Ens vam despertar cap a les 10:30h del matí, em volia despertar abans però em costa dormir menys de 8 hores. Estava sol ja que l’Emma treballava aquell dia i l’endemà fins les 13h, sent ja els dos últims dies abans de vacances.

Com sempre em vaig prendre un cafè mentre mirava correus i preparava el lloc web que utilitzaria per a portar els comptes del viver de l’Emma, doncs fins aleshores ho apuntava en una llibreta. Ja ho tenia mig decidit però ho vaig acabar de confirar, utilitzaria Akaunting, open source i instal·lable a través de Softacolous.

Vaig escriure una mica el diari, ja que intento almenys escriure un paràgraf com a mínim cada dia, em vaig dutxar i cap a les 12:15h vaig anar a buscar l’urbano, que és el transport públic de Tuxtepec i altres ciutats. Son minibusos molt vells que costen 8 pesos, uns 0,30€ a qualsevol destí.

La parada està a uns 2 minuts caminant de casa l’Emma i des de que hi vaig arribar, en uns 5 minuts ja va passar, per lo que tot plegat molt be. A mes m’encanta anar en aquests busos i en qualsevol transport públic en general, doncs és la manera com es mouen els locals i en aquest cas és tot molt autèntic.

Al cap d’uns 15 minuts vam arribar al mur del cementiri que ja em coneixia, i després de confirmar-ho amb el xofer, vaig baixar. Des d’alla a l’escola hi havia uns 2 minuts caminant.

Vaig arribar a la porta cap a les 12:45h per lo que tot plegat va anar molt millor del que creia. Fora ja hi havia unes 7 o 8 persones esperant. La calor era insoportable i tots intentàvem posar-nos sota l’ombra de l’arbre que hi ha just a l’entrada de l’escola.

A pocs minuts per les 13h varen obrir les portes i la gent va anar entrant. Jo em vaig quedar fora ja que no sabia on havia d’anar ni tan sols que havia de fer, fins que l’Emma em va trucar, em va veure des de dins l’escola i em va dir que entrés. Vaig entrar i vaig caminar per on caminava tothom fins arribar a una espècie de recpepció o consergeria on ja estava ella just a l’altra banda. Vaig passar i vam anar cap a la seva classe, o sala com li diuen ells.

Quan hi vam arribar encara hi quedaven 4 o 5 nens que els havien d’anar a buscar els pares. També hi havia les seves dues asistents a qui em va presentar. Però abans d’arribar-hi, vam trobar a l’Andrea, la seva antiga assistent i a qui ja havia conegut l’any anterior. Era una noia que em va caure molt be, doncs se la veia molt legal i molt bona noia. De fet emv a donar uan abraçada al veure’m doncs havíem passat moltes estones junts feia un any.

L’Emma em va ensenyar una mica la seva sala, amb les cadiretes ptites, els carretons, la decoració que molta d’ella l’havia feta ella mateixa, etc.

Quan ja varen venir a recollir l’últim nen, va acabar de recollir algunes coses i ja vàrem marxar. Havíem d’anar al seu viver, però el que jo no sabia és que s’hi podia anar caminant, així que vam sortir i caminant uns 5 minuts vam arribar al viver. Abans d’arribar-hi vam passar per un mini súper del cstat a comprar cafè i una cervesa. Quan vam anar cap al viver l’Emma em va demanar que entrés jo primer per veure que feia el seu treballador. Hi vaig entrar i estava mirant el mòbil…

Em vaig presentar i a continuació ja va entrar l’Emma dient-li coses. Jo anava mirant el viver sorprès, doncs era força mes gran del que m’esperava. Ja l’havia vist en fotos però evidentment no es podia apreciar be lo gran que era. Amb moltes plantes i tot plegat molt ben organitzat. Em va sorprendre la bona feina feta per l’Emma.

Van entrar uns clients i l’Emma es va atendre tal com sap fer ella, doncs s’ha de dir que porta un comercial dins. Li anava preguntant coses al treballador suposo que per comprovar si sabia les coses i la veritat és que el noi si que ho recordava quasi tot.

Quan varen marxar vam mirar les llibretes on s’apuntaven les ventes doncs m’enduria una ja completa per passar-ho a la web.

Mentre érem allà, l’Emma va dir que no trobava el mòbil. Després depensar uns segons va dir que creia que se l’havia deixat al mini súper d’abans. Hi vaig anar, vaig preguntar al noi de la caixa que ens havia cobrat i em va dir que no, però aleshores i una altra treballadora va preguntar-me com era. Li vaig dir que tenia una tapa de llibre i ella va preguntar quin dibuix hi apareixia. Li vaig dir que no ho sabia erò que ho podia anar a preguntar, a lo que va respondre que no feia falta dient-li al noi que estava en un calaix de la caixa. Efectivament se l’havia deixat allà sobre i encara sort que l’havia trobat aquella dona.

Li vaig portar, quedant-se ella i tots mes tranquils, i després de fer alguna cosa mes ja vam marxar. Vam passar per una carnisseria tambñe d’allà al costat a comprar bistecs de terners arrebossats, que allà es diuen res a la milanesa, i carn al pastor. Després ja vam agafar un taxi i cap a casa.

En arribar l’Emma ja va preparar la carnd e vedella arrebossada i vam dinar la carn amb tortillas i salsa picant, com sempre és clar,

Però l’Emma no va dinar, doncs es va començar a trobar malament per la regla. Jo vaig acabar de dinar i l’Emma encara estava malament, però jo no li prestava massa atenció doncs ja sé que ella les te sempre complicades i és algo ja habitual, per lo que no li vaig donar la importància que potser ella esperava. Així que li vaig dir que m’anava a estirar però ja vaig notar que ella es quedava encara malament i, ara a mes, molesta.

Jo em vaig quedar adormit de seguida fins cap a les 16h que em vaig despertar i em vaig començar a preparar per anar a la festa del 51 aniversari de la Cheli, la germana de l’Emma. Em vaig prendre el cafè i quan ja em vestia, vaig veure que l’Emma encara es trobava malament, de fet em va semblar que encara li feia mes mal la cadera.

Aleshores va ser quan li vaig dir no la veia be per anar enlloc i ella va respondre que en comptes de preoupar-me ara m’hauria d’haver preocupat per ella abans, o algo així, en qualsevol cas un retret força important que en aquell moment em va estranyar molt, doncs si no li havia fet cas, o no tant de cas, era perquè cada mes tenia el mateix problema, per lo qu eno vaig considerar que m’hi hagués de ficar massa. La qüestió és que ella no ho creia així i la manera en què em va contestar quan jo en aquell moment ja m’estava preocupant per ella, doncs no em va sentar be i no és que m’enfadés amb ella, perquè ja prou tenia amb lo seu, sino que se’m van treure les ganes d’anar a cap festa.

Jo m’estava vestint però quan ella va venir li vaig dir que ja no tenia ganes d’anar a la festa, que hi anés ella sola, doncs a mes era la seva germana. Però en aquell moment ja vaig començar a pensar en els només 3 dies que portava allà i ja començant a discutir igual que en anys anteriors i ja em vaig agobiar. No discutim mai i quan ens veiem tardem poquissim en fer-ho, cosa que per una altra banda és normal, però que evidentment a mi no m’agrada gens.

Aleshores la cosa va anar cada vegada a pitjor i fins i tot em vaig plantejar d’anar a un hotel, doncs en aquell moment ja se’m feia difícil quedar-me a la mateixa casa.

Així vam estar mes d’una hora, jo qusi callat com sempre en aquestes ocasions i l’Emma intentant treure ferro al tema, també com sempre. De totes maneres jo ja sabia que l’únic que jo necessitava era una estona per normalitzar-me tot i que realment no estava d’humor per anar enlloc.

Vaig sortir a fumar-me un piti, vaig pensar en què li diria i en acabar vaig entrar i li vaig dir que jo era una persona molt independent i que no estava disposat a aguantar baralles o mig baralles cada dos dies, que segurament molta gent si, però jo no. Ella em va dir que decidís el que decidís no tenia perquè marxar de casa seva, doncs era un convidat, però jo ja m’havia relaxat i ella també ja feia estona. Seguia sense voler anar a la festa però si que volia que ella hi anés, doncs faltava a mes del que voldria i no tenia cap ganes de que no anés a aquella per culpa meva. Li vaig insistir que marxés però ella insistia en què no hi aniria si jo no hi anava, per lo que finalment vaig decidir anar-hi, en principi sense massa ganes però simplement perquè ella no hi faltés.

Així que ràpidament ens vam acabar d’arreglar, doncs ja eren les 20h passades i en principi la festa havia començat a les 18h, a mes havíem d’haver anat a comprar un regal o algo per veure i no vam comprar res.

Vam trucar un taxi i vam anar fins a casa la Cheli on hi vam arribar en uns 10 minuts. Vam picar a la porta i ens va obrir la Mireya, la germana gran de l’Emma. Estava amb els nens, fills o nets de les germanes de l’Emma. Nosaltres vam anar directament a fora el pati on estaven tots els altres asseguts en una taula gran, davant d’una pantalla gran amb un projector, un portàtil i un micro connectats. Estaven cantant amb Karaoke!

Primer vam saludar i felicitar la Cheli i després vam saludar els altres. Hi havia en Chicho i la Lola, en Marco i l’Ana amb les filles, en Miguel, fill de la Cheli, la Xochitl amb el marit les filles Alim i Karime i les filles d’aquesta i la Samy. Vam seure i ja ens van donar menjar, doncs ja eren les 21h passades i ja tots o havien acabat de sopar o ja estaven acabant.

Hi havia lasagna molt bona, doncs a mi no m’acostuma a agradar massa la lassagna erò val a dir que aquella tenia la pasta ben granyal, la carn picada estava molt bona i molt gratinada per sobre. També hi havia mole que és el que va menjar l’Emma. El mole és una salsa de color negra feta de patates, xile i molts altres ingredients. És una salsa molt laboriosa de fer però que queda molt bona. La salsa es posa en un plat normalment amb pollastre.

Quan vam arribar estava cantant l’Emmanuel, que li agrada molt cantar i no te cap problema enc antar tota l’estona si ningú reclama el micro. Allà és molt típic fer karaokes i la gent no te cap vergonya de cantar en sàpiga o no, de fet la majoria no en saben massa de cantar però ho fan sense cap problema i els altres escolten i gaudeixen tots plegats de la música. Val a dir que a la família de l’Emma en general hi ha un bon nivell, de fet ella mateixa canta molt be.

Després van cantar en Marco, en Chicho, la Mireya, la Samy i en Caleb. Els altres molts ja deurien haver cantat. Jo no tenia cap intenció de cantar, però de sobte la Cheli va dir que tots havíem de cantar i mes jo, que si no cantava no podria marxar. Al principi tenia l’esperança que fos una broma i que passats uns minuts s’oblidés, però no, cada vegada que algú acabava de cantar ja em reclamàvem. Vaig començar a pensar que anava en serio i que hauria d’acabar cantant.

L’Emmanuel ja va començar a insistir molt en quina cançó volia. Jo donava llargues però ell anava donant idees. Va dir unes quantes cançons fins que va dir la de Despacito, doncs el dia anterior l’havia tocat amb la guitarra. A mi m’era igual quina cantar, la veritat, el que no volia era cantar, però almenys aquella me la coneixia una mica de tant haver-la escoltat durant mesos per tot arreu. Finalment, crec que la Samy, va començar a corejar el meu nom i tothom s’hi va sumar. Ja era un Guillem, Guillem general fins que em vaig aixecar mentre l’Emmanuel ja preparava la de Despacito.

I vaig seure i sense pensar massa vaig agafar el micro, l’Emmanuel li va donar al play, va començar a sonar la música, va aparèixer la lletra en pantalla i… a cantar! L’Emmanuel també anava cantant, sense el micro, però al meu costat, cosa que em va ajudar molt almenys a arrencar.

I fins i tot com ni jo mateix m’esperava, vaig cantar tota la cançó i millor del que pensava. En acabar, en Chicho va dir: “Quítenle el micro que ya no lo suelta!” Ja ja, no crec…

Vaig tornar al meu lloc. La Cheli va dir que ja podia marxar quan volgués i l’Emma que canatava molt millor del que ella creia, doncs sempre que em deia que li cantés alguna cançó la cantava amb uan veu molt greu i lletja. de fet em va dir que ho havia fet millor que altres de la família. Jo, entre la calor i haver cantat, suava com un porc, però m’havia tret un pes de sobre.

Ja abans de cantar m’havia pres un tequila, no sé de quina marca, però que era de la Cheli i pel que semblava força car, doncs la veritat és que me’l podia veure sol cosa que normalment no puc. En acabar de cantar, un altre per celebrar-ho. I així vam passar l’estona entre tequiles i cançons que cadascú anava escollint i cantant. La veritat és que va ser prou divertit.

En Chicho es va marcar un bon punt quan va cantar la cançó de Tequila. És una cançó que només te 3 paraules, i les 3 son Tequila. Jo no la coneixia i primer vaig veure que estava ell de peu amb el micro a la mà com fent que estava ben preparat i mig ballant al ritme de la música que s’escoltava. Al cap d’un minut i mig de només escoltar-se música, va aparèixer la primera paraula en pantalla i ell va cridar girant-se per irar-nos a tots: “Tequila!” I va continuar la música sense lletres a la pantalla i tornant a ballar. Al cap d’un minut i mig mes, hi va tornar “Tequila!”, tornar a ballar un minut i mig mes i… “Tequila!!!”.

XXXXXXX

error: Content is protected !!
%d bloggers like this: