Ens vam despertar cap a les 10:30h del matí després de dormir 8 hores exactes. Em volia despertar abans però em costa dormir menys de 8 hores. Estava sol ja que l’Emma treballava aquell dia i l’endemà fins les 13h, sent ja els dos últims dies abans de vacances.

Com sempre em vaig prendre un cafè mentre mirava correus i preparava el lloc web que utilitzaria per a portar els comptes del viver de l’Emma, doncs fins aleshores ho apuntava en una llibreta. Ja ho tenia mig decidit però ho vaig acabar de confirmar, utilitzaria Akaunting, open source i instal·lable a través de Softacolous.

Vaig escriure una mica el diari, doncs almenys intento escriure un paràgraf com a mínim cada dia, em vaig dutxar i cap a les 12:15h vaig anar a buscar l’urbano, que és el transport públic de Tuxtepec i altres ciutats mexicanes, una espècie de minibusos molt vells i normalment sense finestres que costen 8 pesos per trajecte, uns 0,30€ a qualsevol destí.

La parada està a uns 2 minuts caminant de casa l’Emma i un cop allà no varen passar ni 5 minuts que ja va passar l’urbano, per lo que tot plegat molt be. A mes m’encanta anar en aquests busos i en qualsevol transport públic en general ja que és com es mouen els locals i com millor es viu qualsevol ciutat. En aquest cas, a mes, és molt autèntic.

Al cap d’uns 15 minuts vam arribar al mur del cementiri que ja coneixia d’altres anys i, després de confirmar-ho amb el xofer, vaig baixar. Des d’allà a l’escola de l’Emma hi ha uns 2 minuts caminant.

Vaig arribar a la porta de l’escola cap a les 12:45h per lo que tot plegat va anar molt millor del que creia. Fora ja hi havia unes 7 o 8 persones esperant. La calor era insoportable i tots intentàvem posar-nos sota l’ombra de l’arbre que hi ha just a l’entrada de l’escola. El problema de Tuxtepec no son només les altes temperatures, sinó l’alta humitat que provoca una sensació de calor insoportable.

A pocs minuts per les 13h varen obrir les portes i la gent va anar entrant. Jo em vaig quedar fora ja que no sabia on havia d’anar ni tan sols què havia de fer, fins que l’Emma em va trucar, em va veure des de dins l’escola i em va dir que entrés. Vaig entrar i vaig caminar per on caminava tothom fins arribar a una espècie de recepció o consergeria on ja estava ella just a l’altra banda del mostrador. Vaig passar i vam anar cap a la seva classe, o sala com li diuen ells.

Quan hi vam arribar encara hi quedaven 4 o 5 nens que els havien d’anar a buscar els pares. També hi havia les seves dues assistents a qui em va presentar. Però abans d’arribar-hi, vam trobar a l’Andrea, la seva antiga assistent i a qui ja havia conegut l’any anterior. Era una noia que em va caure molt be, doncs se la veia molt legal i molt bona noia. De fet em va donar una abraçada al veure’m, doncs havíem passat moltes estones junts feia un any.

L’Emma em va ensenyar una mica la seva sala, amb les cadiretes petites, els carretons, la decoració que havia feta quasi tota ella mateixa, etc.

Quan ja varen venir a recollir l’últim nen, va acabar de recollir algunes coses i ja vàrem marxar. Havíem d’anar al seu viver, però el que jo no sabia és que s’hi podia anar caminant des de l’escola, així que vam sortir i caminant uns 5 minuts vam arribar al viver. Abans d’arribar-hi vam passar per un mini súper del costat a comprar cafè i una cervesa. Quan vam anar cap al viver, l’Emma em va demanar que entrés jo primer per veure què feia el seu treballador. Hi vaig entrar i estava mirant el mòbil… L’Emma no se’n fiava massa i amb raó.

Em vaig presentar i a continuació ja va entrar l’Emma dient-li coses. Jo anava mirant el viver sorprès, doncs era força mes gran del que m’esperava. Ja l’havia vist en fotos però evidentment no es podia apreciar be lo gran que era. Amb moltes plantes i tot plegat molt ben organitzat. Em va sorprendre la bona feina feta per l’Emma.

Van entrar uns clients i l’Emma es va atendre tal com sap fer ella, doncs s’ha de dir que porta un comercial dins. Li anava preguntant coses al treballador suposo que per comprovar si sabia les coses i la veritat és que el noi si que ho recordava quasi tot.

Quan varen marxar vam mirar les llibretes on s’apuntaven les ventes ja que me n’enduria una ja completa per passar-ho a la web.

Mentre érem allà, l’Emma va dir que no trobava el mòbil. Després de pensar uns segons va dir que creia que se l’havia deixat al mini súper d’abans. Hi vaig anar, vaig preguntar al noi de la caixa que ens havia cobrat i em va dir que no, però aleshores una altra treballadora que ens havia escoltat va preguntar-me com era. Li vaig dir que tenia una tapa de llibre i ella va preguntar quin dibuix hi apareixia. Li vaig dir que no ho sabia però que ho podia anar a preguntar, a lo que va respondre que no feia falta dient-li al noi que estava en un calaix de la caixa. Efectivament se l’havia deixat allà sobre i encara sort que l’havia trobat aquella dona. De totes maneres no em va quedar clar si el noi ho sabia i ja se’l volia quedar.

Vaig portar el mòbil a l’Emma quedant-se ella i tots mes tranquils. I després de fer alguna cosa mes ja vam marxar. Vam passar per una carnisseria també d’allà al costat a comprar bistecs de vedella arrebossats, que allà es diuen “res a la milanesa”, i carn al pastor. Després ja vam agafar un taxi per anar cap a casa.

En arribar l’Emma va preparar la carn de vedella arrebossada i vam dinar la carn amb tortillas i salsa picant, com sempre és clar, sobretot jo que en aquest sentit ja era mes mexicà que l’Emma. Sobretot m’agradava molt el huacamole picant.

Però l’Emma no va dinar, doncs es va començar a trobar malament per la regla. Jo vaig acabar de dinar i l’Emma encara estava malament, però jo no li prestava massa atenció doncs ja sé que ella les te sempre complicades i és algo habitual, per lo que no li vaig donar la importància que potser ella esperava. Així que li vaig dir que m’anava a estirar però ja vaig notar que ella es quedava encara malament i, ara a mes, molesta.

Jo em vaig quedar adormit de seguida fins cap a les 16h que em vaig despertar i em vaig començar a preparar per anar a la festa del 51 aniversari de la Cheli, la germana de l’Emma. Em vaig prendre el cafè i quan ja em vestia, vaig veure que l’Emma encara es trobava malament, de fet em va semblar que encara li feia mes mal la cadera.

Aleshores va ser quan li vaig dir no la veia be per anar enlloc i ella va respondre que en comptes de preocupar-me ara m’hauria d’haver preocupat per ella abans, o algo així, en qualsevol cas un retret força important que en aquell moment em va estranyar molt, doncs si no li havia fet cas, o no tant de cas, era perquè cada mes tenia el mateix problema, per lo que no vaig considerar que m’hi hagués de ficar massa. La qüestió és que ella no ho creia així i la manera en què em va contestar quan jo en aquell moment ja m’estava preocupant per ella, doncs no em va sentar be i no és que m’enfadés amb ella, perquè ja prou tenia amb lo seu, sino que se’m van treure les ganes d’anar a cap festa.

Jo m’estava vestint però quan ella va venir li vaig dir que ja no tenia ganes d’anar a la festa, que hi anés ella sola, doncs a mes era la seva germana. Però en aquell moment ja vaig començar a pensar en els només 3 dies que portava allà i ja començant a discutir igual que en anys anteriors i ja em vaig agobiar. No discutim mai i quan ens veiem tardem poquíssim en fer-ho, cosa que per una altra banda és normal, però que evidentment a mi no m’agrada gens.

Aleshores la cosa va anar a pitjor per moments i fins i tot em vaig plantejar d’anar a un hotel, doncs en aquell moment ja se’m feia difícil quedar-me a la mateixa casa.

Així vam estar mes d’una hora, jo quasi callat com sempre en aquestes ocasions i l’Emma intentant treure ferro al tema, també com sempre. De totes maneres jo ja sabia que l’únic que jo necessitava era una estona per normalitzar-me tot i que realment no estava d’humor per anar enlloc.

Vaig sortir a fumar-me un piti, vaig pensar en què li diria i en acabar vaig entrar i li vaig dir que jo era una persona molt independent i que no estava disposat a aguantar baralles o mig baralles cada dos dies, que segurament molta gent si, però jo no. Ella em va dir que decidís el que decidís no tenia perquè marxar de casa seva, doncs era un convidat, però jo ja m’havia relaxat i ella també ja feia estona. Seguia sense voler anar a la festa però si que volia que ella hi anés, doncs faltava a mes del que voldria i no tenia cap ganes de que no anés a aquella per culpa meva. Li vaig insistir que marxés però ella insistia en què no hi aniria si jo no hi anava, per lo que finalment vaig decidir anar-hi, en principi sense massa ganes però simplement perquè ella no hi faltés.

Així que ràpidament ens vam acabar d’arreglar, doncs ja eren les 20h passades i en principi la festa havia començat a les 18h, a mes havíem d’haver anat a comprar un regal o algo per veure i no vam comprar res.

Vam trucar un taxi i vam anar fins a casa la Cheli on hi vam arribar en uns 10 minuts. Vam picar a la porta i ens va obrir la Mireya, la germana gran de l’Emma. Estava amb els nens, fills o nets de les germanes de l’Emma. Nosaltres vam anar directament a fora el pati on estaven tots els altres asseguts en una taula gran, davant d’una pantalla gran amb un projector, un portàtil i un micro connectats. Estaven cantant amb Karaoke!

Primer vam saludar i felicitar la Cheli i després vam saludar els altres. Hi havia en Chicho i la Lola, en Marco i l’Ana amb les filles, en Miguel, fill de la Cheli, la Xochitl amb el marit les filles Alim i Karime i les filles d’aquesta i la Samy. Vam seure i ja ens van donar menjar, doncs ja eren les 21h passades i tots o havien acabat de sopar o estaven acabant. Acabava de conèixer a pràcticament tota la família de l’Emma.

Hi havia lasanya molt bona, doncs a mi no m’acostuma a agradar massa la lasanya però val a dir que aquella tenia la pasta ben grenyal, la carn picada estava molt bona i molt gratinada per sobre. Realment molt ben feta. També hi havia mole que és el que va menjar l’Emma. El mole és una salsa de color negra feta de patates, xile i molts altres ingredients. És una salsa molt laboriosa de fer però que queda molt bona. La salsa es posa en un plat normalment amb pollastre i és molt típic a Mèxic, sobretot pel dia dels morts o tots sants.

Quan vam arribar a la festa estava cantant l’Emmanuel, que li agrada molt cantar i no te cap problema en cantar tota l’estona si ningú reclama el micro. Allà és molt típic fer karaokes i la gent no te cap vergonya de cantar en sàpiga o no, de fet la majoria no en saben massa però ho fan sense cap problema i els altres escolten i gaudeixen tots plegats de la música. Val a dir que a la família de l’Emma en general hi ha un bon nivell, de fet ella mateixa canta molt be.

Després van cantar en Marco, en Chicho, la Mireya, la Samy i en Caleb. De la resta de convidats, molts ja deurien haver cantat. Jo no tenia cap intenció de cantar, doncs no he cantat mai en karaoke i no en sé gens, però de sobte la Cheli va dir que tots havíem de cantar i mes jo, que si no cantava no podria marxar. Al principi tenia l’esperança que fos una broma i que passats uns minuts s’oblidés, però no, cada vegada que algú acabava de cantar ja em reclamàvem. Vaig començar a pensar que anava en serio i que hauria d’acabar cantant davant de tots.

L’Emmanuel ja va començar a insistir molt en quina cançó volia. Jo donava llargues però ell anava donant idees. Va dir unes quantes cançons fins que va dir la de Despacito, doncs el dia anterior l’havia tocat amb la guitarra. A mi m’era igual quina cantar, la veritat, el que no volia era cantar, però almenys aquella me la coneixia una mica de tant haver-la escoltat durant mesos per tot arreu. Finalment, crec que la Samy, va començar a corejar el meu nom i tothom s’hi va sumar. Ja era un “Guillem, Guillem” general fins que em vaig aixecar mentre l’Emmanuel ja preparava la cançó.

Vaig seure davant la pantalla i al costat de l’Emmanuel i sense pensar massa vaig agafar el micro, l’Emmanuel li va donar al play, va començar a sonar la música, va aparèixer la lletra en pantalla i… a cantar! L’Emmanuel també anava cantant, sense el micro, però al meu costat, cosa que em va ajudar molt almenys a arrencar.

I fins i tot com ni jo mateix m’esperava, vaig cantar tota la cançó i millor del que pensava. En acabar, en Chicho va dir: “Quítenle el micro que ya no lo suelta!” Ja ja, no crec…

Vaig tornar al meu lloc ja mes tranquil. La Cheli va dir que ja podia marxar quan volgués i l’Emma que cantava molt millor del que ella creia, doncs sempre que em deia que li cantés alguna cançó la cantava amb una veu molt greu i lletja. De fet em va dir que ho havia fet millor que altres de la família. Jo, entre la calor i haver cantat, suava com un porc, però m’havia tret un pes de sobre.

Ja abans de cantar m’havia pres un tequila, no sé de quina marca, però que era de la Cheli i pel que semblava era força car, doncs la veritat és que me’l podia veure sol cosa que normalment no puc. En acabar de cantar, un altre per celebrar-ho. I així vam passar l’estona entre tequiles, rialles i cançons que cadascú anava escollint i cantant. La veritat és que va ser prou divertit.

En Chicho es va marcar un bon punt quan va cantar la cançó de Tequila. És una cançó que només te 3 paraules, i les 3 son Tequila. Jo no la coneixia i primer vaig veure que estava ell de peu amb el micro a la mà com fent que estava ben preparat i mig ballant al ritme de la música que s’escoltava. Al cap d’un minut de només escoltar-se música, va aparèixer la primera paraula en pantalla i ell va cridar girant-se per mirar-nos a tots: “Tequila!” I va continuar la música sense lletres a la pantalla i tornant a ballar. Al cap d’un minut i mig mes, hi va tornar “Tequila!”, tornar a ballar un minut i mig mes i… “Tequila!!!”. Lo mes graciós era la concentració que hi va posar per dir només 3 paraules.

Cap a les 12 de la nit alguns convidats van començar a marxar. Fins aleshores vam anar bevent d’aquell tequila, que dies després vaig veure que és caríssim, i cantant passant una molt bona tarda, molt millor del que m’esperava i que ara m’alegrava molt d’haver-hi anat, doncs al vespre no era gens clar que hi anéssim.

Poc abans de la 1 de la nit ja vàrem marxar cap a casa on ens hi van acompanyar la Mireya i la Samy en seu cotxe. Allà vaig menjar alguna cosa mes abans d’anar a dormir ja que a la festa ja feia estona que havia menjat i a mes no havia menjat massa per poder aguantar be tota la nit.

I així acabàvem aquell dia que per la tarda semblava anar tant malament però que al final s’havia arreglat molt millor del que podríem esperar. Ens ho havíem passat molt be i havia conegut millor a quasi tota la família de l’Emma, família que m’havia caigut molt be i viceversa. Només havien passat 3 dies dels mes de 30 que passaria a Mèxic i ja havia conegut un munt de gent i anat a dues festes. La cosa prometia.

Skip to content