Aquest va ser un altre dia tranquil a casa acompanyat de l’Emma i els seus nebots. Jo vaig seguir la meva rutina i pel matí vaig prendre el cafè mentre escrivia el diari. Al cap d’una estona al llit amb l’Emma i després una estona mes treballant a l’ordinador fins l’hora de dinar.
Al migdia l’Emma va fer el dinar. Va preparar espaguetis i carn. Jo soc molt especial amb la pasta, m’agrada que quedi ben grenyal i a l’Emma li quedaven realment bons. A mes el formatge ratllat que comprava, tant fi, feia que encara quedessin mes bons. De fet feia tot un paquet i jo menjava fins a reventar.
Després de dinar vam anar a fer la migdiada com sempre i per la tarda vam trucar al Mandadero perquè anés a comprar al Chedraui. Vam comprar pollastre, ceba, fruita, llet, detergents, etc. Que per cert, de cebes en va demanar dos però el Mandadero va entendre 2 quilos, així que ara teníem ceba per anys. El dia anterior ja havíem anat a Los Jarrochitos a menjar mojarra per dinar i tacos dels bons per sopar, per lo que avui tocava menjar tot el dia a casa.
Per la tarda vàrem estar descansant al pati amb unes cerveses mentre els nens hi jugaven. És un pati gran i tancat per lo que és un bon lloc perquè els nens hi puguin estar i jugar. La Daira ens va sorprendre a tots quan va treure una taula petita de casa seva i la va col·locar davant de la porta metàl·lica del pati que dóna al carrer per vendre llaminadures, pals de xocolata, bosses de patates, etc. Algunes va agafar-les de casa seva i altres les va preparar ella, com per exemple una espècie de gelats amb unes gelatines congelades. Ho va col·locar tot sobre la taula i va començar a cridar als vianants com si fos en un mercat. Feia molta gràcia veure-la cridant als vianants a través de la porta com qualsevol altre venedor, però és clar, ella tenia 9 anys. Durant els dies següents aniria ampliant el negoci gràcies a l’ajuda de se mare que li va comprar llaminadures a l’engròs.
A Mèxic existeix molt aquesta cultura del negoci propi encara que sigui a la pròpia casa. Molta gent és autònoma o simplement te un petit negoci a casa seva, algo que ja veuen des de petits i que alguns imiten quan encara no tenen ni 10 anys.
Vaig estar quasi tota la tarda allà però va ser prou divertit i entretingut, tan per veure com la Daira ja començava a vendre els seus primers articles com per l’Emmanuel cantant i tocant la guitarra.
Cap a les 22:30h vam escalfar els espaguetis i la carn i vam menjar mes o menys el mateix que el migdia mentre miràvem Netflix a la seva habitació. Val a dir que era força sorprenent l’afinitat que ja teníem l’Emma i jo en tantes coses tot i veure’ns tant poc. Amb ella m’hi sentia realment còmode i es podria dir que és amb la única, o almenys amb la que mes, em comporto com si estigués a casa meva. Aquests dies intentava passar-los amb tranquil·litat i fer una vida mes o menys normal com qualsevol altre mexicà i la veritat és que m’agradava i notava que en general estava mes relaxat, dormia millor i tot i que seguia treballant, podia dedicar mes temps a afers socials.