Teníem previst marxar a ales 5 del matí per anar a comprar els bitllets de l’autobús que ens portaria des de Aguas Calientes al Machu Picchu. Segons totes les informacions era millor anar-hi a aquella hora per evitar cues quilomètriques. A aquella hora també n’hi haurien pero serien menys llargues i podríem almenys arribar cap a les 8 al Machu Picchu.

Havíem quedat amb l’argentí del hostel que aniríem a esmorzar a les 4:30h. Ja li vam dir que no calia que es despertés, que ja ens prepararíem nosaltres l’esmorzar, pero hi va insistir tant que vam donar per suposat que era algo que feia sovint i que no tindria cap problema.

Jo em vaig despertar cap a les 3:15h per tenir temps, com sempre, de dutxar-me tranquil·lament i d’escriure el diari i mirar correus aprofitant que era dels pocs dies a Perú que ens arribava una senya wifi constant que permetia accedir a Internet.

El despertar pero, va ser un dels pitjors de Perú juntament amb el del llac Titicaca, i ho dic simplement pel fred. Soc molt fredolic i aixecar-me del llit quan fa fred és algo que em supera. I mes quan en el lloc no hi ha cap tipus de calefacció i abans d’arribar a la dutxa haig d’agafar roba i anar fins al bany, que ja sé que poden ser 3 o 4 minuts tot plegat, pero se’m fan eterns…

Així que ràpidament vaig agafar la roba i vaig anar a la dutxa. Vaig saludar a la babosa momificada i em vaig dutxar en una d’aquelles dutxes ja tan típiques a Perú que escalfen l’aigua amb electricitat mitjançant una resistència que tenen a la pròpia dutxa. Almenys sortia calenta i no com al llac Titicaca o al Cecy’s House de Cusco que a sobre de fer molt fred, l’aigua sortia mes freda encara. Pero com que allà sortia ben calenta m’hi vaig estar força estona, doncs a aquella hora, i tenint en compte que només estàvem nosaltres 4, el xinès i l’argentí, poca gent hi havia fent cua.

Quan vaig acabar em vaig posar a escriure el diari directament ja que havia d’esperar fins les 4:30h per anar a prendre el cafè, doncs havíem quedat a aquella hora i no volia pujar jo sol a la cuina si ja hi havíem de pujar tots al cap de mitja hora. Així que vaig aprofitar per mirar correus i escriure el diari mentre els altres ja s’anaven despertant, primer clar, el pare. En Raimon li va costar una mica mes.

A les 4:30h ja estàvem tots preparats, mes o menys, en Raimon encara estava mig polulant, de fet no tenia massa ganes d’esmorzar per lo que tampoc tenia massa pressa. Mentre nosaltres 3 vam pujar al pis de dalt on hi havia la cuina, un petit menjador i crec que l’habitació de l’argentí. La decoració de tot el hostel era al·lucinant, d’un hippisme extrem, amb coses penjades per tot arreu, escrits, dibuixos, de tot…

Pero vam arribar a dalt i allà no hi havia ningú i tot estaba a les fosques. vam obrir la llum i no hi havia res preparat ni res que ens fes pensar que l’argentí s’havia despertat. Vam seure a la taula de la cuina per esperar uns minuts de cortesia, pero passaven els minuts i allà no apareixia ningú. Va pujar en Raimon i entre que no hi havia l’argentí i que tampoc volia esmorzar, va tornar a baixar a l’habitació. Finalment i quan ja portàvem 10 minuts esperant, vam decidir mirar que hi havia a la cuina i fer-nos nosaltres l’esmorzar.

Jo lo primer que vaig fer va ser posar aigua a escalfar, i la Sele va agafar una paella i entre ella i el pare, que estava buscant menjar, van fer ous fregits. I entre això i pa i altres coses que vam trobar en un armari, doncs vam esmorzar força be i força complet, de fet poques vegades esmorzava ous i la veritat és que eren perfectes per afrontar el dia que teniem per davant. Entre unes coses i altres ja eren les 4:45h així que vam esmorzar amb certa pressa per marxar com a molt tard a les 5.

Finalment, tot i que l’argentí no va aparèixer ni un moment, vam esmorzar molt be i ja estàvem preparats per marxar a veure la guinda del viatge, Machu Picchu. Així que vam cabar d’esmorzar, vam arreglar una mica la cuina, vam apagar totes les llums i sense fer massa soroll vam agafar les nostres coses i vam sortir del hostel.

Com era d’esperar fora hi feia molt fred que sumat al gran nivell d’humitat feia que la sensació fos encara de mes fred.  Vam baixar les eternes escales i vam anar cap on ens va dir l’argentí on venien els bitllets d’autobús. Ens ho va indicar aproximadament i en Raimon anava mirant a Google Maps. Quan vam arribar a un carrer que semblava important vam veure un munt de gent que baixava i creuava la via del tren que ja la teníem al costat i seguien baixant. Jo pensava que hauríem de seguir la gent, pero en Raimon va dir que havíem de pujar aquell carrer. A pocs metres ja vam veure que quasi tota aquella gent que baixava sortia d’un carreró que va resultar ser on estava l’oficina on venien els bitllets d’autobús.

Ens esperàvem, evidentment amb tot el que ens havien dit, que hi hauria una cua enorme i que hauríem d’esperar almenys 30 minuts. Pero hi havia com a màxim deu persones davant nostre i en 5 minuts ja estàvem comprant els bitllets. L’oficina era petita i hi havia dues taquilles. La cua arribava fora l¡oficina pero només 4 o 5 metres. Vam pagar els 80 soles per cap que costava anar i tornar i vam sortir (si, uns 20€ per un total d’uns 50 minuts en autobús).

I ara si ja vam anar a on anava tothom, ja ho teníem tot per lo que ja podíem seguir a tota la massa de gent. És força curiós Aguas Calientes, un poble que només existeix per fer de plataforma al Machu Picchu i que es troba que a les 5 del matí hi ha centenars de turistes caminant amunt i avall amb les seves motxilles, mes turistes que locals per tot el poble i durant tot el dia. 

Va baixar el carrer que abans havíem pujat, vam creuar la via del tren i ja vam arribar a la cua per agafar l’autobús. Eren les 5:20h i ja estàvem situats i amb tots els tiquets comprats. Les botigues d’aquell carrer ja començaven a obrir, doncs davant d’elles ja hi havia desenes de persones pal plantades.

En aquella cua si que ja vam estar-hi una estona mes, de fet ja ho sabíem que com a mínim estaríem una hora fent cua per agafar l’autobús. De fet per això volíem ser-hi tan aviat, perquè la cua no fos encara mes llarga. Nosaltres entre que era de nit i que érem lluny, no veiem on acabava la cua, pero mica en mica es va anar fent de dia i per fi vàrem començar a veure Aguas Calientes, que tot i que ja portàvem allà quasi 12 hores, encara no l’havíem vist de dia. Els autobusos ja es començaven a veure a uns 75 metres i el mes impressionant va ser les enormes muntanyes que rodejaven tot el poble. Encara es veien només els contorns dels pics pero ja denotaven una espectacularitat única.

Mentre esperàvem, es va anar fent de dia del tot i ja veiem els autobusos arribant i marxant sense parar, era impressionant la coordinació i eficàcia de tots aquells conductors que permetien que contínuament algú estigués pujant a un dels autobusos. Quan vam començar a poder veure la cua, vam ser conscients de la gentada que hi havia esperant, de fet em va estranyar tant silenci tenint en compte tots els que érem. Almenys era una cua de 1000 persones només esperant els autobusos, això si, amb un civisme espectacular. Es noten aquells llocs on el turisme es de qualitat…

Cap a les 6:30h encara fèiem cua pero almenys ja era prou de dia com per veure tot el paisatge, així que almenys aprofitàvem per prendre les primeres fotos d’Aguas Calientes.

En aquell moment, no sé perquè, vaig recordar haver llegit en algun lloc que per entrar al Machu Picchu s’havia d’ensenyar el comprovant de pagament pero a mes la targeta amb la que s’havia fet el pagament. Vaig treure el comprovant i efectivament allà ho posava. El problema, és clar, no portava la targeta, així que ja vaig estar preocupat fins que vàrem arribar a les taquilles.

Cap a les 7 del matí ja pujàvem a un dels autobusos. Al pare i a mi ens va tocar a la primera fila, i no és que ho escollíssim, és que vam ser els últims en pujar a aquell autobús i només quedaven aquells dos llocs lliures. En Raimon i la Sele també van pujar al mateix autobús i van seure darrere nostre. Ja iniciàvem l’últim tram cap a Macu Picchu.

El camí fins les runes era com un zig-zag ascendent perfecte. Tots els trams igual de llargs i de pendents. El problema era que el camí era massa estret perquè hi poguessin passar dos autobusos junts en contra direcció, així que cada vegada que es creuaven dos autobusos, que era contínuament, doncs un s’havia de mig apartar com podia i deixar passar l’altre, i tot plegat per un camí que donava a un precipici a cada curva mes profund. Tot semblava, i era, molt complicat pero aquells conductors tenien tanta pràctica que semblava que portessin motos i no autobusos tal com els feien anar.

La veritat és que aquella organització em va sorprendre. Hi havia molts autobusos i anaven molt ràpid. Contínuament pujaven i baixaven i a la parada de baix sempre hi havia almenys dos autobusos parats recollint gent. A mes anaven mes ràpid del que esperàvem tots plegats per lo que la pujada no es va fer gens pesada, i mes tenint en compte les meravelloses vistes que a cada curva eren mes espectaculars.

En uns 20 minuts vam arribar a les portes de les runes. Tot just eren les 8 del matí i ja estàvem a les portes del Machu Picchu. Des d’allà ja podíem veure alguns dels pics mes famosos que es veien a totes les fotos de Machu Picchu, era emocionant per fi poder veure en directe el que tantes vegades havíem vist en imatges. Vam anar cap la taquilla i abans d’arribar-hi ja ens van venir tots les guies a oferir-se per fer-nos la visita talc om havia llegit per Internet. Nosaltres ja havíem decidit que aniríem per lliure així que vam declinar totes les ofertes i vam anar directament a la taquilla. Un cop allà vaig fer un intent de resar per tal que no em demanessin la targeta amb la que havia pagat les entrades (tal com posava al comprovant), pero per sort no van demanar res, només els passaports de cadascú per comprovar que el nom a les entrades fos el nostre, les van sellar i vam entrar.

Just després d’entrar s’ha d’anar per un caminet estret i amb vegetació que impedeix de veure el voltant, pero un cop recorregut aquest petit tram i si segueixes avançant, deixes enrere unes roques i davant teu apareix una de les típiques imatges que tenim de Machu Picchu. És tant inesperat i sorprenent que durant un parell de segons et quedes sense aire ja que, almenys jo, en aquell moment encara no m’esperava veure aquella imatge tant espectacular, pensava que hauríem de caminar mes. Havia costat i el camí era llarg, pero per fi teníem tota aquella meravella davant nostre tal qual ens estigués esperant. A mes just en aquell moment el sol començava a despuntar per sobre el enormes pics que rodejaven la zona per lo que tota aquella immensitat començava a quedar totalment il·luminada pels raijos directes del sol. Ja era de dia i ja es veia be, pero quan la llum directe del sol va començar a il·luminar-ho tot encara era tot mes impressionant.

Evidentment ja ens vam parar allà mateix a fer les primeres fotos, de fet tothom s’hi parava. Per sort, com que nosaltres havíem arribat molt aviat, no vam fer cua ni a la taquilla ni allà.

Un cop passat aquell punt ja s’entrava de ple a la zona arqueològica i començava tot el recorregut, que només a la part bàsica, durava unes dues hores. Primer s’havia de caminar per un camí que deixava a la dreta les vistes d’almenys la meitat de tota la ciutat, a mes quedava elevat per lo que es podia veure des d’una altura ja considerable tot i que acabàvem d’entrar. Al mig d’aquell camí hi havia un bon lloc per fer fotos, de fet ens en vam fer mes allà tot i que quasi no ens havíem mogut d¡on havíem fet les primeres, pero és que aquell lloc estava preparat per fer-se bones fotos amb quasi tota la ciutat de fons, terrasses incloses, que de fet, el caminet pel que anàvem, n’era una, o ho semblava.

Vam tenir sort de que hi hagués poca gent perquè tot i així en el mirador ja vam haver d’esperar un parell de minuts a que es quedés buit. A mes tota la zona és tant gran que s’ha d’omplir molt per notar una sensació d’aglomeració.  Un cop fetes ja unes quantes fotos sense quasi haver vist encara res, vam seguir aquell camí fins que ja vam arribar a les escales que pujaven i baixaven al llarg de totes les terrasses, i si les creuàvem i seguíem recte, arribaríem a una part de la ciutat on hi havia cases amb força bon estat de conservació. Per això, en aquell punt on ja podíem anar a dalt, a baix o recte, li vaig preguntar a un treballador que hi havia just a pocs metres cap on havíem d’anar. Ell em va demanar l’entrada per veure quin paquet tenia, que era les runes + la muntanya, hi em va explicar el circuit que havíem de fer per poder veure-ho tot i mes o menys quant temps ens portaria. Em va explicar que si fèiem el recorregit assenyalat per la zona arqueològica tardaríem unes dues hores en veure la part bàsica, i un cop vista, ja hauríem d’anar a la muntanya a partir de les 10 del matí, que era l’hora que nosaltres hi podíem anar, doncs la visita a les altres zones es fa per grups per evitar aglomeracions ja que son zones mes complicades i difícils de fer.

Així que, després de fer-nos unes fotos amb unes Yamas que hi havia allà al mig d’una terrassa Inka, vam començar el recorregut seguin les senyals que hi havia per tota la zona arqueològica. Tota aquella senyalització estava molt be, de fet sense ella o s’hauria d’anar amb guia o segurament no veuries ni la meitat de la ciutat, ja que no sabries com arribar a algunes parts o acabaries passant 4 vegades pel mateix lloc. D’aquesta manera es pot veure tota la ciutat sense repetir llocs ni donar voltes sense sentit.

Fins aquell moment havíem creuat tota una terrassa horitzontalment i havíem de pujar un parell de terrasses fins arribar a l’entrada de la zona on hi havia les cases que era la primera zona del recorregut.  El primer tram donava just a la cresta contrària de la muntanya on estàvem on hi havia mes terrasses tot i que aquella cresta no s’hi podia baixar doncs era mes perillós, era molt mes inclinada i sense escales com las que i havia d’on veníem. Així que a diferència de les que havíem vist, aquelles terrasses no s’hi podia baixar, només veure-les des d’on érem, en un punt on veiem ambdues crestes de la muntanya a banda i banda.

Vam seguir les fletxes del recorregut endinsant-nos ja a la zona de cases. Havíem d’anar per un camí molt estret on només hi passàvem d’un en un des d”on teníem unes vistes fins aleshores desconegudes i que fins i tot eren mes espectaculars ja que era un costat de la muntanya amb mes pendent, mes inaccessible i que permetia tenir una perspectiva mes ample de tot l’entorn.

En aquella primera etapa vam veure tot tipus de cases Inkas per dins, doncs es podia caminar per tot arreu. Les cases no tenien sostre ja que aquest estava construït d’un material mes dèbil que la pedra de les parets i per tant amb el temps havia acabat caient. Pero la resta estava molt ben conservat i mes tenint en compte que tot estava a l’abast de qualsevol visitant. De fet això va ser de les coses que mes em va sorprendre ja que tant a Pisac com a Ollanta l’accés estava mes restringit, pero en canvi a Machu Picchu podíem caminar per dins les cases, veure totes les habitacions i passadissos que comunicaven els edificis.

Només en aquella primera part vam estar-hi quasi una hora, doncs segurament era la mes llarga de veure ja que es tractava de la ciutat en si, per tant hi havia moltes construccions per veure. I nosaltres ho vam veure tot, doncs vam seguir totes les indicacions sense saltar-nos’en cap. Una de les cases semblava la casa dels rics ja que a mes de semblar mes gran tenia ua terrassa que donava a les millors vistes del lloc, amb tota la vall i la muntanya just davant. Degut a les zones on els Inkas construien les seves ciutats, contínuament havíem de pujar i baixar escales, doncs la ciutat era mes vertical que horitzontal, no deixava de ser curiós veure en quins llocs tant inaccessibles feien les ciutats.

Un cop vista tota la zona de cases, ja portàvem una hora caminant pujant i baixant escales i ja es notava una mica el cansament. La següent zona a veure en detall seria la zona de terrasses que eren just al costat de les cases. Es podia caminar per quasi totes les terrasses, que em va donar la sensació que eren una mica mes petites que les de Ollanta, potser perquè la muntanya tenia mes pendent i es veien obligats a fer-ne mes i mes petites per salvar millor el desnivell. Per veure totes les terrasses havíem de baixar, doncs l’entrada principal queda quasi a la part superior de les terrasses, per lo que vam baixar una mica sense arribar fins a baix ja que eren moltes escales que després hauríem de tornar a pujar i seguir amb la visita. Vam poder caminar per les terrasses i quasi tocar les Yamas que hi havia per allà. Dic quasi tocar perquè estava prohibit tocar-les tot i que hi havia gent que s’ho passava pel forro.

Cap a les 9:30h ja havíem vist tota la zona de cases i magatzems i la zona de terrasses. A les 10 teníem permís per pujar a la muntanya que quedava darrere la ciutat i que permetia des de dalt tenir unes vistes magnífiques de tot el Machu Picchu. El senyor a qui vaig preguntar al principi, em va dir que havíem d’anar cap allà a les 10 i em va senyalar les casetes de les taquilles i que allà ens indicarien cap on anar. Així que vam anar cap on ens va dir pero ens vam trobar que era la sortida. Vam preguntar a un altre treballador i ens va confirmar que havíem de sortir i tornar a entrar per anar a la muntanya. No ho vam entendre pero vam seguir les indicacions que ens deien fins que efectivament vam sortir del recinte i ens vam dirigir de nou a les taquilles.

En aquell moment no tenia massa car si podríem entrar o havíem de pagar o que passava, pero quan vam arribar a la taquilla, vaig dir que anàvem a la muntanya, van segellar el tiquet de nou amb un color diferent, ens van dir per on anar i vam entrar de nou. Realment s’havia de tornar a entrar, doncs semblava que feien un control diferent pels que pujaven a les muntanyes.

Un cop dins de nou, no havíem de seguir recta com abans sino girar enrere i ja començar a pujar. Nosaltres no sabíem com era el camí cap a la muntanya, quanta estona seria, ni si serien escales o molta pendent, no sabíem res, així que simplement vam seguir les indicacions i vam pujar escales i rampes durant uns 5 minuts que es van fer llarguíssims, doncs ja estàvem una mica cansats i aquella pujada era força pronunciada i irregular.

Primer vam arribar a una altra zona de la ciutat, també edificada pero no de cases, sino recintes comuns per als habitants de la ciutat. Aquella zona ja quedava mes elevada i tenia una vista quasi total de tota la ciutat, inclòs el lloc que acabàvem de visitar. Allà hi havia un bon mirador on ens hi vam parar per, evidentment, fer unes bones fotos.

Vam continuar pujant un camí d’uns 30 metres sense gaire pendent que ja ens va portar fins a una altra taquilla on ens van demanar el tiquet de nou i ens van fer anotar en un libre els nostres noms i l’hora a la que havíem arribat, que eren les 9:45h. En aquell moment pensàvem que ja havíem arribat al cim de la muntanya, o el que fos on havíem d’arribar, doncs pensàvem que allò havia sigut un control de la gent que arribava. Pero aleshores el noi de la taquilla ens va dir que havíem de seguir pujant assenyalant-nos el camí darrere nostre. Ens vam girar i vam veure un camí de sorra, pedres i forats, amb forta pendent o graons enormes que pujava i pujava sense veure’s on arribava. A mes estàvem al mig de la selva per lo que no es veia a mes de 10 metres. En aquell moment per poc ens caiem. Nosaltres pensàvem que ja hauríem arribat i va resultar que allò era l’inici del camí a la muntanya. En aquell llibre acabàvem d’anotar a quina hora començàvem el camí!

Encara flipant vam començar a pujar escales. Eren de pedra i totes irregulars cosa que feien que el camí encara fos mes cansat. Vam caminar uns 5 minuts sense veure cap final ni res que no fos mes escales. Vam preguntar a una dona que baixava i ens va dir que fins a dalt quedava una hora a pas lleuger! Pas lleuger??? Pujant escales??? Una hora???

En aquell moment crec que tots 4 ja vam ser conscients de que no podríem arribar fins a dalt. De fet el pare allà mateix ja va dir que plegava. Jo encara no pero ja sabia que no tardaria massa, no tant perquè no pogués mes, sino perquè tenia clar que no arribaria fins a dalt, i pujar una mica mes per simplement seguir veient mes escales no tenia sentit. Així que vam quedar amb el pare que ens trobaríem a la sortida cap a les 11:30h. De fet nosaltres com a olt tard havíem de tornar a passar pel punt on ens havien registrat com a molt tard a les 11:45h, per tant vam considerar que com a molt a les 11:30h ja estaríem. Ens vam acomiadar i nosaltres 3 vam seguir pujant escales.

La qüestió en una situació de fort esforç físic i gran altitud és controlar al màxim la respiració. Quelcom com això que molta gent no li dóna cap importància, és de les coses mes importants a tenir en compte. De fet molta gent acaba per no poder no tant per un cansament físic sinó per la impossibilitat de mantenir una respiració constant. Això ho va notar molt en Raimon, que molt abans que jo ja no podia pujar mes, i això que se suposa que ell físicament podria aguantar mes que jo, pero tenia molts problemes en respirar i això va fer que caigués abans que jo.

Pero fins arribar a aquest moment vam pujar una estona mes, almenys vam seguir pujant uns 30 minuts mes a partir de que el pare marxés. Si les escales ja eren terribles a l’inici del camí, van anar empitjorant conforme anàvem pujant. EN alguns punts s’havien de pujar amb les cames i les mans, ja que eren tant inclinades que t’havies d’ajudar amb les mans per tal de poder-les pujar, o escalar… Tanta pendent i tanta irregularitat ens estava matant. A mi el que mes em desmoralitzava era no veure res mes que escales. Anaven pujant en zigzag i a cada curva esperaves veure alguna cosa i només veies mes escales iguals. Això et feia perdre les ganes de seguir. Lo bo és que de tant en tant, en algun punt la vegetació deixava una petita clariana que permetia veure tota la vall i les muntanyes just davant, que sumat al bon dia que feia permetia disfrutar d’imatges espectaculars.

Mentre pujàvem en Raimon s’anava quedant cada vegada mes enrere. La Sele anava la primera i no tenia cap problema per seguir pujant, semblava una cabreta de muntanya. Jo anava seguint el ritme amb certa dificultat pero en Raimon cada vegada es parava mes i ja se li notava que no tenia ganes de seguir pujant. Aleshores vam tornar a preguntar a una guia que baixava quan quedava, i ens va dir una hora una altra vegada! Portàvem quasi mitja hora pujant i quasi no havíem avançat. A mi i en Raimon allò ens va acabar de desmoralitzar i en aquell punt ja tots dos sabíem que no seguiríem.

Vam decidir almenys arribar fins la següent curva per veure si es veia alguna cosa mes. Així que vam fer un últim esforç fins arribar a la curva, pero quan vam veure que el camí seguia igual i que no es veia res mes que mes escales, doncs ja vam decidir que fins allà havíem arribat. Així que vam fer unes fotos des del punt mes alt al que vam arribar i vam començar a baixar. La veritat és que quan vam començar a baixar em vaig relaxar molt, doncs el fet de pensar en arribar fins a dalt em provocava certa angoixa ja que sabia que l’esforç a fer hauria de ser enorme.

Mentre baixàvem algunes persones ens preguntaven si havíem arribat fins a dalt, i altres fins i tot o donaven per suposat i ens preguntaven com es veia tot des de dalt. Nosaltres els dèiem que no hi havíem arribat i aleshores ens preguntaven si costava molt, a lo que nosaltres els responíem que els quedava una hora a pas lleuger. Tothom reaccionava com ho havíem fet nosaltres, alguns fins i tot donant mitja volta allà mateix.

Mentre baixàvem en Raimon i jo anàvem parlant i de cop i volta, uns 5 metres mes avall, un noi ens va preguntar al Raimon i a mi en català: “Que tal? Heu pogut arribar a dalt?” Evidentment ens ho va preguntar perquè ens havia escoltat parlar en català, així que ens vam parar amb ell. Primer li vam dir que no, que acabàvem de donar mitja volta i que encara quedava molt de camí. Ell ja anava mig esbofegant per lo que vam suposar que tampoc ho aconseguiria. Ens va dir que havia llegit per Internet que aquella pujada era de complicació moderada, per lo que ja s’esperava que fos dur. Vam xerrar una estona d’on érem. Ell de Badalona pero actualment vivint a Sabadell pero trobant a faltar molt el mar. És el que ens passa a tots els que hem nascut al costat del mar. Ens vam explicar una mica el viatge que havíem fet, el perquè i què ens quedava. Vam estar uns 5 minuts parlant, doncs els catalans, anem on anem, ens parem i parlem quan trobem un altre català. Ens vam acomiadar desitjant-li bona sort durant l’ascens i vam continuar baixant.

Evidentment, la baixada era molt mes ràpida que la pujada, i no vam tardar massa en arribar al punt de control on havíem anotat el nostre nom i l’hora a la que havíem entrat per pujar a la muntanya. Allà vam haver d’anotar de nou l’hora per indicar la sortida, molt abans de l’hora màxima permesa…

Vam fer el camí fins la sortida a poc a poc, mirant be tot abans de sortir i fent les últimes fotos. Ja ens dirigíem cap a la sortida i havíem d’aprofitar per empapar-nos be de tot aquell espectacle i grabar-lo al màxim a la memòria.

Eren les 10:30h quan sortíem del Machu Picchu, dues hores i mitja després d’entrar. Aquest era el temps mig que feia tothom. Nosaltres hauríem d’haver estat mes estona si no fos perquè no vam fer ni la meitat del camí a la muntanya. De fet per estar-s’hi mes estona s’havia d’estar preparat físicament perquè les escales i pujades eren constants en tot el recinte sumat a la falta d’oxigen per l’altitud.

Havíem quedat amb el pare a les 11:30h i encara quedava una hora. Mentre sortíem teníem l’esperança que el pare estigués allà a la sortida, pero com era evident, no hi era. Encara quedava una hora per l’hora que havíem quedat i era normal que encara no hi fos. A diferència de quan havíem entrat nosaltres, ara a les taquilles hi havia una cua enorme, era l’hora que arribaven tots els tours i començaven les aglomeracions. Arribar a les 8 del matí costava pero valia molt la pena, no només per evitar la cua de l’entrada, sino per poder passejar per tota la zona del Machu Picchu sense gent per tot arreu. Només per dues hores la diferència era brutal.

A aquella hora feia una calor terrible. El temps era una bogeria. Pel matí feia moltíssim fred i al cap de dues hores la calor era insoportable, almenys havia pujat 20 graus la temperatura en menys de 3 hores. Allà a la cua s’hi veia de tot, gent amb abric, amb màniga curta, amb impermeable, amb paraigües, de tot,…

Vam intentar buscar algun racó on toqués una mica l’ombra i seure una estona. Ombra era relativament fàcil, lloc per seure ja era mes difícil. Ens vam quedar en un lateral on hi havia un muret amb gent asseguda i allà, en un petit tros que quedava vam deixar-hi els abrics i vam seure per torns.

Vam estar allà al sol uns 30 o 45 minuts. Jo vaig aprofitar per menjar algo que portava en Raimon, i la Sele crec que fins i tot va dormir una estona. En Raimon i jo de tant en tant anàvem a veure si vèiem al pare per algun lloc, pero res. Havíem d’esperar fins l’hora acordada. Durant una estona no vaig poder seure de tata gent que hi havia, pero a la que vaig veure un tros de mur lliure al costat de la Sele i vaig seure i ja no em vaig aixecar, així ja podia aguntar millor l’espera tot ique el sol picava moltíssim. La cua era enorme i no parava d’arribar gent, cosa que ens va fer veure que havíem près la millor decisió venint ben aviat, doncs en aquell moment dins el recinte deuria estar ple de gent i ja era impossible en tot elq ue quedava de dia poder visitar Machu Picchu tal com ho havíem fet nosaltres, sense quasi ningú podent-nos parar allà on volíem i sense haver d’esperar per fer les fotos.

Pocs minuts abans de l’hora acordada, va venir en Raimon per dir-nos que ja havia trobat al pare i que ja estava a la zona de sortida d’autobusos. Vam agafasr les coses i vam anar cap allà. I aleshores ens vam endur una altra alegria per haver-hi anat ben aviat, que va ser que quasi no hi havia cua pels autobusos, de fet no vam haver d’esperar, doncs vam poder pujar a un dels 2 busos que hi havia esperant sense haver d’esperar, doncs només hi quedaven 4 llocs que volien omplir i nosaltres érem justament 4, això si, ens va tocar seure separats.

De seguida que vam pujar el bus ja va arrencar per fer de nou aquell camí zigzag pero ara de baixada. Vam haver de tornar a patir per si xocàvem o quèiem pel precipici de ràpids que anàven per aquell camí de sorra i curves. feia una mica de por pero la veritat és que els xofers conduïen mot be.

Al cap d’uns 25 minuts vam arribar a baix, al mateix punt on havíem pujat pero ara ja completament de dia per lo que semblava que estiguéssim a una altra ciutat, de fet aquell era el primer moment que veiem Aguas Calientes a plena llum del dia, i la veritat que impressionava doncs tot el poble estava completament rodejat de pics enormes que al mirar cap amunt fins i tot donaven vertigen. L’autobús parava a la vora d’un petit riu, amb quasi mes roques que aigua i a on una grua estava movent roques, no vam saber perquè, pero semblava que hi havia hagut un esllavissament i estaven retirant les roques del mig del riu.

Eren les 12:00h aproximadament i tots menys jo semblava que ja tenien gana. Jo com que havia menat alguna cosa mentre esperàvem al pare doncs encara no tenia prou gana per dinar, i mes tenint en compte que prefereixo fer coses abans de menjar i no després, i allà, almenys, volia donar una volta per Aguas Calientes. Pero ells ja anaven amb la intenció de buscar un restaurant. Vam caminar seguint la via del tren en direcció a l’estació. La via del tren estava al mig del poble sense cap protecció. Tenia voreres a banda i banda per on es podia passejar i hotels, cases o restaurants donaven just a la via. Nosaltres vam anar caminant pel lateral mirant els restaurants. tots en general eren cars per ser Perú, tot i que seguien essent mes barats que a Catalunya. Cal tenir en compte que eren mes cars de lo habitual pero en molts casos eren restaurants de força luxe i on es podia dinar per 5 o 6€.

Alñ cap de mirar 2 o 3 restaurants han van veure un que feien menús per 20 soles i semblava força bo, a mes el restaurant es veia de bona qualitat i atenció. Ells van decidir dinar ja pero jo no tenia prou gana per un menú com aquell, i el mes important, volia donar una volta per Aguas Calientes abans de tenir la panxa plena. Cal tenir en copte que encara no havíem passejat per Aguas Calientes de dia, i només ho podíem fer aquell dia. Així que ells es varen quedar en aquell restaurant i jo vaig anar a donar una volta pel centre d’Aguas Calientes.

De fet,allà on érem ja quasi era el centre. Allà mateix hi havia el riu que venia de dalt travessant tot el poble. Durant la meva passejada vaig anar sempre molt a prop del riu creuant-lo pels diferents ponts que hi havia. Aguas Calientes es un poble molt petit per lo que era fàcil veure’n el mes important tot i que com molts pobles peruans, estava ple de pujades i baixades. Algo molt curiós d’Aguas Calientes és que no està preparat per cotxes, no hi poden entrar doncs els carrers no son prou amples, tots son només per a vianants, o fins i tot, alguns son escales. Així que passejar per Aguas Calientes és com passejar per un passeig de vianants contínuament.

Vaig caminar per tot el centre del poble sense allunyar-me massa de l’estació de tren que era on estaven els altres dinant. Durant la passejada va ser quan em vaig adonar per mi mateix que Aguas Calientes és un poble només per turistes, no te cap altra funció que acollir els visitants del Machu Picchu. A Aguas Calientes només hi ha restaurants i hotels, pràcticament no hi ha res pensat per la vida cotidiana dels ciutadans, com poden ser supermercats, fruiteries, llibreries, etc. Una altra cosa que sorprenia eren els transportistes. Com ja he dit, en tot el poble no es podia circular en cotxe, per lo que tota la mercaderia que havia d’arribar als restaurants s’havia de portar des del punt on podia aparcar el camió fins al restaurant, i tenint en compte que tot el poble eren pujades i baixades. Per lo que per aquells carrerons s’anaven veient treballadors arrossegant carretons plens de caixes amunt i avall, de fet en alguns punts els havien d’arrossegar fent zigzag ja que recte era impossible de pujar-lo o baixar-lo per aquells pendents.

Al cap d’unes dues hores vaig tornar al restaurant on eren els altres dinant. Eren les 13:45h aproximadament quan vaig arribar al restaurant. Ells encara no havien acabat així que em vaig esperar a l’altra banda de la via del tren assegut a un banc. Sorprenentment va començar a ploure, i dic sorprenentment perque poc abans feia un sol i una calor terribles. De fet ja ens havíem adonat que els canvis bruscs de temps i temperatura eren algo habitual en aquella zona, doncs la temperatura pujava 20 o 25 graus de la nit al dia o en 10 minuts passava de fer un sol que crema a ploure sense parar. La qüestió és que em vaig aixecar d’allà i vaig tornar al costat del restaurant on em podia aixoplugar sota els balcons.

Quan era allà esperant, la promotora del restaurant on eren els altres dinant, de cop i volta se’m va acostar i em va dir que entrés dins el restaurant perquè venia el tren. Efectivament venia un tren que ja havia vist i de fet volia veure passar, i no vaig acabar d’entendre perquè em deia que entrés al restaurant, pero quan el tren va arribar a la meva alçada va començar a volar sorra i pols amb una velocitat que fins i tot feia mal a la cara. Aleshores vaig entrar al restaurant… Quina incomoditat haver-se de tapar cada vegada que passava un tren…

En aquell moment els altres ja havien acabat de dinar i ja estaven pagant. Jo encara no havia dinat i de fet em volia esperar, ja que aquell dia soparíem tard i, per mi, ells havien dinat massa aviat. Quan van sortir vam pujar pel mateix camí per on havia pujat jo abans, travessant el mercat i pujar poble amunt pel lateral dret del riu. Jo em vaig comprar, crec recordar, el primer souvenir o cosa que no fos menjar, un encenedor de Machu Picchu perque els dos que portava ja s’havien quedat sense gas, a 2 dies de tornar a casa…

Pero tot just sortir del mercat i arribar a la vora del riu, vam veure un banc i vam seure, sobretot ells que després de dinar i del llarg matí, ja només tenien ganes de dormir. Precisament per això jo encara no havia dinat, era una ximpleria dinar amb poca gana per després no voler ni donar una petita volta per Aguas Calientes. Jo ja hi havia passejat per lo que tampoc m’importava massa el que fessin. De fet ja no van fer res mes fins cap a les 15h que vam anar cap a l’estació.

Mentre esperàvem al banc, vam veure nens locals jugant a les pujades i baixades que oferia el poble. Eren fills i filles de botigueres del mercat que es divertien amb qualsevol cosa. Ens va fer gràcia una nena d’uns 3 anys que volen imitar a la seva germana de 6 o 7 es va tirar amb un carricoche per una d’aquelles pendents agafant una velocitat que ni ella s’esperava.

El tren sortia a les 15:20h i suposadament a les 14:50h havíem d’estar a l’estació. Dic suposadament perquè et diuen que has d’estar a l’estació mitja hora abans pero realment no fa falta, pots arribar 5 minuts abans de la sortida i pujar al tren sense cap problema. Així que cap a les 14:30h i després d’estar mitja hora descansant en aquell banc, vam començar a caminar cap a l’estació. De totes maneres ja quasi hi érem, perquè vam descansar just sortir del mercat que era l’únic que ens separava de l’estació. Així que vam tornar a creuar el mercat i vam anar fins l’estació on hi vam arribar a les 14:40h.

L’estació era plena de gent, alguns arribaven i altres marxàvem. Jo vaig aprofitar per netejar-me una mica al lavabo, tant la motxilla com la suor en general. Vam seure per allà mentre esperàvem que anunciessin el nostre tren.

Cap a les 15h en Raimon va avisar-nos que el nostre tren ja estava a la via i que la gent estava pujant. Havia anat a preguntar perquè no el veiem anunciat tot i que només quedaven 20 minuts. Per passar a la zona d’andanes hi havia una cua enorme, un munt de gent amuntegada allà enmig i 4 o 5 treballadors mirant bitllets sense parar. Vam passar i vam anar a la nostra via que era, com no, la mes llunyana. Igual que a l’anada, vam arribar els últims, encara hi havia gent pujant, però ja hi eren tots i nosaltres ens vam col·locar els últims de la fila. Vam ensenyar els bitllets i vam pujar al tren.

A diferència de l’anada, no ens va tocar en una taula de 4 tots junts, sino tots 4 en una mateixa fila, per lo que anàvem el pare i jo al costat esquerre del tren i en Raimon i la Sele al dret. Aquesta vegada era de dia per lo que podríem disfrutar de les meravelloses vistes enmig de la selva. El tren tenia unes finestres enormes que arribaven fins al sostre, i de fet al sostre també hi havia finestres, tot plegat per permetre als passatgers veure be l’exterior del tren per quan circulés per la selva.

2 o 3 minuts després de l’hora indicada vam arrencar. De seguida ja sortíem d’Aguas Calientes i ens endinsàvem a l’espessa selva. De fet hi havia l’espai just perque passés el tren, deixant tot tipus d’arbres i plantes tocant a banda i banda del tren. Era una passada poder anar per allà al mig veient la vegetació de tal manera que seria impossible anant en cotxe. El tren circulava per un lloc on no hi podia circular res mes i per tant oferia unes vistes que no es podien disfrutar de cap altra manera.

Hi havia tot tipus de plantes de les quals la majoria era la primera vegada que veiem, de fet els colors tampoc els havíem vist mai, es veien fins i tot tons blavosos a part, evidentment, de tots els tons de verd possible. A mes durant bona part del trajecte el tren circulava just pel costat d’un riu per lo que tot plegat encara era mes bonic de veure. El pare i jo no paràvem de mirar i fer fotos, pero en Raimon i la Sele no van tardar massa ena dormir-se, crec que no van tardar ni mitja hora.

Igual que a l’anada, ens varen donar una beguda i una pasta. Jo vaig demanar, com no, cafè, i la pasta era força seca i no tant bona com la que ens havien donat a l’anada, de fet en Raimon em va donar la seva i va seguir dormint.

En un punt del recorregut vam passar prop d’una cabana de fusta amb una llum al mig de la selva. Encara era de dia per lo que es podia veure la casa i al seva ubicació. Ja s’ha de ser valent per dormir en una caseta tot sol al mig d’aquella selva…

Aquest trajecte de tornada seria mes llarg que l’anada, ja que passaríem per Ollanta per arribar a Poroy, un poble a uns 30 minuts en cotxe de Cusco. Degut a què Cusco no disposava d’estació de tren, els passatgers que volien anar-hi normalment paraven a Poroy.

Un cop vam passar Ollanta ja es va començar a fer fosc per lo que ja no podíem disfrutar del paisatge. Eren les 17:30h aproximadament pero ja es feia fosc ràpidament, una llàstima. En qualsevol cas ens va agradar molt el trajecte i aquella experiència única de circular per plena vegetació enmig dels Andes en tren.

Cap a les 19:15h arribàvem a l’estació de Poroy, ens vam endarrerir una mica pero dins de lo acceptable. Allà havíem d’agafar un taxi fins a Cusco. En Raimon ni la Sele encara dormien pero ja li vaig dir al pare que quan sortíssim de l’estació tinguessin paciència perquè hauria de regatejar amb els taxistes tenint en compte que era de nit, que hi hauria molta gent i que estàvem cansats, per lo que ja els avisava perquè aguantessin el temps que tardés, no mes de 5 o 10 minuts tot i que en aquell moment no tenia ni idea de com aniria.

Vam baixar del tren i vam creuar l’estació que era prou gran, i just sortir per la porta principal i trepitjar carrer ja se’ns van acostar 3 o 4 taxistes. Els altres ja me van deixar perquè negociés tot i que en aquell primer moment va ser impossible. Tots els taxistes demanaven 40 soles per anar a Cusco. Tenint en compte que de Cusco a Ollanta que era, aproximadament, el triple de camí i ens va costar 60 soles, jo contava aconseguir el trajecte per 20, per lo que 40 em va semblar molt car i vaig dir que no, que n’oferia 20. Pero en aquell primer tram tots els taxistes es negaven, ni tan sols negociaven, deien 40 i prou. Ho va trobar molt estrany. De totes maneres ens va costar 60 soles pero perquè també vam regatejar, ja que tothom ens deia que ens costaria uns 100, per lo que 40 de Poroy a Cusco tampoc estava malament. Pero evidentment vaig voler buscar mes.

Nosaltres en aquell moment encara no ho sabíem , pero tot i que ja havíem sortit de l’estació, encara estàvem dins un pàrquing de la pròpia estació on l’accés era restringit. Vam, seguir caminant per buscar mes taxistes ero tots seguien dient 40 soles sense possibilitat de regatejar. Quan vaig preguntar a 5 o 6 ja li vaig dir al pare que allò era raro pero que segurament hauríem de pagar 40 soles perquè ningú acceptava menys. Mentre li deia això ens vam adonar que estàvem dins un recinte tancat i que a 3 o 4 metres hi havia una porta que allà si que ja semblava que sorties al carrer i on es veia mes gent. Va ser creuar aquella porta i acostar-se, literalment, 6 o 7 taxistes cridant: Cusco, Cusco! Allà va ser on em vaig adonar que era allà on podríem regatejar i no al recinte que acabàvem de deixar enrere perquè segurament aquells taxistes havien de pagar per poder ser allà dins. Així que un cop fora, a la que vaig preguntar quasi cridant: A Cusco por 30? es van acostar tots rodejant.me completament, de fet el pare, Raimon i Sele es van apartar mig espantats perquè semblaven feres acabant de trobar la seva presa. Tots em van rodejar dient que per 30 ens portaven. Aleshores vaig dir 25 i tots van dir que si també. Pero en aquell moment entre els taxistes es van començar a donar cops i empènyer per poder estar mes a prop meu, per lo que la situació va passar a ser fins i tot perillosa i preocupant. Mai havíem vist algo així. Tots m’agafaven del braç, m’estiraven, no paraven de cridar: Yo, yo, yo,.. Com que la situació no me l’esperava i cada vegada s’acostaven mes taxistes i cada vegada es posaven mes agressius entre ells, vaig agafar el braç del primer taxista que m’havia preguntat i li vaig dir, contigo por 25. El tio em va estriar del braç per treure’m d’allà al mig mentre els altres encara ens perseguien, pero el taxista m’estirava mentre apartava els altres, allò era exagerat. Cap de nosaltres havia vist mai algo així. De fet quan ja ens havíem allunyat una mica tots estàvem flipant, en Raimon al·lucinava amb el que acabava de passar. Jo potser ja hi estava una mica mes acostumat, pero de totes maneres allò no ho havia vist mai.

Així que el taxista ens va acompanyar fins al taxi que era a uns 100 metres d’allà aparcat a la carretera. Pero nosaltres anàvem caminant per l’altre costat per lo que havíem de creuar. Jo vaig dir els altres que creuéssim quan ho fes el taxista, que ell era d’allà i sabia què fer. va ser en aquell moment quan va passar un dels fets mes perillosos que m’havia passat en tot el viatge. El taxista va creuar just després d’una furgoneta i nosaltres darrere d’ell. Però el problema va ser que aquesta furgoneta no deixava veure l’altre carril i quan ja estàvem al mig de la carretera vam veure (mes aviat ens va pitar) un camió que venia de l’altre sentit i que ja el teníem, literalment, a menys de 5 metres nostre. Un segon mes i ens hauria atropellat (a sobre era un camió enorme). En aquell moment ens vam tirar tots enrere i quan va passar vam creuar corrent. Quan vam arribar a l’altra banda no ens acabàvem de creure que no hagués passat res, almenys jo. A mes havia sigut jo qui els havia dit que seguissin al taxista, que va ser justament l’error que vam cometre.

Després d’interioritzar be la sort que vam tenir, ja que sempre només tenim en compte la mala sort i no la bona sort com en aquella ocasió, vam pujar al taxi i vam anar cap a Cusco. El taxista ens va dir que només ens podia deixar a la Plaza de Armas. No vam arribar a saber perquè pero imagino que deuria ser per temes de llicències. En qualsevol cas no ens quedava massa lluny de l’hotel.

Al cap d’uns 35 minuts vam arribar a Cusco. Amb en Raimon ja havíem decidit de pagar-li 30 soles en comptes dels 25 pactats ja que 5 soles mes eren 0,30€ cadascú i així fèiem feliç aquell home. Ho vaig voler així perquè aquell taxista em va transmetre bones vibracions. A diferència d’altres que ja es veien de lluny que intenten treure’t el màxim possible, aquell va ser molt honrat en tot moment a mes de ser molt amable. Així que vam baixar i quan li vam donar els 30 soles la seva cara ho va dir tot, una expressió d’alegria i gratitud que costa de veure. Només per això ja valia la pena els 0,30€ de mes. Vam agafar les motxilles, ens vam acomiadar i vam anar cap a l’hotel.

Pero de camí a l’hotel, van dir d’aprofitar que ja érem fora per anar a sopar. Jo ja tenia gana perquè quasi no havia dinat, pero no deia res perquè entenia que ells encara no tindrien gana per sopar, doncs tot just eren les 20h, pero quan tots hi van estar d’acord, doncs a mi, evidentment, em va semblar perfecte. Així que vam decidir anar al carrer on ja havíem anat a esmorzar anteriorment i que ja coneixíem prou be perquè era el que agafàvem per anar de la parada de vans a la Plaza de Armas o a l’hotel. Jo vaig proposar d’anar a aquell carrer perquè hi ha molts restaurants.

Al cap d’uns 5 minuts vam arribar al carrer i vam començar a buscar. Anàvem tots amb força mode estalvi, doncs ja era el penúltim dia de viatge i ja havíem gastat tot el que havíem de gastar. Així que ens vam decidir per un restaurant on feien menús per 5 soles, el mes barat que havíem vist a Cusco i, quasi de tot Perú. De fet ni ens ho creiem, doncs a Cusco tot era força car tenint en compte els preus de Perú. A mes el restaurant estava pleníssim, cosa que sempre fa que psicològicament et sembli que el restaurant està be. Així que ens vam decidir per aquell.

De fet vam poder seure de miracle. De fet quan vàrem entrar no hi havia lloc, pero el restaurant era gran i al cap d’un minut una taula de 4 va quedar lliure. Estava completament ple de locals, no es veia cap turista. Això i el preu del menú denotava que aquell restaurant estava pensat únicament pels cusquenys. De fet aquesta és la millor manera de fer un viatge com un local, fixar-se be on van els locals. A vegades no és fàcil, pero si s’aconsegueix el viatge pot ser molt mes interessant (a part de barat).

De primer hi havia sopa, com sempre, pero no es podia triar de que, només n’hi havia d’un tipus. I de segon jo vaig demanar carn de vedella amb arròs. El menjar en general no era massa bo comparat amb altres restaurants, cosa completament normal tenint en compte el preu i que era un restaurant pensat per a locals. Per veure, com ja era habitual a Perú, un te. La Sele era de tots 4, la que tenia mes problemes amb el menjar. Nosaltres ens podem menjar quasi qualsevol cosa, pero a la Sele aquests menjars menys elaborats li costava mes de menjar. De fet, en general, el menjar a Perú no era tant bo com a Equador tot i ser quasi els mateixos ingredients.

En qualsevol cas vam sopar, vam pagar i vam anar directament a l’hotel on hi vam arribar al cap d’uns 10 minuts. Entre unes coses i altres ja eren les 21h. En aquell moment ja podíem dir que ja havíem fet tot el mes important que havíem de fer en el viatge. Allò ja s’acabava.

A diferència de la primera nit en la que havíem estat sols en tota la planta (amb 4 habitacions, bany, cuina i menjador per nosaltres sols), aquella última nit hi havia una altra parella que van ocupar la tercera habitació. No ens vam veure massa perque cadascú estava bàsicament a la seva habitació, a mes ja era tard per lo que ja ningú sortia.

Jo vaig rentar algo de roba i vaig preparar tot lo possible de la maleta ja que l’endemà ja marxàvem. I cap a les 21:30h el pare i jo ja estàvem al llit per anar a dormir. En Raimon i la Sele crec que es van quedar desperts mirant una peli. Jo de seguida em vaig adormir tenint en compte lo llarg i cansat que havia sigut aquell dia.

error: Content is protected !!
%d bloggers like this: