Degut a l’espècie de claraboia de ‘habitació, i tot i que la nit anterior vaig anar a dormir passades les 12, a les 7 ja em despertava. El primer que vaig ser va ser dutxar-me i quan sortia, el propietari de l’hotel ja em va dir que en mitja hora faria esmorzar. Perfecte vaig pensar, cafè i menjar a taula sense haver de preparar res. Quan em va avisar vaig anar cap a la terrassa on esmorzariem i allà vaig trobar-me amb una americana i una parella de peruana i americà. Vam seure i ens van portar l’esmorzar, truita, formatge i una espècie de pastís boníssim, a mes del cafè  suc. Un molt bon esmorzar.

Durant l’esmorzar varem tenir temps de conèixer-nos el 4 hostes, que jo almenys encara no havia vist, bé, a la parella de passada, pero encara no haviem parlat. La parella estava fent un viatge normal per Puerto Rico, pero la noia americana era una trotamundos. Havia anat a Puerto Rico bàsicament a ajudar a les zones mes afectades per l’huracà Maria, que va deixar 600 morts i milers d’afectats, sense casa, incomunicats, sense medicines o aliments. En el moment de ser jo allà, tot i que ja feia alguns mesos de l’huracà, encara hi havia molt feina a fer. Pel que vaig entendre (parlava un abnglès molt tancat i ràpid) tenia coneixemnt mèdics i es dedicava sobretot a ajudar en aquest aspecte, facilitant medicines i atenció mèdica bàsica.

Mes enllà d’aquesta faceta altruista, va explicar que havia estat er mig Europa i mig Amèrica, sempre estava viatjant, improvitzant, no sabia on estaria el mes que ve pero sabia que estaria a algun altre país. A mes al dir-liq ue era d’Espanya, va dir. Ohhh, I love Spain. Tot iq ue només havia estat a Madrid i Sevilla i va enumerar alguns dels tòpics que als catalans no ens agraden massa, com vino y siesta, pero també va comentar que li encantava la vida nocturna madrilenya, el clima i el menjar mediterrani. Tot això ja ho vaig trobar millor. Una cosa que li va estranyar molt era l’hora que anem de festa, a aprtr de les 2 de la matinada i fins les 8 del matí. Això realment és algo que els estranya mol i és normal, ja que Espanya seguim tenint un us horari que no ens correspon i que fa que es faci de nit mes tard del que tocaria, fent que tota la nostra vida vagi “tard” comparat amb quasi qualsevol altre país. Parlar ambpersones com ella és un chute de motivació brutal per fer coses similars.

Vam estar quasi una hora esmorzant i xerrant, i a l’acabar, em va agafar de la mà i em va donar dos petons. Vaig entendre que aquell mateix dia ja marxava, una llàstima. Jo vaig preparar la meva motxilla amb 2L daigua, algo de menjar, crema solar i a donar voltes per San Juan. Tenia la intenció d’anar a La Perla, el barri on es va grabar “Despacito” i que al dia anterior vaig veure des de fora sense ni saber-ho. Li vaig dir al propietari de l’hotel i em va dir que vigilés, que no havia de passar res pero que no entres fins al bell mig del barri. De fet des de fora ja es veia que era un barri molt marginal, per molt autèntic i dels que m’agrada veure, així que cap allà.

Vaig sortir de l’hotel i vaig anar en direcció contrària a La Perla, ja que volia tornar a anar al Castillo de San Felipe per veure’l des d’una altra perspectiva que el dia anterior no havia vist. Pero al acostar-m’hi em vaig anar donant compte que no ees veia, pero com que vaig veure que davant meu hi ha havia un passeig força bonic que anava pel costat del mar, doncs vaig seguir fins a 1 km aproximadament, arribant a una petita platja. Allà vaig donar la volta pero anar per un altre camí, baixant cap al sud fins arribar a l’altra costat del Morro, on hi ha els molls de creuers. Va ser bona idea, ja que així vaig poder recòrrer l’altra meitat de tot el Morro que al dia anterior rno vaig fer per cansament i deshidratacó que tenia. Em va agradar tant o mes que la primera meitat, doncs els edificis encara estaven mes units a la murlla. A mes, no feia tanta calor i el trajecte es va fer molt mes agradable.

Vaig passar per el Paseo de la Princesa fins arribar a la Puerta de San Juan, per on vaig entrar (és una porta a la muralla) a la ciutat de nou, doncs el camí que seguia per fora la muralla ja era uasi elq ue havia fet el dia anterior. Vaig seguir caminant pel mig del Viejo San Juan fins a la unta del Morro i d’allà cap a La Perla.

Per entrar a aquest barri només hi ha 3 entrades. Vaig anar per la que coneixia  per la única per on hi poden entrar es cotxes, que és com un túnel que passa per sota la muralla, ja que el barri està entre la muralla i el amr, quedant completament separat del resta de la ciutat. La veritat és que no em feia massa gràcia entrar-hi, pero normalment tenim mes por del necessari. La pobresa es veu a tot el barri, les cases molt velles, moltes abandonades  i carrers que de nit si que han de fer por. Em vaig creuar amb vàries persones i ningú em va dir res, només un americà que em va saudar no sé perque.

Vaig intentar arribar al mar, doncs era la foto que buscava i que mostraria la imatge del videoclip de Despacito. Vaig haver d’anar per uns carrerons que cada vegada em feien menys gràcia. Vaig arribar almar, vaig fer alguna foto allà i a alguna casa i ja vaig pnsar en marxar. Pero quan em dirigia a la sortida (per on havia entrar), vaig veure una parella d’americans que anàven per allà amb una càmara molt bona, i vaig pensar, si ha de passar algo abans el spassarà a aquests Així que em vaig posar darrere seu i justament van anar per on volia nar. Els vaig seguir i encara vaig poder fer mes fotos del “passeig marítim” i del barri, realment pintoresc. A certpunt, jo ja en tenia prou i em vaig separar d’ells per soritr d’allà. No sé per on vaig anar pro em vaig fotre per un lloc que semblava una propietat privada i un home all`assegut, que semblava que es depilava mirant-me, unes gallines en gàvies i jo accelerant el pas fins arribar a la sortida. Missió cumplida i com sempre mes prreocupat i prudent del que calia, doncs ningú em va dir res, ni ta sols em van mirar a part de l’americà.

Després d’aquesta visita obligada, almenys per mi, vaig anar tirant cap a l’hotel. La calor feia que em cansés molt mes  que a altres ciutats on caminava durant moltes mes hores seguides. Vaig arribar a l’hotel cap a les 12:30h, em vaig estrar un moment i em vaig quedar totalment adormit fins quasi les 15h. Entre que m’acabava de despertar i que havia fet un esmorzardigne de dir-se dinar, no tenia gens de gana, només ganes de cafè.

Just quan anava cap a la terrassa, els dos popietaris de l’hotel s’estaven fent cafè i me’n van oferir, just elq ue necessitava. de fet, l’Eric també s’acabava de despertar. Vam prendre el cafè a la terrassa i vam parlar d’anar per la nit a veure un concert de Salsa de Roberto. Vaig menjar-me unes galetes i ja en vaig enir prou, tot aunta a que aquell dia no faria un dinar pròpiament dit. De fet em vaig tornar a estirar cap a les 17h i per poc em torno a adormir.

Ca a les 18h vaig sortit a donar una volta per acabar de veure una mica el barri i per veure si el castell es veia ja il·luminat, i poder caminar una mica sense suar des de minut 1. Vaig estar fins quasi les 20h i quasi res estava il·luminat, només una mica la punta del Morro. A mes començava a ploure amb força, així que a les 20h vaig tornar cap a l’hotel a fer temps fins cap a les 22h que haviem d’anar al concert.

Al final vàrem marxar quasi a les 23h. De totes maneres el concert començava a les 12 de la nit, així que teniem temps i, a mes, l’Eric ja havia reservat taula. Si dic taua, perque tot i que era una discoteca, dins també tenia taules i restaurant, podies anar allà a sopar, que de fet és el que vàrem fer.

L’Eric coneixia força gent, entre d’altres al propietari de la discoteca, crec que per això podiem reservar taua, perque realment estava completament ple i molta gent de peu que volia taula. Vam arribar, vam seure i vam demanar uns tacos de peix fregit amb verdures i pollastre arrebossat, tot realment boníssim.

El concert tenia dues parts. Durant la primera vàrem està ell i jo, un estona mentre sopàvem i després ja ens vàrem aixecar per anar a l pista. A la mitja part vàrem sortir un moment i quan tornàvem a entrar, sorpresa! La noia americana que tan bé m’havia caigut aquell mateix matí,i que pensava que ja havia marxat, estava allà apunt d’entrar a la discoteca amb una amiga Veneçolana. Sincerament, em va fer molta il·lusió veure-la, mes tenint en compte que pensava que no la veuria mes, i realment se’m va notar a la cara que estava content de veure-la. Em va donar dos petons i vam entrar tots 4 a la discoteca, pero abans la Veneçolana se’m va presentar, em va donar la sensació que ntentava “desfer-se” de l’Eric que ja se l’estava intentant lligar pero ella mes viat es fa fixar en mi. Repeteixo tant lo dels dos petons perque és algo que aquí no fan, tothom es dona la mà, sigui home o dona, pero suposo que ella em donava dos petons perque ha estat a Espanya i sap que allà ens saludem així.

Vam entrar, vam demanar begudes i vam seguir escoltant la segona part del concert. A dins la Veneçolana seguia intentant acostar-se mes a mi que a l’Eric que era massa descarat tirant la canya i això normalment no agrada, al contrari que jo que sense fer res totes dues preferien parlar i ballar amb mi. Vam estar fins les 2 aproximàdament que es va acabar el concert. La noia americana es va fer una foto amb Roberto i vàrem marxar. Va ser ja de camí a l’hotel que vaig poder parlar mes tranquilament amb la Veneçolana i va ser aleshors que vaig saber que ho era, doncs fins al moment haviem estat parlant en anglès i ella tenia un accent perfecte, doncs ja portava molts anys vivint a Washington. Evidentment, a partir d’aquell moment ja vàrem parla en espaol, i molt millor.

Quan vam arribar a l’hotel, jo abans d’anar a dormir vaig anar cap al balcó per fumar-me un piti i mentre h anava, al passadís, la noia americana va veure que anava a fumar i ella va dir que m’acompanyava, així que vam sortir tots dos al balcó mentre els altres a anaven a dormir.

https://viajes.guillemcasas.com/ca/quart-dia-a-puerto-rico-2a-part/

error: Content is protected !!
%d bloggers like this: