Aquest dia em vaig despertar cap a les 7:30h però amb molt mal de panxa i un malestar general horrorós. Em vaig aixecar quan l’Emma encara dormia i em vaig preparar el cafè, però només fer-li el primer glop vaig haver d’anar corrent al lavabo doncs em van venir ganes de vomitar. Conforme m’anava despertant m’anava adonant cada vegada mes que no em trobava be, semblava com si tingués febre, doncs tenia el típic mal d’osos, però no semblava cap refredat ja que a diferència de quan em refredo no em feia gens de mal el coll. Millor vaig pensar, doncs sinó hauria passat quasi una setmana molt dolenta.

A les 9h havíem quedat amb en Chicho i la Lola per anar al “Estadio Tecnológico” on feien l’acte mes important, “la Guelaguetza magisterial popular”, acte organitzat pels mestres i com tots els actes organitzats per ells també era gratuït per tothom en contra dels actes organitzats pel govern, molt massificats i cars.

Cap a les 8h es va despertar l’Emma, ens vam dutxar i preparar per estar a punt a les 9h ja que en Chicho ens vindria a recollir al mateix apartament. Cap a les 9:15h van arribar en Chicho i la Lola i vam anar cap a l’estadi on feien l’acte. Jo em notava cada vegada amb mes febre, i tot i que encara no en tenia, si que notava que anava a mes. No tenia clar si el que m’estava afectant era el sopar del dia anterior o els canvis de temperatura tant bruscos entre dia i nit, però era clar que conforme passés el temps em trobaria cada vegada pitjor.

A les 9:30h vam arribar a l’estadi on vam baixar l’Emma, la Lola i jo i en Chicho va marxar, no sabíem si a aparcar o a fer alguna gestió. La qüestió és que vam entrar tots 3 tot i que la Lola també es va quedar a fora fent cua en una caseta, em va semblar per fer alguna contribució, doncs ella també es mestra. L’Emma i jo vam seguir caminant fins les grades on vàrem buscar algun lloc amb una mica d’ombra tot i que els millors llocs ja estaven tots ocupats i on vam seure semblava que en pocs minuts ja no hi hauria ombra. Cal dir que a Oaxaca a l’ombra si està molt be, però al sol al migdia sembla que et fregeixis, crema d’una manera que en pocs llocs he vist, ni tan sols a Tuxtepec o Tailàndia, que ja és dir.

I com tots els actes organitzats pel professorat, s’endarreria i s’endarreria, i nosaltres ja sota el sol cremant-nos, de fet literalment, doncs tot i que ja estava molt morè, se’m va cremar una cuixa.

A les 10 del matí el sol ja ens tocava completament i era insoportable, a mes jo em trobava malament i aquell sol no feia mes que agreujar-ho. De fet notava com mica en mica m’anava pujant la febre.

Finalment, cap a les 10:30h, per fi van començar a anunciar els participants de l’acte tot i que era lentíssim, a mes cada 5 minuts anaven reivindicant els drets dels mestres i fent proclames contra la reforma educativa. Evidentment alguna cosa havien de dir, però és que era constant. Van estar almenys mitja hora per fer només les presentacions, per lo que portàvem allà asseguts mes d’una hora fregint-nos i encara no havia començat la festa pròpiament dita.

Cap a les 11h per fi van començar a actuar els diferents grups representatius dels diferents territoris de Oaxaca. Al cap d’uns minuts van arribar la Lola i en Chicho que van seure al nostre costat, doncs els havíem guardat dos llocs. Per cert que no paraven de passar homes i dones venent de tot, des de tacos a paraigües passant per frappes.

Algunes de les actuacions eren molt animades amb valls prou interessants i altres eren mes avorrides tot i que en general eren tots prou interessants. El problema principal que li veia era que entre actuació i actuació passaven com 10 o 15 minuts entre presentació, explicació de la vestimenta i reivindicacions magisterials.

Cap a les 11:15h ja no aguantava mes la calor i vaig anar cap a una zona on hi havia ombra tot i que havia d’estar de peu i no veia res, però preferia allò durant uns minuts per tal de recuperar-me una mica a seguir veient les actuacions sota aquell sol que m’estava cremant per dins i per fora. Al cap de 10 minuts vaig tornar al lloc ja una mica recuperat.

Vam seguir veient actuacions esperant als de la Cuenca, d’on és Tuxtepec, doncs tothom està d’acord en què és el ball mes espectacular de tots i d’on son l’Emma i en Chicho.

Però les actuacions passaven i no arribava, doncs justament per ser el mes esperat el deixaven per l’últim. A mes a mi cada vegada se’m feia mes pesat i difícil està allà, doncs la calor era a cada minut mes insoportable, notava que cada vegada tenia mes febre i a mes ja estava una mica fart de tanta proclama en contra de la reforma educativa, doncs a mes només deien que volien una educació gratuita per tothom però no deien que el que mes els preocupava no era que l’educació fos gratuita per tothom sinó que els poguessin acomiadar com en qualsevol altra empresa privada.

Al cap de 3 o 4 actuacions mes, cap a les 12 del migdia, vaig tornar a anar a l’ombra sense haver aguantat tanta estona com abans. Vaig estar uns 10 o 15 minuts mes de peu i sense veure res però a l’ombra, cosa que em reconfortava força. Encara em feia creus de la diferència de temperatura entre zones al sol i zones a l’ombra.

Vaig tornar a baixar quan pensava que ja tocava als de la Cuenca, però no. De totes maneres ja m’hi vaig quedar a veure alguna actuació mes tot i que ja sabia segur que no aguantaria massa mes, de fet l’Emma també ja em deia que no aguantava i que no tardaria en voler marxar.

Cap a les 12:40h ja no vam aguantar mes i vam decidir tornar a l’apartament, havent vist unes 6 o 7 actuacions però sense haver vist als de la Cuenca. En Chicho i la Lola es varen quedar fins al final. Nosaltres vam sortir de l’estadi amb la intenció d’agafar un taxi fins l’apartament, però quan estàvem esperant a què passés un, vam veure que un urbano es parava quasi davant nostre i que l’Emma va veure que anava cap a la zona de Madero, on era el nostre apartament, així que no ens ho vam pensar i vaig córrer cap a l’urbano perquè s’esperés. Vam pujar pagant els 16 pesos i en 10 minuts ens deixava just a la parada que queda davant de l’apartament, és a dir, literalment ens va deixar a 3 metres de la porta. Millor impossible, de fet ni amb taxi hauríem anat tant ràpid ni ens hauria deixat mes a prop.

El primer que vaig fer en arribar i que ja vaig fer quasi tot el dia, va ser estirar-me al llit. M’havia pres una paracetamol pel matí que semblava que m’havia alleujat una mica, però ara, després d’unes hores i amb la calor que havíem passat, em trobava realment malament. De totes maneres seguia pensant que no tenia cap virus, només febre, doncs no tenia cap dels símptomes d’un refredat, només el típic mal d’osos i d’esquena. El que no acabava d’entendre era el perquè, la causa de la febre, doncs en tot el dia anterior no havia passat fred ni havíem fet res en especial, només vam anar a sopar al Gino’s Pizza.

L’Emma em va deixar un termòmetre i la primera vegada estava a 37,5º, una mica mes alt de lo normal però molt poc, així que, sense haver menjat res, em vaig quedar adormit fins les 18h aproximadament. Aquesta era la senyal mes clara de què no estava gens be, adormir-me sense haver menjat res.

Quan em vaig despertar notava que potser em trobava algo pitjor, em vaig tornar a prendre la temperatura i estava a 38,5º. Ara ja tenia febre i de fet ja havia de començar a vigilar-ho, doncs 38,5º ja era cosa seria. Em vaig prendre un altre paracetamol i l’Emma va utilitzar els seus mètodes casolans. Va agafar aigua freda i dos draps i els anava mullant i posant-me’ls al front per tal que em baixés la temperatura. Realment m’alleujava força, doncs el malestar que sentia era ja important i el sol fet de sentir una mica de fresca al cap feia molt. A vegades soc una mica escèptic a aquests invents però la veritat és que allò em va anar molt be. De fet, l’Emma va estar 1 hora o mes remollant-me el front i la febre primer es va mantenir en els 38,5º per després començar a baixar. És mes, a les 21h ja em trobava molt millor, fins al punt que em vaig aixecar i vaig menjar per primera vegada en tot el dia.

Primer però, em vaig prendre un cafè i fins i tot vaig treballar una estona, un altre senyal que la recuperació en poques hores havia estat espectacular. Després ja vaig agafar pizza i tacos que havien sobrat el dia anterior i vaig menjar força. No tant com per a recuperar el no haver menjat en tot el dia però deu n’hi do, poc em va faltar…

I encara sort que en les últimes hores m’havia recuperat força perquè l’endemà ja tornàvem a Tuxtepec pel mateix camí de sempre, és a dir, havent de fer un trajecte de quasi 7 hores 4 de les quals per corves. Abans ja havia preparat una mica la motxilla, total només era plegar les 5 samarretes que portava i poc mes. Després de sopar ho vaig acabar de recollir tot fins cap a les 12 de la nit que ja tenia prou son per tornar a dormir. Per sort ja em trobava prou be com per afrontar el camí de tornada de l’endemà a Tuxtepec, doncs tal com em trobava pel matí se m’hauria fet realment difícil.

El clima de Oaxaca m’havia guanyat i m’havia deixat KO en aquest dia però per sort durant poques hores. Tot i això havíem pogut veure algun acte de la Guelaguetza i sobretot gaudir del bon menjar d’aquesta ciutat.

Skip to content