Em vaig despertar cap a les 6 del matí i per sort havia pogut dormir força bé tenint en compte que el xinès mal educat que dormia a l’habitació tornava a ser al seu llit dormint, senyal de què havia tornat de matinada però que havia anat amb compte de no despertar-nos. El senyor de sota també però aquest ja tenia clar que no molestaria a ningú. Amb el xinès no ho tenia gens clar i semblava que encara no s’havia adaptat ni s’adaptaria. El senyor ja s’aixecava una altra vegada, no sé, però quasi no dormia. Arribava l’últim i marxava el primer.
Havia de fer temps fins les 7 ja que era quan obrien la cuina, per lo que vaig decidir anar al 7-eleven a comprar el dinar ja que pels plans que tenia avui segurament no hi passaria de camí o no em donaria temps d’anar-hi mes tard. Ja que estan oberts les 24 hores doncs no importa quan et decideixis a anar-hi.
Aquest dia tocava visita el Kualoa Ranch en un tour que ja havia reservat abans de començar el viatge. Aquest ranxo, que queda al nord de la mateixa illa, és on s’hi han gravat un munt de pel·lícules i series, que jo sàpiga almenys 20 o 25, entre elles les de Jurassic Park i Lost. Em feia molta gràcia poder veure en viu aquells parcs i muntanyes que tantes vegades havia vist per TV i mes sabent que és un lloc tant buscat com a escenari de Hollywood.
El tour començava a les 13:15h però com sempre hi recomanaven anar una hora abans. A més, hauria d’agafar dos busos per tal de recórrer els 40 quilòmetres que hi ha des del hostel al ranxo, doncs aquest queda a la costa nord de Oahu. I el fet d’haver d’agafar dos busos ja fa que hagis de sortir molt abans, doncs els busos passen cada 30 minuts i a vegades van amb endarreriment. Així que tenia previst sortir entre les 10:30 i les 11 del matí.
I com cada matí i després de comprar uns sandvitxos de pernil i formatge ben complets per dinar al 7-eleven i per menys de 3€, vaig anar a la cuina del hostel a preparar-me el cafè de cada matí per després prendre-me’l tranquil·lament assegut al pati gaudint de la suau brisa matinal hawaiana i aprofitant per llegir correus, notícies i escriure aquest diari fins cap a les 8h que em vaig dutxar.
Després de dutxar-me i preparar-me em vaig prendre un altre cafè mentre seguia amb el diari ja que el dia 7 havia sigut un dia molt llarg i el post doncs també, és clar. I cap a les 10:30h ja vaig anar cap a la parada del primer bus dels dos que havia d’agafar i que estava una mica abans d’arribar al 7-eleven, per lo que la tenia a 5 minuts caminant.
A aquella primera parada ja hi vaig anar tenint en compte a quina hora passaria el bus, doncs Google Maps ho indicava i a mes també si el bus anava amb endarreriment. Per lo que en menys de 5 minuts de ser allà esperant ja va arribar. Vaig comprar un 1Day Pass que valen $5,50 i permeten viatges il·limitats durant tot el dia. És el mateix preu que 2 trajectes que ja son els que havia de fer només per arribar al ranxo. Després òbviament havia de tornar i segurament durant la resta del dia agafar-ne algun mes, per lo que avui era evident que em sortia a compte.
En el primer bus hi vaig estar poc mes de 30 minuts i em va deixar encara dins de Honolulu. Quasi al costat de la parada on vaig baixar ja havia d’agafar el segon i últim bus, el número 60, que segons Google Maps anava endarrerit i tardaria 30 minuts en arribar. Així que vaig seure i tot i que pensava esperar mes, ja vaig començar a menjar-me un dels dos sandvitxos.
Però el bus va arribar en uns 15 minuts com a molt, de fet ni tan sols semblava anar endarrerit. Tot just eren les 11 del matí quan ja pujava al segon bus que em portaria directament a la porta del ranxo, doncs una de les parades era justament davant la porta del Kualoa Ranch.
Aquest bus ja sortiria de Honolulu i aniria per autopista un bon tram i sense parades fins arribar a un poble al nord de l’illa. Mentre anàvem per l’autopista vam passar per un punt on hi havia hagut un accident de trànsit per lo que portàvem una estona de caravana tal com havia llegit a Wikitravel, doncs el problema principal del trànsit a Hawaii era justament aquest, que no hi ha altres carreteres o autopistes alternatives per on poder desviar els cotxes i que per tan els embussos per accidents podien ser monumentals. La primera vegada que surto de Honolulu i ja me’n trobo un.
Al cap d’uns 30 minuts mes vam arribar a zones urbanes per lo que van començar les parades. Això sí, el paisatge era únic i meravellós, Hawaii en estat pur. El bus va anar pràcticament tot el camí per una carretera que transcorria a un metre de la platja permetent admirar la costa en tot moment. A més era la zona nord-est de l’illa, la que diuen és la zona amb les millors platges, cosa que no m’estranya, doncs es feia difícil deixar de mirar per la finestra.
Cap a les 11:45h arribàvem per fi a la parada del ranxo, doncs te una parada de bus. El ranxo està a tocar de la platja, de fet està just a la carretera per la que anàvem, i al costat te un parc de gespa, palmeres i platja de sorra blanca i aigües turqueses on algunes famílies i plantaven la tenda. Simplement un paradís. Suposo que per estar tant allunyades de Honolulu, aquelles platges semblaven verges amb molt poca gent i molta vegetació, senyal d’estar poc trepitjada per humans.
Ja fins i tot abans de baixar del bus es podia apreciar perfectament la famosa muntanya que apareix en tantes pel·lícules de Hollywood. Poder veure davant teu el que tantes vegades has vist per la TV és realment interessant i fins i tot emocionant.
Només baixar del bus vaig anar a la platja, doncs quedava literalment a mig metre de la carretera, i allà mateix mirant aquella platja i aquell mar transparent em vaig acabar els sandvitxos que portava. No podria haver-me’ls menjat en un millor lloc, assegut a una platja paradisíaca de Hawaii quasi sol i contemplant el mar Pacífic.
Cap a les 12 del migdia vaig entrar al ranxo a fer el checkin. Ja l’entrada és enorme i per arribar fins les taquilles tardes quasi 10 minuts, preludi de lo gran que és allò. Ja hi havia força gent a la cua per lo que hi vaig estar quasi 10 minuts. En arribar va ser molt ràpid, doncs ja ho tenia reservat i pagat per lo que només vaig haver d’ensenyar el passaport, em van donar una targeta i em van indicar on estar a les 13h per començar el tour.
Tot just eren les 12:10h per lo que vaig aprofitar per anar al parc del costat del ranxo. Al final va anar bé arribar-hi tant aviat ja que així vaig tenir temps per veure i passejar per aquella passada de parc.
El Parc és molt gran, tot de gespa, amb palmeres i tot plegat junt a una platja d’uns 2 metres d’ample i la muntanya darrere a uns 100 metres, fent que tot plegat sigui un paisatge pràcticament únic.
El vaig recórrer quasi tot de dalt a baix gaudint de la tranquil·litat, doncs estranyament hi havia ben poca gent. A mes a pocs metres de la platja hi havia una petita illa ben curiosa que ja era la guindilla a tot plegat. En certs moments em semblava mentida que fos en aquell racó tant famós de Hawaii. Vaig estar quasi una hora allà passejant i se’m va fer curt.
Cap a les 12:50h vaig tornar cap al ranxo que estava allà al costat. Vaig entrar i vaig anar fins al punt on em va dir la noia de la taquilla i on ja hi havia, com no, japonesos esperant.
Al cap de 15 minuts vam anar passant per comprovar que estàvem a la llista, ens van fer una foto a cadascú davant dels busos i ens van repartir en 4 de diferents. Els busos eren molt autèntics, com els típics escolars però molt vells i sense vidres.
De conductora i guia ens va tocar una noia, la típica hawaiana, cosa que ho feia tot encara més autèntic ja que en almenys un dels busos el guia era un noi prim i ros que semblava de Nova York mes que de Hawaii. A mes, com ja m’esperava, la noia era tot un espectacle. Ja va pujar cridant i animant l’ambient.
Havíem d’anar tots en bus perquè el ranxo és tant gran que caminant hauríem tardat una hora només per arribar al lloc on es gravaven la major part de pel·lícules. Primer vam fer una parada a un antic búnquer de la segona Guerra Mundial construït lògicament pels americans i que dins encara conservava alguns dels instruments utilitzats aleshores, com alguna màquina de comunicacions o lliteres mèdiques.
Realment el búnquer és força impactant per lo llarg i ample que és tot i que evidentment no deixava de ser força claustrofòbic. No estava fet sota terra sinó com a túnel a una de les tantes muntanyes que te el ranxo. A mes a l’entrada hi havia una de les camionetes utilitzades a la película de Jurassic Park. Des d’allà mateix, quedàvem uns 20 o 30 metres elevats i molt a prop del mar per lo que en aquell moment i davant del búnquer teníem probablement una de les millors vistes de la zona. Tal com va dir la guia, aquell era el seu lloc preferit i per això li agradava tant la seva feina. Quanta raó…
Des d’allà vam tornar a pujar al bus i ja ens vam dirigir cap als escenaris de cine a l’aire lliure, doncs el búnquer s’havia utilitzat també en moltes pel·lícules. I ja que acabàvem de veure un búnquer real de la II Guerra Mundial, no podia faltar el patriotisme americà en aquell bus ple d’americans, de fet crec que tots ho eren excepte jo. La guia primer va preguntar si algú era militar o familiar de militar, a lo que almenys 10 persones de les 25 o 30 que érem al bus varen aixecar la mà, per després donar les gràcies als qui varen defensar EUA durant la guerra, a lo que tot el bus va contestar amb forts aplaudiments als quals m’hi vaig unir per no ser el rar del grup.
De camí vam veure una zona de cria de porcs i una plantació de plàtans, tot i que suposo que allò no és el que dóna mes beneficis al ranxo sinó que deuen ser els tours, doncs quasi tot el ranxo està sense utilitzar ni per cultivar ni per ramat suposo que justament per poder apreciar els escenaris de les pel·lícules i així poder fer els tours que és el que realment els deu donar diners.
Independentment dels escenaris de cine, els horts o els animals, el lloc era simplement excepcional. Recórrer aquells paratges de vegetació exuberant mentre a l’altra banda veus una de les platges mes conegudes de Hawaii pels seus surfistes i sorra blanca, és ja una experiència inoblidable en si mateixa. En aquesta part de l’illa només s’hi veia naturalesa en estat pur.
En un punt determinat, després d’un petit revolt, vaig tenir un d’aquells moments d’impacte, doncs de sobte vaig veure davant meu la famosa esplanada on els dinosaures perseguien als nens i al protagonista de Jurassic Park I. Va ser un moment que realment et deixa sense respiració durant 3 segons del “oooohhhh” que fas. Mes endavant la guia ens anava avisant dels diferents escenaris i en quines pel·lícules apareixien, però aquell primer i potser el mes famós, ens va venir de cop sense avís previ. Per fi era allà. Va ser magnífic i un moment mes gravat a la memòria.
A mes, tot els escenaris els mantenien tal qual, fins i tot el tronc on s’amaguen. De fet allà hi ha un cartell de Jurassic Park i és el lloc típic per fer-se la foto i on un per un la guia ens la va fer. Vam estar-hi una estona fins que tothom s’havia fet la foto però va anar be per caminar una estona per allà i gaudir millor de tot plegat, doncs bona part del tour es feia dins el bus.
Allà al costat hi havia un escenari de Lost, concretament el del campament de los “Otros”. Es veia clar que era aquell escenari tot i que l’impacte no era tant fort ja que no hi havia les casetes, però es veia perfectament la zona i l’inici del que deien que era la selva, que evidentment no era cap selva sinó una petita zona de menys d’una hectàrea amb arbres i plantes.
A partir d’allà vam tornar a pujar al bus i vam recórrer un camí on a cada 10 metres hi havia algun escenari típic d’alguna pel·lícula. De fet hi havia un munt de cartells seguits amb la imatge que just darrere es veia en real. N’hi havia de Jumanjy, Kong, Windtalkers i moltes altres, jo en vaig contar unes 20. De fet no tenia ni idea de que allà s’hi havien gravat tantes pel·lícules.
En acabar tot el recorregut vam anar fins a una zona on hi havia porcs senglars, fins i tot de molt petits i que alguns només veure el bus ja es van acostar, doncs la guia per tal de que vinguessin els tirava menjar, cosa que ja ho sabien i només veure el bus alguns ja venien corrent muntanya avall. N’hi havia un munt i feien força gràcia.
I finalment vam acabar de donar la volta al ranxo amb el bus fins a finalitzar el tour que va durar 1 hora i mitjà, lo just per no fer-se pesat però per donar temps a veure be tots els escenaris de les pel·lícules que era lo important. A mas la guia va animar molt tota l’estona per lo que a part d’interessant va ser realment divertit.
A les 14:40h baixàvem del bus i segons podia veure a Google Maps que el bus 60 que havia d’agafar passava per allà a les 14:52h, per lo que primer vaig córrer al lavabo a rentar-me una mica tota la pols que havíem empassat durant el tour degut a la falta de finestres al bus, i després corrent cap a la parada que estava davant del ranxo. Tenia la intenció d’anar a Pearl Harbor, cosa que ja havia mirat com anar-hi des del hostel però no des del ranxo, però per sort, almenys en aquella zona del ranxo, hi havia WIFI gratuït per lo que em vaig poder connectar un moment i buscar com anar des d’allà fins a Pearl Harbor en bus. I sort vaig tenir d’haver-ho mirat i tenir la ruta guardada a Google Maps perquè finalment la cosa no va anar com m’esperava.
Allà al ranxo havia d’agafar el mateix bus que m’havia portat i que de fet era l’únic que passava per aquella carretera, el bus 60, que va passar més o menys a l’hora que deia Google Maps. Durant el primer tram, que era per zona urbana, va anar tal com s’indicava, fent exactament el mateix recorregut i parades. Però quan havia d’agafar l’autopista per anar a Honolulu, va anar per una altra. I com deia abans, sort que vaig poder buscar i guardar la ruta a Google Maps perquè gràcies a això vaig saber que anava per un altre camí i reaccionar a temps.
Per cert, que mentre estava esperant a la parada, va passar en cotxe una de les famílies que anava al mateix grup que jo durant el tour. En veure’m van frenar per dir-me que pugés al cotxe, tot plegat al mes estil americà. En aquell moment vaig dir que no ja que estava esperant el bus, doncs crec que en un primer moment ni tan sols es varen fixar que estava a la parada, tot i que després em penediria d’haver declinat l’oferta.
En principi, amb el bus 60, havia d’arribar a les afores de Honolulu i allà fer un transbord anant tota l’estona per la mateixa autopista que a l’anada. Però va anar per una altra tot i que semblava que també acabaria arribant al mateix lloc on havia de fer el transbord, per lo que simplement vaig anar seguint el GPS per quan estigués quasi al lloc del transbord baixar.
Però no, es va passar el punt i semblava anar cap al centre de Honolulu, allunyant-se per tan de Pearl Harbor i del lloc on havia de fer el suposat transbord. La primera parada que va fer després de deixar l’autopista ja era massa lluny de Pearl Harbor com per anar-hi caminant, així que durant uns segons no vaig saber què fer. Veia com perdia l’opció d’anar a Pearl Harbor però a mes des d’aquí ja tampoc sabia com tornar al hostel, doncs era en un punt totalment inesperat i no tenia internet. A menys que em connectés a alguna xarxa oberta no podria buscar la ruta des d’on era ara.
Així que quan vaig veure que el bus girava un carrer i baixava molta gent, jo també vaig baixar, doncs la senyal GPS s’anava perdent i ara almenys estava dins de Honolulu, des d’on tard o d’hora podria trobar un bus que em portés cap a la zona del hostel. Amb tot ja donava quasi per perduda la possibilitat d’anar a Pearl Harbor, doncs anava passant el temps i jo estava completament perdut. Almenys tenia el bitllet de trajectes de bus il·limitats durant tot aquell dia, per lo que almenys no m’havia de preocupar d’agafar tants busos com fes falta.
Just baixar del bus vaig mirar si hi havia alguna xarxa oberta i res. Així que per no perdre mes temps vaig començar a caminar en direcció al hostel tot i que estava a mes d’una hora caminant, així que estava una mica desesperat perquè se’m feia tot molt llarg i mes sense haver pogut anat a Pearl Harbor.
Però aleshores, mentre caminava resignat mirant tots els busos que passaven, vaig veure que venia el bus A, i aquest era el bus que havia agafat el primer dia per anar fins al hostel. Així que vaig aprofitar que estava aturat pel trànsit i un semàfor i que a mes tenia l’intermitent posat per girar a l’esquerre, per tal de córrer cap al carrer per on giraria i per sort, a pocs metres, hi havia una parada on hi vaig anar corrent abans de que arribés el bus, i… Bingo! Era la parada del bus A. I ja arribava. Com que tenia el bitllet per tot el dia hi vaig pujar sense pagar mes i cap al hostel. Amb tot plegat ja eren quasi les 16:30h. En algun moment el GPS funcionava per lo que vaig poder confirmar que anava en la direcció correcta.
Al cap d’uns 15 minuts arribàvem per fi a zona coneguda per mi i on ja no necessitava mirar el GPS. Vaig baixar una parada abans de la que em tocaria per tal d’anar a la zona de restaurants i un 7-eleven que és on vaig anar a comprar el sopar. Per cert, que només entrar-hi, vaig veure un tio robant, posant-se algo que no vaig veure que era dins els pantalons. Ell va veure que el veia i em va seguir amb la mirada fins que va entendre que no tenia cap intenció de dir res, doncs a mi que robin a un 7-eleven m’és ben igual.
Vaig comprar un plat preparat per sopar i vaig anar directament al hostel. Quan hi vaig arribar ja no tenia massa ganes d’anar enlloc, doncs estava cansat i encara estava donant gràcies d’haver-hi pogut arribar prou bé. No havia anat a Pearl Harbor com tenia previst però ara ja era massa tard per anar-hi aquest mateix dia.
Al hostel em vaig prendre un cafè mentre pensava el planning per l’endemà, que segurament aniria a la Manoa Falls, una cascada on s’hi arribada després d’una caminada d’un quilòmetre pel mig de la selva.
Després vaig estar xerrant una estona amb el un dels propietaris del hostel que ja coneixia i que em va explicar com era Pearl Harbor, doncs li vaig dir que hi voldria haver anat però que m’havia quedat sense temps per haver-me liat amb el bus.
Em va explicar que les parts mes interessants costaven uns $50 entre totes i que hi havia el museu que era gratuït. A mes al lloc s’hi havia d’arribar en ferri doncs era una altra illa. En definitiva, tot el que em va explicar no em va acabar de convèncer, per lo que en aquell moment ja quasi que tenia decidit que l’endemà aniria a la Manoa Falls caminant des del hostel, que eren uns 5 quilòmetres, un dels quals fent trekking per la selva. Això em feia mes gràcia que no pas anar a veure museus.
Cap a les 20:30h em vaig preparar el sopar que havia comprat al 7-eleven, que era un pot nuddles amb sabor de pollastre i un plat preparat de porc adobat amb arròs fregit i truita, tot plegat per només $5 (4,20€), baratíssim tenint en compte la zona, i com ja era habitual m’ho vaig menjar tot al pati del hostel on no s’hi podia estar millor gràcies a l’airet que hi corria.
Aquell dia van arribar dos nois nous que semblaven molt acostumats a dormir en hostels, doncs ni se’ls notava quan hi eren. Després va arribar un negre que ja em va semblar mes estany, per començar em va donar la mà cosa que no fa mai ningú quan arriba a l’habitació, doncs s’intenta ser el mes discret possible. De fet mes tard ja no hi era, suposo que estava buscant allotjament i va trobar alguna cosa millor i va marxar sense arribar a passar-hi ni una sola nit. Un dels dos nois nous semblava francès i realment amable, d’aquells discrets però sempre amb un somriure quan passava. De fet aquest és un dels atractius del hostel, la possibilitat de conèixer gent i històries ben curioses i fins i tot inspiradores.
I cap a les 21h després de sopar vaig anar al llit a mirar Netflix fins cap a les 22h que ja vaig tenir prou son com per anar a dormir. I una nit mes vaig poder dormir d’una tirada sense que ningú em molestés o despertés.
Finalment no havia pogut fer tot el que tenia previst de fer aquest dia però quasi que així ho preferia, doncs no havia anat a Pearl Harbor però segurament no m’hauria agradat tant com em pensava, i per contra havia fet tota una excursió amb bus per mitja illa que m’havia obligat a arribar al hostel després de perdre’m per Honolulu i mentre el GPS fallava, coses que un cop se solucionen agraeixes que hagin passat, doncs son aquestes les coses que et fan espavilar-te i buscar solucions ràpides.