Em vaig despertar cap a les 9 del matí. L’Emma encara dormia per lo que em vaig aixecar a prendre el cafè i a escriure el diari. Cap a les 10:30h ella es va despertar i jo vaig anar una estona al llit amb ella, doncs li agrada que estiguem una estona al llit xerrant quan s’acaba de despertar. Sempre m’explica els somnis que ha tingut ja que sempre somnia molt i sempre els recorda. Lo dolent és que normalment son malsons o com a mínim una mica estranys.

Cap a les 12h em vaig prendre un segon cafè mentre mirava correus i altres temes, em vaig dutxar i cap a les 13h vam anar a la marisqueria el Jarrochito a menjar mojarras, una espècie de dorada enorme, molt torrada i que està boníssima. Aquest any encara no n’havia menjat però l’any anterior si que en vaig menjar una a un restaurant de la presa i que em va convidar el propietari del meu apartament.

Així que vam anar a buscar un taxi i en 10 minuts ja érem al restaurant. Tot just eren les 13:15h per lo que encara estava molt buit, de fet només hi havia un parell de taules ocupades. Jo no sabia ben be com eren els plats per lo que vaig preferir no mirar massa els preus i demanar el que volgués per tal de gaudir be del dinar i quedar-me ben ple. Els plats costaven com a mínim 150 pesos per lo que els preus eren molt superiors a un restaurant normal, però és clar, aquí era marisc. A mes ja feia temps que no en menjava per lo que realment em venia molt de gust i el preu m’importava mes aviat poc.

L’Emma va demanar de primer un còctel de gambes, algo que em podria agradar però em va semblar poc, així que vaig demanar un plat de “camarones empanizados” (gambes arrebossades), i de segon tots dos vam demanar una mojarra. Quan ja havia demanat l’Emma em va dir que els dos plats que m’havia demanat eren dos plats principals. Ja m’ho pensava que les gambes eren un plat com la mojarra, però és que els altres em van semblar massa poc i quasi que costaven el mateix que les gambes.

D’entrada van portar unes potes de bou de mar que em vaig menjar totes 3 jo ja que a l’Emma li picaven massa. No tenien massa carn, com totes, però estaven molt bones, amb una salsa molt bona i un punt picant com pràcticament qualsevol plat mexicà.

Al cap d’uns 10 minuts van portar el còctel de gambes de l’Emma i al cap d’uns 5 minuts mes el meu plat de gambes, que era molt mes gran del que pensava. Tenia almenys 10 gambes enormes pelades i arrebossades, crema de frijol i amanida. Era un plat molt gran tenint en compte que després em tocava la mojarra. Ja tenia gana però al veure allò se’m va fer la boca aigua. Vaig començar a menjar immediatament.

Les gambes estaven realment bones, amb un arrebossat perfecte i acompanyades d’una salsa molt bona. A mes eren força grans, almenys força mes grans del que em pensava. De fet semblaven mes escamarlans que gambes.

Quan em vaig acabar el plat, al cap de quasi mitja hora, ja estava ple, realment m’acabava de menjar un plat principal que omplia mes del que em pensava. El peix i el marisc sembla que hagin d’omplir menys que la carn, per això tinc menys límits quan en menjo, però la veritat és que tot aquell plat estava molt be. I ara encara quedava la mojarra.

Les mojarras van tardar força en arribar, de fet jo les gambes me las vaig menjar ràpid ja que l’Emma ja s’havia acabat el còctel i pensava que estaven esperant a què jo acabés les gambes per portar la mojarra, però no, almenys van passar 20 minuts mes des que vaig acabar les gambes fins que van portar la mojarra. De totes maneres això era senyal de que l’estaven fent molt be i al moment a la barbacoa (o asada com diuen a Mèxic a una barbacoa).

Finalment van portar les mojarras i eren millors, també, del que creia. Eren molt grans i es veien molt ben fetes. El cambrer, molt atent en tot moment, les va portar junt amb tortillas i salses i ens va preguntar si les vèiem be i si tot estava prou be. Li vam dir que si, que perfecte, i em va tornar la gana immediatament tan bon punt vaig veure i olorar aquell plat.

A mes de la mojarra hi havia unes patates fregides molt petites per sobre, crema de frijol i amanida algo diferent a la del plat de gambes. Les patates fregides eren molt diferents a qualsevol de les que havia menjat fins aleshores i probablement les mes bones que havia provat mai. Vaig agafar una tortilla, doncs s’ha d’utilitzar junt amb la forquilla per anar tallant la mojarra, i vaig començar a menjar. Estava molt ben fregida amb un torrat perfecte i la carn al punt, molt sabrosa, tant que quasi no m’hi vaig posar ni salsa ni llimona, doncs això només faria que tapar aquell gust tan bo.

Al tractar-se de peix pot enganyar una mica el que pot arribar a omplir el plat, doncs quan comences a menjar-la t’adones de lo gran que és i de la quantitat i contundència de carn. És molt fàcil de menjar, doncs es talla molt be estirant amb la forquilla des de l’espina central i quasi no te espines enlloc mes, per lo que pots anar menjant sense parar ni un moment de mastegar. La pell està boníssima i es menja igual que la resta del peix, de fet algunes parts laterals mes dures es mengen igual per les poques espines que te i lo sabrosa que queda la pell al haver-se fet en una barbacoa. Menys el cap, tota la resta es pot menjar, de fet jo només vaig deixar una part del cap i l’espina central.

Menys algo d’amanida m’ho vaig menjar tot, els dos plats que em varen posar mes les potes de bou de mar dels entrants. Aquest era sens dubte el millor àpat fet des que havia començat el viatge feia ja 2 mesos i mig.

Durant el dinar el cambrer ens va portar una beguda alcohòlica típica que estava realment bona i que vam pensar de demanar-ne una copa després de dinar, però estàvem tant tips que ja no podíem amb res mes. A mes hauríem de vigilar ja que no es podia pagar amb targeta i portàvem 800 pesos, 36€, per tots dos, que és molt tenint en compte els preus de Mèxic però que potser es quedaria curt pel dinar que ens acabàvem de fotre. De fet ja patíem una mica per si ens arribaria o no, doncs jo calculava que el total serien ben be 800 pesos. No ho sabíem segur perquè el preu de les mojarras no venia a la carta, doncs aquest depenia de la mida de cada una.

Vam descansar 5 minuts i vam demanar la conta. Finalment va ser força menys del que pensàvem, 625 pesos, 28€, doncs cada mojarra van ser 170 pesos i jo contava que potser en serien 250 cada una. Així que pel preu d’un menú normal a Barcelona m’acabava de fotre un tiberi de luxe com poques vegades m’havia fotut en tota la meva vida. Com mola conèixer nous llocs cada dia! Com mola provar nous plats cada dia! Com mola viatjar!

Vam pagar deixant 25 pesos de propina, cosa que a mi no m’agrada a menys de què ja vingui indicat a la conta però que l’Emma sempre vol deixar, doncs considero que els cambrers fan la seva feina i cobren per ella com qualsevol altre treballador de qualsevol sector que no van rebent propines dels clients. Després ens vam quedar una estona doncs just quan ja acabàvem començava la música en viu, en un petit escenari que hi havia al restaurant on un noi tocava el piano i cantava.

Al cap d’una estona vam marxar amb intenció d’anar al Chedraui a comprar. L’Emma volia agafar un taxi però al preguntar-li on estava em va dir que molt a prop. Vaig mirar a Google Maps i estava a 10 minuts caminant per lo que la vaig convèncer d’anar-hi caminant.

Hi arribàvem per la part del centre cultural i l’Oxxo, zona que ja em coneixia. Ja que havia de comprar tabac li vaig dir a l’Emma d’anar a l’Oxxo i comprar allà algunes coses bàsiques o després anar al Chedraui que ja el teníem molt a prop. Em va dir de comprar només el tabac per lo que vam entrar, vaig comprar 2 paquets de tabac i vam sortir per anar al Chedraui. Però aleshores entre la calor, el cansament i la son que li dona sempre després de dinar, va decidir de no anar finalment al Chedraui i agafar un taxi per tornar a casa. Ja podríem haver comprat almenys llet a l’Oxxo, però ni això. Va ser tot molt precipitat.

Vam arribar a casa cap a les 15h i vam anar directament al llit a mirar una peli i a fer la migdiada com quasi cada dia.

Jo em vaig despertar cap a les 18h. L’Emma ja s’havia despertat abans però anava entre el llit i fent coses per casa. La tarda la vàrem passar a casa amb el seu germà després de jo prendre’m el cafè i escriure el diari com sempre faig quan em desperto.

Per sopar no teníem pensat anar enlloc ni demanar res, sinó preparar alguna cosa a casa i sense gastar massa, doncs aquell dia ja havíem gastat per 4. En qualsevol cas valia la pena i mes per un europeu acostumat a preus molt mes alts pels mateixos plats. De fet aquí em semblaven preus apropiats, al contrari que a Barcelona que molts preus em semblen abusius, per lo que al moment de gastar es fa amb la consciència ben tranquil·la de saber que estàs pagant un preu ben just.

Però en Chicho, per sorpresa, ens va portar uns tacos d’un lloc que no coneixíem i que estaven mes bons que els del Bug’s, el restaurant que teníem mes a prop de casa. Eren tacos al Pastor que ja havíem provat un dia a casa seva, i que entre altres coses porta pinya , ingredient que no havia vist mai en un taco i que li donava un toc molt bo. Així que, aquest va ser un dia de molt bon menjar i molt típic mexicà tan per dinar com per sopar.

Skip to content