Em vaig despertar a les 8 del matí després d’haver dormit unes 11 hores, això si, despertant-me 3 o 4 vegades degut a què qualsevol persona que parlés en qualsevol de les habitacions de la mateixa planta s’escoltava com si parlés al meu costat, literalment, i és clar, com que sempre hi ha el típic mal educat que es creu que viu sol al planeta, doncs van fer que em despertés vàries vegades. De fet hi havia una parella a l’habitació del costat que de tant mal educats que eren ja ratllaven la subnormalitat perduda. A les 12 de la nit van entrar cridant com si fossin a casa seva, i mira que a l’entrada de la galeria hi havia un cartell ben gran que posava estar en silenci. Doncs ni putu cas, cridant com gilipolles, perquè no se’ls pot anomenar de cap altra manera. Vale que les parets eren de pladur i no paraven gens el soroll, però si has de cridar te’n pots anar a fora i crides tot el que vulguis, no a les habitacions com si fossis superior a la resta d’humans quan estàs dormint en un dels hotels mes barats de George Town. De fet vaig dormir molt millor la nit anterior al tren, menys hores però mes ben aprofitades.

Aquest era el meu primer dia sencer a George Town i pensava aprofitar-lo al màxim per veure totes les coses interessants que te aquesta ciutat.

Em vaig dutxar i em vaig prendre un bon cafè que em va sentar millor que mai. Després d’estar tantes hores estirat t’aixeques mig encarcarat i amb cert cansament, per lo que el cafè em va ajudar molt. Vaig estar anotant totes les despeses dels dos últims dies a l’Excel ja que n’eren unes quantes i a mes havia fet un pagament amb targeta i una retirada d’efectiu, per lo que tenia força coses a controlar. A mes vaig enviar un parell de correus, un a Agoda, des d’on havia reservat l’hotel, per dir-los que no m’havien avisat del pagament de la taxa turística, i un altre a Bnext ja que al detall de la retirada d’efectiu no hi apareixia el tipus de canvi aplicat, i a mi em semblava que estava una mica per sota de l’oficial. Va ser complicat perquè quasi no arribava la connexió a les habitacions, de fet quasi que arribava millor la senyal de la connexió de la quarta planta que la de la segona que era a la que estava jo.

Cap a les 11 del matí vaig sortir a donar una volta per George Town. Lo bo d’aquesta ciutat és que és relativament petita i moltes de les coses mes interessants es poden veure només caminant, de fet aquesta és la millor manera de veure la ciutat. A mes, si una cosa bona tenia l’hotel era la seva ubicació, literalment a menys d’un quilòmetre dels 17 llocs que havia guardat a Google Maps per a veure. A mes estava a Chinatown, que només per això ja val la pena. A 30 metres hi havia un mercat, el Campbell Market, que el dia anterior estava tancat per ser diumenge però que ara ja estava obert. Era tot de menjar i hi havia parades on netejaven i tallaven peixos enormes. Això si, era un mercat dels autèntics, amb tota la seva brutícia i olors ben desagradables.

Per Internet havia llegit que lo millor era no preparar cap ruta, sinó anar caminant i ara girar per aquí i ara per allà, i això és el que vaig anar fent durant el matí. Quan veia un carrer interessant hi entrava sense mirar per on anava, i d’aquesta manera és com anava trobant molts dels llocs que tenia guardats per a visitar i sobretot els famosos murals del ja conegut art urbà de George Town. De fet quelcom que em va fer molta il·lusió de trobar i que va ser de pura casualitat, va ser probablement el mural mes famós i que tant havia vist en imatges. El d’un home pintat a la paret i una moto de veritat davant, fent la sensació que l’home va pujat a la moto. És d’aquelles coses que has vist moltes vegades i que no t’esperes veure, per lo que quan de sobte te les trobes davant teu al girar una cantonada, fan el doble de gràcia.

Per cert que la ciutat semblava una altra, doncs avui era dilluns i com ja se sap, els diumenges l’activitat és quasi nul·la degut a què Malàisia és un país oficialment musulmà, per lo que els diumenges molt poca gent treballa o surt. Avui era dilluns i l’activitat era frenètica. Per fi veia els famosos llocs ambulant per tot arreu. A mes gràcies a la multiculturalitat de George Town i de Malàisia en general, hi havia llocs hindús, xinesos, malais, etc. De tot i molt.

Vaig anar caminat per carrers amb mercats, art urbà, veient temples i seguint el camí per arribar fins al mar. Sense saber-ho vaig estar veient molts dels temples que tenia anotats per veure i també sense saber-ho anava cap al mar on hi havia 4 o 5 llocs mes que tenia anotats.

Alguns dels temples xinesos que em vaig anar trobant de casualitat van ser el Yap Kongsi, el Thean Hou Templ, el Goddess of Mercy Temple o el Seh Tek Tong Cheah Kongsi. A mes la decisió d’anar per un carrer paral·lel al mar i que acabava al passeig marítim també va ser bona ja que em va permetre trobar 4 llocs mes que tenia anotats i un mercat enorme on tot eren llocs ambulant de menjar, almenys 30 o 40 i de tot tipus, ja fossin xinesos, hindús, turcs o malais.

Quan vaig arribar al mercat eren les 13h i en veure tant menjar ja no vaig poder aguantar mes. Volia esperar el màxim possible ja que després de menjar em costa molt mes seguir passejant, però com que ja havia caminat dues hores i estava prou lluny de l’hotel, cosa que m’obligaria a seguir caminant si o si, vaig decidir menjar allà. A mes em costaria trobar tanta diversitat de llocs de menjar com tenia en aquell lloc.

Vaig entrar i no vaig poder ni recórrer una cinquena part dels llocs quan ja em vaig parar en un de xinès. La dona em va dir que m’assegués i com que els plats que hi havia em varen semblar prou interessants em vaig quedar allà mateix. De fet no va ser la millor idea ja que el meu hotel estava just a Chinatown i si volia menjar xinès no calia anar tant lluny, però en fi, era el segon dia a Malàisia i encara tenia temps de provar de tot.

Vaig demanar un Chong Qing Noodles, que en aquell moment encara no ho sabia però va resultar que era sopa. Quan me la varen portar vaig pensar, hòstia és sopa, però després ho vaig agrair, ja que va fer que no acabés amb la panxa tant plena que ja no em volgués ni moure. A mes era una sopa típica xinesa que era quelcom que mai havia provat. Cal tenir en compte que el menjar dels restaurants xinesos que hi ha per Europa no és menjar típic xinès sinó el que ells creuen que ens pot agradar per tal que hi anem. Ells mengen altres coses, i una cosa molt típica és aquest tipus de sopes. Era de tallarines amb ou, verdures i fins i tot xili. Tot plegat amb bastonets i la cullera típica que ells fan servir, mes petita però a la vegada mes profunda i allargada. Mai he demanat forquilla en restaurants asiàtics però és que a mes aquí ja no era possible, doncs ja ni tan sols en tenien. I la veritat és que em costava una mica, però al ja tenir certa pràctica segurament no vaig fer tant el ridícul com altres deuen fer. El preu del plat va ser de 6 ringitts (1,20€). Val a dir que aquella espècie de mercat era mes car que els llocs ambulant que hi havia pel carrer però per contra podies escollir entre moltes opcions, anar al lavabo i seure en una taula bona, a cobert i amb ventiladors, cosa que els llocs ambulant com a molt tenen una taula, i que si està al sol et pot resultar molt difícil menjar, això si no et dóna un cop de calor i t’han de recollir amb una pala. I encara que fos una sopa n’hi havia molta quantitat, i junt amb l’ou dur, va fer que realment quedés tip però no tant ple com per no voler ni moure’m d’allà. Realment va ser la mida justa per dinar i seguir passejant.

Abans de marxar vaig mirar quins llocs dels que tenia guardats a Google Maps em quedaven a prop. Ja estava quasi al passeig marítim i vaig veure que en un radi de 300 metres tenia 5 llocs dels guardats per a visitar.

Primer vaig passar a veure la mansió Pinang Peranakan, una altra de les mansions construïdes durant l’època colonial i que s’han anat mantenint, per lo que ara son autèntiques joies arquitectòniques. Val a dir que altres mansions no s’han pogut mantenir i ara estan en estat de ruïna. Veure una mansió com aquelles mig derruïda fa fins i tot pena i et fa pensar en lo car que ha de ser el seu manteniment perquè un dia el propietari decideixi de deixar-la abandonada.

Caminar pel centre històric és realment una passada i molt entretingut. Els contrasts son impressionants i en més d’una ocasió ni tan sols sembla que estiguis a Malàisia. Especial gràcia em feien les clavegueres i alguns edificis públics, com el de bombers, d’un estil colonial molt ben conservat.

Després ja vaig anar fins al passeig marítim. Pel camí, doncs estaven quasi al costat del passeig, vaig veure el Penang Town Hall i el MBPP Town Hall, dos edificis simplement impressionants, colonials, enormes, perfectament ben conservats i a mes al costat del passeig marítim. Aquests ja eren edificis oficials, de fet com moltes altres mansions colonials que s’han conservat, doncs per un particular és realment difícil mantenir aquestes bèsties.

En aquest punt ja havia recorregut bona part del centre històric de la ciutat i de moment em semblava una ciutat molt ben cuidada i conservada, amb molta mes història del que m’imaginava, també amb menys turistes dels que un s’esperaria i sobretot amb molta vida. Igual que ja havia vist a Tailàndia, aquí molts locals també dinaven en restaurants o llos ambulant, per lo que ara els carrers i restaurants eren plens de locals dinant, just el que mes m’agrada veure, la vida cotidiana i normal de la gent local.

I per fi al passeig marítim amb vistes a la resta de la costa de l’illa de Penang i fins i tot a la part peninsular. Vaig caminar al llarg del passeig d’aproximadament un quilòmetre fins arribar a la zona del port, el mateix on havia arribat el dia anterior amb el ferri. Allà al final del passeig hi havia el fort Cornwallis, un mur de defensa a primera línia de mar i que encara conserva els canons originals. El fort està a la platja encarada al nord i que era el punt d’arribada des de Tailàndia o Nyammar. És força impressionant i està molt ben conservat mantenint encara tots els murs originals. Uns murs que tenien molta història darrere.

Allà al costat i ja a la intersecció amb la carretera principal paral·lela al mar, hi ha la Jubille Clock Tower, una torre d’estil àrab amb un rellotge que dóna la benvinguda a George Town. Un monument també molt conegut d’aquesta ciutat.

A continuació vaig passar per l’església anglicana de Saint George, evidentment de l’època colonial i que contrasta en un país oficialment musulmà, tot i que val a dir, que Malàisia és un país molt obert i tolerant en quan a cultures i religions, totes hi conviuen en perfecta harmonia tot i que la religió catòlica és minoritària. De fet aquesta església és mes un museu que una església.

I després ja vaig tornar cap a l’hotel. Eren les 14:30h aproximadament i ja havia aprofitat molt el matí, així que vaig intentar anar per carrers encara no vistos fins arribar a l’hotel. Anava seguint el GPS però els voltants de l’hotel ja me’ls coneixia una mica.

Tot i que no volia per no anar a dormir tard, va ser inevitable i em vaig adormir en estirar-me un moment per a descansar fins cap a les 17h, quan em vaig despertar, em vaig prendre un cafè, vaig avançar el diari que el tenia una mica endarrerit i cap a les 18h vaig tornar a sortir. Aquí també hi feia calor però em donava la sensació que no tant com a Tailàndia, o almenys aquí no hi havia tanta humitat fent que tot plegat fos mes soportable.

Vaig tornar a caminar pel centre històric sense un rumb fix, anant girant per aquells carrers que em cridaven mes l’atenció. A les 19h vaig anar a prendre la primera cervesa a Malàisia. Al ser aquest un país musulmà, el tema alcohol està força restringit, i allà on en venen és molt car. Una llauna de 33cl de les mes barates a un 7-eleven val uns 9 ringgits, 2,20€. Però a George Town hi ha una botiga-bar on les cerveses costen només 6 ringgits, uns mes que acceptables 1,20€. De fet a tots els foros es parla del mateix bar, que és el famós Antarabangsa Enterprise.

Així que vaig anar cap allà, que per cert estava a només 300 metres de l’hotel i el dia anterior hi havia passat per davant, és mes, pel mig de la seva terrassa per anar a un carrer que m’havia fet gràcia, però sense ni adonar-me que era aquell bar tant conegut. Tenien algunes marques estrangeres mes conegudes però jo vaig demanar una Tiger, una cervesa asiàtica. I allà me la vaig prendre assegut a la terrassa ben tranquil i relaxat després dels dos dies força frenètics que havia tingut, doncs George Town és una ciutat que convida a passejar-hi durant molta estona i jo només hi seria dos dies complets, per lo que encara estava aprofitant mes el temps. Pel camí vaig seguir trobant art urbà per qualsevol carrer, tot el centre de George Town sembla un museu.

Feia poca estona que havien obert el bar però ja estava ben ple, de fet vaig haver d’agafar una altra taula de les que tenien apilades aj que les altres estaven ocupades. Es ben notava que allà les cerveses eren mes assequibles. Això si, tots els clients érem estrangers, xinesos o hindús. I no poso els xinesos i els hindús en el mateix sac que els estrangers perquè ells vivien allà, doncs a George Town pràcticament hi ha la mateixa quantitat de xinesos que de malais.

Abans d’anar al bar havia passat pel 7-eleven a comprar una ampolla d’aigua i quan vaig marxar del bar me la vaig deixar allà sobre la taula junt a la llauna de cervesa buida. Fantàstic, quasi plena i ben fresqueta i allà es va quedar. A mes allà les ampolles eren força mes cares que a Tailàndia, de fet el doble, doncs a Tailàndia costaven uns 0,30€ i a Malàisia, almenys a George Town quasi 0,70€, i cal tenir en compte que tota l’aigua a beure a de ser o embotellada o del les fonts que se suposa que hi ha pel carrer d’aigua potable, tot i que a aquelles alçades encara no n’havia vist cap. Així que vaig tornar al 7-eleven i vaig decidir comprar una garrafa de 6L. Tot i que s’acabaria escalfant, a l’hotel l’aire condicionat estava sempre tant fort que es mantindria a una temperatura acceptable per beure.

Vaig tornar a l’hotel a deixar la garrafa i cap a les 20h vaig tornar a sortir a sopar. Vaig a anar a un carrer a uns 200 metres de l’hotel on hi havia un munt de llocs ambulant, això si, tots xinesos, doncs encara estava a Chinatown, i tot i que ja havia dinat en un lloc xinès, vaig decidir anar allà per proximitat i per varietat. Tot el carrer semblava un gran mercat, amb parades a banda i banda i gent per tot arreu tot i que el carrer no estava tallat al trànsit. Allò era com un gran restaurant caòtic de taules, gent i cotxes.

Vaig demanar una altra vegada sopa Noodle però aquesta vegada amb carn de porc, per tant mes contundent, de fet prefereixo dinar mes lleuger per poder passejar sense adormir-me massa i sopar mes fort ja que després ja no faig res, només anar a dormir.

Vaig anar a seure en una taula lliure que em va indicar la dona a esperar que em portés la sopa. Quan ja me l’havia portada una altra dona xinesa va seure a la mateixa taula. Això es fa molt tot i que a Espanya és estrany, però fora d’allà ho he vist a tot arreu. I de fet em va anar be per veure com mengen ells, doncs és certament complicat menjar-se les tallarines amb els bastonets. A mes els que donen aquí son de plàstic, re-utilitzables, evidentment, i fan que els fideus rellisquin mes que si fossin de fusta. Jo menjava els tallarines directament amb els bastonets, però pel que vaig veure a la dona, el que fan amb els bastonets és posar les tallarines a la cullera i hi afegeixen una mica de la salsa picant que et deixen en un potet a part, salsa que jo vaig posar tota directament dins la sopa. Ho vaig intentar fer però encara em costava mes, per lo que vaig seguir a la meva manera que tampoc és tant estranya.

La sopa amb la carn em va entrar molt be. De fet no havia menjat carn en tot el dia i ja ho necessitava. A mes en portava força. Mira que jo no soc de sopes però és que aquestes estan boníssimes, de fet no recordo haver menjat mai sopa per dinar i per sopar en el mateix dia. El preu en aquesta ocasió va ser de 5,50 ringgits (1,20€) i aquesta si que em va deixar ben ple.

Després de sopar em vaig acomiadar de la companya de taula i de la cuinera i vaig tornar a l’hotel que era ben a prop d’allà i ja em coneixia el camí perfectament. Eren les 21:30h quan intentava anar a dormir però encara no tenia prou son, per lo que em vaig aixecar per anar una estona al bar-restaurant que hi havia a la mateixa planta on estava l’habitació. De fet fins les 22h tocaven música estil xinesa en directa, per lo que tampoc era el millor moment per dormir i si per ser allà escoltant la música. Allà per fi vaig conèixer la parella d’americans mal-educats que feien un escàndol cada nit com si visquessin sols en aquest planeta. De fet eren les 12 de la nit quan ja estava a l’habitació menjant una bossa de patates mentre mirava Netflix quan van entrar fent encara mes escàndol que el que havien fet el dia anterior, de fet en algun moment semblava que estiguessin jugant a una guerra de coixins. No entenc com ningú s’ha queixat d’aquests dos, eren realment insoportables i d’aquells que només per aquesta manera de ser ja no tenia mes ganes de veure ni escoltar.

Pel que fa al bar musical que hi havia allà al costat a la mateixa planta era realment interessant i original, amb escrits per tota la paret i una decoració que li donaven un toc personal únic. De fet la porta que donava a la galeria amb les habitacions quedava en una de les parets d’aquest bar, per lo que estava molt be quedar-se allà prenent alguna cosa i escoltant aquella música tant estranya i després caminar 10 metres per anar a dormir.

Al haver-me despertat quasi a les 17h de la migdiada em va costar una mica dormir. Fins la 1 vaig estar escrivint el diari fins que ja em va venir la son i vaig anar a dormir. A mes ja estava tothom dormint i tot estava en silenci, i literalment escoltava el del costat quan es movia, el simple soroll d’ell tocant la manta ja s’escoltava, per lo que el soroll dels meus dits tocant el teclat del portàtil deuria ser també un xivarri insoportable per ell i no volia ser com la parella d’americans, així que a la 1 i poc a dormir.

Skip to content