Aquella era la primera nit del gran viatge de 3 mesos i a mes la primera que dormia en una casa amb la familia vivint-hi. I per ser la primera vegada de tot plegat vaig dormir de puta mare, d’una tirada. Em vaig despertar sol, després de 8 hores de dormir. Hi va ajudar molt el fet que estigués 15 hores donant voltes fins arribar allà, però és lo bo dels viatges, dorms perfectament cada dia justament per haver tingut un dia complet.

El bany era compartit, almenys amb uns ostes mes que hi havia en una altra habitació. Quan em vaig despertar, cap a les 7 del matí, no sentia cap soroll, així que vaig aprofitar per dutxar-me abans de que es despertés algú altre. Aquell bany s’havia afegit pels ostes segurament, ja que literalment estava afegit a la resta de la casa. El terra es veia clarament que no era el mateix i fins i tot no estava al mateix nivell. De totes maneres estava ben fet i complia tots els seus propòsits.

Després de dutxar-me em vaig preparar el cafè. Jo portava cafè soluble, així que vaig anar a la cuina, vaig escalfar aigua i em vaig preparar el cafè. vaig agafar una mica de llet de la nevera, que tot i que no havia demanat permís, me’n poso tant poca que no val la pena ni demanar-la.

Amb el cafè a la ma vaig tornar a la meva habitació i vaig llegir algo de notícies abans de preparar-me per sortir i passar tot el dia per Boston. A mes vaig començar a preparar aquest diari per tal d’anar-lo escrivint durant el viatge. L’objectiu era escriure cada dia, així que aquell primer dia ja vaig escriure alguna cosa mentre prenia el cafè.

A les 8 ja estava a punt i al sortir de l’habitació per poc xoco contra un noia que acabava de sortir de l’habitació del costat. Aquella noia no l’havia vist a l’arribada, doncs només vaig conèixer a la propietaria i al seu marit, així que vaig suposar que era una altra inquilina com mes tard vaig confirmar. I de fet no era la única, allò mes que un apartament semblava un alberg.

A diferència del primer dia del primer i últim gran viatge, quan vaig estar a Miami, aquesta vegada ja tenia mes experiència i anava molt mes preparat. Em vaig posar pantalons de viatger, és a dir, amb moltes butxaques i fàcils de secar, i la motxilla amb aigua, menjar i altres coses com una bateria externa. És importantíssim pensar en tot això abans de sortir encara que estiguem en una gran ciutat. Així seria molt mes fàcil estar donant voltes, literalment, tot el dia. La Drusila no hi era així que vaig sortir de la casa sense acomiadar-me.

Com sempre passa el primer dia d’un viatge, estàs ple d’energia i ganes de caminar i veure coses. Així que vaig proposar-me d’anar fins al centre de Boston caminant. Boston no és una ciutat massa gran, de totes maneres tenia 1 hora i mitja caminant fins al centre. Així que amb l’inseparable Google Maps vaig començar a caminar. Aquest cop ja amb mes experiència, ja anava preparat per passar-me tot el dia fora caminant.

Feia un dia espectacular i una temperatura prou bona, ni fred ni calor. Un cop al carrer vaig veure be la ciutat per primera vegada, aquells carrers foscos i molls que havia vist la nit anterior ara eren ben il·luminats i secs, semblava una altra ciutat. El barri estava a les afores però el vaig trobar molt bonic, amb cases típiques angleses i escoceses i prou moviment però sense ser agobiant com podria ser el centre. Era bàsicament un barri residencial molt a prop d’un parc enorme (que visitaria al cap de dos dies) però a la vegada al costat d’una zona mes comercial amb botigues i restaurants, per lo que era un bon barri per viure-hi.

Em trobava en una zona perifèrica de la ciutat però tot i així no es veia ni brutícia, ni delinqüència, ni marginalitat, res, semblava un bon barri. Això denotava que Boston és una ciutat segura i ben conservada, doncs fins i tot els barris mes allunyats del centre tenen el seu encant i no son gens perillosos ni marginals.

Quan feia uns 15 minuts que caminava ja vaig agafar un carrer llarg per el que hi aniria uns 30 minuts. Allà ja vaig parar a una botiga a comprar unes galetes per esmorzar mentre caminava.

Quan ja portava uns 45 minuts de caminada i sense que es veiés res especial a l’horitzó, va aparèixer de cop entre els edificis encara llunyans, la punta de la Prudential Tower, un dels edificis mes emblemàtics de Boston i que era una de les coses que volia veure. Així que vaig decidir passar primer per la Prudential Tower i després anar al centre ja que quedava molt a prop de la torre. La Prudental Tower la tenia quasi en línia recte però encara força lluny.

Pel camí em va sorprendre veure un pàrquing dels típics autobusos escolars americans, aquells de color groc i amb morro. Feia impressió perquè almenys n’hi havia 100 i tots un al costat de l’altre. Quan quasi no n’has vist en real, veure’n tants de junts fins i tot impressiona. A mes. mentre caminava per un carrer ja del centre de Boston amb uns 4 carrils i força trànsit, vaig veure un ciclista a terra i un 4×4 aturat al seu costat amb el seu conductor fora. M’ho vaig acostar i en aquell moment el ciclista intentava aixecar-se mentre el conductor, que probablement li havia donat un cop, i jo, l’ajudàvem. Semblava una mica coix però sense res greu. El mòbil i altres coses per terra i la bici que necessitaria alguna reparació. El pobre home ja havia començat malament el dia. Al cap de menys de 5 minuts va arribar una ambulancia on van atendre al ciclista i jo ja vaig seguir el meu camí.

Cap a les 10 del matí ja quasi era just a sota de la Prudential Tower. Cada vegada la veia mes a prop i mes alta. Vaig parar a una botiga a comprar alguna cosa per veure i aprofitar per acabar-me l’últim sandwich que em quedava (encara dels que havia portat pel vol) en un parc molt maco amb el que em vaig topar. Vaig comprar una espècie de refresc amb gust de carn o alguna cosa similar (pensant-me que era una altra cosa, evidentment), en qualsevol cas era dolentíssim, no em podia creure que una cosa com aquella es vengués.

Vaig buscar un lloc per seure al parc, al costat d’uns arbres, a l’ombra i amb vistes espectaculars a la Prudential Tower, que degut a què la tenia a pocs metres, ja la podia apreciar en tota la seva espectacularitat. Un cop vaig acabar de menjar, m’hi vaig acostar del tot per fer les típiques fotos des del peu de l’edifici i seguir amb les visites.

Ja tenia els punts que volia veure marcats a Google Mas però no tenia un itinerari fix, sino que tenia pensat anar veient coses segons la distància a la que estés. cal tenir en compte que les principals atraccions de Boston estan molt a prop unes de les altres per lo que ocal fer massa itineraris. Així que un cop vista la torra vaig mirar on podia anar i em vaig decidir per anar a veure Black Bay, un dels barris mes autèntics de Boston en quant a arquitectura i ames es troba a la rivera del Riu Charles, un lloc fantàstic èr passejar una estona. De fet, aquell primer dia tenia la intenció de veure el centre de la ciutat i no la zona que estava veient, però em vaig decidir fer això perquè de camí vaig veure la Prudential Tower ja des de lluny i vaig decidir anar-hi, i d’aquí a Black Bay. L’endemà ja visitaria el centre i totes les seves atraccions turístiques.

Mentre caminava en direcció a Black Bay ja anava veient el canvi d’arquitectura, doncs és just aquest l’atractiu principal d’aquest barri que fa de frontera entre Boston i Cambridge justament amb el Charles River. Aquest barri va tenir el seu màxim creixement a mitjans del segle XIX i va ser construït sobretot per anglesos i escocesos, cosa que queda totalment clara només veient les cases, sembla que estiguis al Londres del segle XIX. Amb els carrers empedrats, aquest barri en una ubicació privilegiada sembla un poblet enmig d’una gran ciutat.

Mentre caminava per un passeig junt al riu, amb Black Bay a l’esquerre i Cambridge a la dreta, vaig caure en què justament Cambridge es troba just creuant el riu que estava seguint, de fet des d’allà, tot i que el riu és enorme, ja podia veure els edificis de Cambridge i fins i tot el MIT (Massachussets Institute of Technology) que es troba just a la vora del riu. Així que vaig decidir definitivament no anar al centre aquell dia i dedicar-lo a visitar Cambridge i la seva universitat mes famosa, Harvard.

Caminant per la vora del riu es podia veure a l’altra banda Cambridge, unida a Boston per varis ponts. Mirant a Google Maps em vaig decidir per un concret ja que semblava que era el que deixava mes al centre de Cambridge. El pont tenia mes de 700 metres, era per a cotxes i vianants i deixava ja a Cambridge just davant del MIT.

Sobre el mapa i mirant a l’horitzó tot sembla mes a prop, pero quan comences a caminar les distàncies es fan enormes. Ja vaig tardar una estona en arribar al pont, i una bona estona mes en creuar-lo. Això si, creuar-lo veient aquell riu immens als teus peus, Cambridge davant teu i Boston al darrere, és una passada.

Al cap d’uns 15 minuts arribava al final del pont i per tant a Cambridge. davant meu ja tenia el MIT. L’edifici és espectacular i dóna la benvinguda a Cambridge deixant veure l’ambient que es respira a tot Cambridge, un ambient estudiantil, una ciutat dedicada a l’ensenyament, la ciència i la tecnologia. Vaig fer-li unes fotos i el vaig rodejar per veure be tot l’edifici abans de seguir caminant pel carrer al que et deixava el pont que acabava de creuar. El carrer es veia prou important així que vaig decidir anar per aquell mateix. A mes, Harvard quedava quasi en línia recta per aquell carrer, quasi a l’altra costat de Cambridge, per lo que m’aniria be per haver vist ja Cambridge abans d’arribar a Harvard.

Vaig començar a caminar per aquell carrer fins arribar a una licoreria. Això és important perquè son els únics locals on es pot comprar cervesa, a diferència d’Espanya que es poden comprar en qualsevol bar o supermercat. Així que vaig entrar a la licoreria per comprar una cervesa, tot i que allà dins hi tenien de tot i de molta qualitat, per lo que comprar només una cervesa era una mica trist. Vaig sortir i vaig seguir caminant bevent la cervesa amb compte ja que allà no es pot veure alcohol pel carrer, però la veritat és que ja la necessitava, doncs portava quasi 3 hores caminant i la temperatura mica en mica anava pujant. Em va entrar de puta mare.

Acabada la cervesa havia avançat força però encara em quedava una hora mes fins a Harvard, i ja en portava 3 des de que havia sortit de l’apartament. Portava aigua i menjar i la temperatura era prou bona per caminar durant hores. Quan quedaven uns 30 minuts per arribar a Harvard, ja vaig començar a veure professors i alumnes vestits amb la típica gavardina i birret de les cerimònies d’entrega de diplomes. Aleshores em va venir el cap que érem a dia 24 de maig i que aquest podia ser el dia de les entregues de diplomes de Harvard. De ser així seria una sort enorme haver coincidit justament amb un dia tant assenyalat a qualsevol universitat i mes en aquella universitat. De totes maneres conforme mes m’acostava a Harvard, mes alumnes i professors veia marxa caminant en direcció contrària a la meva, per lo que vaig pensar que quan hi arribés ja potser no hi quedaria ningú o ja no hi hauria res per veure.

Així que vaig decidir accelerar el pas per arribar lo abans possible al recinte de Harvard. Fins aleshores tots els alumnes que veia passar en direcció contrària ala meva, ja venien caminant pel carrer pel que anava jo, però de sobte vaig veure que els alumnes que marxaven apareixien d’un carrer adjacent, i des del que sortien crits i aplaudiments. Vaig girar per aquell carrer i vaig poder veure des de fora com feien una festa en un jardi. En qualsevol cas no s’hi podia entrar i tampoc semblava que estigués encara al recinte de Harvard, per lo uqe vaig seguir caminant seguintr les indicacions de Google Maps.

De cop i volta, i sense mirar al mapa, al girar una cantonada, va quedar just davant meu i amb tota la seva esplendor, la Universitat de Harvard. Un recinte gran protegit per murs i valles a través de les quals es pdoien veure els típics edificis que conformen les diferents facultats i que segurament tots hem vist en alguna foto o video. No em va fer falta mirar el mapa, per fi havia arribat a Harvard.

Com ja em semblava des de feia una estona tot el campus de Harvard era una gran festa. A priori no semblava el millor dia per visitar Harvard, ja que l’entrada, normalment lliure, estava restringida a alumnes i convidats, ni tan sols pagant es podia entrar. Al principi vaig tenir unes sensacions contradictòries, per una banda era un dia únic en tot l’any, i per l’altra, no podia veure el campus per dins. Entrava molta gent per lo que les cerimònies no havien acabat, ans el contrari, algunes encara havien de començar. Així que al veure que totes les entrades estaven protegides per membres de seguretat i policies que no deixaven entrar a ningú que no estés correctament acreditat, vaig decidir de donar la volta per fora a tot el campus per almenys veure algo aprofitant que es podia veure a través de les valles.

Vaig donar la volta sencera a tot el campus i almenys vaig poder veure els seus edificis mes emblemàtics. En els patis es veien taules, cadires, escenaris, altaveus, etc, en alguns llocs ja sense ningú i en altres amb estudiants, pares i professors celebrant les graduacions. Era una llàstima no poder-ho veure des de mes a prop però almenys podia veure una cosa que no es veia en tota la resta de l’any.

Però la petita decepció per no poder entrar al campus es va acabar de cop quan de la casualitat i la bona sort van fer que just quan estava ja a punt de donar tota la volta al campus, passés per davant una entrada lateral del campus, entrada força petita i que fins i tot podria passar desapercebuda, just quan aquesta es va obrir per deixar entrar un grup de 30 o 40 persones que eren familiars dels alumnes graduats, tot i que jo en aquell moment no ho sabia. La qüestió és que mentre a totes les entrades tothom s’havia d’acreditar per poder entrar, en aquesta entrada, tot i que també hi havia vigilants, en aquell moment no demanaven res ja que tot aquell grup semblava que havien arribat junts amb algun guia, per lo que tot el grup va entrar directament. Jo, sense saber-ho i al veure tota aquella gent entrar i al no saber exactament què passava ni si podíem entrar els visitants normals, vaig entrar per aquella porta entre el familiars. Els vigilants de la porta no em varen dir res doncs en aquell moment se suposava que només estaven entrant familiars. Va ser ja un cop dins, que em vaig adonar que literalment m’havia colat en una cerimònia reservada a alumnes i familiars d’una de les facultats, doncs un cop érem tots dins, varen tornar a tancar la porta i els policies immediatament indicaven a altres persones que avui no es podia entrar.

Així que allà estava vestit amb roba de viatger, amb la motxilla i mig suat per les quasi 4 hores de caminada enmig d’unes 200 persones amb traje i corbata i un munt de fotògrafs professionals immortalitzant-ho tot. Dins hi havia molta seguretat i ningú em deia absolutament res, tothom passava pel meu costat sense ni mirar-me i com si fos un mes, i mentre a la porta la seguretat impedint el pas a les persones com jo. La sensació era, si mes no, estranya però a la vegada gratificant.

El recinte era la facultat i el seu tros de jardí ple de taules i davant un escenari. A la porta em varen donar el programa de la cerimònia, on indicava que primer es farien uns parlaments i entrega de diplomes. Prèviament els alumnes havien fet un esmorzar a les taules que hi havia parades.

Vam estar uns 20 minuts esperant fins que va pujar, la que semblava la rectora o directora de la facultat, a fer el primer parlament. Bàsicament va parlar de com havia anat l’ant, d’algunes anècdotes i de la filosofia de Harvard, fent una mica allò que sembla una mica sectari en aquests casos, però la veritat és que s’ho poden permetre una mica. També van parlar altres professors fins que van començar a entregar un per un els diplomes.

Jo era quasi a primera fila junt amb altres pares i els alumnes que feien fila per recollir el diploma varen quedar just al meu costat, ho sigui, no només vaig poder entrar a una cerimònia privada d’entrega de diplomes de Harvard, sino que a mes estava el millor situat per veure millor la pròpia entrega. Al principi em feia una mica de cosa que algú em digués algo, però va durar poc quan veia que altres pares em miraven amb cara de complicitat i somrient com si jo fos el germà d’algun d’ells.

En acabar els parlaments van començar a entregar els diplomes cridant un per un tots els alumnes de la fila. Cada entrega no durava mes de 30 segons en què bàsicament els donaven el diploma, saludaven i marxaven.

Un cop varen entregar tots els diplomes, ja acabava la part mes protocolaria i començava la part mes festiva. Els alumnes es van reunir amb familiars i amics i alguns seien a les taules, altres s’acomiadaven de companys, començava a sonar música i, clar, va ser en aquell moment que es veia una mica mes que jo anava sol, doncs ja tot eren grupets de persones menys jo, per lo que vaig decidir marxar.

En comptes de marxar per la porta per la que havia entrat i que donava directament al carrer, vaig intentar sortir del recinte d’aquella facultat però seguint dins el campus, així que vaig anar cap a una porta petiteta que separava el pati de la facultat de la resta del pati del campus. Però allà també hi havia una vigilant que crec que no entenia massa on anava ni què volia fer, doncs ella vigilava que ningú entrés quan jo el que volia era sortir. Em va dir que podia tornar a la festa i jo li vaig dir que havia de marxar, i ella em va assenyalar la porta per on havia entrat, la que donava al carrer. Així que aquí es va acabar la meva visita a Harvard, almenys ja no podia seguir caminant pel campus doncs aquell dia tot estava restringit. Per lo que em vaig quedar allà uns 5 minuts mes per assegurar-me de que no podia veure res mes del campus fins que vaig sortir. No deixa de fer gràcia que et tractin com si tinguessis un privilegi que no tens, en aquest cas,e l privilegi de poder estar allà dins, doncs mentre estava a la porta decidint si sortir o no, altres visitants preguntaven si podien entrar i a tots els deien que no davant meu, que tampoc podria haver entrat, però com que ja era a dins, ningú es preguntava si podia o no, per ells era evident que si. Així que quan li vaig dir al policia que volia sortir, molt amablement em va obrir la porta, em va dir que passés un bon dia i vaig sortir.

Amb tot plegat ja eren quasi les 12:30h i ja havia fet una de les coses mes importants que havia de fer a Boston, veure Harvard. A mes hi vaig arribar caminant i sense tenir-ho planejat, de fet pensava anar-hi l’endemà.

A continuació vaig passejar una mica per la zones mes tranquiles de Cambridge, barris amb poca circulació, cases unifamiliars, carrers amples i tranquils,… De fet bona part de Cambridge és així, cosa que contrasta amb la gran ciutat que te just al costat.

Vaig anar fins l’Institut de Secundària i allà vaig descansar una estona en un banc on vaig menjar patates que havia comprat pel camí. Eren quasi les 13h i començava a tenir gana per dinar. Quan vaig haver descansat una mica i vist Cambridge, vaig decidir començar a fer camí, almenys fins al riu que separava Cambridge de Boston, doncs ja em quedava molt lluny degut a què el campus de Harvard sembla que està a la part mes allunyada de Boston. Almenys tardaria una hora només en arribar al riu.

Pel camí vaig veure vairs autobusos escolars que quan paraven per deixar algú, desplegaven senyals de STOP als laterals de l’autobús per indicar que no els avancessin, a mes de portar sirenes similars a les d’una ambulància. De fet, donava la sensació, que aquells autobusos tenien prioritat sobre altres vehicles, i fins i tot, certa autoritat.

Quan encara no havia arribat al riu, ja feia 5 hores que havia sortit de l’apartament i tot just començava a desfer tot el camí fet. De moment no em plantejava d’anar en transport públic perquè no tenia ni idea que què havia d’agafar i fins el moment no m’havia pogut connectar a cap xarxa wifi per consultar Moovit. De totes maneres era algo que volia evitar almenys els primers dies del viatge, doncs és quan estàs mes fresc i quan pots caminar mes, així que vaig seguir caminant.

Tenint en compte el mapa mental que m’havia anat fent de Boston mentre caminava, vaig decidir intentar creuar el riu per un altre pont per no tornar pel mateix camí que havia fet a l’anada i així poder veure alguna altra part de Boston. Per no haver d’estar mirant el mòbil contínuament, vaig memoritzar una mica el mapa fins arribar al riu i anar tirant, almenys al principi, doncs tenia una hora caminant fins al riu, sense mirar el mapa.

No em vaig perdre pero si que em vaig desviar mes del que esperava. volia creuar el riu per un altre pont que a mes quedés mes a prop de l’apartament que el que havia creuat a l’anada, però potser em vaig desviar massa. Vaig creuar el riu per un altre pont i així vaig tornar a entrar a Boston, en una zona mes propera a l’apartament que l’altre pont, però potser en una zona mes complicada per anar-hi caminant. En aquell moment encara no ho veia, però per aquell camí em creuaria amb estadis de béisbol, carreteres amples i fins i tot, altres universitats. I clar, no és el mateix caminar per zones mig pensades per vianants que per zones amb tantes infraestructures grans pel mig.

Quan ja vaig ser de nou a Boston, vaig mirar el mapa i vaig veure que fins i tot m’estava desviant massa. Intentava tallar una mica de camí per arribar a l’apartament, però ja estava tallant massa, per lo que ja havia d’anar mirant el mapa per tal d’anar afinant el camí. Al mirar el mapa vaig veure que tant la Universitat de Boston com l’estadi dels Red Sox em quedaven quasi de camí, així que vaig decidir passar per ambdós edificis per veure’ls almenys des de fora.

Si tens els mapes descarregats, encara que no tinguis Internet pots utilitzar el GPS per ubicar-te en temps real en el mapa, però el que no pot fer Google Maps és calcular la ruta i donar-te les indicacions, encara que sigui a peu, per lo que és un mateix qui ha d’anar mirant el mapa i decidir per quins carrers anar. Això que a priori pot semblar fàcil, normalment ho és, però en una ciutat nova i en una zona de la ciutat o preparada pels vianants i amb carreteres creuant-se contínuament, saber exactament quin carrer agafar per anar a un punt en concret pot ser molt mes difícil del que sembla. I això és el que em va passar des de que vaig creuar fins arribar a l’estadi dels Red Sox. Vaig poder arribar a l’estadi perquè era molt alt i es veia des de lluny, tot i que donant força voltes en alguns punts per tal de creuar una espècie d’autopista.

Abans però vaig passar per la Universitat de Boston que està quasi a la rivera del Riu Charles, per lo que és de les primeres coses que veus quan vens des de Cambridge. La Universitat era gran però no tenia un campus com la de Harvard, ni l’encant, evidentment, que te Harvard. De fet és un edifici amb un petit jardí, quasi com si fos un hospital.

Des de l’hospital vaig haver de desfer una mica de camí, doncs vaig creuar per un pont del riu que ja no em permetia seguir mes o menys recte per arribar a l’apartament, sino que havia baixat massa i ara havia de tornar a pujar. Per entendre’ns, a Cambridge vaig caminar massa estona al llarg del riu pensant-me que un cop a Boston ho hauria de seguir fent, però el vaig recórrer massa, i ara ja a la part de Boston, havia de tirar una mica enrere. Almenys això m’havia servit per veure la Universitat de Boston.

Des d’allà ja em vaig endinsar de nou a la ciutat de Boston per un camí que no havia fet durant l’anada amb la intenció ja d’intentar tallar el camí el màxim possible per arribar a l’apartament. Ja eren les 14h passades i el cansament començava a ser massa com perquè em pogués prendre el luxe de donar voltes innecessàries. De fet feia 6 hores que caminava quasi inenterrumpudament, per lo que ja hauria fet mes de 20km.

Quan vaig arribar a l’estadi dels Red Sox, vaig escoltar que m’arribaven Whatsapp’s. El mòbil s’havia connectat a una xarxa oberta del propi estadi per lo que vaig aprofitar per calcular la ruta a seguir fins l’apartament, i sort que ho vaig poder fer perquè sino hauria tardat molt mes en arribar. Vaig mirar també com arribar a l’apartament en transport públic, però des d’allà no guanyava massa temps que si feia el mateix camí caminant, per lo que vaig decidir seguir caminant. Abans però vaig donar la volta a l’estadi per veure’l be, almenys per fora. De totes maneres als voltants ja eren prou interessants, amb botigues, restaurants i locals dedicats als Red Sox. Una cosa que em va sorprendre va ser que els carrers que envoltaven l’estadi eren molt petits, d’un sol carril i quasi sense voreres. De fet l’estadi feia ombra completament i donava una sensació, fins i tot d’aclaparament, caminar per aquells carrerons amb la paret de l’estadi just al costat.

A partir d’allà vaig poder anar seguint les indicacions de Google Maps per tal d’anar pel camí mes curt fins l’apartament. I sort que em vaig poder connectar per obtenir la ruta, ja que a la primera cantonada ja em va fer anar per un camí pel que jo no hauria anat.

Quan feia uns 30 minuts que caminava des de l’estadi, ja no podia mes, els genolls, sobretot el dret que ja hi tenia molèsties des de feia una estona, em començava a fer mal. Cada vegada caminava mes a poc a poc perquè els peus els tenia completament adolorits. Eren quasi les 16h per lo que ja en portava quasi 8 caminant quasi tota l’estona. Havia arribat des d’una punta de Boston a l’altra punta, travessant el riu fins arribar a Cambridge i després a l’altra punta de Cambridge fins arribar a Harvard. Perquè a mes es va donar aquesta circumstància, que el meu apartament estava lluny de la frontera entre Boston i Cambridge i el mateix passava amb la Universitat de Harvard. En qualsevol cas estava molt content de tot el que havia pogut fer, que ho hagués aguantat, que el tremps hagués sigut tant bo i que no m’hagués perdut o tingut cap problema.

En arribar a un parc, vaig seure una estona per descansar almenys les plantes dels peus perquè ja fins i tot em costava caminar. Segons Google Maps encara em quedava mes d’una hora per arribar a l’apartament per lo que vaig descansa lo just per poder seguir una estona mes. Estava essent un dia dur però molt aprofitat que em va permetre veure bona part de Boston, de Cambridge i de Harvard.

Quan els peus em feien una mica menys de mal, vaig emprendre el camí de nou. Al cap d’uns 30 minuts vaig arribar a zona coneguda, és a dir, vaig arribar al carrer important i llarg que anava quasi des de l’apartament on dormia fins al centre de Boston. Era un carrer de dos carrils per banda que arribava fins al barri de l’apartament i que deixava veure des de lluny bona part del centre de Boston inclosa la Prudential Tower, doncs el carrer feia una mica de baixada per lo que des d’aquell barri es podia veure força be el centre de Boston sense haver d’estar elevat (carrer que ja havia recorregut quasi completament pel matí).

Quan ja feia una estona que anava per aquell carrer, encara em quedaven uns 45 minuts per arribar a l’apartament pero la sensació ja era una altra. En aquell moment almenys ja sabia on era i quant em faltava, per lo que psicològicament el cansament era mes fàcil de portar. Per primera vegada a Boston, em sentia en zona coneguda. Lo dolent d’aquell carrer és que era molt llarg, avorrit i monòton, per lo que el tram final es feia llarg.

Al cap d’uns 45 minuts mes per fi vaig arribar a l’apartament. Eren les 17h passades per lo que havia estat quasi 10h donant voltes i quasi tota l’estona caminant. Només aquell primer dia havia fet 40km. A l’apartament no hi havia ningú i em vaig quedar a la meva habitació per descansar. Vaig anotar el mes important de la jornada per l’endemà escriure el diari mes detalladament i em vaig estirar. Eren tot just les 18:30h que em vaig quedar adormit sense ni voler-ho, amb la llum oberta i mig vestit. Estava cansadíssim i en aquell moment era quan mes ho notava.

Cap a les 23h em vaig despertar, em vaig canviar, vaig apagar la llum i a seguir dormint fins cap a les 3 de la matinada.

error: Content is protected !!
%d bloggers like this: