Em vaig despertar sol cap a les 5 del matí després d’haver dormit 8 hores. Aquesta nit no vaig tenir tant fred com l’anterior, suposo que pel fet de dormir amb samarreta, per lo que no em vaig despertar cap vegada. La nit anterior m’havia enganxat desprevingut, doncs portava un mes passant una calor insoportable i no m’imaginava que aquí hi faria tant fred per la nit, i mes tenint en compte que durant el dia hi feia força calor. En qualsevol cas no podia mes que agrair aquelles nits fresquetes que em permetien dormir perfectament.

Aquest dia marxava de les Cameron Highlands per anar cap a la Selva més antiga del món, Taman Negara. El transport ja l’havia reservat durant la preparació del viatge i seria una mica mes llarg que el que m’havia dut fins aquí, doncs primer aniria amb mini van quasi 5 hores i després amb barqueta durant quasi 3 hores mes. La mini van sortia a les 8 del matí i des de quasi al costat de l’hotel, de fet no estava ni a 5 minuts caminant.

Com cada mati em vaig dutxar, vaig prendre un cafè mentre escrivia el diari i vaig acabar de fer la maleta. Tenia roba encara una mica humida ja que l’havia netejat la nit anterior i amb el fred que feia no donava temps a assecar-se. En qualsevol cas era poca i la podria dur a sobre per tal que s’assequés quan sortís el sol i la temperatura pujava considerablement.

Vaig revisar l’habitació i a les 7:30h ja baixava a deixar les claus a recepció, doncs ja sabia que fins les 8h no obrien i que hauria de deixar allà les claus.

El punt de trobada era a només 5 minuts caminant i a mes de baixada, de fet era al costat dels llocs ambulant on havia sopat els dos últims dies, per lo que a les 7:35h ja hi arribava, 30 minuts abans com posava al bitllet i com sempre feia però que encara no sé perquè ho seguia fent, doncs fins i tot a vegades, com en aquest cas, l’agència encara estava tancada. En qualsevol cas sempre es millor arribar abans i assegurar-se de què estàs al lloc correcte.

A les 7:45h va arribar el noi de l’agència a qui li vaig preguntar si aquí era el punt de recollida cosa que em va confirmar i em va dir que esperés a uns bancs de fora. Van arribar una parella de francesos i vam esperar fins cap a les 8:05h que va arribar la mini van. Li vam ensenyar els bitllets, els va confirmar i vam pujar a la mini van on ja hi havia una noia i un noi que no anaven junts.

El noi es notava que estava guardant el seient del seu costat i que estava molt nerviós, mirant el mòbil i per la finestra contínuament. Vam recórrer uns 50 metres des de que havíem pujat que ja va tornar a parar a recollir una última noia. I el noi encara mes nerviós. Quan la noia va pujar, va saludar a la parella de francesos de tal manera que no s’esperava trobar-los, i els va saludar amb molta alegria, realment se la veia contenta de trobar-se’ls allà. Però en canvi al noi nerviós diria que ni el va saludar. Ella va seure a la fila de davant i vaig veure com el noi deixava de guardar el lloc que estava guardant a la vegada que deixava el mòbil i de mirar per la finestra. Aleshores ho vaig entendre tot, era un tarat. Vaig deduir que la va conèixer allà igual que va conèixer als francesos i el noi ja es deuria enamorar simplement perquè la noia era molt alegre i el tarat ja es deuria pensar que això significava que ella mostrava algun interès per ell. I sabent que ella vindria a la mateixa mini van, tot enamorat i tarat li guardava el lloc perquè segués al seu costat mentre tot nerviós mirava per la finestra si la veia a la vegada que anava mirant el mòbil per saber si estaven en el punt on ella esperaria a la mini van, tot i que finalment la noia ni el va saludar i molt menys es va asseure al seu costat. És dels típics que no saben quan una noia no està mostrant gens d’interés per ell i que acaba fent el ridícul. A mes era una mica raro, com molt nerviós tota l’estona, sense ja entrar en què la noia era musulmana i amb el vel, cosa que significa que almenys està promesa.

El trajecte amb mini van fins al poble on faríem el transbord a la barca es va allargar 3 hores i mitja i va ser una mica mogut ja que tot i que el senyor era el conductor mes responsable que havia vist fins ara a tan a Tailàndia com a Malàisia, la carretera era de corbes constants i asfalt força irregular en alguns trams, per lo que va ser una mia cansat.

Jo sabia que aquell trajecte era en mini van i en barca, però no sabia ni on agafaríem la barca ni quant duraria el trajecte. De fet jo anava seguint el camí amb Google Maps i semblava que es podia arribar a Kuala Tahan només per carretera tot i que es donava força volta. Realment si que semblava que si part del trajecte el fèiem pel riu aquest seria mes curt.

A les 11:30h vam arribar a una estació de mini vans a la vora del riu en un poble de menys de 10 cases, que de fet semblava que estava allà únicament per haver-hi aquesta estació, doncs semblava la porta d’entrada a la selva des del riu. El poble eren literalment dos restaurants, 2 o 3 mini súpers i un parell de cases mes on suposo que hi vivien els de l’agència. Només aquests 4 edificis junt a un riu enorme rodejat de selva.

Jo no tenia ni idea de què havíem de fer ara, res de res, així que vaig seguir les indicacions del xofer que en tot moment ens va explicar i acompanyar. Vam entrar a l’oficina on vam deixar les maletes i ens vàrem posar en una cua. Per cert, aquella oficina era una passada, doncs no tenia tota una paret que justament donava al riu i que per tan permetia tenir una vista guapíssima i ben ample del riu que quedava a escassos 5 metres. I no és que fos de vidre, directament no hi havia paret. Jo em vaig quedar uns minuts allà embadalit mirant al riu.

Ens va dir que anéssim passant pel mostrador on hi havia dues noies. Jo vaig ser dels primers. La noia em va donar un paper on havia d’indicar les meves dades, l’hotel on m’allotjaria i els dies que estaria a Kuala Tahan. Allò era la sol·licitud per poder entrar a la selva a mes del permís per poder-hi fer fotos, evidentment pagant. En total 6RM per l’entrada i el permís per poder fer fotos, uns 1,20€, prou acceptable tenint en compte que no tenia ni idea d’aquest pagament i aquests imprevistos sempre preocupen, però mentre rondin els 1 o 2€ no passa res.

Després la noia em va fer algunes preguntes de què tenia pensat fer, quants dies, etc, per tal d’intentar oferir-me aquelles opcions que mes s’ajustessin al que buscava. Jo la veritat és que encara no m’ho havia mirat massa, doncs m’ho pensava mirar aquella tarda en arribar a l’hotel de Kuala Tahan, així que li vaig dir la poca idea que tenia en aquell moment, que era fer alguna de les rutes de nivell moderat per lliure, doncs per Internet havia llegit que per aquesta selva s’hi pot anar sol perfectament, doncs totes les rutes estan perfectament indicades, i ja que a les Cameron Highlands ja havia anat amb un guia, ara preferia anar per lliure. Així que ella em va marcar en un mapa la zona que podia fer per lliure i que quedava a prop de Kuala Tahan i a mes em va donar un altre full on hi havia 6 tours que podria contractar. Em vaig fixar en un que es feia de nit per tenir mes possibilitats de veure animals, ja que aquests surten mes de nit. Els altres no em van semblar massa interessants ja que eren quasi el mateix que el que podria fer jo sol però amb un guia davant que de tan en tan et diu el nom d’alguna planta o et dóna alguna explicació que pot valdre la pena però que per mi no compensa el fet d’anar tota l’estona com un borrego darrere un tio. També em va indicar on era el punt de recollida del transport que al cap de dos dies em portaria cap a Kuala Lumpur, la meva pròxima parada del viatge, que tot i que no era la seva agència m’ho va explicat tot igualment. Realment va ser molt amable i em va aclarir força coses en molt poca estona.

Després vaig haver d’anar a pagar els 6RM però abans vaig haver d’anar a buscar canvi, ja que només tenia bitllets de 50 i tant grans no acceptaven. Per l’hora que era ja quasi que hauria dinat, però vaig preguntar als dos restaurants que hi havia i encara estaven tancats, així que vaig anar a un dels mini súpers i vaig comprar aigua, 3 panets tipus bollycao però de crema de blat i plàtan i una bossa de patates. M’ho vaig menjar al costat d’un parc sota l’ombra dels arbres i després ja vaig anar a pagar. Em van donar el comprovant del pagament i el permís per entrar a la selva de Taman Negara per lo que ja ho tenia tot per poder seguir el camí. El barco sortia cap a les 13h i tot just eren les 12:15h, per lo que encara tenia temps.

Cap a les 12:30h vaig tornar a l’agència on hi havia taules per seure i a mes amb les vistes al riu. Allà ja hi havia 5 o 6 persones també esperant. Dos d’ells eren la noia musulmana i el pesat que li anava darrere sense adonar-se de què la noia passava d’ell. Ella primer estava sola amb el portàtil asseguda fins que va arribar el noi i sense ni ase ni besa se li va asseure al costat a dir-li coses sense ni considerar que la noia potser estava fent alguna cosa important al portàtil. La cara de la noia ho deia tot, completament seria sense quasi ni parlar, quan per lo poc que l’havia vist, era una noia molt riallera i xerraire. A mes el noi intentava lligar amb una noia musulmana amb vel, és com de tontos.

Vaig aprofitar per escriure una mica al diari fins cap a les 13h que la noia ens va avisar per ja anar a embarcar. L’embarcament podia ser a les 13h o a les 13:30h, per lo que encara vam tenir prou sort tal com quedava reflectit a la cara de la noia que ens anava avisant, també una noia molt alegre i que semblava mes contenta ella que nosaltres per poder sortir ja ara. Ella mateixa ens va dir a mi i a una altra noia que tots dos anàvem sols per lo que ens asseuríem junts a la barca, per lo que vam entendre que serien bancs de dos.

Vam baixar unes quantes escales per arribar al moll i sorpresa, varen aparèixer la musulmana i el pesat que també se seurien junts, pobre noia. El noi va baixar tot nerviós com sempre el veia i quan anava a ajudar a la noia a treure’s la motxilla, aquesta li va fer un gest de desaprovació quedant-se ella de peu i amb la motxilla a sobre. Jo encara no podia entendre com el noi no s’adonava de què ella simplement el volia perdre de vista, fins i tot em donava la sensació que li donava certa grima.

La barca era molt allargada i estreta, i efectivament, amb bancs de dos. Feia uns 12 metres de llarg per només 1 d’ample. Totes les maletes anirien ben amuntegades a la proa del barco. Així que de dos en dos ens van anar avisant per anar pujant a la barca. Els sis últims vàrem ser els que ja mes o menys coneixia, que érem la meva companya i jo, la musulmana i el pesat, i la parella de francesos que va pujar amb mi a la mini van sortint de les Cameron Highlands. La resta no havien vingut amb nosaltres des de les Cameron Highlands. Que per cert, en els 3 últims bancs, i per tant, a nosaltres 6, no hi havia armilles salvavides…

Els bancs realment no eren bancs, sino un coixí posat a terra per lo que no quedaves realment assegut, sinó mig estirat. Era incomodíssim i només de pensar que hauria d’estar 3 hores així ja em feia mal tot. Era com estar assegut a terra però amb una petita esterilla. Lo bo és que quedàvem ben a prop de l’aigua i tot plegat era mes autèntic, per no parlar de la pròpia barca que semblava treta d’una peli d’Indiana Jones. Jo en aquell moment només pensava com havia arribat fins allà i com havia pogut acabar en aquella situació.

Però només iniciar el trajecte tot va canviar. Ens endinsàvem a la selva mes antiga del mon pel riu, una experiència única que recordava als mes aventurers. La imatge que es te de la selva des del riu és completament diferent a cap altra, podent apreciar totalment els meandres i la vegetació que entrava fins al mateix riu. De la mateixa manera tindríem l’oportunitat de veure animals que no hauríem pogut veure de cap altra manera, i tot plegat abans d’arribar-hi, doncs això encara era el trajecte per arribar al poble on passaríem la nit. La cosa prometia.

Però lo realment impactant va arribar quan, sense esperar-nos-ho gens, vam veure un grup de búfals dins el riu. Ni tan sols sabia que en aquella selva hi havia búfals i molt menys que els poguéssim veure tant clarament des de la barca. Va ser increíble, una d’aquelles coses totalment inesperades i que et deixen completament perplex. Ningú ens ho havia avisat i ni tan sols en aquell moment el pilot de la barca deia res, per lo que la sorpresa va ser majúscula. Però no només en vam veure un de grup, sinó 3 al llarg de tot el trajecte, 3 grups de búfals en diferents zones però sempre dins el riu. Suposo que aquella hora no fan altra cosa que banyar-se, doncs la calor és insoportable.

A mes dels búfals també vam veure micos i tot tipus d’ocells per no parlar de la vegetació, molta d’ella completament desconeguda per a nosaltres i arbres de mes de 30 metres d’alçada.

Al cap de les 3 hores de gaudir d’aquell trajecte inoblidable, que per cert, se’m va fer mes curt del que pensava, suposo que per lo interessant que era tot plegat, vàrem arribar al moll de Kuala Tahan, un poblet de 2 o 3 carrers i fet únicament per a què els turistes puguin dormir ben a prop de la selva.

Eren les 16h quan desembarcàvem al moll. Alguns anirien amb una mini van fins a una altre punt del poble ja que els quedaria mes a prop de l’hotel, però no era el meu cas ja que a mi em quedava mes a prop l’hotel des del mateix moll. Tot i així estava a 10 minuts llargs caminant, que pot semblar poc però tenint en compte els 40ºC, la humitat del 70% i que només al començament ja hi havia una pendent del 40% i d’uns 30 metres de llarg, doncs tot plegat es va fer mes dur del que semblava en un inici.

De fet, amb lo be que havia aguantat fins aleshores sense suar massa, ara, en 15 minuts havia suat 5 vegades mes del que havia suat en tot el dia. Vaig arribar a l’hotel amb la samarreta gotejant, però gotejant literalment, i de suor és clar…

Jo, al veure que l’hotel estava a mig kilòmetre del moll, pensava que estaria al mig del poble, però al ser un poble tant petit, aquest mig kilòmetre ja feia que quedés completament a les afores. De fet quedava enmig del bosc sense res al costat, només un hotel mes, tota la resta del poble quedava a una distància d’uns 100 metres del moll. De fet es podria dir que el poble en si només tenia 3 carrers d’uns 50 metres de llarg cada un.

Finalment, al cap de quasi 20 minuts des de que havia sortit del moll i després d’haver fet 5 o 6 parades per descansar durant el camí, vaig arribar a l’hotel. Mai havia tardat tanta estona per recórrer mig quilòmetre. L’hotel era mes aviat un resort i era realment tot molt maco, doncs no era un edifici sino un conjunt de casetes on cada una d’elles era una habitació, a mes de la recepció i una altra que semblava una bugaderia. Enmig de tots els bungalows, caminets de pedra, gespa i espais on estirar-se, tot plegat de fusta i molt autèntic. Així descrit podria semblar que era un lloc car per dormir-hi, però no, de fet era el mes barat que havia trobat per Internet. I a mes l’habitació que tenia reservada tenia capacitat per a 4 persones, per lo que era una habitació enorme.

Vaig anar fins la recepció on ja hi havia un noi que m’esperava. Ja deuen tenir controlat a quina hora arriben les barques per tal d’estar pendents, doncs hi ha tant pocs turistes que mes val controlar l’hora que no pas passar-se tot el dia a la recepció. Abans de fer el check-in el noi em va donar la clau de l’habitació ja que, suposo que com tothom, vaig arribar tant cansat i suat que primer em va permetre deixar les coses i dutxar-me tranquil·lament.

L’habitació era cara (uns 16€ per nit) en comparació a altres hotels d’altres ciutats, però és que era una habitació amb 4 llits, un de matrimoni mes una llitera. A mes bany propi, escriptori i dos ventiladors. I lo millor, és clar, és que eren casetes independents, per lo que tenia vàries finestres tot i que hi havia molta humitat, suposo que en un lloc com aquell enmig de la selva és inevitable. Però en qualsevol cas i com ja he dit abans, era l’habitació mes barata que vaig trobar a aquest poble.

Així que em vaig dutxar i vaig prendre un cafè mentre em mirava els papers i tours que m’havia donat la noia de l’agència abans d’embarcar. Al cap d’una hora llarga vaig sortir i el noi, pobre, encara estava esperant a la recepció. Jo no sabia si faria ara el check-in o el faria al marxar, doncs tampoc m’havia dit res, però en qualsevol cas l’habitació s’havia de pagar.

Així que vaig anar cap allà on vaig haver d’anotar un munt de dades al llibre de registre, fins i tot com i quan marxava d’allà. Ell em va donar una ampolla d’aigua ben freda que em va anar perfecte i vaig pagar els 149RM, uns 32€, per les dues nits que hi passaria. Lo bo és que no em va cobrar la taxa turística cosa que no vaig entendre, doncs se suposa que tots els hotels l’han de cobrar i en principi no està mai inclosa en el preu. De fet aquest va ser l’únic hotel de Malàisia que no em va cobrar aquesta taxa.

I un cop pagada l’habitació, dutxat, hidratat de nou i sense deixar l’ampolla d’aigua a la que m’hi aferrava com si fos or, vaig anar directament a donar una volta pel poble, Kuala Tahan, un poble d’uns 300 habitants, dels quals la majoria son turistes, amb 2 o 3 carrers, just a la vora del riu i al costat de la selva Taman Negara. Un poble únic, molt inaccessible i amb pocs turistes tot i que la majoria del poble ho eren. De fet, es veien ben poques cases, probablement totes de locals que treballaven o en un restaurant, hotel o agència de viatges.

Vaig estar prop d’una hora i mitja passejant pel poble tot i que en 20 minuts ja es podia veure tot. Mentre passejava vaig anar mirant els restaurants que hi havia, que en principi n’eren només 3, per lo que seria fàcil escollir lloc on sopar. Havia sortit de l’hotel cap a les 18h i cap a les 19:30h ja anava cap al restaurant on vaig decidir sopar, entre altres coses, perquè tenia la carta a fora ben visible. A mes no semblava el mes turístic dels 3 i tenia una terrassa que donava al carrer principal i que permetia veure just davant la muntanya amb la selva Taman Negara i el sol ponent-s’hi darrere, una imatge realment única i que no m’imaginava poder veure en aquell moment assegut a la terrassa d’un restaurant. Poder sopar amb aquelles vistes en un poblet de 3 carrers rodejat per la selva mes antiga del mon era quelcom que no m’imaginava fins que hi vaig arribar, i la veritat és que no tenia preu.

Vaig demanar arròs fregit amb vedella. Aquí a Malàisia els tipus de carn disponibles encara es reduïen una mica mes que a Tailàndia, doncs porc no n’hi havia enlloc, per lo que havia de ser o pollastre o vedella. Vaig seure a la terrassa a contemplar la posta de sol just darrere la selva a la vegada que podia veure el carrer principal del poble il·luminant-se mica en mica des d’una posició privilegiada.

El menjar estava bo però potser no tant com a altres pobles, cosa que ja m’esperava per la poca competència que tenen allà i suposo per la dificultat de fer arribar fins allà tots els productes. En qualsevol cas estava prou bo i lo important d’aquell sopar no va ser tan el menjar sinó gaudir del moment i de la situació. Vaig estar allà fins les 20:15h quan el sol ja s’havia amagat completament. Els mosquits ja feia estona que donaven voltes aprofitant les hores de claror però de menys calor just abans de la posta de sol i d’aquests ja se n’havia de tenir mes respecte. De fet ja m’havien picat alguns i això era algo que em mig preocupava, doncs aquí et podien passar qualsevol malaltia. Mentre fos aquí ja no sortiria de l’habitació sense haver-me posat el repel·lent de mosquits.

El sopar no va ser el mes bo que havia provat a Malàisia però era força mes barat del que m’esperava tenint en compte on ens trobàvem. El sopar em va sortir per 6RM, 1,20€, preus similars a altres zones de Malàisia.

Després ja vaig anar directament cap a l’hotel a mirar alguna peli i a dormir cap a les 21h, cosa que no em va costar gens perquè havia sigut un dia llarg i força dur, sobretot el trajecte de 3 hores en la barca, que tot i que va ser un trajecte únic, no va deixar de ser molt cansat físicament. El poble ja me’l coneixia per haver fet només una volta de menys de dues hores, per lo que l’endemà ja aniria a comprar a algun dels dos mini-súpers que havia vist. Això si, aquí no hi havia cap 7-eleven.

De camí a l’hotel em vaig trobar a la parella de francesos que ja havia conegut a Tanah rata abans d’agafar la mini van que ens va portar fins aquí, be, fins al poble on vam fer el transbord a la barca. De fet, al dia següent, acabaria trobant a tothom que coneixia una mica del trajecte fins aquí, doncs era tot tan petit i hi havia tan pocs llocs on allotjar-se que lo difícil hauria sigut no trobar-se. No podia deixar de pensar en lo estrany que havia sigut aquell trajecte des de les Cameron Highlands fins aquí, doncs a diferència d’altres trajectes, aquest no sé ben be perquè, però no recordava be com havia de ser, suposo que per la quantitat de busos, vols i hotels que havia reservat. De fet no m’esperava que fossin tantes hores amb barca i amb aquell tipus de barca. Tot i que jo ho havia reservat i tot va ser tal qual deia a la reserva, tot plegat va suposar certa sorpresa per mi fent que en aquest moment encara estigués pensant en els búfals i micos que havíem vist pel riu en aquell trajecte que no m’esperava fins que em vaig trobar dins d’aquella barca. Quan quelcom passa sense que t’ho esperis del tot i va tot tan be, l’alegria i satisfacció és doble. De fet, sense haver-se endinsat encara en la selva, per mi haver arribat fins allà ja havia valgut la pena.

Skip to content