Em vaig despertat cap a les 6h per dutxar-me, prendre el cafè i escriure el diari. Tenia temps almenys fins les 8h que havíem quedat per anar a preguntar com estava el tema del transport a Ollanta. Aquell primer dia al Mila’s House estava molt be ja que teniem tota la.planta baixa per nosaltres, amb cuina completament equipa inclòs el microones, el primer que veia a Perú! Pot semblar poca cosa pero jo és lo únic que necessito pel matí per preparar-me un cafè i activar-me completament. La planta baixa tenia 3 habitacions pero la tercera estava buida. Així que tranquil·lament em vaig dutxar, vestir i prendre un parell de cafès mentre els altres encara dormien tot i que el pare ja estava despert, doncs quan jo em despertava difícilment ell seguia dormint. Internet, com el dia anterior, no funcionava. Mes tard, va entrar una noia a mirar la contrasenya del WIFI, doncs suposo que el compartíem amb les plantes superiors, així que estava segur que ella li diria a la Mila que no es podia connectar i mes tard ja funcionaria (com així va ser).
A les 8h vam marxar cap on ens havia dit la Mila que sortien vans i autocars cap a Ollantaytambo ja que hi havíem d’anar per la tarda per agafar el tren a Aguas Calientes i ens havien dit que hi podia haver bloqueigs per part dels taxistes durant tot el dia, pero sobretot pel matí i que per la tarda segurament no en quedarien. Així que volíem anar allà ben aviat per preguntar. De totes maneres, el dia anterior al taxi que ens va portar al Mila’s House, vam escoltar que deien per la radio que la policia no permetria cap bloqueig. De totes maneres, i com és evident, això no ho donàvem per suposat i volíem prendre totes les mesures necessàries per no quedar-nos tirats.
Així que vaig buscar el lloc a Google Maps i vam anar-hi tot caminant doncs estava a uns 15 minuts i així ja passejàvem per Cusco. Feia fred i mig plovisquejava tot i que era el temps normal a aquell lloc i a aquella època. Google Maps marcava un punt en concret pero quan hi vam arribar hi havia taxistes i vans en tot un carrer. De fet la MIla ja ens havia dit que era un carrer. Només arribar al carrer vam veure una oficina on hi deia Ollantaytambo a la paret, així que vam entrar-hi a preguntar. Dins hi havia un senyor estrany assegut a una cadira amb tota la oficina força bruta i desendreçada. Li vam preguntar si anaven a Ollanta i si hi hauria problemes per arribar-hi i ens van dir que cap a les 14h ja no hi hauria problemes i que costava 10 soles cadascú en una van colectiva. Si tot plegat anava així seria millor del que esperàvem.
Així que vam sortir d’aquella oficina amb la intenció de tornar-hi cap a els 13:30h i agafar una van cap a Ollanta. Vam anar per un carrer en direcció a l’hotel pero pel que no havíem vingut a l’anada per tal d’anar veient i visitant Cusco i buscar algun lloc per esmorzar. Eren les 9h i teníem temps fins les 13h per donar voltes. El carrer de sobre era un carrer important i a mes ple de restaurants i pastisseries. Que hi hagi pastisseries pot semblar normal, pero per nosaltres no ho era, doncs mai n’havíem vist cap a totes les ciutats peruanes que havíem visitat pero en canvi allà a Cusco n’estava ple. Era algo que ens va sorprendre molt.
Quan no portàvem ni 20 metres caminats per aquell carrer ja en vam veure una que ens va semblar molt be i hi vam entrar per esmorzar. Vam demanar una empanada de pernil i formatge cadascú de 3,5 soles i un cafè també cadascú de 3 soles. Un bon esmorzar per menys de 2€ que de totes maneres era car per ser Perú, pero perque la pastisseria es veia força pija. En Raimon i la Sele van repetir l’empanada, la veritat es que estava molt bona. Vam estar allà xerrant una estona i contents perque semblava que podríem arribar a Ollanta per agafar el tren a Machu Picchu, això si, encara amb cautela ja que encara no sabíem ben be com aniria el dia.
Vam ser allà durant uns 15 minuts i en acabar vam anar a donar una volta pel centre històric de Cusco. El que havíem vist fins aleshores de Cusco no deixava de ser com qualsevol altra ciutat de peruana, és a dir, cases velles, carrers de sorra o mal asfaltats i transit caòtic. Pero estàvem segurs que quan veiéssim el centre històric tot canviaria ja que es patrimoni de la humanitat per la Unesco i donàvem per suposat que seria millor que al resta de la ciutat.
El nostre destí era, com a totes les ciutats, la Plaza de Armas. Així que Google Maps i a caminar, de totes maneres no hauríem de tardar mes de 15 minuts en arribar-hi. La poca pluja que queia ja havia parat així que podíem passejar sense problemes, lo únic que feia força fred, pero ben abrigats i caminant es passava ràpid. Conforme ens acostàvem al centre històric ja anàvem veient el canvi d’arquitectura. Els edificis passaven d’estar vells i poc cuidats a edificis d’estil colonial perfectament pintats i restaurats. A mes els carrers també començaven a ser els típics carrers empedrats i no asfaltats plens de forats o directament de sorra. I conforme mes ens hi acostàvem mes impressionants eren els edificis.
Just abans d’arribar a la Plaza de Armas ja es veia un considerable augment de la seguretat i de la neteja general dels carrers. La plaça era molt gran, de fet la mes gran que havia vist fins aleshores a Perú, i tenia vairs edificis que semblaven oficials a mes de dues esglésies molt grans. Vam passejar una estona per la plaça fent les fotos de rigor i mirant les diferents escultures i estàtues que hi havia per tota la plaça.
El pare li va comprar uns caramels de coca a una dona que hi havia allà a la mateixa plaça i en Raimon, com no, uns souvenirs a una botiga, quasi tots per regalar. De fet tenien un munt de feina buscant i comprant tot el que havien de regalar al tornar a Barcelona. Jo com que mai compro res per ningú, doncs això que m’estalviava.
Vam seguir caminant pel centre històric decidint el camí segons com veiem cada carrer pero amb la intenció d’anar fent camí cap a l’hotel doncs hi havíem de passar per agafar la motxilla abans d’anar cap a Ollantaytambo. Tots els carrers del centre eren molt bonics, ben conservats i amb poc trànsit, cosa que feia que caminar-hi fos realment interessant.
Vam aprofitar per treure mes diners de Caja Arequipa que era una de les que m’havia cobrat menys comissió. Pero la sorpresa va ser quan vaig veure que al Raimon li cobraven 0 soles de comissió quan a mi me’n cobraven 18. Ell sabia algo que jo no sabia. A l’hora de retirar els diners el caixer dóna 3 opcions de com retirar-los. Depenent de l’opció elegida el caixer et cobra comissió o no tot i que els diners surtin d’allà mateix. Increíble! I jo sense saber-ho… Així que ja havíem esmorzat, ja teníem els diners, ja teníem la motxilla a l’hotel preparada i ja només quedava que finalment algú ens pogués portar a Ollanta.
Cap a les 11:30h ja vam tornar a l’hotel després de veure bona part del centre històric. Quan vam arribar, el primer que vaig mirar va ser si ja funcionava Internat, i efectivament ja funcionava tal com em pensava, ja que una inquilina ja sabia que no funcionava i sabia que mes d’hora que tard la Mila ho sabria. Així que tenint en compte que portava, literalment, 3 dies sense Internet, vaig estar allà una hora només mirant correus. Be, i no només jo, tots 4, pero jo el que mes perque el pare i jo portàvem mes dies que en Raimon i la Sele sense possibilitat de connectar-nos enlloc. Així també ens vam posar al dia entre tots de les notícies que afectaven sobretot a Catalunya, que eren moltes.
Jo vaig estar ja amb el telèfon fins que vàrem marxar, cap a les 13h. La intenció era anar a dinar i després ja directament cap al carrer dels taxis i vans cap a Ollanta a veure què passava. Així que vam sortir al carrer de l’hotel ja em totes les nostres pertinences pels propers dos dies i vam anar a buscar un restaurant on dinar. En aquell carrer n’hi havia varis i finalment ens vam decidir per un on hi feien plats combinats i hamburgueses. Era un restaurant pel que ja hi havíem passat ja que estava just a la cruïlla del carrer del nostre hotel amb un carrer que ja formava part del centre històric i que ens deixava a una alçada prou bona per anar al carrer dels taxistes d’Ollanta.
Ens vas cridar la atenció el preu d’una hamburguesa amb ou i patates per 7 soles. Ens va estranyar perque en aquella zona els preus eren una mica mes cars, així que vam entrar per preguntar i al confirmar-nos-ho vam seure i vam demanar. Crec recordar que tots 4 vam demanar l’hamburguesa amb ou i patates. De veure venia un te, que allà és lo normal…
Però quan van portar l’hamburguesa, la sorpresa va ser que les patates no eren com les que entenem aquí, sino que eren patates snack dins l’hamburguesa. En fi, l’hamburguesa estava be i era gran per lo que vam passar del malentès cultural i vam menjar ben a gust. De fet en els últims dies ja menjàvem millor, en el sentit que ja no menjàvem tants menús típics de sopa i arròs. En el restaurant hi havia un gosset molt petit que ens va fer gràcia, de fet quasi tothom que el veia li deia alguna cosa. I al costat hi havia els banys que semblaven trets d’una peli de por, bruts, trencats, sense aigua,…
En acabar ja vam començar a anar cap al carrer dels taxis. Eren les 13:30h aproximadament per lo que anàvem be de temps i en principi hauríem d’arribar a Ollanta en una van colectiva per 15 soles cadascú. Vam anar mes o menys pel mateix camí pel que havíem tornat pel matí per no liar-nos massa i anar una mica a preu fet. Pel camí vam veure una zona arqueològica molt petita allà quasi al mig del centre històric de Cusco. S’havia de pagar i teníem pressa així que hi vam passar només mirant-les des de fora.
Vam arribar al ja famós carrer poc abans de les 14 hores, per tant just a l’hora que volíem. Només entrar al carrer ja vam veure vans aparcades i molts gent pel mig del carrer. Al començar a baixar ja ens van començar a dir si volíem anar a Ollanta, semblava que hi havia molta gent que ens hi podia portar. Nosaltres dèiem que no i anàvem directes a l’oficina on havíem preguntat al matí. Pero quan vam arribar-hi, la porta estava tancada… Vam picar a la porta i res, allà no hi havia ningú. Increíble vamos! Feia poques hores ens havien dit que fóssim allà a les 14h i que no hi hauria problemes per portar-nos a Ollanta, pero arribem a les 14h i allà no hi ha ningú. Per sort, amb el poc tram de carrer que havíem baixat, 3 o 4 persones s’havien ofert a portar-ns a Ollanta, per lo que semblava que no hi havia problemes per anar-hi, només calia trobar algú que per 15 soles ens hi portés, o ja a aquelles alçades, fins i tot ja acceptaria per 25.
Així que em vaig posar el barret de negociador i em vaig dirigir a la primera persona que va dir “Ollantaytambo”. Mentre baixàvem una dona em va dir 15 cadascú en una van, així que jo ja tenia aquell preu al cap com a referència. Era un senyor amb pinta de no estafador. Evidentment això no es pot saber a primera vista, pero la veritat és que la forma de fer i parlar ja semblava d’una persona honrada. Li vaig preguntar el preu per persona si érem 4 i em va dir 25 soles. No estava malament tenint en compte que era un taxi, de fet tothom ens havia dit com a mínim aquest preu. Pero a nosaltres no ens importava si anar en taxi o van, així que li vaig dir que no al senyor i als altres que anàvem a agafar una van colectiva. Pero aleshores el senyor em va dir que m’esperés i quan li oferia. Li vaig dir que 15 per persona pero perque era el preu mes baix que havíem trobat, i sense pensar-s’ho ni un segon ho va acceptar. I dit i fet, encara estàvem dient que si que ja va començar a caminar a pas lleuger dient-nos que el seguíssim. Vaig avisar als altres que ja marxàvem, quasi sense ni esperar-nos-ho ja estàvem anant cap a Ollanta, de fet encara estàvem tots perplexos per haver trobat l’oficina tancada que ja estàvem anant cap a un taxi. Va ser una negociació perfecte, sense ni pretendre-ho vaig aconseguir un 40% de descompte en 5 segons.
Així que finalment tot va anar millor de l’esperat i solucionat en només 2 minuts després de saber que no sabíem com anar. És a dir, vam arribar a l’oficina que teníem pensada, vam veure que estava tancada, ens vam quedar a quadres, vam mirar al carrer, el taxista ens va veure i es va oferir, vam regatejar i vam anar cap al taxi. Tot plegat pel mateix preu i mes ràpid que si haguéssim anat amb alguna van. Vam caminar uns 50 metres darrere el senyor fins al taxi, vam deixar les motxilles al maleter i ens vam acomodar. El trajecte seria d’una hora i mitja aproximadament.
No sé si vam anar pel mateix camí que el dia del tour pero almenys ho semblava, aj que en pocs minuts érem a dat d’una muntanya enmig d’una fabela i amb tot Cusco als peus. Una vista espectacular. El camí es va fer prou curt tot i que ens preocupava una mica el taxista ja que semblava que s’anava adormint. A mes no parava de veure Redbull cosa de denotava que portava hores sense dormir. de fet mes tard, ens va dir que portava des de les 5 del matí portan gent a Ollanta, així que ara ens portava a nosaltres caient-se de son i bevent Redbull sense parar…
Algo que ens va sorprendre i que, almenys jo, no tenia ni idea de que era allà, va ser veure un hotel càpsula penjant d’una paret escarpada d’una muntanya enorme. Només s’hi podia accedir escalant i es veient clarament penjant sobre els nostres caps almenys a 100 metres de terra.
Al cap d’una hora i 40 minuts vam arribar a Ollantaytambo sense problemes. Havíem aconseguit arribar-hi be i amb temps de sobres per veure una mica la ciutat i anar cap a l’estació a les 18:30 com a molt tard. Tot i que encara no anàvem a l’estació, li vam dir al taxista que ens deixés a l’estació per així ja saber ben be on era. Li vam pagar els 60 soles i vam marxar deixant el taxista allà davant l’estació preparat pel pròxim tren en arribar i aprofitar el viatge de tornada a Cusco. Nosaltres vam agafar les coses i vam pujar per l’únic carrer que connectava l’estació amb la resta de la ciutat, doncs l’estació quedava una mica apartada. A mes el caminet no era només llarg sino que feia pujada, així que només la pujada fins al centre de la ciutat ens va portar 15 minuts i un bon cansament. Això si, transcurria pel costat d’un riu i rodejat de muntanyes fent que fos un bon lloc per passejar.
Com que el pare i jo ja hi havíem estat el dia anterior, ja ens coneixíem força be el poble. Vam anar directament cap a la plaça on hi havia l’entrada a la zona arqueològica i el mercadillo. A diferència del dia anterior, no plovia, feia molt bon dia tot i que força vent. Com era d’esperar, en Raimon i la Sele van voler anar a comprar coses al mercadillo, on bàsicament hi venien roba tradicional feta a ma o altres souvenirs similars, com figures o bolsos. De fet, a la primera tenda que veiem, la Sele ja vam comprar un bolso per la seva germana. Era un bolso típic quechua fet a ma. No recordo que mes, pero van comprar mes coses, entre imants o figuretes. Després vam anar al restaurant de trobada d’allà mateix a la plaça a prendre unes cerveses a la terrassa amb vistes a les runes!
En acabar vam anar a donar una volta pel poble, algo que no vam poder fer el dia anterior i que volia fer, passejar una estona per aquells carrers plens d’història. Primer vam anar fins la plaça principal del poble i ja des d’allà vam anar per diferents carrers pero sempre tenint la plaça com a referència. Els carrers no tenien mes d’un metre i mig d’amplada i el terra estava fet de pedres. Als laterals hi havia unes canalitzacions que feien de clavegueram, per lo que, tot i que no estaven soterrades, si que complien amb la seva funció de canalitzar aconseguint evitar que l’aigua inundés els carrers.
La veritat és que tot el poble era impressionant. Evidentment gran part de les construccions eren modernes pero sobre antigues cases Inkas, per lo que mentre caminaves mirant el terra o als laterals, tot era Inka. Cal tenir en compte que allò no era la zona arqueològica, sino e poble, per lo que en totes aquelles cases hi vivia gent i per tots aquells carrers i passejaven cada dia, era molt impactant.
Vam donar algunes voltes sense rumb fix passant per places plenes de gent i botigues i per carrers completament solitaris. Els altres van aprofitar per comprar alguna coseta mes, jo com sempre, no, pero menjar si. A mi l’altitud em donava gana i em vaig comprar els típics bocadillets que venen pel carrer per un sol, tot i que allà crec que valien 2.
Al cap de poc mes d’una hora passejant ja ho havíem vist pràcticament tot, almenys ja tot el que veiem ja era similar al que ja havíem vist. Pero encara eren les 17h i havíem d’estar a l’estació a les 18:30h. Vam mirar alguna botiga mes i ja vam anar tirant cap a l’estació pel llarg camí que anava des del pont que conduïa a les runes fins l’estació. Almenys ara seria de baixada.
Conforme baixàvem ja veiem que l’estació de tren era el segon lloc mes visitat d’Ollanta, doncs no parava de pujar i baixar un munt de gent. De fet, quan portàvem uns 10 minuts i ja ens quedava poc per arribar a l’estació, el carrer es va començar a colapsar fins que la cua de cotxes era enorme. El carrer era just per permetre un carril de pujada i un de baixada, i els vianants pels laterals on no hi havia ni voreres. I conforme ens acostàvem mes a l’estació, mes colapsat estava el carrer, fins arribar al punt que desenes de cotxes pero sobretot vans i autocars, estaven completament parats all’a al mig i centenars de persones caminant amunt i avall. Un accés petit per una estació amb una afluència de gent enorme provocaven aquell colpase que m’imagino passava cada dia.
Quan finalment vam arribar a l’estació, de seguida vam veure les dues terminals de cada una de les dues companyies que fan el trajecte, PeruRail i InkaRail. Vam anar a la nostra a preguntar i ens van dir que amb el qeu teniem ja no calia que fessim res mes, ja només esperar, doncs jo ja havia comprat tots els bitllets per Internet. Vam anar fins l’entrada mateix a l’andana per veure be on era i ja a esperar, doncs eren les 17:30h per lo que encara ens quedava una hora.
Per sort, i com era d’esperar, al mateix carrer de baixada que acabava just a la porta de les andanes de l’estació, en la seva part final era una mica mes ample i sense trànsit i estava ple de botiguetes de souvenirs i de menjar. Els preus eren una mica mes cars pero no del tot europeus, per lo que tots vam acabar comprant alguna cosa. Jo com no, un cafè, que de fet, estava força mes bo del que creia.
Vam fer temps xerrant asseguts en un banc fins cap a les 18:15h que ja vam veure que la gent començava a posar-se a la cua. Així que tranquil·lament ens vam aixecar i vam anar cap a la cua amb els passaports i bitllets a la mà. Poc abans de les 18:30h van obrir les portes i vàrem anar entrant tots a la zona d’andanes on ens van dirigir a una zona coberta i amb bancs que feia de sala d’embarcament. A les vies ja hi havia trens, i mentre esperàvem en va arribar un i en va sortir un altre. Eren tren molt antics tot i que ben conservats, pero seguien mantenint aquell estil vintage que els feien realment especials.
A l’estació hi havia senyal WIFI tot iq ue demanava antes coses per connectar-s’hi que jo vaigf passar, pero en Raimon i la Sele si es van connectar una estona mentre esperàvem. Cap a les 18:50h i sabent que ja quedava poc per marxar, vam anar al lavabo. En Raimon anava el primer, el pare el segon i jo l’últim. Quan en Raimon va entrar va fer un crit de fàstic, després el pare i quan vaig arribar jo vaig veure què passava. Algú havia defecat per tot un lavabo i paret com si hagués explotat allà dins. Va ser de les coses mes fastigoses que he vist mai a la vida.
Després d’aquella experiència tant desagradable vam sortir de nou a les andanes i, just quan no hi érem, ens havien cridat per anar cap al tren. 30 minuts esperant i un moment que marxem i ens criden…
Vam preguntar a un treballador i ens va assenyalar el tren al que anar. Els seients ja eren assignats i havíem de mirar el vagó per tal d’anar a fer cua directament al vago que ens tocava. Vam arribar a la cua i evidentment érem els últims pero com que era una cua per cada vagó, doncs era una cua molt curta. A mes hi havia dues empleades per a cada vagó comprovant els bitllets per lo que ne dos minuts ja estàvem pujant al tren. Em va fer gràcia que l’empleada que comprovava el nom de cada passatger per tal que l’altre mirés si constava a una llista que portava, va dir el meu nom de tal manera que ni el vaig entendre, i ella mateixa es va adonar de lo malament que l’havia pronunciat, a lo que jo li vaig dir be i que era Guillermo.
Quan vaig fer la reserva no em van deixar triar els 4 seients, per lo que no sabia com estaríem asseguts i si estaríem junts o no. En qualsevol cas els seients eren quasi seguits. Vam entrar al vagó i la primera impressió va ser molt bona. El tren estava molt cuidat, es veia molt còmode i molt elegant, semblava un tren de luxe (pel preu ho podia ser). Les finestres eren molt grans i fins i tot n’hi havia pel sostre per tal que es pogués veure be tot el paisatge, doncs el tren transcorre pel mig de la selva durant kilòmetres oferint unes vistes inigualables. Quasi tots els seients estaven agrupats en 4 amb una taula al mig, i a nosaltres ens havia tocat en una taula d’aquestes, per lo que estàvem tots 4 junts compartint la mateixa taula.
La sortida estava prevista a les 19:05h pero va sortir uns 5 minuts tard. Suposo que degut a què quan sortíem encara hi havia un tren que arribava. cal tenir en compte que la major part del trajecte és de via única, per lo que tots els trens s’havien de coordinar. De fet, en alguns trams amb doble via, el tren s’aturava per deixar passar un altre en sentit contrari. No era massa ràpid, suposo que també degut a les condicions del camí, no crec que anés a mes de 40km/h. La llàstima era que a aquella hora ja era negre nit per lo que durant aquell trajecte no veuríem les inigualables vistes de la selva.
Algo que em va sorprendre tot i que ja havia llegit algo per Internet, és que aquella mateixa era compartida per altres trens com de rodalies que només eren pels treballadors de la zona, ja sigui a les companyies de tren o al Machu Picchu. En un punt va passar un d’aquests trens que venia de cara i el vam poder veure. Era una andròmina i a dins hi havia mes gent de peu que asseguda i com anxoves. No era massa diferent d’un tren de Rodalies de Catalunya en hora punta, pero en aquella situació en què nosaltres anàvem en aquell tren de luxe, doncs es feia estrany.
Durant el trajecte ens varen donar una espècie de galeta gran amb xocolata i una beguda, que en el meu cas va ser un cafè. Estava be pero tenint en compte els 60€ del preu del bitllet ja es podien estirar una miqueta mes.
Al cap d’una estona, pràcticament tots menys jo es van adormir. Jo crec que vaig dormir una estona, pero molt poc. Tot i que el trajecte era d’una hora i 45 minuts aproximadament, els dies eren tant llargs i cansats que a la mínima ens quedàvem adormits. De totes maneres al ser negre nit tampoc veiem la selva per lo que no feia cap falta estar despert. Tot i així de tant en tant es veia alguna llum perduda enmig de la vegetació o el riu que transcorria en bona part al nostre costat quan era il·luminat per la lluna.
Tot el trajecte va ser molt còmode i correcte, només es parava en algun moment per deixar passar un altre tren i vam tardar uns 10 minuts mes del previst en arribar a Aguas Calientes. Quan ja quedava poc per arribar vaig mirar a Google Maps i vaig anar despertant als altres ja que semblava que ja arribàvem.
Finalment cap a les 21h vam arribar a l’estació de tren d’Aguas Calientes. Només baixar del tren vam veure quasi davant nostre unes escales que semblaven les escales que portaven a l’estació. Cal tenir en compte que era negre nit, en un lloc nou per nosaltres i ple de gent sortint a la vegada, per lo que anàvem una mica perduts tant en Raimon com jo amb Google Maps doncs havíem d’anar a buscar l’hotel que teníem reservat per aquella nit.
Vam pujar les escales i sorprenentment no ens conduïen a la porta de l’estació sino que vam anar a parar a un mercadillo cobert i molt gran. Per anar del tren al carrer ens van fer passar pel mig d’un mercadillo enorme. El problema que teníem amb Google Maps és que la senya GPS allà arribava molt dèbil i tardava en ubicar-nos a mes de donar problemes amb la brújula, per lo que quan érem fora no acabàvem de saber si anar cap a la dreta on es veia un carrer o a l’esquerre on hi havia un pont que creuava un riu. Vam decidir creuar el pont, doncs molta gent anava per allà i quan portàvem uns metres semblava que havíem encertat, doncs ara ens ubicava mes a prop de l’hotel.
Un cop creuat el pont vam arribar a un carrer paral·lel a la via del tren i on ja es veien locals turístics. Vam anar mirant per si de cas veiem algun lloc on venguessin els bitllets d’autobús que portaven des d’alla als peus del Machu Picchu, pero no vam veure res. El carrer ens va postar fins el que semblava la Plaza de Armas, una plaça prou gran tenint en compte la mida d’Aguas Calientes i amb molta llum i restaurants.
D’allà vam baixar per un carrer que ens va deixar en pocs metres just a les vies, per on hi havíem anat en paral·lel des de que havíem creuat el pont. Segons Google Maps per allà anàvem be, per lo que vam seguir caminant un parell de minuts pel costat de la via del tren fins que vam arribar a l’alçada d’on deia Google Maps que estava l’hotel. Pero el problema va ser que jo tenia Google Maps configurat per anar en cotxe, i degut a que en tot el poble no es podia anar en cotxe, doncs Google Maps em va marcar com a destinació al punt mes proper a l’hotel pero a la via del tren, per lo que seguint les meves indicacions vam acabar a l’alçada de l’hotel pero a la via. va ser en Raimon que em va dir que a ell li marcava mes amunt ja que tenia Google Mpas configurat per fer el trajecte a peu, així que vam mirar i vam pujar pel carrer que teniem al costat. Una curiositat del poble és que no s’hi pot circular en cotxe, els carrers son massa estrets i tots son només per a vianants. A mes al estar enmig dels Andes, tots son pujades i baixades, pero en alguns casos hi ha tanta pendent que els carrers son directament escales llarguíssimes que pugen desenes de metres.
Així que vam pujar pel carrer deixant la via enrrere i jo vaig preguntar pel carrer a dues dones locals que em van indicar que era allà al costat, a 3 metres, de fet en Raimon, abans que m’acabessin de contestar, ja l’havia trobat. Les dones ens van confirmar que l’hotel que buscàvem era quasi al final d’aquell carrer. Pero quan vam mirar be el carrer, eren unes escales de mes de 100 metres de llarg i amb una pendent molt considerable. No sabíem ben be on era l’hotel pero les dones ens havien dit al final d’aquell carrer, i el final ni es veia, només es veien escales.
Així que sense pensar-nos-ho dues vegades vam començar a pujar escales. Era negre nit, quasi no hi havia llum, feia fred i molta humitat, a mes jo volia anar a dormir aviat perque l’endemà em despertaria cap a les 3:30h, ja que cap a les 5 volíem sortir a comprar els bitllets d’autobús, i ja eren les 21h passades. Almenys vam estar pujant escales 5 minuts de rellotge, fent parades pel camí perque es feia realment difícil, per no dir impossible, pujar-les totes sense parar. A mes estàvem a uns 3500 metres d’altitud i això es nota quan puges escales.
Quan vam arribar el que semblava el final de les escales, doncs ja no se’n veien mes i quedaven tallades per edificis, vam mirar a Google Maps i la direcció indicada a la reserva per acabar d’ubicar be l’edifici. Va ser en Raimon que va dir quin era, de fet el teniem quasi davant nostre. Semblava una casa adaptada per a hostel de dues plantes, una mica vell i descuidat.
Vam picar a la porta mentre el pare acabava de pujar i ens va obrir un jove argentí que ens va saludar i dir que ja ens esperava. Almenys aquí ens hi esperava algú i no com a altres llocs… Vam entrar i la primera impressió va ser com la d’entrar dins una cova a 100 metres de profunditat. La humitat era enorme, de fet, literalment, se’t mullaven les mans i el terra relliscava. L’olor d’humitat era fortíssima i tot els teixits estaven humits. La decoració era raríssima, molt hippy i poc cuidat. Semblava la casa d’un penjat que ni s’hagués preocupat d’arreglar-la una mica quan venen visites.
Ens va ensenyar la nostra habitació que estava just davant de la porta d’entrada a la mateixa planta baixa. Era una habitació de 4 així que estaríem tots junts pero sols, és a dir, sense mes hostes, ja que al ser un hostel ens podria haver tocat amb qualsevol altre. L’habitació tenia dues lliteres, una a cada costat de la porta i jo em vaig quedar al llit de dalt de la llitera de l’esquerre. Quan vaig tocar la manta per deixar la motxilla semblava que l’haguessin acabat de rentar, pero no per neta, sino per mullada. A mes hi havia molt poca llum i les parets estaven completament pintades i ratllades per altres hostes amb els típics missatges de “Pepe estuvo aquí”.
Mentre deixàvem les coses i ens fèiem a la idea de que havíem de passar la nit allà, anàvem parlant amb l’argentí que ens va preguntar lo típic de d’on érem, fins quan estaríem, etc. Li vam preguntar sobre els bitllets d’autobús i ens va dir que hi havíem d’anar molt aviat, cap a les 5 del matí, ja que s’hi formaven llargues cues. Ens va dir que si haguéssim arribat abans de les 21h els podríem haver comprat, pero havíem arribat pocs minuts tard, així que tocava despertar-se aviat. Li vam preguntar algunes coses mes sobre la visita al Machu Picchu, els temps, etc. Després ja li vam dir de pagar l’habitació, de fet estava allà esperant a que li paguéssim, i va ser quan ens vam adonar que l’argentí no s’assabentava de res i que estava en ple subidón de l’última droga que s’havia pres.
Ens vas preguntar si pagaríem en dòlars o soles. Li vam dir en soles, i com que els preus a Booking estan en dòlars ens va dir que féssim nosaltres mateixos la conversió… Així que vaig agafar la reserva i al preu final li vaig restar uns $5 dels quasi 40 que costava l’habitació pels 4. I com que no teníem el tipus de canvi exacte, vaig utilitzar un tipus de canvi molt arrodonit a la baixa, per lo que el preu final que li vam pagar en soles eren quasi $8 menys dels 40 que costava. Li vaig dir el preu (un preu amb decimals i tot perque no sospités) i l’argentí va dir que molt be i li vam pagar. Va ser el pagament a un hotel mes surrealista que havia fet mai. Ens va donar la clau de l’hotel per si sortíem i vam quedar que l’endemà ens despertaríem a les 4 del matí, ell inclòs, per esmorzar. De fet li vam dir que no calia que es despertés només per fer-nos l’esmorzar pero hi va insistir, dient que mes d’una vegada els hostes havien de marxar molt aviat. Així que vam quedar per l’endemà a les 4:30h per esmorzar.
Quan ja va marxar no sabíem si al·lucinar mes per l’argentí¡, per la humitat del 100% que hi havia dins l’habitació o per la babosa gegant, morta i ja momificada que hi havia la marc de la porta del lavabo que estava just al costat de la nostra habitació.
Sense esperar massa perque ja era tard i un cop recuperats de l’estil del hostel, vam sortir a buscar algun lloc on sopar. L’argentí ens va dir que a les mateixes escales ja hi havia algun restaurant, així que vam començar a baixar fins arribar al primer. Vam preguntar pero ens van dir que ja tancaven, així que vam seguir baixant les escales pero sense trobar cap lloc on sopar. Finalment vam arribar al final de les escales i vam anar fins la Plaza de las Armas per la que havíem passat al anar de l’estació al hostel i que per tant ja ens coneixíem, de fet estava quasi al costat del final de les escales del carrer del hostel.
La plaça estava molt il·luminada i era plena de restaurants i locals diversos, de fet tot el poble es veia molt solitari pero en aquella plaça hi havia força moviment. de totes maneres tenint en compte que no eren ni les 22h, estaba tot molt buit i amb molt poca gent al carrer. Suposo que els locals no tenen massa ganes de sortir pel fred i la humitat, i els turistes han d’anar a dormir ben aviat per anar al Machu Pucchu de bon matí. De fet a alguns llocs en comptes d’oferir-nos sopar ja ens oferien copes, per lo que vam suposar que tot i que per nosaltres no era massa tard, per aquella gent ja era de matinada. Vam mirar uns quants restaurants i cap ens convencia, o pel preu massa car (estàvem a Aguas Calientes) o pel menjar. Finalment ens vam decidir per una hamburgueseria de luxe (com tots els restaurants que hi havia a la plaça) pero que tenien hamburguesa amb patates per uns 4€ al canvi, un preu prou ajustat tenint en compte els preus de la resta de restaurants.
No recordo exactament perque, pero vam seure a una taula de fora, la terrassa del restaurant que era a la mateixa plaça. Suposo que ens hi vam veure una mica obligats perque feia força fred per estar fora. Tots 4 vam demanar el mateix, hamburguesa amb patates fregides. Mentre esperàvem vam jugar al joc de fer una torra amb peces i anar-ne traient sense que caigui tota la torra. Les peces eren del restaurant i ja estaven allà sobre la taula. La veritat és que va ser prou divertit i el pare va ser qui va demostrar saber-ne mes.
El restaurant estava totalment buit, només hi érem nosaltres, pero tot i així van tardar almenys 15 minuts en portar les hamburgueses. Això si, quan van arribar ens hi vam llençar, almenys jo, com si portéssim dos dies sense menjar. Tant de viatge i tanta altitud a mi em donava molta gana. de totes maneres les hamburgueses estaven molt bones, no era la típica hamburgueseria sino que es veia un restaurant força luxós, com així quedava palès en la presentació dels plats.
En acabar ja vam tornar directament al hostel. Eren quasi les 22h i ja només dormiríem 5 hores, almenys jo. Vam tornar pel mateix camí, tot i que ara les escales tornarien a ser de pujada i havent acabat de menjar. Almenys ara ja sabíem lo llargues que eren i ja les pujàvem amb mes coneixement que la primera vegada. Finalment i amb molt esforç vam arribar al hostel. Segons ens havia dit l’argentí, apart de nosaltres, només hi havia un osta mes, un xinès. Així que quan vam entrar no vam veure a ningú. Vam anar directament a l’habitació a preparar-ho tot per l’endemà, bàsicament mirar que ho portéssim tot a les motxilles.
Jo vaig aprofitar abans d’anar a dormir per mirar correus ja que allà si que hi havia senyal wifi prou acceptable. De totes maneres havia d’estar allà a l’habitació de peu dret per lo que tot plegat era força incòmode. Vaig mirar lo bàsic i ho vaig deixar tot a carregar, doncs l’endemà el que no podien faltar eren càmeres.
No m’hauria imaginat que tindria aquest problema, pero és que no sabia on deixar la roba. estava tot tant moll que no es podia saber quina era la millor opció. Finalment la vaig intentar deixar penjada als lateral de la meva llitera.
Tot i estar cansat igual que altres dies, aquella nit vaig tardar una mica mes en adormir-me suposo que per la humitat, de totes maneres en uns 20 minuts em vaig adormir mentre en Raimon i la Sele miraven pelis o seies al mòbil.