A les 11h arribàvem a Mèxic tot i que l’hora local ja era les 13h. Ja havia omplert el document d’entrada que s’ha de presentar al control d’immigració i que donen al mateix avió. A les 17h tenia ja reservat el bus que sortia des de la terminal TAPO de Ciutat de Mèxic amb destinació a Tuxtepec, per lo que tenia 4 hores per passar el control, arribar a la terminal i per fi menjar tot el que volgués en algun lloc ambulant, ja només pensava en tacos, tortas i tostadas.

Com ja acostumava a fer sempre que havia de passar un control d’aduanes, inetnatava adelantar a tothom que podia per no trobar-me massa cua, ia questa vegada entre que vaig sortir dels primers de l’avió i que vaig adelantar força, quasi vaig tornar a ser dels primers en arribar. Al cap de pocs minuts ja em va tocar però en arribar la agent em va dir que faltaven uns camps per omplir. Increíble, una merda de formulari que no se sap ben be perquè serveix i a sobre amb camps mig amagats. Vaig haver d’anar a omplir-los i tornar, per sort no em van obligar a fer tota la cua sino que vaig passar un cop omplert tot el formulari.

Em va preguntar el motiu i els dies d’estada, responent-li turisme i 35 i cap a dins.

Un cop a Mèxic havia d’anar fins la terminal d’autobusos TAPO que està força a prop però és recomanable anar-hi en taxi segur o Metrobus. El taxi segur pot sortir per uns 150 pesos i el metrobus per 30, així que jo tenia clar com hi aniria.

Primer vaig anar per les cases de canvi de l’aeroport preguntant si em podien canviar els ringgits, però enlloc els acceptaven, aixíq ue de moment me’ls hauria de menjar.

Després a vaig sortir cap a a fora i de seguida vaig trobar la parada del Metrobus. Vaig preguntar quin anava a San Lazaro, la parada que quedava al costat de la terminal d’autobusos i on carregar la targeta per pagar, doncs el metrobus de Ciutat de Mèxic no es paga al conductor sino que s’ha de comprar i carregar una targeta i passar-la per una màquina al pujar al bus iq ue descompte el preu del trajecte. Jo ja tenia la targeta de l’any antrior quan ja havia estat a Ciutat de Mèxic, a mes encara hiq uedaven 4 pesos de saldo. El que havia de comprovar és si encara servia i si encara tenia els 4 pesos disponibles.

Aixíq ue vaig anar fins la màquina, vaig mirar el saldo i efectivament la targeta encara era vàlida i encara hi havia els 4 pesos. En aquell moment jo estava convençut que el trajecte costava 16 pesos tot i que m’equivocava, així que vaig anar a comprar un cafè al 7eleven per tenir canvi i vaig carregar-hi 20 pesos, quedant així 24 pesos a la targeta. Inmediatament vaig anar a la parada on el bus passava cada 15 minuts per lo que anava realment be, i al pujar, em van dir que si fos el típic turista que no s’entera de res, que havia de pagar amb targeta responent-lis que ja ho sabia, però al preguntar jo el preu em van dir que eren 30, per lo que vaig haver de baixar, anar a carregar 6 pesos mes i esperar al pròxim. Amb tot ja eren les 13:30h però encara tenia temps i de sobra, doncs fins a la terminal d’atobusos no hi havia mes de 15 minuts.

Encara m’estava prenent el cafè quan ja va arribar el bus, ben puntual a les 13:45h. Vaig passar la targeta i va aparèixer el tick verd que indica pagament correcte, per lo que ja estava de camí a la terminal, tot sol al bus i amb el cafè. Perfecte.

Primer vaig seguir una mica a Google Maps per on anàvem però ho vaig deixar ja que ja sabia com era la parada on havia de baixar.

Al cap d’uns 15 minuts vam arribar a la parada de san Lazaro on vaog baixar i ja només havia de creuar el carrer per entrar a la terninal. Un any després i per primera vegada en aquell viatge, tornava a ser en aquella terminal i per tant a zona coneguda. Ja podia caminar directament cap a les taquilles doncs ja sabia perfectament on eren. A mes sabia perfectament on esperar, doncs no era a sortides sino a arribades, doncs allà hi havia menys gent, carregadors pel mòbil i xarxa wifi molt ràpida.

Vaig veure una botiga de Telcel i vaig entrar a preguntar els preus, suposant que aquí ja serien diferents als de l’aeroport. I efectivament, em varen dir que podia comprar una SIM amb número nou per 120 pesos amb 1500MB de dades i trucades i SMS il·limitats. Jo sabia que 300MB costaven 50 pesos, per lo que aquest preu em va semblar perfecte. Així que la vaig comprar, li vaig demanar un punxó per obrir la ranura de la SIM i allà mateix la vaig posar. Per cert que quan vaig treure la ranura, l’altra SIM va caure a terra amb la mala sort de caure en uan espècie de claveguera que per sort vaig poder aixecar i recuperar la SIM. Realment vaig tenir molta sort perquè va caure a un centímetre del conducta de l’aigua on ja l’hauria perduda. Cal tenir en compte que necessito el meu número d’Espanya per a fer certes operacions bancàries, per lo que m’hauria quedat la resta del viatge sense poder fer-les.

Vaig activar la SIM, la vaig provar i tot anava perfecte. Vaig mirar els MB disponibles i per sorpresa en tenia 3000, el doble del que m’havien dit. Amb això ja en tenia per tots els dies que estaria a Mèxic.

Primer vaig anar a les taquilles a confirmar que el bitllet electrònic que tenia era correcte i ja era suficient, cosa que em varen confirmar. I després ràpidament a comprar menjar a un lloc ambulant que hi havia dins la pròpia terminal i on venien tacos, tortas i altres coses típiques mexicanes que em moria de ganes de menjar. Vaig demanar dos tacos de canasta i torta a la milanesa. La torta és una espècie d’entrepà en aquest cas de pollastre arrebossat i altres ingredients. El pa està mig torrat i està tot plegat molt bo. Els tacos eren de frijoles, verdures i carn de porc. Entre que feia un any que no en menjava i que portava mes d’un dia sense menjar carn, tot plegat em va sentar mes que be, com ho necessitava! A mes tornava a preus barats, tot plegat 52 pesos, poc mes de 2€.

Després em vaig anar a canviar de roba al lavabo i a rentar-me una mica i com nou. A les 16h ja a punt per anar cap a la porta 7 de la terminal per agafar el bus.

A les 16:45h ja van anunciar el bus amb destinació Tuxtepec per lo que ja ens vàrem anar posant a la cua. I al cap de 10 minuts vam començar a passar pel control, doncs com en un aeroport, abans de pujar al bus has de passar per un control de metalls, un registre addicional mentre una altra agent registre l’equipatge. Tot plegat em sembla perfecte.

Jo anava al seient 8, a finestra, i al costat em va tocar un senyor de 50 anys del qual ens acabaríem fent, com a mínim, coneguts.

El trajecte duraria unes 8 hores que es farien mes llargues de lo normal degut a les ja mes de 24 hores que feia que estava entre avions, escales i busos. Les primeres 2 hores vaig dormir una mica. Després vaig escriure el diari mentre parlava uan mica amb l’Emma per anar quedant per l’arribada, doncs aquesta vegada em quedaria a casa seva. Cap a les 21h que vam fer una parada en el lloc típic, de fet ja recordava haver parat allà en una altra ocasió que també vaig fer aquest trajecte. Allà em vaig demanar un capuccino per 20 pesos, uns 0,90€ i ja era el tercer que em prenia des de que havia arribat a Mèxic.

Ja feia estona que plovia i aquí seguia plovent. De fet pel camí fins allà va ploure amb força fins i tot amb llamps caient molt a prop.

Al cap d’uns 10 minuts vam tornar al bus a seguir el camí. Jo amb el capuccino que em va sentar mes que be. Ja havia dormit una mica i ara a mes tenia el cafè, per lo que per mi dormir mes ja no era una opció. vaig anar escrivint el diari i de tant en tant seguia per Google Maps per on anàvem, doncs el camí se m’estava fent realment llarg. A mes ja estava una mica nerviós per la retrobada a Tuxtepec, doncs fins aleshores literalment no havia tingut temps de posar-me’n, però ara ja ho tenia tot fet, ja només em quedava arribar. L’Emma també estava força nerviosa, de fet molt mes que jo, doncs no parava de preguntar-me per on anava, almenys ara ens podíem trucar o enviar Whatsapp’s.

Cap a les 22h el senyor del costat es va despertar, doncs portava tot el camí dormint, i vam començar a parlar. Ja no recordo de què vàrem començar a parlar però la qüestió és que vam acabar parlant d’un munt de temes i durant 3 hores, de fet fins arribar a Tuxtepec i acasa l’Emma, doncs vam acabar compratint taxi.

Primer vam parlar de la seva feina, uan fàbrica de Nissan i pel que deia estaven a punt de tancar o almenys de fer una reestructuració de personal que el deixaria sense feina després de 26 anys treballant. Em va arlar d’un restaurant que tenia a Tuxtepec amb la seva dona i que ara s’hi dedicaria mes. Després vam parlar de la situació de Tuxtepec i de Mèxic en general, em va parlar de Agudas Calientes, d’on ell era i de la feria de San MArco que s’hi feia, la segona mes gran de Mèxic. Li vaig parlar dels meus viages i de les ciutats que ja coneixia de Mèxic, del que em dedicava, o fins i tot del sistema de pensions a Mèxic, que pel que es veu existeix una espècie de pla de pensions aportat per l’empresa però que alguna vegada mes d’un ja s’havia quedat sense perquè els diners desapareixien. I de moltes coses mes, la veritat és que ell, al igual que jo, érem dues persones amb coneixement de molts temes i anàvem passant d’un a l’altre contínuament. Va ser una conversa molt interessant que va fer que les 3 hores que quedaven passessin molt mes ràpid.

El que si li preocupava molt i ho vigilava molt era el tema de la seguretat. Sempre agafava taxis seguros o anava amb taxistes ja coneguts. Nosaltres arribaríem a Tuxtepec cap a la 1h, per lo que s’havia de vigilar una mica. Jo li vaig dir que pensava agafar un taxi allà ala terminal i ell em va dir que el vindria a buscar un amic seu taxista. Li vaig dir que anava a la Colonia Grajales i ell va trucar a la seva dona per preguntar-li si sabia on era, i justament estava una mica abans d’on ell anava, a la colonia Nueva Era, per lo que em va proposar de compartir el taxi ja que jo baixaria abans.

A priori pot semlar una mica arriscat però amb la conversa que havíem tingut i la que ell havia tingut amb la seva dona, em va donar prou confiança. Sempre hi ha cert risc, però la veritat és que se’m dona molt be detectar el perill i la gent de confiança, i aquell home em va semblar de molta confiança, almenys molt mes que quaslevol dels taxistes que pogués haver esperant a la terminal. Així que li vaig dir que si i ho vaig comunicar a l’Emma que no li va fer gens de gràcia, de fet em va demanar que li passés el número del taxi quan el veiés.

Al arribar a Tuxtepec vaig tenir una altra d’aquelles sensacions entre nerviosisme i emoció. Tuxtepec s’estava convertint en la meva segona casa i tornar-hi després d’un any feia molta il·lusió. Veure aquells carrers novament, el riu, les cases i finalment la terminal era fins i tot gratificant després d’haver fet tants kilòmetres aquell mateux dia des de Honolulu i mes tennt en compte que hi arribava per primera vegada per l’oest, haven fet el camí mes llarg possible des de Barcelona. Havia sigut llarg, havia costat, però ja era allà.

Eren la 1 quan baixàvem del bus, recollíem l’equipatge i sortíem de la terminal. La prova mes clara de que era a Tuxtepec era la calor que feia tot i ser de matinada. Calor i sobretot molta xafugor.

Ell va trucar a la seva dona i al seu amic taxista que va arribar en uns 5 minuts. Jo vaig trucar a l’Emma per dir-li que ja pujava al taxi i ella no es fiava. Em va demanar que li donés el número del taxi, que era el 310 i que li vaig haver de dir baixet ja que estava enmig de tots dos.

Vaig posar el carrer de casa l’Emma a Google Maps i el taxista va anar pel camí marcat tota l’estona fins arribar sense problemes al cap de 5 minuts al destí. A la porta de fora ja estava l’Emma esperant i el noi, amb la seva desconfiança, se la va quedar mirant fins que al cap d’uns segons em va preguntar: Te estan esperando? A lo que li vaig respondre que si quedant-se mes tranquil, doncs em va donar la sensació que es pensava que ja li preparava uan emboscada.

Vaig pagar els 25 pesos que valen quasi totes es carreres a Tuxtepec, em vaig acomiadar de l’amic del bus,q ue encara ni sabia com es deia, i vaig entrar a casa l’Emma. Ella se la veia mes tranquila de veure que havia arribat be tot iq ue em va tornar a dir que no li havia agradat que anés amb aquells, a lo que li vaig respondre que jo no vaig amb qualsevol, que ja prenc les meves mesures de seguretat i si havia decidit venir amb ells era per alguna cosa. A mes, a ella encara li feia menys gràcia que a mi que agafés un taxi de la terminal.

Ens vam saludar i després d’ensenyar-me una mica la casa ja vam seure a la taula on ja m’havia deixat preparats els 6 antojitos que li havia demanat aquella mateixa tarda. Els antojitos son com torrades rodones amb carn, formatge, verdures, etc. depenent de cada un, i que a mi m’agraden molt, és de fet de lo que mes m’agrada de Mèxic i sobretot aquells, que els feien en un restaurant concret. Per la tarda els va demanar, abans d’arribar jo els va escalfar i ja els tenia a punt a la taula.

Ja estava a la meva destinació final, amb el menjar que mes ganes tenia de tornar a menjar i amb la persona que mes ganes tenia de tornar a veure. Tot era perfecte.

Em vaig menjar els antojitos mentre comentàvem els viatge, sobretot el trajecte fins allà, comentàvem alguna cosa de la casa i en general ens posàvem una mica al dia. Si la felicitat existeix, aquell moment ho era.

Cap a les dues de la matinada ja anàvem a dormir, doncs per mi sobretot, aquell havia sigut un dia molt llarg, un dia de quasi 40 hores.

error: Content is protected !!
%d bloggers like this: