Cap a les 5 del matí, tal com tenia previst, ja em vaig despertar per arreglar-me pel llarg dia que tenia per davant o escriure el diari abans de que arribessin els altres 3, previst per les 7:30h. La llàstima dels hotels és que no tenen cuina comú, per lo que no em puc fer cafès bons abans de sortir de l’habitació. Vaig utilitzar la tassa del cafè de cortesia del dia anterior i amb aigua calenta de l’aixeta em vaig fer un primer cafè almenys per arrencar.

A les 7h ja m’havia vestit i ja havia deixat la maleta el màxim de preparada possible, doncs per la tarda ja marxava cap a Barcelona, tot i que no hi arribaria fins al cap de dos dies. Ja que des de la finestra de la meva habitació veia el carrer i l’entrada de l’hotel, em vaig quedar allà una estona mentre escrivia el diari. Cap a les 7:15h vaig sortir a comprar un cafè a un dels venedors ambulant que hi havia a l’avinguda, a pocs metres de l’hotel, i fins cap a les 7:40h em vaig quedar fora, a la portad e l’hotel a esperar.

Però a les 7:40h vaig decidir esperar des de l’habitació perquè feia molt fred, de fet em va sorprendre que fes tant fred, doncs Lima està a nivell de mar i no m’esperava una temperatura tant baixa. Així que vaig seure al costat de la finestra de la meva habitació des d’on veia el carrer perfectament i des d’allà vaig anar escrivint el diari mentre mirava notícies peruanes a la TV.

Finalment, cap a les 8h va parar un taxi a la porta de l’hotel i vaig veure baixar, en primer lloc, al pare seguit d’en Raimon i la Sele. Vaig baixar i quan vaig arribar a la recepció ells justament estaven entrant. Vaig dir-li al noi amb qui havia formalitzat la reserva el dia anterior que ells eren els 3 que faltaven, i com que ja estava al cas de tot, la reserva va ser ràpida. Aleshores en Raimon em va avisar d’una cosa que no havia vist, el pare anava sense maleta! Després de tot el merdé dels vols, a sobre li van perdre la maleta. Jo vaig intentar no donar-li massa importància per no preocupar mes al pare pero pel que semblava no li va importar massa, almenys tant com m’hauria importat a mi. Pel que deia, semblava que la maleta no havia sortit de Perú i que aquell mateix dia ja li portarien. A mes ja només li quedava un dia de viatge per lo que es podria dir que ja ho tenia tot fet. En qualsevol cas ja eren allà amb mi retrobats de nou.

Vam pujar a dalt a veure les habitacions. La d’en Raimon i la Sele estava dues habitacions al costat de la nostra i també donava al carrer, era mes o menys igual que la nostra. Tots plegats es varen instal·lar i el pare i jo vam anar a la nostra habitació. Al cap de pocs minuts ja vam decidir de sortir a donar una volta pel centre de Lima. En Raimon i la Sele ja ens van dir que volien dormir, així que cap a les 9 del matí, el pare i jo vam anar a donar una volta per Lima.

Vam baixar a recepció mentre jo buscava a Moovit la manera d’anar fins al centre històric de Lima en transport públic. Pel que semblava era molt fàcil, de fet només hauríem d’agafar un autobús allà mateix a la cantonada que ens deixaria a uns 5 o 6 carrers del centre, no al costat pero així també caminàvem una mica.

El pare, que encara no sabia lo be que anava Moovit pel transport públic, li va preguntar al noi de l’hotel com anar fins al centre. El noi ens va parlar de metro i bus, mentre que Moovit em recomanava només bus. Suposo que l’opció del noi feia que haguéssim de caminar menys, pero ho vaig trobar mes complicat i a mes hauria de prescindir de Moovit, algo que ja no feia mai en una ciutat desconeguda. Li vaig explicar al pare que preferia seguir les eines que ja havia fet servir tantes vegades en tantes ciutats de tants països i que sempre m’havia donat bons resultats. Ell va dir que vale, doncs fins aleshores el mòbil ens havia anat molt be per trobar-ho tot. Així que vam anar a la parada a buscar el bus que ens deia Moovit.

Hi havia força gent i paaraven molts autobusos. Moovit m’indicava un númerod e ruta específic, és a dir, allà i paraven vàries rutes i només en podíem agafar una en concret. Li vaig dir al pare que estyigués pendent de si veia algun bus amb aquell número. Quan portàvem uns 5 minuts esperant ja havien parat 3 o 4 busos i o n’era cap. Suposo que el pare no les tenia totes pero jo la veritat és que si, Moovit no m’havia fallat mai i no tenia perqu epensar que allà si, tot iq ue evidentment, la seva precisió varia de ciutat a ciutat.

I al cap de poc mes de 5 minuts va parar un bus amb la numeració que m’indicava Moovit. Així que vam pujar, vam preguntar quan era, 1,50 soles cadascú i vam seure just darrere del conductor. Jo aniria seguint la ruta a Moovit i mentre no ens desviéssim, cap problema.

En el bus, igual que a Mèxic o Equador, a mes del conductor també hi havia un treballador que només cobrava i anava avisant per la finestreta als vianants que esperaven al bus.

Eren les 9:30h d’un divendres per lo que era hora punta. Vam anar una estona per la mateixa Avenida Antúnez de Mayolo i era un miracle que no hi hagués mes accidents. Carrers de 4 carrils pero sense pintar, cotxes entrant o sortint sense fer cas de cap senyalització, gent creuant-se o ballant rap en els semàfors i, sobretot, soroll, molt soroll de cotxes pitant, gent cridant, obres, de tot,… En principi el trajecte havia de durar uns 45 minuts, però quan portàvem 45 minuts tot just havíem fet la meitat del camí. Jo anava seguint el trajecte des de Google Maps i Moovit per confirmar que anéssim be, i tot que en un punt es va desviar, seguia anant paral·lel al camí que marcaven les aplicacions. Vaig suposar que anava per un altre camí degut a les obres. Pero el problema era que tot i anar paral·lel al seu trajecte original, no hi acabava d’enganxar-s’hi de nou, per lo que va arribar un moment que no sabia si en algun punt tocaria al seu camí original o hauríem de decidir on baixar basant-nos en el camí que estava fent i la distància que teníem fins a la Plaza de Armas.

Al cap d’una estona va tornar a seguir el camí original i ens vam començar a endinsar al centre històric, doncs els carrers ja començaven a ser mes estrets i els edificis, si cap, mes deteriorats. En aquell punt semblava que seguia el seu camí original fins que va girar en un lloc on segons Moovit no hauria de girar. Va ser aleshores, i tenint en compte que estàvem a 5 carrers de la Plaza de armas, que li vaig dir al pare que baixéssim ja, que encara ens podria deixar mes a prop pero no ho podia asegurar i així passejàvem una mica ja abans d’arribar a la plaça.

El lloc on vàrem baixar era un lloc força solitari tot i que ja érem a prop del centre. Els edificis eren molt antics i descuidats, per l’arquitectura es notava que estàvem prop del centre històric però tot plegat estava molt malmès i, tot i que no eren ni les 11h del matí, feia força por caminar per allà.

Vam anar seguint el camí marcat per Google Maps per tal d’arribar fins la Plaza de Armas on hi havia el Palau Presidencial i el Parlament entre d’altres edificis oficials.

El pare anava fent moltes fotos amb la càmera i a mi em feia una mica de mal rollo, perquè en aquells carrers, la veritat que si algú ens hagués volgut atracar o podria haver fet sense problemes. En qualsevol cas no va passar res.

Al cap d’uns 10 minuts caminant vam arribar a un carrer completament diferent a tot el que l’envoltava. Amb aquell carrer començava la zona del centre mes cuidada i segura, doncs no només els edificis estaven completament restaurats, sino que hi havia un policia o un militar a cada cantonada. Vam passejar una mica per aquell carrer, disfrutant d’una nova ciutat, veient la vida local, els venedors, els vianants,… El dia era gris i això feia que la ciutat, potser, es veiés mes “bruta” de lo que estava.

Vam deixar aquell carrer enrere fins arribar a un pont força llarg que creuava un riu. El riu era gran pero no anava massa ple. A l’altra banda del pont ja es podia veure el que semblava un edifici oficial, doncs Google Maps ja indicava que per aquella zona hi havia la Plaza de Armas. Vam creuar el pont fins arribar quasi al costat del gran edifici que vèiem, des d’on ja podíem veure una tanqueta a la porta, era evident que allò era algo.

Des d’aquell punt ja només vam caminar al llarg del carrer que anava per tot el lateral de l’edifici fins arribar a la Plaza de Armas. El pare i jo ja havíem estat a numerosos plazas de armas, doncs a cada ciutat n’hi ha una, pero evidentment aquella era la mes gran i espectacular. Tots els edificis semblaven oficials. L’edifici que havíem vist primer pensàvem que seria el Parlament, pero el pare va preguntar a un policia i ens va explicar que era el Palau Presidencial. El Parlament també estava a la plaça tot i que no era l’edifici que ens pensàvem.

Vam començar a caminar per les voreres exteriors de la plaça en direcció contrària a les agulles del rellotge. Caminàvem una mica pels carrers adjacents si aquests es veien interessants, pero sempre tornant a la plaça A tota la plaça hi havia molta policia i militars, de fet ho trobava massa exagerat en un país sense amenaces i amb tantes necessitats.

En el pati del Palau Presidencial vam poder veure un canvi de guardia a l’estil britànic tot i que no tan espectacular, és clar, pero ho feien prou be. Al voltant hi havia una catedral i algunes esglésies. En vam poder entrar a una per les altres tenien les visites restringides o s’havia de pagar. A les taulades es podien veure ocells ben estranys, alguns molt grans volant al voltant del campanars tipus Dracula, pero és que era tal qual. De fet molts turistes els fèiem fotos de lo grans que eren.

El que em va semblar desproporcionat era el Palau Presidencial. En un país amb tantes carències com Perú i la residència del President és un Palau que ni la Casa Blanca. Massa desproporcionat i ostentós.

Un cop ben vista la plaça i passejats els carrers adjacents ja vam decidir iniciar el camí de tornada, que comptàvem almenys 1h i mitja. Vam voler anar donant la volta al Palau fins arribar a la zona de la tanqueta i al riu, pero quan ens disposàvem a anar per la part del darrere ens van dir que no podíem passar per allà, així que vam haver de donar tota la volta al immens Palau i tornar exactament pel mateix camí que havíem fet a l’anada.

Una cosa que ens estranyava molt i que ja havíem vista a altres ciutats, eren les llargues cues que es formaven als bancs. Era principi de mes i vam suposar que tothom retirava efectiu, pero és que les cues eren llarguíssimes.

Vam tornar a creuar el pont fins arribar al carrer d’estil colonial tant ben conservat. Allà vaig comprar un parell de bocadillets d’un sol a un lloc ambulant pero mes currat que els altres. La majoria eren una tauleta petita pero aquella dona ja tenia algo una mica mes gran. Tot i que un me’l menjaria ara, l’altre ja era pensant en el llarg viatge que tenia de tornada a Barcelona i que començaria aquella mateixa tarda.

Per tornar a l’hotel teníem pensat tornar al punt on ens havia deixat el bus i mirar o preguntar a algú si la parada pel camí de tornada era allà a a prop o si el podíem agafar a la mateixa parada i ja donaria la volta. Vam anar per altres carrers per veure mes de Lima. Vam passar per una església que havíem vist al venir que era de color rosa molt cridaner i que contrastava moltíssim amb el gris de la resta d’edificis.

Vam arribar a la parada on havíem baixat i vam esperar a que passés un bus. Vam esperar uns 10 minuts que es van fer eterns, i quan per fi va arribar un li vaig preguntar al noi que va anunciant les parades i em va dir que l’havíem d’agafar a un altre lloc, a uns 4 carrers amunt i un a la dreta, és el que vam entendre.

Així que vam començar a caminar cap allà amb l’ajuda de Google Maps ja que ens havia dit el nom d’una plaça. La vaig buscar i efectivament apareixia mes o menys al lloc que ens havia indicat el noi del bus. Semblava que seria prou fàcil tot plegat.

Al cap de 5 minuts vam arribar al punt que ens havia dit el noi, per era un carrer molt estret tot i que hi havia una parada de bus. Vaig preguntar a la propietaria de la botiga que hi havia just davant la parada i al dir-li on volia anar em va dir que hauria d’anar un carrer mes amunt que és on hi havia la parada principal. De fet em va semblar que era allà on m’havia dit el noi, doncs mirant a Google Maps també hi deia el mateix nom. Així que vam anar fins allà.

Pero quan ja ens hi acostàvem vam començar a veure bus rere bus, desenes de busos parats un darrere l’altre. Mai havia vist algo similar, doncs n’hi havia desenes pero al carrer, no ena estació tancada. Havíem arribat a una mega-estació al mig del carrer amb desenes de busos sense tenir ni idea de quin havíem d’agafar. El pitjor és que no era ni estació, estaven tots els busos aparcats al lateral d’un carrer que era tious Ronda, és a dir, ample, pero en qualsevol cas no preparat per aparcara desenes i desenes de busos. I no nomes els que hi havia aparcats, contínuament n’arribaven i en marxaven, tots paraven al mig de la Ronda enturpint la resta de trànsit quan havien de recollir o deixar passatgers. Tot plegat era un espectacle de caos, soroll i corredisses.

Les Rondes tenien carrils per ambdues direccions i en totes dues hi havia autobusos, uns cap aquí els altres cap allà. No sabíem ni tan sols a qui preguntar, doncs tots els busos eren diferents, de fet semblaven autònoms, per lo que no hi havia ningú de cap companyia que els gestionés. Només hi havia uns controladors de trànsit que només eren allà per intentar controlar una mica tot aquell caos. Així que vaig preguntar al xofer del primer bus que es va aturar si sabia quin bus anava a Av. Universitaria con Antunez de Mayolo. No ho sabia, de fet quasi ningú sabia quina ruta feien els altres, algo que em va semblar ben normal. Finalment vam preguntar a un senyor que semblava que estava organitzant als passatgers i ens va dir que creia que era a l’altra banda de la Ronda. Havíem de creuar els mes de 8 a 10 carrils de la Ronda per un pont i preguntar a l’altra banda on hi havia el mateix caos que a la banda d’on veníem.

Allà no es veia cap senyor com el que ens havia dit de creuar. Només els xofers i els controladors de trànsit. Després de preguntar a un parell de xofers sense treure’n res, el pare va preguntar a un dels controladors. El noi quasi no tenia ni idea pero almenys hi va posar cert interès i va anar preguntar a gent i xofers fins que al final entre tots plegats van creure que tampoc era allà, sinó una mica mes enllà encara, doncs hi havia mes autobusos a una segona Ronda enganxada a la que estàvem. Allò era exagerat.

Així que vam baixar unes escales que ens portaven directament a unes segones Rondes igual de grans i caòtiques que les primeres. De fet allà em va donar la sensació que fins i tot i havia mes caos, ja que hi paraven molts mes busos, tants, que paraven en primera, segona i tercera fila, ocupant quasi tots els carrils de la ronda. Els passatgers es creuaven pel mig de tothom passant per davant dels busos per poder pujar als busos parats en tercera fila. Semblava un miracle que no hi hagués cap accident ni atropellament. El que mes t’acaba estranyant d’aquests sistemes, és que funcionin mínimament, és a dir, que al final els passatgers acabin arribant a la seva destinació.

Al cap d’uns segons, els que vàrem tardar en reaccionar, ens vam decidir a començar a preguntar a qui fos. Vaig anar mirant els números de ruta dels busos i preguntant a tots els que em semblava que podien ser. Després de preguntar a uns 5 autobusos, un xofer ens va dir que el bus que havíem d’agafar era vermell. A mi allò m’estranyava una mica, pero vam començar a buscar autobusos vermells. De vermells n’hi havia pocs i cada vegada que en veia un i corria passant pel mig de tots els altres. Al segon tercer bus vermell que vaig preguntar, el xofer em va dir: “Creo que es este de delante”. Ja em va estranyar perquè tothom creia moltes coses pero pocs encertaven. Vaig correr al de davant que no estava ni tan sols del tot parat mentre altres passatgers em passaven fregant i li vaig preguntar al xofer si anava a Av. Universitaria con Antúnez de Mayolo i, va dir que si. Va dir alguna cosa mes en relació al camí pel qual aniria, cosa que quasi no vaig entendre pero tampoc em va importar, la qüestió és que tard o d’hora arribaria allà on anàvem.

Em vaig girar per veure on era el pare i encara venia corrent intentant seguir-me. Li vaig fer senyals de que pujaríem a aquell bus i va accelerar ja que els busos realment quasi ni paraven, era com una corriola lenta de 3 carrils de desenes i desenes d’autobusos. Ell va accelerar el pas i vam pujar. Així com a l’anada ens va costar 1,5 soles per cap, ara ens va costar només 1, i això que en principi era mes trajecte. No acabàvem d’entendre com funcionava tot plegat, de fet a mi cada vegada mes, em semblava que els xofers eren autònoms i els busos eren seus.

Un cop asseguts al bus, amb tranquil·litat i la perspectiva que et dóna l’alçada, va ser quan ens vam adonar del caos del que havíem aconseguit sortir i, que si arribàvem a l’hotel, seríem uns cracks. Una dona d’uns 85 anys es va creuar davant el bus per pujar a un altre, pero aquell no era, així que va haver de tornar enrere creuant-se de nou entre mig de 3 carrils de busos. Tot plegat era esperpèntic.

El camí de tornada va durar mes o menys el mateix que el d’anada, tot i que a mi se’m va fer mes llarg perquè no tenia la seguretat que aquell bus ens deixés prop de l’hotel, en principi si, pero tal com funcionaven les coses era tot molt imprevisible, i en qualsevol cas, no sabíem el que tardaria, doncs no anava pel mateix camí que havíem fet a l’anada.

El trajecte, igual que el d’anada, va ser força incòmode per la manera de conduir i el trànsit, que entre unes coses i altres feia que la conducció fos brusca tota l’estona. Tot Lima era un caos miressis on miressis, entre obres, cotxes i gent per tot arreu donava una sensació de caos continu. I així vaig anar contemplant la ciutat des de la perspectiva que dóna un autobús mentre el pare anava fent algun cop de cap.

Vaig anar mirant constantment la nostra posició a Google Maps per veure si anàvem be, no pel mateix camí de l’anada, però almenys en direcció a la zona de l’hotel. Mes o menys anàvem en direcció a l’hotel pero donant una mica de volta. El pare mig dormia pero jo la veritat és que no les tenia totes. En un punt semblava que anàvem perfectes pero n pensava que giraria va seguir recte. Estàvem a uns 2 kms i no sabia si baixar o no, serien uns 30 minuts caminant pero ens asseguraríem d’arribar. Pero com que encara estava en una zona on podia girar a la zona de l’hotel, vaig decidir esperar. I efectivament, en una rotonda va girar i ja va agafar l’Avinguda Antunez de Mayolo que era la nostra, ja només havíem d’arribar a la cantonada amb Av. Universitaria.

En aquell moment el pare estava despert i li vaig dir que ja quedava poc. Mentre miràvem per la finestra la vida incessant de l’Avinguda Antunez de Mayolo, que realment era una avinguda molt animada. Quan estàvem a 500 metres de la cantonada on havíem de baixar, ja vam decidir de baixar la pròxima vegada que parés, doncs allà no se sabia ben be on eren les parades ni com sol·licitar-les. Uns 3 carrers abans de la cantonada va parar i allà vam baixar. Només havíem de caminar uns 5 minuts i ja arribàvem a l’hotel.

Cap a les 13:15h arribàvem a l’hotel. Tota una proesa tenint en compte que 1 hora i mitja abans ni tan sols sabíem on havíem d’agafar el bus per tornar a l’hotel. Pero havíem arribat perfectament i a una hora raonable. Quan creus que no aconseguiràs alguna cosa, quan ho aconsegueixes la satisfacció és enorme. Jo menys de dues hora abans pensava que no podríem arribar a l’hotel en bus, i ara ja hi estàvem entrant per la porta!

Vam anar a l’habitació i jo ja vaig preparar la maleta pel llarg viatge que iniciaria al cap d’unes 6 hores. La intenció era anar ja a dinar i per la tarda descansar una mica i anar a comprar el menjar que m’enduria pel viatge (trajecte total de 35 hores).

Vaig enviar un Whatsapp al E¡Raimon per dir-li que en pocs minuts aniríem a dinar. Ell no va contestar pero va aparèixer a l’habitació al cap d’uns 5 minuts quan nosaltres ja pensàvem que encara estarien dormint. S’acabaven de despertar pero també volien dinar, així que trots 4 vam sortir a dinar cap a les 13:30h.

Jo els vaig explicar que podíem mirar per l’Avenida Antunez de Mayolo que estava plena de restaurants, o be al del costat on jo havia sopat la nit anterior i on feien dos tipus de menús, un per 6 soles i l’altre per 8. Per 2 soles mes era preferible el de 8. Així que entre que el preu estava be i que estava a 2 metres de l’hotel, ens vam decidir pe aquell restaurant.

Amb el primer plat va haver una mica d’embolic. El menú era el típic de sopa mes un segon plat de carn amb arròs. Hi havia dos tipus de sopa i crec que vam demanar la de blat. La camarera tampoc ens va dir que hi hagués res mes. Pero al cap de dos minuts va venir per dir que de sopes només n’hi havia per dos, que els altres dos podien demanar una cosa de la qual no vaig entendre el nom. Pero que hi havia mes plats tampoc ens ho havia dit abans. En qualsevol cas li vaig preguntar que era allò i em va dir que eren com trossos de pernil arrebossat o similar, no ho vaig acabar d’entendre pero em va semblar que m’agradaria, així que jo li vaig dir que seria un dels dos que demanaria allò. El pare també o va demanar i en Raimon també. La Sele no pero crec que perquè encara estava mig adormida i no ho va acabar d’entendre, de fet la camarera s’explicava malament i amb veu molt baixa.

Però quan finalment ho va portar, a tots ens va semblar millor allò que els sopes, de fet estava boníssim. I aleshores la Sele també hi va voler pero la camarera ja venia amb la seva sopa. Ella va dir que també ho volia pero crec que no es va enterar massa quan ens ho va dir la camarera perquè realment costava entendre-la si no estaves ben atent. Finalment la camarera va portar el mateix pels 4 i ens va agradar a tots molt mes que la sopa. Així que per mi aquell últim menú típic peruà va ser el que em va agradar mes.

En Raimon va pagar el dinar dels 4 pero va passar una cosa que s’ha de tenir en compte. Quan es paga amb una targeta tipus Revolut, sempre s’ha de dir que ho cobrin en la moneda local, soles en aquest cas, ja que així el canvi de divisa el faria Revolut. Pero en aquell restaurant pel que em va dir en Raimon no es va poder i ho van haver de cobrar en euros, i en aquest cas el canvi de divisa el va fer el banc del restaurant. En qualsevol cas l’import era baix per lo que la diferència deuria ser poca.

En acabar vam anar a l’hotel a descansar una estona, sobretot el pare i jo que havíem tingut un matí mogut. Vam veure un programa de TV de denúncies ciutadanes que cobrien tot el país. A mi m’agrada força veure aquest tipus de programa o notícies ja que son una manera de veure com és la vida d’una ciutat o país. Una de les denúncies que vàrem veure va ser la d’un mercat il·legal en una zona de Lima on cap de les botigues tenia llicència per ser-hi, i no només n’hi havia centenars, sino que en alguns casos ocupaven fins i tot la carretera. La brossa la tiraven allà mateix i la denúncia l’havien posada els veïnes ja que, literalment, tota la brutícia ja estava tan enganxada al terra que no es podia ni netejar. Era com una deixalleria on ningú hi feia res, ni policia ni serveis de neteja. La veritat és que veure allò i saber que no tenien permís era una mica impactant, semblava mentida que en tant de temps no hagués anat ni un policia a fer fora almenys a algú.

Cap a les 16h jo ja em vaig mobilitzar per ja preparar.me per marxar. Volia marxar com a molt tard cap a les 18h cap a l’aeroport tot i que el vol sortia a les 12 de la nit, pero volia anar-hi en autobús i no volia estar donant voltes amb la maleta per la zona d l’aeroport massa tard, aj que aquella era una zona perillosa. Preferia arribar 4 hores abans a l’aeroport que anar a les 10 de la nit pels voltants de l’aeroport de Lima.

Cap a les 17h vaig anar per l’Avenida Antunez de Mayolo per comprar menjar per les següents 24-36h que estaria entre aeroports i avions. Vaig comprar 4 bocadillets mes en un lloc ambulant i un plat d’arròs amb pollastre i tallarines. Aquell plat d’arròs em va costar 3 soles, menys d’1€, i hi havia mes quantitat que en un menú complet en un restaurant. A mes el preparaven allà mateix per lo que estava boníssim, de fet ja em costava aguantar-me sense provar-lo. Vaig caminar una estona mes amunt i avall de l’Avenida Antúnez de Mayolo entrant a alguna botiga per veure si trobava alguna cosa mes per comprar. Vaig comprar alguna bossa de patates fregides i em vaig prendre un cafè en un lloc ambulant per 1 sol.

Cap a les 17h vaig tornar a l’hotel, ara si, a fer la maleta del tot i a guardar el menjar per tal de deixar-ho ja tot preparat per marxar en menys d’una hora. Aniria a l’aeroport cap a les 18h, una mica abans que es fes fosc, i podria agafar el bus a uns 50 metres de l’hotel, a la mateixa Avenida Antúnez de Mayolo, i lo millor, el mateix bus ja em deixaria a l’aeroport. De fet era molt fàcil arribar a l’aeroport des d’allà, ja que pràcticament la mateixa Avenida Antúnez de Mayolo ja hi portava (tot i que quedava lluny, a uns 40 minuts en cotxe).

Tots 3 em van dir que m’acompanyarien fins la parada, així que cap a les 17:50h tots 4 vam baixar. Vaig preguntar al noi de l’hotel per confirmar que el bus que deixava a l’aeroport passava per allà. Ho va confirmar, em vaig acomiadar i vam anar cap allà. La veritat és que el noi de l’hotel ens va ajudar força en les 24h que vam ser allà.

En Raimon i la Sele no van arribar fins la parada ja que es van quedar a mig camí a veure un restaurant o botiga, així que ja ens vam acomiadar i vam seguir el pare i jo fins la parada, que simplement era creuant l’Avinguda Antúnez de Mayolo.

La parada era menys caòtica que la del centre de Lima on havíem estat pel matí perque hi havia menys busos, pero era igual de complicat aclarar-se. Tots els busos eren diferents, havia de preguntar a cada un on anava, hi havia també furgonetes, i per acabr-ho d’arreglar, anaven tots pleníssims. Així que cada vegada que parava algun bus o furgoneta jo corria a preguntar. Igualq ue pel matí, alguns em deien: “Creo que es ese”, pero aquell tampoc era,…

Vam estar esperant uns 15 minuts fins que va arribar un bus i al preguntar-li a la noia va dir que si, que anava fins l’aeroport per 1 sol. Perfecte! Li vaig donar al pare els 6 o 7 soles que em van sobrar, ens vam acomiadar ràpid i vaig pujar al bus. Començava el camí cap a Barcelona després de 3 mesos de viatge des de Boston a Arequipa passant per 5 països i mes de 50 ciutats.

El bus era gran pero era tipus bus escolar, és a dir, tot ocupat per seients de dos en dos sense lloc per deixar la maleta i ni tan sols on quedar-me de peu, ja que només podies estar de peu al mig dels passadís. En aquell punt el bus encara anava força buit per lo que vaig seure ocupant dos llocs, un per mi i l’altre per la maleta ja que tampoc hi cabia entre les cames.

Durant els primers 10 minuts el bus anava quasi buit, pero mica en mica va anar pujant gent fins que quan portàvem uns 20 minuts ja quasi tots els seients estaven ocupats i els passatgers ja es començaven a acumular pel passadís. En aquell moment una senyora, evidentment, ja em va demanar que apartés la maleta perquè volia seure, aleshores jo vaig seure al seient de la finestra amb la maleta mig a sobre i la dona al seient del passadís amb una cama fora, i tot plegat amb mes i mes gent a cada parada. El passadís ja era ple de gent de peu.

Pero el mes complicat era per la noia que cobrava, doncs allà sempre van dues persones en el bus, el conductor i el que va avisant a les parades i cobra. Pero el problema és cobrar quan hi ha tanta gent com hi havia en
aquell moment en què ni tan sols es podia caminar pel passadís. Doncs la noia va anar passant fins al final cobrant a tothom tot i que molts li deien que ja havien pagat, cosa que era mentida i que la noia no es creia i no deixava a ningú sense cobrar. Al final va poder arribar, mig trepitjant a tothom, al final del bus i cobrar a tothom a qui no havia cobrat. Lo normal era cobrar en el moment de pujar, pero en una parada va pujar tanta gent que la noia va ahaver d’esperar a que hagués pujat tothom per començar a cobrar.

Eren les 18:30h i ja era negre nit. Ja quedava poc per arribar a l’aeroport per lo que entràvem al barri confrontant a l’aeroport, un barri marginal força perillós i mala reputació. De fet només calia mirar per la finestra. Campaments amb fogueres, barraques, brossa, edificis en runes,… En general una imatge deplorable i tenebrosa. Jo en aquell moment només esperava que la parada del bus estigués a menys de 20 metres de l’aeroport i no haver de caminar mes tram per aquest barri, amb la maleta i de nit.

Al cap d’uns 10 minuts, quan vaig veure a Google Maps que ja quedava poc per l’aeroport, ja em vaig anar aixecant per anar a la porta, doncs amb tanta gent com hi havia tardaria una estona en arribar-hi. Amb la maleta a coll vaig haver de mig saltar la dona del costat i després anar passant com vaig poder per enmig del passadís, amb la maleta encara a coll, fins arribar a la porta davantera. Allà li vaig dir a la noia que m’avisés quan arribés a la parada de l’aeroport. Ella em va dir el nom pero evidentment no sabia què era ni on.

Al cap d’uns 3 minuts em va avisar que ja arribàvem a la parada. Em vaig acomiadar i vaig baixar. Per sort la parada estava tocant a l’aeroport tot i que havia de caminar uns 30 metres per arribar a la porta. En qualsevol cas la parada estava junt a una espècie de mercadillo pels passatgers que sortien de l’aeroport per lo que no vaig tenir cap problema d’anar per allà amb la maleta. Poc abans de les 19h arribava a l’aeroport. Menys d’una hora de camí i un sol. Perfecte!

El vol estava previst per les 23:59h així que encara tenia molta estona. Vaig anar a entrar al vestíbul principal on hi ha els mostradors i mirar si podia fer el check-in en elaguna màquina, pero abans d’entrar em va passar le mateix que ja em va passar a Cusco i que vaig veure que era lo normal a Perú. Abans dentrar em van demanar el check-in, cosa que no tenia. De totes maneres et deixen entrar al dir que justament és això el qe vas a fer, pero en qualsevol cas era algo que em va estranyar molt. de fet només podien entrar passatgers, els acompanyants ni tan sols els deixaven entrar al vestíbul.

Primer vaig mirar si ja hi havia mostradors de la companyia, en aquell cas JetBlue, pero com era d’esperar encara no hi eren. vaig anar a una màquina per fer el check-in, pero no hi apareixia JetBlue, així que hauria d’esperar a fer el check-in quan obrissin els mostradors. Vaig tornar a sortir i ja em vaig menjar l’arròs que m’havia comprat. Me’l vaig menjar allà de peu al costat d’una de les portes d’entrada a l’aeroport. Estava molt bo i encara es mantenia calent. Portava de tot i no podia creure que allò li fos rentable a aquella noia per menys d’1€. Portava, apart de l’arròs, carn, tallarines i verdures, era molt complet i només amb allò jo ja sopava. En acabar de sopar ja tocava anar fent temps durant unes 3h com a mínim.

Em vaig quedar una estona fora mirant els taxistes captant clients, doncs aquestes coses ens estranyen una mica als europeus que estema costumats a què els taxistes fan fila i només pots agafr el que et toca. Allà, igual que a Ecuador o Mèxic, et venen 15 taxistes i tu pots negociar i triar al que vulguis. Suposo que tot te les seves avantatges i inconvenients, pero en qualsevo cas, xoca una mica.

Després vaig seure una estona al vestíbul a mirar les típiques escenes d’aeroport, com familiars acomiadant-se, alguns per mesos, gent corrent, altres que ja havien perdut el vol, etc.

Cap a les 21h van obrir els mostradors de JetBlue on vaig anar a fer el check-in. Quan haig de fer el check-in al mostrador sempre pateixo per si em pesaran la maleta, doncs per mides es pot pujar a la cabina, pero per pes potser no. En molts casos el màxim permès és de 10kg i la meva maleta en pesava quasi 12. Per sort en aquella ocasió no la va pesar. A part em van fer les típiques preguntes de quan surts del país, i mes, quan el teu destí és EEUU, doncs tot i que ja anava a Barcelona havia de fer escala a Fort Lauderdale. Tot ho tenia en regla així que vaig fer el check-in sense mes problemes i a tornar a esperar. Pero tocaria esperar mes del que creia, doncs el vol estava previst per les 23:59h pero anava endarrerit. L’hora prevista era a la 1h de la nit. Un endarreriment duna hora no m’importava, doncs havia de fer una escala de 17h, per lo que ara l’escala seria de 16h… En qualsevol cas havia de seguir esperant.

Pero una cosa que en aquell moment encara no savia, és que el noi que em va fer el check-in i em va avisar de l’endarreriment em va dir una hora incorrecta, és a dir, en comptes de marcar-me l’hora d’embarcament, em va marcar l’hora de tancament de portes com a l’hora d’embarcament, que era uns 45min després. Així que jo vaig anar fent temps pensat que l’hora d’embarcament era a les 00:40h quan aquella hora era l’hora de tancament de portes.

Així doncs, cap a les 23:50h estava al vestíbul quan de casualitat vaig veure als panells que ja apareixia el meu vol pero que posava “Boarding”. Em vaig quedar a quadres, ja estaven embarcant??? Vaig correr al mostrador de JetBlue i em van confirmar que a les 00:40h era el tancament de portes i seguidament em va dir la noia: “Corra!”. No m’ho podia creure, 3 hores allà esperant i al final havia de correr. Així que vaig correr cap al control de seguretat.

Un cop allà, el noi que controlava els passaports i que em va veure una mica estressat, em va dir que no em preocupés que sempre s’endarrerien i que l’hora d’embarcament era molt relativa. Allò em va tranquil·litzar una mica pero de totes maneres vaig seguir corrent. Entre lo tard que era i els controls oberts, vaig passar prou ràpid, doncs quasi no vaig fer cua i no em van fer cap registre addicional. Així que abans de les 00:15h ja era a la porta d’embarcament i encara n’hi havien començat a embarcar tot i que ja estaven fent algun control de passaports.

El destí d’aquell vol era Miami, així que ja us podeu imaginar els passatgers… Des de xavals pijos que van de hiphoperos a noies que van de models passejant-se pel mig de tothom i fent-se selfies cada dos minuts. Cada vegada que tenia contacte amb un americà, els tenia una mica mes de fàstic a tots plegats.

Tant correr i al final vaig haver d’esperar a la porta uns 20 minuts fins que van començar a cridar els grups. Jo tenia totes les dades per lo que no vaig haver d’anar al mostrador com altres a acabar d’omplir informació. I, en aquell vol Perú – EEUU feien el que no havia vist mai, un control d’equipatges just abans de pujar a l’avió! Per obligació d’EEUU les companyies havien de fer un altre control just abans de pujar a l’avió. Tot plegat feia que encara fos tot mes lent i mes pesat anar amb avió. Cada vegada em feia mes mandra per cula d’aquestes coses.

Vaig passar amb el meu grup i com a tots em van fer obrir la maleta i van mirar per sobre, sobretot el tea dels líquids. No ho entenia perquè me n’acabaven de fer un feia menys de mitja hora. En fi, passat el control ja vaig pujar a l’avió, el primer que agafava de JetBlue.

JetBlue és una low-cost pero tot i així ens van donar algo per beure. L’avió estava be i era còmode com podia ser el d’una companyia normal. Ja eren la 1 de la nit passades per lo que encara no ens havíem enlairat que les llums ja estaven apagades per tal que els passatgers dormíssim.

error: Content is protected !!
%d bloggers like this: