Se suposava que el dia anterior hauria d’haver arribat a Washington a les 11 del matí, i no a les 21h com vaig acabar arribant, per lo que havia perdut quasi un dia sencer dels 2 i mig que hi estaria. De fet tenia fins i tot reservada una visita guiada pel Capitol, gratuita, que no vaig poder fer. La qüestió és que pràcticament ja només tenia aquest dia per veure Washington i, sorpresa, plovia a bots i barrals.
Em vaig despertar cap a les 6 del matí i em vaig preparar i escriure el diari mentre esperava a veure què passava amb la pluja. A primera hora plovia poc, així que tenia l’esperança que parés en qualsevol moment. Per cert, que el cafè me’l vaig preparar a la cuina de la casa, que era la pis de dalt, que era una passada de gran i completament equipada. Aquella era una zona de cases realment grans i, tot i que estaven a les afores, no deixava de ser Washington.
Cap a les 8 del matí seguia plovent per lo que ja no vaig esperar mes i vaig sortir de l’apartament. Em vaig equipar be i vaig decidir anar caminant fins al National Mall, doncs només estava a una hora caminant i així aprofitava per veure mes la ciutat. La jaqueta que portava era una mica impermeable, i dic una mica perquè realment no ho era, però si que podia aguantar si seguia plovent d’aquella manera, si es posava a ploure mes fort, ja notaria l’aigua.
Google Maps m’indicava que havia d’anar en direcció contrària a la que suposadament era. De seguida vaig pensar en la via del tren i que s’havia de creuar, igual que havia fet la nit anterior. Però a diferència de per on vaig anar jo, Google Maps em va portar per un parc increíble. Al principi semblava que anava cap a l’estació, però en un punt em va fer seguir un caminet que no es veia exactament què era, però que al cap de 5 minuts m’havia portat a un parc a la vora del riu que rodeja Washington, un parc natural però ben cuidat i amb una flora i fauna ben abundants. La veritat que un parc com aquell a Washington i al costat de l’apartament és l’últim que m’esperava.
Al cap d’uns 15 minuts seguint el caminet, vaig arribar a un pont que creuava el riu i ja vaig deixar el parc enrere per entrar a la ciutat. La primera zona que havia vist, que era la zona del meu apartament, em va encantar, i aquesta on arribava ara, quasi que encara mes. Washington m’estava fascinant per la seva neteja, silenci, el civisme i lo ben cuidat que estava tot. Venia de Nova York on tot era just el contrari. Aquí cap vianant creuava en vermell encara que no es veiés cap cotxe en kilòmetres, perquè un cotxe pités havia de passar algo molt greu, de fet jo no vaig sentir ningú tocant el clàxon en els dos dies que hi vaig estar. Semblava que hagués canviat de país.
Plovia una mica des de que havia sortit de l’apartament pero sense que fos un problema. Mica en mica m’anava acostant al centre de la ciutat però no ho semblava, doncs els barris seguien sent com el del meu apartament, és a dir, tranquils, nets, sense cotxes pitant, cases baixes i veïns molt educats, de fet la majoria em saludava quan passava. Washington és tant diferent de Nova York que sorprèn, i encara mes tenint en compte que és la capital. És una ciutat baixa pel que fa als edificis, doncs no se’n pot construir cap que sigui mes alt que el Capitol, i això fa que Washington tingui un encant difícil de descriure. De fet s’aconsegueix justament això, que sigui com un poble gran, amb tot el que això comporta. Algú s’imagina caminar pel centre de Barcelona amb un silenci absolut i que els veïns et saludin quan passes per davant les seves cases? Doncs això és el que passa al centre de Washington a 1 km del Capitol. On sembla el típic barri benestant de les afores, cases molt senyorials, cap bloc de pisos, silenci i respecte per tot arreu. Realment em va sorprendre molt gratament i, tot i que alguna cosa ja havia llegit, no m’imaginava ni de lluny que fos tan exagerat.
I mentre caminava per aquells carrers i sense esperar-me que fos allà mateix, de cop i volta, apareixent darrere d’una d’aquelles cases, vaig veure la famosa cúpula del Capitol. Pel barri semblava que fos ben lluny del centre però el Capitol era allà mateix, a uns 200 metres al costat d’aquell barri tant bonic i tranquil.
Havia passat poc mes d’una hora des de que havia sortit de l’apartament quan arribava al National Mall per la banda del Capitol. Pero mentre m’acostava a les portes del Capitol va començar a ploure cada vegada mes. Fins aleshores la roba que portava m’havia protegit be de la pluja, però ara ja plovia força i la roba començava a estar massa molla.
Havia reservat una visita guiada pel Capitol per al dia anterior, però degut al periple per arribar a Washington, no la vaig poder fer. Així que avui m’hauria de conformar a veure el Capitol només per fora, per lo que vaig donar la volta sencera a l’edifici fent fotos des de tots els angles. Almenys veure’l el màxim possible. El Capitol és un d’aquells edificis que de tantes vegades que has vist, sembla que ja coneguis a la vegada que encara produeix mes emoció poder veure en real quelcom que has vist tantes vegades només en imatges. Això si, és mes alt del que sembla i, com tot a Washington molt cuidat i net.
Després de veure el Capitol pels 4 costats i haver fet les fotos de rigor, vaig seguir avançant pel National Mall sense entretenir-me massa per no mullar-me mes del compte. La següent parada era la Reflecting Pool, la mítica piscina testimoni de tantes manifestacions i pel·lícules com Forrest Gamp. Em va agradar molt ser allà mirant a la Reflecting Pool amb l’obelisc de fons i el Capitol darrere, davant d’aquella imatge que tantes vegades havia vist per la TV o Internet.
Suposo que degut a l’hora, les 10:30h, i a que plovia, hi havia molt poca gent, cosa que encara feia mes especial ser allà, doncs lo normal és que hi hagi tanta gent al voltant de la piscina que no puguis ni tocar l’aigua. En aquell moment estava quasi sol, només acompanyar per una família d’ànecs que passava per allà, amb ni mes ni menys que 8 cries i que no tenien cap por, de fet se m’acostaven tots a veure si hi havia aluna cosa per menjar.
Cada vegada plovia mes i vaig accelerar el pas pel National Mall en direcció a l’obelisc, el memorial de Washington. Tot i que sembla que estigui a prop perquè es veu perfectament be des de la Reflecting Pool, s’han de caminar quasi 2 km, és a dir, uns 30 minuts i sota una pluja cada vegada mes forta. Va ser en aquest punt que la roba ja començava a no aguantar i ja notava fred, no moll, pero si fred per la pluja, el vent i el fred en general. El dia es posava cada vegada pitjor i jo encara volia veure unes quantes coses.
A meitat de camí a l’obelisc la situació ja començava a ser preocupant. L’aigua començava a calar per tot arreu. La jaqueta ja no aguantava i notava fins la samarreta molla. Ja tenia molt de fred i la situació començava a ser incòmode per seguir. Em vaig quedar uns 10 minuts sota una espècie de quiosc per informació turística amb l’esperança que parés una mica, però no, de fet semblava que encara plovia mes, així que vaig seguir caminant.
Al cap de 10 minuts a pas lleuger vaig arribar a l’obelisc, també mes alt del que sembla i com quasi tot, rodejat de banderes americanes. En aquest cas vaig tenir mala sort ja que des de feia pocs mesos les escales de l’obelisc estaven en obres i no s’hi podia pujar, obres que es preveia acabar al cap d’uns 8 mesos. Així que em vaig haver de conformar en veure’l des de baix i sense poder pujar al punt mes elevat de Washington.
Al costat de l’obelisc hi havia un edifici amb una espècie d’entrada que quedava al carrer pero tapava de la pluja. Jo i mes gent ens varem quedar allà, jo almenys 45 minuts, fins que la roba se’m va assecar una mica i semblava que plovia una mica menys, que tot i que encara plovia molt ja no ho feia com abans. La pròxima parada era la Casa Blanca, a uns 20 minuts caminant de l’obelisc.
Així doncs deixava ja enrere el National Mall i tots els impressionants edificis que conté, la majoria biblioteques o edificis oficials, com ministeris mentre caminava en direcció a la Casa Blanca. Tota la zona era un parc enorme, com una gran avinguda per vianants amb gespa, arbres i cap cotxe. De fet això era el que mes m’estava impactant d’allà, ser entre el Capitol i la Casa Blanca i no veure ni escoltar cap cotxe ni nen cridant.
Al cap d’uns 10 minuts caminant ja quasi tenia la casa Blanca davant però encara no es veia be degut als propis arbres que encara quedaven enmig d’ella i jo, entre ells el famós arbre de Nadal de la Casa Blanca, que justament és a la zona verda de davant, per on anava caminant jo ara.
La primera imatge que vaig tenir de la Casa Blanca, va ser la imatge típica. Quan no saps ben be si vas be i de cop veus davant teu la imatge que estaves buscant és realment impactant. Quan ja no hi havia cap obstacle entre la Casa i jo la vaig poder veure ja sencera tot i que encara estava a uns 150 metres de la Casa, doncs hi havia una zona de seguretat molt gran.
Davant hi ha un camí que porta just al costat de l’arbre de Nadal i davant la Casa Blanca, totalment centrat per lo que fa de mirador de la Casa. És realment el millor lloc per fer fotos ja que tens l’arbre de Nadal a 5 metres i la Casa Blanca el mes a prop possible.
Vaig fer 3 fotos des del mirador i vaig seguir pel caminet perquè no hi havia res on aixoplugar-se i seguia plovent força. La seguretat al voltant de la Casa Blanca és espectacular. Tot el voltant esta protegit per valles, policies i gossos. tots els cotxes que han d’accedir-hi han de passar per un exhaustiu control. La policia no deixa acostar-se a ningú fora dels llocs habilitats per veure-la. De fet, vaig veure una noia que es va equivocar, va entrar a un camí prohibit i en 2 segons ja hi havia un policia dient-li que per allà no, atents estaven. This is Washington!
Vaig seguir caminant per donar la volta a la Casa Blanca i anar a la part de darrere, doncs tant la part davantera com la posterior son mítiques i s’ha de veure des de tots dos costats. De fet no sabria quina és la part de davant i quina del darrere, doncs totes dues façanes son igual de conegudes. De fet, quan vaig arribar a la que creia era la part posterior, hi havia molta mes gent que a la davantera. Això si, la mateixa distància de seguretat.
Eren les 13h aproximadament i seguia plovent,i cada vegada amb mes força. Semblava que durant una estona havia de parar, però no, havia afluixat una mica però ara semblava que hi tornava amb força. Així que vaig buscar un McDonald’s a Google Maps i per sort n’hi havia un dos carrers amunt, seguint el mateix carrer que donava a un lateral de la Casa Blanca. Així que vaig anar-hi a dinar i a esperar a veure si per casualitat la pluja afluixava una mica.
Una altra prova de que Washington no te res a veure amb Nova York, la vaig tenir quan vaig entrar al McDonald’s. Els treballadors eren molt educats, ningú cridava i estava tot molt net. En els que vaig estar a Nova York, l’educació era la justa per evitar denúncies, cridaven tant que costava parlar amb qui t’atenia i es netejava lo just fins a l’hora de tancar. Aquest de Washington netejaven sobre net i et tractaven com si fossis a un restaurant de $40 el menú. Fins i tot en això Washington és especial. Sincerament no parava de flipar amb aquesta ciutat fins al punt que no m’importaria viure-hi.
Com sempre vaig demanar un 2 for $4 i vaig menjar allà tranquil·lament i m’hi vaig quedar una estona connectat al wifi del McDonald’s fent temps a veure si parava de ploure.
Vaig aprofitar per intentar assecar-me una mica, doncs la jaqueta ja era completament xopa i de fet el jersei també. Els pantalons igual però les cames podien aguantar, el problema era que tenia molt de fred de cintura a amunt i no tenia manera d’assecar-me, i encara que ho aconseguís, en sortir tornaríem a estar igual, xop i mort de fred.
Vaig estar al McDonald’s quasi una hora dinant, consultant possibles plans, assecant-me i esperant a que parés de ploure, però cap a les 14h i veient que no parava sino tot lo contrari, vaig decidir marxar i tornar a l’apartament. Tenia previstes mes visites però d’aquella manera no podia, no per la pluja, sino pel fred que tenia, doncs em seguiria mullant i la temperatura havia baixat molt. Almenys havia pogut veure tota la zona del National Mall tot i que em perdria algun barri que volia veure.
Per tornar a l’apartament, i a diferència del que hauria fet en un dia assolellat, vaig anar a la parada de metro mes propera, que de fet estava quasi al costat, a mirar com tornar en metro, doncs ben a prop de l’apartament hi havia una parada de metro. Però al mirar els panells informatius vaig desistir, quin lio! Els preu varien en funció del teu destí, i no tots els trens paren a totes les parades. A mes havia de fer un transbord i tot plegat acabava sortint el doble de car que anar en bus. Així que vaig mirar a Moovit i vaig veure que la mateixa línia que havia agafat el dia anterior iniciava el seu recorregut ben a prop d’allà, al carrer de sobre de la casa Blanca, així que vaig anar cap allà i just hi havia un bus parat esperant la seva hora per iniciar el trajecte. De fet quan m’hi vaig acostar, la xofer que estava asseguda fora es va aixecar i també va entrar. A mes em va semblar la mateixa que el dia anterior.
Al començament del trajecte anava jo sol al bus fins que al cap d’uns 5 minuts va pujar una noia que coneixia a la xofer i al cap d’un parell de parades una altra noia amb un bebe que també es coneixien. Eren 3 noies negres i totes 3 semblava que es coneixien. No deixava de sorprendre que en una gran ciutat es coneguin tant els veïns.
De seguida ja es van posar a parlar d’aquella manera tant característica que parlen els negres, emfatitzant molt, amb un to alt i sense cap problema perquè els altres els escoltin. Jo intentava seguir la conversa, tot i que em costava, però era ben interessant. Semblava que la noia mes jove amb el nen tenia problemes familiars, crec que amb el marit, i les altres dues l’aconsellaven però a la vegada que s’anaven enfadant. Tot plegat no va arribar a mes i les dues passatgeres van baixar al cap d’uns 10 minuts, quedant-nos la xofer i jo sols una altra vegada.
Curiosament, jo havia pujat a la primera parada del trajecte i havia de baixar a l’última, per lo que encara em quedaven uns 15 minuts. Al cap d’una estona, la xofer al veure que jo seguia allà, em va preguntar on anava, li vaig dir el nom de la parada que posava a Moovit i que creia que era l’última, a lo que ella ho va confirmar, així que va accelerar i ja no va parar fins a l’última parada, doncs tampoc hi havia ningú esperant a les altres parades. Quan vam arribar a la parada va dir un “bye bye” abans de que m’aixequés a lo que vaig respondre de la mateixa manera. És normal acomiadar-se del xofer, de fet no fer-ho es pot considerar de mala educació, algo que ja havia vist a Escòcia i que suposo que passa a molts llocs, però que a Barcelona no passa entre altres coses perquè sempre s’ha de baixar per darrere. Allà, al poder baixar per davant, la gent s’acomiada del xofer.
Aquella era la parada a la que hauria d’haver arribat el dia anterior però que no hi vaig arribar per baixar abans per anar a un McDonald’s. Ara era de dia i ja coneixia mes la zona per lo que de seguida vaig trobar les escales de la parada de metro per creuar les vies i entrar així al meu barri. Pau, pulcritud i educació, així era aquell barri.
Tot i que encara em liava una mica amb els carrers (molts eren iguals) ràpidament vaig arribar a l’apartament quan encara no eren ni les 15h. Seguia plovent i no semblava que hagués de parar ja en tot el dia, per lo que em vaig quedar a la meva habitació a descansar primer i a treballar després. A mes la taula donava a la finestra que a la vegada donava al carrer en una planta baixa, per lo que era molt agradable treballar allà.
Des de l’inici del viatge intentava dormir cada dia 8 hores i despertar-me totalment descansat. Però evidentment conforme van passant el dies i el ritme no baixa, el cansament es va acumulant. Així que, tenint en compte que ja no tenia ganes de sortir mes per la pluja i el fred, vaig anar a dormir cap a les 18h i així poder dormir almenys 12 hores i despertar-me l’endemà totalment descansat.