El dia 4 de juny havia de deixar l’apartament a les 12h tot i que el propietari ja em va dir que podia marxar quan vulgués, i el vol a Puerto Rico el tenia l’endemà a les 7 del matí, per tant, passaria la meva primera nit en un aeroport.

Em vaig preparar, vaig deixar l’habitacó tot lo be que vaig poder, ja que era tan nova que em sabia greu deixar res malament, i vaig sortir cap a les 14h. No volia sortir massa mes tard perquè havia de dinar i anar a l’aeroport i no tenia clar que els autobusos que volia agafar circulessinfins mssa tard. Vaig planificar una ruta en que només havia d’agafar  autobusos però que havia de caminar força, uns 30 minuts. Primer vaig anar al Subway a prop del McDonald’s que vaig anar la primera nit. Vaig dinar i vaig començar a tira cap a la parada del primer bus, uns 40 mnuts caminant amb força calor. Vaig arribar a la parada ja força cansat.

Cal tenir en compte que jo en aquell moment encara estava molt escarmentat pel meu primer vol perdut, així que vaig exagerar amb el temps, preferia arribar 12h abans a l’aeroport i quedar-me allà, a no arribar. Així que a les 16h ja estava en el primer bus camí de GreenBelt Stattion, una estació de metro de GreenBelt on havia d’agafar el segon bus.

El trajecte va durar uns 50minuts. Un cop a Greenbelt Station, de seguida vaig trobar la parada del segon bus a agafar, doncs estaven allà mateix i molt ben indicades. A les 17h ja sortia el bus directe a l’aeroport de Baltimore. Aquest ja va ser mes car, $7,50 que com sempre s’havia de pagar just o no et tornaven canvi. Per sort tenia just. La veritat és que pensava que seria mes barat, per això vaig triar aquesta opció, però be, suposo que el tren encara hauria sigut mes car. A EEUU costa trobar coses barates.

El trajecte va durar uns 40 minuts, probablement algo mes del compte ja que pel cmí van topar amb un accident i la circulació va ser molt lenta durant un bon tros, tot i qe després la conductora va intentar guanyar el temps perdut perquè anava que se les pelava. A mi m’era igual, però molts segur que li ho an agrair. Així que no eren ni les 18h i ja estava a l’aeroport, 13h abans de la sortida del vol!

Em quedaven moltes hores per davant, però gràcies a lo malament que ho vaig passar la última vegada que vaig ser en un aeroport, fins i tot em vaig alegrar de tenir tan temps per fer el que vulgués. Vaig donar voltes amunt i avall per aprendre’m be l’aeroport, mirar els millorsllocs per passar la nt, mirar llocs per menjar, etc. La veritat és que fora de la segona de seguretat no hi havia massa llocs per menjar, a mes eren cars, com era d’esperar, tampoc tenia gana, doncs no feia massa que havia dinat, i encara em quedava una bossa de fruits secs que m’havia comprat me mare abans de sortir. Així que vaig buscar un lloc per seure i aposentar-me, vaig buscar i connectar al WIFI de la’aeroport i allà em vaig quedar una estona enviant whatsapp’s, mirant el correu, notícies etc. Mentre tinguis el mòbil i connexió a Internet, tens moltes coses a fer.

Cap a les 21h em vaig menjar els fruits secs i una mca mes tard vaig intentar dormir. No era l’únic, realment no pensava que hi hauria tanta gent passant la nit a l’aeroport. Alguns dormien, però jo no vaig poder, ni un sol mnut. Allà res no va prar, la llum, la música, la gent, els treballadors, semblava que fossin les 5 de la tada, jo no podia dormir amb tot aquell moviment i soroll.

Cap a les 2 de la matinada vaig more’m una mica. Vaig donar alguna volta fins arribar a un lloc que semblava mes arreserat, amb menys soroll i menys llum i all’a em vaig quedar. Mentre era allà assegut, vig escoltar una dona que parlava en espanyol amb una treballadora i li deia que era de Fajardo, de Puerto Rico, just on jo anava. Era unadona o que era molt hippy o no estava del tot be, doncs parlava molt i fins i tot sola. El cas es que va nar a seure just al meu cstat, amb un caretó amb 3 maletots enormes. En un moment semblava que havia perdut alguna cosa, i em va demanar en anglès que si li podia vigilar els maletots mentre anava a buscar, vaig entendre, un mocadr de coll que havia perdut. Quan va tornar amb va donar les gràcies i això ja va ser l’inici d’una conversa que diraria fins que jo marxés. Em va preguntar on anava, i abans de contestar-li vaig pensar, quan li digui ja no hi haurà ningú que me la tregui de sobre, i efectivament, va ser dir-li que anava a Puerto Rico per ja no deixar de parlar. La veritat és que a mi el principi no em feia ni fu ni fa perquè em donava la sensació que no hi era tota, tot i que conforme la coneixia mes aviat crec que era una dona d’aquelles molt hippies, i de fet, com deia ella mateixa, Namasté. Em va caure be i tenia problemes personals, fins al punt que en uan de les 3 maletes que portava hi havia les cendres de la seva mare morta feia pocs dies de càncer. És en moments com aquests que la vida et recorda que mai em de prejutjar a la gent, és alg que intento fer però que costa molt, els humans estem fets per jutjar a la gent només veure-la, gran error. Vam parlar algo mes d’una hra, em va explicar una mica la seva vida, amb problemes amb el seu pare, i jo una mica el meu viatge. Com canvien les coses de veure una persona, a veure-la i parlar amb ella. Em va donar el seu telèfon, vam quedar que la trucaria a Puerto Rico i ens vam despedir, ella dient-me Namasté. Vaig anar cap el control de seguretat doncs ja eren algo mes de les 4h.

Com tots els controls d seguretat d’EEUU, lent, pesat, llarg i cansat, son pessadíssims. Només que el pantaló tingui un boto als laterals (d’alguna butxaca) es veu que ja deuen detectar algo rro amb la màquina i ja t’han de registrar, per sort només toquen aquell punt perque suposo que ja han pogut arribar a la conclusió que hi ha pantalons que tenen butxaques laterals, en fi, paciència. This is USA.

Un cop dins la zona de seguretat vaig anar al McDnald’s. Vaig esperar fins a poder anar al McDonald’s perque pensava que seria mes barat, be, que tindira els mateixos preus que els altres McDonald’s, pero no, en un aeroport tot és mes car. Em vaig comprar dues hambugueses per $9,50, increíble. I a fer temps fins a l’embarcament. Allà em vaig mig adormir uns 15 minuts, em queia de son, doncs ja feia 24h que no dormia. A l’avió si que vaig dormir, de fet crec que durant tot el trajecte, de fet era la primera vegada que em passava. No recordo res, només recordo despertarme al sentir el típic soroll de lagent cordant-se el cinturó i els auxiliars passant per mirar que tot estiguéssim preparats per l’aterratge, va ser aleshores quan em vai despertar. No em vaig enterar de la hora i pico de vol.

El vol no era directe, feia escala a Nova York. El destí va fer que aterres a la mateixa zona on poc dies abans havia perdut el vol de Nova York a Washington. Tenia 3 hores abans de la sortida del vol a Puerto Rico, així que vai sortr de la terminal i tornar entrar amb temps suficient. Vaig tornar a passar el control de seguretat,em van tornar a comprovar els butons de les butxaques laterals i vaig esperar, conectat a INternet. Amb Internet les esperes sempre son mes fàcils de passar. L’embarcament d’aquest vol ja va ser mes llarg, era un avió mes gran i de mes hores.

Un cop dins l’avió, eren cap a les 11:30 i la sortida estava prevista per les 11:55h, em vaig tornar a dormir quan no feia ni 10 mints que estava assegut. Em vaig despertar perque estaven repartint auriculars i el soroll va augmentar, vaig mirar quina hora era, doncs encara estavem a terra, i sorpresa, eren les 12:30h. Estupendo, ja anàvem amb retard. Vaig entendre que el retard era causatperque el plot no havia rribat, alucinant. Ens van fer embarcar 45 minuts abans per estar textualment “todos sentaditos” a las 11:50h i al final vam sortir a les 13h erque el pilot no havia rribat.

Em va tocar seure el passadís al costat d’una mare jove amb la seva filla de 3 o 4 anys. E vol va ser tranquil, vaig dormir una mica mes. L’aterratge el vaig trobar una mica brusc i l’avió va haver de fenar molt, suposo que la pista era curta, de fet després vaig veure que l’aeroport de san juan, el mes imrtatnt de Pueto Rico, sembla un aeroport provincial en comptes d’internacional. Quan ja erem parats, la nena em va començar dir coses, les vaig deixar sortit davant meu perque la nena es veia que ja tenia ganes de baixar. Un cop fora de l’avió i a l’aeroport ja vaig veue com era Puerto Rico, tots els cartells en castellà i anglès, la gent amb accent cubà i amb unllenguatge entre el castellà i l’anglès. Veue aquestes diferències culturals m’encanta. La gent ja es veia molt mes amable i encantadora que a EEUU continental i el fet de poder-me comunicar perfectament en castellà em va fer sentir molt mes còmode des del primer moment. I com no, al sortir de l’aeroport, l’hòstia del sol caribeny en tota la cara, 40ºC, humitat, lo típic a les zones tropicals.

Degut a què l’apartament llogat quasi que el podia veure des de l’aeroport i que el transport públic  Puerto Rico és quasi inexistent, vaig decidir anar-hi caminant, greu error. Al preguntar com anar a Carolina poble, ja em deien que era lluny i que si portava aigua. Vaig començar a caminar per on em van dir i, literalment, havia d’anar per una autopista, que evidentment abans de començar el camí no savia. va ser uan portava uns 15minuts caminant que vaig haver d’anar per l’arcen d’una autopista arrossegant la maleta. L’havia de creuar i era impossible, no hi havia cap pas i n paraven de passar cotxes, de fet em començava afer por està allà. Axí que vaig tirar enrere fins a un pont d’una altra autopista que creuava l’autipista que havia de creuar per arribar al pobe. Vaig poder creuar l’autopista pero el camí no va deixar de ser díficil. aig haver d’nar una estona mes per l’arcen fins finalment, i al cap d’una hora de caminar, arribar ja per fi a les afores del poble i per tant, amb zones per peatons. extranyament només em va piatar un cotxe, la resta passava bastant de veure un tio amb maleta caminant per l’arcen d’una autpista. El camí sem feia etern, a 40ª i arrossegant la maleta, estava ja comletament moll de suor, cansadíssim i encara em quedava una mitja hora de camí, pero almentsya podia anar per zones pensades per peatons.

Finalment vaig arribar a la porta de lapartament. No tenia timbre i cridant “hola” no sortia ningú. vaig veure el veí, Luís, i va fotre un crit “Rosa” i va sortir la propietaria. Em va ensenyal’apartament i fns i tot em va deixar menjar de primera necessitat a la nevera, pa, ous, cafè, llet,etc. cosa que vaig agraïr molt perque a meva intenció era anar a comprar menjar a un super que havia vist a 5 mints de l’apartament. Ja no va caldre, vaig sopar amb el que hi havia allà ia  dormir, eld ia havia estat duríssim. Un no sap del que és capaç de fer fins que ho fa.

error: Content is protected !!
%d bloggers like this: