Ens vam despertar cap a les 6:30h, molt millor del que em pensava doncs vaig poder dormir almenys 3 hores mes per lo que podria aguantar el dia donant voltes per Oaxaca sense problemes. Jo com sempre em vaig preparar el cafè, vaig mirar alguns correus, em vaig dutxar i a les 8h ja estàvem tots dos preparats per marxar.

Segons l’Emma, cap a les 9h del matí era el Convite de la Guelaguetza, un dels tants actes que es farien durant la setmana a Oaxaca en motiu, evidentment, de la Guelaguetza.

Una cosa mes bona que tenia l’apartament era que just davant tenia una parada de l’urbano, el transport públic de Oaxaca. Així que vam sortir, vam anar a la parada i allà vam preguntar a una dona si sabia quin bus agafar per anar a la Plaza Santo Domingo, que era on volíem anar. La dona ho sabia tot força be i ens va indicar perfectament quin havíem d’agafar.

Al cap d’uns 5 minuts va arribar l’urbano, vam pujar-hi pagant els 8 pesos per cap i en menys de 15 minuts ja arribàvem a la nostra parada, que amb l’ajuda del xofer i de Google Maps no vam tenir cap problema en trobar-la.

Des de la parada fins al punt on era l’acte havíem de caminar uns 5 minuts. A mig camí vam passar per un mercat ple de paradetes de menjar, moltes estaven tancades però d’altres ja començaven a obrir, i les olors ja eren massa atractives. Vam passar pel mig de tot el mercat amb la intenció de seguir fins on havíem d’anar, però al arribar al final ens ho vam repensar i vam tornar a enrere buscant la parada amb mes clients per ja esmorzar.

Tots dos ens va semblar la mateixa parada com la millor de totes, doncs es veien uns quants clients i tot ben net. Vam seure i vam demanar tostadas, dels meus plats mexicans preferits. A mes les vam demanar amb tot, el pollastre, huacamole, formatge, etc. Per lo que al final eren tostadas que quasi ni aguantaven el pes de tot el que portaven i fins i tot costaven de mossegar. Eren potser les mes bones que havia provat mai, i sens dubte, les mes completes.

Jo en vaig demanar dos i l’Emma una, ella a mes va demanar una empanada de quesillo, que es pensava que seria molt mes petita del que realment era, doncs era enorme, quasi tant com la tostada.

No feia ni 3 hores que ens havíem despertat i ja estàvem menjant tant o mes que en un dinar. Va ser dels millors esmorzars-dinars que recordava, a mes en un lloc a l’ombra, asseguts i sense calor, doncs a Oaxaca i fa molta calor però quan et toca el sol, a l’ombra si està perfecte. Això si, ens vam deixar 130 pesos, uns 6€, però realment vam menjar molt.

En acabar l’Emma li va preguntar a un venedor si sabia quan començava el convite, responent-li que era per la tarda, a les 16h. En un principi l’Emma va creure que aquell home no s’enterava massa i no li va fer cas, però després va tornar a mirar el paperet que tenia amb tota la programació i, efectivament era per la tarda. Ens havíem despertat a les 6:30h per anar a veure una cosa que farien per la tarda. De totes maneres vam aprofitar el matí, de fet per l’esmorzar que ens acabàvem de fotre ja valia la pena.

D’allà ja vam anar directament a la Plaza Santo Domingo on hi ha una església i on ja s’hi estaven presentant algunes ofrenes amb noies vestides de forma tradicional. Val a dir que tot el centre de Oaxaca és molt bonic, amb edificis colonials molt ben conservats, carrers empedrats i pocs cotxes tenint en compte lo gran que és la ciutat. de fet molts carrers a prop del Zócalo son només per a vianants.

Vam estar una estona a la plaça de l’església i després vam donar una volta pels voltants on hi havia parades de roba fins arribar a un Oxxo on vam comprar una terrina de gelat de nata, xocolata i cacauets molt bo.

Ens el vam menjar mentre caminàvem cap al Zócalo pels carrers de vianants per on vam veure famílies, amb nens inclòs, dormint al carrer o nens demanat o venent coses, però nens que no tenien mes de 10 anys.

Només arribar a la plaça de la catedral, vam veure un munt de policia i premsa davant de gent en bici, doncs semblava una bicicletada. L’Emma va dir que segurament hi hauria el governador de Oaxaca, i efectivament, quan hi érem ben a prop la bicicletada va començar i el primer en sortir del munt de gent va ser el governador.

Vam anar a seure a un banc de la plaça, jo volia quedar-me al sol i l’Emma a l’ombra, així que primer ens vam quedar a un banc a l’ombra. S’hi estava molt be amb l’excepció que cada 3 minuts passava algú venent alguna cosa, demanant o fins i tot per llegir-te la mà. Està mitja hora allà asseguts al final es feia molt pesat, de fet a mi em costava molt d’aguantar tanta interrupció. Per la resta vàrem estar molt be, xerrant tranquil·lament i descansant una estona, doncs encara que no ho semblés, havíem caminat un bon tros.

Cap a les 11h vam decidir tornar cap a l’apartament. En principi aquell dia a les 12h la Lola ens havia convidat a un casament d’un amic seu, tot i que a mi ja no em feia cap gràcia, doncs era una invitada la que ens invitava sense ni tan sols nosaltres conèixer els nuvis. De totes maneres la Lola ens havia de trucar i no ens trucava, segurament s’havia pensat millor el fet de convidar a un casament algú que ni tan sols coneixen els nuvis.

Vam anar a preguntar a un taxista i ens va dir que fins l’apartament eren mínim 50 pesos, doncs era l’import mínim que cobraven els taxis de Oaxaca. Després l’Emma va preguntar a un noi a qui li estaven netejant les sabates i ens va explicar molt be on agafar l’urbano que ens podria deixar a l’apartament.

En principi havíem de caminar 4 carrers per agafar-ne un que ens deixaria just davant l’apartament, o 2 carrers per agafar-ne un que ens deixaria a una carrer paral·lel des d’on hauríem de caminar uns 5 minuts fins l’apartament. Quan anàvem cap al que ens havia de deixar just davant, vam veure que el que ens deixaria una mica mes lluny ja estava allà, per lo que davant el dubte, el vàrem agafar i almenys assegurar-nos arribar prou a prop.

Vam pujar pagant els 16 pesos per tots dos i en 10 minuts vam arribar a la parada, tot i que vam baixar una mes tard, doncs l’anterior ens deixava una mica mes a prop.

Vam caminar uns 5 minuts fins arribar a l’apartament. Eren les 12h quan arribàvem i amb tot el que havíem esmorzat ja no teníem intenció de dinar, sino ja de fer la migdiada com si haguéssim dinat. Així que ens va estirar a dormir una estona.

Cap a les 14:30h ens vam despertar, almenys jo, doncs l’Emma normalment es despertava abans que jo. Jo com sempre em vaig preparar un cafè, vaig escriure el diari, vaig introduir algunes despeses i ventes del viver al programa i cap a les 16h vam tornar a sortir. Aquella tarda feien una desfilada, que tot i que l’hora programada era a les 15:30h, aquests actes eren organitzats pels mestres en senyal de protesta i fent-los a la vegada que el Govern feia els actes oficials. La diferència principal és que els dels mestres eren gratuits i pretenien ser menys turístics. Però el problema és que començaven a una hora diferent a l’establerta i no se sabia ben be quina, per això sabent que l’hora oficial era a les 15:30h, fins les 16h passades no vàrem sortir de l’apartament.

Degut a què bàsicament havíem d’anar a veure el que havíem anat a veure pel matí, doncs vam haver d’agafar el mateix urbano, per lo que no vam tenir cap problema en arribar-hi ben ràpid. Val a dir que els urbanos passaven molt seguits per lo que els temps d’espera era força breus.

Vam baixar a la mateixa parada i només vam haver de caminar un parell de carrers, doncs el desfile es feia en un carrer abans d’arribar a la Plaza Santo Domingo. Un cop hi vam arribar ja vam veure els integrants d’una banda en una cantonada i una mica de gent ja esperant, tot i que de moment no massa, per lo que vam poder seure en un dels bancs del carrer a primera fila per lo que vam quedar situats de la millor manera possible, just davant d’on passaria el desfile i amb l’església de santo Domingo de fons.

El problema va ser l’espera. Tot i que havíem arribat quasi a les 16:30h, una hora mes tard de l’hora prevista, allà no semblava que haguessin de començar en breu, mes aviat tot el contrari. Així que vam comprar uns chicharrines amb xile i a esperar.

Mica en mica anava arribant mes gent i tots els bancs de la vora s’anaven omplint fins que ja els que arribaven es quedaven de peu. Cap a les 17h el carrer ja era ple de gent i fins i tot les terrasses dels bars dels voltants també. Allà mateix vam poder veure l’arribada d’una noia de 15 anys que feia la festa dels 15, arribada en limusina i banda pròpia que va baixar davant nostre per dirigir-se cap a l’església de Santo Domingo. Allà aquestes festes son quasi com casaments. De fet aquella en particular era mes que molts casaments.

Finalment, cap a les 17:30h va començar el desfile, però va tardar tant, que els núvols negres que abans es veien lluny ara es veien molt a prop. Van començar a passar els diferents grups, cadascun amb la seva banda i els nois i noies ballant amb els seus vestits tradicionals. Cada un representa una regió de Oaxaca i hi ha vestits realment impressionants i molt treballats.

Vam poder gaudir de 3 o 4 grups a primera línia, de fet els podíem fins i tot tocar de tant a prop que estàvem, però quan feia uns 10 o 15 minuts que havien començat, va començar a ploure. Durant uns 2 minuts plovia poc per lo que vam seguir sense moure’ns i amb l’esperança que seguís així. Quan ja plovia una miqueta mes justament va passar una dona venent impermeables de merda per 20 pesos, una estafa. Vaig veure que l’Emma se li acostava i li vaig dir que per mi no, que eren carissims i que quasi no plovia. Però quan encara estava esperant, va començar a ploure amb mota força, tanta, que vaig acceptar que la dona també m’estafés a mi. De fet l’Emma ja n’havia comprat dos però en aquell moment no li vaig dir res, simplement vaig agafar el meu impermeable ben ràpid i me’l vaig poder com vaig poder, doncs semblava que estiguéssim sota una dutxa.

De cop i volta el temps va canviar completament, va passar de fer un dia assoleiat i calurós a ploure a vots i barrals, molt de vent i fred, de fet no vaig tardar massa en començar a tremolar. És increíble com canvia el temps i la temperatura a Oaxaca.

En un primer moment ens volíem quedar allà on érem amb els impermeables però ni tan sols amb ells s’hi podia estar, plovia tant fort i feia tant de vent que ens mullàvem igual. Val a dir que els impermeables eren ben petits per lo que tampoc tapaven massa. Així que vam fer com va fer tothom, anar a l’altra banda del carrer on hi havia mes balcons i quedàvem una mica mes coberts. Però de seguida el desfile es va aturar ja que era impossible seguir amb aquella pluja. Nosaltres, degut a què allà encara ens mullàvem una mica, vam anar fins l’entrada d’una galeria o museu on ja hi havia altres persones i on si quedàvem completament coberts.

Jo estava tremolant, fins al punt que una dona que hi havia allà em va dir que entrés mes a dins ja que estava tremolant, dient-li després a l’Emma que m’abracés… Realment feia fred que sumat al fet d’estar moll, feia que la sensació de fred fos força mes baixa.

Allà ens hi vam quedar uns 15 minuts fins que la pluja va parar una mica. Encara plovia però amb no tanta força per lo que ja es podia caminar pel carrer sense mullar-te massa. Vam anar fins al Zócalo on un grup de música oaxaquenya estava actuant. Allà ens hi vam quedar uns 20 minuts escoltant i ballant, doncs el cantant realment animava molt la festa i la música era típica de Oaxaca, per lo que la majoria d’assistents, entre ells l’Emma, ballaven i seguien les instruccions del cantant al peu de la lletra.

Després vam passejar una mica per un petit mercat que hi havia al costat, bàsicament de menjar i mezcals. L’Emma en va provar un. Jo només el vaig olorar i em va semblar mes fort que el vodka per lo que ja ni el vaig provar. Les cremes de mezcal i alguns tipus m’agraden molt, però el mezcal pelat i transparent és horrible. Com que ja teníem intenció de comprar una ampolla de mezcal i el fet d’haver-ne vist allà, vam decidir d’anar-ne a comprar però al mercat o als voltants, doncs suposadament seria mes barat i hi hauria mes varietat.

Així que vam anar cap allà passant pel famós mercat on l’Emma va comprar alguna fruitai on vam preguntar alguns preus de mezcal. Després vam seguir caminant passant per davant de l’hotel Nacional, on havíem estat l’any anterior i on hi havia un carrer amb vàries botigues de mezcal. Vam entrar a una on l’ampolla estava per 150 pesos, una mica mes barata que el que havíem vist fins aleshores, per lo que tenint en compte l’estona que ja portàvem caminant i que el preu ja ens va semblar prou raonable, vam decidir de comprar-la allà.

Degut a què no ens vam posar d’acord en quin comprar, en vàrem comprar dos, una de crema de cafè per l’Emma i una altra de crema de pinya colada per a mi. El total va ser de 290 pesos, uns 13€. A la mateixa venedora li vàrem preguntar on podíem agafar l’urbano i el podíem agafar a la mateixa cantonada, a 30 segons caminant, així que vam anar cap allà on vàrem esperar 5 minuts fins que va passar l’urbano.

En uns 10 minuts vam arribar a l’apartament, doncs ens va deixar ben a prop, a la parada de l’altra banda del carrer, només vam haver de creuar el carrer i ja estàvem a l’apartament.

Eren quasi les 20h quan arribàvem a l’apartament. L’Emma estava molt cansada i fins i tot es trobava algo malament, així que es va estirar a descansar una estona. De fet no es trobava massa be, així que jo em vaig quedar a l’ordinador fins cap a les 21:30h que vaig anar a buscar el sopar.

Vaig sortir a buscar algun lloc allà a prop, tot i que ja sabíem quasi segur que aniria a la pizzaria, doncs la cocina económica probablement estaria tancada i els llos de tacos també, com efectivament va ser. El que hi havia obert mes a prop era la pizzeria. De totes maneres a mi ja em venia de gust menjar una bona pizza, doncs des de que havia sortit de viatge no n’havia menjat cap.

Així que vaig anar cap allà i vaig demanar una pizza gran de formatge i bacon per mi i una hamburguesa doble de vedella amb patates per l’Emma, doncs ella preferia hamburguesa. La pizza 110 pesos i l’hamburguesa amb patates 50, tot plegat 7€.

Mentre esperava els 25 minuts que m’havien dit vaig anar al mini súper a comprar alguna cosa de per l’Emma i de menjar, ho vaig portar a l’apartament i vaig tornar a la pizzeria encara 10 minuts abans de l’hora tot i que en 5 minuts d’esperar-me ja ho tenien tot preparat. Vaig pagar i vaig tornar ràpid a l’apartament, doncs tot i que ja no plovia queien molts llamps a pocs metres i em feia realment por de que en caigués un al meu costat, doncs queien a prop i constantment.

Vaig anar ràpid a l’apartament i ja vam sopar, ella l’hamburguesa que em va acabar donant un tros i jo poc mes de mitja pizza, doncs era mes gran del que creia. Tot plegat estava molt be pel preu que tenia, doncs quasi que hi havia menjar per dos dies.

Vaig menjar molt, molt be i em vaig treure les ganes acumulades de pizza i hamburguesa.

Poc després, al no haver-hi TV, vam posar al meu portàtil la nova temporada 3 de La Casa de Papel que feia poc que s’havia estrenat i ja havíem comentat de veure-la. Així que vam seure el sofà i vam veure bona part del primer capítol fins cap a les 23h que l’Emma es va quedar adormida que ja vam anar al llit a dormir tots dos.

error: Content is protected !!
%d bloggers like this: