Ja havia començat el trajecte de tornada a casa finalitzant així el viatge mes llarg que havia fet fins aleshores, concretament estava en el 80e dia de viatge i encara en quedava un. Ja era 11 d’agost a les 6 del matí, havent avançat una hora al rellotge.

El vol va durar 7 hores i va anar tot be, fins i tot vaig dormir una mica, cosa que ami em costa molt. Acabava d’arribar a Fort Lauderdale, Florida. Aquí només hi havia de fer escala per agafar el pròxim vol a Barcelona, pero l’escala seria de quasi 18h, per lo que volia sortir fora de l’aeroport previ pas per immigració, on, inesperadament, hi havia molt poca gent i vaig passar prou ràpid, de fet en menys de 20 minuts ja estava fora.

Era la segona vegada en aquell viatge que passava unes hores a aquell aeroport, doncs és un aeroport típic d’escales, així que ja me’l coneixia una mica, on podia seure, on hi havia millor senyal wifi, etc. De totes maneres, vaig sortir a fumar un piti i vaig recórrer tot l’aeroport per buscar llocs on menjar i descansar, doncs allà hi seria 17 hores mes esperant. I la veritat és que no és un bon aeroport on fer-hi una escala llarga, doncs quasi no hi ha cap lloc per menjar ni carregadors pel mòbil. Això si, el wifi genial.

Així que vaig estar una bona estona mirant correus, escrivint el diari i en general fent tot allò que haig de fer cada dia pero que no podia fer per falta de temps. Anava parant mes del que volia per culpa de la bateria. Només vaig trobar dos endolls en tota la sala on estava, que era la sala on hi havia les cintes per recollir les maletes de la terminal 4. Un estava ja ocupat per un senyor que el va tenir allà connectat tot el dia. L’altre estava mes lliure pero t’havies de seure al terra o quedar-te de peu, a mes no volia fer com l’altre home i acaparar-lo tota l’estona ja que cada vegada que em desconnectava ja hi havia algú connectat al cap d’un minut.

Quan feia unes 4 hores que era allà, cap a les 10 del matí, ja vaig menjar un parell de bocadillets dels que havia comprat a Lima. Tenia gana pero encara podria haver aguantat una mica, pero el fet de poder utilitzar el mòbil cada vegada menys i començar ja a notar l’avorriment va fer que comencés a menjar una mica abans del previst. Portava prou menjar per tot el dia, almenys per dinar i sopar, pero clar, ara ja estava sopant i no eren ni les 11 del matí.

En acabar anava entrant i sortint de la terminal. A fora era força entretingut, doncs en aquella zona hi ha molts afroamericans i amb ells entreteniment. Va passar una familia d’almenys 10 membres que semblava la família Kardashian, amb roba brillant, tots cridant i cadascú amb les seves excentricitats. Una de les noies va aconseguir encabir el seu bolso dins la maleta repleta fins a dalt i tancar-la amb l’ajuda de dues o tres persones mes pressionant la maleta fins que tot el de dins va quedar ben aixafat, inclòs el bolso.

I així anar passant hores, al principi mes ràpid pero cada vegada mes a poc a poc. A mes no hi havia ni màquina de cafès i ni tan sols un bar on pendre un cafè encara que fos per $5.

Cap a les 14h vaig buscar el lloc on havia d’embarcar, i sort que ho vaig mirar ja perquè no era ni en aquella terminal. Havia d’anar a la porta d’embarcament G i allà només hi havia fins la F. En un primer moment vaig pensar que ja hauria d’agafar algun skytrain o bus, pero no, vaig preguntar a un treballador i em va dir que havia d’anar a la terminal 3 que s’hi podia arribar caminant. I efectivament, la terminal 3 estava just a continuació de la 4 a ni tan sols 5 minuts caminant. La terminal era quasi igual i amb els mateixos serveis, o millor dit, sense serveis, com carregadors o màquina de cafè.

Abans de tornar a seure ja vaig buscar la porta G, els mostradors i tot el necessari per embarcar. Cada terminal d’aquest aeroport és relativament petita per lo que és fàcil moure’s per elles sense perdre’s. Els mostradors estaven al pis superior on vaig pujar per veure com era i si ja estava el de Norwegian, doncs havia de fer el check-in perquè així ho obliga la mateixa Norwegian. Els mostradors estaven quasi al final pero encara no hi havia ningú, així que vaig tornar al pis de baix on hi havia les cintes d’equipatges i cadires de sobre on seure, doncs tothom que estava esperant ho feia al pis superior.

Cap a les 17h ja vaig menjar el que tena preparat per sopar, que eren mes bocadillets comprats a Lima, per lo que en algun moment hauria de cobrar alguna cosa a l’aeroport, algo que no volia.

Fora de l’aeroport l’únic entreteniment era veure el vigilant que s’encarregava de vigilar que els cotxes que passaven per davant les terminals no paressin allà davant, només se’ls permetia parar un moment per recollir algú i seguir, i aquell home es passava l’estona cridant “go ahead” o similars perquè tothom parava mes estona de la permesa. La veritat és que era un continu de cotxes parant i avançant per dos carrils.

I així anar passant les hores, fumant pitis, menjant, escrivint el diari, carregant el mòbil, mirant els negres americans, passejant de terminal a terminal, etc.

Cap a les 19h vaig pujar al pis superior a mirar si ja havien obert els mostradors de Norwegian. I efectivament ja estava obert i sense gens de cua, per lo que vaig anar cap allà a fer el check-in. Jo en aquell moment ja estava segur que em cobrarien els $30 aproximadament per sobrepès en la maleta de cabina, doncs el màxim permès eren 10kg i la meva pesava quasi 12. Sempre et queda l’esperança de que no la pesin, pero, tot i que en aquell moment encara no ho sabia, Norwegian ho comprova tot…

El check-in va ser molt mes ràpid que altres ja que el destí ja era el meu país, per lo que ja no em van demanar ni vistas o altres vols de sortida del país. I com no, em van demanar que posés la maleta a la bàscula per pesar-la i efectivament pesava quasi 12kg. Em van dir que el màxim eren 10 i jo em vaig fer una mica el tonto. De totes maneres no tenien cap intenció de cobrar-me el recàrrec m’hagués fet o no el tonto, doncs al costat de la noia que va fer el check-in hi havia un senyor que va dir que m’haurien de cobrar pero que no em cobrarien, cosa que evidentment em va alegrar perquè aquestes despeses inesperades l’últim dia del viatge m’emprenyen molt. Era el primer vol que feia amb Norwegian i ja em queien millor que altres companyies.

Així que vam fer el check-in, amb seient de finestreta assignat, i a seguir esperant. Quedaven 4 hores per la sortida del vol, que tot i semblar molt, per mi ja era poquíssim després de 13 hores esperant. Ja s’estava fent fosc i ja començava a tenir gana per sopar, pero ara ja no em quedava res per menjar i allà hi havia molt pocs llocs on comprar-ne. Ara estava a la terminal 3 i almenys hi havia un parell de restaurants cosa que a la terminal 4 no. De totes maneres es veien restaurants de qualitat i cars per lo que vaig decidir no comprar res almenys fins a tenir mes gana, ja que ara era mes per avorriment que per gana.

Vaig estar fent temps passejant per la terminal 3 fins cap a les 20h que ja vaig decidir passa el control de seguretat i esperar a la porta d’embarcament. En aquell moment encara no sabia si Nrwegian donaria alguna cosa de menjar gratuïtament o almenys per beure, pero en qualsevol cas no hi confiava massa i ja tenia assumit que hauria de comprar alguna cosa per menjar allà a l’aeroport.

Vaig passar el control sense cap problema ni control especial, la clau és portar tots els líquids com s’han de portar i treure de la maleta tots els dispositius electrònics, cables i menjar. Quan has passat per 15 controls de seguretat en els últims 3 mesos s’agraeix passar-los el mes ràpid possible.

En aquell moment ja estava en mode cerca de menjar. Tenia temps i gana per lo que aquell ja era el meu únic objectiu. El primer que vaig pensar va ser en comprar xocolata al Duty Free, així que vaig anar-hi directament. Pero com en altres llocs, el Duty Free ja no és el que era, els preus ja em semblen mes cars que a qualsevol altre lloc, inclosa la xocolata que costava mes que un menú a algun restaurant de l’aeroport. Així que vaig seguir mirant a les botigues, cafeteries i restaurants de la zona de portes que, allà si, estava ple de botigues a diferència de la resta de la terminal.

Primer vaig entrar a una zona on hi havia 4 restaurants de menjar preparat, el primer, cubà. Vaig mirar els preus i una amanida eren $10, per lo que vaig deixar de mirar. La següent era una pizzeria on una pizza individual costava uns $13, també cara pero ja millor que l’amanida, almenys no em quedaria amb gana. Pero vaig seguir mirant i finalment vaig comprar patates i pastes en una botiga d’alimentació. Total $6 i em vaig treure el cuc de l’estómac.

La meva porta no era en aquella zona pero vaig seure una estona a menjar i aprofitar que allà hi havia molt lloc i carregadors. Eren les 21h aproximadament i ja havia sopat i només quedava caminar uns metres fins a la porta d’embarcament.

Quan em vaig cansar de ser allà vaig anar cap a la meva porta, a la zona G. Tot allò era mes gran del que em pensava i vaig tardar uns 10 minuts llargs en arribar a la porta d’embarcament. Allà també hi havia restaurants, fins i tot un Burger King, pero ja no tenia tanta gana com per gastar-me el que costaria un menú allà a l’aeroport. En aquesta zona hi havia molta menys gent que a la zona d’on venia, de fet no es veia ningú, només uns quants passatgers al final de tot que segurament serien passatgers del meu vol doncs allà ja no n’hi havia cap mes, fins i tot hi havia algunes llums ja apagades i només quedava il·luminada la porta del nostre vol.

Vaig caminar durant uns 3 minuts fins arribar a la porta i allà, després de 3 mesos, vaig escoltar a tot un grup de persones parlant català. El vol anava directament a Barcelona per lo que bona part dels passatgers serien catalans. La veritat és que va ser un moment emocionant i fins i tot inesperat. No pensava que es pogués trobar tant a faltar la teva terra sense ni tan sols ser-ne conscient, ho vaig ser en aquell moment, al veure i escoltar catalans. Encara era a 6000 km de distància pero ja em sentia a casa.

Allà vaig estar esperant encara unes dues hores mes, assegut a la zona de carregadors per poder escriure el diari o mirar correus abans de pujar a l’avió.

Cap a les 22h van començar a comprovar alguns passaports fins ja a començar a cridar per grups. Com sempre hi havia els típics impacients que es van posar a la cua quan encara no els tocava. Em costa tant d’entendre aquestes coses, o be no s’enteren de res, cosa estranya perquè diuen la lletra del grup ben fort, o be es pensen que si no pugen ràpid a l’avió els deixaran a terra…. En fi, misteris de l’espècie humana. En qualsevol cas quan van cridar els del meu grup, el C, la feina que varem tenir per passar pel mig de tots aquests impacients que ja s’havien amuntegat davant la porta molestant als qui havíem de pujar.

Un cop dins l’avió, simplement vaig flipar. He anat en un munt d’avions, però aquell era enorme, el mes gran en el que havia anat. El màxim que havia vist era files de 8 seients i dos passadissos. Pero aquell en tenia 10 de seients per cada fila. A mi em va tocar a finestra al costat de dos nens. Quan ja estava instal·lat, va venir la mare dels dos nens, que seia al seient de passadís del bloc central, i em va demanar si li podia canviar el lloc i així poder estar al costat dels nens. Jo no estava disposat a canviar-li així com així, ja que estava a finestra, pero al dir-me que seia a passadís, doncs ho vaig preferir ja que era un vol llarg i així podria estirar mes les cames a mes d’aixecar-me quan volgués. Així que vam canviar els llocs i vaig anar a la mateixa fila pero al passadís de la part central.

I així acabava l’últim dia del viatge, només quedava l’arribada a casa pero ja a Catalunya.

error: Content is protected !!
%d bloggers like this: