Sortíem de casa a les 11 del matí amb la intenció de veure la part nord de l’illa on no hi havia afectació pel volcà. Pel camí vam parar al mirador El Time des d’on es veia tota la destrucció que havia provocat el volcà i com les colades arribaven al mar. La vista era espectacular i no només per les colades sinó pel fet que des d’allà quasi veiem mitja illa. Ara ens fèiem una idea més aproximada de tota la destrucció provocada fins aleshores.
Vam seguir amb el cotxe ascendint fins als 2.400 metres per arribar a l’Observatori astrofísic de El Roque de los Muchachos. Després de creuar una espessa boira vam arribar a l’observatori on la boira ja quedava sota nostre. Semblava que estiguéssim sobre un mar de núvols amb el mar de veritat de fons. Després de veure la destrucció de les colades, aquesta imatge ens recordava tot l’espectacle tant bonic que ens pot oferir el nostre planeta.
Després, tocava de nou agafar la carretera de corbes durant uns 20km per anar a dinar a Santa Cruz, la capital de l’illa. Vam passejar una estona pel passeig marítim fins trobar una Piadinaria, quelcom que mai havia vist. E tracta d’un restaurant on hi venen bàsicament les Piadines italianes, una espècie de empanada italiana realment bona. La vam demanar de formatge de cabra, pernil i carbassó.
Per la tarda vam dormir una estona a la casa i cap a les 20h, quan ja es feia fosc, vam anar cap als miradors de El Paso a veure el volcà però ja de nit, quan l’espectacle augmentava exponencialment.
Quan circulàvem per la carretera que connectava El Paso amb la resta de pobles afectats pel volcà, i quan érem a l’altura del mirador més utilitzat per premsa i turistes, després de girar una corba, vam al·lucinar com mai en veure l’escena que s’estenia davant nostre. Des del volcà fins la platja la sensació que donava era que tot s’estava cremant. Vèiem perfectament la colada arrasant Todoque. Mai havia vist quelcom similar. Havíem passat en pocs segons de no tenir gens clar què podríem veure, a veure tota una colada quasi sencera sortint per una de les boques del volcà i arribant al mar.
Evidentment aquesta emoció per veure un espectacle natural com aquest es barrejava amb el malestar que provocava veure una casa cremant i saber que darrere tota allò hi havia un munt de famílies sense casa i amb un futur molt incert.
En qualsevol cas estàvem veient quelcom que mai ens hauríem imaginat i que mai oblidaríem. La natura ens estava mostrant la seva força i ens recordava lo insignificants que som en aquest planeta Veiem com tot allò construït pels humans en aquella part d’illa estava sent completament destruït en minuts.
Cap a les 21:30h tornàvem a casa a sopar amb la satisfacció d’haver complert un dels nostres somnis i que seguiríem repetint els propers dies. Però el volcà ens seguia recordant que no parava d’expulsar lava amb aquell soroll de fons que sentíem les 24h i els constants terratrèmols que es produïen, alguns de prou forts com per quedar-nos callats uns quants segons.