Em llevaba per segona vegada a Nova York. Segon dia a l’apartament que és quan mes es nota que ja t’estàs adaptant a la nova situació. L’apartament ja no et sembla estrany, et dutxes i et prepares el cafè sense buscar les coses, ja saps on son, ja saludes als veïns, encara no sou amics pero ja us heu vist les cares, tot és molt diferent al primer dia pero no tant al tercer. Com sempre vaig escriure el diari mentre em prenia el cafè, i ja portava quasi una setmana escrivint per lo que ja començava a ser un hàbit que acabaria fent quasi cada dia de viatge.

Avui si que passés el que passés volia pujar al Empire State, ja que el dia anterior finalment no hi vaig pujar. Hi vaig arribar caminant des del WTC pero de casualitat, per lo que en aquell moment no tenia previst de pujar-hi. Pero avui ja sabia exactament on era i ja no aniria tant perdut pel metro de Nova York, per lo que hi hauria d’arribar sense cap problema. Així que vaig sortir cap a les 9 del matí de l’apartament i cap a Nova York amb primera parada al Empire State. De fet el mateix tren que em deixava al WTC de Nova York, també em podia deixar a la 33rd Ave que quedava molt mes a prop del Empire State. Al haver estat caminant tant el dia anterior per aquella zona, ja tenia un mapa mental fet per lo que m’era molt fàcil ubicar-me i orientar-me. És molt diferent mirar on vas en un mapa, que mirar el mapa pero coneixent ja una mica la zona.

Abans del viatge ja havia comprat per Internet la NY Pass que em permetia entrar a l’Empire State sense pagar i sense fer cua (a part d’altres atraccions turístiques), així que tot plegat seria molt ràpid.

El metro em va deixar pràcticament al carrer del costat de la 5th Ave a l’alçada on està l’Empire State, per lo que en menys de 5 minuts caminant ja estava davant l’edifici. Vaig mostrar el NY Pass a la porta i em van dirigir ja directament als ascensors sense haver de passar per les taquilles que era la cua mes llarga. Als ascensors també n’hi havia pero era rapidíssima, doncs hi ha un munt d’ascensors i en cada un i caben 10 persones o mes.
La cua no era massa larga i, passant control de seguretat i tot no es va allargar mes de 5 minuts fins que ja entrava en un dels ascensors.

Tot va ser molt ràpid, en menys del que creia ja estava pujant amb l’ascensor, que cal dir, sembla que vagi a al velocitat d la llum. És espectacular lo ràpid que passaven els pisos, fins i tot es notava com es tapaven les orelles com quan vas en avió. En menys d’un minut et pujen fins el pis 80, el primer dels 3 miradors. Si, quasi 300 metres en menys d’un minut, literalment.

Al sortir de l’ascensor ja entres a una sala que ocupa tota la planta 80 de l’edifici, per lo que la vista és de 360º. A totes les parets hi ha grans finestrals, per lo que només entrar a la sala ja veus de lluny les espectaculars vistes de Nova York.

Quan és la primera vegada que pujes a un mirador així, la impressió és molt gran. Només entrar a la sala on hi ha els finestrals, la imatge que ja veus de lluny no te preu. Un cop t’hi apropes i vas donant tota la volta per veure tot NY no saps quan deixar de mirar. Mirar avall, endavant, a l’horitzó, buscar els edificis mes importants,… Un dels costat dóna a la 5th Avenue, per on acabava d’entrar, pero ara la veia des de 300 metres de distància, mirant recta cap avall resseguint tota la façana del Empire State, fins i tot donava vertigen. Moltes vegades havia vist coses des de tant amunt, pero mai una ciutat com Nova York, tant gran, amb tanta gent, cotxes, edificis,… No és le mateix veure un paisatge que tot el que es mou en una gran Ciutat. Era com veure una ciutat en miniatura.

Quan havia donat dues voltes a tota la planta i ja havia vist be tot Nova York, vaig pujar fins el pis 86 per les escales, el segon mirador (al tercer ja no hi vaig pujar, és el pis 102 i s’ha de pagar mes). Lo bo del pis 86 és que estàs a l’aire lliure, així no només veus Nova York als teus peus sino que l’escoltes. Es podia pujar amb l’ascensor, pero hi havia força cua i jo i alguns mes vam decidir pujar per les escales perquè només eren 6 pisos. Pero aquests 6 pisos es van fer llarguíssimes. Les escales son d’emergència, força incòmodes i on s’ha de caminar en fila india. En qualsevol cas era mes ràpid que esperar a l’ascensor.

A la planta 86 l’espai és me reduït i la gent va mes boixa per fer-se el millor selfie, per lo que és una mica mes aclaparador que a la planta 80 pero, evidentment, molt mes espectacular. A mes, ni tan sols hi ha vidres, de fet segurament a mes d’un se li ha caigut el mòbil fent fotos.

La veritat no sé fins on arriba la planta 102, pero des de la 86 veus la típica agulla de dalt del Empire State pràcticament des del seu inici. Abans de pujar ni tan sols havia pensat que es veuria tant be, per lo que va ser una gran sorpresa veure de tant a prop el pal preferit de King Kong.

El clima que faci és molt important quan puges a un mirador d’aquests. Aquest dia feia un sol espectacular, ni un sol núvol. També és veritat que donava la sensació de que la contaminació i la humitat provocaven que la visió no fos nítida al 100%. En qualsevol cas, això és inevitable en qualsevol gran ciutat.

Des del Empire State es veu molt be la Torre Rockefeller i Central Parc, que queden totes dues coses a pocs metres. El WTC queda mes lluny pero es veu perfectament be en línia recta destacant per sobre de tot i amb el mar de fons. L’imatge és inoblidable.

Un cop vista la planta 86 ja vaig baixar. Es donava l’opció igual que a la pujada, de baixar a peu fins al pis 80 i d’allà en ascensor, pero jo ja no podia mes. Els genolls ja em feien mal i el dret el tenia tocat des del primer dia a Boston, i pujar aquells 6 pisos me l’havien acabat de tocar. Així que , literalment, no em veia capaç de baixar ni un sol pis, de fet en algun moment fins i tot coixejava. Així que vaig anar a la fila i a esperar uns 10 minuts fins que vaig baixar amb l’ascensor, una altra vegada a la velocitat de la llum recorrent 300 metres en menys d’un minut.

Un cop fora del Empire State i encara mig bocabadat per haver vist una ciutat com Nova York des de les altures, volia anar a Governors Island. Aquesta és una petita illa sense vivendes. Pràcticament tota és un parc des d’on probablement es tinguin les millors vistes de tot Manhattan i l’Estàtua de la Llibertat. Pero no només això, és un dels llocs mes tranquils des d’on pots apreciar la gran Illa sense sorolls ni quasi gent. L’illa es diu així perquè els britànics i allotjaven allà els seus governadors fins que durant la Guerra de la Independència es va utilitzar per atacar als anglesos i els americans i van assentar bases militars fins el 1996. Ara és una illa quasi deshabitada amb un parc tranquil i únic a Nova York.

Pero abans vaig para a dinar a un McDonald’s, doncs ja eren les 14h. Vaig anar a un que hi havia molt a prop, entre la 5th i 6th Ave i vaig comprar, com ja era habitual, les 2 for 4. Entrar a dinar aun McDonald’s al costat de la 5th Avenue de Nova York en plena hora de dinar, és també un espectacle en si mateix. Un restaurant enorme, un munt de gent pero tot plegat rapidíssim. Allà mateix em vaig menjar una hamburguesa i l’altre me la vaig guardar i emportar, doncs prefereixo menjar lo just per passar la gana pero que no m’agafi son ni ganes de descansar, doncs havia de seguir amb les visites.

Em vaig conectar a la xarxa wifi del McDonald’s per consultar a Moovit com arribar a Governors Island. Havia llegit per Internet s’havia d’agafar un ferry, pero segons Moovit semblava que en metro i bus s’hi podia arribar, cosa que em va estranyar pero vaig pensar que potser hi havia algun pont o el bus entrava directament al ferry. No tenia ni idea pero en qualsevol cas estava convençut del que deia Moovit doncs fins aleshores mai havia fallat. Així que vaig seguir les indicacions de Moovit i vaig anar cap al metro.

Vaig pujar el metro, i aquest sense esperar-m’ho, va creuar o el pont de Brooklyn o el de Manhattan. En qualsevol cas en menys de 10 minuts entràvem a Brooklyn. Quan vaig sortir de l’estació, semblava que havia canviat de ciutat i de país. Ja ho he comentat altres vegades, pero és que la diferència de nivell de vida i conservació entre barris de Nova York, és enorme. Aquí s’havien acabat las limusines, els apartaments de luxe, l’excentricitat i l’excés. Aquest era un barri de treballadors que intentaven sobreviure en una zona sense massa possibilitats ni seguretat mentre admiraven des de les finestres de les seves cases un dels barris amb mes diners per m2.

Vaig caminar uns 10 minuts per aquell barri, que semblava llatí fins arribar al carrer on Moovit indicava que havia d’agafar el bus fins a Governors Island. Mentre caminava cap allà i conforme m’anava acostant a la suposada parada de bus, cada vegada tenia mes clar que allà no podia ser. El carrer pel que anava cada vegada estava mes solitari, les cases molt velles i tot molt deixat i ple de brossa, era impossible que allà hi hagués quasi l’únic accés a Governos Island. Finalment, quan vaig arribar al punt exacte que deia Moovit, només hi havia el final del carrer que donava a una carretera tipus Ronda amb una circumbalació enorme d’aquelles que és impossible creuar. Hi havia una parada de bus pero en cap cas de línies que portessin a enlloc que servís per anar a Governors Island. estava perdut enmig d’un barri perifèric amb carreteres i ponts idonis per a albergar-hi els típics yonkis i al que mai hi entraries de nit. Vaig preguntar a un parell de persones que veia que sortien de casa seva, pero cap em va saber dir si per allà hi parava un bus que anés a Governors Island. Mirant a Moovit, realment semblava que el bus que havia d’agafar anava per la carretera que veia davant meu, pero era impossible accedir-hi. Apart de que era una carretera elevada, no hi havia cap entrada ni cap parada de res, era el bell mig de la carretera on els cotxes hi passaven a 100 km/h. Potser la línia havia canviat o potser era una línia que només funcionava els caps de setmana, en qualsevol cas, al cap de 20 minuts de donar voltes buscant la parada, vaig entendre que allà no aconseguiria fer res. Així que vaig decidir deixar Governors Island per un altre dia i aprofitar que era a aquell barri mes autèntic de Nova York per donar una volta i veure una altra cara d’aquesta ciutat.

Primer vaig haver de creuar la carretera que partia aquell barri en dos. Era la carretera per la que semblava que hauria d’anar el bus que havia estat buscant sense sort, i a mes era de doble nivell. Una carretera de dos carrils per banda arran de terra, i el mateix per sobre. Era una arteria amb un trànsit brutal que travessava aquell barri i que obligava als seus habitants a creuar-la contínuament per moure’s pel barri. A mes, era la típica carretera que deixava massa llocs amagats i marginats, per lo que suposo que de nit tota aquella zona encara feia mes por que la que feia ara de dia.

Vaig creuar la carretera i vaig començar a caminar per l’altra banda, tant per buscar alguna parada de bus que anés a Governors Island (encara no em donava per vençut) com per passejar per aquella zona ja que semblava que tenia mes comerços que l’anterior. En qualsevol cas seguia essent una zona molt deteriorada amb molta brossa per terra i desperfectes a les voreres que segurament no s’arreglarien en molt temps.

Vaig caminar una estona pel lateral de la carretera fins que vaig acceptar que no podria anar a Governors Island i ja només em vaig preocupar de veure aquell barri. Vaig entrar a un mini súper per comprar una cervesa, doncs eren les 16h aproximadament i el sol picava amb força. En aquell moment encara no ho sabia, pero estava en un barri llatí, doncs quan vaig entrar al súper ja vaig escoltar algú parlant espanyol, pero quan vaig anar a pagar, el noi directament em va dir un “Hola”. Vaig pagar la cervesa i vaig seguir caminant sense allunyar-me massa de la carretera mentre em prenia la cervesa.

Tinc força clar que si ni allà ni a cap dels meus viatges mai ningú no m’ha atracat és per la meva manera de vestir i d’actuar. Mai semblo un turista, tot lo contrari, en aquell barri semblava el típic treballador de magatzem que torna a casa després de la jornada. Vaig amb samarretes normals, pantalons de assecat ràpid, bambes normals i una motxilla com la que porta molta gent que va a treballar. resa de coses penjant o altres accessoris que denotin que ets turista. Per això en aquell barri vaig notar alguna mirada pero mai va anar a mes, segurament perquè tots acabaven deduint que jo era un mes d’aquell barri. Si vas amb roba de marca, amb una reflex penjant o el típic barret de guiri, en segons quin barri no podries caminar-hi mes de 15 minuts sense que algú t’intenti atracar.

Cap a les 17h i un cop vist aquell barri, vaig decidir de tornar a la parada de metro on havia arribat i tornar a Manhattan per anar al Rockefeller Center que està molt a prop del Empire State, doncs tenia la intenció de pujar al mirador poc abans de fer-se de nit per així veure la ciutat tant de dia com de nit. Segons diuen, el Top of the Rock és el millor mirador de Nova York degut a què a part de ser una de les torres mes altes de Manhattan te la particularitat d’estar tant a prop del Empire State que quan hi ets a dalt quasi sembla que puguis tocar-lo amb les mans, fent que la imatge obtinguda de Nova York sigui única.

Com que ja no anava gens perdut i em movia pel metro de Nova York sense cap problema, vaig tenir temps de passar primer per l’edifici Dakota, un edifici d’apartaments de luxe a les portes del qual varen matar a Jhon Lenon. A mes aquest edifici està just davant de Central Park, així que vaig aprofitar per passar per alguns dels camins que encara no havia passat. Si, el dia anterior ja hi havia estat, i de fet havia passat molt a prop per alguns dels llocs que avui visitava, pero és que pels voltant de la 5th Avenue hi ha tantes coses per veure que s’hi ha d’anar mes d’un dia. Així que vaig trepitjar Central Park per segona vegada on vaig aprofitar per seure i menjar-me l’hamburguesa que em quedava rodejat de natura enmig de Manhattan i just davant de l’edifici Dakota.

Per la seva banda, l’edifici Dakota és una passada, no per espectacular o alt, sino pels detalls de la seva façana i la seva ubicació privilegiada. Vaig menjar, vaig veure aigua, vaig descansar i vaig passejar per la famosa cantonada on van matar a Jhon Lenon fins cap a les 19h que ja vaig anar tirant cap al Rockefeller Center per arribar-hi cap a les 19:30h, ja que era a les 20:30h quan començava a fer-se fosc.

Vaig decidir d’anar-hi caminant, doncs ja em coneixia una mica la zona i estava a uns 2 km. Central Park queda enmig de la 5th Ave i la 6th Ave. Jo en aquell moment era a la sisena, on està l’edifici Dakota, i havia d’anar a la cinquena, on estava el Rockefeller center, així que havia de creuar Central Park (i que de fet era anar d’un carrer a l’altre). Doncs tot plegat és tant gran, que em vaig liar. No va ser fàcil passar d’una avinguda a l’altra per Central Park, i tot i que anava amb el GPS, no és el mateix anar per carrers normals que per un parc.

Tot i que era a prop, vaig agafar un metro ja que hi havia una parada al costat sud del parc (quasi on era) i a mes el metro ja el dominava quasi quasi com un neoyorquí mes. A mes, ja començava evitar el caminar per caminar ja que durant les nits no em recuperava al 100% de tot el trote i anava arrossegant cansament i mal de genolls.

Pero la sorpresa va ser quan vaig arribar a l’entrada del Rockefeller Center i em van dir que s’havia de fer reserva i que la pròxima hora disponible era a les 21:40h. Així doncs el Top of The Rock no és com l’Empire State on vaig pujar quan hi vaig arribar, allà hi va tanta gent que s’ha de reservar. De fet ja ho deien als foros, el millor mirador de Nova York. Després de pensa si agafar aquella hora o reservar un altre dia, vaig decidir reservar aquell mateix dia a la pròxima hora disponible ja que l’endemà no podia perquè ja tenia reservada la visita per al mirador del World Trade Center, i el dos dies que restaven, segons la previsió meteorològica, faria núvol. Així que vaig entrar, vaig baixar una planta com em va indicar el de la porta i vaig veure la llarga cua que hi havia per fer la reserva. NI tan sols tenir la NY Pass t’estalvia fer aquella cua. Almenys vaig estar 30 minuts fent la cua, que avançava lentíssima i tot plegat sumat al cansament que portava. Finalment vaig arribar a la taquilla, vaig demanar per la pròxima hora disponible i em va tocar a les 22:05h. Mentre estava fent la reserva, al meu costat hi havia unes noies que estaven parlant en espanyol a un que semblava el jefe de les taquilles, pero quan van parlar entre elles van fer-ho en català, així que les vaig saludar i vam parlar l’estona que vam ser allà. Jo era les primeres catalanes que trobava a Nova York, pero segons ella n’hi havia un munt de catalans. En qualsevol cas, em fa il·lusió trobar-me catalans tant lluny de casa, pero fins a cert límit.

Un cop feta la reserva vaig sortir de l’edifici i vaig anar directament a Times Square que està a només a 5 minuts caminant del Rockfeller Center. Eren les 20h i era l’hora perfecte per anar-hi, doncs encara era una mica de dia pero ja s’estava fent fosc, i com tothom sap, Times Square s’ha de veure sobretot de nit. Ja hi havia passat una estona el dia anterior, pero en ple dia. Encara que sigui ple dia, les llums de la plaça il·luminen el terra de la quantitat de neons que hi ha, per lo que tenia moltes ganes de veure-ho de nit. De camí a la plaça vaig comprar un Chicken over Rise en un Halal, un lloc ambulant de menjar hindú molt recomanat per tots els neoyorquins. Et donen un plat amb un munt de menjar per només $6, plat que em vaig guardar per menjar a la nit a l’apartament.

El camí a la plaça ja me’l coneixia i la pròpia plaça també, per lo que vaig anar directament al centre de la plaça i sobretot a les famoses escales vermelles, allà on diuen que tothom que va a Nova York s’hi ha de fer una foto assegut (i al foto als peus). Primer vaig gaudir una mica de l’ambient de Times Square, un ambient realment únic, no per les llums, que també, sino pels diferents espectacles que hi fan i per la quantitat de gent que hi ha amb la única intenció de seure a les escales.

Pero no només vaig estar dins la plaça, sino que vaig passejar per tota la illa, doncs l’espectacle de neons no es concentra tan sols a la plaça sino a tot el carrer. De fet la comissaria de policia de la zona també te llums de neó a la façana. Absolutament tot, sigui comerç o oficina a Times Square, te cartells de neó.

Es notava que cada vegada la plaça estava mes plena de gent degut a l’hora. Durant tot el dia hi ha molta gent pero evidentment quan s’hi concentra mes gent és quan es fa fosc. Així que vaig anar cap a les escales per fer-me la foto de rigor tot i que em va costar trobar un lloc lliure on seure. També vaig pujar fins a dalt de les escales i allà m’hi vaig quedar uns minuts admirant Times Square des del millor lloc. Ara si que tenia davant meu una de les imatges mes conegudes de Nova York.

Al cap d’una estona vaig baixar fins al mig de la plaça, on es concentra mes llum, per apreciar al màxim la magnitud d’aquell espectacle, i és realment impressionant. De fet no és que sembli de dia, és que hi ha mes llum que quan és de dia, és molt exagerat, no hi ha cap foco dirigit directament al mig de la plaça pero de tanta llum que hi ha, les cares de les persones es veien il·luminades tal com si les estiguessin enfocant. De fet, depen d’on miris, la llum et pot arribar a molestar de lo potent que és. sembla literalment de dia de la llum que hi ha, realment és un espectacle. Vaig estar passejant per Times Square i els seus voltants fins cap a les 21:30h que vaig tornar cap al Rockefeller Center.

Vaig haver d’esperar fins les 22:05h a la porta fins que ens van cridar i vam entrar. Aquí s’han de passar mes controls de seguretat que al Empire State. A mes abans d’arribar als ascensors es passa per una espècie de museu informatiu sobre l’història de l’edifici. Algo que em va sorprendre i que no sabia fins aquell moment, era que la famosa foto dels 8 o 10 obrers menjant asseguts sobre una viga a desenes de metres del terra, era de la construcció del Rockefeller Center. El passeig és força interessant i curiós, a mes es va en grup i és força divertit a la vegada que inesperat. Finalment s’arriben als ascensors i a 1000 per hora fins al Top of the Rock. Aquí també es tapen les orelles quan es pugen els quasi 400 metres en menys d’un minut.

El mirador ocupa tota la planta i te una balconada enorme que dóna tota la volta, oferint una vista de 360º pero completament a l’aire lliure amb molt mes espai que el del Empire State. Aquí ja era negra nit per lo que la primera impressió va ser única i res a veure amb el que havia vist el dia anterior des de pocs metres d’allà on era ara. Es te una imatge completament diferent de Nova York, amb l’Empire State a pocs metres tot il·luminat, el WTC, Times Square, etc tot completament il·luminat.

El primer dels 4 costats al que surts, no te la millor vista, segurament per això fan que sigui lo primer que vegis, pero tot i així és on mes gent s’hi acumulava, ja que era lo primer que veiem i tot i que no era el millor costat, en aquell moment no ho sabíem i només veiem aquella imatge espectacular, que per molt que no fos la millor, seguia sent espectacular. Davant nostre quedava l’edifici d’apartament mes lat de Nova York. És un edifici molt prim per lo que dóna la sensació de ser encara mes alt de lo que realment és. I la particularitat és que tot son apartaments.

Vaig començar a donar la volta i les vistes eren cada vegada millors. Abans de pujar-hi no tenia massa clar que de nit fos millor que de dia o que es veiés tot be, pero és que es veu tot millor que de dia. Tot es pot distingir. Lo de Times Square és realment impressionant, des d’allà dalt es veia com la plaça il·luminava tot el que tenia a prop i com la llum dels neos s’enfilava cap amunt. Pero sens dubte, la millor perspectiva, i per lo que aquest mirador és famós, es te quan mires cara a cara l’Empire State. Quasi que sembla que puguis tocar-ne la seva agulla tota il·luminada. Una vista increíble de tot Nova York amb l’Empire State completament il·luminat en primer pla. Quan ho veus per primera vegada et quedes sense paraules.

Vaig donar dues voltes senceres a tot el balcó ja que veure només una vegada tot Nova York il·luminat era completament insuficient. Era hipnotitzador mirar al terra o a l’horitzó, cada punt era espectacular. Sens dubte era de les millors coses que havia vist en la meva vida. Moltes vegades no sé què pot ser mes espectacular, si una obra natural o una obra humana com aquella.

Cap a les 22:30h vaig sortir de l’edifici. Va donar la casualitat que anava quasi sol en un dels ascensors. LA sortida era força mes complicada que l’entrada. Et feien sortir i caminar per un seguit de passadissos que passaven per vàries botigues fins arribar a una sortida que no era l a mateixa que per on s’entrava. De fet vaig estar uns minuts una mica perdut, no tenia ni idea de a quin carrer era, i mirant a Google Maps em va costar ubicar-me ja que era completament de nit i estava en un carrer nou. Finalment vaig anar fins la parada de metro mes propera per anar ja cap al WTC a agafar el PATH fins a Newark.

La parada era a prop i semblava que tardaria ben poc en arribar a Newark, pero va ser aleshores quan vaig cometre un greu error en el metro de Nova York i que ja m’havia passat en el primer metro que vaig agafar a JFK. No tots els metros que passen paren a totes les estacions. Això se sap perquè la lletra que identifica la línia del metro està dins un cercle o dins un rombo. Doncs no m’hi vaig fixar i vaig agafar un metro semi-directe que justament no parava a l’estació on havia de baixar per anar caminant fins al WTC on havia d’agafar el PATH. Així que, eren quasi les 23h, acabava de pujar a un metro que anava fins al sud de Manhattan i d’allà passava a Brooklyn i que no pararia a l’estació on havia de baixar. I el problema és que tot això en aquell moment encara no ho sabia, ho vaig saber quan el metro ja s’havia saltat la parada, i degut a què el WTC (on havia de baixar) està quasi al final de Manhattan, la següent estació on va parar, ja era de Brooklyn. Això hi vaig notar quan va començar a creuar el pont, moment en què em vaig cagar en mi mateix per no haver-m’hi fixat. Amb la tonteria, havia creuat el pont de Brooklyn 4 o 5 vegades amb dos dies. Realment trobar-se tant tard en una ciutat desconeguda, amb poca gent al metro i veient com t’allunyes del teu destí, és una mica desesperant, sobretot per l’hora. De fet, aquesta mateixa situació a les 3 de la tarda no seria cap problema, sino tot el contrari, pero en aquell moment el problema era l’hora. A mes, la línia per al que anava podia tancar a les 12 de la nit, això era el que realment em preocupava, que hagués d’agafar alguna línia que tanqués.

Així que vaig baixar a la següent estació on va parar i vaig buscar la via correcta. Vaig haver de sortir de l’estació i entrar-hi per una altra entrada, doncs no totes les entrades et permeten agafar qualsevol metro. Era un lio tot plegat i a mes no hi havia ningú a qui preguntar, estava sol en aquella estació. Vaig acabar trobant una noia que ja em va veure mig perdut i que quasi no va fer falta que li preguntés, ja es veia que s’oferia a ajudar-me. Li vaig dir a quina estació havia d’arribar, que era el WTC, no tenia pèrdua, i em va indicar la via i el tren a agafar. Si un està acostumat al metro de Barcelona, pot semblar que fos una mica inútil per anar tant perdut, pero és que el funcionament del metro de Nova York és molt diferent al de Barcelona, on per una mateixa via hi poden passar vàries línies i varis tipus de trens.

Degut a l’hora que era, el tren va tardar una mica mes del que podria tardar durant el dia, així que el temps anava passant acostant-se ja a les 12 de la nit o jo sense saber exactament on era. Finalment va arribar le metro que anava quasi buit i vaig tornar a creuar el pont de Brooklyn per arribar de nou a Manhattan. Allà vaig baixar a Fulton, una estació important molt a prop del WTC on havia d’agafar el PATH.

La zona de Fulton ja me la coneixia, pero quan vaig sortir de l’estació em vaig haver de parar per ubicar-me perquè tot canvia molt quan és negre nit i el moviment de cotxes i persones és notablement inferior. La sort és que l’estació on havia d’anar està just a sota del WTC, per lo que per trobar-la només cal mirar amunt, trobar el WTC que sobresurt per tot arreu, i anar cap allà. De fet va ser així com ho vaig fer, mirant amunt i seguir la llum de la punta del WTC. I de fet va anar molt be, molt aviat vaig entrar a un carrer on ja veia tota la torra i l’estació davant meu a poc mes de 100 metres. Per fi era en zona coneguda i apunt per agafar l’últim tren fins a Newark. Estava una mica preocupat per si encara hi hauria trens, doncs el PATH nio és el metro, és mes com una RENFE i que se suposa que no circula tota la nit. Per sort encara hi havia trens tot i que passaven cada 30 minuts, així que, sumat a lo tard que ja era, li vaig haver de sumar uns 20 minuts mes que vaig estar esperant dins l’estació.

Aquest tipus de situacions, quan les vius o quan les expliques poden semblar una mica estressants o fins i tot preocupants, pero res mes lluny de la realitat. Son justament aquestes situacions les que acabes recordant mes i lo mes important, les que t’ajuden i et fan aprendre i créixer mes com a persona. Estressar-se perquè? El pitjor que podria haver passat és que hagués hagut de dormir dins una estació del metro, com tanta altra gent. O que m’haguessin robat? El que, si només portava el mòbil, i tal com anava dubto que ningú m’hagués dit res (com així va ser, perquè encara no havia arribat a l’apartament). Pero en canvi vaig arribar on havia d’arribar movent-me per una ciutat enorme cosa que em va fer una mica millor per afrontar situacions mes complicades que aquella. Tot ajuda i així és com anem adquirint experiència per tal d’atrevir-nos a cada dia fer mes coses que acabarem recordant tota la vida i faran que aquesta la gaudim al màxim.

El tren va arribar a les 12:30h passades de la nit i per fi marxava cap a Newark. En el tren anava quasi sol i l’estació de Newark estava quasi buida a diferència dels matins que està ple de gent. A la parada d’autobús no hi havia ningú i segons l’horari encara havia de passar un bus pero no que anés al meu apartament. Així que vaig anar caminant des de l’estació fins l’apartament. era un camí llarg pero que ja havia fet altres vegades, el problema és que ara era la 1 de la matinada i estava en una ciutat perifèrica de Nova York on la majoria d’habitants eren negres i bona part dels seus barris eren marginals. Seria un camí d’uns 40 minuts pendent de tothom que se m’acostés. Tot i que aniria amb compte i cautelós per on era i per l’hora que era, haig de dir que por no en tena gens. De fet estava segur que no em passaria res degut a la pròpia situació. Newark no és una ciutat turística, sino una ciutat dormitori. La gent que hi ha allà son la majoria gent que treballa a Nova York i dorm a Newark, per lo que la gent que caminar per aquesta ciutat se suposa que no son turistes, sino treballadors humils que no poden pagar-se una casa a la mateixa ciutat de Nova York. Per això, tot i que alguns habitants de Newark segurament puguin robar o extorsionar agent, segur que no ho fan allà i menys encara als habitants de Newark, doncs entenen que son persones humils com ells. És per això, que la sensació que em donava al passejar per Newark, és que contínuament passava pel costat de persones que segurament en un altre lloc o situació m’haurien atracat, pero allà senzillament ni es fixaven amb mi, doncs anava vestit com un treballador mes i caminava per la ciutat com un habitant mes, per lo que mai ningú em va dir absolutament res. Per ells era simplement un igual. I això ho tenia clar quan pujava de matinada per aquells carrers foscos, solitaris i per on de tant en tan em creuava amb un grup de negres que ves a saber que feien o planejaven. No és racisme o caure en tòpics, és que es notava que algo planejaven, doncs quan hi passava pel costat es feia el silenci, no sé si perquè no volien que escoltés el que deien o perquè se’m quedaven mirant pensant que fa aquest blanc caminant per aquí a aquestes hores. En qualsevol cas jo passava tal qual sense mostrar cap preocupació aconseguint que mai ningú em digués res.

Això ho vaig notar sobretot quan ja havia fet 3/4 parts del camí i entrava a la zona mes marginal de Newark. Hi havia un grup de 4 o 5 negres de peu en una cantonada del carrer per al que anava i que m’acabaria creuant si seguia recta. En un primer moment vaig considerar de canviar de vorera, pero això hauria cantat massa. Lo millor en aquests casos i seguir com si res. Així que vaig anar directe cap a ells per creuar pero el semàfor estava en vermell i a mes era una vinguda gran per on encara hi passaven cotxes, així que em vaig haver de parar al seu costat, be, de fet em vaig quedar quasi enmig del grup. Tots van callar mentre jo era allà i jo només pensava en què el semàfor es posés verd i que ells seguissin callats. La meva cara i aspecte eren els típics que poden tenir algú que acaba de tornar de treballar, de fet havia sigut un dia molt cansat i la meva cara realment semblava d’algú que portava tot el dia treballant en una merda de feina. El semàfor es va posar verd i jo vaig seguir caminant tranquil·lament.

En 15 minuts mes vaig arribar a l’apartament. Eren quasi la 1:30 de la nit i feia 16 hores que havia marxat. Un dia molt llarg pero molt aprofitat i que no oblidaria en molt de temps. Vaig entrar sense fer massa soroll i vaig sopar el menjar de Hallal que havia comprat. Estava molt bo i a mes n’hi havia moltíssim. Era la típica safata on el menjar hi està tot comprimit. Vaig menjar ràpid i vaig anar a dormir lo abans possible, doncs l’endemà m’havia d’aixecar cap a les 6 ja que tenia reserva pel matí a l’Estàtua de la Llibertat.

error: Content is protected !!
%d bloggers like this: