A les 6:30h hora local aterràvem a Toronto, sent aquesta la meva primera visita a Canadà. Estranyament, durant el vol havia pogut dormir força, potser quasi 3 hores. I dic estranyament perquè a mi em costa molt dormir en busos, trens i avions. De fet em va despertar el cop de l’avió en tocar terra sense ni haver pogut gaudir de les vistes de Toronto durant l’acostament. Almenys això em permetria poder arribar a l’apartament prou bé i aguantar bona part del dia sense trastocar massa l’horari. Cal tenir en compte que l’endemà anava a les cascades del Niàgara i per tan havia de vigilar en no adormir-me en qualsevol moment.

Al control de duanes quasi no hi havia gent, a mes ja tenia l’eTA fet per lo que tot el procés per immigració és mes ràpid ja que la meitat de la feina la fa un mateix en una màquina. Així doncs, després d’introduir totes les dades i contestar les preguntes a la màquina, només vaig haver de fer dos minuts de cua i ja em va atendre un agent. Al contrari del que pensava, el control de l’agent va ser dels més complicats que recordo, més que a EUA. De fet, en cert moment vaig tenir dubtes que em deixés entrar a Canadà. Em va preguntar d’on era, d’on venia, quin equipatge portava, què faria a Canadà i algunes preguntes mes que es varen allargar més de 5 minuts. Pot no semblar massa, però quan estàs acostumat a passar aquests controls en 1 minut i amb dues preguntes, això es fa molt llarg, i mes quan penses que potser has de tornar enrere.

De fet aquesta era la primera vegada que en cert moment temia que no em deixessin entrar al país. En les mes de 20 ocasions anteriors mai havia tingut la sensació ni havia patit perquè em deneguessin l’entrada a un país, en cap. Però ara, a mitja entrevista vaig passar de contestar amb la rutina que es contesten sempre aquestes preguntes a prestar mes atenció a l’agent i a contestar el millor possible, doncs la seva cara i la quantitat d’informació què volia eren realment preocupants. A mes anava mirant una i altra vegada tots els segells que hi havia al passaport, no sé si buscant el d’algun país en concret o mirant-los un per un, però en qualsevol cas els va revisar tots 3 o 4 vegades.

Crec que el que no li feia massa gràcia era que hagués passat per tants països abans d’arribar allà, doncs em preguntava molt pels motius d’anar a quest o l’altre país. Jo intentava deixar-li ben clar que era una volta al mon de 3 mesos i que per tan totes aquelles visites eren normals. En qualsevol cas per primera vegada a la vida vaig tenir aquella sensació que molta gent te però que per a certs privilegiats és quelcom impensable, com pot ser la por de que et deneguin l’entrada a un país.

Finalment l’agent, que per cert era un armari, va segellar el passaport primer sense dir res, jo vaig respirar profundament, ell va dir “welcome”, em va tornar el passaport i per fi vaig entrar a Canadà sense mes problemes.

Un cop a la terminal volia canviar algo de diners en efectiu per tal de tenir dòlars canadencs en monedes per poder pujar al bus ja que només accepten monedes i no donen canvi. Encara em quedaven ringgits de Malàisia per valor d’uns 40€ per lo que intentaria canviar-los.

Vaig buscar per tota la terminal i només hi havia una casa de canvi per lo que, evidentment, seria cara. La veritat és que per ser l’aeroport de Toronto em va semblar força petit. I efectivament, el tipus de canvi era força dolent i a mes tenia una comissió de $3,50. Tot i així vaig decidir canviar-los perquè sinó ja no sabia que acabaria fent amb els ringgits, millor això que no que me’ls acabés quedant. Em va donar $44,75 canadencs quan sense comissió i al canvi real haurien sigut $57. Toma ja, $12 menys per la cara.

Prèviament havia tret $40 dòlars d’un caixer amb la targeta de Bnext pagant una comissió de $3 que en principi Bnext m’hauria de tornar per ser justament aquest un dels seus avantatges. Per tan, ja tenia quasi $85, suficients per passar els 3 dies previstos a Canadà i poder pagar les atraccions de les cascades del Niàgara. Cal tenir en compte que l’allotjament i algun transport ja els tenia pagats.

Arribava ja el moment d’anar a buscar el bus, una de les coses que no tenia gens clares que anés be, doncs per Internet havia trobat poca informació, semblava que eren força cars, no donaven canvi i la combinació fins l’habitació que tenia reservada no era massa bona. De fet, si els agafava tal com havia vist, podria tardar una hora en arribar a l’apartament mentre que caminant en serien unes dues i mitja. Em vaig connectar al WIFI de l’aeroport i vaig buscar a Moovit. Hauria d’agafar 3 busos però de companyies diferents, per lo que hauria de comprar com a mínim 2 bitllets que ja serien uns $7, per lo que no m’arribava, és a dir, hauria de pagar amb un bitllet de $20 i sense canvi. Entre això i que en bus tardaria 1 hora i mitja i caminant dues i mitja, vaig decidir d’anar-hi caminant i així ja veure algo de Toronto encara que fossin les afores, doncs no tindria massa mes temps per veure la ciutat i tot el que pogués aprofitar seria benvingut. Aquestes coses no les pot fer tothom però es que a mi m’agrada caminar per les ciutats noves, sobretot si és la primera visita que hi faig, i superar aquesta mena de reptes, doncs caminar algo mes de 10 quilòmetres amb la maleta és ja un repte en si mateix.

Així que sense pensar-m’ho massa estona mes, doncs podria acabar per no fer-ho,vaig mirar la ruta a peu a Google Maps i vaig començar a caminar. Val a dir que ho vaig fer perquè no feia calor, doncs encara no eren ni les 8 del matí, sino no ho hauria fet. Pot semblar que Toronto és una ciutat mes fresqueta per estar tant al nord, però a l’estiu hi fa mes calor que a Barcelona.

Com era d’esperar, sortir de l’aeroport va ser complicat i llarg, doncs acabes donant un munt de voltes per salvar els aparcaments, les terminals i les pistes. Vaig estar 15 minuts caminant per trepitjar carrer normal. Això si, l’aeroport està a les afores de Toronto però molt a prop de la ciutat, per lo que només sortir de l’aeroport ja estava en un polígon industrial de la pròpia ciutat.

La primera meitat del camí no tenia massa gracia, doncs només hi havia naus industrials, carreteres tipus rondes i algun riu. Almenys el camí es podia fer a peu sense gaire dificultats ja que pràcticament a tot arreu hi havia vorera o almenys un espai al voral de la carretera. I això que pot semblar una ximpleria, no ho és gens, doncs en algun d’aquests trajectes he hagut de caminar quilòmetres a un pam del pas de cotxes i camions. Almenys aquí la seguretat era bona i no patia per un possible atropellament. De tan en tan veia algun esquirol que em va fer prou gràcia ja que no m’esperava veure’n, i tants. De fet en algun tram se’m creuaven contínuament.

La segona meitat del trajecte fins l’apartament era mes entretinguda al passar per barris mes residencials, veure mes gent, mes botigues i en general mes ambient de ciutat tot i que a la vegada també avançava el dia per lo que mica en mica anava augmentant la calor. A la calor s’hi sumava el cansament de portar ja una hora i mitja caminant carregant la maleta. A mes començava a tenir sed i no trobava ni fonts ni llocs on comprar aigua. En qualsevol cas ja m’esperava que algun moment del camí fos dur.

En aquest trajecte ja vaig poder veure una de les característiques que fan de Toronto una ciutat única al mon, el seu multi-culturalisme, doncs la meitat de la població no és d’origen canadenc. De fet, en alguns carrers semblaven tots estrangers. Però a diferència de la immigració en altres ciutats on sol ser mes marginada, aquí la immigració es veu com a totalment necessària i per tan molt fomentada i cuidada, de fet molts dels immigrants son enginyers o treballen en sectors amb sous molt alts i tothom, sigui d’on sigui, està totalment integrat. No hi ha guetos ni problemes entre diferents nacionalitats. L’harmonia, la bona educació i l’amabilitat es respiren en tota la ciutat. De fet, una de les primeres coses que notes quan ets a Toronto per primera vegada, és que tot i ser una gran ciutat amb força trànsit, els cotxes sempre s’aturen si veuen algú amb intenció de creuar el carrer, encara que ho faci per on no hi ha pas de vianants. És realment sorprenent veure com a 15 metres ja comencen a frenar abans fins i tot que hagis començat a creuar.

Durant la segona meitat del camí, entre el cansament i la calor que era cada vegada mes insoportable, vaig anar fent vàries parades per a descansar per lo que les dues hores i mitja que havia de durar tot el camí s’acabarien convertint en 3. De totes maneres tenia temps, doncs teòricament fins les 14h l’habitació no estaria preparada, i tot just eren les 10:30h. De totes maneres ja havia enviat un correu als de la casa per demanar-lis si podia entrar abans, contestant que probablement a les 12:30h ja podria.

Quan quedaven uns 20 minuts per arribar ja se’m feia realment difícil continuar i no podia evitar de seure una estona a cada banc que trobava. A mes el tram final transcorria per un carrer llarguíssim que a sobre provocava una sensació de trajecte mes llarg, doncs caminava i camina i aquell carrer no s’acabava mai. Per cert, caminant per aquest carrer em va venir una olor molt forta de marihuana que venia d’un noi que estava fumant al jardí de casa seva. En aquell moment em va sorprendre com podia fumar allò amb l’olor que estava deixant a mig carrer, tot i que després vaig poder comprovar que fumar marihuana a Canadà és legal i que son uns quants els que van fumant per qualsevol lloc de la ciutat.

Finalment, cap a les 11:30h i quan ja feia 3 hores i mitja que havia sortit de l’aeroport, arribava a la casa on havia reservat l’habitació i que vaig trobar sense cap problema, doncs a la reserva venien les coordenades GPS que junt amb Google Maps em van deixar just a la porta de la casa.

El check-in era a lea 14h però ja els havia enviat un email el dia anterior per preguntar si podria entrar abans, responent-me que probablement a les 12:30h l’habitació ja estaria preparada, així que vaig aprofitar l’hora que quedava per anar a fer una primera passejada pel barri per veure com era i on hi havia botigues de menjar o altres serveis interessants.

Era un barri residencial i força nou amb cases unifamiliars típiques americanes amb el seu jardí i cotxe a la porta. I sense tanca al jardí, que és algo que sempre m’ha estranyat molt. Era molt tranquil i totalment segur com, suposo, a tota la resta de Canadà. Els cotxes et deixaven passar i els veïns et saludaven. Un bon lloc per viure-hi.

Vaig veure una escola i hi vaig anar per mirar si hi havia una font. Això és algo que sempre faig ja que és molt habitual que allà on puguin haver-hi nens, com una escola o un parc, també hi hagi una font d’aigua potable. I bingo! Just davant de l’escola hi havia un parc amb una font. Havia estat caminant durant 11 quilòmetres sense trobar cap font, i ara, just al costat d’on dormiria i seguint el meu instint de bnuscar escoles o parcs infantils, per fi en trobava una. Vaig veure 1 litre d’aigua sense parar i em vaig netejar una mica la cara i els braços. Vaig seure a un banc del parc uns 5 minuts i com nou, be quasi. En qualsevol cas molt millor que abans i mes presentable per entrar a la casa sense semblar un rodamón.

Algú es podria preguntar perquè no vaig comprar aigua pel camí si tanta sed tenia. Doncs per varis motius tot i que n’hi ha un que sempre preval: Evitar despeses innecessàries. És simplement així com puc estar viatjant durant 3 mesos donant la volta al mon i visitant 7 països, alguns d’ells dels mes cars del mon. I añgú es podria preguntar: “Però comprar aigua és una despesa innecessària?” Doncs dit així no, però si tenim en compte que com a molt a les 12:30h ja podria veure tant com volgués a l’a casa on tenia l’habitació reservada, aleshores si que comprar aigua hauria estat una despesa innecessària. De totes maneres tampoc vaig trobar cap botiga oberta pel camí on poder comprar aigua. Algunes estaven tancades per l’hora i altres eren tipus centre comercial on no hi volia entrar amb la maleta només per anar a buscar una ampolla d’aigua. En qualsevol cas al final vaig acabar trobant aigua abans del que em pensava.

Cap a les 12h vaig anar cap a l’apartament ja sabent que encara era massa aviat, però preferia esperar-me per allà que seguir donant voltes, doncs el cansament ja era absolut i la calor força insoportable. Almenys aquí no hi havia tanta humitat com a Tailàndia per lo que a l’ombra encara s’hi estava prou be. Això si, el sol picava molt.

Quan vaig arribar a la porta de la casa, just en sortia un noi xinès que em va preguntar què volia. Li vaig dir que tenia una reserva i li vaig ensenyar el comprovant. Em va dir que si però que l’entrada era a partir de les 14h. Li vaig dir que havia quedat amb algú per les 12:30h i després de fer una trucada ho va confirmar i em va dir que passés a dins on podria esperar a la sala d’estar. El noi era molt simpàtic i atent.

Poques vegades llogo una habitació privada, normalment o apartament sencers o hotels, però en aquest cas la casa em va semblar prou be, amb suficient privacitat i sobretot un bon preu tenint en compte la zona, doncs els preus dels hotels a Toronto son massa cars. Això si, el barri quedava lluny del centre tot i que per preu seguia sortint millor fins i tot contant el preu dels trajectes d’anada i tornada fins al centre.

La casa tenia dues plantes. a la planta baixa hi havia la cuina, el menjador, una sala amb rentadores i una habitació. I al pis de dalt, 4 habitacions i un bany, entre elles la meva. El noi em va ensenyar per sobre on eren les coses i la contrasenya del WIFI abans de seguir netejant llençols. Vaig seure en una cadira del menjador, em vaig preparar un cafè a la cuina i en tassa normal, vaig treure el portàtil i em vaig connectar a Internet.

La connexió anava rapidíssima, sens dubte la mes ràpida que havia trobat en tot el viatge. Almenys era fibra a 50 mb/s que per ser una casa vacacional és molt. Així doncs vaig aprofitar per pujar alguns arxius que no estava segur si s’havien pujat be. Es varen pujar en un moment. Les còpies de seguretat que en altres llocs tardaven hores en pujar-se, ara no havien tardat ni 5 minuts. Vaig aprofitar per escriure el diari i introduir despeses a l’Excel del viatge mentre em prenia el cafè fins cap a les 12:20h que el noi va baixar per dir-me que l’habitació ja estava a punt. Què ràpid! Em vaig acabar el cafè, el noi em va donar les claus i vaig pujar amb tot l’equipatge a la segona planta on hi havia la meva habitació, la 5.

L’habitació tenia un llit de matrimoni, una cadira i una petita taula, massa baixa com per fer d’escriptori. Per sort només hi estaria dos nits per lo que tampoc el trobaria massa a faltar. Tenia una finestra encarada al centre de Toronto per lo que tenia unes bones vistes, almenys les millors de la casa. El bany estava just al costat i era compartit per 3 habitacions mes. Es veia tot molt nou, net i els altres ostes molt educats i silenciosos.

Vaig deixar les coses, vaig treure lo bàsic, com portàtil, carregadors, necesser, etc. i vaig estar una hora mirant rutes, fent còpies i alguna cosa mes mentre pensava si sortiria o no. Però cap a les 14h vaig veure que estava ja molt cansat i que tenia molta son, per lo que vaig decidir d’anar a dormir, doncs estava segur que dormiria 12 hores i em despertaria l’endemà de matinada per tenir algo de temps fins cap a les 5 o 6 del matí que volia marxar per poder veure una mica Toronto abans d’estar a les 10:30h a la terminal d’autobusos on ja tenia el bitllet de bus reservat per anar cap a Niàgara. Calia tenir en compte que aquella nit havia dormit molt poc, malament i a sobre havia caminat mes de 3 hores, per lo que l’esgotament era considerable.

Així que a les 14h em vaig estirar. El llit era molt còmode, es notava que era un bon matalàs, i a diferència de la temperatura exterior, dins l’habitació no hi feia gens de calor, de fet tot el contrari, fins i tot feia una mica de fresqueta que t’obligava a tapar-te i així fins i tot dormir millor. Lo dolent, com sempre, és que fora d’Espanya no existeixen les persianes per lo que pel matí es veuria una mica la llum del sol a través de les cortines que no eren del tot opaques. En qualsevol cas un molt bon lloc per dormir, fresquet, còmode i molt silenciós, fins i tot en ple dia com ara que eren les dues del migdia.

No feia ni tan sols 24 hores que encara estava a Mèxic sense saber on estaria l’endemà ni com acabaria de fer la volta al mon. Però finalment tot havia anat perfectament be i ara estava per fi a Canadà per primera vegada i a punt d’anar a dormir en una habitació comodíssima en una casa nova en un barri residencial de Toronto, una de les ciutats mes inclusives del mon. Qui ho hauria dit en el moment que em varen comunicar que el vol estava cancel·lat.

I en menys de 24 hores mes, estaria admirant les cascades mes famoses del mon. La veritat és que estava una mica nerviós de tantes ganes que tenia ja de veure-les.

Skip to content