Em vaig despertar poc després de les 5h després d’haver dormit algo més de 8 hores i millor del que pensava, doncs a l’hora que havia anat a dormir encara havien d’entrar alguns a dormir i quasi no em vaig enterar de res. Tothom era molt cuidados de no fer soroll.

Quan n’estava despertant vaig veure a qui dormia sota meu i que encara no havia vist. Va arribar la nit anterior tant tard que ni el vaig veure i a lles 5 ja estava preparant-se per marxar. Era un senyor d’uns 60 anys. En aquell moment vaig creure que treballava a Honolulu però passats els dies em va semblar que no.

Abans de dutxarme vaig decidir danar a prendre un cafè ja que la dutxa estava allà al costat i no volia molestar a ningú, però quan hi vaig arribar estava tancada, ja no recordava que l’obrien a les 7h. Així que em vaig quedar fins les 6:30h a fora mirant correus, despres ja em vaig anar a dutxarme i a les 7h vaig tornar a la cuina que ja estava oberta.

Em vaig preparar el cafè en una tassa normal i ben gran i mel vaig prendre assegut al pati gaudint del primer matí a Hawaii. S’hi estava realment bé, ni fred ni calor, doncs corria un aire molt agradable.

El hostel no tenia massa capacitat per lo que mai hi havia massa gent per la cuina o les zones comunes, així que s’hi estava realment bé.

Vaig escriure el diari i mirar bé la ruta que volia fer aquell dia, que era anar primer a Waikiki Beach i d’allà al Diamond Head, el volcà extingit de Honolulu i des d’on es tenen unes vistes extraordinàries de Honolulu sempre i quan aconsegueixis arribar fins a dalt.

Ho volia fer tot caminant i no era poca cosa, doncs fins a Waikiki ja tenia quasi 3km, d’allà fins al diamond head uns 2km, pujar fins a dalt, baixar i tornar la hostel que eren uns 4km més.

Així que a les 9h sense pensar-ho massa vaig iniciar el camí.

Pel camí i a només 5 minuts del hostel vaig trobar un 7eleven que no coneixia, que quedava més a prop que l zona de restaurants i que em va servir molt els 4 dies que vaig passar a Honolulu. De moment vaig comprar hi un parell de sandvitxos de pernil i formatge que em volia menjar al cap de dues hores com a mínim però que no vaig aguantarne bi una. Abans d’arribar a Waikiki beach i pel camí ja mels vaig menjar.

Cap a les 10h arribava a la zona de Waikiki i a part de la platja ja podia veure el centre de honolulu, on es concentren els rasca-cels, els hotels més cars on els ostes hi arriben en limusina, i evidentment, la famosa platja, on vaig anar-hi i per on hi vaig caminar fins on vaig poder en direcció al Diamond Head.

Durant uns 500 metres vaig poder anar per la platja fins a un punt on quedava tallada i vaig haver de seguir pel carrer paralel. El carrer arribava al cap d’uns 500 metres més a un passeig maritim i a una zona de la platja molt més ample, amb més gent i molts surferos. De fet hi havia un munt de llocs per a llogar taules de surf. Les vistes des d’allà ja eren molt interessants, doncs no es habitual veure una platja paradisíaca amb un munt de rasca-cels a primera línia.

Pero lo millor va ser trobar una espècie de moll que feia de mirador, doncs quedava uns 100 metres endins el mar i permetia veure tota la platja de Waikiki per un costat i el diamond head a l’altre. Allà mhi vaig quedar uns 10 minuts perquè realment valia la pena observar bé tota la costa des d’un punt que ja no podria observar més, doncs era des d’allà o en un barco.

Per cert, que el mirador tenia una teulada que quedava a uns 5 metres de l’aigua i on posava prohibit tirar-se i dos nois s’hi tiraven.

Després vaig quedarme una estona caminant pel passeig i per la platja i cap a les 10:30h cap al diamond head. De fet en aquell punt ja el tenia molt a prop, però havia d’anar fins l’entrada que quedava a més de 2km són era i el camí ja feia pujada.

La zona ja no era el centre sinó més similar a la zona del histel, es a dir cases baixes i unifamiliars i carrers tranquils. La calor començava a apretar i el cansament ja es notava. Per sort a la platja hi havia fonts i havia begut força aigua.

A les 11h arribava a l’entrada del diamond head i on comença el camí ja difícil fins al cim del cràter. Jo ja portava dues hores caminant i tot just començava la part més difícil de l’excursió.

Seguint la carretera ler la que anava sarribava directament a un túnel d’uns 200 metres i que ja era per entrar al cràter del volcà. Allà shavia de pagar el dòlar que costava i ja començava el caminet només per vianants i que cada vegada aniria sent més estret i amb més pendent.

Al principi ja em va sorprendre però almenys pensava que era assumible si la cosa no s’allargava massa. Però al cap de pkca estona el caminet ja només era d’un metre d’ample i completament irregular amb una pendent que no baixava dels 15°.

I així durant almenys 30 o 45 minuts que es feien eterns, per la calor i el cansament acumulat.

Però quan ja no semblava que pogués ser més dur, de sobte àrea passar per un túnel molt llarg i molt estret i en sortir, l sorpresa, escales. Però almenys tenia 50 graons. No m’ho vaig pensar i vaig pujar sense parar. Després unes quantes escakes més de cargol i al final, per fi, el cim. Ja era a la part més alta del diamond head.

En aquell primer punt ja hi havia un mirador des del que es veia bona part de Honolulu i part del costat est. Les vistes ja eren magnífiques però aquell encara no era el millor mirador.

Des d’allà s’havia de seguir caminant uns metres mes fins arribar al mirador principal des d’on ja es podia tenir una vista de 360° des del punt més alt del diamond head. La veritat és que des de baix no sembla tant alt. Quan hi ets es força flipant lo amunt que estas.

Això sí, el mirador ple de gent, massa de fer per lo petit que es. A més, la gent, al igual que jo, s’hi queda uns minuts observant, es clar.

La veritat és que costava marxa d’allà veient tot Honolulu als teus peus, bona part de la costa est de Oahu i el cràter que s’aprecia perfectament.

Quan ja ho vaig veure bé tot vaig iniciar la baixada, que feia molta mandra però que almenys seria molt més fàcil que la pujada.

De fet quasi que vaig tardar la meitat de temps, doncs fins i tot alguns trams els feia quasi corrent.

Eren les 12:30h quan arribava a baix i ara tocaven 4km més fins el hostel. Aquests si que es van ser durillos però almenys anava per una zona de Honolulu encara no vista i això sempre està bé. A més estava a punt d’aconseguir un bon repte cosa que apuja la moral.

Pel camí vaig trobar un Foodland, un supermercat que havia llegit s’hi podia comprar menjar owr no arruïnarte als restaurants, per lo que hi vaig entrar a mirar. Al 7eleven dabans ja havia mirat preus de plata preparats per lo que era comparia amb els d’aquí.

Així com els 7eleven són petits, els Foodland ja són grans, com una gran superfície. Només entrar ja vaig trobar una nevera amb plats preparats i vaig mirar els preus. Al contrari del que em pensava, aquí semblaven més cars que al 7eleven, potser eren de millor qualitat, no ho se, però un platque eal 7ekeven estava per $5, aquí estava per $6,50, per lo que ja no vaig mirar massa mes. Aixo si, allà al costat hi havia la zona de dolços i pastissos varios i no mhi vaig poder resistir. Vaig buscar algo que no fos una punyalada, perquè quasi tot hi era, i em vaig decidir per uns trossos de braç de ggitano de xocolata i nata per $4, més els impostos clar, doncs mai queden reflectits en el preu que s’hi indica.

Quan vaig sortir plovia una mica així que vaig seure sota un arbre i em vaig menjar un dels 4 trossos de braç de gitano. Em volia esperar però tenien molt bona pinta i jo no havia menjat massa.

En aquell punt encara em quedava mitja hora llarga de camí però per aort va parar de ploure. Això era algo que encara no sabia però que amb els dies mmadonaria que era força habitual, pluges curtes sense que acabi de marxar el sol per lo que es ben fàcil veure l’arc de Sant Martí.

I mica en mica manava acostant al hostel amb linesgimble ajuda de Google Maps i el GPS que anava quan volia, encara no tenia clar si per ser un Xiaomi, doncs pel que es veu els mòbils xinesos són una mica especials.

Cap a les 13:30h i després de 4 hores de caminada ininterrompuda i djlhavet pujar al Diamond Head, arriba al hostel. Estava realment cansat. La intenció era prendre un cafè, no fer migdiada i sopar aviat, però tenia massa gana i em vaig menjar dos trossos més del braç de gitano que deu n’hi do lo contundents que eren. I es clar, em vaig estirar i em vaig adormir tot i que no tant profundament com altres dies degut a la calor i suposo que el fet que a l’habitació de tan en tan hi entrava algú.

De fet, cap a les 16h va arribar un nou osta que a mi em va semblar japones però que era xinès. Jo ja estava mig despert i em va saludar. En aquell moment encara no ho sabia, però aquella seria la persona més i respectuosa que hauria vist en un hostel.

Cap a les 17h em vaig aixecar i el xinès estava dormint, senyal de que no estava acostumat a dormir en habitacions compartides o que simplement li importava una merda molestar als altres, doncs si a aquella hora anava a dormir pel jet lack volia dir que a les 22h es desperta ria i molestar ia a la resta que ja estaríem dormint.

Jo vaig anar a prendre un cafè assegut a les taules del pati gaudint de l’aire que feia i que ajudava a apaivagar la calor, doncs a habitació realment en feia força de calor.

Vaig mirar correus, vaig escriure el diari i cap a les 18:30h vaig sortir a donar una petita volta pel barri, doncs encara em feien mal les cames i no tenia ganes de caminar massa.

El barri quedava a uns 20 minuts caminant del centre però realment estava molt bé, doncs era tranquil, amb les típiques cases americanes i la millor, unes vistes bonissimes del centre de Honolulu, doncs quedavem una mica elevats cosa que permetia veure bé tots els edificis més alts. De fet a aquella hora ja es començaven a lluminar alguns per lo que tenia clar que estaria passejant fins les 20h que es fes fosc del tot.

Poc abans de les 20h ja vaig anar cap al 7eleven on vaig comprar un entrepà d’amanida de pollastre i un plat preparat de “XXXXXXXXXXX, tot plegat per 6,26, la meitat del que em vaig v deixar la nit anterior.

I de cami al hostel, parada a l’inici del mateix carrer on estava el hostel ja que era des d’on millor es veien els edificis del centre de honolulu i que ara de nit era ben bonic de veure.

I cap a les 20:30h ja estava al hostel preparant el sopar, bé, escalfant lo al microones. Ja havia provat aquests plats un parell de vegades a Tailàndia i ja sabia que estaven bons. La diferència es que a Tailàndia els vaig comprar quan no havia trobat cap restaurant o lloc ambulant, i aquí els comprava qui obligat pels preus desorbitats dels restaurants.

A més, allà al hostel s’hi estava fins i tot millor que a molts restaurants, allà com si fos en una terrassa.

Cap a les 21:30h anava cap a l’habitació a mirar algun sèrie per anar fent són. Havia dormit per la tarda però estava molt cansat i encara em són acumulada del camí fins a Hawaii.

I com era d’esperar, el xinorri es va despertar poc abans de les 22h i primer es va fotre a enviar i rebre WhatsApps o wechats de veu. El tio allà parlant i escoltant els missatges a un volum ben alt, no fos cas que no entengues alguna cosa. A més el volum de les notificacions ben alt i tota lesgina sonant. Un desgraciat sense cap respecte.

Em donava la sensació que abans d’arribar al hostel o sabia que compartiria habitació, perquè enviava massa missatges i realment no es veia gens conscienciat per a compartir res. I per acabarho d’adobar, al Mongòlia se li acut engegar la llum! Les 22h passades, jo ja al llit, i el subnormal va i engega la llum. Per sort aquesta o no anava o tardava molt en envegarse per lo que es va haver despavilar amb la llum del lavabo. Cap a les 22:30h va marxar i jo vaig anar a dormir. Aquell dia ja havien marxat dos, per lo que ara només erem el senyor que dormia sota meu, el xinès i jo. El senyor encara no havia arribat però aquest no em preocupava perquè se’l veia ja curtit i ni es notava quan hi era.

error: Content is protected !!
%d bloggers like this: