Aquest dia ens vam despertar quasi a la mateixa hora i de fet força tard, quasi a les 11, doncs el dia anterior havíem anat a dormir tots dos a les 3 de la matinada. A diferència d’altres dies, aquest si que recordava força el que havia somniat, i va ser un somni estrany, com si estigués en una barreja d’Edimburg, Noruega i Toronto, suposo que perquè al cap de 4 dies ja marxava cap a Toronto per seguir i acabar amb la volta al mon iniciada quasi 3 mesos abans. L’Emma fins i tot va anotar al mòbil algunes de les coses que jo havia dit mentre somniava no sé ben be amb quin objectiu, suposo que pensava pillar-me amb alguna cosa…

I com cada matí em vaig preparar el cafè, vaig escriure aquest diari, vaig mirar correus, notícies, finances, etc. Després vaig tornar una estona al llit amb l’Emma mentre ella de tan en tan anava gestionant coses del viver i després a decidir on dinaríem tot i que ja teníem mig clar que seria a l’Estampida, un restaurant força car però amb plats molt elaborats, complets i realment bons. De totes maneres era car en comparació a altres restaurants mexicans, però comparat amb un restaurant del centre de Barcelona, encara resultava prou barat.

Després l’Emma va repassar-me una mica el cabell amb la màquina que sempre porto als viatges, senyal que ja cada vegada em quedaven menys dies a Tuxtepec. Mentre em prenia un segon cafè vàrem decidir d’anar a dinar a l’Estampida cap a les 16h per agafar mes gana ja que allà s’hi ha d’anar amb força gana per gaudir be de tot el dinar. Millor no deixar res al plat.

Mentre ella es dutxava jo em vaig prendre una cervesa mentre seguia treballant fins cap a les 15:30h que ja vàrem marxar cap a l’Estampida però passant abans per una obra propera ja que l’Emma volia parlar amb el jefe d’obra per tal que li fes un pressupost per als apartaments que volia fer al pis de dalt de casa seva.

Fins a l’obra hi vam anar caminant. La calor era insuportable, de fet em semblava el dia mes calorós des que estava a Tuxtepec, que ja és dir. En uns 5 minuts vam arribar-hi, vam entrar i vam parlar amb el jefe d’obra. Tots els paletes, uns 6 o 7, se’ns van quedar mirant i fins i tot escoltant, doncs era l’Emma la que parlava i suposo que els estranyava una mica. Va explicar-li una mica el què volia i van quedar per dissabte, dos dies després cap a les 15:30h per tal que anés i li fes un pressupost. Ens vam acomiadar i vam agafar un taxi per anar a l’Estampida on vam arribar-hi cap a les 16h, tal com teníem previst.

Al contrari del que em pensava, estava força ple. A mes si que era el restaurant que jo li deia a l’Emma des de feia dies però que pensava que estava prop de casa seva, però no, estava molt lluny, realment estava equivocat en quant a la seva ubicació.

Jo vaig demanar chicharrón de formatge amb huacamole d’entrada i tots dos Arrachera Tampiqueña com a plat principal, que era un bistec de vedella amb salsa de frijoles, huacamole, patates fregides i plàtan fregit. El plat costava quasi 200 pesos, uns 9€, però estava realment bo i portava menjar quasi per a dos. La carn estava molt ben feta, molt tendra i molt sabrosa, de fet la mes bona que havia menjat mai a Mèxic i amb molt de temps en general.

El chicharrón de formatge també estava boníssim i era la primera vegada que el provava, doncs ja havia menjat chicharrón abans però no de formatge. Aquest era un d’aquells dinars que gaudeixes molt i que recordes encara mes.

L’Emma no es va acabar tot el bistec però jo si em vaig acabar tot lo meu. Tot plegat era força quantitat però estava tot tant bo que no vaig tenir cap problema en menjar-m’ho tot. Això si, la factura final va ser de quasi 500 pesos, uns 23€ entre tots dos. Un preu car per ser Mèxic però que no deixava de ser el preu d’un menú normal a Barcelona, i aquest dinar de normal no en va tenir res.

Vam pagar i vam marxar. Abans d’agafar un taxi vam anar a un Oxxo que estava a pocs metres del restaurant a comprar ja el tabac que necessitaria per a la resta de dies que em quedaven de viatge que només serien uns 10 mes. Mes valia comprar aquí el tabac que a Canadà o Irlanda. Després ja vam agafar un taxi que vam compartir amb una altra dona que hi havia per allà i vam anar cap a casa on hi vam arribar cap a les 17h. De seguida ens vam estirar mentre miràvem Ozark però no vam tardar ni 10 minuts en adormir-nos.

Jo em vaig despertar quasi a les 20h, doncs quasi sempre dormo com a mínim dues hores i mitja, i l’Emma ja estava desperta, també com sempre. Va entrar però sense fer soroll ni molestar-me doncs ja sap que de la migdiada em desperto de molt mal humor i ja va amb molt de compte d’almenys no dir-me res ni despertar-me mes.

Vaig mirar el portàtil i vaig veure que la connexió fallava. Ja vaig suposar que seria perquè l’Emma no havia pagat i ja l’havien tallat. Sempre tarda uns dies en pagar, doncs la factura no va domiciliada sinó que s’ha de pagar per telèfon o no sé com, en qualsevol cas és un merdé.

Després ella va venir i m’ho va confirmar. Així que va anar a casa d’en Chicho, va fer una foto al router i ens vam connectar a la seva xarxa. El problema era que no arribava a tot arreu de la casa per lo que no podíem veure la TV i el portàtil no aconseguia connectar-se, només el mòbil.

De totes maneres jo ja quasi que havia fet tot el que havia de fer que requerís de connexió a Internet per lo que vaig aprofitar per escriure el diari mes estona de lo normal i així avançar una mica mes. Ella també va treballar una estona en el seu portàtil ja que havia de fer coses de l’escola que ja començava al cap de pocs dies. I així vam estar fins quasi les 23h que vam anar al llit a xerrar una estona, doncs la TV no la podíem veure.

Ella ja va dir que no soparia, doncs tot i que ja feia 10 hores que havíem dinat, la veritat és que havíem dinat molt i fins i tot jo encara no tenia gana. Vaig esperar fins quasi les 3 de la matinada per aixecar-me de nou i quan l’Emma estava ja mig dormint per anar a sopar.

Vaig menjar un pot de pasta deshidratada i la carn que l’Emma no s’havia acabat a l’Estampida. I després ja si que vaig anar a dormir, doncs ja eren les 3:30h. Aquest havia estat un dia tranquil i de descans però ja respirant-se un cert ambient d’acomiadament, doncs anar a l’Estampida era una de les coses que volia fer abans de marxar i que vàrem fer aquest dia perquè ja en quedaven ben pocs per deixar Mèxic. Els dies passaven volant i jo estava cada dia una mica mes trist en veure el dia de l’acomiadament mes a prop.

Skip to content