A les 6:15h havíem quedat per marxar així que jo a les 4:30h ja estava despert, dutxant-me primer i després a la cuina a prendre un o dos cafès mentre escrivia el diari. Ja era el tercer matí que estàvem a aquell hotel i ja em movia perfectament per la cuina. Cap a les 5:45h ja va baixar el pare que també es va preparar un cafè i vam xerrar una estona. Cap a les 6h vaig tornar a l’habitació a acabar de guardar les coses i ja deixar l’habitació.

Vam sortir i en Raimon i la Sele ja eren a l’escala. Vam sortir de l’hotel mentre jo anava fent fotos a la façana i del camí cap al port. Pocs minuts abans de les 6:30h ja érem al port. Al cap de pocs minuts ja començava a arribar mes gent. Encara era negre nit amb un silenci total, només s’escoltava el mar i els ocells. Cap a les 6:45h ja hi havia força gent, ja hi havia una cua feta davant el faristol Andy II que era l’empresa que ens portaria, i mica en mica anar revisant passatgers i maletes per entrar al moll. Jo vaig quedar justament el primer de la fila, just davant del militar que controlava la gent que entrava al moll. Si alguna cosa deiem sempre, és que tot el personal de les Galápagos era molt puntual, allà tot anava a l’hora, i un cop mes, semblava que estaríem tots ja al barco a les 7 en punt.

Vam primer pujar a l’aquataxi, amb totes les maletes a la proa i cap al barco, que era mes o menys com el que ens havia portat el primer tour per Isla santa Isabela. Vam pujar al barco i en Raimon i la Sele van seure força enrere per no marejar-se tant i el pare i jo pel mig, en un bon lloc, doncs estàvem ben coberts i teniem finestra. Al costat vam veure el xinès que abans de pujar al barco va preguntar a tothom si anàvem amb l’Andy II, que ara era l’únic que s’havia posat el salvavides sense que ningú li ho demanés. Ja tots asseguts vam arrencar i quan va arribar a mar obert anava molt ràpid pero no tant com el del tour, així que varem pensar que4 potser aquells no van tan ràpid per les maletes, pero no va passar massa estona quan ja anava tant o mes ràpid que el del tour. Unes altres dues hores de camí de bogeria, amb el barco fent uns salts de metre i mig i caient com si anéssim per sobre de ciment.

Al ja no ser una novetat, el viatge no va ser tant entrentingut com l’altre, pero Deu ni do. Molta gent dormia, el pare també va dormir una estona i fins i tot jo en algun moment. Cap a les 8:40h ja semblava que el barco començava a frenar i ja veiem per les finestres com ens acostàvem ja a Isla San Cristobal. Finalment, quasi a les 9 ja vam fondejar i com sempre ens va recollir un aquataxi, amb les maletes a la proa vam anar fins al moll. Allà, com a tots els molls, va tocar revisió de motxilles, maletes no perque les portàvem precintades de la última revisió.

Els mapes de Google Maps de les Galpagos no els tenia descarregats ja que quan ho vig fer a Vilassar em vaig quedar sense memòria per guardar mapes abans d’arribar a la part de les Galápagos i durant el viatge estava convençut que els mapes de les Galápagos ja els tenia, que m’havia quedat a l’inici de Perú. Així que sense mapa vam arribar al carrer i allà haviem de buscar l’hotel a la manera tradicional. Llegint les indicacions que tenia el pare, es veia que l’hotel estava molt a prop, tot i que no teniem cap mapa, així que ja vaig preguntar a la primera persona local que em vaig trobar. Eren dues dones i entre les dues ens van indicar almenys cap a quin costat anar. Pel camí vam veure una oficina d’informació turística pero estava tancada, així que vaig tornar a preguntar al primer local que vaig veure i just estàvem a menys de 10 metres del carrer, que feia ja cantonada amb el passeig marítim que era per on anàvem. Com a direcció teniem la cruilla entre dos carrerers. Ja n’haviem trobar un i ja en pujàvem buscant l’altre, el carrer de Colon. Mentre pujàvem anàvem preguntant a vianants, botiguers, etc, fins que un botiguer li va preguntar a un taxista que passava i que ja coneixia l’hotel al que anàvem, la Casa Jeimy’s. Vam anar al carrer que ens va indicar i allà estava. Havíemd e pujar a un primer pis. Vam entrar i de seguida la dona va trobar les reserves. Els preus eren els esperats. Vam pagar i vam deixar les maletes a l’habitació. L’hotel estava molt millor que el de Santa Cruz, era molt gran, ben cuidat i net.

Vam baixar a parlar amb la dona per tal que ens recomanés llocs per veure i coses per fer en un sol dia. Vam tenir sort que el dia que mes necessitàvem l’ajuda de l’hotelera aquesta fos tant bona informadora. Ens va explicar tot el que necessitàvem saber per veure el màxim de coses possibles en un sol dia, a mes de dir-nos com fer-ho i altres consells molt útils. Finalment, i seguint els seus consells, vam decidir d’anar pel matí cap a l’est de la illa, que hi havíem d’anar en taxi, i per la tarda anar cap a l’oest, mes a prop on podríem anar-hi caminant. El que ens va recomenar va ser anar pel matí en taxi fins a la Galapaguera fent 3 o 4 parades pel camí. Podríem parar a veure l’arbre mes gran d’Amèrica, pujar al cráter mes alt de l’illa, veure una platja plena de lleons marins i finalment la Galapaguera, un centre de cria de tortugues pero que estan lliures, per tant és molt fàcil veure-hi tortugues que, tot i que estan controlades, no deixen d’estar en llibertat. La mateixa dona de l’hotel ens va proposar d’anar amb un taxista que ja coneixia i així ella li explicaria be el que volíem fer. Ja li vaig preguntar i en principi el preu seria el mateix. Aleshores el pare i en Raimon varen tenir una altra petita enganxada. En Raimon i la Sele estàven encara marejats del viatge en barco, i jo ja ho veia, de fet quan la dona ens estava expñlicant què fer, ells dos estàven asseguts al sofà sense escoltar, i això al pare ja el va molestar, sense tenir en compte que ells dos es marejaven molt al barco. Jo li havia explicat molt per sobre al Raimon, pero el pare li va començar a preguntar mes detalls, en Raimon no sabia de que li parlava i com que el pare ja s’ho esperava doncs ja va mig pillar una rabieta de les seves. En Raimon que ja cada vegada l’aguantava menys doncs també li va mig contestar i vam acabar marxant amb en Raimon i la Sele mig rebotats i marejats.

La dona de l’hotel va trucar al taxista, vam sortir fora i en menys d’un minut ja va arribar el taxi. Entre això i que ja no li vam haver d’explicar res perque ja li havia explicat la dona, doncs en molt poca estona i sense cap preocupació ja estàvem fent el tour del matí. Jo aquesta opció ja l’havia vist per Internet. Algun bloguer ja comentava que a vegades sortia millor fer una espècie de tour amb taxista que un tour normal, doncs eren mes barats i mes flexibles.

Així doncs, cap a les 10:30h ja erem tots 4 al taxi iniciant el tour del matí. La primera parada, a uns 10 minuts de l’hotel, va ser a la Casita del Árbol. Una caseta construida sobre l’arbre mes gran d’Amèrica. Vam baixar del taxi i en Raimon i la Sele van decidir no entrar a la caseta, doncs l’entrada eren $2. El pare i jo si que hi vam entrar mentre ells dos es quedaven per allà fora fent fotos. L’arbre des de fora ja es veia força be, pero conforme t’hi acostaves es veia cada vegada mes impressionant. Per accedir-hi s’havia d’anar per un pont de fusta i que es movia moltíssim i que pujava fins on era la caseta. Vam pujar i vam entrar a la caseta. Era una passada, petita clar, pero amb tot el necessari per viure-hi, de fet la caseta estava en lloguer. En una primera estança hi havia una cuina i una porta a un bany, i pujant unes escales hi havia un altell amb els llits. Fins i tot tenia un petit balcó. Vam fer unes fotos, vam mirar be tota la caseta i vam baixar. Quan jo creia que allò era tot, la dona d’allà ens va cridar per avisar-nos que podíem anar abaix, a una sala feta dins la soca de l’arbre! La soca era tan gran que a dins, baixant per una escala, hi havia una habitació d’uns 6m2. El pare no va poder baixar pero jo si. Amb molta cautela perque l’escala no era fàcil i l’accés menys, no deixava de ser un forat al tronc de l’arbre. Vaig baixar i vaig veure que era com un lavabo traster, realment molt currat. Vaig fer unes fotos i vaig sortir pujant per l’escala. Des de terra podíem observar tota la soca de l’arbre i era impressionant, 17 metres de circumferència. Un cop ben vist l’arbre, ens van ensenyar un bar restaurant fet tot amb ampolles de cervesa, totes les parets i fins i tot la barra. Una visita molt interessant per només $2.

Vam pujar al taxi i vam seguir amb el camí. No feia bon dia i de fet va començar a plovisquejar. la següent parada era al cràter mes alt de la illa i des d’on es podia veure quasi tota la illa. Pero justament per les condicions orogràfiques, conforme ens anàvem acostant al cràter, cada vegada hi havia mes boira, fins el punt que quan hi vam arribar el taxista no va parar i ens va dir que ja hi pararíem a la tornada, ja que en aquell moment estava tot tapat. Així doncs vam seguir fins la tercera parada, que ja era la Galapaguera, el centre de cria on es poden veure tortugues controlades pero en llibertat. En total, des de la Casa del Árbol fins a la Galapaguera vam tardar uns 30 minuts. Quan vam arribar a la Galapaguera encara no sabia ben be que era ni que feien, així que quan vam arribar i vaig veure que hi havia una entrada i tot semblava com si fos una visita a un centre de cria, em vaig decepcionar una mica, pero tot va canviar quan vam entrar.

Un senyor ens va venir a rebre i ens va explicar les normes del centre, normes típiques, entre elles no sortir del camí que hi havia fet. No ens va explicar massa mes ni vam haver de pagar res, així que ja em vaig quedar mes tranquil de veure que allò no era com el centre que ja havíem vist a Santa Isabela. Era un centre pero sense valles, les tortugues realment podien marxar d’allà. No es pagava entrada ni hi hauria ningú que ens seguís, vigilés o ens molestés. La única diferència amb anar pel mig del bosc, era que hi havia un camí fet per tal de no molestar les tortugues i que de tant en tant deixaven menjar per les tortugues per tal que es reproduïssin amb mes facilitat.

Així doncs, vam començar a fer el camí que si el seguíem ens havia de deixar al mateix punt. NO portàvem caminant ni 2 minuts que ja vam veure a uns 3 metres varies tortugues, alguna s’acostava i altres estaven quietes, pero la qüestió és que només entrar ja en vam veure vàries de molt a prop. Pero lo millor va ser quan portàvem uns 5 minuts caminant i jo acabava de comentar que tan de bo en trobéssim una al mig del camí, quan a uns 10 metres vam veure una tortuga just al mig del camí, caminant pel camí habilitat per les persones com si volgués anar per allà perque el camí era mes fàcil. Va ser un altre dels fets mes memorables de les Galápagos, poder seure al costat d’aquella tortuga, mirar-la a un pam de distància i veure com seguia menjant sense alterar-se en absolut per tenir a 4 persones fent-li fotos a mig metre de distància. Tot i que no es pot, en Raimon li va donar una fulla que es va menjar sencera i sense parar. I no només no tenia cap por, sino que semblava que se’ns volia acostar. Va menjar-se la fulla i va seguir caminant lentament pel camí, cap a l’inici del trajecte. La vam seguir durant uns minuts aprofitant segurament la única vegada que tindríem la possibilitat d’estar tan a prop d’una tortuga gegant. La llàstima és que era petita, que tot i essent petita, era enorme clar, pero la veritat que de lluny n’havíem vist de molt mes grans. Quan ja vam considerar que teniem suficients fotos amb la tortuga, vam seguir el camí.

Durant tot el camí en vam seguir veient de tortugues pero ja no al mig del camí. Per entendre-ho, el camí anava pel mig d’un parc natural on les tortugues estaven lliures pero controlades i a mes els donaven menjar, per això en veiem tantes. Tot i que s’havia de mirar be perque costava de veure-les. Quan portàvem uns 15 minuts caminant va començar a ploure i just arribàvem a la zona on tenien les críes en recintes esperant a que creixessin mes per deixar-les al parc. Aquella zona la varem passar ràpid perque ja haviem vist algo similar a Isla Isabela i a mes no te tanta gràcia veure animals tancats. En aquell punt estàvem a la meitat del camí i cada vegada plovia mes. Vam decidir accelerar i seguir el camí. Durant la segona meitat ja en vam trobar menys de tortugues. En vam veure moltes de juntes perque els havien deixat menjar en un punt. Quan vam arribar a la sortida (que era l’entrada) vam tornar a trobar la mateixa tortuga que ja havíem trobat al mig del camí quasi al començament. Portava tota l’estona caminant pel camí fins fer uns 50 metres. Ens vam fer mes fotos amb aquella tortuga, amb mes de compte ja que hi havia una cuidadora al costat, i ja vam donar per finalitzada la visita, sent molt positiva doncs per fi ens haviem pogut fer bones fotos amb una tortuga de Galápagos.

Vam tornar al taxi i ja ens vam dirigir a la última parada, Playa Ballenas, una platja amb accés només per vianants i on els lleons marins i els humans hi convivien en perfecta harmonia. Al cap d’uns 15 minuts vam arribar-hi i vam haver de caminar uns 10 minuts per un caminet que portava des de la carretera fins a la platja. No feia massa bona temperatura com per banyar-se, pero tot i així hi havia molta gent banyant-se. Només entrar a la platja hi havia una taula amb bancs i allà dos lleons estirats , i a 10 metres 3 o 4 lleons mes estirats a la sorra. Vam començar a fer fotos i a passejar per la platja, cada pocs metres hi havia un lleó marí i gent per allà estirada o banyant-se al costat dels lleons marins. Ens vam fer unes quantes fotos amb un grup d’uns 7 o 8 lleons i fins i tot vam veure com sortia el mascle alfa del grup i intentava aparellar-se amb alguna femella pero totes el rebutjaven, segurament perque hi havia algunes cries allà mamant. Era una passada veure aquelles comunicacions animals a un metre i poder grabar i fer fotos de tot sense que els lleons s’immutessin, seguien amb els seus rituals animals sense cap problema i sense fer-nos ni cas. Hi havia almenys dues o tres cries mamant i les femelles no estaven per mascles… Vam fer unes quantes fotos, vam passejar una mica per la platja, i quan portàvem allà uns 15 minuts ja vam tornar cap al taxi. Vam fer els 10 minuts de caminata mig plovent.

Vam pujar al taxi i ja vam tornar enrere, doncs ja haviem arribat a la platja est de la illa i a la parada mes llunyana, per dirigir-nos al cràter de nou, tot i que ja es veia que la climatologia no havia millorat, pero en fi, el lloc anava de camí a l’hotel així que hi havíem d’anar igualment. En uns 10 o 15 minuts vam arribar-hi i efectivament no es veia a mes 10 metres. La boira era molt espessa i feia força fred. En Raimon, la Sele i jo no sabíem si pujar fins al cràter, pero com que el pare va dir que ell si, doncs vam anar-hi tots. Eren uns 10 minuts de pujada per unes escales, uns 10 minuts per donar tota la volta al cràter i 10 minuts mes per baixar fins al pàrquing on ens havia deixat el taxi. Així que sense pensar-ho vam començar a pujar les escales. No portàvem ni 2 minuts que jo ja veia que els altres anaven molt lents, així que vaig decidir mantenir el meu ritme i ja esperar-los a dalt. El paisatge era impressionant, una vegetació de colors i molt abundant, i llàstima que hi havia la boira, perque les vistes havien de ser increíbles…

Vaig seguir pujant sense entretenir-me massa, doncs no es veia res i plovisquejava. En 10 o 15 minuts ja vaig arribar a dalt. El camí es dividia a dreta i esquerre ja que donava tota la volta al cràter. Vaig fer uns metres cap a la dreta i ja vaig veure que el camí feia una mica de pujada i relliscava molt, així que vaig decidir anar cap a l’esquerre, doncs el camí era mes pla. Pero als pocs metres, ja vaig decidir tornar enrere doncs el camí també relliscava i no es veia a mes de 10 metres, era realment perillós seguir aquell camí en aquelles condicions. Aleshores vaig tornar fins al punt on acabàven les escales i el camí es dividia a dreta i esquerre. Vaig esperar allà uns minuts a que arribessin els altres, pero vaig esperar 5 minuts i no va arribar ningú. Jo en aquell moment no ho sabia, tot i que ho vaig pensar, pero els altres ja havien tirat cap a la dreta mentre jo anava pel camí de l’esquerre. Així que sense saber que m’allunyava mes d’ells, vaig començar a baixar les escales. Quan portava uns dos minuts i encara no els veia, ja suposava que ja eren a dalt i que no ens havíem vist, així que vaig baixar fins al pàrquing el mes ràpid possible per confirmar que no haguessin ja baixat.

Vaig arribar abaix i dels 4 o 5 taxis que hi havia al pujar, ja només en quedaven 3, i en Raimon, la Sele i el pare no hi eren. Vaig pensar que estarien allà a dalt poca estona com jo al veure que el camí era perillós i, que per tant, baixarien de seguida. Vaig esperar fora del taxi uns 10 minuts. Em va semblar escoltar en Raimon cridant-me així que jo li vaig contestar cridant molt fort: Aquí abaix, al pàrquing! Pensava que m’haurien escoltat i que ja baixarien. Pero portava 5 minuts mes esperant i no apareixien, així que vaig decidir entrar al taxi que que encara plovisquejava i feia fred. Vam estar xerrant una estona amb el taxista fins que al cap d’uns 10 minuts de ser dins el taxi per fi van aparèixer en Raimon, la Sele i el pare. Vaig sortir i per les cares que portaven ja vaig veure que tindríem bronca, doncs segurament ells s’havien pensat que m’havia passat algo. I efectivament, en Raimon i el pare van fer algun comentari i jo sense perdre els nervis els vaig contestar perque ja començo a estar una mica fart de que tothom es pensi que quan desaparec és perque m’ha passat algo. Ells es pensaven que jo havia anat per tot el camí al voltant del cràter i com que no m’havien trobat, fins i tot penaven que m’havia caigut a la llacuna que hi ha al cràter. Així que jo els vaig respondre que no sempre que no hi soc és perque m’ha passat algo, que és mes, mai m’ha passat res i he fet un munt de kilometres. Que soc prudent i que no vaig per camins com aquell i menys amb tant poca visibilitat, que encara que no s’ho creguin, per mi lo primer és la seguretat, i que soc una persona responsable que sap el que es far. I que evidentment que algun dia pot passar algo, pero no han d’actuar com si segur que m’hagués ja passat algo i menys si això porta a fer imprudències com la de donar tota la volta al cràter en aquelles condicions. Vam estar així 2 o 3 minuts fins que el pare va veure que en el fons jo tenia raó, i entre això i l’alegria de saber que no m’havia passat res, doncs va dir que lo important és que estàvem tots be i que tenia raó i vam donar per finalitzada la discussió.

Un cop feta aquesta parada ja havíem acabat aquell tour improbitzat pero molt barat i aprofitat. En uns 30 minuts vam arribar al poble de l’hotel. El taxista ens havia escoltat dir que aniríem a dinar al mercat a prop de l’hotel que ens havia recomanat la dona, així que no ens vam donar ni conta que ja va parar just a davant del mercat. Eren les 14:30h i ens va dir que ens deixava ja allà perque els restaurants ja començarien a tancar. Vam pagar-li, ens vam acomiadar i vam anar a la segona planta del mercat on hi havia tots els restaurants. N’hi havia quasi 10, pero a tots feien el mateix, el menú típic de sopa i segon plat. Vam mirar les cartes perque decidissin quin els agradava mes i vam demanar. Vam dinar fins cap a les 15h i vam anar cap a l’hotel a agafar coses per ja marxar inmediatament a la segona part del planning del dia. Aniríem caminant cap a l’oest pel passeig marítim fins arribar a una estatua de Darwin i dues platges per a banyistes amb lleons marins. Jo em vaig posar el banyador i vaig agafar la funda aquàtica pel mòbil.

Vam quedar abaix en 5 minuts i ja vam començar a caminar pel passeig marítim. Estava força be i molt tranquil. És una de les coses bones de Galápagos, el turisme tan controlat i responsable que te. Vam anar passejant tranquilament fent fotos, veient iwanes a cada pas, crancs per totes les roques, de tant en tant un lleó marí,… El poble no era gran, pero de totes maneres l’havíem de creuar pràcticament tot. Al cap d’uns 10 minuts de caminar, vam arribar a una primera platja on s’hi permetia el bany i hi havia un munt de lleons marins. A la platja no hi havia cap persona tot i que s’hi podia entrar. En Raimon, la Sele i el pare es van quedar fora pero jo vaig voler entrar a banyar-me amb lleons marins, doncs ja no sabia si tindríem mes oportunitats. Em vaig treure la samarreta i les bambes i vaig posar el mòbil dins la funda abans de caminar tranquil·lament entre un munt de lleons marins fins arribar a l’aigua. Abans d’entrar ja veiem que en general aquells lleons marins estaven una mica exaltats, cridaven molt i discutien entre ells. Quan vaig ser al costat de l’aigua, un lleó ja se’m va acostar mig amenaçador. Estaven realment agressius, si m’hi acostava a mes de 3 metres molts ja simulaven l’intent d’atac per tal que m’allunyés. A mes es barallaven entre ells sense parar i cridaven molt. Anava entrant a l’aigua mica en mica pero cada pocs segons s’acostava un lleó marí amb to amenaçador, així que al cap d’uns 10 minuts de ser allà vam decidir seguir cap a la següent platja, doncs en aquella només hi havia lleons marins que no semblaven massa contents amb humans banyant-se al costat.

Vam caminar uns 10 minuts mes i ja vam arribar a la següent platja on s’hi permetia el bany i hi havia lleons marins. Pero aquella platja ja era una altra cosa. Hi havia força gent banyant-se i també un munt de lleons marins, pero aquells semblaven mes acostumats a que els humans es banyessin allà i no semblaven tan nerviosos com els de l’altra platja. N’hi havia molts estirats a menys d’un metre de grups de persones prenent el sol, altres que es banyaven nadant al voltant d’altres persones banyant-se, altres caminant entre els banyistes,… Era una harmonia total entre animals i humans, tots plegats compartint el mateix espai per fer exactament el mateix, banyar-se i estirar-se. Era simplement emocionant. A simple vista potser se’n veien 20 o 30 i de fet si et descuidaves en trepitjaves una. N’hi havia de grans i cries, moltes, cosa que està be perque solen ser mes juganeres.

Així doncs ens vam col·locar en un lloc i directes a posar els peus a l’aigua. No ho deia només jo, l’aigua estava gelada, pero molt. I hi havia gent banyant-se! Era una llàstima perque m’hauria agradat banyar-me entre els lleons, pero em resultava impossible entrar pel fred, a mes no feia calor, així que ni jo ni cap dels 4 ens vam posar completament a l’aigua. De totes maneres els lleons ens passaven pel costat quasi tocant-nos les cames, doncs els agrada molt jugar on trenquen les ones i justament era allà on estàvem nosaltres. Si t’acostaves als lleons alguns si que marcaven una mica el terreny, pero si estaves quiet o caminant sense rumb, els lleons .no deien res, fins i tot molts s’acabaven acostant i tocant-te si et descuidaves.

Un dels moments mes divertits del viatge, i que justament vaig poder grabar amb el mòbil, va ser quan el pare i jo erem a una punta de la platja amb un lleó marí mascle i força gran a 1 o 2 metres. Aleshores mentre jo grabava aquell lleo jugant al nostre costat justament li vaig comentar al pare que aquells lleons eren mes mansos que els de l’altra platja. Pero justament va ser dir això mentre ens acostàvem quasi a tocar al lleo, quan aquest va fer un intent d’atac al pare, no per arribar a mossegar-lo sino per marcar terrent, pero clar, amb les dents que tenen doncs només de veure una d’aquestes embestides ja espanta força. Així que vaig poder grabar al pare amb una cara de susto que no s’aguantava sortint ràpid de l’aigua mentre aquell lleó marí el cridava. Va ser boníssim perque a mes acabava de dir que aquells lleons semblaven mes tranquils i justament ho estava gravant. Després veient el video es veia la cara de susto del pare perfectament.

Vam estar una hora aproximadament a aquella platja fins que ja el poc sol que hi havia ja marxava. Vam recollir i vam anar sortint de la platja, almenys jo, amb la sensació de que la nostra aventura per les Galápagos s’acabava, doncs aquella ja era la última activitat que faríem. Només sortir de la platja vam comprar uns granitzats caseros i gelats a un lloc ambulant. Ens els vam menjar allà i vam començar a caminar cap a l’hotel fins on hi teniem ben be mitja hora. Vam tornar a passar per la primera platja de lleons i pel monument a Darwin arribant al passeig marítim. Allà ens vam parar un moment a fer fotos ja que hi havia ocells pescant i molts lleons i crancs. Vam seguir fins arribar a l’hotel on ens vam canviar i preparar ja totes les coses per l’endemà marxar cap a Portoviejo.

Cap a les 20h vam baixar i vam anar cap a un restaurant d’hamburgueses i plats combinats que haviem vist a prop de l’hotel per anar ja a sopar. Primer vam anar al mercat per veure si hi havia mes restaurants i després a comprar esmorzar per l’endemà a l’aeroport en un minimarket. Com que no vam trobar cap mes restaurant a prop i interessant, vam anar a mirar la carta del restaurant de plats combinats i a tots ens va semblar be, així que vam entrar i demanar, jo plat combinat de pollastre, amanida i patates. Al Raimon li varen portar el seu plat molt ràpid pero era fred, així que va demanar que li calentessin. Vam menjar prou be i per uns 5€ per cap, que per ser Galápagos és lo nomral. Quan vam acabar vam anar ja cap a l’hotel a acabar de preparar la maleta i a dormir. En aquell hotel el pare i jo teniem llits separats, així que vaig dormir prou be tot i que amb una mica de fred, de fet em vaig tapar amb la tovallola a mitja nit ja que el pare posava l’aire condicionat a tope i allà no tenien mantes.

error: Content is protected !!
%d bloggers like this: