Ens vam despertar poc mes tard de les 8 del matí, i com cada matí, em vaig prendre el meu cafè, vaig escriure el diari, vaig mirar correus i finances i em vaig dutxar. Aquest matí me’l vaig passar tot a casa i al portàtil avançant feina endarrerida ja que sempre intento almenys estar 3 hores al dia fent coses però els dies passats a Oaxaca no hi havia dedicat tant temps.

Aquest dia aniríem per la tarda a la festa d’aniversari de la germana de l’Emma, la Mireya, així que pel matí em podria estar al portàtil.

L’Emma va anar a comprar, al mini súper de la cantonada, ous, formatge i carn per dinar a casa. Va preparar XXXXXX, que son com quesadillas amb tomàquet i formatge i els ous per sobre. Son d’aquelles coses ben bones i que et deixen ple però amb molta energia, doncs res del que porta és realment pesat però si te moltes proteïnes.

Cap a les 13h vam dinar tots dos i després a fer la migdiada per aixecar-nos cap a les 16h per anar a comprar i preparar-nos per anar a la festa de la Mireya que estava programada a les 19:30h.

Cap a les 16:30h em vaig aixecar, l’Emma com sempre ja s’havia aixecat però seguia al llit de tan en tan dormitejant. Jo em vaig prendre el cafè mentre feia coses al portàtil, després em vaig dutxar i preparar fins cap a les 18:30h que l’Emma i jo ja vam marxar per passar primer a comprar begudes al Chedraui per a la festa. Així que vam agafar un taxi i cap allà. Per cert, plovia.

Al Chedraui vam comprar tequila Jose Cuervo i cerveses Indio, tot plegat uns 500 pesos, 23€. A mes vam comprar algo de pasta per a nosaltres aprofitant que ja érem allà.

Eren les 19:15h quan sortíem del Chedraui i agafàvem el taxi. Pocs minuts abans l’Emma havia trucat a la Samy, la filla de la Mireya, per a preguntar-li si ja havíem d’arribar, doncs la Samy pensava emportar-se fora de casa a la Mireya i que en aquell moment arribessin els convidats per quan tornés la Mireya se’ls trobés per sorpresa. Primer ens va dir que féssim temps ja que la Mireya encara estava a casa, però quan ja érem al taxi ens va dir que hi anéssim ja que el seu marit ja se l’havia emportada amb una excusa.

Encara plovia i amb força quan vam arribar a casa de la Mireya, a les 19:30h puntualment. Vam picar i ens va obrir la Samy. Sorprenentment érem els primers, i dic sorprenentment perquè l’Emma acostuma a arribar tard a tot arreu i perquè suposadament a aquesta hora ja havíem d’estar tots els convidats allà esperant per donar-li la sorpresa a la Mireya i només estàvem l’Emma, jo i la Samy, que per cert al cap de 5 minuts va sortir per anar a buscar alguna cosa i ens vàrem quedar tots dos sols a la casa.

Jo esperava que arribés algú mes perquè sino la sorpresa seria una mica trista. Vam estar allà esperant uns 10 minuts fins que varen tocar a la porta i, sorpresa, era la MIreya. Així que vam obrir i quan va entrar amb les filles d’en Marco ens va trobar a l’Emma i a mi allà tot sols. La vàrem felicitar i ens vam quedar allà tots 3 amb les dues nenes.

La Mireya ens va comentar una mica el viatge a Reinosa per a la celebració d’uns familiars per al 50 aniversari de casament, al que l’Emma i jo hi estàvem convidats i que de fet hi vam estar a punt d’anar. Ens va dir que tot va anar molt be i que ells van preguntar per tota la família, sense deixar-se absolutament a ningú.

Al cap de poca estona va tornar la Samy i al cap d’uns 15 minuts van arribar en Chicho, l’Emmanuel i en Caleb, per lo que almenys ja érem uns quants mes i ja podia parlar mes almenys amb en Chicho i l’Emmanuel. A mes en Chicho va portar a una amiga, crec que sense preguntar a ningú, que venia bàsicament a cantar, doncs es dedicava a cantar en restaurants.

Cap a les 20:30h van arribar la Xochitl, el seu marit, la Aline i la Karime amb les seves dues filles, la petita de les quals tenia 3 o 4 mesos però estava gordissima, massa des del meu punt de vista.

I poc després ja van arribar en Marco i l’Ana per lo que ja érem un munt per allà donant voltes. En Chicho ja va començar a repartir cerveses per tothom.

Vam estar parlant amb la Xochitl sobre el nostre viatge a Oaxaca del que acabàvem d’arribar el dia anterior.

La noia va començar a cantar, però jo al principi no sabia qui era, de fet pensava que era una mes de la família i que estaven fent un karaoke com el que havíem fet a casa la Chely. Al dir-li a l’Emma que cantava molt be ella em va respondre, doncs clar, si és cantant. Va ser aleshores quan vaig saber que no era familiar sino una amiga convidada pel Chicho.

Anava cantant cançons que li anàvem demanant. En un moment determinat, algú va dir, el español, i li vaig dir si podia cantar alguna de Mecano, i efectivament en va cantar dues o tres de Mecano.

Cap a les 21:30h la Samy ja ens va cridar a tots per anar a la taula, doncs ja havien portat les pizzes i amanides que soparíem. L’Emma i jo vam seure davant d’en Marco i l’Ana i al costat de l’Emmanuel, per lo que tenia a gent ja molt coneguda pel voltant.

De pizzes ni havia un munt i estaven totes molt bones. A mes l’amanida també i com sempre fan, salses de tot tipus tan per l’amanida com per les pizzes. Jo en vaig provar una que posava extrapicant, i tal qual, extra extra picant. A mes en Chicho i en Marco anaven traient cerveses sense parar, doncs son els que normalment van assortint a tothom de begudes.

La cantant quan ja havíem començat a sopar també va seure, justament al meu costat, i també va menjar alguna cosa. EL relleu el va agafar l’Emmanuel que va tocar una mica la guitarra i va cantar però ja sense l’altaveu per tal que poguéssim parlar mentre sopàvem. Fins i tot l’Héctor, el marit de la Mireya, va cantar i tocar una mica la guitarra.

En acabar de menjar, en Marco ja va treure els tequiles i un whisky. Jo evidentment preferia el whisky i de fet en Marco i en Chicho també, així que ja van posar copes per tothom qui en volia i vam començar a veure. En aquell moment evidentment encara no ho sabia però aquella seria la primera de moltes copes que s’allargarien hores tot i ser un dimarts.

A diferència del que acostumem fer a Barcelona, allà els whikys eren en copes grans amb força gel i aigua o algun tipus de gasosa o refresc. També a diferència de l’última vegada que vaig veure l’Ana, a la festa de la Chely, aquest dia estava mes animada i unida al Marco, de fet de seguida es va asseure al nostre costat i no vam tardar massa en començar una conversa tots 3, doncs la Xochitl i família no varen tardar massa en marxar, en Chicho va desaparèixer i ningú sabia exactament a on i l’Héctor va anar a seure a un sofà mes enretirat.

L’Ana ens va comentar a l’Emma i a mi que ella i en Marco es comprarien una casa a Veracruz, de fet el dissabte d’aquella mateixa setmana ja anirien a donar la paga i senyal. Així com a l’Ana se la veia molt emocionada, al MArco no tant, de fet ell no va comentar res, mentre que l’Ana ens va estar explicant com era la casa, el perquè de comprar-la, quant costava,… Era una casa unifamiliar per 1,500.000 pesos i que la volien ja que sempre anaven de vacances a Veracruz i en moltes ocasions necessitaven ells o coneguts quedar-se a dormir a Veracruz. Això és cert perquè la ciutat important mes propera a Tuxtepec és Veracruz. De fet, jo aquest any marxo de Tuxtepec agafant un vol a l’aeroport de Veracruz.

Al començament estàvem només en Marco, l’Ana i jo i els vaig preguntar, sobretot perquè m’interessa saber una mica mes del tema, com funciona la sanitat a Mèxic, doncs tots dos son metges. Quan em varen explicar una mica vaig entendre perquè en certs llocs, concretament a Oaxaca, és tant precària.

Segons em comentaven, hi ha fins a 3 tipus de sistemes i que poden dependre o be del govern estatal o del federal. A mes hi ha centres per a funcionaris, altres per qualsevol ciutadà i fins i tot n’hi ha alguns per treballadors de Pemex. Evidentment, n’hi ha ja de gratuïts, be pagats amb els imposts, i altres de privats. Però el problema principal és que la qualitat dels centres varia molt entre estats, doncs els púbics son estatals i cada estat fa el que pot o el que vol amb la sanitat, havent-hi grans diferències entre hospitals o clíniques de diferents estats.

Ells dos treballen en un centre públic estatal i, sobretot en Marco, era gran defensor del sistema tot i que admetia que no tenien suficients recursos, però que l’educació i els metges eren bons. Si que es queixava molt del seu nou director, doncs pel que es veu va ser recomanat el sindicat de treballadors, per lo que en un principi tots hi estaven d’acord, però que al final ha resultat ser un impresentable que en els millors dels casos no fa res a la feina i en el pitjors ni tan sols va a treballar, fent que aquelles gestions que depenent d’ell quedin parades, fent que en Marco i altres metges rebin reclamacions constantment dels pacients per proves que no es poden fer.

I mes tard es van acostar la Mireya i la Samy i va sortir el tema de Barcelona i el seu turisme. NO sé exactament com va anar, però suposo que va ser la Samy ja que va anar fa uns quants anys a Barcelona i sembla que no va quedar massa contenta amb algun tracte que va rebre per part d’algun barceloní.

Els vaig explicar que a Barcelona cada vegada hi ha mes rebuig al turisme per l’encariment de preus que comporta i pel turisme low-cost de molts britànics que van a Barcelona només a beure i a liar-la pel carrer, i que això provoca un rebuig general de tot el turisme.

Vam estar parlant una estona d’això i d’algunes mesures que s’estan prenent per frenar aquest augment desmesurat del turisme. Algú va comentar, crec que en Marco, que si és uan ciurat que viu del turisme s’hauria d’aprofitar mes, a lo que li vaig respondre que aquest era el gran error que cometia molta gent, pensar que Barcelona viu del turisme quan quasi ningú a Barcelona viu del turisme, sinó dels serveis, manfactura i cada vegada mes, empreses tecnològiques i start-up’s.

Daquí vam passar al català, doncs la Samy, la Mireya i l’Emma havien estat per Catalunya i sabien que es parlava català, però aleshores la Mireya va fer un comentari que hauria fet el típic franquista i que realment em va decepcionar molt per venir de qui venia. De fet l’Emma ja m’havia comentat alguna vegada que la Mireya era una mica bocaxancla i en aquell moment ho vaig comprovar. Va dir quelcom similar a què, perquè parlem català si ja sabem parlar castellà, a lo que evidentment li vaig respondre que perquè és la nostra llengua, original de Catalunya i anterior al castellà, tal com fan els italians a Italià, que parlen italià i no anglès encara que el sàpiguen parlar. La Samy també va fer algun comentari però clarament en broma, però el de la Mireya era de debò demostrant una vegada mes que la seva filla és mes llesta i madura que ella.

Vam seguir bevent whisky i xerrant d’altres temes, entre altres sobre el sistema educatiu, doncs am parlar de les vacances de l’Emma, de política i de López Obrador, el recent President de Mèxic, doncs amb els pocs mesos que portava ja va demostrar que era com qualsevol altre polític, un interessat només pel seu benestar i ben poc pel be comú. De fet en Marco era molt crític amb al seva gestió. A mes tenia olta raó quan deia que aquest home porta dècades vivint de polític com molts altres del seu entorn, doncs son persones de 70 anys o mes que ja estaven en política fa 30 o 40 anys. Com dic jo, son gent que no saben fer altre cosa que xupar del bote, com molts a Espanya.

Així vam estar mes de 3 hores, doncs a poc mes de les 22h ja havíem acaba de sopar i vam començar a beure fins quasi a les 2 de la matinada. La incògnita va ser en Chicho, que va marxar cap a les 23h i ja no va tornar ni va respondre a cap missatge. A mes els seus fills estaven allà i no sabíem exactament si acabaria tornant o que hauríem de fer amb ells. L’endemà vam saber que havia anat a veure un client o a fer alguna gestió de feina i que s’havia quedat sense saldo, per lo que no podia rebre els Whatsapp’s, i que ja tenia clar que els nens marxarien amb nosaltres o es quedarien allà a casa la Mireya. Finalment es varen quedar a casa la Mireya ja que podrien dormir en una habitació amb aire condicionat i això era el que mes els importava.

Nosaltres vàrem seguir bevent, jo almenys em vaig veure 6 o 7 whiskys, fins quasi les dues. De fet quan encara em quedaven dos dits de whisky, en Marco ja m’omplia el got de nou. Si jo bevia, ell mes encara, com aguanta el tio! I l’endemà ell treballava…

Finalment vam marxar quan ja fins i tot l’Héctor i la Samy havien anat a dormir. En Marco i l’Ana ens van portar a casa ja que hauríem d’haver tornar amb en Chicho però no hi era, així que ells, molt amablement, ens van portar fins a casa. Val a dir que en Marco conduïa molt be tenint en compte la quantitat de whisky que havia ingerit, de fet em va sorprendre.

Quan tornàvem encara plovia, i de fet mes encara, així que havia estat tota la tarda plovent, ja feia 8 hores que plovia sense parar.

Finalment, a les 2 de la matinada arribàvem a casa, jo marejat com feia temps que no ho estava fins i tot sorprès del que havia aguantat tenint en compte el temps que feia que no bevia tant. Com l’Emma ja s’esperava, abans d’anar a dormir vaig haver de menjar alguna cosa. Així que vaig agafar menjar que teníem ja fet i que ens havia sobrat.

I després de menjar, a dormir, tot i que em va costar una mica…

error: Content is protected !!
%d bloggers like this: