Arribava el meu últim dia a Equador. Em vaig despertar cap a les 8h, unes 3 hores abans d’haver de marxar. Normalment els dies que havia de marxar pel matí intentava despertar-me 3 hores abans per tenir temps de fer tot el que vull fer pels matins mes acabar de fer la maleta, doncs fins l’últim moment no ho puc guardar tot, com poden ser els adaptadors de corrent, cables, etc. Havia d’agafar un bus a les 11:30h i havíem quedat amb en Raimon que em portaria a l’estació cap a les 11h. Així que, el primer que vaig fer com sempre, dutxar-me, prendre cafè i escriure una mica al diari a mes de mirar els correus. Pero poca estona perque encara havia de recollir la roba que havia estès la nit anterior i guardar-la a la maleta, que degut a la mida sempre tardava una mica per tal d’encabir-ho tot be.

Cap a les 10h la Germania va pujar macedònia pel Raimon, la Sele i jo (pensava en tot). Vam esmorzar allà dalt mateix i vaig continuar guardan-ho tot. La veritat és que anava molt be de temps i feia les coses amb calma, de tant en tan xerrava amb en Raimon o la Sele que s’acabava de despertar.

A les 10:55h ja ho tenia tot apunt, la maleta tancada i l’habitació arreglada. Just en Raimon em cridava des del menjador dient que quan volgués que ja podíem marxar. Li vaig dir que si i ja vaig anar cap abaix per acomiadar-me només de la Germania, doncs els altres estaven o treballant o a classe. De totes maneres millor, doncs no m’agraden gens els acomiadaments i se’m donen fatal. Li vaig donar les gràcies per tot, doncs realment es van portar tots mes que be i ella em va dir que estava encantada i que tornéssim quan volguéssim mentre en Raimon anava traient el cotxe de la Sandy a fora. Vaig guardar la maleta i vaig dir adéu amb la mà i la Germania també que es va esperar a la porta fins que en Raimon i jo ens vam allunyar amb el cotxe. Un nou acomiadament, un nou trajecte i un nou país a visitar. Començava el meu camí cap a Perú, concretament a Paracas on hi arribaria al cap de 14 hores.

Cap a les 11:15h arribàvem a l’estació d’autobusos, per lo que tenia 15 minuts encara per trobar el bus (que ja es veia perfectament allà) i fumar un piti abans d’iniciar el viatge de quasi 4 hores. Em vaig acomiadar d’en Raimon fins al cap d’una setmana i ja va marxar mentre jo anava a preguntar si el bus que veia era el que havia d’agafar. Una noia a la porta del bus em va confirmar que era aquell i que ja podia deixar la maleta al maleter. La vaig deixar, vaig fumar un piti i ja vaig pujar al bus. Quan vaig comprar el bitllet em van assignar seient de finestra, pero quan vaig pujar em van dir que segués al del costat, a passadís. No vaig saber perque pero al meu antic lloc hi havia una noia, en fi…

Jo estava acostumat al ADO de Mèxic que anava força be, almenys sempre sortia a l’hora i si arribava tard al destí era pel trànsit. Pero a la Reina del Camino no era com ADO i ja va sortir tard. Tenia prevista la sortida a les 11:30h i fins les 11:40h no va sortir, pero el pitjor va ser que va anar a posar gasolina i va estar quasi 30 minuts omplint el dipòsit! Així que fins les 16h passades no va iniciar el camí pròpiament dit.

Com ja havíem vist quan anàvem en cotxe, l’autobus avançava com si fos un cotxe, en una carretera d’un sol carril i plena de curves i avançant fins i tot a camions. Per sort els passatgers no veiem massa be la carretera perque sino mes d’un segur que baixaria, entre ells jo. Durant el camí no vaig utilitzar massa el mòbil ja que la bateria cada dia duraba menys i la bateria externa també cada dia funcionava pitjor, no es carregava mai del tot. Així que vaig mirar una estona la TV, vaig pensar, vaig descansar, etc.

Jo ja tenia indicat a Google Maps la terminal terrestre de Guayaquil para anar veient quant quedava. Per sort (i per com condueixen allà) cap a les 16 hores ja arribàvem a Guayaquil i ens dirigíem exactament on indicava Google Maps. Vam arribar prou ràpid, ni 4 hores, i tots be. La terminal és força gran i amb molt de moviment. Vam baixar i vam anar a buscar les maletes. Algo que me va sorprendre, pero que ja m’havia sorprès a Portoviejo, és lo maleducada que és la gent. No respecten les cues, literalment es cola tothom. Em vaig posar darrere de l’última persona que hi havia per agafar la maleta i al final vaig ser l’últim en agafar la meva maleta, doncs tothom que baixava de l’autobús després de mi em passaven tal qual pel costat i es posaven davant, sense cap vergonya. Ni a Mèxic la gent era així.

Em vaig comprar un parell de bosses de patates a una botigueta allà dins mateix de la terminal, a la zona dels autobusos i vaig entrar a la zona de passatgers. La terminal per dins era encara mes gran del que semblava per fora. Vaig mirar i hi havia WIFI gratuita, així que m’hi vaig connectar per avisar en Raimon de que ja havia arribat, doncs em van demanar que els avisés suposo que perque ja saben com van allà els autobusos i estaven preocupats, normal… Un cop avisats vaig sortir per la porta principal i allà davant ja hi havia tots els taxis. Vaig preguntar el preu fins l’aeroport a un senyor de la companyia que estava allà i em va dir $3, que és just el que m’havien dit que costaria, així que li vaig dir que si i em va dir a quin taxi pujar. Per cert, quan això ho van fer en Raimon i la Sele els van cobrar $6, com sempre, timats per no preguntar abans de pujar.

En uns 15 minuts vam arribar a l’aeroport. Està molt a prop de la terminal terrestre pero el trànsit es terrible a Guayaquil. Així que vaig arribar a l’aeroport a l’hora prevista unes 2 hores i mitja abans de la sortida del vol. Vaig intentar fer el check-in a las màquines pero com m’imaginava no vaig poder, donava un error desconegut i no hi havia manera. Així que vaig haver de fer cua, una cua llarguíssima, al mostrador d’Avianca. Quan vaig arribar al mostrador em van fer ensenyar el correu de confirmació del vol de sortida de Perú, doncs imagino que les autoritats peruanes ho demanen quan algú vol entrar al país. A part d’això res mes, em van fer pesar la maleta per comprovar que la podia portar en cabina i cap problema. Check-in fet i maleta en cabina.

Encara no eren les 17h i el vol sortia a les 18:30h, així que vaig anar a menjar un Cajún misto, a fumar i cap a les 17h ja vaig anar a la cua del control de seguretat. Pero aleshores se’m va caure l’ànima als peus, doncs hi havia una cua de, literalment, uns 150 metres! Jo al·lucinava, mai havia vist tanta cua en un control de seguretat apart de ja patir per si arribaria o no, doncs tenia molt mala pinta. Per sort vaig veure que la cua avançava prou ràpid. Pero quan havia avançat mes de la meitat de la cua vaig veure que aquella era la cua només pel control de passaport, després faltava la de control d’equipatge. Vaig arribar al control de passaport cap a les 17:20h. Em van fer les preguntes de rigos i vaig passar a la cua de control d’equipatge. En uns 10 minuts ja arribava al control pero com no podia ser d’una altra manera em van fer obrir la maleta i la van revisar molt be, de fet és on mes me la van revisar en tot el viatge. Anava amb el temps molt just, doncs com a molt cap a les 18:10h tancarien la porta d’embarcament i eren les 17:30 passades i jo havia de fer la maleta quasi de nou. Vaig anar a un costat i em vaig fer tota la maleta. Cap a les 17:40 anava ja mig corrent cap a la porta d’embarcament, si no passava res mes hi arribaria amb temps suficient. Cap a les 17:45h arribava a la porta i al sorpresa va ser que el vol s’endarreria, tenia ja prevista la sortida a ales 19h. Tan còrrer per res…

Així que vaig seure, em vaig fer millor la maleta, doncs l’havia fet de pressa i corrent i a esperar. Pràcticament ja  només quedava el nostre vol per sortir, doncs a la terminal pràcticament no hi havia ningú, només jo, els passatgers del meu vol i la tripulació, tots allà esperant. El que mes m’emprenyava és que el pare m’havia d’anar a buscar a l’aeroport de Lima i estaria allà esperant una hora.

Cap a les 19h ens van avisar per megafonia que anéssim tirant cap a la porta. Tot i que avisaven als passatgers per grups, hi havia el típics que es van posar davant tot i que eren del grup D molestant a tothom i havent-los d’esquivar per passar. Perque ho fan? Jo era del grup C, així que després d’esquivar els del grup D que ja estaven allà fent cua doncs vaig pujar a l’avió. Eren les 19:15h aproximadament.

Mentre feia la cua anterior, vaig veure davant meu un senyor que semblava molt nerviós, doncs tenia tics i no parava de fer coses. Doncs quan vaig seure al meu lloc, al mig, al meu costat, a passadís, hi va seure el senyor nerviós… Era molt exagerat, no parava de fer coses. O menjava o tocava algo o semblava que parlés amb algú o agafava i deixava la revista, qualsevol cosa pero sense parar, quin estrés d’home…

Per la resta, un vol tranquil, amb beguda inclosa tot i que arribant uns 30 minuts tard. Quan vam arribar vaig anar ràpid cap a fora passant per la zona d’equipatges i anant a la sortida de passatgers. Vaig passar la porta i hi havia molta gent esperant, vaig anar mirant fins que vaig veure el pare que em cridava. Eren quasi les 21:30h, una hora mes tard de l’hora que havia d’arribar. En fi, almenys ja era a Lima amb el pare.

Vam sortir de la terminal en direcció al pàrquing doncs el pare ja havia anat a buscar el cotxe de lloguer. El cotxe era molt nou i força gran, amb un maleter gran que ens anava be per guardar còmodament les dues maletes. Vam guardar les coses, vaig veure aigua perque tenia moltíssima set i ja ens vam preparar per anar directament a Paracas. En aquell moment tocava ja fer us de Google Maps a tope, ja a partir d’aquell moment Google Maps seria un company mes de viatge. Vaig treure el mòbil i vaig comprovar que tot estigués be, és a dir, els mapes correctament descarregats i que em marqués be el camí. I en principi semblava que si, que tot estava be i teniem Paracas a unes 3 hores i mitja.Així que vam sortir del pàrquing no sense abans amb problemes per arrencar el cotxe, no perque anés malament, sino perque tenia un sistema d’arrencada una mica estrany o massa modern i al pare li costava arrencar-lo. Quan vam sortir del pàrquing ja vam entrar de ple a Lima i al seu trànsit infernal. El trànsit només sortir de l’aeroport ja era caòtic i perillós quan no hi estàs acostumat.

Quan vam arribar al primer semàfor i vam haver de parar el cotxe, a l’hora d’arrencar es va apagar al mig de la cruïlla. El pare ja m’havia dit que no acabava d’entendre com s’engegava, i és cert, perque fent-ho de la manera habitual no s’engegava. I un cop allà al mig parats doncs el cotxe no engegava, i clar, tots els cotxes pitant i fins i tot un policia xiulant fins que es va acostar i li vam dir que el cotxe no era nostre i que no engegava. Almenys els cotxes ja no pitaven tant perque veien que estàvem amb un policia i amb paciència finalment el pare va poder engegar el cotxe i sortir d’aquella cruïlla. Vam anar sortint com vam poder de Lima per un carrer principal que ja ens va deixar a la carretera que ens duria cap a Paracas, la Panamericana Sur que recorreríem molts kilòmetres durant tot el viatge per Perú.

Només entrar a la carretera ja vam haver de pagar un peatge, el primer de molts que pagaríem tot i que era una carretera d’un sol carril per sentit, increíble. Era de nit pero es podia notar perfectament l’olor de mar, doncs aniríem per la costa fins a Paracas. Tot el camí va anar be tenint en compte les condicions, de nit, carretera dolenta i la primera vegada que estàvem a Perú. No vam parar ni una vegada anant directament fins a Paracas. El pare no feia massa que havia menjat i a mi m’havien donat un bocadillet al vol, així que podíem aguantar 3 hores mes. Havíem d’intentar anar el mes ràpid possible ja que a l’hotel s’estarien esperant fins que arribéssim, per lo que no ens volíem endarrerir massa. Aquell trajecte ens va passar força ràpid, doncs vam estar xerrant del que havíem fet nosaltres a Portoviejo i el pare a Lima i al cap i a la fi només eren 3 hores i mitja.

A la 1 menys 5 de la nit Google Maps ja ens feia sortir de la carretera per entrar a una mes petita i que en 5 minuts ens deixaria a Paracas. Al deixar aquella carretera secundària ja vam veure el típic cartell atravessant tota la carretera que donava la benvinguda a Paracas. Paracas és una ciutat petitíssima, de fet només existeix per allotjar als turistes que volen anar a Islas Ballestas o al desert, tot son hotels i agències de tours. Així que pràcticament tot el poble és només el carrer principal que s’agafa només deixar la carretera. Google Maps ja m’indicava que l’hotel estava a pocs metres, i efectivament allà mateix on deia allà estava l’hotel, el Backpacker’s. Vam aparcar, no sense dificultats, doncs el terra era tot de sorra ja que estàvem entre desert i platja, de fet ja estaríem tragant pols durant tota la setmana següent. Així que primera prva superada, vam arribar al primer hotel de puta mare i a l’hora prevista. Vam baixar i vam picar a la porta, doncs estava tancada. Van tardar una mica pero finalment un home ens va obrir, i amb molta pressa (jo crec que el tio ja estava dormint) ens va dir on era l’habitació, la contrasenya WIFI, els lavabos i ràpidament va tornar a marxar, suposo que a seguir dormint.

Era un hostel, doncs no tenia lavabos a l’habitació pero l’habitació era només de dos. Era ben curiós doncs no era un recinte tancat sino que les habitacions estaven a una especie de pati i per tant només sortir de l’habitació ja estaves, per dir-ho d’alguna manera, a fora. L’habitació estava força be i tenia dos llits individuals i TV. I degut a què era finals de juliol i cada vegada estàvem mes al sud, ja feia una mica de fred, doncs allà era l’hivern de l’hemisferi sud. Els lavabos també estaven molt be doncs eren individuals i a cada un hi  havia de tot, pica, lavabo i dutxa. realment el hostel em va agradar molt, la llàstima que només el difruteríem unes 7 hores ja que l’endemà cap ales 7:30h ja marxaríem a fer el tour a Islas Ballestas.

Vam anar a buscar les maletes al cotxe, vam entrar a l’habitació i vam menjar cadascú una hamburguesa del Burger king que havia comprat el pare. I en acabar ja a dormir doncs jo em despertaria cap a les 5:30h.

error: Content is protected !!
%d bloggers like this: