Val a dir que vaig decidir anar a la Comuna 13 amb un guia pel tema de la seguretat, però que quan hi vàrem arribar, em vaig adonar al moment que aquell era el barri més segur de tot Medellín, sense exagerar. Tot i així, anar-hi amb el guia va estar molt bé per conèixer millor la història dramàtica de la Comuna 13 però a la vegada cm s’ha convertit en un exemple de transformació absoluta on tothom qui hi neix te les mateixes possibilitats de prosperar que qualsevol altre colombià.
Arribava puntual a la parada de metro de San Andrés, punt de quedada de tots els tours a la Comuna 13, tot i que per culpa de les indicacions de Citivadis vaig tardar 20 minuts en trobar al guia, doncs segons el mapa que oferien, el punt de quedada era en un carrer mig mort a 10 minuts de l’estació. Hi vaig anar i quan em vaig convèncer que allà era impossible que hi quedés ningú, vaig tornar a la porta de l’estació i efectivament allà estava el noi amb el para-sol vermell tal com deia a la descripció del tour.
I per acabar-ho d’arrodonir, quan ja havien arribat la resta d’inscrits, se m’acosta el guia, un noi d’uns 25 anys, i em pregunta si tinc algun problema en què el tour es faci en anglès. En aquesta hora el tour havia de ser en castellà, però no sé perquè, si varen apuntar holandesos, francesos, un sud-coreà, etc, així que l’únic idioma que enteníem tots era l’anglès. No sé si és que la gent no llegeix on s’apunta o és que directament els importa una merda, però la qüestió és que vam acabar fent el tour en anglès perquè els únics que enteníem el castellà érem el guia i jo. En qualsevol cas, dels dos guies que hi havia, em va tocar amb el que amb més accent castellà parlava l’anglès per lo que no vaig tenir cap problema en seguir tota l’explicació.
El tour començava anant fins a la Comuna 13 des de l’estació de San Andrés en un minubús de línia els conductors dels quals no estaven massa bé, doncs conduïen aquells vehicles plens de gent com si anessin sols en moto. Al cap d’uns 5 minuts hi arribàvem i de seguida em vaig adonar que aquell era probablement el barri més segur de Medellín i que no hauria fet falta fer un tour per a visitar-lo, tot i que en acabar el tour em vaig alegrar d’haver-lo fet. Però és cert que jo volia anar-hi amb un guia per cert temor, però aquest era evident que no havia de ser-ne el motiu.
Hi havia més turistes que locals i tot el barri està pensat per al turista. En pocs llocs et pots sentir tant segur com a la Comuna 13 de Medellín, és increíble.
Primer, el guia ens va fer un petit resum dels dies més complicats viscuts a la Comuna 13, com els diferents membres de les diferents guerrilles que hi havia es mataven entre ells amb els habitants enmig i com molts malauradament moren a causa del foc creuat. Fins i tot un petit parc porta el nom d’un nen que va morir d’un tret mentre jugava.
L’episodi més cruel de la historia de la Comuna 13 va ser quan durant 4 dies l’exèrcit i la policia colombiana varen dur a terme la redada que va acabar amb les diferents guerrilles, una actuació que va servir en bona part per acabar amb la violència del barri però que va ser absolutament traumàtic per als seus habitants, doncs helicòpters, franc-tiradors i soldats disparaven per tot arreu de la comuna amb els seus habitants amagats mentre intentaven sobreviure durant aquells 4 dies terribles. El testimoni del guia era realment colpidor.
Una de les maneres que els habitants de la comuna han trobat per canalitzar i superar tots aquests traumes, és a través de l’art. Per tota la comuna hi ha galeries d’art i sobretot grafitis que simbolitzen alguns dels moments més durs de la història de la comuna, com un que te dos ocells dibuixats que representen els dos helicòpters que durant 4 dies van estar disparant des de l’aire sense parar.
L’altra és a través del ball, sobretot el brake dance i el hip-hop. Hi ha un munt de grups de joves fent aquests balls pels turistes alguns d’ells son realment bons.
Un altre avantatge d’anar a la Comuna 13 amb un guia és que segur que no et perds, en cas contrari, és quasi inevitable perdre’s o en qualsevol cas impossible d’anar per tots els carrerons pels que vas amb un guia. Amb ell vam arribar fins pràcticament el punt més alt de la comuna des d’on hi havia unes vistes privilegiades, però arribar-hi és realment difícil a menys que hi visquis des de fa anys. Només per aquelles vistes ja val la pena anar amb un guia.
Així doncs, vam recórrer pràcticament el barri de baix a dalt arribant fins quasi el punt més alt on ens vam aturar una estona en una casa on la seva propietària hi tenia un petit bar. Allà vam prendre una cervesa mentre el guia ens explicava que descansar una estona en aquell punt exacte tenia un motiu. Era justament allà, davant de la casa d’aquella dona tant tranquila i treballadora, on hi havia la frontera entre guerrilles rivals i, per tant, on més tiroteigs hi havia. De fet, la porta de la casa havia quedat completament marcada per aquells anys tant complicats.
Allà mateix, el guia ens explicava quant havia canviat el barri des de que ell era petit, quan ningú que naixia allà pensava en tenir cap futur. Textualment deia, “qui hauria pensat quan jo era petit que ara estaria treballant com a guia turístic i en anglès”. Tota una proesa per ell i per tots els qui han nascut a la Comuna 13. De fet, semblava mig emocionat mentre ens parlava d’ell, de la seva família i de l’orgull que sentien per haver pogut tenir una vida digna tot i les circumstàncies.
Semblava mentida que pocs anys abans, allà on ara estàvem prenent una cervesa tant tranquil·lament contemplant unes vistes meravelloses, fos un lloc tant diferent amb un munt de morts cada setmana i on sortir al carrer podia significar morir per una bala perduda. Ara més aviat semblava un parc temàtic amb un munt de turistes mirant grafitis i grups de Break Dance. Perquè després diguin que les coses no es poden canviar…
La veritat és que el tour va estar molt bé, molt complet i molt interessant. El meu motiu principal per visitar la Comuna 13 amb un guia era pel tema de seguretat. Això finalment no era gens necessari, doncs la Comuna 13 ara és el barri més segur de Medellín, però em vaig alegrar d’haver fet el tour per tot el que vam poder veure, per tots els camins pels que vàrem anar i pel testimoni del guia.
Per sortir del barri i tornar a l’estació de metro de San Andrés vam tornar a anar amb aquells minibusos els xofers dels quals els portaven com si fossin motos. Els companys del tour i jo, que érem els únics estrangers del bus, flipàvem amb com circulava per aquells carrerons a tota velocitat, arrancant i frenant com un boig mentre que la resta de passatgers no hi feia cabal.
Un cop abaix, ell es va acomiadar i arribava el moment de donar-li la propina. Lo normal era donar entre $20.000 i $25.000, uns 5€. Jo vaig ser el primer en donar-li, concretament $22.000 perquè $3.000 me’ls havia gastat amb la cervesa. No em va quedar clar si tots els del grup sabien que s’havia de pagar una propina obligatòria o de quant havia de ser, perquè alguns es van quedar pensant uns segons tot i que finalment tots li van donar uns $25.000 per persona.
I d’allà en metro 5 parades per anar a l’hotel però parant abans al restaurant de davant on ja havia demanat menjar la primera nit. Vaig demanar XXXXX i m’ho vaig menjar allà mateix. Eren les 17h per lo que era tard per dinar però aviat per sopar. No sabia ben bé què faria després però esperava poder adormir-me aviat. En qualsevol cas, era un viatge, estava a Medellín i podia fer el que volgués. Ara tocava dinar al centre de la ciutat en un restaurant ple de locals i veient la vida cotidiana de la ciutat, tot un plaer després d’un dia tant complet i interessant.