Em vaig despertar a les 6 del matí després de dormir les 8 hores de rigor però despertant-me per la nit mes vegades del que seria normal degut suposo a la calor. Tot i el ventilador, la calor dins l’habitació era terrible, de fet quasi que l’aire del ventilador era calent. Aquí la calor ja era com al nord, ja que a diferència de Koh Lanta, al mar d’Andaman, la temperatura per la nit era una mica mes agradable. Aquí per la nit podies suar perfectament com si fossin les 12 del migdia.

Com cada matí em vaig prendre el cafè, em vaig dutxar, vaig escriure el diari i vaig mirar com anar el mes a prop possible de l’illa de Koh Nang Yuan, un dels llocs mes fotografiats de Tailàndia i que queda al nord-oest de Koh Tao, a uns 3 quilòmetres del meu hotel, per lo que hi aniria caminant, doncs només hauria de fer-ne 2 ja que no tenia intenció d’arribar fins la mateixa illa, sinó a la part de la costa que quedés mes a prop.

Aquesta illa es podria dir que realment no ho és ja que està unida a Koh Tao per una línia molt fina de sorra que fa de platja unint totes dues illes. Però quan la marea puja, aquest camí de sorra queda tapat fent que semblin dues illes separades. En qualsevol cas és una passada i segurament ja n’hauràs vist alguna foto. No envà, és una de les platges mes fotografiades de Tailàndia.

Per arribar-hi no tenia pèrdua possible. Tan sols hauria de seguir la carretera paral·lela a la platja i caminar-hi cap al nord durant poc mes de 2 quilòmetres. Hauria d’anar en direcció contrària al moll per lo que veuria zona encara desconeguda. De fet, pràcticament que arribaria a la punta nord de Koh Tao, doncs aquesta illa és molt petita.

Vaig mirar alguns correus, em vaig preparar i a les 8 del matí ja vaig sortir per evitar la calor extrema del migdia, tot i que a aquella hora ja feia molta calor. Vaig sortir al carrer de vianants de davant l’hotel i vaig caminar en direcció nord, passant per la resta de resorts i restaurants que encara no havia vist fins arribar a la carretera, doncs aquell carrer de vianants allà ja acabava i donava directament a la carretera que passava a recórrer junt a la platja. Però és clar, la carretera tot i ser només d’un carril per sentit, quasi no tenia voral i no estava massa pensada perquè hi caminin vianants, de totes maneres s’hi podia anar ja que d’espai n’hi havia una mica, passaven pocs cotxes i els que passaven ja es preocupaven d’apartar-se una mica.

Era sorprenent doncs, els pocs cotxes que hi havia. Només podien circular per aquesta carretera i realment en passaven ben pocs tenint en compte que no podien passar per enlloc mes.

I així vaig recórrer els 2 quilòmetres de carretera amb pujades i baixades incloses, quasi 45 minuts des de la sortida de l’hotel. Evidentment ja vaig suar tot el que podia suar quan arribava al punt que mes a prop queda de l’illa de Nang Yuan però encara estant a l’illa de Tao.

No es veia tant be com pensava, una llàstima, tot i que la vaig poder veure. Vaig pujar per un caminet que semblava que anava a un punt mes alt però quedava tallat ja que conduïa directament a un hotel en construcció. Tampoc podia investigar massa perquè tots els caminets que deixaven la carretera tenien un èndent de mes del 40%, fent que fos realment cansat caminar-hi.

Tot i així valia la pena per la vegetació de l’entorn i els penya-segats d’aquella zona de l’illa. A mes m’havia allunyat de la zona mes turística de l’illa per lo que vaig poder veure per fi algo de vida local, per cert, molt sorprenent. Cases de fusta encara mes precàries que les que havia vist a Koh Lanta, cosa molt sorprenent veient com és la zona turística de l’illa, doncs a menys de 2 quilòmetres la cosa canvia totalment. De fet hi havia alguna casa que ni tan sols tenia parets i veia com els propietaris agafaven l’aigua d’alguna espècie de font natural que queia de la muntanya. Si als hotels ja els costa tenir aigua corrent, no vull ni imaginar el que els deu costar als habitants de l’illa.

Així doncs, pel que semblava, tots els hotels, turistes i millors serveis, es concentraven al llarg de poc mes d’un quilòmetre al llarg de la platja a banda i banda del moll. Mes enllà quasi no hi havia cap hotel, ni turistes ni pràcticament habitants. De fet es veia que fora de la zona turística, la vida era molt complicada per la falta de serveis bàsics. Allà on era ara semblava un parc natural i amb aquella fantàstica vista d’una de les illes mes fotografiades del mon.

Al cap d’uns 30 minuts de ser per la zona vaig emprendre el camí de tornada que havia de ser per la mateixa carretera, doncs no n’hi havia cap altra, per lo que veuria el mateix que ja havia vist. És lo que hi ha.

El camí de tornada, com ja em solia passar, se’m va fer mes curt, suposo que per ja saber quant de tros era i ja tenir-ho clar des del començament. Pel camí, poc abans d’arribar a l’hotel vaig comprar una cervesa per prendre al balcó de l’habitació on s’hi estava mes fresquet i després dutxar-me una altra vegada. El balconet de l’habitació estava a la mateixa entrada per lo que donava al pati del resort davant dels altres bungalows i amb la platja a la dreta. Era un lloc molt agradable on t’hi podies passar hores.

Un cop arribes a la zona turística, t’has de fixar be per on vas perquè arriba un punt que tot sembla igual. De fet, jo em vaig passar l’hotel en mes d’una ocasió després d’anar a comprar o a donar una volta, doncs al final quasi tot eren bungalows i restaurants i fins que no et coneixies be la zona era molt fàcil despistar-te. En aquesta ocasió, i degut a què venia per la zona que menys em coneixia, em vaig passar mes de 30 metres fins arribar al ressort del costat i veure que ja m’havia passat.

Vaig arribar a l’hotel cap a les 10:30h i tot i que encara era aviat per prendre una cervesa jo ja feia hores que estava despert, i amb aquella calor no venia de gust res mes que una cervesa ben freda. A mes, prendre’s una cervesa al balcó del bungalow era un plaer difícil de descriure.

La dona del resort saludava amb un gran somriure cada vegada que passava per davant de l’habitació seguint així amb la tendència general a Tailàndia. Salutacions amb somriure sempre.

Poc després de les 11 del matí ja anava a dinar, o mes aviat a esmorzar-dinar. De fet els tailandesos a les 8 del matí ja estan menjant-se un plat com el que a Catalunya ens mengem a les dues del migdia per dinar, per lo que tots els restaurants ja tenen la cuina preparada des de bon matí per donar-te un bon plat d’arròs amb carn o el que vulguis, ja que de fet és lo normal.

Vaig anar al mateix lloc on vaig dinar el dia anterior per la seva relació qualitat-preu, a mes ben situat, al mateix carrer de vianants de sempre i a prop de l’hotel. Conforme anava coneixent mes aquell carrer i el seu voltant, cada vegada m’agradava mes tot el seu estil i ambient. Realment no donava la sensació de ser enmig d’un munt d’hotels i resorts sinó que mes aviat semblava que tot plegat fos un únic hotel amb la platja a mig metre i aquell carrer per anar d’una banda a l’altra. Al final no hi passaven cotxes i acabaves coneixent al dels massatges, al del 7-eleven, al dels pinxos de carn, als ostes d’aquell hotel o els del bar musical. Al final tota aquella zona amb mes de 10 hotels i resorts acabava semblant una gran família on tothom es coneixia. Era algo que no havia vist mai enlloc.

Aquesta vegada vaig demanar arròs estil basil amb pollastre, ou i verdures. L’estil basil és una manera que tenen de fer l’arròs el qual queda com enganxat però no pastós, de fet queda grenyal i molt bo. És igual com el fan a llatinoamèrica, almenys a Mèxic, Equador i Perú. És mes, l’únic lloc on he vist que es fa diferent és a Espanya.

Tot plegat estava molt bo i picant com sempre. Aquesta vegada va costar 80 bats per lo que ja quedaven lluny aquells plats per 40 bats de Bangkok. Ara estava en una de les zones mes turístiques de Tailàndia i es notava. I no només per ser una zona turística, sinó amb molts problemes per a fer-hi arribar qualsevol mercaderia. De fet, es podria dir que encara era prou barat tenint en compte les circumstàncies.

En acabar vaig tornar a l’hotel a fer la migdiada fins cap a les 14:30h que em vaig despertar.

Em vaig dutxar, vaig prendre un cafè i vaig aprofitar per deixar constància com a valoració a Booking que l’hotel de Bangkok, el New Siam I, em va cobrar 45 bats mes per dia per haver arribat un dia tard de la data prèviament reservada, degut a un endarreriment en el vol de Norwegian. Tan els va donar que la resta de la reserva fos la mateixa, per fer el check-in un dia mes tard, 6 dies a 45 bats mes per dia. En qualsevol cas Norwegian, segons el que havia buscat per Internet, m’hauria de recompensar amb uns 400€ per les mes de 4 hores d’endarreriment del vol.

Després vaig sortir a passejar per la platja com el dia anterior però aquesta vegada des de l’alçada de l’hotel i cap al sud, en direcció al moll. Aquesta part de la platja també és molt maca i amb resorts, restaurants i terrasses a primera línia.

A aquesta hora era molt mes agradable passejar-hi ja que el sol no picava tant tot i estar mes sobre la platja, doncs en dues hores ja s’amagaria darrere el mar. El mar estava molt tranquil i amb poca gent a la platja. A diferència del que em pensava, tampoc hi havia tant turisme a Koh Tao. Evidentment mes que a Koh Lanta o Krabi però fins i tot em donava la sensació que aquí es controlava el número de turistes a l’illa. No envà, la zona d’hotels, que era allà on estava, tampoc tenia tanta capacitat com podria semblar. La majoria d’hotels eren bungalows i els altres no tenien mes de 3 plantes, per lo que la densitat de població era realment baixa. I això ho notava ara passejant per la platja on s’hi estava realment be i molt tranquil. A mes, 0 nens.

Cap a les 18h vaig anar a prendre una cervesa a una de les terrasses que hi havia a la mateixa platja ja veien el sol ben a prop del mar. Aquest dia era el que mes probabilitats hi havia de veure la posta des de que estava a Tailàndia. La sensació d’estar veient el sol ponent-se darrere el mar del Golf de Tailàndia assegut a la platja amb una cervesa era indescriptible. Això si, la cervesa va costar 70 bats (2€), el doble que en un 7-eleven. Tot i així era ben poc a canvi de ser allà en aquell moment.

Però com sempre els núvols prims a l’horitzó anaven tapant i destapant el sol, per lo que un dia mes semblava que la posta, en el millor dels casos, es veuria a mitges.

Em va semblar que hi havia marea i que era alta, doncs hi havia menys tros de platja que el dia anterior. No sabia que en aquella zona hi havia marees i quan no estàs acostumat a veure’n fa certa gràcia. I a mes això feia que encara hi hagués mes metres d’aigua poc profunda, de fet hi havia gent prenen el sol a 10 metres endins del mar, doncs tot i ser a uns 10 metres, l’aigua no tenia ni un pam de profunditat. Les barquetes dels pescadors ara quedaven mes endins i el sol es reflectia a bona part de la platja, regalant així una imatge inoblidable.

Cap a les 18:20h vaig marxar del bar per buscar un lloc per seure a la platja i allà em vaig quedar ja per veure el tram final de la posta de sol, que anava apareixent i desapareixent darrere els núvols prims. No era l’únic admirant un dels espectacles naturals que amb mes freqüència es dóna, altres persones s’anaven aplegant per veure els últims minuts de claror diurna.

El sol va aparèixer uns minuts d’entre els núvols però a les 18:40h, 20 minuts abans de la posta total darrere el mar, ja va quedar amagat pels núvols prims i ja no va tornar a sortir. Aquest era el dia que mes a prop va estar de veure’s la posta fins al final però tampoc va ser possible. Almenys la imatge va ser prou bona i el paisatge molt bonic. Em quedava una posta de sol mes a Koh Tao, a veure si l’endemà es podria veure completament.

Un cop fosc, vaig fer una última passejada pel carrer de vianants paral·lel a la platja i que de fet era l’únic carrer pel qual es podia passejar, fins cap a les 19:30h. Tot i ser una illa majoritàriament amb turisme motxiller i jove, l’oferta d’oci nocturn era escassa degut a què no és això el que busquen la majoria de turistes que van a Koh Tao. Busquen un ambient ,es hippy i fer activitats aquàtiques com el busseig, doncs Koh Tao és perfecte per a practicar-lo. Així doncs, només un parell de locals al llarg del carrer de vianants oferien sessions de música electrònica fins cap a les 12 de la nit. Ara ja n’hi havia un obert i realment estava molt be. Una pista de ball amb piscina inclosa a primera línia de mar.

Després vaig tornar a l’hotel a sopar. Una altra cosa bona d’aquell lloc, és que tot quedava a prop. Tot plegat era com un complex format per resorts, restaurants i bars on es podia arribar a tot arreu caminant i sense patir pels cotxes. Motos si. Així que en poc mes de dos minuts vaig arribar al meu bungalow.

Com acostumava a fer, vaig sopar a l’habitació mentre intentava mirar les notícies. I dic intentar perquè era molt complicat veure res en streaming per lo dolenta que era la connexió a Internet, molt lenta i de tan en tan simplement es tallava. En fi, ja se sap. No es pot pretendre en una illa tan salvatge i on ni tan sols hi ha subministraments o infraestructures bàsiques, que tinguin fibra òptica.

Cap a les 20:30h sopava i poc després anava a dormir sense problemes gràcies a la caminada que havia fet aquell dia i haver-me despertat a les 6 del matí. Aquí ja havia de vigilar amb els mosquits, doncs fins aleshores no havien suposat cap problema. Ara que ja estava al Golf de Tailàndia amb la meteorologia adients pels mosquits, començava a rebre les primeres picades per lo que vaig haver de treure el repel·lent de la maleta.

error: Content is protected !!