Em vaig despertar cap a les 6 del matí. Amb tot un apartament per mi sol tot plegat era comodíssim. Tenia una bona taula i cadires on treballar amb el portàtil i un microones on calentar l’aigua pel cafè sense haver-ho de compartir amb ningú. Perdria una hora i mitja aproximadament al dia en trasllats fins a Nova York pero valia la pena. A mes a mi m’encanta fer aquest tipus de trajectes tant típics dels locals, doncs el mateix trajecte que faria jo cada dia el feien centenars de persones cada dia per anar a treballar.

Havia passat molt bona nit. L’apartament era silenció tot i l’edifici en el que estava i el llit molt còmode. A mes havia dormit una mica mes de 8 hores, doncs els dies estaven essent molt complets i molt cansats, de fet tot i haver dormit molt, encara notava cert cansament a les cames i aquell dolor al genoll dret que mica en mica anava desapareixent pero que encara molestava.

Em vaig preparar el cafè amb la llet que havia comprat el dia anterior i vaig escriure el diari com cada matí. Em vaig preparar jo i la motxilla amb aigua, roba d’abric, etc. Semblava que feia bon dia pero en aquella època de l’any, si es posava a ploure la temperatura podria baixar suficient com per necessitar una jaqueta.

Cap a les 9 del matí sortia de l’apartament amb la intenció d’anar caminant fins a l’estació del PATH. Son uns 35 minuts caminant que en principi faria en bus pero aquell dia volia conèixer el barri i res millor que caminar-hi. Va anar be perquè així vaig veure quines botigues hi ha per la zona, fins i tot una tintoreria que per $2 et renten com 5kg de roba, baratíssim. De fet aquest es la gran avantatge de viure a Newark, que tot és molt mes barat que a Nova York.

El barri estava degradat, marginat i fins a cer punt, perillós, pero m’encantava passar allà les nits, doncs es veia un barri tant típic americà i amb gent tant autèntica que era la millor manera de viure com un local, de ser un mes de la ciutat per uns dies, de no passar com un simple turista que no s’adona de la realitat. Semblava un petit poble dins la ciutat de Newark, on a cada cantonada hi havia un petit comerç i on semblava que quasi tothom es coneixia. Vaig trobar una licoreria on hi vaig comprar dues cerveses per tenir ja durant el dia, doncs a EEUU és força difícil trobar llocs on en venguin.

El camí fins l’estació era llarg pero molt fàcil, de fet en el mateix barri havia d’agafar un carrer i recorre’l durant 35 o 40 minuts sense deixar-lo fins arribar a l’estació. Per aquell carrer creuaria pràcticament tot Newark, passant pel centre i fins l’estació.

Quan vaig arribar al centre l’ambient era força diferent. Molta mes gent pel carrer, trànsit, soroll, venedors ambulant, etc. Hi havia algun blanc pero quasi tots els habitants de Newark semblava que eren negres, per lo que el centre era com una petita festa amb cotxes amb la música ben forta i un munt de gent pel mig parlant o passant l’estona.

A diferència del dia anterior, aquell dia feia molt bon temps i calor. Al cap d’uns 40 minuts caminant vaig arribar a l’estació de tren, la Penn Station. Era la segona vegada que la trepitjava pero la primera en què anava direcció Nova York, per lo que encara anava una mica perdut. Mirant cartells vaig arribar a l’andana correcta on vaig comprar el bitllet cap a Nova York, de $2,75. En poca estona va arribar el tren i com si fos un local mes (tal com anava semblava un treballador i no pas un turista) vaig arribar a Nova York al cap d’uns 25 minuts. El tren, com els de Catalunya en hora punta, va acabar ben ple i molta gent de peu. Jo evidentment, tot el trajecte me’l vaig passar mirant per la finestra mentre els altres miraven els seus mòbils. Aquest era l’únic comportament que denotava que no era un local mes.

Lo bo d’aquesta línia de tren és que l’última parada és en el mateix WTC, en el rovell de l’ou de Manhattan, a la que probablement és de les millors estacions de Nova York, estació que també em començava a conèixer i ja no semblava el turista que semblava el dia anterior com tants en veia ara fent fotos per tot arreu.

Vaig sortir i vaig admirar de nou el OWTC, cosa que faria cada vegada que hi passés per davant perquè la veritat és que impressiona i l’has de veure moltes vegades per cansar-te’n. El que sorprèn és el carrer que hi ha just davant, doncs és un carrer estret i caòtic, gens en sintonia amb la inmensa plaça que te just davant.

Aquell dia tenia la intenció de pujar al Empire State, però quan ja era al carrer i havia d’anar a agafar el metro fins al Empire State, em vaig liar, entre lo complicat que és el metro de Nova York quan no el coneixes, no tenir internet al mòbil i que la senyal GPS anava fatal, vaig acabar desistint i vaig decidir sobre la marxa d’anar a l’inici de la 5th Avenue. Son 33 km d’avinguda que recorrent quasi tot Manhattan i on es troben bona part de les principals atraccions d’aquesta illa.

Era la primera visita que feia i ja començava malament, tot i que durant la setmana tot aniria be, en aquell moment era una mica frustrant començar així. Pero de fet era lo normal, justament per ser el primer dia anava mes perdut. El metro de Nova York és molt diferent al de Barcelona, i l’has d’utilitzar una mica per acostumar-t’hi.

Tot i que havia buscat la ruta per Moovit abans de sortir fe l’apartament, el problema era, per una banda la senyal GPS que tardava massa en re-ubicar-me i que era complicat entendre per on s’havia d’entrar al metro, doncs no es pot entrar per qualsevol porta ja que probablement només serveixi per una de les vies. Per tot plegat junt a què encara podia anar a molts llocs (doncs encara no havia vist res) vaig decidir no perdre mes el temps i anar cap a la 5th Avenue passant pel Soho, dos llocs que volia visitar i que podia fer caminant. La distància era llarga pero, sobretot el primer dia, m’agrada veure el màxim possible caminant, ja que és així com realment es visita una ciutat, passejant-la, veient-la i vivint-la, passant pels barris i observant la vida dels locals. Així que, des del mateix WTC vaig començar a caminar cap al nord en direcció a la 5th Ave.

El Soho queda força a prop del WTC per lo que hi vaig arribar en uns 30 minuts. Amb tot plegat ja eren quasi les 11 del matí. El SoHo, és un barri amb un encant especial, molt típic neoyorquí, amb una arquitectura molt particular i botigues de tot tipus. De fet, allà va ser el primer lloc on vaig pensar que estava veient la típica imatge que havia vist a tantes pel·lícules. És un barri molt especial, semblant a un poble enmig d’una gran ciutat, al costat pero a la vegada aïllat de la gran illa que te tant a prop.

Passejar pels seus carrers semblava com retrocedir certs anys en el temps, no perquè tot es vegi vell, sino per la forma de vida dels seus habitants, la manera de relacionar-se entre ells o el mateix ambient que s’hi respirava. La gent es coneixia, alguns es paraven a xerrar i altres semblaven passar llargs matins amb el amics dins un bar. Tot plegat amb certa calma que contrastava amb el moviment incessant que es vivia a menys de dos carrers d’allà.

Passat el SoHo vaig arribar al parc que dóna inici a la 5th Avenue, el Washington Square Park. Just a un dels costats d’aquest és on comença l’avinguda. Quan la veus en aquell punt no diries mai que és la 5th Ave, doncs es veu un carrer força fosc, estret i fins i tot solitari, pero conforme s’hi caminava tot va canviant mica en mica. Per la seva banda, la Washington Square, tot i ser un parc relativament petit, és un dels punts preferits pels neoyorkins per passar-hi els diumenges fent tota mena d’activitats. La sort va fer que aquell dia fos diumenge i que pogués veure el parc en ple us. Gent tocant instruments, nens corrent, parelles assegudes, famílies passant el dia, etc. cadascú gaudint del parc i del bon temps a la seva manera. I jo com un neoyorquí mes descansant una estona abans d’iniciar la caminada per la 5th Ave.

Un cop descansat i gaudit de la música country d’un aficionat a la guitarra, vaig començar a caminar per l’avinguda mes emblemàtica de Nova York. Eren les 13h aproximadament i tenia per davant 33 km d’avinguda amb la intenció de fer-ne tants com pogués. L’inici de l’avinguda és tranquil, sense massa gent, ni cotxes ni edificis emblemàtics. Però això s’acaba ràpid quan comencen a aparèixer els primers edificis de 3 o 4 milions de dòlars l’apartament i els cotxes aparcats davant, que mes que cotxes semblen tancs. Tot plegat anunciava l’inici d’una de els zones mes exclusives de Nova York i on el luxe pot arribar a ser grotesc, esperpèntic, friki i fins i tot de mal gust.

Quan ja havia caminat uns 2 km per l’avinguda, el soroll, el trànsit i la gent per la vorera era ja terrible. No crec que hi hagi cap carrer a Barcelona on hi hagi tants cotxes fent tant soroll i tanta gent per les voreres. En alguns trams es fins i tot aclaparador. Camions de bombers en passen contínuament amb les sirenes i claxon a tope fent un soroll eixordador. Nova York és una ciutat que o t’hi acostumes o t’acaba tornant boig.

En aquell tram inicial de l’avinguda encara no havia vist cap edifici emblemàtic mes enllà dels apartaments i cotxes de luxe. Pero la cosa començava a canviar.

Cap a les 14h i quan portava uns 45 minuts caminant, vaig comprar-me un hotdog a un dels típics venedors ambulants (aquesta és una de les coses que s’han de fer a Nova York). D’aquests venedors pràcticament n’hi ha un a cada cantonada i molts neoyorquins és on hi compren els seu dinar. Aquesta és una costum molt americana i poc europea, la de comprar-se el dinar a qualsevol lloc ambulant i menjar-se’l assegut a un banc d’un parc.

El hotdog va costar $2 i vaig anar a menjar-me’l a un parc que hi havia just al costat, creuant el carrer. En aquell moment encara no ho sabia pero tindria en pocs minuts de diferència els dos primers patapams del dia. El primer va ser quan em vaig adonar que el parc on estava dinant era ni mes ni menys que el Madison Square Garden. No tenia ni idea de que aquest parc estava enmig de la 5th Ave. Ja es veia que el parc era important, doncs no només era força gran, sino que hi havia molta gent, botigues, gent fent activitats, gent dinant com jo i situat en una de les millors zones de Nova York Això ho vaig saber quan ja marxava del parc al llegir el cartell, que a mes vaig llegir de casualitat, doncs normalment no em paro a llegir tots els cartells que vaig trobant. El mig-dinar va ser ràpid pero suficient com per treure’m una mica la gana pero a la vegada no deixar-me ambla panxa tant plena que em fes mandra de moure’m. Així havia apagat una mica la gana i podria seguir a caminada per la 5th Ave.

I en aquell moment, quan estava sortint del Madison Square Garden vaig tenir el segon patapam del dia. Va ser realment impressionant perquè tampoc m’esperava trobar-m’ho allà. Per seguir pujant per la 5th Ave havia de gurar a la dreta en sortir del parc. Doncs vaig girar el cap un moment a l’esquerre (mirant per on havia vingut) per assegurar-me que no vingués ningú abans de trepitjar la vorera i en aquell moment, també mig de casualitat, vaig veure l’edifici Flatiron, aquell edifici tant prim i tant emblemàtic. Havia donat la casualitat que m’havia comprat el hotdog just davant, de fet segurament l’havia tocat, i no me’n vaig adonar. El carrer que arriba a la 5th Ave i que fa que l’edifici tingui aquesta forma, és el que havia creuat per anar fins al parc. És realment impactant de cop veure davant teu un dels edificis mes coneguts de Nova York quan l’únic que intentaves era mirar que no vingués ningú.

Després de fer les fotos de rigor vaig seguir pujant per l’avinguda. El moviment, la vida, el soroll, el luxe i els rasca-cels son la constant d’aquesta avinguda. Però no tot és igual. En alguns trams les voreres feien pena, els edificis contrastaven amb els apartaments de luxe que tenien al costat i sobretot molta brutícia. De fet algun dels carrers que creuen la 5th Ave semblen mes del Bronx que de Manhattan.

Cap a les 15h, quan portava uns 8 km d’avinguda caminats, vaig trobar, també de casualitat, l’edifici que tenia intenció de veure a primera hora del dia pero que havia descartat pero haver-me liat amb el metro per arribar-hi. Mentre caminava vaig veure ja de lluny un edifici altíssim, en aquell moment no sabia quin era pero tenia clar que havia de ser un conegut perquè sobresortia per sobre dels edificis mes propers que ja eren altíssims. M’hi vaig acostar per fer-li una foto just des de la seva base i quan era allà davant vaig veure’n el nom a la façana, era l’Empire State. Tercer patapam del dia. Si, havia descartat de venir-hi per no saber com arribar-hi, i ves per on, allà el tenia, just davant meu. Increíble! No hi havia pogut arribar en metro i hi acabava d’arribar a peu després de caminar quasi 15 km.

La intenció que tenia pel matí era de pujar fins al mirador, no només arribar-hi, pero en aquella situació vaig decidir que ja hi pujaria un altre dia, doncs portava massa estona caminant i no estava en les millors condicions com per gaudir de les vistes des de dalt de l’Empire State. Així que vaig fer fotos des de la vorera del davant, que per cert era estretíssima, i vaig seguir el camí.

Des d’allà queda molt a prop la Grand Terminal, l’estació mes coneguda de Nova York. Allà si que hi estava anant expressament, doncs està al carrer del costat de la 5th Ave i és una de les visites obligades. Quan ja hi era davant, no acabava de saber si era aquell edifici o no, doncs per fora és veu una cosa grisa, petita, en un carrer mig solitari i poca gent, pero quan vaig obrir la porta va ser el quart patapam del dia. Vaig passar d’estar obrint la porta sense saber que hi trobaria a l’altra banda a veure davant meu la típica imatge de la Grand Terminal que es pot veure a qualsevol pel·lícula en la que surti. Va ser al·lucinant perquè ni tan sols m’esperava poder tenir aquella imatge així tal qual, pensava que només es tindria aquella vista des ‘algun punt inaccessible, pero no, només entrar. I ara si, com ha de ser la Grand Central, enorme, plena de gent, soroll i aquell color groc/daurat tant típic. Aquestes sorpreses son les millors, quan tens molt poca esperança i de cop és tal qual t’ho imaginaves.

Dins l’estació vaig estar-hi poca estona, lo just per veure-la una mica i fer quatre fotos, ja que de tanta gent com hi havia resultava fins i tot aclaparador. Així que vaig sortir i em vaig dirigir cap al següent punt de l’itinerari que era Times Square. La plaça mes coneguda del mon està al carrer del costat de la 5th Ave, per lo que és una visita obligada mentre s’hi passeja. Aquí es podria dir que vaig tenir el cinquè patapam, doncs caminava per un dels carrers que conecta la 5th Ave amb la 4th on hi ha Times Square sense que es veiés res especial al final del carrer, pero quan vaig arribar a la cantonada i vaig girar el cap per veure que hi havia, doncs resulta que ja era a Times Square i que just estava mirant als típics cartells que tots hem vist en alguna foto. Era de dia pero els neons feien tanta llum que la plaça era mes il·luminada que la resta de carrers. Tot te llum sigui l’hora que sigui i sigui la botiga que sigui, fins i tot la comissaria de policia te llums de neó a l’entrada. Els espectacles i els locals donen vida a aquesta plaça que no dorm mai en una ciutat que ja de per si tampoc dorm mai.

Vaig donar-hi una petita volta sense preocupar-m’hi massa ja que tenia la intenció de tornar-hi pero quan fos de nit, per poder apreciar be la lluminària. De dia està be pero, a diferència d’altres llocs, perd bona part del seu encant. De totes maneres la plaça estava completament plena de gent, venedors, músics, etc. És un dels llocs de Nova York que està sempre ple de gent, sigui l’hora que sigui.

Després de veure Times Square vaig seguir pujant per la 5th Avenue. Ja havia pujat força i m’acostava al nucli de l’avinguda, a Central Park i on hi ha algunes de les torres mes famoses. Vaig passar per davant de la Torre Trump, pel Rockefeller Centre i un munt de botigues de grans marques com Tiffany’s, Microsoft, Apple, Louis Voiton, etc. Aquest tram d’avinguda és com un gran centre comercial de luxe. I per fi, quan portava 3 hores pujant per la 5th Avenue i després d’haver-ne recorregut mes de 12 km, vaig arribar a Central Park. La veritat és que no sabia que Central Park donava a la 5th Ave, però em va venir perfecte perquè així ja podia veure un altres de les atraccions de Nova York, el parc de mes de 4 km de llarg. Va ser de casualitat quan mirant Google Maps vaig veure que Central Parc donava en un dels seus costats amb la 5th Avenue i que no el tenia ja quasi al costat, de fet a menys de 30 metres. Una casualitat fantàstica que em permetia veure una de les atraccions principals de Nova York i feia que aquest primer dia a la ciutat estés essent dels mes complets de la meva vida, veient un munt de llocs interessants que ni tenia previst. De fet aquests son els dies que millor es recorden i que sembla que millor han anat, doncs superes de molt les expectatives.

Vaig entrar a Central Park per una de les entrades principals, la que dóna a la 5th Avenue mentre hi estàs pujant. El parc és força ample pero sobretot és llarg. Mentre que fa uns 150 metres d’ample, de llarg arriba als 4 km, per lo que vaig entrar per la punta de mes al sud i vaig anar caminant cap al nord com si seguís la 5th Avenue però caminant dins el parc. No m’estranya que tanta gent vagi a Central Parc a passar el dia, doncs un cop dins, si no fos pels helicòpters que van passant força sovint, el soroll de Nova York desapareix completament, és com una bombolla enmig de Manhattan on tot passa completament aïllat de la gran ciutat que hi ha a pocs metres.

Dins del parc s’hi fan tot tipus d’activitats, de fet hi ha restaurants, parcs infantils, llacs, ponts, barques, pistes de béisbol, àrees de pícnic, per córrer, etc, de tot. I centenars de persones fent una varietat enorme d’activitats, cadascú viu el parc com vol perquè com ells diuen és el parc que tots els neoyorquins senten com a seu. És el millor lloc per desconnectar de la ciutat sense marxar-ne del centre, com passar un dia a la muntanya sense moure’s de la 5th Avenue. De fet fins i tot es fa estrany que en una ciutat tant poc conscienciada amb el medi ambient tingui un parc d’aquestes característiques en ple centre.

El parc te centenars de racons, de fet estic segur que molts dels que hi van sovint sempre acabant trobant un racó que no coneixien. En alguns llocs és com caminar per un bosc.

En algun punt em vaig parar a mirar algun músic o espectacle o simplement per descansar, pero en general vaig anar passejant quasi tota l’estona de banda a banda del parc pero sempre en direcció nord. Tot i que si surts del parc 2 km mes amunt d’on has entrat, no significa que hagis caminat 2 km, sino que segurament n’hauràs caminat mes del doble ja que per dins no es va en línia recta, sino d’un costat a l’altre. I això és el que em va passar, que quan anava per la meitat del parc ja se’m feia difícil continuar. Havia pujat 2 km mes de la 5th Avenue que en serien 4 per dins el parc sumats als 15 que ja portaba aquell dia. Així que vaig sortir del parc cap a la meitat, doncs les cames em començaven a fallar i ja eren les 16:30h. En principi el volia recórrer tot però no em vaig veure capaç. De totes maneres em donava la sensació que a la segona meitat del parc ja no hi havia tanta gent ni activitats com en la primera, potser perquè era la mes allunyada del centre neuràlgic de la 5th Avenue.

Així que vaig sortir pel costat contrari al que havia entrat per lo que ja no estava a la 5th Avenue sino al carrer del costat. Encara no havia sortit del tot que ja em vaig poder connectar a una xarxa Wifi oberta d’un museu que hi havia per allà a prop i vaig mirar què mes podia visitar tenint en compte on era i l’hora que era. Ja que en un parell d’hores es començaria a fer fosc, vaig decidir que aquell dia aniria a veure le skyline de Nova York de nit, tot il·luminat (és un espectacle totalment diferent a veure’l de dia). Mentre preparava el viatge havia considerat dos punts on veure Nova York de nit, que eren a Brooklyn i a Newport. Newport em quedava mes de camí cap a l’apartament, doncs realment quedava en el poble del costat de Nova York iq ue a la vegada quedava enmig de Nova York i Newark. En canvi Brooklyn no em quedava de camí, ja que quedava al sud de Manhattan i Newark quedava a l’est (com Newport). Pero consultant per Internet recomanaven anar a Brooklyn però a la part est del pont, per així veure Manhattan amb el pont davant. Així que això vaig decidir tot i que després tingués mes camí fins l’apartament. Lo important no era això sino gaudir de les millors vistes de Nova York. Vaig buscar la millor ruta en metro a Moovit i cap a Brooklyn.

Pero no només volia anar fins a Brooklyn pel mirador, sinó que també volia aprofitar per creuar el pont de Brooklyn caminant, des de Manhattan fins al mirador, una altra de les coses que s’han de fer a Nova York. Així que cap allà vaig anar en metro. Pràcticament que hauria de desfer tot el camí que havia fet durant tot el dia, pero ara si que havia d’agafar el metro i arribar al meu destí.

Aquest cop vaig entrar al metro correctament, i no com al matí que a la parada del WTC hi ha 7 o 8 entrades i em vaig cansar abans de trobar la correcta. Vaig baixar directament a una parada que es diu el pont de Brooklyn que no deixa al mateix pont pero si força a prop. La zona just anterior a l’inici del pont és una zona amb molt de moviment, voreres amples amb molts venedors i gent fent espectacles. És una zona molt maca i que queda molt be amb el riu i el pont de fons i el WTC sobresortint dels edificis mes propers. Tornava a ser quasi al punt des d’on havia començat el dia pero ja després d’haver recorregut mitja 5tv Avenue i Central Parc.

Un cop davant el pont, degut a què encara eren les 17h i fins les 20:30 no es feia de nit, vaig decidir anar una estona a Wall Street aprofitant que estava a uns 10 minuts caminant d’allà. És lo bo de Manhattan, que tens un munt de llocs coneguts per veure en relativament poc espai. Tota aquella zona em va sembla mot ben conservada i cuidada, moltes zones verdes, el terra ben net, els edificis o nous o restaurats, avingudes amples que feia que el trànsit fos molt fluid,… En fi, donava una imatge diferent de Nova York, molt mes cuidada. Potser perquè allà a prop es on es mou bona part del capital americà.

Un cop allà, el primer que em va sorprendre va ser lo petit que és Wall Street. Evidentment és un carrer, pero un carrer d’un sol carril, sense quasi lloc on aparcar i que queda com fosc perquè els edificis son alts i el carrer estret cosa que provoca que el sol ni hi toqui. En qualsevol cas el carrer és totalment reconeixible tot i que no sigui el que mes vist tenim de Nova York, pero jo que no sabia com seria exactament el carrer el vaig reconèixer només entrar-hi.

La primera foto que vaig fer va ser al cartell del carrer. És un simple cartell de carrer com centenars n’hi ha a Nova York pero probablement sigui un dels cartells de carrer mes fotografiats del mon. Després vaig anar cap a la famosa cantonada, que tot i que la gent que no hi ha estat no la coneix, segur que la vist, de fet la gran majoria d’imatges que tenim de Wall Street estan fetes des d’aquesta cantonada. Des d’allà es veuen els dos edificis mes importants d’aquest carrer, que son la Borsa de Nova York i el Federal Hall, actualment un museu pero que en el seu moment va ser el Capitol d’EEUU construït cap el 1700.

Vaig fer unes quantes fotos mes i vaig passejar una mica pel carrer, llàstima que no hi havia penjada la bandera americana gegant que tots hem vist en fotos a la façana de la Borsa. No em podia entretenir massa perquè fins arribar al Brooklyn Bridge i creuar-lo podia tardar encara una hora i mitja, i volia arribar al mirador que encara fos de dia per veure com tot s’anava il·luminant poc a poc. Així que, un cop ben vist Wall Street vaig tornar a Brooklyn Bridge per a creuar-lo.

Quan vaig arribar a l’inici del pont eren quasi les 18h i encara quedaven unes 2 hores i mitja perquè es fes fosc. Creuar el pont pot portar uns 45 minuts, per lo que encara podria estar al mirador una hora bans que es fes fosc. Amb tot el que havia fet durant el dia i encara anava perfectament be de temps després d’haver fet tot el que tenia planejat. Havia sigut un primer dia de visites perfecte. Sembla mentida la de coses que es poden arribar a fer en un sol dia si l’aprofites be. Un mateix dia de 24h assegut davant una TV, et passarà que ni te n’adonaràs i aquell dia no el recordaràs mai. Pero el dia que acabava de passar em va semblar que n’havien sigut 3 i segurament el recordaré durant molts anys. Per tant, si vols viure mes temps, simplement fes coses. No viuràs mes, pero la sensació serà de que hauràs viscut 3 vides en comparació a algú que passi els dies mirant la TV.

Així que, després de caminar uns 20 km al llarg del dia, tocava el tram final, els 2 km del Brooklyn Bridge. Pel pont hi poden creuar vianants, cotxes i fins i tot metros, així que s’ha d’anar pels carrils habilitats per vianants que estant a un nivell diferents als cotxes i els trens. A l’inici d’aquests carrils per vianants està ple de venedors ambulant venent de tot, sobretot per turistes, pero també aigua i refrescos, suposo que hi ha gent que arribar de creuar el pont molt assedegada. En qualsevol cas la quantitat de gent que creua el pont caminant és enorme per lo que al principi el pas ha de ser lent i amb paciència, doncs s’ajunten tots els venedors amb els vianants i els ciclistes que junt amb que els carrils s’estreten per ser ja el final (o inici) doncs fa que els primers metres siguin una mica pesats de passar.

Pero un cop s’arriba al primer arc del pont, la cosa canvia molt. Els carrils es fan mes amples, els venedors ja no hi son i l’espai per caminar es molt mes gran fent que tot plegat sigui molt mes còmode. De fet hi havia molta mes gent de la que pensava creuant el pont, pero aquest és molt ample i és com caminar per una avinguda. Et pots parar en qualsevol lloc a fer fotos, doncs les vistes des de la meitat del pont son impressionants, amb una imatge de Manhatan que no es te des de cap altre lloc. També des d’allà al mig es veu força be l’Estàtua de la Llibertat, doncs està en una illa allunyada entre mig de Manhattan i Brooklyn. Així doncs, al bell mig del pont de Brooklyn, amb Manhattan a la dreta, Brooklyn a l’esquerre, l’Estàtua d la Llibertat davant i el riu a sota, fa que costi de marxar i continuar creuant el pont.

A la part final del pont passa com al principi, els carrils es fan mes estrets i l’aglomeració de gent fa que el pas sigui una mica mes lent. Almenys a la banda de Brooklyn no hi ha els venedors que hi ha a la banda de Manhattan per lo que no es fa tant pesat de sortir.

Un cop a l’altra banda ja entres de ple al districte de Brooklyn. La diferència és enorme. Només has creuat un pont pero sembla que hagis canviat de ciutat o de país. Aquella zona de Brooklyn no és la pitjor de Nova York ni molt menys, pero venint d’una de les millors zones de Manhattan doncs el canvi es espectacular, Aquí s’han acabat els grans edificis, el luxe, les finances, etc.

Després de només haver menjat un hotdog en tot el dia començava a tenir gana. De camí cap al mirador (a la banda est del pont de Brooklyn) vaig preguntar a una hamburgueseria ambulant. Jo ja sabia que les hamburgueses de formatge a aquests llocs valen entre $4-$5, així que quan el venedor em va dir $6 intentant-me estafar, li vaig dir que no sense ni pensar-ho, pero aleshores va saltar i va dir, nono $5. Acabava de comprovar que per intentar estafar-me $1 en perdria $5 i va voler rectificar, pero ja la única cosa que em va sortir de la boca va ser un “fuck you gilipollas” textualment, mentre marxava. $5 és el que valien a altres llocs, tenia molta gana i no veia es veia cap lloc similar on comprar menjar, pero em va poder mes la ràbia per intentar-me timar que la gana.

En pocs minuts vaig arribar al mirador, doncs està al costat del pont, i tot i que encara eren les 19h, per lo que quedava mes d’una hora per fer-se fosc, ja estava ple de gent esperant. Just a la vora del riu a la banda est del pont, hi ha una zona que sembla una petita platja amb bancs per seure. Allà és on es posa la majoria de gent per veure el skyline, de fet la típica imatge que tena al cap del pont de Brooklyn amb Manhattan al fons, està feta des d’allà.

Tot plegat em va sorprendre, doncs abans d’arribar pensava per una banda que no hi hauria mes gent esperant que es fes de nit com jo, i per una altra, que hi hagués una petita platja amb bancs per poder seure i mirar. De fet, just davant d’aquesta mini platja mirador, hi ha unes galeries i restaurants també amb vistes a Manhattan que son els únics que hi ha en 4 o 5 illes, és a dir, és una petita zona amb mota vida enmig d’un barri amb poca vida, només pel fet de tenir unes vistes privilegiades de Manhattan. De fet, mentre esperava vaig anar a donar una volta per si trobava algun altre lloc on comprar menjar, i no vaig trobar res en 3 o 4 carrers, tot estaba concentrat en pocs metres quadrats junt a la mini-platja mirador.És mes, el barri feia una mica de por i tot, els carrers eren molt solitaris i degradats tot i que estava tocant al pont de Brooklyn, pero clar, ja era Brroklyn i això és el que te Nova York, que fora de Manhattan poques zones se salven.

El dia anterior, de camí a l’apartament des del JFK, ja havia anat al mirador de la banda oest del pont, el Brroklyn Heights i el Waterfront, des d’on es te una imatge mes frontal del skyline de Manhattan. Pero on era ara, a la banda est, és te la imatge amb el pont de Brooklyn just davant i qu de nit és realment espectacular. De totes maneres, i ja que tenia temps, vaig anar passejant d’una banda a l’altra passant per sota el pont i observant be la que és, probablement, una de les imatges mes vistes del mon. Cap a les 19:30h, quan ja es començava a fer fosc, vaig anar a agafar lloc als bancs de la mini platja per començar a fer fotos.

Mica en mica es van encenent les llums de tot Manhattan i del pont de Brooklyn. Son només llums encenent-se poc a poc pero és un espectacle únic, senzillament no pots deixar de mirar. Quan només queden 5 minuts de llum solar, sembla que moltes finestres dels edificis quedaran amb la llum apagada, pero en els últims 5 minuts s’encenen quasi totes, sumat a les llums exteriors i del pont de Brooklyn, per lo que cap ales 20:15h, quan ja era completament fosc, l’espectacle de llums era impressionant. Tenia just davant el quadre que tantes vegades havia vist penjat a tantes cases, per fi havia arribat fins allà, tot sol, amb complicacions i fent un viatge llarguíssim de desenes de milers de kilòmetres, pero ara era allà, veient el quadre en persona.

Mentre feia fotos, una noia que era darrere meu també fent fotos, va veure la pantalla del meu mòbil, es va acostar i em va dir que estava flipant amb les fotos que feia la meva càmera. Ella em va ensenyar al seva pantalla i realment no tenia res a veure, es veia molt mes lluminositat, que en aquella situació era realment important que les fotos sortissin ben il·luminades. Em va preguntar de quina marca era i li vaig dir que era un UMI, pero que la càmera era Sony. I ella em va dir que els seu era un iPhone. En quant a càmera, realment no hi havia comparació, la del iPhone semblava de joguina al costat de la meva que era Sony. Vam estar parlant una estona mentre fèiem les fotos i es queixava d’haver-se gastat tants diners en un mòbil que feia unes fotos tant dolentes.

Vaig estar uns 30 minuts al mirador essent ja fosc del tot, fins cap a les 20:45h quan vaig decidir marxar cap a l’apartament. En aquell moment feia 12h que havia sortit de l’apartament hi havia sigut un dels dies mes aprofitats de la meva vida. Havia fet i vist un munt de coses que no esperava, mirant al mapa quins llocs em quedaven a prop i anar visitant. Bona part de la 5th Ave, Central Park, Madison Square, WTC, Brooklyn Bridge, Wall Street, Grand Central, etc. Un dia inoblidable culminat amb aquella espectacular imatge de Manhattan il·luminat.

Per anar d’allà a l’estació de metro mes propera, em vaig liar una mica. El GPS es va tornar boig i li costava molt de seguir el camí que estava fent, per lo que no podia saber en quin lloc estava exactament. De fet vaig estar uns 15 minuts donant voltes ja en plena nit buscant una entrada de metro, pero no qualsevol, doncs has d’entrar per una concreta si no vols agafar el tren que va en l’altre direcció. No em coneixia la zona i al final ja no sabia ni on era.

Finalment, i quan ja m’estava desesperant perquè es feia tard, vaig reconèixer una mica la zona i em vaig poder ubicar amb l’ajuda del GPS que de tant en tan s’estabilitzava una mica. Vaig arribar al metro, on ja m’hi movia amb mes soltesa que al matí (què ràpid aprenem, molt mes del que ens pensem, tot depèn de la necessitat) i el bitllet ja em va donar el primer problema. Tenia una targeta amb viatges il·limitats pero allà no l’acceptava. Per sort molt a prop hi havia un controlador que va mirar el bitllet, va fer alguna cosa i em va dir que passés. No ho vaig acabar d’entendre pero vaig entrar i durant al resta de la setmana no vaig tenir cap mes problema.

I amb el metro fins a l’estació del WTC per agafar el PATH cap a Newark. Eren les 21h passades i es veia una mica menys de gent a l’estació de WTC. El metro em va deixar aquella mateixa estació i, tot i que era la tercera vegada que la trepitjava, al entrar-hi per un altre lloc, em vaig liar força. L’estació és enorme i molt blanca, tots els racons et semblen iguals i al final no saps si camines cap al nord o cap al sud.La qüestió és que vaig donar un parell de voltes abans de trobar l’entrada al PATH.

El tren va tardar uns 10 minuts en arribar (es notava l’horari) i en 25 minuts a Newark. Degut a l’hora que era i que l’únic lloc que coneixia (i que em quedava a prop de l’apartament) era el mini super i el restaurant de menjar ràpid que quedava una mica lluny i, probablement, a la zona mes perillosa de Newark, vaig decidir comprar una altra vegada un 2 for $4 al McDonald’s que hi havia a la Penn Station de Newark, on em deixava el Path i havia d’agafar el bus fins l’apartament (o anar-hi caminant). Com quasi tot Newark, al McDonald’s també eren quasi tots afroamericans. Això si, crec que cada minut m’adaptava mes a la zona ja que així com el primer dia alguns em miraven com si no entenguessin que hi feia algú com jo a un lloc com aquell, ara ja no notava aquelles mirades, ja la meva actitud era la d’un local mes, justament el que sempre intento que passi lo abans possible i, que de fet, és com m’agrada viatjar, essent un local mes.

Vaig guardar les dues hamburgueses i vaig anar a agafar el bus. En tota la setmana no vaig acabar d’entendre com funcionava el preu del bus. El dia anterior havia hagut de pagar $3 i ara només $2 pel mateix trajecte. En qualsevol cas, el trajecte era relativament llarg per lo que 4· em seguia semblant un preu raonable tenint en compte la zona.

Cap a les 22h el bus em va deixar a la parada mes propera a l’apartament que estava quasi a la mateixa cantonada del carrer. Vaig caminar els escassos 50 metres i vaig saludar el fumetes que hi havia a la porta. Jo els coneixia i ells ja em coneixien, ja era un veí mes. Ja només em quedava sopar i anar a dormir, doncs l’endemà tocava dia complet de nou.

error: Content is protected !!
%d bloggers like this: