Em vaig despertar cap a les 6 del matí havent dormit perfectament tota la nit i em vaig dutxar ràpidament després de fumar un piti per evitar cues a les dutxes. Quan m’estava dutxant ja es van anar despertant els altres així que vaig poder fer mes soroll sense por de despertar a ningú.
A les 7h, tan bon punt obrien la cuina, vaig anar a prendre el cafè de cada matí, a escriure una estona aquest mateix diari, mirar correus, algo de finances i a preparar el camí que volia fer aquell dia fins les Manoa Falls, una cascada ben a prop de Honolulu i a la que s’hi arriba després de caminar poc mes d’un quilòmetre pel mig de la selva. Estaria una hora i mitja caminant fins arribar al base del camí des del hostel, mitja hora mes fins arribar a la cascada i després el mateix camí de tornada, per lo que, si no m’entretenia massa, serien unes 4 hores de caminada una de les quals força dura.
A les 9h vaig sortir del hostel sense pensar-m’ho massa doncs si ho feia encara me n’acabaria penedint. Si hi podia anar caminant era perquè el hostel estava allunyat del centre i justament quedava cap on estava la cascada, per lo que anar-hi caminant era factible cosa que no ho hauria sigut si hagués estat al centre de Honolulu. Això si, vaig marxar només amb el mòbil i algo de diners, ni aigua ni menjar.
Almenys el camí fins l’inici de la selva era per un carrer que transcorria pel mig del típic barri de les afores amb les típiques cases unifamiliars, el seu jardí, el seu cotxe a fora i el talla-gespa donant voltes. Tot molt american. Era un barri apartat però on les cases es veien ben cares. A mes tenien unes vistes úniques, de fet a Hawaii, és difícil no tenir unes bones vistes.
El camí mica en mica es va anar fent avorrit ja que el carrer seguia sent el mateix i tampoc variava massa ni hi havia massa moviment de persones per entretenir-se. Simplement havia de caminar aquell carrer amunt durant mes d’una hora. A mes la calor començava a intensificar-se i aquell carrer, tot i que poc, tenia pendent ascendent tota l’estona.
Al cap de la hora i mitja prevista arribava a l’inici del camí de muntanya deixant enrere l’asfalt per entrar a la selva hawaiana. El camí començava just al carrer pel que havia anat tota l’estona i canviava el paisatge completament. De sobte s’acabaven les cases i entraves a una espessa selva amb cartells on avisaven que hi entraves sota la teva responsabilitat ja que podien caure branques i, literalment, matar algú. Així ho deia al cartell.
Després de passar l’ensurt de poder morir per la caiguda d’una branca, vaig entrar al camí. Jo pensava que allò ja era el camí, però no, només era el camí mes ample fins al punt on s’iniciava el trekking de veritat que ja era un caminet irregular de menys d’un metre d’ample, forta pendent tota l’estona i arrels per tot arreu. A mes el terra estava molt humit i en alguns punts relliscava força, per lo que per molt que volgués no podia anar massa ràpid.
Conforme avançava per aquell camí, el paisatge era cada vegada mes bonic, amb el riu circulant pel costat i una vegetació única i exuberant. Tot i que havia arribat a l’inici de la selva ja força cansat, val a dir que tot plegat era molt mes fàcil del que pensava i sobretot mes fàcil que els trekkings que havia fet per les selves de Malàisia, doncs aquí ni el camí era tant difícil i sobretot no hi havia tanta humitat ni hi feia tanta calor, de fet en alguns trams fins i tot hi feia una temperatura ben agradable.
Conforme m’acostava a les cascades es notava que hi havia mes gent, doncs el tram final, evidentment, era on la gent s’hi quedava una estona i es notava certa aglomeració ja abans d’arribar-hi.
Em va sorprendre molt, a mi i a tothom que la veia, una asiàtica que anava amb un vestit i sabates amb un tacó-plataforma d’uns 10 o 15 centímetres pujant per aquell camí fangós i relliscós per sobre d’arrels i roques. Hi ha gent que no sé en què pensa o si és que no s’informen ni una miqueta del lloc on van. En qualsevol cas tenia molt de mèrit el que feia i no va desistir ni un moment fins arribar a la cascada.
I cap a les 11:15h per fi escoltava el so de l’aigua caient, veia com el camí s’eixamplava per finalment veure majestuosament davant meu la cascada Manoa que era mes alta del que creia. És una cascada petita tot i que ja ho sabia, doncs ja m’havia informat per Internet, però si que era força mes alta del que pensava amb una caiguda d’almenys de 30 metres. Com era d’esperar hi havia un munt de gent allà fent-se selfies i el que ja no era tant d’esperar també hi havia gent banyant-se just a la caiguda de la cascada. I no era tant d’esperar perquè hi ha cartells per tot arreu que prohibeixen acostar-s’hi i molt menys banyar-s’hi, tot i així almenys hi havia 20 persones dins la zona prohibida i clarament del·limitada.
Vaig estar allà observant la cascada i fent fotos, és clar, uns 15 minuts. Val a dir que el lloc era molt bonic i agradable d’estar-hi, doncs s’hi estava molt fresquet gràcies a l’abundant vegetació que tapava el sol i les vistes eren molt maques, amb una de les característiques muntanyes hawaianes de fons i arbres de 15 o 20 metres d’alt i amb troncs d’uns 2 metres de diàmetre, unes bèsties. Per tot arreu s’hi veia una flora que difícilment es pot trobar en altres llocs. El camí fins allà era relativament fàcil i permetia apreciar una naturaleza única ben a prop d’una gran ciutat com Honolulu. Una terra de contrasts.
Cap a les 11:30h vaig començar la baixada i la part mes dura del camí, doncs ja tot era zona que ja havia vist i per tan ja no tenia tanta gràcia. A mes ja portava un cansament acumulat molt important.
En un punt determinat del camí va anar de ben poc que no rellisco i em foto una hòstia d’aquelles que no toques el terra durant uns segons i caus a plom a terra, i a mes tot plegat just davant de dues dones que ho van veure tot a mig metre, de fet, després de l’esglai corresponent i de veure que m’havia pogut aguantar, van estar rient almenys un minut. A partir d’aquell moment vaig baixar el ritme, doncs anava quasi corrent sender avall, i agafant-me a algun tronc sempre que podia. Cal tenir en compte que degut a la humitat i a les pluges quasi diàries, el terra era com un fangar amb trams que relliscaven mes que el gel.
Em sorprenia força veure nens de no mes de 7 o 8 anys fent aquell camí com si res. De la mateixa manera ja n’havia vist un munt pujant al Diamond Head. La veritat és que ho trobava d’un mèrit molt important.
Cap a les 11:45h arribava al final del camí de muntanya deixant enrere la selva i tornant a la carretera que transcorria pel mig del barri pijo i que em portaria quasi directament fins al hostel. Això si, al cap de mes d’una hora de caminada, doncs estava encara a uns 5 quilòmetres.
A mes ara els núvols que abans tapaven una mica el sol fent el camí mes soportable, estaven desapareixent, per lo que feia molta mes calor i portant ja 3 hores caminant es començava a fer realment dur. Per sort tot el camí era de baixada. De totes maneres, el fet de saber com és el camí, a mi m’ajuda a fer-lo mes soportable, doncs hi ha gent que diu que no, que tot el contrari, però a mi la veritat és que saber quant queda m’ajuda a administrar les forces.
I finalment, cap a les 13:15h arribava al hostel amb un mal de cames considerable. No havia menjat res en tot el dia i la veritat que em vaig plantejar de no dinar i només sopar, doncs el dia següent marxava a Mèxic i per tan no volia fer migdiada per tal d’anar a dormir aviat. Però és clar, tenia tanta gana que evidentment no em vaig poder aguantar i vaig anar, en principi, al McDonald’s tot i que estava a 20 minuts caminant mentre que als 5 minuts ja passava per davant del 7-eleven, per lo que vaig decidir comprar un plat preparat allà mateix i menjar-me’l al hostel tal com ja havia fet els dies anteriors. Mes barat, mes còmode i segurament mes sa.
Vaig comprar pollastre arrebossat amb arròs estil basil, 2 taquitos recent fets al mateix 7-eleven i un entrepà d’amanida de pollastre, tot plegat per $7,92 (6,60€). A diferència del primer dia, ara ja sabia què menjar i com no gastar-me una millonada per viure a Hawaii. Després vaig tornar directament al hostel on ho vaig escalfar i menjar amb molt de gust com sempre al pati del hostel.
Des de l’anterior viatge però sobretot en aquest, els 7-eleven s’havien convertit per mi en els millors salvavides que podia trobar als nous països visitats. Eren llocs on hi venien tot tipus de productes bàsics, oberts les 24 hores del dia i amb la possibilitat de fer-te menjar al moment o escalfar-te qualsevol plat. Fins i tot podies menjar dins del mateix 7-eleven o demanar un cafè recent fet. Una meravella per a viatgers i sobretot molt útil per aconseguir tot el necessari per pasar pocs dies a algun lloc i a qualsevol hora del dia, doncs a vegades arribes a una nova ciutat de matinada quan tot és tancat, tot excepte els 7-eleven.
Després de dinar vaig anar a estirar-me una estona al llit a mirar Netflix però vaig aguantar com un campió sense adormir-me, un fet veritablement insòlit. Vaig estar mirant Black Mirror per tal d’enganxar-m’hi i així ajudar a mantenir-me despert. Eren poc mes de les 14:30h quan m’estirava i em vaig aixecar cap a les 16h per a preparar la maleta, doncs ho havia de fer abans que es fes fosc i comencessin a venir els altres a dormir.
No havia fet cap rentadora tot i que n’hi havia una al hostel però era massa cara com per no aguantar un dia sense rentar roba i mes tenint en compte que no feia ni una setmana que l’havia rentada tota. De moment tenia roba neta de sobres per arribar a Mèxic on ja podria rentar tota la roba que volgués, doncs aniria a una casa normal amb tots els serveis que pot tenir una casa. Després de passar 4 nits a un hostel és algo que s’agraeix molt.
Cap a les 19h vaig tornar al mateix 7-eleven on ja em coneixien a comprar el sopar i sandvitxos per l’endemà durant el trajecte cap al continent. Per sopar vaig comprar un plat preparat de vedella amb arròs basil i fideus i un entrepà de pernil i ou i que a més el pa semblava de formatge. Tot plegat per $11,59, quasi 10€, potser el dia que mes m’havia gastat al 7-eleven però també el dia que havia comprat els plats i entrepans mes complets per sopar i per esmorzar l’endemà. Era l’última nit a Hawaii i ja no tocava escatimar en menjar.
De tornada al hostel vaig acabar de preparar-ho tot, mirar com anar del hostel a l’aeroport de Honolulu, del aeroport de Mèxic a la terminal de bus TAPO i intentar fer el checkin de nou tot i que seguia sense deixar-me, probablement perquè m’haurien de fer un munt de preguntes abans de poder embarcar, com si tenia bitllet de sortida de Mèxic. L’endemà també tenia un llarg trajecte fins arribar a Tuxtepec, Oaxaca, però almenys en aquest cas, el trajecte ja me’l coneixia mes, doncs aquesta ja seria la meva tercera visita a Mèxic.
Cap a les 20:30h vaig sopar, i molt, doncs el que havia comprat em va deixar ben ple. De fet només amb l’entrepà ja n’hauria tingut prou doncs era mes contundent del que semblava. Però de tan en tan va be fer un bon àpat i mes en aquests viatges on gasto mes calories en un dia que en 3 mesos a casa.
I finalment, cap a les 21:30h, vaig anar una estona a mirar Netflix fins a les 22h que ja estàvem els 3 de l’habitació al llit i ja vaig anar a dormir en la que seria la meva última nit a Hawaii.
Havia estat 4 dies complets a l’illa principal de Hawaii veient tan la zona mes urbana com la mes salvatge. Una illa políticament americana però amb una cultura i una forma d’entendre la vida ben diferent a la del continent. Una illa cara però on s’hi poden trobar bons preus i viure’hi perfectament si saps buscar. Probablement aquests preus mes alts queden compensats pel ritme i qualitat de vida que hi ha en aquestes illes i que les converteixen en un petit paradís modern enmig del Pacífic. Jo marxava d’aquí ben content i feliç d’haver pogut viure uns dies entre uns ciutadans americans tant diferents als que havia conegut fins aleshores.