 5 km d’allà. Li vam repetir el nom de l’hotel i no sabia on era, així que li vam dir que ens cobrés per baixar i buscar un altre taxi, pero sorprenentment no ens va cobrar res (intenta això a Barcelona).

Cada vegada mes de nit i ja mig conscients que ens costaria trobar algú que sabés on era ‘hotel, la situació era una mica preocupant, doncs nosaltres també estàvem perduts i no teníem cap referència de l”hotel mes que el nom i el carrer, que suposadament hauria de ser suficient pero ja veiem que no. Així que només baixar de la mototaxi vaig començar a preguntar a tots els taxis que passaven si coneixien l’hotel, cap el coneixia. Quan portàvem uns 15 minuts preguntant a tothom, ja vam ser conscients que si no feiem res mes no arribaríem a l’hotel. Al pare se li va ocórrer buscar un centre de turisme on ens poguessin donar un mapa. Cal tenir en compte que jo havia deixat el mòbil a l’hotel, gran error, sino hi hauríem arribat sense problemes. Així que vam decidir tornar a la Plaza de Armas i intentar trobar algun punt d’informació turística. Pero fins i tot això va ser complicat per les voltes que ja havíem donat, vam haver de preguntar un parell de vegades i en uns 5 minuts a pas lleuger vam arribar a la plaça. Un cop allà vam donar la volta a tota la plaça pero no vam veure cap punt d’informació turística, com algú ens havia dit. El que hi havia, i molt, eren agències de tours, per lo que vam creure que es confonien amb aquelles agències. En qualsevol cas no era allò el que buscàvem ni el que necessitàvem en aquell moment.

Pero aleshores el pare va tenir la millor idea del dia, que tot i que no va sortir com esperava, va ser la solució final. Va entrar a una de les agències de tours només per demanar un mapa d’Ica i poder ubicar l’hotel per almenys poder donar alguna indicació mes als taxistes. Pero un cop a dins, les 3 noies que hi havia es van interessar una mica pel motiu i al explicar-lis que estàvem perduts ens van voler ajudar. Jo els vaig demanar que busquessin l’hotel a Google Maps, que jo l’havia trobat sense cap problema, i que un cop sabéssim el lloc ja podríem donar-li mes indicacions als taxistes. I així ho van fer, van buscar l’hotel que els vaig dir, Hotel Luna de Plata i el van trobar sense problemes. Jo vaig mirar el mapa i efectivament per la situació em va semblar que era aquell. Per fi semblava que estàvem amb persones locals disposats a ajudar-nos i amb un mapa amb l’hotel ubicat.

Les 3 noies van estar mirant el mapa i parlant entre elles per esbrinar com arribar a l’hotel. Al cap de pocs minuts una d’elles semblava que ho tenia clar i ens va dir que allà mateix a la plaça podíem agafar un taxi col·lectiu que ens deixava a la carretera principal al costat de l’hotel, de fet aniria pel mateix camí que el que ens havia portat fins allà. Pero la noia no es va quedar així, sino que a mes ens va dir que ens acompanyava a buscar el taxi. I dit i fet, vam sortir tots 3 de l’agència i vam anar fins la cantonada on començava el carrer principal que ens portava fins al costat de l’hotel. Estàvem a uns 4 km pero el carrer ja era aquell. Em va explicar el que li havíem de dir al taxista per saber on parar. La noia mirava els taxis que s’acostaven i va parar a un col·lectiu que feia la ruta que ens interessava. Pero abans de marxar fins i tot li va explicar al taxista on anàvem. Hi havia tan trànsit i tanta gent que vam haver de pujar ràpid al taxi quasi sense poder-nos acomiadar de la noia, cosa que em va saber molt de greu perque es va portar molt be, va ser molt amable i la seva ajuda va ser decisiva doncs ja era de nit i estàvem força perduts. Aquests son els contrasts de llatinoamèrica, haver de marxar a l’hotel perque no ens robessin pero amb l’ajuda de 3 noies locals.

Eren les 19:30h aproximadament i per fi estàvem en un taxi que en principi ens deixaria al costat de l’hotel. Igual que a l’anada i al ser un taxi col·lectiu, anàvem 5 a dins ben atapeïts. Almenys el camí era força recta per lo que a dins el taxi era una mica mes soportable. Com estava previst vam anar pujant pel carrer principal i mica en mica ja anava veient coses que em sonaven. I al cap d’uns 10 minuts ja vam veure la gasolinera que ens servia de referència per saber on era el carrer de l’hotel i ja li vaig dir al taxista que allà podia parar. Vam pagar i vam baixar pero havíem de creuar el carrer per el que havíem pujat. Just en aquell moment vaig veure un local que també volia creuar i li vaig dir al pare que es preparés perque creuaríem quan ho fes aquell home. Quasi no havia acabat la frase que l’home ja va creuar i nosaltres dos darrere d’ell. I per fi vam arribar a l’hotel sans i estalvis i sense que ens atraquessin o ens perdéssim.

Eren quasi les 20h i no vam tardar massa en tornar a sortir per anar a sopar. Vam anar al carrer principal i vam anar cap amunt, en direcció contrària a la Plaza de Armas doncs a l’hotel ens van dir que per allà hi havia restaurants. Vam pujar uns 2 carrers i ja vam veure un restaurant on feien 1/4 de pollo a la leña per 13 soles, i com que veníem de Paracas que ens va sortir per uns 17 soles, doncs ja ens va semblar perfecte i allà vam sopar. Vam menjar un plat combinat de pollastre amb amanida, arròs i patates. Allà li diuen 1/4 de pollo a la leña pero és el plat combinat de tota la vida.

Un cop acabat de sopar vam tornar a l’hotel i ja ens vam preparar per l’endemà, doncs marxaríem cap a les 8 del matí per anar a Nasca. Cap a les 21:30h ja estàvem dormint.

error: Content is protected !!
%d bloggers like this: