De les 11 hores de vol, potser en vaig dormir 4 a trossos. poden semblar poques però per mi n’eren moltes, doncs haig de tenir molta son per poder dormir en un avió. El negre seguia dormint, de fet només l’havia vist despert uns 10 minuts. La noia de la finestra era mes com jo, estava mes estona desperta que dormint. A mes cal tenir en compte que la nostra nit no va durar ni 4 hores, per lo que la llum del sol feia que encara costés mes dormir.

Aquest dia tocava començar-lo sense cap cafè, cosa que em costa mes del que sembla i que de fet és algo que hauria d’intentar solucionar algun dia. Finalment vam passar d’arribar a les 7 del matí, hora prevista, a les 13h, per lo que ja havia perdut tot el matí. En aquest moment encara no ho sabia, però aquest endarreriment em va anar de puta mare gràcies a les indemnitzacions previstes i que Norwegian em va haver de pagar.

De sobte, dos passatgers van començar a cridar-se fins al punt que en un moment determinat semblava que s’anessin a pegar. Finalment la cosa no va anar a mes però era un senyal del cansament que teníem ja tots plegats de ser allà dins. De fet aquest era el vol mes llarg que havia fet fins aleshores.

El desembarcament va ser prou ràpid i jo, com sempre, vaig accelerar el pas cap al control d’immigració, doncs simplement sent dels primers del teu vol en arribar a la cua, ja tens molt de guanyat. Tot i el pas accelerat que portava, quan vaig arribar al control ja hi havia força cua, de fet vaig estar uns 20 minuts fent cua.

No tenia ni idea de com era el control d’immigració de Tailàndia i de si em dirien alguna cosa per l’excés de tabac que portava. No sabia si em revisarien l’equipatge o si em farien un munt de preguntes. Però finalment, res de res, vaig passar sense cap problema. Ni em van mirar res ni preguntar res. Només comproven el passaport, prenen les empremtes dactilars, fan una foto, segellen el passaport i cap a dins.

Havia costat però per fi entrava a Àsia per primera vegada a la meva vida. Entrava per primera vegada en un país amb un alfabet diferent i una cultura mes oriental que occidental. Arribava el moment mes esperat, viure per primera vegada en un país tant diferent al meu com és Tailàndia.

Primer vaig sortir de l’aeroport per fumar un piti ja que feia 20h que havia entrat a la zona de seguretat de l’aeroport d’Oslo. I al sortir de l’aeroport, immediatament vaig sentir el que ja m’acompanyaria les pròximes 3 setmanes: una calor i una humitat del tot exagerat. A mes plovia a bots i barrals però això no va impedir que als 30 segons de ser fora, ja estigués suant com un pollastre. Començàvem be doncs, amb una pluja torrencial havent d’anar fins l’hotel en un país com Tailàndia on no pots llegir cartells i preguntar lo just, doncs molta gent no parla anglès.

Em vaig connectar a una xarxa wifi de l’aeroport per mirar com anar fins l’ hotel. Havia d’agafar el City Line que costava 45 bats i era un tren que em deixaria a l’estació de Phaya Tai. I des d’allà hauria d’agafar un bus urbà fins a Sumanluang, la Cort Suprema de Tailàndia, per lo que abans d’arribar a l’hotel ja veuria un dels edificis oficials mes importants de Tailàndia.

Un cop tot planejat, vaig tornar a entrar a l’aeroport per treure 3000 bats d’un caixer on em van cobrar 220 de comissió! Pot semblar molt, i realment ho és, però és la mateixa comissió que cobren a tots els caixers, sigui d’un aeroport o del mig del carrer. Lo important és treure el màxim possible ja que la comissió sempre és la mateixa treguis 100 bats o 3000, per lo que jo vaig treure el màxim que em permetia el caixer, 3000. De totes maneres, a Tailàndia, pel que vaig comprovar dies mes tard, surt mes a conta canviar efectiu en una casa de canvi, doncs ofereixen un tipus de canvi realment bo. El problema, és clar, que només portava 300€ en efectiu per 3 mesos per lo que no podia anar canviant efectiu sempre. De fet aquest efectiu el portava per fer canvis de pocs diners, quan ja et queden pocs dies en un país i no pots treure ja massa diners d’un caixer.

I ja havent fumat i amb efectiu a sobre, vaig anar a buscar el tren que estava en una de les plantes inferiors de l’aeroport. Hi ha el tren ràpid i el lent. El lent tardava uns 35 minuts en arribar al centre de Bangkok i costava la meitat que el ràpid, per lo que evidentment vaig anar amb el lent, que no és que fos lent, simplement feia mes parades. De totes maneres costava 1€, que després de venir d’Oslo on aquest trajecte em podria haver costat 10 vegades mes, ja tot em semblava poc.

Només comprar el bitllet en una de les màquines, ja vaig poder apreciar un primer tast del canvi cultural. Els bitllets son com una moneda gran de plàstic que s’ha d’introduir a les màquines que permeten l’accés a les vies. Jo em vaig quedar mirant la màquina buscant algun bitllet sortir d’alguna ranura, fins que el noi del darrere cansat d’esperar em va assenyalar on era la fitxa.

Molts cartells estan en anglès, cosa que facilita trobar el que busques, en el meu cas, la via del tren. Tot i així em vaig liar una mica però al cap d’uns 5 minuts ja estava a l’andana esperant el tren.

En aquell moment jo ja estava suant completament. La calor era terrible, però sobretot era la humitat, n’hi havia tanta que era impossible deixar de suar. A això se li havia de sumar el fet que jo portava 20h donant voltes i havent dormit en un avió sense dutxar-me ni canviar-me ni res.

Al cap d’uns 5-10 minuts esperant va arribar el tren, que sorprenentment era força nou i modern, i dic sorprenentment perquè els trens de Tailàndia son un espectacle de lo vells que son, però aquell no.

En el tren ja vaig poder veure una mica Bangkok, doncs quasi tot el trajecte era per fora, per via elevada i pel centre de la ciutat, per lo que vaig poder veure una de les torres mes altes de Bangkok i algo que em va sorprendre molt, la gran quantitat del que semblen aiguamolls per tota la ciutat. Hi ha rius per tot arreu, algunes cases semblen rodejades d’aigua i els camps de futbol semblen piscines. Però el que m’agrada molt i és quelcom ben normal, és veure com viu la gent, qui puja i baixa del tren, com van vestits, què fan o a on van. Veure la vida cotidiana d’una ciutat tant diferent per primera vegada és de les coses mes fàcils i mes interessants que es poden fer.

Un cop a Phaya Tai vaig seguir amb les indicacions de Moovit que em deien d’agafar el bus urbà 59. Vaig caminar fins on semblava que s’havia d’agafar i vaig preguntar a una taquilla. Jo en aquell moment encara li parlava a tothom en anglès pensant-me que a Tailàndia tothom el parlava perfectament, cosa que poc després em vaig adonar que ni de bon tros és així. La noia em va dir que allà no era, de fet semblava que hi havia una altra via, i que havia de baixar unes escales allà al costat i agafar el bus 503. Estupendo, ja havia de decidir si fer cas a Moovit o a la noia. Cal tenir en compte que fins aleshores Moovit no havia fallat mai, i això que ja l’havia utilitzat en un munt de ciutat de 3 continents diferents. Finalment vaig fer cas a la noia i vaig anar cap a les escales que em deia a buscar el bus 503.

Aquest bus m’havia de portar fins a Sumanluang, així que ja vaig memoritzar la paraula per anar preguntant a tothom. Busca alguna parada de bus, però des d’on era no en veia cap, només carrers de 4 carrils plens de cotxes i motos fent el boig. Ja estava al centre de Bangkok i ja podia veure una de les coses mes famoses de la ciutat, el seu trànsit de boixos.

Mentre buscava, un senyor que em va veure mig perdut em va preguntar on anava, jo li vaig respondre Sumanluang. Ell em va confirmar que havia d’anar fins la intersecció dels dos carrers que veia sota meu molt transitats i agafar allà el 503. El que faltava, ja eren perillosos aquells carrers que a sobre havia d’anar a la cruïlla a esperar un bus. Però mentre li feia cas a aquell home i el seguia, doncs es va oferir a acompanyar-me fins la parada, vaig pensar que aquest podia ser un d’aquells estafadors que havia llegit per Internet que es dedicaven a oferir ajuda als turistes per després cobrar-lis millonades en taxis o altres serveis. No et roben però si et cobren el doble. Així que ja només arribar em vaig haver de posar en mode alerta. Lo bo és que perill de robatori no en tenia cap, mentre no fos imbècil i em deixés entabanar, no passaria res.

Però finalment em va acompanyar el mes a prop que podia de la parada sense mullar-se, em va assenyalar cap on anar i ens vam acomiadar desitjant-me una bona estada. I això va ser tot, cap intent d’estafa. Potser, finalment, era simplement una bona persona, cosa que durant les pròximes 3 setmanes m’adonaria que a Tailàndia és molt mes habitual que a qualsevol país europeu.

Mentre anava cap allà vaig passar per davant d’una parada de taxis i dels famosos tuk-tuk (motos adaptades per portar a 2 o 3 persones) i ja em van començar a preguntar on volia anar. Amb els taxistes també s’ha d’anar amb molt de compte. Quan veuen un estranger es posen en mode estafa i si en vols agafar un primer t’has d’informar dels preu, i sobretot, acordar el preu abans de pujar. D’aquesta manera no t’estafaran i a mes veuran que no ets un turista tonto. Jo vaig dir que no a tots, doncs no volia agafar un taxi ja d’entrada, de fet un dels objectius del viatge era no agafar ni un sol taxi.

El problema d’aquella cruïlla era lo ampla i caòtica que era. Era la intersecció entre dos carrers importants i molt transitats i que a mes tenien laterals, i on tot plegat confluïa allà on em vaig posar jo, plovent. No feia ni una hora que havia aterrat a Bangkok i ja podia apreciar un dels atractius turístics d’aquesta ciutat, el trànsit boig i aparentment perillós, tot i que en els dies successius vaig poder apreciar que perillós tampoc ho és tant encara que ho sembli.

De lo que hi havia molt i eren les mes animals, eren motos. Cada vegada que algun dels semàfors es posava en verd, desenes de motos arrencaven a tota velocitat passant pel mig de vianants i altres cotxes que havien passat ja en vermell. Els cotxes i les motos es creuaven unes a les altres però poca gent pitava, simplement s’anaven creuant seguint un ordre lògic cosa que feia que molts passessin en vermell però que seguissin una espècie de normes no escrites per tal de no xocar amb ningú. Els primers minuts feia finis i tot una mica de cosa mirar perquè penses que en qualsevol moment hi haurà un accident, però quan ja portava 15 minuts allà de peu, vaig entendre que no, que sempre és així i que els conductors ja hi estaven acostumats.

De tots dos carrers mes els carrers laterals, no sabia ben be per quin passaria el bus, per lo que em vaig quedar lo mes al mig possible per poder veure tots els carrers. Quan portava 20 minuts allà palplantat mullant-me, vaig tornar cap a la parada de taxis a preguntar pel bus i per les tarifes. Pel que fa al bus em van confirmar que havia d’agafar el 503 i que passava per allà on era. I pel que fa al preu del taxi fins l’hotel eren 400 bats, uns 11€. La veritat és que, suposo per veure’m tot xop i recent arribat, aquell bon taxista no em va voler timar, doncs 400 bats era aproximadament el que costava fins l’hotel, doncs estava a mes d’una hora en cotxe (si, era a Bangkok mateix, però és que la ciutat és enorme).

Però per sort vaig trobar aquell bon taxista, que al dir-li que no podia pagar 400 bats ja el primer dia, es va preocupar d’assenyalar-me be per on passava el bus, doncs no era exactament al lloc on jo l’esperava, sino uns 4 metres mes al costat però que era vital està a la parada ja que sino el bus ni para i ni tan sols dona temps a que li diguis res de lo ràpid que passen. A mes el taxista va preguntar per allà si hi havia alguna incidència confirmant-me que no, que tot anava be i que simplement havia d’esperar.

Se m’estava fent ja pesat després de tantes hores fora d’Oslo, però ja no venia d’una hora. El que m’emprenyava molt era la pluja i la calor insoportable. De fet em vaig posar la jaqueta per tapar-me una mica de la pluja però me la vaig treure al cap de 5 minuts de la calor que tenia. Preferia mullar-me a tapar-me.

Contínuament passaven mototaxis, tuk-tuks i taxis que al veure’m amb la maleta s’oferien a portar-me, era horrorós, doncs em vaig passar la meitat del temps fent que no amb el cap.

Al cap d’uns 40 minuts de ser allà a la cruïlla esperant i havent fet una nova visita al taxista, per fi vaig veure que arribava el bus 503 a tota hòstia pel carrer principal. Jo el vaig avisar amb la mà perquè parés, el xofer em va assenyalar una mica mes endavant i allà va parar. Li vaig preguntar si anava Sumanluang cosa que em va confirmar i jo vaig pujar.

Com era d’esperar, els busos son molt vells, sense aire condicionat, i amb xofer i un altre treballador que cobra el bitllet. Per cert, que a Tailàndia es condueix per l’esquerre tot i no ser una ex-colònia anglesa. Li vaig dir on anava i em va dir que eren 17 bats, ni 0,50€. Per sort totes les finestres del bus estaven obertes perquè ja la pudor que feia de suor era insoportable en un lloc tancat.

El trajecte va durar quasi una hora degut a la distància però sobretot al trànsit. La quantitat de cotxes i motos que hi ha és exagerada. Per sort el xofer es fotia per allà on no passava i sense demanar permís, com s’ha de fer a Bangkok. En qualsevol cas aquests trajectes en bus pel mig d’una ciutat m’encanten doncs son perfectes per veure tant la ciutat com la vida cotidiana de la gent, així que vaig intentar gaudir al màxim d’aquella primera visita per Bangkok.

Al cap d’uns 40 o 45 minuts arribàvem a Samanluang, la Cort Suprema de Tailàndia. Aquesta era una de les visites que volia fer per lo que ja vaig aprofitar per donar una volta pels voltants i fer alguna foto, doncs ara plovia poc i ja no venia de mullar-se una mica mes. L’edifici era enorme i molt ben cuidat. Contrastava molt amb altres zones de Bangkok per les que ja havia passat. Aquí els carrers eren molt amples, amb poc trànsit, silenci, jardins ben cuidats i l’edifici que semblava nou, amb estil budista i un munt de parts daurades.

Un cop vist el Samanluang (en aquell moment encara no ho sabia però l’acabaria veient desenes de vegades) vaig començar a caminar cap a l’hotel, el New Siam II. Tenia uns 10 minuts de camí fins l’hotel. El primer tram era una mica avorrit, doncs encara eren els voltants de la Cort Suprema, però després ja vaig entrar a una zona mes autèntica, de fet molt a prop d’un dels carrers mes famosos de Bangkok, el Khaosan Road (famós perquè surt a la peli de La Playa).

Amb tot plegat ja eren les 14:30h, per lo que ja feia quasi una hora i mitja que havia sortit de l’aeroport. Almenys ja estava passejant pel mig de Bangkok podent veure ja els primers llocs ambulant de menjar tailandès. Evidentment, amb la gana que tenia, ja anava mirant el que es venia i per quant. Els preus rondaven els 40 o 50 bats, 1,50€, i per aquest preu tenies un plat d’arròs o fideus amb carn. Cal tenir en compte, que a diferència nostra, ells acostumen a menjar un sol plat on ja hi ve l’arròs i la carn.

Al cap de 10 minuts vaig arribar al New Siam. Ja només veure’l em va estranyar que fos aquell l’hotel que havia reservat, doncs es veia massa luxós pel preu que tenia (5€ la nit), però en qualsevol cas a l’entrada posava New Siam. Vaig preguntar i després de comprovar el meu nom em va dir el noi que no estava, així que vaig treure el comprovant de la reserva i al ensenyar-li em va dir que jo havia reservat al New Siam I i que aquell era el New Siam II. Per sort, el New Siam I, estava a dos minuts caminant d’allà. Em va donar una targeta on hi havia un mapa i vaig anar cap al New Siam I.

Anava caminant per un carrer important que era paral·lel a un dels rius que passa per Bangkok. En aquest carrer hi havia moltes parades de bus, restaurants i llocs ambulant. Vaig haver de caminar per aquell carrer 2 minuts i després girar per un carrer de vianants molt estret i replet de botigues i hotels. Al principi em va fer una mica de mala pinta, però un cop ja estava instal·lat, em vaig adonar que aquell era el millor lloc on podia estar. de fet, a les valoracions de l’hotel, la ubicació tenia un 10.

Un cop en aquell carrer, en menys d’un minut ja era a l’hotel, que a la planta baixa era restaurant. Vaig entrar, vaig preguntar i em van confirmar que allà si tenia reserva. Cal tenir en compte que aquest dia ja era dia 30 i jo havia fet la reserva pel dia 29, doncs en el moment de fer la reserva em vaig liar amb el temps de vol i el canvi d’horari, per lo que realment vaig arribar un dia després del que constava a la reserva. Això ja ho vaig avisar per email el dia abans quan em vaig adonar de l’error.

Vaig fer el check-in amb una noia realment molt guapa, de fet fins i tot em va estranyar que treballés allà. Parlava anglès però poc, per lo que el check-in va costar una mica. A mes jo estava literalment xorrejant de suor, tant que fins i tot feia fàstic veure’m. Mentre ella preparava els papers, li vaig demanar una ampolla d’aigua freda perquè estava ja deshidratat. Em va donar una ampolla que venien al restaurant i me la vaig veure d’un glop. Crec que mai havia tingut tanta sed com la que tenia en aquell moment. Per si no fos suficient el fet de que quasi enlloc es pot pagar amb targeta, allà on es pot, com en aquest hotel, et cobraven una comissió del 2%. Tot i la comissió em sortia mes a conta pagar amb la targeta així que vaig pagar la reserva de 6 nits per 1591 bats, 45,40€ amb Revolut i ja vaig anar a l’habitació que estava a l’última planta, la 5.

Feia una mica de mandra haver de pujar i baixar de l’habitació, doncs no hi havia ascensor, però estava molt ben ubicada, doncs la finestra donava a una zona amb molt moviment, estava a 3 metres d’un balcó on s’hi podia fumar i donava al carrer per al que havia entrat. Això si, al ser l’última planta hi feia molta calor.

Vaig deixar les coses i em vaig anar a dutxar de seguida. Els banys eren compartits i quedaven a l’altra banda de la planta, una mica lluny, però com que tota la planta era d’habitacions individuals, al bany quasi mai hi havia ningú. De les dues dutxes que hi havia vaig entrar a la que no funcionava l’aigua calenta tot i que no feia falta, doncs feia tanta calor que de fet era necessari dutxar-se amb aigua freda.

L’habitació era petita però mes que suficient, fins i tot tenia un bon escriptori. Era individual, el que sempre busco i quasi mai trobo, dons la majoria d’habitacions d’hotel son dobles, per lo que anant només un pagues per dos. Aquesta no, era individual, per això era mes petita però també pagava només 7€ la nit per estar al centre de Bangkok. A mes al mirar per la finestra em vaig adonar que estava a escassos 20 metres d’un temple enorme, doncs els temples no son només els edificis religiosos, sinó tots els edificis del voltant que son escoles i les residències dels monjos.

Un cop ben ubicat, dutxat i canviat, vaig anar a dinar. Primer vaig buscar uns llocs ambulant que havia vist de camí a l’hotel, al carrer important abans d’entrar al carrer de vianants, pero ja no hi eren, així que vaig seguir buscant algun restaurant. Sempre prefereixo menjar en llocs ambulant, no tant perquè siguin mes barats sinó perquè son mes autèntics i és on hi ha mes locals menjant abans de seguir amb la seva rutina. M’encanta veure i viure la vida real dels locals, i això només s’aconsegueix anant on van ells.

Al carrer important hi havia varis restaurants i finalment em vaig decantar per un que quedava força a prop de l’hotel, tenia els preus ben visibles a fora i la dona de la porta em va convidar a passar amb un bon somriure, doncs Tailàndia és el país dels somriures. Els preus em van semblar be i la dona també, per lo que m’hi vaig quedar i menjar el meu primer plat tailandès.

Tenien una carta en anglès però de totes maneres no es podia saber que era cada cosa, almenys de forma exacte, ja que en molts casos posava algo amb rise. Rise s’entenia, però la resta no. En qualsevol cas, ja vaig llegir per Internet que aquí t’has d’atrevir amb tot el que et podin i això vaig fer. Vaig demanar el que em va semblar el mes normal però sense saber ben be que era. El que tenia clar és que segur que estaria molt bo.

Semblava carn de porc amb trossos de peix, ous de no sé quin animal i verdures. Això i una aigua em va costar 67 bats, menys de 2€. Vaig agafar els palillos, em vaig posar una mica de les salses que hi havia per allà, i a menjar per primer cop a Tailàndia, i a Àsia…

En acabar, vaig pagar i al acomiadar-me de la cambrera que m’havia convidat a entrar i que va ser molt amable en tot moment, em va fer el gest típic que fan els tailandesos per saludar-se, les mans unides com si estiguessin resant, abaixant el cap i, com sempre, amb un somriure. En aquell moment va ser quan vaig pensar, ja ets a Tailàndia!

Eren les 17:30h quan sortia del restaurant i tot i portar poc mes de 4 hores a Bangkok, ja tenia ganes d’anar a dormir degut al llarg dia que portava i lo poc que havia dormit en les últimes 24 hores. Així que vaig passejar uns 20 minuts per aquell carrer i vaig tornar a l’hotel.

A les 18h ja anava a dormir. Vaig intentar allargar el màxim per evitar el jet lag però no vaig poder mes. Molt cansat però molt content. Per fi era per primera vegada al continent asiàtic!

error: Content is protected !!
%d bloggers like this: