Jo com sempre em vaig despertar quasi el primer, pero en aquella ocasió hi havia la parella que havia arribat el dia anterior i que semblava que aquell dia tenien excursió perquè ells ja estaven desperts i ocupant el lavabo i la cuina. Així que vaig tornar al llit a esperar a què acabessin. De totes maneres eren les 6 del matí per lo que encara tenia temps. Havíem quedat amb els altres d’anar a donar una última volta per Cusco cap a les 9h.

Quan vaig sentir que sortien del lavabo jo vaig anar a dutxar-me. Aquell dia ens hauríem de coordinar entre tots, doncs ja en Raimon i la Sele també s’havien despertat i ja érem 6 els que volíem utilitzar el lavabo. Així que dutxa ràpida i a preparar-me e cafè, abans pero, també esperar a que la parella s’acabés de fer l’esmorzar, que no se ben be que es van fer, pero quan jo hi vaig entrar semblava que havien utilitzat els fogons i una paella.

Jo em vaig preparar el meu cafè i vaig anar canviant entre, escriure el diari i acabar de preparar ja tota la maleta, doncs abans de marxar a donar la volta ja havíem de deixar les habitacions lliures (les maletes les podríem deixar en una altra habitació mentre donàvem al volta). Com ja he dit en altres posts,a mi fer la maleta m’estressa força, suposo que perquè l’haig de fer seguint sempre els mateixos passos i amb molta cura per tal d’encabir-hi totes les coses, pero per això sempre aprofitava l’hora del cafè per preparar-la ja que és l’hora que mes actiu estic.

Encara tenia roba estesa rentada el dia anterior que estava una mica humida, de totes maneres eren el pantaló que quasi sempre portava i que era d’aquella tela que s’asseca ràpid, i la jaqueta que també era de tela impermeable, així que amb l’ajuda del secador vaig anar assecant la roba mentre els altres es dutxaven a la vegada que mirava correus i escrivia el diari.

Com quasi sempre em vaig prendre dos cafès abans de sortir al carrer, el segon ja amb tota la maleta preparada i a punt per agafar les coses i ja marxar. I escrivint el diari mentre ja només esperava a que marxéssim.

Cap a les 9h ja estàvem tots preparats per marxar. Primer deixaríem les maletes a una habitació al costat de la nostra planta i on ens les guardarien fins que anéssim a l’aeroport, i després aniríem a donar una última volta per Cusco, dinaríem per allà i cap ales 15h cap a l’aeroport a agafar els vols cap a Lima.

Així que vam deixar les maletes a una habitació just al costat de la nostra porta d’entrada i vam anar a donar una última volta per Cusco. Feia molt bon dia, sol i fins i tot bona temperatura tot i que s’havia d’anar amb la jaqueta posada. Vam agafar el carrer que ja havíem agafat vàries vegades per anar cap al centre, a la zona de la Plaza de Armas i el carrer on ja havíem anat vàries vegades a menjar, doncs estava ple de pastisseries i restaurants. Així que al primer lloc on vàrem anar va ser a la pastisseria on ja havíem esmorzat feia dos dies. Jo pel camí ja em vaig comprar un petit entrepà que venien a quasi cada cantonada. Eren, normalment senyores, que amb una petita taula amb una caixa venien petits entrepans per un sol que estaven prou bons.

Quan vam arribar al carrer de la pastisseria ens va costar trobar-la, no sabíem exactament a quina alçada estava i al final ja no sabíem si ens havíem passat o no. Finalment la vam trobar i vam entrar a esmorzar. Els altres es van demanar cafè amb llet i una pasta pero jo només el cafè amb llet, doncs preferia els petits entrepans del carrer per ser mes barats, mes bons i mes contundents. Ens va donar la sensació que aquell dia el cafè no era tant bo com l’últim que havíem pres allà, pero en qualsevol cas estava molt bo, i a aquella hora, amb aquella fresqueta i a aquella alçada, els cafès entren millor de lo normal. El que no ens va agradar va ser que el cafè ens va costar 4 soles en contra dels 3 de l’última vegada. A mes, 4 soles ja es preu de Barcelona. Crec que ens van veure cara de guiris…

En acabar vam anar cap a la Plaza de Armas que no era massa lluny d’allà i en Raimon i la Sele havien de comprar algun regal que els faltava i volien mirar en una botiga de la plaça. Jo pel camí em vaig comprar un segon petit entrepà per acabar de fer l’esmorzar. El camí fins la plaça ja ens el coneixíem, així que hi vam arribar en uns 10 minuts. Vam entrar a una botiga i a una espècie de galeries que no havíem vist fins aleshores on hi havia algunes botiguetes dins, quasi totes d’artesanies. Jo de seguida ja en vaig sortir perquè mai compro res d’aquestes coses i ni tan sols m’agrada massa mirar-me-les, així que vaig sortir fora a la plaça a esperar-los. Mentre esperava es va acostar un senyor que venia tabacs. En tenia un, que segons ell era mes natural, sense tants additius i que era de la marca Inka. Em va fer gràcia i costava 10 soles, uns 2,75€, per lo que li vaig comprar un paquet.

Vaig esperar a què sortís en Raimon perquè me deixés els 10 soles, i quan va sortir i va veure què volia comprar, ell també en va comprar un per fer un regal a un company de feina. Encara anava comprant regals…

A continuació vam donar voltes per la Plaza de Armas i el centre històric. Vam estar buscant, com no, un altre regal que havien de fer, una rinyonera feta a mà. Vam mirar a vàries botigues d’artesanies i de roba pero cap ens convencia, ni a ells ni a mi, fins que finalment vàrem trobar una espècie de galeries amb vàries botigues. Era com el pati interior d’una casa on hi havia almenys 10 botiguetes on hi venien roba, artesanies, monedes i altres souvenirs. I allà, en una d’aquelles botigues, per fi varen trobar l’últim regal que els quedava per fer. Per fi!

Entre unes coses i altres ja eren les 11h. En aquell moment vam parar a un museu que vam veure de casualitat i on l’entrada era gratuita. Ens pensàvem que aniriem sols pero fins i tot i havia un guia que ens va anar explicant tot el que es podia veure al museu. S’hi explicava la història dels Inkas fins la conquesta. Les seves tradicions i costums, les seves innovacions, etc. Vam poder veure la roba que utilitzaen o les diferents eines i armes. La veritat és que per ser gratuit estava força ve i el guia, un noi jove, ens va explicar coses molt interessants sobre la vida dels Inkas. Al final de la visita ens van deixar a la botiga del museu, on tot era caríssim i no paraven d’intentar vendre’s el que fos, doncs aquell era el seu sistema de finançament. A nosaltres ens sabia greu no comprar res ja que la visita havia estat força be, pero és que tot era massa car per lo que era. Aixíq ue quan el noi es va despistar un moment, vam sortir quasi corrent del museu i vam seguir amb el nostre passeig.

A continuació vam anar a una església que hi havia quasi al costat del museu. De fet n’hi havia dues una al costat de l’altra. Vam intentar entrar en una pero era només amb visita concertada, així que vam entrar a l’altra que era d’accés públic. Estava be pero com moltes altres esglésies catòliques.

Entre el la visita al museu i a l’església ja se’ns van fer les 12h. Teníem previst d’anar a dinar cap a les 13h ja que cap a les 14h volíem començar a anar cap a l’aeroport. Tots anàvem cap a Lima pero jo anava en un vol diferent que ells 3. Però tots dos sortien quasi a la mateixa hora, entre 16:30h i 17h.

Aquella última hora la vam dedicar a passejar per la vora d’un parc que hi havia quasi al costat de l’església que acabàvem de visitar, de fet des del parc es tenien unes bones vistes de l’església. Era gran i ple de gent. La temperatura era baixa pero feia un molt bon dia per lo que s’estava prou be passejant pel parc. De fet en aquell parc va ser el primer lloc on vaig poder veure i viure mes clarament la vida dels locals, doncs el parc era ple de famílies gaudint del bon dia que feia. El pare i en Raimon van comprar un, ja conegut, cono de gelat dels venedors ambulant mentre seiem una estona en un banc comentant i revivint les experiències d’aquell viatge que ja s’acabava.

Al cap d’una estona vam arrencar de nou ja en direcció a l’hotel. La intenció era buscar un restaurant on dinar, cap a les 13h abans d’arribar a l’hotel, i després anar a buscar les maletes i directament a l’aeroport.

El camí ja ens el coneixíem, doncs ja havíem anat vàries vegades del centre a l’hotel per lo que ja ens movíem amb certa soltesa per Cusco. Almenys teníem 20 minuts caminant fins el carrer de l’hotel ja que ens havíem desplaçat força durant el matí.

Vam decidir d’anar a dinar al mateix restaurant que ja havíem dinat feia dos dies, on vàrem menjar la hamburguesa amb patates fregides a dins, ja que era molt a prop de l’hotel, tenien força varietat de plats i no era massa car.

El trajecte el vàrem fer sense aturar-nos massa per lo que cap a les 13h ja estàvem al restaurant. La Sele era la que mes ganes tenia d’anar a aquell restaurant ja que feien uns plats combinats, que tenien molt bona pita, i la Sele ja en tenia algun de vist que volia provar. Així que vam entrar, i com no, vam seure a la mateixa taula que ja havíem segut en l’última ocasió. És curiós, pero sempre que vas a seure a un lloc per segona vegada, ho fas al mateix lloc que l’anterior, a menys clar, que estigui ocupat.

El pare i jo vam demanar seco de cordero, que tenia bona pinta, es veia força menjar i costava 12 soles, uns 3,15€. Era xai amb arròs, com no, amb una mica d’amanida i suc. Era un plat molt complet que ja feia de plat únic.

Així que vam asaborir el nostre últim menjar a Cusco ja pensant en el retorn a Lima, i quasi, a Barcelona. En acabar vam anar a pagar sense tenir massa clar que ens cobressin be, ja que eren dues senyores grans les que portaven el restaurant i, sobretot una, es liava molt. A mes els càlculs els feien a mà… Així que nosaltres vam contar el que havia de costar i al pagar va ser exactament el que havíem calculat, ni un sol mes. Així que ens vam deixar de prejudicis erronis, vam pagar i vam anar cap a l’hotel.

El meu vol sortia una mica abans que el d’ells, cap a les 16:30h, així que jo volia arribar a l’aeroport entre 14:30h i 15h. Ja eren les 13:30h per lo que ja vam anar a recollir les maletes a l’hotel i cap a l’aeroport. Abans pero vam passar per un minisuper perquè el pare comprés aigua. El pare tenia un problema amb al sed, ja que als restaurants costava molt aconseguir algo que li agradés, o fins i tot aigua, així que sempre que podia s’anava a comprar una ampolla d’aigua amb gas.

Just davant el minisuper ja hi havia l’hotel. Vam recollir les maletes, ens vam acomiadar i vam anar just davant al carrer a parar un taxi. Vaig preguntar al vigilant de seguretat que hi havia al recinte de on hi havia l’edifici de l’hotel quant costava un taxi a l’aeroport. Em va dir 8 soles. Així que amb aquesta informació em disposava a parar taxis, preguntar i negociar, com sempre al Perú.

Així que vam anar al carrer i, suposo que per l’hora, no passaven tants taxis com pensava, tot i així en 2 o 3 minuts va parar un taxi tot i que era petit i nosaltres érem 4 amb moltes maletes. Li vaig preguntar el preu fins l’aeroport i em va dir 12 soles. Li vaig dir que no es passés. Em va quedar una mica sorprès de veure’m tant segur i em va dir 10. Li vaig dir que 8, i ell va insistir que 10 perquè portàvem moltes maletes. Vaig acceptar i vam pujar tots 4 a aquell taxi petit. Pero després tocaven les maletes…

El taxista va intentar encabir-les al maleter del cotxe pero no hi van cabre ni la meitat. Jo la meva, que era una maleta de cabina, ja la vaig agafar i me la vaig posar a obre, i el mateix van fer en Raimon i la Sele amb maletes petites. Així que vam quedar allà dins del taxi amb maletes pels peus, per les cames i fins i tot pel cap, ja que les del maleter ens tocaven al cap. Tot plegat molt incòmode i, sobretot, perillós, ja que en cas de frenada podien sortir disparades mes d’una maleta.

Per sort l’aeroport estava a uns 10 minuts per lo que de seguida ja vam arribar-hi, de fet l’aeroport està al centre de la ciutat per lo que tots els camins hi arriben, sembla el centre del poble… Així que vam entrar al pàrquing de l’aeroport, molt petit, vam descarregar les maletes, vam pagar i vam entrar a l’aeroport. Una cosa que ens va estranyar, i que el dia següent ja també vaig veure a l’aeroport de Lima, va ser que només deixen entrar als ostradors de l’aeroport als qui hagin de viatjar, els acompanyants ja no poden ni passar del pàrquing de l’aeroport. Així que vam haver de dir que tots anàvem a agafar un vol per poder entrar.

Ells anaven en Avianca i jo en LC Peru, en principi pitjor companyia, que Avianca. Així que ells van anar a un mostrador i jo a un altre. Era petit per lo que no n’hi havia gaires. Eren les 14:45h aproximadament i al sorpresa va ser quan la noia em va dir que el meu vol, el de les 16:30h era molt probable que no sortís. Ja sabia una mica com funcionaven els vols a Perú i ja em vaig preocupar, pero per sort la noia em va dir que hi havia un altre vol a Lima que sortia en 20 minuts, i que si corria el podia agafar. Doncs au, em va faltar temps per córrer… Abans però vaig haver de facturar, doncs les condicions per la maleta de cabina eren mes restrictives pero podia facturar una maleta sense cost addicional. Vaig treure el portàtil de la maleta i la vaig guardar a la motxilla per no facturar-lo.

Vaig anar a la fila on eren els altres que encara els estaven atenent. Els vaig dir que jo ja marxava o perdria el vol, i ells em van dir, doncs el nostre s’ha cancel·lat i no ens donen alternativa. Apa aquí, durant uns 30 segons ens vam intentar dir uns als altres el màxim d’informació possible fins que jo ja vaig anar corrent al control tot sol.

Per sort no hi havia massa cua i el control va ser ràpid. Vaig anar a pas lleuger cap a la porta d’embarcament, que mira que era petit tot plegat, però la porta que em va tocar era la mes llunyana i a mes era tot com un petit laberint, com una passadís estret i ple de curves. Per sort vaig arribar a temps. Aleshores vaig seure i vaig intentar assimilar la situació, que era que aquella nit probablement la passaria sol a Lima i els altres a Cusco.

Al cap de pocs minuts ja ens van anar cridant per torns per anar embarcant. La porta era a peu de pista per lo que sortiríem per la porta i a caminar fins l’avió. Curiosament em va tocar seient de finestra, i dic curiosament perquè quasi que deuria ser l’últim passatger que va fer el check-in per aquell vol.

Elvol estava completament ple i feia força calor. Vam estar allà dins parats quasi una hora. La gent cada vegada s’anava posant mes nerviosa i mes tenint en comtpe que hi havia gent que portava esperant a l’aeroport tot el dia, doncs el meu vol sortia mes tard pero el de molta gent ja hauria d’haver sortit feia hores. De fet al meu costat hi havia un noi de Madrid que em va dir que portàven des de les 9 del matí esperant ja que el seu vol s’havia cancel·lat (i ja eren les 15h). A mes havien d’agafar un vol a Lima cap a Madrid, tot plegat força estressant ja que hi havia moltes opcions de que perdessin el vol a Madrid.

Una de les auxiliars de vol va explicar qaue Cusco és l’aeroport amb mes trànsity de Perú, fins i tot mes que el de Lima, pero que en canvi és molt petit, per loq ue sempre hi ha retards pel trànsit que hi ha. Així que entre unes coses i altres el vol va arrecncar quasi a l’hora que havia de sortir el meu.

Per anar de la porta a la pista va estar uns 15 minuts mes xino xano amb un controlador al costat, que quan vam arribar a l’inici de la pista, el tio va seure allà a l’herba tranquil·lament…

Finalment, quasi a les 16:30h ens vam enlairar en direcció a Lima. L’enlairament des de Cusco és força espectacular ja que l’aeroport està al centre de la ciutat per lo que només sortir ja pots veure tota la ciutat sota teu. A mes, el fet que estigui enmig dels Andes, fa que les vistes siguin úniques, amb l’avió sobrevolant i serpentejant per allà el mig d’enormes pics i quedant durant molta estona el terra molt a prop de l’avió, doncs aquelles muntanyes ja arriben a quasi 4000 metres, així que vaig poder fer bones fotos dels Andes.

El vol va ser tranquil i vam arribar en el temps estipulat. Així que trepitjava l’aeroport de Lima per segona vegada i per primera vegada em quedaria a la ciutat una nit. Quedava pero que la maleta hagués arribat, perquè amb tot el que havia passat ja res em podia estranyar. vaig anar cap a les cintes mes preocupat que tranquil però la maleta va arribar be, menys mal… Lo únic que quan la vaig agafar, una dona des de l’altra banda de la cinta va comen+ar a cridar que la maleta era seva, pero a mes molt fort i amb una seguretat desproporcionada tenint en comte que era una maleta de cabina negra com milions n’hi ha al mon. Pero la meva maleta li faltaven dues rodes, així que quan va cridar com una histèrica per tercera vegada que la maleta era seva, li vaig ensenyar les rodes cridant també, si a la seva maleta li faltaven dues rodes, aleshores no va dir ni que no, va callar i prou quedant en ridícul davant de tothom.

Així que vaig agafar la maleta i vaig anar cap al vestíbul principal amb la intenció de conectar-me a alguna xarxa wifi de l’aeroport i veure si en Raimon m’havia dit alguna cosa. Per sort em vaig poder conectar ràpidament, i ell també perquè ja tenia missatges seus. Pero les notícies no eren bones tot i que per mi, ja esperades. Finalment tots 3 es quedaven aquella nit a Cusco. El seu vol no havia sortit i no els van poder reubicar en cap vol aquell dia. Així que Avianca els pagava una nit d’hotel, el trasllat de l’endemà a l’aeroport i, evidentment, el vol que haurien d’agafar. Per lo que a mi em tocava anar a l’hotel i passar aquella nit sol a Lima.

En els mateixos missatge en Raimon ja em donava tota la informació necessària per trobar l’hotel. Tant ell com jo el teníem ben ubicat a Google Maps. En altres ocasions ja m’hauria preocupat de buscar la manera d’anar-hi en transport públic, pero en aquell moment no tenia temps i ni tan sols m’ho vaig plantejar donada la situació, directament ja vaig considerar fer algo que quasi mai faig quan vaig sol, agafar un taxi.

El carrer on era l’hotel era petit i no conegut, pero per sort estava quasi a la cantonada de dues avingudes molt importants, Av. Universitaria amb Av. Antunez de Mayolo, així que dient que havia d’anar a aquella cantonada ja ho coneixien.

Així que vaig sortir fora de l’aeroport on hi havia tots els taxistes oferint-se i vaig anar directament aun que ja havia vist abans. I vaig anar cap a ell perquè semblava una persona honrada, doncs em preocupava una mica agafar un taxi qualsevol anant sol. Així que em vaig fixar fins i tot en l’aspecte del taxista abans de decidir-me.

El senyor primer em va dir 40, i li vaig dir que 30. Va acceptar prou ràpid pero no vaig voler regatejar mes per no caure-li malament. La veritat, volia arribar a l’hotel i m’havia de fiar d’aquell home, per lo que tampoc volia començar ja malament per cap motiu. Jo pensava que aquell home era el propi taxista, però no, em va acompanyar uns 60 metres enllà fins a deixar-me amb un altre senyor que semblava ser el taxista. Tot legat ja em feia cada vegada menys gràcia. A mes, abans de pujar, el taxista em va dir que li havia de donar 10 soles per pagar el pàrquing de l’aeroport i que ja els restaria dels 30 de la carrera. Li vaig preguntar perquè no ho acabava d’entendre i em va repetir que quan sortís hauria de pagar el pàrquing de l’aeroport, com efectivament així va ser.

Però entre tot plegat, que anava sol i que Perí m’havia demostrat ser el país que havia visitat fins aleshores amb mes taxistes estafadors, vaig anar tot el trajecte mes a la defensiva que altra cosa. I això que el taxista era prou amable i em va fer vàries preguntes, algunes de típiques com d’on era i què faria a Lima i altres relacionades amb l’ubicació de l’hotel, per lo vist estava lluny del centre tot i que la zona era molt animada.

El trànsit era terrible. Amb el pare ja havíem anat amb cotxe per moltes ciutats, algunes de molt importants, i a totes el trànsit era terrible. Però ara estava a Lima on el trànsit, si es pot, encara era mes terrible. Els cotxes passant rapidíssim quasi xocant, esquivant de mala manera i apurant els semàfors fins a límits realment perillosos. Tot plegat molt estressant i perillós, clar.

Però totes les meves preocupacions en quan al trànsit i al taxista no van acabar en res perquè al cap d’uns 30 minuts vam arribar a la cantonada de les dues avingudes de referència. Tot el camí el vaig anar seguint per Google Maps i el taxista no es va desviar ni un centímetre. A la primera ens vam passar el carrer perquè era estret i estava massa a prop de la cantonada, per lo que no va donar temps a girar sense fer una maniobra perillosa en aquell punt. Així que vam donar la volta a la illa i com que eren carrers petits en un minut ja érem davant de l’hotel, l’hostal D’Luis.

Els carrers en general eren bruts i, en aquella zona, una mica solitaris i degradats. Vam baixar del taxi i li vaig pagar 20 soles. Em va donar la maleta i ens vam acomiadar. Tot havia anat be i totes les meves preocupacions no tenien cap fonament, doncs el taxista em va cobrar lo acordat i em va deixar just a la porta de l’hotel. Així doncs, ja era a la porta de l’hotel on passaria la meva última nit d’aquell viatge per América irrepetible i inoblidable.

Jo en aquell moment encara no sabia quin tipus d’hotel era aquell, però ja hi havia coses que semblaven com a mínim rares. La porta estava tancada i s’havia de picar a un timbre. Fins aquí força normal, pero quan vaig entrar, la recepcionista estava darrere un vidre tintat on quedava quasi totalment amagada. No era només de protecció ja que ni tan sols se la veia.

Vaig mirar la captura que m’havia enviat en Raimon amb el comprovant de la reserva feta pel pare i li vaig dir a la noia el número de reserva. No sé quin problema tenen a Perú amb les reserves per Internet, pero en tots els hotels els costava molt de confirmar-la, també en aquell hotel. Li vaig haver de repetir el número dues o tres vegades fins que al final va venir el que semblava el gerent o propietari. Ell de seguida o va comprovar, em va dir el preu que coincidia amb el comunicat per Booking i jo li vaig explicar tota la situació, ja que ells esperaven a 4 persones i només n’hi havia una, jo.

Com ja m’esperava em va dir que la nit l’haurien de pagar igual i vam quedar que de moment només pagaria una habitació durant les dues nits. L’altra ja la pagarien ells al arribar ja que no portava prou efectiu per pagar-ho tot i com sempre no acceptaven targeta. Així que vam formalitzar la reserva, vaig pagar els 98 soles per les dues nits, uns 25€, i em va acompanyar al primer pis on hi havia la meva habitació. Quan vam entrar,la primera impressió va ser d’habitació, com a mínim, curiosa, ja que tenia molts miralls. L’habitació era just la que quedava sobre de l’entrada, per lo que donava al carrer i fins i tot es veia l’avinguda Antunez de Mayolo. El noi em va explicar una mica el tema de la TV i que en uns minuts em portarien un cafè de cortesia. No em podien portar res millor ara mateix, vaig pensar…

Vaig desfer la maleta lo just per passar aquella nit i l’endemà i vaig anar a preguntar la contrasenya del wifi. Vaig enviar un missatge al Raimon per dir-li que ja era a l’hotel. Ell em va contestar dient que també ja eren a l’hotel on passarien aquella nit i que el seu vol sortia a les 6 del matí de l’endemà, així que vam quedar per l’endemà cap a les 7:30h. En aquell moment van picar a la porta i era una noia de l’hotel que em portava el cafè, tot ben preparat en una safata. Me’l vaig prendre mentre escrivia el diari.

Quan ja estava completament instal·lat i tot fet ja eren quasi les 18h. Ja es feia fosc i estava per segona vegada a Lima tot i que la visitaria i m’hi quedaria a dormir per primera vegada. Així que em vaig posar la jaqueta, vaig agafar els diners justos i a donar la meva primera volta per Lima.

Al costat tenia una avinguda molt important, així que vaig anar per ella. Era una avinguda amb molta vida. Molta gent passejant i tot tipus de comerços i restaurants. Almenys no tindria problema per trobar lloc on sopar. Vaig caminar una estona amunt i avall de l’avinguda sense allunyar-me’n perquè ja era fosc i no volia sortir d’aquella zona tant animada, almenys donava certa seguretat que no pas anant per alguns dels carrerons que es desviaven de l’avinguda i que estaven solitaris, bruts i força deixats.

Algo que em va cridar l’atenció, era la quantitat de venedors ambulant que hi havia. A mes venien de tot, fins i tot n’hi havia mes i mes variat que a Mèxic, que ja em va semblar exagerat. N’hi havia que venien, entrepans, altres arròs o cafè o quasi qualsevol cosa per menjar o prendre.

Al cap d’una estona, cap a les 19:30h vaig tornar a l’hotel, sempre per la mateixa Av. Antunez de Mayolo. A l’hotel vaig deixar coses i en vaig agafar d’altres (sempre porto lo just per fer el que vaig a fer) i vaig tornar a sortir ja amb l’intenció de sopar, doncs per mi encara era aviat pero mentre passejava ja vaig veure molta gent sopant. Així que a fer vida com un local i a sopar abans de les 20h.

Just al costat de l’hotel, encara ni tan sols arribant a l’avinguda, hi havia un restaurant on feien menús típics peruans per 9 soles, uns 2,40€. Era una mica mes car que altres llocs pero encara seguia sent barat per nosaltres i estava, literalment, a 2 metres de l’hotel, així que no m’ho vaig pensar i vaig sopar allà. El restaurant era força gran pero també estava força buit. Potser es dedicaven mes a sopars de grups ja que el local ho permetia.

Vaig seure allà on vaig voler, doncs era tot lliure, i vaig demanar sopa de blat i vedella amb arròs. Era un menú típic però estava bo. La veritat és que ja li havia agafat el gust a barrejar l’arròs amb el suc de la carn. Durant tot el sopar només va entrar una parella mes, per lo que va ser tota l’estona molt tranquila. En acabar, vaig pagar en metàl·lic per anar gastant els soles que em quedaven i vaig tornar directament a l’hotel.

Ja abans d’arribar a la porta ja la van obrir, suposo que tenien càmeres al carrer i ja em coneixien. I fins aquí el penúltim dia. Tornava a estar sol després de 3 setmanes, per lo que aquell vespre vaig mirar la TV una estona, sobretot notícies, doncs m’agrada veure què passa allà on soc. La veritat és que a Lima hi passaven moltes coses…

Cap a les 21h ja estava dormint, doncs l’endemà em volia aixecar a les 5h per tenir temps abans que arribessin els altres cap a les 7:30h.

error: Content is protected !!
%d bloggers like this: