A les 11 del matí arribàvem a Ciutat de Mèxic tot i que l’hora local eren les 13h. En el vol operat per Aeromexico havia pogut menjar i dormir molt be, quelcom que era poc freqüent però en aquesta ocasió també imprescindible per poder afrontar el dia, doncs em quedava un viatge de 8 hores en bus fins a Tuxtepec que acabaria a les 23h. Val a dir que darrerament, els vols mes còmodes i tranquils que he fet han estat amb Aeromexico. Una molt bona companyia.

Ja havia omplert el document d’entrada que s’ha de presentar al control d’immigració i que donen al mateix avió. Ja tenia el bus reservat que sortia a les 17h des de la terminal TAPO de Ciutat de Mèxic amb destinació a Tuxtepec, per lo que tenia 4 hores per passar el control, arribar a la terminal i per fi menjar tot el que volgués en algun lloc ambulant després de quasi 5 dies menjant plats preparats a Hawaii. A Mèxic això canviaria radicalment podent menjar tot tipus de menjar ben variat i bo a preus molt baixos. Ara mateix ja només pensava en tacos, tortas, quesadillas i tostadas.

Com ja acostumava a fer sempre que havia de passar un control d’aduanes, intentava avançar a tota la resta de passatgers per no trobar-me massa cua en arribar, i aquesta vegada entre que vaig sortir dels primers de l’avió i que vaig avançar força, quasi vaig tornar a ser dels primers en arribar tal com ja m’havia passat a Honolulu. Al cap de pocs minuts ja em va tocar però en arribar la agent em va dir que faltaven uns camps per omplir. Increíble, una merda de formulari que no se sap ben be perquè serveix i a sobre amb camps mig amagats. Vaig haver d’anar a omplir-los i tornar, per sort no em van obligar a fer tota la cua de nou sinó que vaig passar un cop omplert tot el formulari.

L’agent em va preguntar el motiu i els dies d’estada, responent-li turisme i 35 i cap a dins.

Un cop a Mèxic havia d’anar fins la terminal d’autobusos TAPO que està força a prop però és recomanable anar-hi en taxi segur o Metrobus. El taxi segur pot sortir per uns 150 pesos (6,80€) i el Metrobus per 30 (1,36€), així que jo tenia clar com hi aniria.

Per segons quina destinació, si que és millor anar-hi en taxi segur, però en aquest cas, el Metrobus tenia parada a la terminal TAPO on havia d’anar, per lo que no calia prendre mes precaucions.

Primer vaig anar per les cases de canvi de l’aeroport preguntant si em podien canviar els ringgits malais que encara em quedaven, però enlloc els acceptaven, així que de moment me’ls hauria de menjar. També vaig preguntar a una botiga de Telcel el preu d’una targeta SIM de prepago ja que normalment a Mèxic sempre en compro una degut al temps que m’hi passo i a l’intens contacte que tinc amb els coneguts mexicans. Però al ser en un aeroport i com passa amb quasi tot, la targeta costava 200 pesos sense gens de saldo, mentre que a altres llocs costava 50 pesos i amb saldo. AL dir-m’ho em vaig quedar parat i li vaig dir que no d’una manera molt directa, doncs em semblava una estafa, a lo que la venedora es va quedar certament parada de veure que no a tots els turistes se’ls pot estafar.

Després vaig sortir de la terminal i de seguida vaig trobar la parada del Metrobus. Aquesta ja era la quarta vegada que arribava a aquest aeroport per lo que ja me’l coneixia prou com per no anar totalment perdut. Vaig preguntar quin bus anava a San Lázaro, la parada que quedava al costat de la terminal d’autobusos, i on carregar la targeta per pagar, doncs el Metrobus de Ciutat de Mèxic no es paga al conductor sinó que s’ha de comprar i carregar una targeta i passar-la per una màquina al pujar al bus i que descompte el preu del trajecte. Jo ja tenia la targeta de l’any anterior quan ja havia estat a Ciutat de Mèxic, a mes encara hi quedaven 4 pesos de saldo. El que havia de comprovar és si encara servia i si encara tenia els 4 pesos disponibles.

Així que vaig anar fins la màquina, vaig mirar el saldo i efectivament la targeta encara era vàlida i encara hi havia els 4 pesos. En aquell moment jo estava convençut que el trajecte costava 16 pesos tot i que m’equivocava, així que vaig anar a comprar un cafè al 7-eleven per tenir canvi i vaig carregar-hi 20 pesos, quedant així 24 pesos a la targeta. L’efectiu que portava ja el tenia també del viatge anterior. Immediatament vaig anar a la parada on el bus passava cada 15 minuts per lo que anava realment be, i al pujar, em van dir com si jo fos el típic turista perdut, que havia de pagar amb targeta responent-lis que ja ho sabia i queja la tenia, però al preguntar jo el preu em van dir que eren 30 pesos, per lo que vaig haver de baixar, anar a carregar 6 pesos mes i esperar al pròxim. Amb tot plegat ja eren les 13:30h però encara tenia temps i de sobra, doncs a la terminal d’autobusos s’hi arribava en uns 15 minuts.

Encara m’estava prenent el cafè quan ja va arribar el bus, ben puntual a les 13:45h. Vaig passar la targeta i va aparèixer el tick verd que indica pagament correcte, per lo que ja estava de camí a la terminal TAPO tot sol al bus i amb el cafè. Millor que el taxi segur. Perfecte.

Primer vaig seguir una mica a Google Maps per on anàvem però ho vaig deixar ja que ja sabia com era la parada on havia de baixar, així que simplement em vaig relaxar contemplant per la finestra aquella ciutat on cada vegada m’hi sentia mes com a casa.

Al cap d’uns 15 minuts vam arribar a la parada de San Lázaro on vaig baixar i ja només havia de creuar el carrer per entrar a la terminal d’autobusos. Un any després i per primera vegada en aquell viatge, tornava a ser en aquella terminal i per tan a zona coneguda. Ja podia caminar directament cap a les taquilles doncs ja sabia perfectament on eren. A mes també sabia quin era el millor lloc on esperar, doncs no era a sortides sinó a arribades, ja que allà hi havia menys gent, carregadors pel mòbil, xarxa wifi molt ràpida, cafeteria i lavabos. Tot el que pots necessitar en menys de 20 metres.

Vaig veure una botiga de Telcel i vaig entrar a preguntar els preus, suposant que aquí ja serien diferents als de l’aeroport. I efectivament, em varen dir que podia comprar una SIM amb número nou per 120 pesos i amb 1.500MB de dades i trucades i SMS il·limitats. Jo sabia que 300MB costaven 50 pesos, per lo que aquest preu em va semblar perfecte. Així que la vaig comprar, li vaig demanar un punxó per obrir la ranura de la SIM i allà mateix la vaig posar. Per cert que quan vaig treure la ranura, l’altra SIM va caure a terra amb la mala sort de caure en una espècie de claveguera que per sort vaig poder aixecar i recuperar la SIM, doncs havia quedat enganxada sense seguir el camí natural de tota claveguera. Realment vaig tenir molta sort perquè va caure a un centímetre del conducte de l’aigua on ja l’hauria perduda. Cal tenir en compte que necessito el meu número d’Espanya per a fer certes operacions bancàries, per lo que m’hauria quedat la resta del viatge sense poder fer-les.

Vaig activar la SIM, la vaig provar i tot anava perfecte. Vaig mirar els MB disponibles i per sorpresa en tenia 3.000, el doble del que m’havien dit. Amb això ja en tenia per tots els dies que estaria a Mèxic. Amb tot plegat, arribada a Mèxic inmillorable.

Primer vaig anar a les taquilles a confirmar que el bitllet electrònic que tenia era correcte i ja era suficient, cosa que em varen confirmar. I després ràpidament a comprar menjar a un lloc ambulant que hi havia dins la pròpia terminal i on venien tacos, tortas i altres menjars típics mexicans que em moria de ganes de menjar. Vaig demanar dos tacos de canasta i torta a la milanesa. La torta és una espècie d’entrepà en aquest cas de pollastre arrebossat i altres ingredients. El pa està mig torrat i està tot plegat molt bo. Els tacos eren de frijoles, verdures i carn de porc. Entre que feia un any que no en menjava i que portava mes d’un dia sense menjar carn, tot plegat em va sentar mes que be, com ho necessitava! A mes tornava a preus barats, tot plegat 52 pesos, poc mes de 2€.

Després de menjar vaig anar a canviar-me de roba al lavabo i a rentar-me una mica, doncs aquell dia no m’havia pogut dutxar, i com nou. A les 16h ja a punt per anar cap a la porta 7 de la terminal per agafar el bus.

A les 16:45h varen anunciar el bus amb destinació Tuxtepec per lo que ja ens vàrem anar posant a la cua. I al cap de 10 minuts vam començar a passar pel control, doncs com en un aeroport, abans de pujar al bus has de passar per un control de metalls i un registre addicional mentre una altra agent registre l’equipatge. Tot plegat em sembla perfecte.

Jo anava al seient 8, a finestra, i al costat em va tocar un senyor de 50 anys del qual ens acabaríem fent, com a mínim, coneguts. El trajecte duraria unes 8 hores que es farien mes llargues de lo normal degut a les ja mes de 24 hores que feia que estava entre avions, escales i busos. Les primeres 2 hores vaig dormir una mica. Després vaig escriure el diari mentre parlava una mica amb l’Emma per anar quedant per l’arribada, doncs aquesta vegada em quedaria a casa seva. Cap a les 21h vam fer una parada en el lloc típic, de fet ja recordava haver parat allà en una altra ocasió que també vaig fer aquest trajecte. Allà em vaig demanar un capuccino per 20 pesos, uns 0,90€ i ja era el tercer que em prenia des de que havia arribat a Mèxic.

Ja feia estona que plovia i aquí seguia plovent. De fet pel camí fins allà va ploure amb força fins i tot amb llamps caient molt a prop nostre.

Al cap d’uns 10 minuts vam tornar al bus a seguir el camí. Jo amb el capuccino que em va sentar mes que be. Ja havia dormit una mica i ara a mes tenia el cafè, per lo que per mi dormir mes ja no era una opció. Vaig anar escrivint el diari i de tan en tan seguia per Google Maps per on anàvem, doncs el camí se m’estava fent realment llarg. A mes ja estava una mica nerviós per la retrobada a Tuxtepec, doncs fins aleshores literalment no havia tingut temps de posar-me’n, però ara ja ho tenia tot fet, ja només em quedava arribar. L’Emma també estava força nerviosa, de fet molt mes que jo, doncs no parava de preguntar-me per on anava. Almenys ara ens podíem trucar o enviar Whatsapps.

Cap a les 22h el senyor del costat es va despertar després d’estar tot el camí dormint i vam començar a parlar. Ja no recordo de què vàrem començar a parlar però la qüestió és que vam acabar parlant d’un munt de temes i durant 3 hores, de fet fins arribar a Tuxtepec i a casa l’Emma, doncs vam acabar compartint el taxi.

Primer em comentar que treballava en una fàbrica de Nissan i pel que deia estaven a punt de tancar o almenys de fer una reestructuració de personal que el deixaria sense feina després de 26 anys treballant. Em va parlar d’un restaurant que tenia a Tuxtepec amb la seva dona i que ara s’hi dedicaria mes. Després vam parlar de la situació de Tuxtepec i de Mèxic en general, em va parlar d’Aguas Calientes, d’on ell era i de la fira de San Marco que s’hi feia, la segona mes gran de Mèxic. Li vaig parlar dels meus viatges i de les ciutats que ja coneixia de Mèxic, del que em dedicava, o fins i tot del sistema de pensions a Mèxic, que pel que es veu existeix una espècie de pla de pensions aportat per l’empresa però que alguna vegada mes d’un treballador ja s’havia quedat sense pensió perquè els diners desapareixien. I de moltes coses mes, la veritat és que ell, al igual que jo, érem dues persones amb coneixement de molts temes i anàvem passant d’un a l’altre contínuament. Va ser una conversa molt interessant que va fer que les 3 hores que quedaven passessin molt mes ràpid.

El que si li preocupava molt i ho vigilava molt era el tema de la seguretat. Sempre agafava taxis segurs o anava amb taxistes ja coneguts. Nosaltres arribaríem a Tuxtepec cap a la 1 de la matinada, per lo que s’havia de vigilar una mica. Jo li vaig dir que pensava agafar un taxi allà a la terminal i ell em va dir que el vindria a buscar un amic seu taxista. Li vaig dir que anava a la Colonia Grajales i ell va trucar a la seva dona per preguntar-li si sabia on era, i justament estava una mica abans d’on ell anava, a la Colonia Nueva Era, per lo que em va proposar de compartir el taxi ja que jo baixaria abans.

A priori pot semblar una mica arriscat però amb la conversa que havíem tingut i la que ell havia tingut amb la seva dona, em va donar prou confiança. Sempre hi ha cert risc, però la veritat és que se’m dóna molt be detectar el perill i la gent de confiança, i aquell home em va semblar de molta confiança, almenys molt mes que qualsevol dels taxistes que pogués haver-hi esperant a la terminal. Així que li vaig dir que si i ho vaig comunicar a l’Emma que no li va fer gens de gràcia, de fet em va demanar que li passés el número del taxi quan el veiés.

Al arribar a Tuxtepec vaig tenir una altra d’aquelles sensacions entre nerviosisme i emoció. Tuxtepec s’estava convertint en la meva segona casa i tornar-hi després d’un any feia molta il·lusió. Veure aquells carrers novament, el riu, les cases i finalment la terminal era fins i tot gratificant després d’haver fet tants quilòmetres aquell mateix dia des de Honolulu i mes tenint en compte que hi arribava per primera vegada per l’oest, havent fet el camí mes llarg possible des de Barcelona. Havia sigut llarg, havia costat, però ja era allà!

Eren la 1 de la nit quan baixàvem del bus, recollíem l’equipatge i sortíem de la terminal. La prova mes clara de que era a Tuxtepec era la calor que feia tot i ser de matinada. Calor i sobretot molta xafogor.

Ell va trucar a la seva dona i al seu amic taxista que va arribar en uns 5 minuts. Jo vaig trucar a l’Emma per dir-li que ja pujava al taxi però ella no es fiava. Em va demanar que li donés el número del taxi, que era el 310 i que li vaig haver de dir amb veu baixa ja que estava enmig de tots dos i em feia una mica de cosa que veiessin que desconfiàvem.

Vaig posar el carrer de casa l’Emma a Google Maps i el taxista va anar pel camí marcat tota l’estona fins arribar sense problemes al cap de 5 minuts al destí. A la porta de fora ja estava l’Emma esperant i el noi, amb la seva desconfiança, se la va quedar mirant fins que al cap d’uns segons em va preguntar: “Te estan esperando?” A lo que li vaig respondre que si quedant-se aleshores mes tranquil, doncs em va donar la sensació que es pensava que ja li estava preparant una emboscada.

Vaig pagar els 25 pesos que valen quasi totes les carreres de taxi a Tuxtepec, em vaig acomiadar de l’amic del bus, que encara no sabia ni com es deia, i vaig entrar a casa l’Emma. Ella se la veia mes tranquil·la de veure que havia arribat be tot i que em va tornar a dir que no li havia agradat que anés amb aquells, a lo que li vaig respondre que jo no vaig amb qualsevol, que ja prenc les meves mesures de seguretat i si havia decidit venir amb ells era per alguna cosa. A mes, a ella encara li feia menys gràcia que a mi que agafés un taxi de la terminal. Com havia de venir doncs?

Ens vam saludar i després d’ensenyar-me una mica la casa, doncs aquesta era la primera vegada que hi entrava, vam seure a la taula on ja m’havia deixat preparats els 6 antojitos que li havia demanat aquella mateixa tarda. Els antojitos son com torrades rodones amb carn, formatge, verdures, etc. i que a mi m’agraden molt, és de fet de lo que mes m’agrada de Mèxic i sobretot aquells, que els feien en un restaurant concret. Per la tarda els va demanar especialment per a mi, abans d’arribar jo els va escalfar i ja els tenia a punt a la taula.

Ja estava a la meva destinació final en aquesta etapa del viatge, amb el menjar que mes ganes tenia de tornar a provar i amb la persona que mes ganes tenia de tornar a veure. Tot era perfecte.

Em vaig menjar els antojitos mentre comentàvem el viatge, sobretot el trajecte fins allà, comentàvem alguna cosa de la casa i en general ens posàvem una mica al dia. Si la felicitat existeix, aquell moment ho era.

Per primera vegada durant el viatge em quedava a dormir a casa de gent coneguda i deixava per tan la soledat buscada del viatge per passar quasi 5 setmanes ben acompanyat i vivint en una casa amb totes les seves comoditats. De fet, acabava d’arribar a la meva segona casa i no podia haver estat una millor arribada.

Portava milers de quilòmetres recorreguts entre 5 països i un munt de noves ciutats visitades, però ara tocava descansar una mica i passar, ara si, uns dies de vacances.

Cap a les dues de la matinada anàvem a dormir, doncs per mi sobretot, aquell havia sigut un dia molt llarg, un dia de 40 hores gràcies als llargs vols i als canvis horaris. L’endemà tocava veure la resta de coneguts per lo que havia de recuperar energies.

Skip to content