Aquest dia ja marxava de Mèxic per anar per primera vegada a Canadà. Havia d’agafar dos vols, el primer de Veracruz a Ciutat de Mèxic i d’allà a Toronto. El vol de Veracruz sortia a les 21:10h, tot i que van haver-hi força problemes que mes endavant explicare.

A Veracruz m’hi acompanyarien la Xochitl, l’Aline i l’Emma en el cotxe de la Xochitl. La intenció era marxar cap a les 12 del migdia, dinar a Veracruz tots 4 per després deixar-me a l’aeroport.

Em vaig aixecar a les 9h per intentar fer algunes coses abans de marxar. L’Emma també es va aixecar tot i que de tan en tan tornava al llit. Jo em vaig prendre el cafè, vaig escriure el diari, vaig acabar amb les còpies de seguretat pendents, em vaig dutxar i vaig acabar de guardar les 4 coses que em quedaven.

A les 12:30h varen arribar la Xochitl i l’Aline i ja vam marxar cap a Veracruz. Després d’un mes tornava a carregar i arrossegar la maleta. Tornava la meva inseparable companya de viatge.

Val a dir que la meva intenció era anar fins a Veracruz amb la companyia d’autobusos ADO, que tenia ruta directa des de Tuxtepec i tardava unes 3 hores en arribar. L’ADO ja l’he agafat vàries vegades i sempre m’ha donat molt bon servei, per lo que anar en bus fins l’aeroport per mi no era cap problema, tot el contrari.

Pocs minuts després d’haver sortit vàrem parar a posar gasolina. Només la gasolina ja van ser 500 pesos que vam pagar a mitges l’Emma i jo, per lo que el trajecte ja m’estava sortint més car que anant amb l’ADO que eren entre 150 i 200 pesos. De totes maneres el fet d’anar amb cotxe i no en ADO em va salvar, molt probablement, de quedar-me a Mèxic i no arribar a Canadà. Mes endavant ja veure’m per què.

El trajecte de fins a Veracruz va ser d’unes dues hores i mitja però va passar prou ràpid, doncs vam estar parlant tota l’estona, sobretot la Xochitl i l’Emma que parlen molt… A mes els paisatges que et trobes pel camí son espectaculars amb un aire de selva tropical al que els europeus no hi estem gens acostumats.

Pel camí, entre moltes altres coses, la Xochitl em va preguntar per ETA i per la monarquia, dos temes dels quals m’han preguntat molt en la meva estada a Mèxic. Pel que fa a ETA em va donar la sensació que l’única informació que els arriba és la que donen per TVE, doncs encara en parlaven com si aquesta banda terrorista encara fos activa, quan ja fa anys que no existeix, i això és degut segurament a què al Govern espanyol sempre li ha interessat fer veure que ETA existeix i és un perill per la unitat d’Espanya.

I sobre la monarquia suposo que em preguntaven tant justament per ser una monarquia, algo que a Amèrica no existeix i els deu semblar molt estrany, cosa en la que tots coincidíem al 100%, doncs no hi ha res mes estrany que un Rei en ple segle XXI. Ells com jo, consideraven que no tenia cap sentit, semblava de l’edat medieval, costava una pasta i que és una institució absolutament antidemocràtica.

La Xochitl i l’Emma parlaven sobretot de la situació del sector educatiu, doncs totes dues són mestres i la veritat és que la seva situació no es massa bona, amb moltes places vacants sense cobrir per falta de diners i treballadors cobrant menys del que els tocaria pel càrrec que ocupen. De fet des de la primera vegada que visitava Mèxic ja feia 3 anys, que sempre em topava amb alguna manifestació, tall o protesta del sector educatiu.

Cap a les 15:30h arribàvem a Veracruz tot i que vam estar donant voltes mitja hora buscant un restaurant. Finalment vam aparcar al malecón, al costat del port i un dels llocs mes turístics de la ciutat, i vam anar caminant pocs metres fins arribar a un carrer on hi havia 3 o 4 restaurants de carns i mariscs. No tenia pinta de barat però tenint en compte la zona on érem i que aquest era el meu últim àpat a Mèxic, doncs ja m’estava be.

Quan encara estàvem a 5 metres dels restaurants ja se’ns van acostar els comercials de tots els restaurants com desesperats perquè entréssim al restaurant corresponent, algo que m’emprenya enormement, per lo que jo vaig deixar clar que no decidiria a quin anar simplement perquè aquells 4 pesats no em diguessin res. I va funcionar, doncs no se’m van dirigir en cap moment.

Finalment vam entrar en un d’aquells i vam demanar la carta tot i que jo era l’únic que tenia força gana ja que no havia menjat res encara a diferència d’elles que ja havien menjat durant el camí. Per lo que elles es van demanar còctels de gambes i jo una mojarra, la segona i última que menjava aquest any.

El restaurant no era massa gran i estava buit, potser per l’hora o pel preu, però en qualsevol cas completament buit i amb un cambrer, que semblava el propietari, molt pesat i tota l’estona al costat de la taula per demanar-li tot el que volguéssim, algo que no només em molesta a mi sino també a elles, doncs no varen tardar massa en dir-li que ja l’avisaríem si volíem qualsevol cosa. Li varen dir molt amablement però va ser prou llest com per adonar-se que li estàvem dient que molestava.

Els còctels varen tardar en arribar però encara va ser un temps acceptable, però en canvi amb la mojarra varen tardar quasi mitja hora. Estava bona però no tan com la dels Jarrochitos de Tuxtepec, fins i tot aquesta semblava una mica mes petita però sobretot la carn no era tant contundent. De totes maneres estava bona, doncs les mojarras de per si sempre ho estan. Això si, el torrat estava molt ben fet i això en les mojarras és mes important del que sembla.

Mentre dinàvem vam estar parlant del que faria durant els pocs dies que em quedaven de viatge, que seria visitar Toronto, les cascades del Niàgara i Dublin. Va sortir el tema de que a Toronto hi aniria amb l’aerolínia Interjet. Aleshores l’Aline va comentar que últimament aquesta companyia estava cancel·lant molts vols i que molta gent ja no es fiava de reservar amb ella ja que donava la sensació que en qualsevol dia es declararien en fallida cancel·lant tots els vols i quedant-se amb els diners de les reserves. En aquell moment li vam donar una importància relativa però mes tard agafaria un sentit totalment inesperat.

Cap a les 17:30h acabàvem de dinar, sobretot jo que era qui mes vaig menjar. Per aquest mateix motiu vaig pagar els 460 pesos de conta per tots 4, uns 20€, que tenint en compte tot el que era i sobretot a quina zona era, va sortir molt mes barat del que m’esperava. A continuació ja vam anar directament al cotxe per anar cap a l’aeroport que no queda massa allunyat de la ciutat i on hi vam arribar sense problemes cap a les 18h, 3 hores abans de la sortida del vol. Vam aparcar el cotxe al pàrquing, després de certs problemes de la Xochitl per entrar-hi, per tal de poder-nos acomiadar amb mes temps i tranquil·litat.

L’aeroport no semblava massa gran i en aquell moment hi havia pocs passatgers. Vam entrar a la terminal, vam buscar la zona de sortides i mentre la Xochitl i l’Aline anaven al lavabo, l’Emma i jo ja ens començàvem a acomiadar. En aquell moment, davant les escales que pujaven al pis de dalt on hi havia les portes d’embarcament i de cara a la pantalla amb la informació dels vols programats, li vaig dir: “A mira, buscamos mi vuelo?” I sort que ho vaig dir, perquè el vàrem buscar i no apareixia. El meu vol estava programat per a les 21:10h i tot i que encara eren les 18h, ja apareixien els 5 o 6 vols que hi havia programats per la resta d’aquell dia, fins quasi les 23h. Em vaig quedar de pedra tot i que de moment sense massa preocupació, doncs pensava que o no ho estàvem mirant be o que encara no se sabia ben be a quina hora sortiria. De totes maneres era tot ben estrany i era la primera vegada que no veia el meu vol en pantalla mentre ja n’hi havia de posteriors.

A la pantalla però, hi apareixia un vol d’Interjet amb destinació a Ciutat de Mèxic programat per a les 17h tot i que ja eren les 18h. La companyia i la destinació eren les mateixes que les del meu vol. Evidentment el vol no era el mateix perquè el meu era a les 21:10h. Tot i que segons aquesta previsió, aquest vol ja hauria d’haver sortit feia una hora, doncs ja eren les 18h, segons posava a la pantalla encara estaven embarcant. Mica en mica ens vam anar preocupant, doncs vam anar al mostrador d’Interjet i no hi havia ningú. Vaig provar de fer el check-in a les màquines i em deia que el número de reserva era incorrecte. Semblava que la meva reserva no existia i que el suposat vol que havia reservat tampoc, fins i tot ja començava a pensar en una possible estafa. Però aleshores vaig recordar el que havia dit l’Aline al dinar. O estafa o vol cancel·lat, la cosa tenia molt mala pinta.

Al tornar la Xochitl i l’Aline els ho vam comentar i l’Aline va mirar a la web d’Interjet i va veure que no hi havia cap vol programat per a les 21:10h. Cada vegada m’estava preocupant mes, doncs el meu destí final no era Ciutat de Mèxic sino Toronto, per lo que havia d’arribar per poder fer el transbord. Vaig pujar a dalt on hi havien les oficines i tot i que la d’Interjet estava oberta, no hi havia ningú. Hi havia maletes, els ordinadors i un munt de coses i objectes personals però absolutament cap persona…

Jo ja estava pensat en què fer si finalment no agafava cap vol i em quedava a Veracruz. Ja no sabia si és que Budgetair m’havia estafat o que hi havia hagut algun error, en qualsevol cas ja estava considerant no anar a Canadà depenent de quan fos el vol, doncs allà només hi estaria dues nits. Tot i així estava molt indecís i tot depenia de si havia estat un vol cancel·lat o una estafa, doncs si fos la primera opció m’hauria d’adaptar a la possible solució de la companyia que potser passaria per sortir l’endemà, perdent així un dels només dos dies que tenia per estar a Toronto.

Quan encara estava a dalt mirant dins l’oficina, l’Emma em va cridar des de baix dient-me que hi havia una noia al mostrador d’Interjet. Vaig baixar corrent i vaig anar a parlar amb ella. Li vaig dir que tenia un vol a les 21:10h, em va demanar el passaport i mentre mirava em va dir que aquest vol s’havia cancel·lat. Be, almenys era la millor de les dues opcions, doncs no era una estafa sino una cancel·lació i per tan l’aerolínia m’hauria de donar una solució, tot i que evidentment, podia passar per haver-me de quedar a dormir aquella nit a Veracruz i per tan ja no poder agafar el vol que tenia aquell mateix dia cap a Toronto.

Però de forma totalment inesperada la noia em va dir el que ja havia vist abans a la pantalla de sortides, que hi havia un vol a Ciutat de Mèxic que hauria d’haver sortit a les 17h però que anava endarrerit i que encara estaven embarcant. Jo ja no hi confiava massa en aquell vol abans que m’ho digués perquè ja feia estona que estava a terra i estava programat per a les 17h sent ja en aquell moment les 18:15h, per lo que pensava que en aquell temps que havíem estat allà ja hauria sigut suficient per acabar l’embarcament i enlairar-se el mes ràpid possible. Però quan m’ho va dir se’m van obrir els ulls com a plats, doncs vaig passar de pensar que em quedava sense veure les cascades del Niàgara a pensar que tot acabaria be. Li vaig preguntar si el de Toronto s’havia cancel·lat, em va dir que no, li vaig preguntar si el vol m’esperaria, em va dir que si mentre em donava la targeta d’embarcament i em deia que ja podia pujar. No em podia creure la sort que acabava de tenir dins de la mala sort. La conversa amb aquella noia no va durar ni 3 minuts i em va solucionar la situació donant-me ja la targeta d’embarcament. Si hagués arribat a l’aeroport 20 minuts mes tard ja no hauria pogut agafar aquest vol i aleshores si que no sé què hauria hagut de fer ni si hauria pogut arribar a Toronto. Així doncs, em vaig haver d’acomiadar ràpidament de totes 3 com no volia haver hagut de fet i vaig córrer cap al control de seguretat. Havíem vingut amb temps per poder-nos acomiadar amb tranquil·litat i al final va tocar córrer.

Així doncs, vaig pujar aquelles escales automàtiques que teníem davant des de feia estona mirant enrere durant els pocs segons que vaig poder per veure com m’allunyava de totes 3 que feien una cara mes o menys com la meva degut a la rapidesa dels esdeveniments i que encara estàvem tots una mica estupefactes. En arribar a dalt ja es veia el control de seguretat on per sort no hi havia ningú a la cua, absolutament ningú, per lo que el vaig passar molt ràpid, de fet crec que fins i tot els del control sabien que a l’avió m’estaven esperant i quasi no em van dir res, només que passés. Vaig anar corrent cap a la porta A2 mentre escoltava per megafonia literalment: “Último aviso para los pasajeros del vuelo de Interjet para Ciudad de México”. Vaig córrer encara mes fins que vaig veure la porta, sense ningú a la cua però la porta encara oberta. Vaig ensenyar la targeta d’embarcament i vaig entrar.

Conforme anava avançant darrere meu anaven tancant les portes. Quedava clar que m’estaven esperant. Quan vaig entrar a l’avió ja estava tothom assegut excepte dues o tres persones. A mes les qeu estaven assegudes feien cara de porta allà dins una bona estona. Mentre guardava la maleta vaig veure que també tancaven la porta de l’avió. Literalment m’estaven esperant i vaig ser l’últim en entrar. Vaig seure a la fila 2A, ben a prop de la sortida i amb finestreta, de puta mare, a sobre un bon lloc. I al cap de literalment 2 minuts d’estar assegut l’avio va arrencar. M’havia anat pels pèls, encara ni m’ho creia. Tot just eren les 18:19h per lo que tot ho havia fet tot en uns 3 minuts, doncs a les 18:15h tot just començava a parlar amb la noia del mostrador. Increíble!

Quan em disposava a posar el mòbil en mode avió vaig veure que m’havia trucat l’Emma feia 1 minut. Jo ja no tenia saldo per lo que no vaig poder tornar-li la trucada ni tenia connexió wifi, així que em vaig esperar un minut per si tornava a trucar però ja no, així que el vaig posar en mode avió. M’hauria agradat confirmar-li que havia pogut entrar a l’avió per tal que no s’esperessin a veure si havia pujat o no i que marxessin ja, suposo que això era el que ella volia confirmar. De totes maneres suposo que la noia del mostrador els ho podria confirmar o si mes no al veure que jo no baixava de nou.

Per la resta tot perfecte. A finestreta i fins i tot ens varen donar una bossa petita de Doritos i per mi un cafè tot i que el vol només durava una hora. Hora que em va passar rapidíssima acostumat com estava a tants vols de mes de 8 hores que portava a l’esquena només en aquest viatge.

En arribar a l’aeroport de Ciutat de Mèxic el primer que vaig fer va ser avisar a l’Emma que ja havia arribat, cosa que li vaig agrair i ella es va alegrar molt i després vaig anar a buscar el mostrador d’Interjet per preguntar sobre el vol a Toronto que tenia a les 12:30h de la nit. Mentre hi anava, doncs estava llunyíssim, l’Emma em va dir que l’Aline ja havia vist que el vol apareixia a la web d’Interjet, doncs abans aquest tampoc hi apareixia, per lo que em vaig quedar una mica mes tranquil.

Al cap de quasi 10 minuts caminant per aquella terminal enorme i d’equivocar-me i preguntar primer als mostradors de vols nacionals, vaig arribar al mostrador de vols internacionals i on efectivament em van confirmar que el vol no s’havia cancel·lat i que podria fer el check-in a partir de les 21h. Eren les 19:30h per lo que tenia molt temps. De fet hauria d’haver arribat aquí a les 22h passades.

Vaig comprar un capuchino enorme al 7-eleven per 21,50 pesos, menys d’1€, i me’l vaig prendre assegut connectat a una xarxa wifi i mentre mirava correus i parlava després amb l’Emma. Tots dos estàvem ja molt tranquils després dels nervis o incerteses que acabàvem de passar, fins i tot ella mes que jo. La veritat és que tot plegat havia sigut una mica caòtic i l’acomiadament com no voldríem, pero tots dos coincidíem en la sort que havia tingut. Si hagués anat a l’aeroport en ADO com era la meva intenció, probablement no hauria arribat tant aviat a l’aeroport de Veracruz i per tan no hauria pogut agafar el vol que finalment vaig agafar. El fet d’arribar 3 hores i mitja abans i que el vol de les 17h s’endarrerís em va salvar, per lo que la Xochitl i el seu cotxe van ser molt importants. Si no hagués pogut agafar aquest vol de les 17h realment crec que m’hauria quedat a dormir a Veracruz i hauria perillat molt la visita a les cascades del Niàgara. De fet, l’Emma va posar l’altaveu, doncs estava amb al Xochitl i l’Aline, i els vaig donar les gràcies per tot. I ella ben contenta d’haver pogut ser útil en què finalment pogués arribar a Toronto tal com tenia planejat.

Vam penjar, doncs estava amb elles menjant i jo vaig fer temps connectat al WIFI fins a les 21:30h que vaig tornar al mostrador a fer el check-in. Ja hi havia molta cua per lo que vaig estar uns 15 minuts esperant fins arribar al mostrador. Em van confirmar que el vol sortia, doncs jo ho preguntava sempre que podia perquè ja no em fiava d’aquella gent. Em van demanar l’eTA de Canadà i la targeta d’immigració de Mèxic i em van donar la targeta d’embarcament. Ja ho tenia tot fet fins les 23h que aniria cap al control de seguretat.

Vam parlar una estona mes amb l’Emma quan ja estava sola fins cap a les 23h que vaig anar a fumar per després anar ja cap al control de seguretat. Aquest també va ser molt ràpid, doncs estranyament quasi no hi havia cua i ja últimament no em paraven mai, suposo que perquè treia de la maleta tot el que podia ser sospitós, així que abans de les 23:30h ja estava a la porta d’embarcament, doncs a diferència de l’any anterior, aquesta vegada ja em coneixia mes aquella zona i ja sabia que no havia de passar cap altre control que em segellés la targeta d’immigració. L’any anterior em vaig passar mitja hora preguntant a tot treballador de l’aeroport sobre si m’havien de segellar la targeta d’immigració ja que feia 2 anys era obligatori. Des de feia un any ja no ho era.

Però allà vaig haver d’esperar quasi una hora perquè fins les 12:15h de la nit passades no vam començar a embarcar. Evidentment el vol va sortir amb quasi una hora d’endarreriment, doncs estava previst per a les 12:15h, però després de la cancel·lació anterior això ja no m’importava gens, lo important era que sortís i que arribés a Toronto. De fet quasi que millor perquè si hagués sortit a l’hora hauria arribat a Toronto de matinada.

A mes, aquesta vegada també vaig tenir la sort d’estar a la finestra, doncs volia fer un video sobre el fet de deixar Mèxic i a mes tampoc hi havia ningú al mig, per lo que no tenia ningú al costat. Millor impossible.

Jo volia dormir tot el possible ja que a Toronto hi arribaríem cap a les 8 del matí i ja no volia tenir son, per lo que quan ja havia passat una hora, veient que no portaven menjar, em vaig menjar una de les bosses de Doritos. Però al cap de 10 minuts, van passar a repartir una bossa petita de patates, un sandvitx i una beguda. Evidentment vaig demanar-ho tot i després ja a dormir. Tenia força son perquè portava 3 dies dormint molt raro i poc i caminant molt, per lo que a diferència del que és habitual per mi en un avió, vaig poder dormir força estona. De les 4 hores i mitja que va durar el vol, almenys en vaig dormir 3. De fet em va despertar durant l’aterratge, i llàstima, perquè voldria haver fet fotos del moment d’acostar-nos a Toronto. Almenys en vaig fer durant l’enlairament i mes quan era de nit, que sempre queden millor les fotos amb tota la ciutat iluminada.

I així arribava un d’aquells dies que mes aviat sembla que sigui un dia doble, doncs dormir a l’avió, sense canviar-se, sense ni quasi dormir, sense dutxar-se i sense un bon cafè, és quasi com no començar un nou dia.

Tot plegat havia sigut una mica trepidant, incert i fins i tot un punt estressant, però finalment estava a punt de posar els peus a Canadà quan feia menys de 12 hores semblava que seria impossible. Havia pogut arribar a la penúltima parada de la volta al mon escurçant una miqueta mes el camí fins a Barcelona. Aquesta seria una parada curta però molt interessant, podent visitar una de les ciutats mes diverses i tolerants del mon i les cascades mes famoses, les del Niàgara. Això si, primer tocava arribar a l’habitació que tenia reservada.

Skip to content