Jo em vaig despertar cap a les 4:30h tal com tenia previst per tenir dues hores de temps abans de marxar a Oaxaca. Havíem quedat amb el germà de l’Emma a les 6:30h per anar tots 4 junts en el seu cotxe. Realment ja ho tenia tot fet però sempre prefereixo aixecar-me almenys dues hores abans de marxar per prendre el cafè, mirar correus, escriure el diari, dutxar-me i acabar de guardar les coses abans de marxar. Així que em vaig aixecar, em vaig preparar el cafè i vaig escriure el diari i contestar un nou correu de Bankinter en relació al càrrec fraudulent, on em deien que havia d’anar a posar una denúncia, a lo que els vaig respondre que estava a Mèxic i de què havia de ser la denúncia, doncs a mi ningú m’havia robat res, en tot cas era a Bankinter a qui havien estafat. Ja m’estaven tocant els collons…

Vaig seguir amb el diari i amb el cafè fins cap a les 5:30h que em vaig dutxar. A les 6h es va aixecar l’Emma, es va dutxar i es va preparar. Tots dos a les 6:30h ja estàvem a punt tot i que jo seguia fent coses al portàtil fins que l’Emma no em digués que ja marxàvem.

Però passaven els minuts i en Chicho no donava senyals de vida. L’Emma li anava enviant Whatsapp’s que apareixien sense llegir i li feia trucades que no eren contestades. A mi realment no m’importava esperar, doncs mentre tingui el meu portàtil i connexió a Internet puc esperar les hores que facin falta.

Cap a les 7h a l’Emma li va semblar escoltar en Chicho cridant-la i em va dir que ja marxàvem, així que vaig recollir el portàtil i vam sortir a fora, però un cop a fora allà no hi havia ningú. Ja havia apagat i guardat el portàtil per res. Així que em vaig quedar al menjador però ja només amb el mòbil a seguir esperant. L’Emma anava picant i cridant davant la casa d’en Chicho i per sort no va passar massa estona fins que en Chicho va contestar. Finalment cap a les 7:30h ja ens van avisar perquè anéssim sortint a deixar les maletes al cotxe.

Al cap de pocs minuts mes ja érem tots al cotxe i començàvem el viatge d’unes 5 hores, quasi 4 de les quals per corves. Primer vam passar per un caixer per treure diners l’Emma i jo i ja cap a Oaxaca fent només un parell de parades, una per esmorzar tortas de milanesa al que era l’últim poble abans de començar a creuar tota la Sierra i per tan començar amb les corves, i una altra en plena cima de la Sierra per anar al lavabo.

A la cima de la Sierra el fred és terrible i mes quan vens de Tuxtepec on la temperatura no baixa mai dels 35ºC. Sempre que he passat per allà hi ha boira, plou i la temperatura està propera als 0ºC. Sempre.

L’Emma i jo ens vam prendre una pastilla per dormir i intentar així evitar una mica la incomoditat de tantes hores en corves constants, tot i que jo mai m’he pres cap pastilla pel mareig ni res similar, doncs normalment no em marejo mai. Però aquest trajecte és terrible, de fet no en recordo cap de pitjor. Només recordava que l’última vegada que l’havia fet vaig arribar fatal i que el malestar provocat em va durar tot el dia, per lo que ara volia evitar el màxim possible les conseqüències de tantes corves. A l’Emma li va fer efecte de seguida i va estar dormint quasi tot el viatge, però a mi no, només badallava però impossible dormir amb tantes corves. La Lola també dormia, per lo que els únics desperts érem en Chicho i jo que de tan en tan parlàvem però no massa ja que realment ell necessitava molta concentració per conduir per allà i mes com conduïa ell, a tota velocitat i avançant a tothom. Val a dir que condueix molt be i de fet, encara que no ho semblés, és molt prudent, doncs només avançava quan ho tenia molt clar i tot i que anava ràpid anava a la velocitat que el cotxe que portava i les condicions de la carretera li permetien, ni mes ni menys.

Això si, el paisatge mentre es va per aquella carretera de la Sierra és impressionant i no et canses de mirar per la finestra. Valls enormes, una vegetació abundant i única, la boira com si fos fum enlairant-se des de les valls i les boniques vistes que es tenen un cop arribes al cim de la Sierra, doncs a mig camí s’arriba al punt mes alt de la muntanya per fer la segona meitat ja de baixada.

Jo com sempre que faig aquest camí, mes que marejat, vaig acabar molt cansat.

Cap a les 13h arribàvem a Oaxaca. Primer en Chicho va anar a casa d’algú que havia de visitar per després ja portar-nos a l’Emma i a mi fins l’apartament. Però el trajecte fins l’apartament va ser una odissea i la primera mig emprenyada que vam tenir amb l’Emma un cop a Oaxaca.

El problema principal va ser que l’ubicació indicada per l’amfitrió a Google Maps no era correcta. En aquell moment evidentment no ho sabíem per lo que d’entrada ja ens dirigíem a un lloc erroni, tot i que per sort, no massa lluny del lloc correcte. Jo vaig posar l’ubicació a Google Maps i li vaig ensenyar al Chicho, però l’Emma ja em va dir de mala manera que li posés l’audio. A mes després li va donar unes indicacions que no van fer mes que liar-lo, per lo que al final en comptes d’anar pel camí mes curt vam acabar donant una volta enorme, de fet ja ni sabia si anàvem a l’apartament o no de lo que ens havíem desviat, per lo que ja no vaig donar cap indicació fins que em van confirmar que anàvem a l’apartament. Aleshores ja li vaig anar dient tota l’estona el que m’indicava Google Maps. A mi em molestava una mica que sent 4 al cotxe jo hagués d’anar dient on anar quan era el que menys es coneixia Oaxaca, doncs l’Emma semblava que havia desconnectat completament i jo no entenia perquè. La qüestió és que el que en un inici era un trajecte de 6 quilòmetres es va convertir en un de 10 o 12 tardant quasi 30 minuts en arribar a l’apartament.

Finalment, cap a les 14h vam arribar al lloc marcat a Google Maps, que era Callejón Madero, un carrer petit però al costat d’una gran avinguda. Allà vam baixar, ens vam acomiadar d’en Chicho i la Lola a qui ja veuríem mes tard i vam anar fins al punt exacte amb l’Emma ja mig rebotada i jo sense entendre perquè, doncs qui havia d’estar mig rebotat era jo, de fet si havíem arribat fins allà va ser únicament gràcies a mi i una mica a la Lola.

Però quan vam arribar al punt indicat, allà hi havia un pàrquing i com a molt unes cases que no semblaven gens l’apartament on anàvem. Vam preguntar a tothom qui veiem si coneixia alguna persona amb el nom que constava com amfitrió i ningú el coneixia. Vam trucar al telèfon indicat i no contestaven, vaig enviar-lis un missatge però tampoc el contestaven. De fet una dona ens va dir que allà ja hi havia anat mes gent preguntant per aquell apartament però que allà no era.

Al cap de 15 minuts de no aconseguir res ni avançar gens i quan ja ens començàvem a desesperar, vaig entrar a la reserva directament des de l’app d’Airbnb i allà hi posava mes informació. En comptes de Callejón Madero hi posava Jardín Madero i a mes hi havia escrites unes indicacions. Vaig buscar Jardín Madero a Google Maps i l’ubicava a la mateixa zona però a quasi 1 quilòmetre, caminant recte per l’Av. Fernando Madero. En aquell moment tens una barreja d’alegria i ràbia, doncs descobreixes el perquè allà ningú sabia res però et fa ràbia perquè amb l’ubicació de Google Maps ens van fer baixar a 15 minuts caminant del lloc quan amb el Chicho hi anàvem directes.

Sense pensar-ho massa, vam agafar les coses i vam començar a caminar per l’avinguda, aprofitant per anar veient quins restaurants i altres serveis hi havia, doncs ja tota aquella zona eren els voltants de l’apartament.

Al cap d’uns 15 minuts de caminar vam arribar a Jardín Madero i seguint les indicacions escrites per l’amfitrió de seguida vàrem trobar l’apartament, doncs era un edifici vermell amb portes negres enormes just davant de Jardín Madero. Amb les indicacions correctes era realment fàcil de trobar.

Un cop allà ja vaig veure que l’amfitrió m’havia contestat afegint que a l’apartament hi hauria la seva germana, així que vam picar a la porta i efectivament ens va obrir la seva germana i un noi mes jove que va ajudar a portar l’equipatge de l’Emma.

En creuar la gran porta negra s’entrava a un pati interior des del qual s’accedia a l’edifici on ja hi havia els apartaments i les habitacions. El nostre apartament era el mes ben ubicat, doncs era a la planta baixa i el mes proper a l’entrada, de fet només entrar a l’edifici havíem de caminar 3 metres i ja arribàvem a la porta de l’apartament.

Vam entrar a l’apartament acompanyats dels amfitrions i de seguida vam veure que era perfecte, amb un llit, un sofà i una taula amb capacitat per 6 a l’estança principal i una cuina i un lavabo a part. La cuina tenia de tot, nevera, microones, cafetera, fogons, estris de cuina i fins i tot cafè. Estava tot molt net i era de la mida perfecte, ni massa gran ni massa petit. A mes no havíem de pujar escales i estava molt a prop del carrer però prou lluny com per no escoltar tot el soroll del trànsit. Ens vam acomiadar dels amfitrions i vam entrar a deixar les coses i a estirar-nos al llit, que per cert era un King side, enorme, semblava un quadrat de 2×2 metres, una passada!

Trobar l’apartament havia sigut una mica desesperant i cansat però la rebuda finalment havia estat molt bona i l’apartament estava millor del que esperàvem i fins i tot en una ubicació quasi perfecte, per lo que en menys de 2 minuts de ser a l’apartament ja se’ns havia oblidat completament tot el periple passat per arribar-hi.

Després de descansar 5 minuts en aquell llit tant còmode vam sortir a buscar algun lloc per dinar. Just a l’altra banda de Jardín Madero hi havia una pizzeria i una cocina económica. Primer vam mirar les pizzes, doncs jo ja feia temps que no me’n menjava una i la veritat és que en tenia força ganes, però com sempre passaven dels 100 pesos, que tot i ser menys de 5€, a Mèxic no deixa de ser un dinar car, per lo que vam anar a mirar a la cocina económica del costat. Vam entrar a preguntar què tenien i a l’Emma li va semblar be i ja ens vam quedar allà, doncs el lloc es veia net, la dona molt amable i no hi havia ningú, per lo que estàvem molt tranquils que era el què volíem en aquell moment. A mes a aquests llocs et donen un menú complet per 50 pesos, que a mes és menjar casolà molt mes saludable que una pizza.

Vam demanar sopa de pasta i de segon carn de vedella, res com li diuen allà, jo amb arròs i frijoles i l’Emma amb espaguetis i amanida. Vam menjar força ràpid doncs ja feia estona que no menjàvem i el viatge, almenys a mi, em deixava tant cansat que havia de recuperar forces. La carn de vedella li deien patitas de res suposo degut a què la presentació era la carn de vedella tallada de forma força fina, diferent a com estava acostumat a menjar-la però molt bo.

Quan ja vam acabar el segon plat, l’Emma i jo vam comentar que en algunes cocinas económicas donaven postres, i a veure si aquí en donarien. No és que en volguéssim, simplement vam fer el comentari. Doncs creiem que la dona ens va escoltar i va decidir donar-nos postres tot i que semblava que no ho tenia previst, doncs justament ens ho va dir després de fer el comentari i al cap de 5 minuts d’esperar ens va dir que encara no estava perquè les gelatines s’estaven encara congelant, per lo que semblava que ho havia preparat un cop ens havia escoltat. Les gelatines és algo molt típic a Mèxic i que donen molt com a postre en aquest tipus de menús. Nosaltres, evidentment, li vam dir que no es preocupés i que ja estava tot be, de fet ni esperàvem postre. Així que vam pagar els 100 pesos dels dos menús, menys de 5€, i vam tornar cap a l’apartament que era a menys de 2 minuts caminant.

A mi la pastilla que ens havíem pres pel trajecte cada vegada em feia mes efecte, tard, però me’l feia. Em sentia molt cansat i tenia molta son, no parava de badallar, i mes ara que acabàvem de dinar i havíem dormit poc la nit passada, per lo que ja em començava a notar que la migdiada que anava a fer duraria molt, de fet ja em plantejava intentar esperar una mica i ja dormir com si fos de nit, almenys dormir 8 hores i despertar-me de matinada, doncs l’endemà havíem de fer coses i no em volia despertar a les 23h i ja no tenir son per dormir a la nit.

Cap a les 17h anàvem al llit i jo vaig tardar menys de 3 minuts en adormir-me. La pastilla realment feia efecte tot i que tard i massa estona. Vaig dormir un munt d’hores tot i que en voldria haver dormit mes, doncs vaig dormir 5 hores, que per ser migdiada era molt però no suficient com per aguantar ja tota la nit i l’endemà despert.

Cap a les 19h, quan portava dues hores dormint, em vaig mig despertar, de mala llet com sempre i mes en aquella situació, i l’Emma que no ho sabia se’m va acostar a dir-me coses i a fer-me pessigolles. Crec que li vaig dir de tot. Només recordo dir-li que em deixés, que em deixés dormir i que l’endemà si no dormia suficient ni sortiria i ella apartar-se amb cara de no entendre res. En aquell moment ni ho vaig pensar perquè estava mes adormit que despert, però l’endemà em va saber molt de greu i mes conforme anava recordant una mica el moment.

Finalment, em vaig despertar cap a les 22:30h, havent dormit unes 5 hores, molt per ser migdiada, però poc pel què volia, doncs almenys em voldria haver despertat a les 2 de la nit i aguantar ja tot l’endemà sense haver de tornar a dormir. Ara em trobava en la situació que probablement no tindria prou son per dormir aquella nit però a la vegada era massa aviat per aguantar tot el que quedava de nit i tot l’endemà sense dormir.

Quan em vaig aixecar, l’Emma estava estirada i se la veia encara afectada pels crits, o almenys borderies, que li havia dit poques hores abans quan ella estava tant contenta de veure’m despert. Quasi no vam parlar, doncs jo, tot i no recordar-ho be, si recordava que li havia contestat molt malament i ara ni m’atrevia a mirar-la. A mes, a la cuina vaig veure que m’havia deixat preparats uns sandvitxos d’atún amb el que havíem anat a comprar al mini súper i que ja li havia dit que seria el meu sopar, doncs ja sabia que a l’hora que em despertaria no hi hauria res obert. Per lo que tot plegat encara em va saber mes greu.

Vaig aprofitar per fer coses al portàtil sense prendre massa cafè, doncs per sort notava que potser podria dormir una estona mes, almenys 3 hores mes. Cal tenir en compte que l’endemà teníem previst de sortir de l’apartament cap a les 8 del matí, per lo que jo em volia aixecar a les 6:30h.

Al cap d’una estona vaig anar al llit a intentar parlar amb l’Emma a veure si se li havia passat una mica l’ensurt i el disgust de la meva reacció anterior. Ella estava força disgustada, sobretot perquè no s’esperava aquelles males paraules per part meva i menys quan ella es va acostar a mi ben alegra. Jo li vaig explicar com em desperto de la migdiada i mes si no dormo les hores que el meu cos necessita, de fet ja li havia dit alguna vegada però fins avui no n’havia sigut testimoni, o millor dit, en altres ocasions m’aguantava millor, doncs avui entre lo poc que havia dormit la nit anterior i la pastilla que m’havia pres, realment no estava ni prou conscient com per aguantar-me la mala llet. En qualsevol cas ella estava força decepcionada, com era normal, em va dir que ja tenia els sandvitxos preparats i es va quedar al llit. Jo vaig tornar al portàtil a seguir treballant una estona fins cap a les 2:30h de la nit que em vaig menjar els sandvitxos.

Cap a les 3 vaig tornar al llit, doncs notava que tenia prou son com per intentar dormir fins cap a les 6 o les 7, cosa que seria perfecte per tal de poder aguantar tot l’endemà.

I efectivament em vaig adormir. A mes cal tenir en compte que a Oaxaca per la nit refresca força per lo que és molt mes agradable que a Tuxtepec, on has de dormir amb l’aire condicionat si no et vols deshidratar en plena nit. De fet, fins i tot a vegades fa massa fred, podent baixar la temperatura 25ºC entre el dia i la nit.

El camí fins a Oaxaca sempre és dur, i de fet havia provocat una discussió amb l’Emma, però l’endemà ja tot seria diferent i ara estàvem dormint en un apartament mes bonic, mes complet i mes ben ubicat del que pensàvem ja preparats per gaudir de la festa mes coneguda d’aquest estat, la Guelaguetza.

Skip to content